AVE MARIA PURSSIMA

Quants d'anys han passat, amics lectors, d'en que a les portes del
meu primer i darrer llibre de proses ens conegurem, tot llegint-hi
la mateixa devota inscripci, que encapala el present! Aleshores,
en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Du Nostre Senyor em
mantenia el delit i vosaltres trobveu agradosa la meva obra, no
trigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltres
la rebreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar ms.
Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncs
b, aix, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense
dubte un mal per a mi, perqu (vull confessar pblicament aquest
secret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat,
que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig
creure que, si ventava una crescudeta ms, aviat Cervantes i els ms
grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu
si n'era de presumptus! Ah!... per era un estat d'esperit molt
agradable.

No en vaig dir res a ning, s clar; al contrari, vag sser prou
discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de
modstia, que em vaig endegar a fais de certes faldilles amb
corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se
grossa; i aix vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixen
del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici.  Per les
meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys
m'ho temia, em va pegar una clusca, que cuid estabornir-me; forta,
forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual
estava jo tan orgulls, s'assoroll de soca a rel i es migr tant de
la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines
arribava a viure. Oi quina lli?

Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per fora, com aix
del talent s una cosa de Du dna, que constitueix un deute i no un
crdit, i la meva vanitat hagu de pagar una setena d'humiliacions
per cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meus
aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquells
fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia ms remei
que declarar-los la meva penria i dir-los com era buida la meva
cisterna. Si no em creien i insistien en la petici, era un turment
per al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si em
creien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llstima i jo
restava tot sol i trist amb el meu mort.

Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquirit
el meu nom! Mes, en aix tampoc no era prou just, car si aquesta
petita fama m'ha ocasionat molsties, m'ha obert, en canvi, moltes
de portes i molts de cors, i m'ha proporcionat satisfaccions
inefables. No, no m'han pas mancat consols. dhuc puc dir que en mig
de la meva pena he gaudit d'un privilegi concedit segurament a pocs
homes: perqu, havent roms a manera de mort una pila d'anys, he
tingut el goig de veure que m'anava sobrevivint la meva obra, la
qual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa de
dimensions, no sols no desdeia, sin que s'afermava a l'embat
destructor del temps i de la mudana dels gustos.. Oi ms, sempre
que em girava a contemplar la meva petita figura literria, se
m'apareixia pura com la d'un ngel, sense cap ombra d'odi, sense cap
arruga de perversa intenci al front. Amb quin descans podia
desitjar que perdurs a la terra com un senyal del meu pas! Amb
quina confiana podia invocar-la com a testimoni a l'altre mn! Que
infeli l'escriptor que no pugui dir aix mateix de la seva!

I heu-vos aqu que, ja vell, vaig anar ressuscitant a poc a poc a la
vida intellectual, i aquella nima, que hi ha dintre totes i cada
una de les coses, va tornar a somriure'm simpticament, i d'any en
any vaig anar cobrant ms i ms delit. I, s clar, la ploma em venia
a les mans. Com no, quan remembrances i visions encantadores ho
solliciten a manera de requesta i un hom sent a la boca la dola
pruja d'una verba, on guspireja l'enginy com una escuma de fervent
xampany? Ah!... quan aquesta verba vessa del cor!... En certes
ocasions l'escriure s una necessitat i una delcia.

Per no escrivia per a vosaltres, amics lectors. Entenia que les
obres, que se us han de donar, sn les que neixen, no sols d'una
perfecta sanitat, sin d'una exuberncia d'esperit; i jo era un
convalescent. En flacar una mica la meva vena, deixava la tasca; en
trobar la primera dificultat greu, abandonava l'obra. M'embrancava
tal volta per altres camins, als quals em cridaven visions ms
fresques i misteris d'una poesia tot just pressentida, que
m'encuriosien; i, un cop la ruta afressada quasi del tot, la deixava
tamb per una altra de ms temptadora, que recorria tal volta a
salts, a salts. Aix s que al cap d'alguns anys la meva cartera era
plena de treballs, per tots incomplets.

Perqu fossin publicables em calia un gran esfor: completar-los,
polir-los, recopiar-los; i el cor no se m'hi abellia pas. Ni, per
qu? No es ressentirien sempre ac i all d'alguna feblesa? No
respirarien tristor i desengany, aix com les meves produccions
primeres respiraven optimisme i alegria? No acusarien repapieses de
la vellor en mig de la generaci nova? No avorririen en comptes
d'entretenir i agradar? No, no tenia cap desig de publicar-los.

M'han dit que aquesta desgana de publicaci i aquesta meva
desconfiana venien d'una rel de vanitat; i potsefer que no ho
errin, car s una rel que no mor mai completament dins el nostre
cor; per jo voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts i
molts, que la pateixen d'una humor totalment contrria. Qu
s'estaria b al mn de les lletres! Qu se n'estalviarien de diners
i de males estones! Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que
fossin els ms dolents, fins i tot no es patiria tan sovint de mal
de queixal i de migranya.

Quina llstima que... Per, que vaig a dir? Ara ja no m'escau el
plany, perque he trencat el meu propsit i ja no predico amb
lexemple. He fet lesfor, aquell esfor, que em repugnava: he
repassat els originals del temps de les meves revifalles i,
aprofitant una altra revifalla ms llarga, he triat els que m'han
semblat millors, els he acabats, els he polits i... aqu van a tot
risc. M'han mogut a publicar-los les instncies d'una persona, a qui
en certa manera dec obedincia, i les del meu bon amic, el gran
lric catal, En Josep Carner, que, ms d'un any ha, va recaptar-
me'n la promesa i d'en d'aleshores fa repicar campanes anunciant
la funci. Aix s, puc assegurar-vos, amables lectors, que he posat
els meus cinc sentits en aquesta obreta, treballant-la tan b com he
sabut abans d'oferir-vos-la, de manera que, si us desplau, no ser
per desatenci meva, sin per motius sobre els quals no pot res la
meva voluntat.

Heu-vos aqu explicades les causes del meu llarg retraiment i de
l'aparici d'aquest llibre: notcia, que m'he cregut en el deure de
donar-vos, no per l'inters que pugui tenir en relaci a la meva
persona, sin per les ensenyances, que enclou, i perqu s de
cortesia.



LA PARADA.

I

La tardor al meu poble s'emporta tantes de coses i tanta de gent que
s per a mi l'epoca de l'any ms desconhortadora. Per tot arreu
ressonen tristos adus.

Els estudiants prenen comiat de llurs families per a marxar a
ciutat, a la freda reclusi de les aules, desprs d'haver-se amarat
de sol, de llibertat i d'alegria durant les vacacions. Ah, que de
pressa ha passat el bon temps! Adu, simptics jovenets, adu!...
Els estiuejants, que animaven la nostra marina amb llurs figures
aristocrtiques, amb llurs vestits vaporosos, amb llurs virolades
ombrelles, que s'obrien com grosses flors sobre les platges
lluminoses, se'n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen
tartanades, i els nostres carrers van restant ms i ms deserts.
Adu, adu!... Tal volta una fulla seca s'atura, palpitant, sobre
els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una m de
mort, tusta amb tremoloses estremituds... trap, trap... Adu, adu!
L'estiu agonitza i cada fulla, que cau i voleia davant meu, me
sembla una de les seves mans que em saluda melangiosament. Ah, tinc
una por del fred i de les llargues nits! Se'n va lestaci joiosa
que amb ses miriades de mans verdes aplaudia les glries del sol;
se'n va l'estaci piadosa, benvolguda dels vellets i dels malalts.
Adu, adu!... El vent corna sota el rfec de la meva teulada, dins
els nius buits de les orenetes; i les orenetes s'allunyen amb vol
aterrat a travs de la boira baixa, amb una xiscladissa llbrega.
Adu, adu, adu!...

Certament, la tardor s el temps dels tristos adus. Per quan era
petit, amb el cor ple de l'esperana d'una vida, que semblava
inacabable, no en feia cas de totes aqueixes persones i coses, que
s'acomiaden. Millor que se n'anessin els estudiants i els banyistes:
aix seria ms llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred
no em feia por: era el delit, era la gana, era el somni fantasis de
la nit dels Reis... Venia un temps nou, amb nous jocs, amb noves
diversions, amb promeses de coses no conegudes encara. Visca!

La caiguda del fullam no era sin que la naturalesa se despullava
d'un vestit vell per posar-se'n un altre de ms interessant, que
feia mesos que no li havem vist: el vestit des verds tendres i
gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de gla... I la
xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda
dels pinsans, dels lluers, dels passerells... Com recordar-se de les
coses, que se'n van, quan l'enteniment est encuriosit de les que
vnen?

Aleshores tindria jo deu anys i l'entrada de la tardor m'inspirava
les ms agradoses illusions. Era pels volts de Tots Sants: un
d'aqueixos dies grisos, calms i freds, sense sol, ni vent. Vaig
sortir de matinet. El meu cos, en Llus, segut en una de les samals
de brisa, que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons,
enraonava amb en Xaneta, un noi grass i rabassut, galta-gros com un
ngel barroc. No s per qu em va causar un sentiment de satisfacci
el veure'ls amb els tapaboques entortolligats al coll i am les
puntes dels nassirons vermelles com fruita, que comena a verolar.

-Hola, hola, hola! -els vaig dir tot rient i amb tremolins. -Avui
deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo no puc fer l'ou: tinc les mans
balbes. Oi, quin fred?

Ambds rigueren i provaren de fer l'ou amb les mans. No, tampoc no
podien! Ai noi!

-Ja s vingut es temps dets piulots -va dir en Xaneta. -Aquest any
han comenat d'hora.

En aquell moment passava l'avi Moixell abrigat amb la seva capa i,
traient la barba per sobre l'embs, exclam:

-Oid, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet
un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha
posat mantellina blanca i sa rosada s's tornada confits.

-Bona, bona! -cridrem tots. I certament semblava que ens haguessin
donat la bona nova del naixement d'un sser xams, que portava
alegria. Havem de fer quelcom divertit: ho tenem al cor d'una
manera indeterminada. En Xaneta va comenar a concretar-ho.

-Si anssim a parar!... Avui ha d'sser estat dia d'entrada.
Rellamp, que n'haurem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de
color de cendra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa
passa no dura gaire. Aviat no hi haura sin pastorells. Jo m'hi
fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Per es vesc
s car... s car... i, aneu!...ets guardaboscos vigilen que hom no
sap on tallar un arbret.

Nosaltres escoltavem bocabadats, gaudint una visi de camps i
aucellades en el deix de cada paraula. Arbret, vesc... Aix mancava
no ms? jo tenia una guardiola a seny de moneda. Si ara no la
trencava, ni mai!  De seguit vaig oferir-me a comprar tot el vesc,
que necessitvem, i a dur una gabiassa vella, de tres sostres, per
ficar-hi els ocells, que agafarem. En Xaneta m'abra. El meu cos
va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria
portat el ram d'alzina ms forms, que mai haguessin tocat els
vents. Renoi, que b!  Ja estavem endegats, ja no ens calia sin
sortir i fer feina. Quan?.. Com ms aviat millor. Llstima que no
s'hi pogus anar aquella mateixa tarda!  L'hora de la passa s a la
matinada. Havem d'esperar... Pacincia. La parada seria l'endem
mateix. I el parany? ... Tots tres l'indicrem d'un plegat: el
Collet de Santa Brbara; no n'hi havia d'altre, que li empets la
basa; aquell collet era una mena de canal, per on havien de passar
per fora tots els moixons viatgers, que van seguint la costa a les
envistes del mar. Si el podem haver rai!... No tenia sin una
contra: la d'sser tan desitjat dels ocellaires.

-Ens el pisparan -va dir en Xaneta, gratant-se el cap. -Es noi
Llambregues hi va cada dia de Du i fins ara ning no l'ha pogut
desbancar. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, que aneu
as Collet, ja me l'hi trobeu segut as peu des ram bufant-se ets dits
i comptant estrelletes.

-Doncs, a matinejar ms que ell! -vaig exclamar. -No, an a mi no
me'l pendria el parany, encara que m'hi hagus de jugar la nit.
Sabeu el que faria jo? Aix que els de casa dormissin zist!
m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digu en
Xaneta. -Me sembla que ens enlleirem- va objectar tmidament el meu
cos. -Jo fa temps que no estic gaire bo i teme... Crec que tan sols
que hi fssim a les quatre de la matinada...

Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestrem amb tota l'nima. El
pobre Llus era un xicot delicat de salut; i en els scs desmaiats
de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrvol dels seus grossos
ulls melangiosos prou s'hi llegia l'nsia, que li donava la
perspectiva d'una nit al ras. Per nosaltres no tingurem pietat.
Que s'abrigus b; no valia res engorronir-se; a tombar aires i
soleiades; perdre una nit no matava ning; encara li seria bo;
s'enfortiria. No se'n donava vergonya d'sser tan miqueta? I tan
digurem que el miny s'hagu de rendir als nostres arguments.
Acordrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens
trobarem a la placeta de l'esglsia; i, davant de dos dits, que en
Xaneta ens present encreuats amb la major solemnitat, jurrem i tot
que serem exactes com un rellotge.

A casa no hi tenien pas inconvenient que ans jo a parar. El pare
fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gbia, i la mare
encarreg a la minyona que em crids a les cinc. A les cinc, oid!
Ja qui sap on serem. Per jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig
abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt
de la taula, temers de descobrir les meves intencions amb la
mirada. Prou ho coneixia que, si les hagus declarades, me n'hauria
dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament all de
sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enll, boscos a
travs, era el que ms m'engrescava. Havia d'sser una aventura d'un
atractiu esparverador.  Qu veurem? Qu ens passaria? No, jo de por
no en tenia pas. Era valent jo... ben senyat, i amb l'escapulari
sobre el pit. Si ens sorts un llop, prou l'estossarem en Xaneta i
jo. Tant de bo ens en sorts un! Ara, fantasmes, aparicions de
l'altre mn... aix s que m'espantaria. Per, un llop! Pobre
d'ell!... O un lladre de cami ral... ah, llamp!. En Xaneta
l'envestiria per un costat, en Llus per l'altre, jo... cop de puny
a la boca del cor!  Veia l'escena, la somniava amb tots els detalls.
No en valg teixir poques ni gaires de novelles aquella nit!

A l'hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi,
no; al contrari, vaig restar amb un pam d'ulls oberts, i amb l'nima
abocada al pmpol de les orelles. Sentia la ms mnima remor que
feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i
m'imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els ests
presenciant. Ara el pare encn un mistet i es posa a fumar segut a
l'espona. Mentrestant la mare es desf el pentinat i va deixant
sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen
minsculament sobre la pedra marbre. Desprs s'agenolla a resar...
Xiu, xiu, xiu... La seva oraci m'arriba com un vol de mosquits, que
van i vnen, van i vnen... Ara ambds se despullen... Sento quatre
patacs; s que s'han llevat les botes. El llit cruix... Ja hi sn.
El pare bufa per apagar la candela; les crtues de la porta
s'enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell, que l'home
prudent acaba d'esmocar amb els dits... Bona nit, i bona hora.

Per, no s'adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla
que garla. La meva agitaci em pintava tan violenta la marxa del
temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada
abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que
anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali
que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i
reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare
escoltava i aprovava, fins que, a l'ltim, desprs d'un serm llarg
d'ella, se li va girar d'esquena, tot dient amb la seva veu grossa
mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca: -Tens ra,
Antonia, tens ra. Ja l'eixalarem.

Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat?.. Si aquell mosca
morta d'en Llus hagus xerrat alguna cosa, li havia d'estampar els
cinc dits a la cara. Amb mi que no s'hi fiqus, i si de cas... Vaig
brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parrquia esbomb
brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!

Les dues hores segents varen sser una eternitat. A la mitja nit,
cansat ja de fantasiar, de jeure, d'incorporar-me i de rebolcar-me
de tots costats, me vaig vestir. Havia deixat en un rec de la
cambra l'olla de vesc i la gbia. Vaig anar a palpar-les i em vaig
ensajar una estona a dur-les amb una sola m, a fi que l'altra em
pogus restar lliure per a obrir les portes. Si, la cosa era fcil.
Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra
part, com que no m'havia calat les botes per por de fer soroll, els
peus se m'enfredoraven sobre l'enrajolat. No hi havia ms remei que
tornar al llit; per no m'hi vaig voler ficar; vaig estimar-me ms
asseure-m'h amb les cames penjant; i all, en aquell banc de la
pacincia, escolta que escoltars, esperant les campanades del
rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que
n'hi cabien de palpitacions d'un quart a un altre quart! Vaig dir
parenostres, vaig recitar versos... Res no m'era plaent: ni l'oraci
em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava.

De cop i volta va omplir-se d'un ronc esvalot tot el camp, abans
silencis, de la meva audici. Era que el pare acabava de despertar-
se amb una ratxa de tos. Com tossia! I desprs se va moure amb una
fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me. Me
vaig veure perdut. Vestit com estava, me vaig acotxar dins el llit
fins al coronell, ms de pressa que un nedador no s'afusa a la mar.
I vaig restar arrupit, quiet.

Me va semblar que la porta cruixia, que el sostre tramblava sota el
pas sord d'un peu descal. A cada moment esperava sentir el palp de
la m del pare sobre el meu cos. Per no, no venia.

Poc a poc em vaig anar tranquilitzant i em vaig allargassar
descansadament, tot aplanat, tot rendit. El meu cap s'enfonsava al
coix amb dol engorroniment; el meu cos s'amollava a la tovor i
escalforeta del llit; la fosca i el silenci s'emparaven
placvolament del meu cor i les meves idees s'esfumaven,
s'esfumaven...

Sense torbar la meva agradosa passivitat, van destacar-se sobre les
meves parpelles closes unes visions com de llanterna mgica. Vaig
veure la cara d'en Xaneta, amb els seus ulls menuts i llampants, el
seu nas enravenxinadet i les seves galtes xamoses, aclotades per un
somrs. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i,
fent ganyotes, fent ganyotes, s'anava transfigurant. El nas mbil
creix i s'apirrossa, les galtes s'esllangueixen, la boca
s'aixarraca... Od, vet all la cara d'un vell mofeta, plena de
sots i tavelles, coronada d'una blanca llussor de cabells. Em fa
l'ullet, somriu amb malcia, se fon... i al lloc, que ocupava,
apareix tot seguit la testa d'una dona: un rostre grasss, rod,
lluents, amb tres rotllos de papera sota la barba. Desprs...

Desprs, no s quant de temps desprs, vaig tirar-me daltabaix del
llit, desvetllat tot d'una per la idea de la realitat. O desgrcia!
M'havia adormit. Ja devia sser clar. Quina pega! Que pensarien de
mi els companys? Per... qui sap? No es veia pas gens de claror per
cap escletxa. Era precs sortir, encendre llum i mirar el rellotge
de la sala. Vaig cercar de palpentes.. A on redimontri era la capsa
de mistos?.. Si... cucut!... no havia pensat a fer-ne posar cap a la
tauleta de nit. Estava ben fresc, doncs. Quina resoluci pendre?
Atut, vaig tombar el front sobre la paret i no sabia coordinar cap
idea. I, mentre estava aix vaig sentir que el _sereno_ cantava...
lluny, lluny... amb una veueta feble com la d'un eco. Ah! com el
vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. La una i
tres cuartus. Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament
la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar
la gbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la
meva cambra. Havia de marxar d'esma; per... bah! ...sabia tan b
els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por
d'esgarriar-me. M'anava representant dintre la fosca impenetrable el
tirat de les parets i la disposici dels mobles, pea per pea. Aqu
ha d'haver-hi una taula, all, el sof, part d'ac ve a caure
l'estudi, part d'all, el menjador... Endavant!... seguim, passem,
girem, voltem... De cop i volta me vaig topar amb un tocom
inesperat, Per fora havia d'sser una calaixera, sin que la tenia
ms a prop que no em pensava. Palpo i... me va causar l'efecte d'una
monstruositat.., vaig trobar uns relleus estranys, uns petges
corbats i bonyeguts, unes pampolades de fusta, que brollaven de tots
cantons com si m'envestissin.., Que rediantre significava aquella
transformaci? All era un moble, per quin?, Palpa que palpa, no em
va costar poc ni gaire de fer entrar al meu mag la percepci clara
del moble, que estava tocant. Devia sser la consola... Amb tants
d'enfarfecs no podia sser sin la consola. Per, si precisament jo
la suposava a la banda oposada! Em vaig trobar desorientat d'una
manera, que no es pot dir.

El mapa, que m'havia dibuixat dins el cervell, era fals, calia
rectificar-lo, desfer-me'n; mes ell s'havia gravat tan fortament que
se m'imposava i jo no sabia pas prescindir-ne. Vaig haver de seguir-
lo tant si com no i, creient assolir la porta del passads, vaig
anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia
fet una giravolta; i, sols desprs d'haver donat el tomb complet i
d'haver examinat totes les portes d'una a una, vaig adquirir el
convenciment d'haver trobat aquella per on havia de sortir.

Ara el cas era obrir-la sense soroll. No, per falla de precaucions
no em perdria. Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar
empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret... Per, draga'm, terra!
encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un
grinyol tan fort, despertant unes ressonncies tan baladreres, que
no va semblar sin que haguessin romput a lladrar una muni de
gossos, pobladors fantstics de les tenebres. Vaig flectar les cames
d'esglai i vaig fer d'esma amb els llavs aquell so sibilant, amb el
qual solem reclamar silenci d'una persona: xxt!...

M'hauria sentit alg? Amb el cor palpitant i l'al aturat, vaig
romandre escoltant una bella estona. No, no es sentia ni un piu.
Vaig agafar altra volta el pom i vaig tornar a empenyer la porta,
encara amb ms suavitat i delicadesa que la primera vegada. No hi
havia manera. Al ms petit movment les frontisses encarcarades i
rstegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams, que
retrunyien i es multiplicaven desesperadament per tota la pea. Vaig
haver de suspendre l'operaci. I doncs?.. El temps anava passant i
els companys se cansarien d'esperar-me. Resoluci i foris! Valia ms
produir un soroll curt, per fort que fos, que no pas molts de
seguits. Maleda porta! Vaig agafar-la amb un impuls vehement i la
vaig obrir de bat a bat d'una sola batzegada. I, no res, no va fer
ni la fressa ms lleu.

Les altres portes ja no em donaven tanta d'nsia perqu distaven ms
de la cambra del pare. Grapada a la una, grapada a l'altra, en un
moment vaig sser a l'escala. Per els meus treballs no eren pas
acabats. Aix que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que
havia de passar per davant del portal de la carbonera, un catau
llbreg, que sempre m'havia feta una gran basarda. Amb la fosca no
podia pas obirar-lo, per sabia que era all, obert sobre el segon
repl. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una
cosa blanquinosa, una mena de m, que em feia senyes. Aneu, atanseu-
vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d'una freda suor. Li va venir
d'un no-res com no em poso a cridar. Vaig arrambar-me d'esquena a la
paret, a un rec, i no gosava moure-me'n. Ni tenia cor de seguir
avant, ni gosava tampoc girar-me per entornar-me'n al pis: volia
estar a l'aguait de la fantasma. I, aix, mirant sempre de fit a fit
cap a la carbonera, ja desenganyat de poder sortir de casa, vaig
anar pujant l'escala de reculons, decidit a retirar-me a la meva
cambra.

Arribat al cancell, ja havia comenat a furetejar amb la clau, per
obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que
m'esperaven, s'empar de mi amb nova fora, paralitzant els meus
moviments. Perdre una ocasi tan somniada, que m'havia costat ja
tants d'afanys, tantes d'angnies, i perdre-la quan ja no em
separaven del carrer ms que algunes passes, quan s'escolaven els
darrers moments de l'hora desitjada! Com se burlarien de mi en Llus
i en Xaneta! Quina excusa podra allegar? I el jurament, que havia
fet! Va entrar-me una gran desesperaci; i de cop i volta la meva
voluntat va desplegar-se poderosa per sobre les terrors i em va
llanar... Si, em vaig sentir llanat, engegat.. Ja no era possible
reflexionar. Amb els ulls clucs, amb els cabells eriats, amb una
mena d'udol, mig d'espant, mig de valenta ferstega dintre el cor,
vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot.

Crec que si mai he tingut quelcom d'heroic va sser en aquella
ocasi. Vaig atravessar l'entrada corrents, vaig arrapar-me a la
portella amb la mateixa energa que si m'abraons a un enemic, vaig
aixecar la balda d'una manotada i... ja sc al carrer!


II

Vaig respirar. Em sentia protegit pel gruix de la porta interposada
entre jo i la pavorosa carbonera. Per quina nova emoci! El pas
atrevit era donat. Vet-em aqu fora de casa, escapat furtivament, al
bell cor de la nit. L'alta nit! Vaig examinar-la amb l'inters
temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada. No em
semblava la mateixa nit, que solia veure a les vetlles, sin una nit
ms augusta, ms misteriosa, ms esquerpa, que es diria que s'hagus
de ressentir d'sser visurada. I em vaig mirar el cel amb una
curiositat voluptuosa i esparveradissa.

La lluna no es veia. Estava amagada darrera una negra cortinassa de
nvols; i sa blanca claror, embromant-se en filtrar a travs de les
voreres primes del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una
boireta lluminosa com la que produeix el fsfor en l'obscuritat. Que
n'era de suggestiu aquell efecte de lluna! Feia pensar en la llntia
velada dins l'alcova d'un malalt; inspirava recolliment, reserva, la
idea d'un son, que convenia no trencar.

I vaig abaixar els ulls. Quina quietud ms profunda al meu entorn!
No es sentia ms soroll que el de la ressaga, que fressejava
rtmicament amb el comps d'una respiraci tranquilla, amb la qual
semblava que alens suaument la naturalesa dormida. No transitava
ning. El carrer se badava a la soletat, desert, mut amb un
callament de sepulcre, les portes tancades, les finestres sense
llum. Un cap i l'altre es perdien en ombres; i les poques cases, que
s'obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a
fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l'aspecte de cares
fantstiques, esblanquedes, d'ulls oberts i morts, com sorpreses
per una son magntica en mig de llur encantament. Jo aleshores no
havia pas sentit a parlar de magnetisme; no era cosa d'aquell temps
al meu poble; per ara, que en tinc esment, no puc menys de fer
aquesta comparaci. L'adormiment era per tot arreu. Se'l sentia com
imposat. L'imperatiu dorm flotava per l'espai com una volici
divina.

Arrupidet, segut a l'acera, vaig calar-me les botes. Desprs vaig
empendre la marxa mig de puntes, engret, per una part, del meu
atreviment i, per altra, encongit de cor i amb l'aprehensi, no ben
definida, d'haver-hi als meus passos quelcom de profanador. Vaig
enfilar el carrer pel mig, pel punt ms clar, i anava llambregant
amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes. La remor
dels meus peus despertava de vegades alarmants ressonncies dins
aquelles sepulcrals profunditats, sorolls inesperats i sospirosos,
que estremien el silenci com amb un surt. Si els companys no acudien
al lloc de la cita, me veuria ben espantat. On anar? On recollir-me?

Pocs passos havia donat quan em va sanglaar un esclat estrident,
esborronador. Vaig aturar-me en sec. Ah! ...era la porta de can
Llus; i t, vet-el all que surt tot acoforrat amb la seva gorra
peluda i tot engavanyat amb el seu garringot de coll alt i valones
braceres; unes valones que semblaven les ales de pl moix d'un
aucells de niu. S, era ell. Duia a la m una bombeta d'oli encesa,
que li enllumenava la cara, aquella cara llarga i ullerosa, que
m'era tan coneguda. Com se m'eixampl el cor! Quina naixor d'alegria
dintre tot el meu sser!

-Llus. -Ramon. -On tens el ram? -Es aqu.

El tenia darrera la porta. Se'l carreg al muscle, deix la bombeta
a l'entrada, tanc la porta i vingu a ajuntar-se amb mi, agafant-me
d'un bra. Estava emocionat. Reia i bategava de dents.

-Grcies a Du que ets comparegut -me va dir; i, deixant-se portar
d'una distensi d'esperit comunicativa i afectuosa, me va explicar a
borbolls les angnies, que havia sofert. -He fet nit aqu, a
l'entrada, sobre un piloc de brisa seca. El llum se m'apagava per
manca d'oli... L'havia d'anar decantant perque crems... Me moria de
por... Creia veure l'nima de l'avi en un rec fosc... Quines coses,
Du meu!... I no gosava sortir al carrer tot sol. Sotjava pel badall
de la porta, esperant que passessis; quan t'he vist, s tornat de
mort a vida.

Mentre parlava anavem caminant. Que era simptica aquella
ingenutat, aquella senzillesa! Jo n'estava ben agradat; i, amb tot
i aix, no em vaig pas decidir a imitar-la, i em vaig mantenir
reservat sense confessar les meves febleses. Volia passar per
valent.

Ambds estvem alegres i delitosos. En un moment assolrem la
placeta de l'Esglsia; I, aix que hi frem arribats, ja atalairem
en Xaneta, que pujava per l'Escala Nova, carregat amb la baluerna de
les set gbies dels reclams, lligades amb cordelles i embolicades
amb un davantal de dona.

-Ens hem portat com uns homos! -exclam per via de salutaci, en
reunir-se amb nosaltres.- Es s'hora exacta. -Va revistar rpidament
els nostres entriquells. -Esta b: s'olla des vesc, sa gabiassa, s
ram; esta b -mormol; i, desprs d'escampar una mirada per cel i
terra. -No haveu sortit mai an aquestes hores? -va preguntar-nos. -
Aix s sa vera nit. Oi, quina feretat?

En Llus i jo convingurem que all era realment la vera nit i que
feia basarda; per vrem dir-ho amb una tranquillitat d'esperit,
amb un somrs tan placvol! Aquella basarda ja no ens encongia, ni
anguniava. Que n'era de diferent de la que havia sentit en trobar-me
sol al carrer de casa! Ara veia les coses d'una altra manera. Vet
aqu un poble de dorments. Vet aqu que la nit s com un mantell
estelat, que Nostre Senyor, bon pare de families, estn sobre la
gent cansada del treball del dia. Passaven unes idees aix pel meu
cervell. Experimentava un sentiment de pietat i de dolcesa ms aviat
que de por. La imposici de callament, que suara m'havia cohibit amb
tanta de fora, havia perdut sobre meu la seva virtut sagrada den
que m'era reunit amb els meus companys. Que me'n sentia de valent a
llur costat!

Bah! La por era una falrnia. Em vaig posar a parlar alt.. ben alt,
i m'agradava de veure que no passava res d'extraordinari. No puc dir
els gaudis d'amor prpia, que hi havia en all d'esqueixar el
silenci amb una veu ardida, que s'esbandia pels murs de l'esglsia,
assorallant-los vagarosament. Ma, noi, quina remorassa! I, no res,
el cor restava tremols un moment, per tot seguit es temprava i
enfortia. Hi havia plaer a cercar aquella emoci. Tornem-hi. Tots ho
provvem, cada volta amb ms desvergonyiment. En Xaneta deia amb
fanfrria:  -Sa nit no es menja ding. Ja podeu cridar i xarnegar:
tot ho aguanta.

dhuc en Llus s'hi divertia; i, tot mordius, mordius, treia de tant
en tant la boca de dintre el coll del garringot i feia ah! ah! per
a despertar algun eco.

De sobte va sonar una remor sinistra, i una cosa negra i voleiosa
ofusc els nostres ulls. Tots tres pegrem bot, esglaiats. -Ai,
Maria Santssima! - Per de seguit reparrem que la causa de la
nostra alarma no era ms que una fulla de pmpol, que el vent hauria
duta de qui sap on.

-Mal llamp sa fua! -exclam en Xaneta.- Ja m'ho havia mig pensat que
era una fua. En cauen tantes per aquest temps! No... jo no m'hai
espantat, jo; sin que sa prudncia... Qui anava a sebre quina mena
de virosta li venia as damunt? Sa serva s una cosa, sa por... una
altra..

Es clar, qualsevol hauria fet igual. No, vrem decidir que no ens
havem espantat gota. Unicament en Llus va manifestar que ell s,
que de primer moment havia tingut un bell esglai i que havia temut
un cstig de Du. I ara! Un cstig! I per quin pecat?

Rient d'aquella sortida d'en Llus, vrem baixar per l'escala dels
Valls i vrem enfilar el carrer de Raval. All vrem tenir un mal
encontre: el d'un _sereno_, que ens eix de trascant i ens empait,
abocant-llos als ulls la resplendor enlluernadora del seu fanal. En
Llus i jo no sabem com amagar-nos; ens tapvem la cara amb els
abrigalls i donavem voltes per posar-nos l'un darrera l'altre, cosa
que era impossible que aconsegussim tots dos alhora. Temem que si
aquell home ens coneixia conts a casa a quines deshores de nit ens
havia trobat. En Xaneta va creure que la nostra por era d'altra mena
i, escudant-nos amb el seu cos, va dir-nos rpidament, en veu baixa
i amb aires de protector:

-No us espanteu. Ets _serenos_ no sn cap gusarapa. Son gent de b. Jo
el conec aqueix. Es un homo, que es diu Ti, ve de casa, ms bo que
es pa blanc i ms xalat que un joc de bitlles. Deixeu-lo per mi.

Va alzinar-se tant com pogu, alant el cap, botint el pit i
estirant les cames, i -Hola, Tianet -va dir en to familiar. -Que no
em coneixeu? Sc es noi de s'espandanyer, en Xaneta... sabeu?
-Ah! mala pua! -exclam el _sereno_, atansant-se'ns. -I a on vas?

-Anem a parar arbret.

-A parar arbret a negres de nit!

-Si.

-A parar arbret! A no sser que vajus a libes o mussols!... Qui
t'ha enganyat? Ja saps quina hora s?

-Prou que ho s. Matinegem per por que ens pispin es parany.

-Matinejar s! Llamp de rellamp! -exclam el _sereno_; i esclat a
riure amb tan abundosa riallada, que la seva boca no en podia haver
ms i tot ell es botia i sacsejava, no podent dar-li pas suficient.
Nosaltres aprofitrem aquella ocasi per esquitllar-nos d'aprop seu.
Tot just sostrets de l'enlluernament del fanal, l'ombra ens queia
sobre els ulls com un drap negre i esps; no viem pas a on posvem
els peus; per dins l'obscuritat cercvem precisament la salvaci.
Amunt i fora! Correm contents, satisfets, enriolats, encepegant amb
les pedres, entrebancant-nos uns amb altres... Ens havem escapat
d'una de bona. El _sereno_ no ens havia conegut, ni a mi ni a en
Llus; i el sentem que continuava rient part d'avall del carrer,
amb un riure ronc i trontalls com soroll de roda de carro, que no
interrompia sin per a repetir amb veu embofegada i xisclosa aquella
seva exclamaci, cada cop ms admirativa: -Llamp de llamp de
rellamp!

Quan eixrem del poble una liba ens salud des dels murs de
l'enderrocat palau dels Cabreres.

-Mal brom l'escanyu! -va dir en Xaneta.- No sentiu s'olibassa?
Mentre que no ens dugu malastrugana... Bstia ms suturna! Xucla
s'oli de ses llnties i sent venir sa mort. Tres dies abans de morir
es meu oncle... xut, xut, xut... va cantar tota sa nit a sa xemeneia
de casa, ella, sa mala bruixa. Noms predica desgrcia. Mal brom
l'escanyu!

Anvem molt de pressa. El cami era rost i mal pujador. En Llus va
comenar a queixar-se de dolor a la melsa i no ens podia seguir.
Aleshores li vaig pendre el rams d'alzina, que era molt feixuc, i
li vaig donar els meus farcells, que eren lleugerets. Em feia una
llstima, pobre xicot! Com pantejava! Amb tot i haver-lo alleujat de
crrega, s'anava endarrerint, s'havia d'aturar de tant en tant per a
revenir-se, i, quan ens avanavem gaire, ens suplicava quasi plorant
que no l'abandonssim.

Aix ens obligava a fer parades.

-Quin noi ms rssa! -rondin en Xaneta de baix en baix a la meva
orella durant una d'aquelles esperes. -Poc que el voldr mai ms. No
s per qu s'hi ha d'embolicar en coses d'homo un neulm de
criatura, que encara necessita que sa mainadera el duga a coll. Uix!
A cada quatre passos se li nuen ses canonades de sa freixura i li
fan figa ets tendrumets. Es un fstig aix.

Jo patia per l'un i per l'altre.

Vaig agafar en Llus pel bra i l'ajudava.

-Apa, arrapem-nos-hi plegats; aviat serem a dalt.

Per, amb tot i la meva ajuda, desprs d'una pujada molt violenta,
rest llassat i ens hagurem d'asseure a un marge a reposar.

En Xaneta romangu dret, botzinant entre dents, amb l'obsessi de
tmer que trobarem el parany ocupat. Es girava d'ac d'all,
brandava el cap, deixava les seves gbies en terra amb un moviment
de mala humor i tornava a pendre-les com si ans a posar-se en
marxa; estava neguits; i a la fi, quan jo havia ja fet pensament
d'aixecar-me, va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir
reganyosament:

-Que ens hi hem de fer vells aqu? Ai vatua!  Ja en tinc es sarr
ple. Veniu o no veniu?

Aquell to aspre va picar-me. -Ai ai! que t'has cregut que ens
governes tu? Ai vatua! Ara no ens mourem, per punt.

-Doncs, us planto. Hai perdut sa nit i no vui perdre es parany. Ja
vindreu quan us passu sa rampeta. Uix! ser sa darrera vegada que
m'embolicar amb senyorets. Hi faig sa creu. Tots sou de pastetes.
Un bufarut us fa caure. Nycaris! Uix!

I se n'an costa amunt tot decidit, mentrestant que jo, impulsat a
escometre'l a cops de puny, deturava amb prou feines la balanada
del meu esperit, tan viva que, en refrenar-la, se'm transform en
una bella rodesa de cap. En un revolt del cam, encortinant el cel
amb llurs negres capades, hi havia una clapa espessa de suros i
alzinots. En Xaneta va pujar resoltament fins a poca distncia
d'aquella bultra obaga. Desprs escurs el pas i es gir cop i recop
a mirar qu fiem; i veient que no ens movem, s'atur. No gosava
passar avant. El boscarrot li feia por.

-Ramon, Llus! -va cridar. -Que us haveu adormit?

Vaig tapar amb la m la boca d'en Llus, que, mogut del seu natural
bondads, anava a respondre.

-Que us heu adormit? -torn en Xaneta.

Va esperar una estona i, no obtenint contesta, davall, fingint-se
alarmat.

-Sou morts o vius? -deia mentre anava venint. -Ai Maria Santssima!
Que teniu algun trabai? Responeu, si us plau. Es gras aix. Responeu
com un botavant! Vaja, no estic per comdies. Responeu o no em mireu
mai ms sa cara. Aix no es fa amb un amic, no es fa. Per ses nafres
santes de Nostre Senyor Jesucrist, parleu.

Els tons de la ira, de la splica i de l'agravi se succeen en sa
boca gens transici; i, arribat a on rem nosaltres, es palplant
davant nostre i, desprs d'esguardar-nos una llarga estona, esclaf
a riure.

-Sancti de guixi! he, he... Esteu de primera, carets. Si us veissiu
amb aquestes fesomies tan dolorides! ...he, he... Sembleu un cap de
dol. Cosa ms llastimosa! he, he, he...

Par de riure sobtadament, acluc els ulls i escop en terra.

-Si n'hai dita alguna de coenta, teniu, ja me'n netejo sa boca. Tot
es ver restu dins aquesta escopinyada, que aixafo amb es peu. Au,
sota terra sigu. Que ms voleu?

No es podia pas demanar ms. A mi m'escap el riure per sota el nas;
i aleshores en Xaneta, tot falaguer, amb un somrs, que li aclot
graciosament les galtones, va abraar-me pel clatell.

-Oi que no em tens malcia, noi de sucre?

Vrem fer les paus sense ms explicacions. Ens vrem agafar tots
tres a braos entorxats per damunt de les espatlles, mal que quasi
no ens ho permetessn els nostres embalumosos entriquells, i
prossegurem l'ascensi amb ms cordialitat que mai.

Ja havem assolit el collet de Santa Brbara i no ens mancava sin
guanyar el tur, on desitjvem plantar l'arbret, quan en Xaneta
profer un crit sord, i deslligant-se de nosaltres, es deix caure
d'anques en terra amb un moviment de consternaci trgica.

-Sa meua guinea! -exclam. -Hem fet tard! Ens han pispat es parany!
Vaig restar de pedra. No crec que, si m'haguessin dit que s'havia
calat foc a casa, hagus tingut una sorpresa ms dolorosa.

-Maleda sigu sa meua planeta! -prossegu en Xaneta, planyent-se
amargament, amb veu tremolosa i retinguda. -Hai d'haver nascut en
divendres, en es dia ms curt de s'any. Me devien batejar amb sa m
esquerra. Mireu que sc es pot de sa pega, jo!. Res no em surt b,
res! Ja puc estirar sa cama tant com vulgu, no arribo mai a sa
passera: sempre caic a sa xomba... xuf!

-De que se les hau? -me va preguntar en Llus amb estranyesa.

-De que me les hac? -va respondre en Xaneta, aixecant-se. -Heu-vos
aqu les vostres estaries. Se'ns ha ben follat sa vaca prenys. T,
goita, si tens uis as carabassot no veus dos caps all? Ja us ho
deia jo. Ens hem ben llut!

Efectivament, fixant-m'hi b, vaig obirar aleshores a dalt del tur
dos caps, com de dues persones, que estessin aclofades dins un
clotarell; l'un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas
ben marcats al cel, sobre l'estelada polsinosa del cam de Sant
Jaume, i l'altre, acurumullat d'una mena de barretina punxeguda,
parava de ple els darreres, embardissats de cabells escarolers. Els
vaig indicar a en Llus.

-T...veus?... sn all.

-Vols dir? -va fer ell, avanant alguns passos vers el tur.

En Xaneta el detur, subjectant-lo nerviosament per una de les
valones de l'abric.

-Quiet, quiet! -li va dir en veu baixa. -No estem per babarotes. No
vui que ens reparun. Que es xautun des parany en nom de Du. Qui
primer arriba, primer mol: s de ton jus. Per no vui que
s'engreixun rient a ses nostres costes. Hi ha es noi Llambregues...
creu-me! L'hai conegut... i s un fresseta! Dem tot es poble
n'aniria ple. Girem cua i... bona nit, viola.

-Ai carat! I si al tur no hi hagus ning? -replic en Llus.

-Que tenim pa a s'ui, noi tit? -va fer en Xaneta. -Has vistos mai
caps d'homo sense que ets homos hi fossin a sota?

-Doncs, t'erres -torn en Llus. All no sn caps: sn rocs i
arbrissa. N'afino els branquinyols i els ramells de fulla, que
tremolen amb el vent. Ho vols veure com no sn caps?

I dir aix, ajupir-se, collir una pedra i etzibar-la dret al tur
fou tot u. En Xaneta, que se li havia abalanat al bra per emparar-
li l'acci, rest espantat i, ajupint-se, ajupint-se, va seguir amb
vista esparverada la trajectria de la pedra; i quan la pedra top
en terra i de rebot an a ferir un de aquells boldrons sospitosos,
el xicot s'acul d'esglai fins al sl. Per al mateix instant, com
si s'hagus disparat un resort al seu dessota, s'alzin de cop, peg
un salt i, amb les seves gbies a la m, s'arrenc a crrer a tall
de soldat, que assalta una trinxera, tot cridant: -As tur, as tur!

No cal dr si el segurem entusiasmats. Arrib al cim, vent un cop
de peu despectiu i rancunis , a les dues mates, que l'havien
enganyat i, eixancarrant-se al bell mig de la muntanyola, com fent-
se-la seva amb l'actitud i la paraula, exclam:

-Es parany s nostro. Ni es rei, ni s'emperador, ni es Sant Pare de
Roma mos en poden treure.


III.

Tot seguit ens posrem a treballar. Ens vrem asseure darrera un
tros de paret seca, que restava d'una feixa perduda, vora, vora d'un
vall herbs, mig esbornegat; i all, amb el ram d'alzina entravessat
sobre les nostres cuixes, vrem anar-lo preparant, esbrossant-lo de
secalls i rama sobrera i esfullant els branquinyols cimers i
calant-los amb els canonets de canya, que havien de sostenir la
pallada.

En acabat, el plantrem al punt ms alt del tur. Feia un goig
d'all ms. Impossible sospitar que no fos nat i arrelat all
mateix. Era rod de capada, esparpelladet i d'una negror ufanosa
que, a rfegues, s'esbandia de finssims girasols argentins; els
canonets de canya hi prenien l'aspecte de beines de fullam tendre,
grogues i lluentes; la gallarda soca s'aguantava amb fermesa i el
ramatge, gaiament bellugs, contestava amb un xiu-xiu comunicatiu i
dol a les manyagueries de l'oratge.

Heu-vos aqu una trampa ben enganyadora, pobres ocellets! Com
malfiar-se d'aquell arbret joliu?

On devien sser ara els innocentons, que s'hi havien de deixar
caure? Segurament lluny, part d'all de muntanyes tot just
obiradores, adormidets tranquillament amb el caparr sota l'ala. I
mentrestant, en mig de la nit, en un paratge que, tal vegada, ni tan
sols coneixien, el dest inexorable preparava llur perdici; i
nosaltres n'rem els ministres, i, abocats al pervindre, hi
plantvem una fita sinistra per a vides d'ssers inconeguts.

All era esgarrifs. El meu enteniment d'infant va llambregar la
vida movent-se vers abismes, que fan rodar el cap, i vaig espantar-
me de la meva acci. Per l'esgarrifana trgica va passar com un
buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volem pas causar
cap dany als ocellets. Jo me'ls estimaria coralment. Els mantindria
la gbia ben neta, els posaria al sol... Cada dia un brotet
d'escarola tendra... Els ensenyaria a venir a la meva m a pendre-hi
els pinyonets pelats... Du volgus que el dia fos d'una bella
entrada, i que els ocellets caiguessin com a pluja sobre el nostre
ram.

El que ens dalia era l'espera; i no dic res del fred. Els peus se'ns
glaaven.

-Passegem, passegem, -aconsell en Xaneta. -Que ses sangs no se'ns
adormun. Figureu-vos que una cobla toca un contraps i que l'hem de
ballar. nsia!

I amb les mans a les butxaques de les calces i el cap sebollit
dintre els set volts del seu tapaboques, acompany l'acci al
consell, tresca que tresca, perneja que pernejaras.

Aleshores en Llus, que estava mut i cloc-piu al meu costat, al
per sobre l'embs la seva cara llarga, tota ulleres i nas, i em va
dir:

-Aix hem de passar la nit, fent d'aplanamuntanyes?

-No ho trobo pas gaire divertit -vaig respondre, -per si no ens
movem, el fred ens pujar cames amunt. Quin altre remei ens toca que
imitar en Xaneta? Potser convindria que armssim algun joc de
patacada. Podrem jugar a runy, a saltar i parar, a sauva de tocar
pedra...

-Que vols dir que no trobarem brossa per encendre foc?

-Foc!  Santa paraula! -exclam en Xaneta, plantant-se d'un bot entre
nosaltres dos. -Teniu mistos?

En Llus se tragu de la butxaca una capsa rebregada, i, maldant, ne
fu sortir el calaixet. No hi havia sin dues candeletes i encara la
una d'elles sense lluc, ni rastre de mixtura.

-Poca cosa s -va dir en Xaneta, palpant-les i mostrant-nos-les. -
Per el certus s que amb una sola d'aquestes busques tan petites se
podria assolar sa vila. Aquesta no val res -fu, llenant-la. -Es
una pobrica, que ha perdut sa bossa dets diners. De contra, aquesta
altra s de primera classe, sencera de cama i ben plena de
potncies! Oi, quina pirrosseta de mixtura, ninets? Sembla mentida,
ai c! que d'un ou tan petit pugu nixer un drac capa d'engollir
tot un bosc. I ell s ac dedins, caretons. Ordi! Gorda'l b, Llus.
I anem a preparar-li establada per a quan naixer.

-S, s, a cercar llenya i foris! -vaig cridar amb entusiasme.

All ens serviria de distracci. Tot seguit ens escamprem alegrois
per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes a la recerca de
secallons! En aquell paratge, i aix precisament constitua la seva
excellncia com a parany, no hi havia arbre, ni arbriss; no hi
creixien sin, i encara raqutiques, algunes mates de bosquina:
argelagues, estepes, falgueres, tomanyins... sobretot tomanyins, que
en aquell temps estaven poncellats o florits. Un llenyater o un
feixinaire no podia pas fer-hi gaire el seu agost.

Al principi ens limitrem a recollir els miserables brins de brossa
seca que trobvem entre les plantes vives; per, a manera que ens
imposvem dels resultats obtinguts afluixvem els nostres escrpuls
sobre la matria combustible i, ara perqu ens semblava secallosa,
agafvem una mata sencera mig tendra, ara, perque tenia el tronc
fusts, n'arrabassvem una altra de tota verda. Acabrem per no
perdonar-ne gaires. I aix va crixer bellament la nostra pila, la
qual, aix s, ms que de llenya cremadora, semblava de ramatge
bonic per a un parament de festa de carrer. All la falguera amb ses
fullasses ornamentals, all el tomany apenjollat de flors semblants
a borles de vellut, all verdors de tota mena.

-M, noi, quanta de tendror! -exclamrem consternats, en examinar el
resultat de la nostra tasca.

Per, bah!... comenarem per encendre la llenya seca, i, dins un
bon flamareig, la ms verda cremaria tamb. Per sort havem
arreplegat una bona porci d'esparragueres i gatoses mortes,
torrades, rosses com un sucre de mel; i cuitrem a situar-les al
paratge que volem allarar: una fondaladeta, que hi havia al cim del
tur, dintre la qual, ajeguts, estarem a reds del vent. Amb quin
estudi les hi agarberrem! I, desprs, les cobrrem de troncalla i
de feixina verda i ens preparrem a calar-hi foc. Segurament tots
estavem grocs d'emoci. En Xaneta que no havia volgut fiar
l'operaci a cap altres mans que les seves, s'agenoll en terra i,
amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a
l'entorn llambregades rpides, comprovant si estaven ben preses
totes les precaucions. En Llus i jo emparvem el vent amb els
nostres abrics estesos, i llavorvem d'esperit, impacients i
anguniosos. Ara?.. Encara no? No; calia deixar que passs la
pantejada del ventijol la qual s'eixamplava plena de mormolls
creixents, que els nostres sentits sobreexcitats percebien amb una
intensitat extraordinria i alarmant. Renoi, que llarga! ...Sabra
aprofitar la bona ocasi el nostre company?

De sobte, rast! espeteg la mixtura sobre el raspador de la capsa
i... no res... en caigu una polsina de fsfor, que constell
l'ombra sota els nostres abrics.

-Animal!  Poca traa! -vaig rondinar ferstegament.

-Maledes sigun sa tremolor dets meus dits i de sa meua nima! -
exclam en Xaneta, brandant el cap abatudament; i vacill com si,
espantant-se de la seva responsabilitat, intents cedir a algun de
nosaltres el seu lloc i la comprometedora tasca; per, de cop i
volta va decidir-se, refreg de nou el mist al raspador amb un
moviment rpid i l'encengu. I aparegu la feble flameta, de la qual
depenia el nostre confort de la nit; i, desprs dels esclats i
bandereigs de la conflagraci, s'aquet i prengu una forma
afusada. Cap de nosaltres no gosava respirar. Tots la seguem amb la
vista astorats i atents. Ara s'encongeix i blaveja, petita,
petita... ; Ara s'eixampla resplendent, com un insecte, que treu del
dessota dels seus litres el joc brillant de ses ales voladores...
En Xaneta, emparant-la amb sa m esquerra, la movia amb tota mena de
precaucions a travs de l'aire, que podia ofegar-la; i finalment ens
l'amag en acostar-la cap a la feixina. Aleshores noms en viem la
resplendor, i jo vaig aixecar el cor a Du. Feu-nos la grcia que
pugui pendre foc a la llenya!

Vaig sentir la crepitaci sorda, que fan les gatoses en encendre's,
i tot seguit, amb una mena d'esbufec com de gat enfurestit s'al
fins a la meva cara una flamarada que cuid cremar-me les celles.
Visca, visca! Ja tenim foc. Per, no, no... encara no podem cantar
victria. La flamarada va extingir-se, i no rest sin una roentor,
que, com una muni de llampeigs trencadissos corria en zigui-zaga
per l'espinam de les gatoses i s'apagava rpidament. Aleshores vaig
veure que en Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves
forces per reanimar aquell caliu apagads, i vaig cuitar a imitar-
lo. En Llus fu igual, i tots tres, apa! bufa que bufars.

No fou endebades. Belles flames brollaren d'ac d'all, s'apoderaren
dels troncs grossos i tota la pila s'an ablamant, fins la feixina
verda i tot. Per en voleu de fum? ...un fum esps i blanc... I tot
bufant, bufant, me'n vaig empassar un glop, que em tap els
esperits. Vaig aixecar-me mig esbalat i vinga esternudar cop i
recop, una i cent vegades! No podia calmar-me. I vaig reparar que
els meus companys passaven la mateixa tribulaci. Els seus
caparrons, que flotaven entre la fumarada com testes de serafins
dins una boirina mstica, se movien atracallats per una tempestat
d'esternuts, que els rebatia d'arrera a envant i d'avant a enrera,
sense donar-los un punt de reps.

-Fugim, fugim d'aquest fum -va cridar en Xaneta.

I ja ho crec que en fugrem! Enc que no ens ho hagus avisat, ho
haurem fet per instint. I dolorits de ronyons i esborneiats
cercrem l'aire clar i ens ajagurem de boca terrosa sobre un marge,
que balconejava a la banda de tramuntana, d'on venia l'oratjol.

All ens anrem reposant poc a poc; i, entre caparrada i caparrada
dels seus darrers esternuts, en Xaneta, amb una veu embolicada entre
tels, que l'obscurien, i sospirs, que la trencaven, va dir: -Ai
Maria Santissima, quines pessigolles ms enfadoses! Estic mig
desconjuntat. Aquest fum de tomanyins rellents s capa de fer
esternudar sants de fusta. I si no ens en fssim apartats de pressa
i corrents crec que haurem acabat per caure esmicolats a peces
menudes al voltant des foc. Per ja n'estem salvats, i aquestes
esclatarades de nas no ens han d'espantar. Sn salut i aclareixen
l'enteniment.

-Deu sser una salut com la dels floroncos -insinu en Llus tot
tapat d'esperits.

-De bona gana la regalaria a... -vaig fer jo; i, sentint-me de sobte
ennuegat per un esternut, vaig restar amb un pam de boca oberta
sense poder afegir paraula i amb el respir sacsejat i angoixs.

Un cop refets, ens anrem atansant al foc amb precauci. El fum
emps per un oratge manyac s'acarrerava cap a migjorn: tot aterrat,
aterrat, tramuntava el turonet i es capbussava vessant avall cosa
d'algunes passes, alxecant-se desprs cel amunt i esboirant-s'hi. La
banda del nord restava, doncs, serena, i all ens aclofrem dintre
la fondaladeta, entre el foc i un marge embardissat que ens servia
de respatller i de paravent. Ens hi posrem com a cal sogre, amb
tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra
calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronova de tant en
tant amb llur escalf agrads. En Llus seia a la meva esquerra i en
Xaneta a l'altre costat. No tenem gens de son i conversvem
alegrement, tot contemplant el bandereig de les flamarades, la dansa
folla de les espurnes, que n'eixien, i les mudances, que sofria a
cada moment el paisatge roent i fantstic del caliu, que s'anava
renovant. No ens calia altra feina sin afegir de tant en tant
llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o
atur-lo. No patiem fred, ni cap altre mal.

-Qui sap alguna rondalla? -va preguntar en Xaneta.

-Rondalles! Prou que m'agraden -vaig respondre jo. -I el foc sembla
que les demana; per si sn de les que tots ens sabem de cor, no
donen cap gust. En Llus i jo ens hem contat les nostres tantes
vegades, que ja ens fastiguejarem de repetir-ne cap.

-Doncs jo -va saltar en Xaneta -us en vull contar una, que em penso
que no l'heu sentida mai; la de sa mare de Sant Pere.

-Apa, doncs, siguem-hi! -vrem fer en Llus i jo, incorporant-nos.

En Xaneta se'ns arramb tant com pogu, a fi que no perdssim cap
paraula, va mig cloure les parpelles, somrigu per sota el nas amb
un aire entre picardis i beatfic, i, amb una verba seguida,
seguida, tot llepant-se de tant en tant els llavis com si se li
emmelessin del seu bell dir, va explicar-se de la segent manera;

-Heu-vos aqu, carets de Du, que sa mare de Sant Pere era sa dona
ms rampelluda i mala arna que hi haju hagut sota sa capa des cel.
Era tant des puny estret que mai va ter caritat a cap pobre, sin un
cop que va donar a un mort de fam un forc de cebes, que se li
grillaven. I ve que li arriba es temps de ses fruites madures i,
xap, cau dins es cistell de sa mort, com tots farem a sa nostra
hora; i sa seua animeta negra de pecat a on havia de definir?.. A
ses calderes ms fondes dets menuts d'en Cundo. B... ja l'hi
tenim... deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d'ac, ronda
d'all, predica que predicars, gonya es Cel i Nostre Senyor me l'hi
fica de porter, encarregant-li totes ses claus. Es bo de s'homo, qu
xalat!... se repantiga a sa poltrona de cuiro i... hala... hi fa
petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel
hi han tres finestres: una, dna as jardins de sa glria i est
sempre oberta, deixant entrar ses bones flaires, i, de ses altres
dues, tancades i barrades, s'una, sa verda, dna as purgatori, i
s'atra, sa vermeia, a s'infern, que Du ens gord d'anar-hi. Doncs
com hai dit, heus-aqu que Sant Pere dormia i, en un escarbotell de
sa becaina, va sentir un crit d'lsraiel, que venia de sa banda de
s'infern, i li va semblar coneixer sa veu de sa seua mare.

Ai vatua sa veia de Judes! Vols-te jugar que es ser condemnada? 

Si ser, si no ser, per treure'n s'aigua neta, obre sa finestra
vermeia i s'aboca a guaitar. Podeu comptar, tots es condemnats, quan
vegeren es cel obert, si es posarien a badar, mirant en l'aire! I sa
mare de Sant Pere, que t'hi veu es seu fill. -Ah! fill reconsagrat -
va cridar de seguida; -tu ac dalt, xalant, i jo aqu, que em cremo?

-I doncs que us hi far jo?

-Que m'hi fars, pocavergonya? Aqu, que corre sa brama que ets sa
nineta de s'ui dret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de
ca seua, fill bordissenc, i m'has de deixar patir? Arri, amoixa es
teu mestre! Ja no ets homo si no em treus d'aqu.

Sant Pere va tancar sa finestra i amb es cor trist se n'entr pes
caminals des Cel, rumiant, rumiant, Que fars, que dirs?.. Ve que
atalaia es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris
florits; i va i es llena a sos peus i l'abraa des garrons de ses
cames.

-Mestre, o Mestre, pes bon record de ses caminades, que hem fetes
junts per sa terra, m'heu de cedir una grcia.

-Parla -li va dir es bon Jess. -Ja ser prou que no lliguem caps.

-Tinc sa mare a s'infern i voldria que la'n tragussiu.

-Si que s mal negoci! Per, veiam... que no passava mai es rosari
sa teua mare?

-Ca, home, ca!

-B deuria dur s'escapulari des Carme! -Ca, home, ca!

-I de caritat que no en feia? -Ca, home, ca!

-Mai per un mai?

-Un cop va donar un forc de cebes a un mort de fam.

-Doncs, ja tenim es cap de treure. Que portun es forc.

Ets ngels vren crrer sa terra i vren portar es trenat de bogues,
que era ja mig podrit i sense cebes, perque es mort de fam se les
havia menjades.

-T -va dir es bon Jess -aquest s es cap, que has d'allargar a sa
teua mare. Que s'hi aferru i amunt!

Sant Pere no es planyegu pas a crrer i obrir sa finestra vermeia i
au! trenat de bogues avall, que s'allargava, s'allargava fins a sa
gola ms fonda de s'infern. I va cridar: -Apa, arrapeu's as trenat,
mare, que us pujar. -I sa veia s'hi arrapa, i Sant Pere tira que
tira, apuntalat de genois a s'ampit de sa finestra... tira que tira,
i l'anava hissant. Empr ets atros condemnats, que ho veieren, se
varen agafar ases cames de s'afortunada, i atros, i atros
s'arraparen ases cames d'ets primers. N'hi havia una raimada!... I
tots anaven seguint amunt!... amunt!... i ses bogues podrides ho
aguantaven tot. Ning no gosava a respirar. Ja es front de sa mare
de Sant Pere arribava a sa finestra. Llavors se va veure salvada i
tragu es seu mal gnit. -Arri avall! N'hagussiu criats de fills
sants! -va cridar, ventant pernada per a desempallegar-se d'ets
atros condemnats. I amb aquella batzegada es trenat de bogues se
peta i veia i seguidors caigueren a s'infern. I encara mai no n'ha
sortit ning.

Acabat, en Xaneta va esclafir la rialla i jo tamb. -Arri avall sa
vea rampelluda!

-Avall! Avall! En Llus se persign i va dir: -Du ens guardi de
mal, Xaneta. A mi aquesta rondalla no em sap pas de bona sentor. Els
Sants b la deuen estimar la seva parentela, i aix de dir
penjaments de la mare de Sant Pere i de flocar-la a l'infern em
sembla tan lleig com un pecat mortal.

-No m'atracallus, manu -va respondre en Xaneta. -Si ella, sa vea, s
a s'infern, ni jo ni ets Sants no la'n podem pas treure, i, si no hi
s, me'n rento ses mans, que no me l'hai pas empatollada jo sa
rondalla. Paraula en, paraula enll, us l'hai referida tal com va
contarme-la s'avi Jeremies d'Arraval, que es un homo de b, que
passa ets rosaris cada dia i mastega ms parenostres que tu i tots
ets teus parents.

Mentrestant la nuvolada s'era abatuda cap a l'horitz de mar, i la
lluna, vas de llum purssim, resplendia en un cel immaculat. Tots
ens abocrem al marge per guaitar-la. Era una lluna de creixent, amb
els cornals quasi en amunt, entre els quals la part ombrosa de
l'astre, ben obiradora i d'un dimetre ms petit en aparincia que
el de la part clara, sortia a la manera d'una gla, que brolla del
seu didalet blanc. En Llus se la mirava embadalit i exclam:

-Que bonica!  s una veritable llanxeta de plata.

-Errada! -va saltar en Xaneta. -Mirate-la b. s es bressol des bon
Jesuset. Veurs, repara es crcol de sa mosquitera. No repares sa
mosquitera tirada, all negrenc que tot just s'afigura? Ara s'Infant
dorm i la Verge feineja per sa casa _amplis me_. Ets ngels amb
candeles enceses vetllen un tros lluny des bressol; veus?

-Calla, tu veus els ngels? -va fer en Llus. -No, ets ngels no es
veuen, perque s'ombra se'ls menja -contest en Xaneta, -per es
veuen ets flams de ses seues candeles. Goita.

-Les estrelles?

-Diga-les-hi estrelles. Ets noms sn aire i ses coses els aguanten
tots.

-Ja s bonic aix, que dius -va dir en Llus, contemplant els estels
amb complacncia. -Per s una falrnia. Que te les creus tu,
Xaneta, aqueixes corrandes?

-Jo! -va respondre en Xaneta, vacillant.- Ning no hi ha estat per
all amunt. Diuen i dic, per qui vols que el remenu es mobiliari
d'un pis tan alt, sin Du i ets ngels? Ara... del cert, del
cert... crec que ning no en sap res.

-Se'n sap ms que no et penses, Xaneta -va saltar en Llus; i,
girant-se cap a mi, em pregunt: -Que et sembla a tu? L'oncle em va
dir que la lluna era un mn.

-S -vaig respondre. -Es un mn com la terra, una mica ms petit.

-Amb muntanyes i tot? -Ja ho crec. Amb grans muntanyes, ms altes
que el Montseny.

-I com se sap aix? -Mirant-ho amb unes ulleres de llarga vista...
unes ullerasses de gegant, que tenen cada vidre com una mola de
mol.

-I a les muntanyes de la lluna no s'hi veuen arbres i cases i gent?

-No s'arriben a afigurar. -I rius?

-Tampoc se reparen; per hi ha mars. Jo vaig veure un mapa de la
lluna i era igual que qualsevol de la terra: all mars, all
continents, all badies...

A tot aix, en Xaneta m'anava tocant amb el colze i s'estremia amb
un riure de conill; i, aprofitant una distracci d'en Llus, qui
s'encantava amb la visi del cel plena dels seus somnis, se m'acost
a l'orella i em va dir rapidament amb veu baixa i enriolada :

-Dali, dali garrofa, dali! Ma, si en tragina de morral aquest noi!

Vaig mirar-me'l amb una cara tota malagradosa. Figurar-se que jo era
capa d'enganyar el pobre Llus! No mereixia una llisada aquell
miny presumptus, que es creia ms viu que tothom? Me vingueren a
la punta de la llengua un reguitzell de paraules agres. Per que en
trauria de dir-n'hi quatre? Qui era capa de convncer-lo que
l'estelada no era una menudalla, que, ben arreplegada, li cabria al
clot de la gorra? I, tot plegat valia la pena d'armar una batussa?
Aixi doncs, d'una consideraci a l'altra vaig anar-me empassant la
mala saliva, que la pruja dels dicteris m'havia fet a la boca, i
vaig optar per callar-los; i, per a esbargir ms la temptaci, vaig
aixecar-me i em vaig posar a passejar per sobre el marge, atalaiant
el paisatge.


IV

El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar la finestra d'una
casa de pags i vaig pensar: Aix s que la gent es lleva. Senyal
que la matinada s avanada i que el mat no s gaire lluny. Cap al
poble, sonava veladament una mena de trompeteria, que va confirmar-
m'ho. Era la diana dels galls, que s'alava muniosa dels
innombrables corrals de la vila i despertava ecos dispersos per les
masies amagades darrera les muntanyes. Tamb vaig sentir la veu
argentina i refilaire d'una dona, que segurament s'esfreixurava
apellant i renyant alguna mainada, que li fugia camins enll, i,
cap a la banda de Sant Pere del Bosc, uns lladrucs de gossos, que
devien senyalar algun vianant. Totes aquestes veus, afeblides per la
distncia, l'orella les destriava netament a travs de l'aire
cristall, tal com l'ull repara fil a fil els brins d'herba menuda
al fons d'un estany d'aiges clares, per eren quelcom tan lluny
que un hom hauria dit que la profunda puresa del silenci no se'n
contorbava. Jo les escoltava amb inters perque m'indicaven l'hora,
i no tenia altre rellotge, on consultar-la. Quina cosa ms bona era
un rellotge! Aixi que tingus prou dinerets me n 'havia de comprar
un.

Ja em girava per a tornar a la vora del foc, quan vaig sentir,
vingut de cap avall de la muntanya, de Santa Brbara, un ronc
estossec, que m'ocasion certa alarma. Segurament alg pujava pel
costerut caminoi de les vinyes cap al que menava vers el paratge on
erem. Vaig girar-hi la vista i, al cap de poca estona, en un revolt
lluny, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que
apareixia el negrall d'un home. I, el pressentiment del meu cor no
m'havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava
la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran rams
sobre el muscle esquerre i, a la m dreta, al cap d'avall del bra
llanat, un farcell, que devia sser de gbies. Per fora havia de
dur la intenci d'ocupar el nostre parany, que era el millor de la
rodalia. Qui sap si, en adonar-se que l'havem pres, respectaria els
nostres drets? Qui sap? Era un home com un Sant Pau.

Tot seguit vaig avisar els meus companys.

-Llus, Xaneta, alerta! Mireu : un parador, que ve cap aqu.

Els dos xicots eixiren tot seguit del cloterell i guaitaren amb el
major inters cap a l'indret, que jo els vaig indicar.

-Si, es un home amb un ram, un parador -va dir en Llus.-Va pujant
amb santa calma, i poc es pensa que l'haguem pres per m.

En Xaneta es grat el clatell amb un aire indecs i abatut.

- Crosta! Deu sser en Llambregues- mormol. Oi, que a sa seua gorra
li manca mitja visera? Coi! No es pot afinar b des de tan lluny i
amb aquesta mala far de quart de lluna. Per... aqueixes camarres,
aqueixa jupa, aqueix balandreig de cos tan disgraciat. s ell,
vatua! I que fem?

-Nosaltres no hem de fer res -vaig contestar. -Es ell el que s'haur
de bellugar a entornar-se'n un cop arribi aqu dalt i trobi el
parany ocupat.

-A dreta llei s -va dir en Xaneta. -Nosaltres tenim s'arbre
plantat: aix s una bandera, que diu que es castell s nostre. Tots
ets paradors des mn ens donarien sa part guanyada, per...

-Per que?

-Que en Llambregues s un bstia bruta, Vet-ho aqu. Si coneix que
som criatures, ai, ai, ai!...,

-Que vols dir que ens treur d'aqu per posar-s'hi ell?-pregunt en
Llus.

-I ara! I doncs per qu hem matinejat tant? Per qu hem perdut la
nit? -vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta. -Per qu tantes
presses, mestre tabalot? Per qu tant patir de fred i d'avorriment?

-Oh, coi! -exclama ell.-Hem guanyat sa ra. Pega'm, home, pega'm, si
coneixes! Que no s alguna cosa sa ra? Quina culpa en tinc jo que
aqueix galifardeu sigu un tros de carn mal batejada, sense
principis, ni vergonya, ni llei de Du? I encara veurem si
s'atrevir a propassar-se. Sa ra... s alguna cosa sa ra. -
S'atans cap a on rem en Llus i jo i, amb veu baixa i aire
misteris afeg: -Mireu, sa ra s una muralla; per s'hi han de
posar soldats as darrera que la defensun i sin...

-Es a dir que ens haurem de batre? -pregunt en Llus.

-No, coi, no hi podem res a pinyes. Ens estossaria, ens capolaria.
T un bra de mil dimonis. Ets nostros ajudants han d'sser
s'astcia i sa prudncia. No us en rieu amb aquest posat de
llstima, no. Sa prudncia s un arma molt fina, molt retefina.

-I com es maneja aquesta eina? -vaig dir jo amb to despectiu.

-Pse! -fu en Xaneta. -Ja veurem. Per de moment sc de parer
d'amagar-nos. Conv que en Llambregues no ens conegu; que no spigu
qui el gorda es parany. Es meu pare, que va crrer sa guerra
carlina, sempre m'ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un
cop es parany restu ben solitari, amb es foc i s'arbret, sa basarda
s'hi alar de gordiana. Creieu-me, ben amagadets i... moixoni!.

Dites aquestes paraules, s'ajagu al mateix lloc, que ocupavem suara
a la vora del foc, i nosaltres, el meu cos i jo, a manca de recurs
ms satisfactori, l'imitrem; per jo estava descontent d'en Xaneta.
Havia esperat que ell manifestaria ms confiana en la fora del
nostre dret i que m'encoratjaria, traient importncia a la meva
aprehensi. I no havia resultat aix. Ell, que tan solia pintarse-
les de valent, s'havia acovardit tant o ms que nosaltres.

-Jo no estic pas gaire tranquil- mormol en Llus a la meva orella.
-He sentit a parlar molt d'aquest Llambregues. Diuen que s un
galifardeu tan forut que aixeca a pols les portadores de verema ms
pesants: un home, que no t por de res, que agafa les serps amb les
mans i que s tan mala nima que soterra els gats de viu en viu a la
platja. I ara figura't que aquest s el seu parany de cada dia i que
no voldr perdre'l pas. s capa d'esclafar-nos. Jo crec que hi
guanyarem de fugir ans que arribi aqu dalt.

-Fugir! Mai! Que ens mati. Ens defensarem com lleons -vaig respondre
amb el respir tot esbufegs d'indignaci.

S, calia que ens defensssim; per, com? Ah! si jo hagus tingut
l'escopeta del pare, aquella tan bona de dos canons, que mata les
llebres a dues-centes passes! Desgraciadament no disposava de ms
arma que un petit ganivet. Me'l vaig treure de la butxaca i el vaig
obrir. Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament que
tallava un paper a la correguda quasi sense violncia. Per, aix
que em vaig imaginar l'acci de clavar-lo al pit d'un home viu, se
m'estremiren de soca a rel les orelles i se m'adrearen d'horror els
cabells. No, lluny de mi tal intent! Ferir a cops de gavinet era
cosa d'assassins. Em defensaria a mossegades i cops de puny.

Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara
d'un costat, ara de l'altre. A cada moment s'incorporava, treia el
cap per sobre el marge i trallava per entre les mates. Desprs, com
si aquell tripijoc no basts a la seva nerviositat, se pos a
passejar de quatre grapes. Furetejava d'ac d'all, passava per
davant de la foguera com un galpat monstrus, se perdia en els
replecs torrentosos de la muntanyola... anava, venia, voltava... Que
redimontri devia cercar? A la fi s'aixec dempeus. Portava un roc
tan gros que amb prou feines podia abraar-lo i sostenir-lo apretat
contra el pit i, trampalejant, trampalejant, an a deposar-lo al
damunt del marge, que formava la cresta del tur. Tot seguit n'hi
tragin un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat
d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem
que en Llambregues arribs al parany, essent tan mala nima com era,
de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gbies dels
reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les
mateixes astelles, que en trauria, ens planonaria al seu gust; i
nosaltres no podrem pas res contra la seva forarra. En canvi, si
mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del tur,
l'escometem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al
damunt, molt seria que no l'estabornssim ans que pogus arreplegar-
nos. Per era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacs? Amb quin
dret podem escometre un pacfic vianant, que encara no ens hauria
causat cap dany? Aleshores s que perdrem aquella ra, que en
Xaneta ponderava tant suara mateix, i donarem a l'atacat el dret
d'allisar-nos l'esquena amb aquella planonada, que tant temem. I
tothom ens diria: Massa poc!  Us est b! No, jo no ho permetria
pas. Valia ms exposar-se als perills ms grossos ans que despullar-
se de la justcia, que ens assistia.

Amb aix, vaig acudir al costat d'en Xaneta i vaig advertir-li els
meus escrpols, avisant-li que ni en Llus ni jo no agredirem ning
que primerament no ens hagus maltractat d'obra. -Volem carregar-nos
de ra -vaig afegir -i ens estimem ms sser mrtirs que
facinerosos. Aixi, doncs, para ment a comprometre'l, entens? No ens
facis baixar la cara. Deixa't d'arreplegar pedres, que no han de
servir de res i... apa! tornem al nostre cau.

Semblava que el xicot ni tan sols m'escolts. Estava situant una de
les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a
bra i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu
treball. A la fi es redre, esguard tranquillament els dos rocs
enormes, que a poca distncia l'un de l'altre havia posat sobre el
marge, entre les mates, i, desprs, encarant-se amb mi, va dir-me:

-Que t'empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit?
No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m'he
tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau... i a una pau xalada,
si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira
d'esquena. -Va abraar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la
seva les cares d'en Llus i jo, va dir-nos baixet i falaguerament:
-Riurem, creieu-me, riurem. No es xautar des nostro parany en
Llambregues.

-Apa, doncs -va saltar en Llus impacient,- explica't d'un cop!

-Es una faccia xalada -va respondre en Xaneta amb un riure ple
d'emoci. -No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa
reblinconada des cam de Sant Joan i sa muntanya el priva de
veure'ns. s sa bona ocasi. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres
a dalt de cada un d'aquests rocs.

-I qu en traurem? -vaig botzinar. -Enfileu-vos-hi, coi!  Que s cap
mal aix? Ja m'explicar en acabat.

Vrem obeir. -Molt b! -exclam en Xaneta -aix mateix, ben drets,
ben encirats. Ordi! D'un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i
ses vostres cames no sigun d'una sola pea. Sembleu dos homenassos.
Ses vostres catracliques llargues dissimulen sa curtesa dets
vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! ngela!...
estufades, esbalandrades... Ara, entortolligueu-vos es tapaboques
entre coll i closca ben amunt.   Qui no pensar que sou dos
_americanos_? No en pareu poca de mota crosta!

Va crrer a la foguera i en tragu dos fumallots abrasats de la
punta.

-Teniu -va dir, posant-nos-els a la boca, -fumeu. Aix fa homo.

Se va girar del revs el gec i la gorra, que eren folrats d'una
llaneta virolada, i se'ls engipon d'aquella guisa.

-Sa meua mare mateixa, que passs pes cam des collet, no em
coneixeria. Jo figurar sa vostra criatura. Trescar, saltar,
guimbardejar... Sa meua mida curta far ressaltar ses vostres
alries... Per aix futisquejar a propet vostre. Que no us
escapu es riure, carets... No s cosa de gresca; ens hi va de ses
costelles.

Dit aix, s'apart per examinar-nos d'un tros lluny i, entusiasmat
de la seva propia combinaci i de la nostra patxoca, torn, tot
repetint de baix en baix a tall de vctors: -ordi, ordi, ordi!...

No vaig poder menys d'admirar l'astcia del brivall. Per qu no
havia de donar resultat? Des del peu del tur, a l'escassa claredat
d'un quart de lluna, havem d'oferir, efectivament, l'aspecte de dos
homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no
per criatures, de qui li fra fcil abusar, probablement no voldria
perdre temps en pujar a un cim que no li servia de cam per a anar
dretament a cap altre paratge. Per, anu a saber com s'ho pendria.
I si endevinava la treta, que volem jugar-li, ell pla que ens la
perdonaria!

Amb aquests pensaments el cor se m'encongia amb tremolins; i quan un
estossec aspre m'advert que el terrible parador anava a presentar-
se al cam descobert, l'esperit se m'esbornei de tal manera que
vaig tmer perdre l'equilibri i caure daltabaix del meu pedestal.

-Ara v... alerta! -va advertir en Xaneta a mitja veu.

De primer no vaig adonar-me sin d'una ombra llargussima, que
invadia el cami descobert i s'hi movia a la manera de la d'un nvol
passatger. Desprs vaig distingir l'home, que la projectava als
raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era
el mateix que suara havem llambregat ms avall dins el cam clar de
les vinyes, amb el seu rams a coll i les seves gbies a la m.

Igual que aleshores semblava ara tamb que camins d'esma, brandant
amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al
pit, sense mirar enlloc, com si ests pensant en coses llunyanes.
Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de
trobar-lo ocupat! Era capa de no adonar-se de nosaltres fins que ja
fos dalt del tur, quan ja la nostra estratagema seria intil.

Una relliscada d'en Xaneta, no s si casual o intencionada, provoc
una sorollosa rodoladissa de pedruscall, que esver el caminant.
Aleshores l'home s'atur en sec, va alzinar-se i rest immbil com
una esttua, mirant cap all on rem. Desprs, astorat d'ulls i
bocabadat, passej diverses vegades la vista de l'arbret a
nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabs avenir-se de
les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels
moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu
que triomfava de l'ombra i de la distncia. -Ara s el moment crtic
-vaig pensar tot corglaat. I, en adonar-me que l'home, desprs de
vacillar una estona, avanava resoltament cap al nostre tur, vaig
espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a
fugir cames ajudeu-me.

Per ans d'haver executat la covarda acci, que ja el meu esperit es
precipitava a iniciar, l'home temut va aturar-se de nou, i el seu
aturament suspengu el meu impuls. L'enemic no es llanava a
l'assalt. Noms s'havia aproximat unes quantes passes per observar-
nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses
estesa a tall de visera i torn a llambregar-nos intensament,
enviant-nos terribles efluvis de la seva nima, que talment jo
sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants.
A la fi es degu convncer de com se les havia amb antagonistes
superiors a les seves forces, recul com afrontat, peg una
giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegu costa avall en un
dir Jess.

En Llus i jo encara romangurem una bella estona immbils,
petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra
part, no estava pas ben segur que el fugitiu no muds d'intent i
comparegus altra volta. En canvi en Xaneta s'havia tranquillitzat
tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes
murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simul donar-li corda
com a un rellotge, fu acci de desdujar un cap de llivant i
d'amollar-l'hi tot de pressa i, finalment, el persegu amb un pam i
pipa a dues mans tan teclejat com si n'hagus d'eixir una burlesca
sonata de clarinet, que l'acompanys en sa marxa.

Aquests gestos m'encortjaren, i, aleshores en Llus i jo davallrem
dels nostres pedestals i no sabem el que ens passava. Desprs de
l'opressi de cor, que havem sofert, ens sentem alleujats,
respirvem amplament, tot ens queia en grcia i, assorollats per la
vivesa de tantes d'emocions, bategvem de dents i tremolvem igual
que si acabssim de sortir d'un bany fred. No s quantes de vegades
ens abrarem, tot saltant i rient i follejant.


V

Un cop tornats a la vora del foc, que abrandrem amb la millor
feixina, que restava, vaig felicitar entusisticament en Xaneta.

-Ets el millor cap de tots tres -li vaig dir. - Has tingut una
pensada digna d'un gran general. Si no se t'hagus acudit, estvem
ben perduts.

-Es s'astcia -va respondre, ensalivant de satisfacci. -Ja us ho
deia jo que s'astcia i sa prudncia eren armes molt fines. Ara
n'heu tocades ses proves.

-S que sn armes fines -vaig contestar,- per no tothom t
l'enginy, que s menester per a esmolar-les i b servir-se'n. T'has
cobert de glria, Xaneta i mira... no vull que aix es perdi. Dem
ho contar als nois d'estudi i tot Blanes n'anir ple. Veurs quina
garola armarem a la salut d'en Llambregues! I tots els nois et
voldran sser amics.

Ell m'escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal
d'aprovaci, per de sobre se li trasmud la cara i, amb un aire
greu i preocupat, exclam: -Alerta amb ses criaturades, noi de
sucre! Valdr ms que no xerrem.

-Qu? Una faccia tan divertida no ens hem de donar el gust de
contar-la?

-Ets gustos costen cars -repar ell. -Es clar que un hom s'agradaria
de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca i us en fa ses
seves enhorabones. Per... alerta... mentres nosaltres ens
estufarem sota ets untets de ses paraules falagueres, en
Llambregues bufaria de rbia com si li gratssin s'esquena amb una
estora; i, recelem-nos, quan ens pogus arreplegar pes seu compte, a
sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui sap? ...
potsefer que alg de nosaltres cantaria es gori-gori final. s un
bstia bruta en Llambregues. Ens conv callar. Tan poc que costa de
callar! -Esclaf un llarg sospir i afeg: -I tant que un hom glateix
per xerrar!

-Tens ra, Xaneta; no hem de dir res -salt en Llus. -Jo et prometo
callar com un mort.

-Tu s; jo et cree com s'Evangeli; per aquest altre i jo...

Aqu va interrompre la seva frase i aixec un dit en senyal
d'atenci. Sonaven hores i tots tres parrem esment a comptar-les.
El vent s'era encalmat i les batallades del rellotge del poble
difonien per l'atmosfera pura i elstica una dola msica, que
passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se ms i ms a manera
que s'eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge
als turons i serres de l'entorn.

En Xaneta comptava en veu alta: -una, dues, tres...

-Sis hores! -exclamrem tots en acabat.

-Via i foris a empaiar sarbret! -dispos el nostre director,
aixecant-se tot atrafegat. -Vinguen ets reclams! A on heu posada
s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gbies. nsia, no
perdem temps. D'aqu a mitja horeta s'auba ser estesa per sa terra,
i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des
nostro arbret desguarnit.

Per ms que ens afanyrem, quan hagurem preparat les nostres coses,
apagat el foc i distribut a l'entorn de l'arbret les sis gbies
dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimuls
sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva
intensitat i nitidesa: l'entelava una blavor, que emboirava la llum
dels estels; i cap a la banda d'orient el cel s'obria amb una
diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa.

Tot seguit comenrem a empallar. En Xaneta, que era ms prctic en
el maneig del vesc, empastava les palles, que li anava allargant
d'una a una en Llus, d'un manat, que en tenia a sota l'aixella, i
jo, enfilat a dalt d'un roc, un cop empastades, les prenia d'en
Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya, amb que
suara havem endidalat els branquillons de l'arbret. Aquella
operaci era braument entretinguda, i fora penosa a causa del fred,
que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava,
causant-nos-hi una cossor insofrible, el tros de les orelles, que
eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia
remei; la tasca apressava i no podem pas entretenir-nos a saltar
per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca,
per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufvem els dits,
per no parvem un moment el treball. Si ens l'haguessin obligat, de
segur que ens n'haurem queixat de valent; mes ara que ens
l'imposava la nostra propia illusi, ning pensava en deixar-lo.
Noms en Xaneta, que era el que patia ms amb el maneig del vesc i
l'aigua gelebrda, on havia de pastar-lo, s'exclamava de tant en
tant: -Rellamp, quin grsol s's girat! Taia ms fi que una rasadora
de barber! Aix s fred d'auba. Afanyem-nos, afanyem-nos!

Certament, el temps apressava. Es diria que una pallidesa freda i
bascosa s'estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremol
en l'herba.. El llevant era d'una blancor trista, sorda,
cadavrica... Per tenia quelcom de la cara d'una persona, que
hagus vingut en basca i s'ans retornant: cada vegada que hi girava
la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava,
estimulant-me a prosseguir l'empallament amb ms daler. Aviat fou
d'un groc d'aigua de taronja. Al cap d'una estoneta ja presentava
una color com de carn; i aquella color s'an escalfant, escalfant
per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres
orelles.

De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i
repetits. -Verdums! -avis en Xaneta. -Cuitem, apartem-nos, apartem-
nos... que no s'espantun!

Sense ni tan sols encomanar a l'arbret la palla envescada, que tenia
a la m, vaig crrer cap a un xrrec i m'hi vaig ajupir al dedins.
Els meus companys tamb havien desaparegut de les envistes. Renoi,
verdums! Tan grossos i bonics que sn! Si els pogussim agafar! I
cert que eren verdums; no s'havia errat en Xaneta; tot seguit vaig
sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut caracterstic, que solen
llanar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren
tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a
l'horitz, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes
uries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes, que s'anaven
dilatant i es convertien en tres estels d'or, palpitants en mig de
la blavor obscura i deserta del cel. Que bonics! Ah! tocar-los,
posseir-los... quin gaudi! El meu cor els atreia amb tota la fora
del seu desig. Vindrien? ...Canviarien de rumb?

Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i
es movien dins l'aire, quasi en lnia perpendicular sobre el meu
cap. Amb el vogament del vol, els glops d'ombra de la conca de llurs
aletes tan aviat s'esvaien com tornaven al seu lloc, a manera d'una
delicada joguina que noms fos visible quan la copsessin. Ah!
passaven de llarg. Per no... El nostre reclam va brillar amb ms
insistncia, amb ms fervor i ms pit que mai... I ells s'aturaren
com corpresos, es giraren, davallaren... Baixaven en diagonal cap a
l'arbret! Serien nostres. Mes, tot d'un plegat, esclafiren un piulet
breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap
a enll de les profundes blavors.

-Malets sigun ells! -va cridar en Xaneta, reapareguent. -Se'ns han
escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oid! com hem d'hajar
aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta?
Tots tres ens precipitrem furiosos sobre els fumalls i els
calcigrem amb rbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no
contents encara d'aix, cobrrem amb una verda capa de tomanyins la
carbonitja i les cendres. Desprs ens acuitarem a completar
l'empallament de l'arbret.

Mentrestant el dia entrava ms i ms. La calitja marina s'havia
carenat d'una franja d'or, i tot el paisatge, des de llevant fins al
Montseny, s'estremia sota una fluctuaci de llum tenussima i
vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa
desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava
sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs
ms altarosos s'ablam com un encenall i foguejaren al nostre entorn
una muni de gotetes de rosada, a fais d'ullets tafaners i
parpellejants, que la bosquina obrs a espiar la gloriosa sortida
del sol. Segurament l'astre del dia s'alava ja sobre el nostre
horitz darrera la fosca calitja.

I aleshores comen el gran moviment dels ocells de passa. Semblava
que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres
s'eren aixecats? Ning no podia dir-ho. Apareixien ac, all, per
tot arreu, com si l'aire els cris espontniament; eren de primer un
piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibraci
ms sensible entre els mltiples punts de vibraci de l'ambient;
desprs, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, ms tard,
una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en
el temps de dir, anomenant-la: s un verdum, s una cadernera... I
quiscun tenia el seu filet de veu caracterstic, un crit rtmic,
acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a
esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom
parava l'atenci a una banda o a l'altra, percebia la piulada del
pins, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la
cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangis del lluer...
Cada partcula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el
cel era un psalteri.

Nosaltres sotjvem l'arbret a una distncia d'una vintena de passes,
ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estvem
callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos
aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa
ruixada de moixons no en cauria una gotellada per a nosaltres?

No trigrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una
voladria de caderneres, fenent l'oratjol amb un gracis moviment,
que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en
avall, arrumb de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig
ple d'amabilitat i falagueria les instncies del nostre reclam.
Aletejant, aletejant, don una volta amb certa sospita entorn
d'aquell arbret solitari tan rod, tan verd, comnat de beines
grogues, lluentes de tendror. Desprs s'enlair tota compacta, com
si un buf de vent l'aixequs amunt, amunt... Per f s'immobilitz i,
esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien,
caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador.

-Nostres! -vrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte
amenaador espant els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era
tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s'eren aferrades a
llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb
la palla tradora entravessada de llarg a llarg de les desplegades
ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques
mateixes, que havien pres per reposador; altres queien pesadament en
terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sl i
fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui
s'entrebanca amb la prpia faldamenta dels seus vestits. En frem un
bell arreplec.

Quan els tingurem nets de vesc i engabiats, no ens sabem avenir
d'sser possedors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi,
hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta,
indicant-nos-el amb el dit. -M, quin mascle! -Quina cua! Aix s un
rssec de seda. No ens llegu d'encantar-nos gaire. Tres pinsans,
vinguts no s de quins indrets s'havien llanat a larbret rpids
com una dardada. Encara no els havem agafats, ja un verdum feia
l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i,
en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del
tur. I, d'en de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els
meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la
pallada. I tots tres vinga crrer adalerats, possets de l'embriac
de la caa.

Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells voltils a
la carrera, agafar-los amb la m i sentir-los dintre el puny
calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: Contra mi no
hi val espai, no hi valen ales.

Ara atrapvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que
es diria qu l'hagus esterrejat sobre un bassal de sang, ara un
pins gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una
actitud d'liga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la
presa a la m, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenci
admiradora que es mereixia, alvem inquiets la vista cap a
l'arbret, i tal volta hi atalaivem una ramada de lluers
empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa
bullcia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera
encimbellada a la palla ms alterosa, a fais d 'una flor virolada i
feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant,
tombant... No ens podem entretenir un moment. Els lluers, sobretot,
s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni
tan sols la nostra presncia els espantava, i, mentre estavem
empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, aix que ens
ajupem, s'hi abalanaven i queien sobre els nostres clatells.

-Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Llus.

-Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de
sort.

I all luny, ac, all i all d'enll, entre les calimes de la
costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el
tirit-tirit melangis i fatdic, amb el qual es cridaven els lluers.
Es diria que aquells moixons eren uns petits manitics, que,
avorrits de la vida, haguessin resolt sucidar-se i s'instessin uns
amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangis i repetit;
tirit, tirit... veniu, veniu...

La passa copiosa dur fins a deu hores, mica ms mica menys. Des
d'aquella sa an minvant i les agafades ens concediren intervals de
reps ms i ms llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque
estvem verament afadigats. Per la nostra cobejana no s'era encara
assaciada, i glatem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no
venien pas.

En canvi tenem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits
presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts
esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com
protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb
altres, es llanaven de cap contra els filferros, que els
retenien... Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforos
intils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven ms
que la vida. Llurs ullets, que abraaven la immensitat de l'espai,
miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven
neguitosament amb l'impuls de llanar-se a l'abisme blau. I que
esplndids, que rgiament paramentats! Com i a on s'havien pintat
tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur
servei en gabinet d'agenament, els hagus brindat els extractes de
les seves pintures ms belles; la quinta essncia dels blaus ms
vius del cel i de la mar, dels verds ms tendres de les herbes, dels
blancs ms purs de la neu, dels grocs ms exquisits dels pllens
lilials, dels carmins ms lluminosos del crepuscle, de les
entonacions ms suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per
a admirar-los en llur mxima pompa era precs veure'ls aleshores,
totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i
alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells
conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa
pensar en un crim ignorat; aleshores que el tup dels pinsans
s'alava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un
guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni
molt la ruixa elegant de pl moix, que s'estufa, arran del plec de
les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els
moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb
l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig
de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes
les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a
voltes retraguessin encara vagaroses fulgncies dels clars de lluna
tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les mgiques
verdors de la selva.

Jo no s pas explicar-los b aquells encants i, en intentar-ho, tal
vegada fantasiejo sense to ni so. El cert s que m'hi embadalia i
que pensava: No, aquests ocells no sn pas mstics i deslluts com
els que solem veure dintre les gbies de les cases. Deuen fer com
les maduixes, que l'endem de collides ja no semblen la mateixa
fruita. I amb aix m'entrava una mica de corc d'haver empresonat
aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com
s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu
cor els deia: aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut
en bones mans; no us farem cap dany. Per, un altre pensament ms
profund m'entristia: una sorda aprehensi d'haver-lo ja causat
aquell dany.


VI

No per aix deixava de crrer amb els meus companys a la caa de
nous moixons, quan se'n presentaven; i, a ltima hora, quan ja feia
estona que no n'havem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes
venes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los,
anirien a caure al nostre parany. Vrem crrer molt i ens afadigrem
de valent saltant marges, per no n'acabrem res. Els ocells,
esquivats d'una feixa, volaven a una altra de ms amunt o ms avall,
i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor
i les bejotes granades, que els tenien enllaminats.

A la fi, desprs de molt crrer i ahucar, consegurem que un esbart
de passerells, empaitat per tots cantons, ans a posar-se al cim del
tur; per, all fou com una mofa; cap d'aquells ocells no va
embrancar-se al nostre arbret, sin que tots abateren el vol al seu
peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gbies
dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'all
com des d'un terradet, hi feien planxes gimnstiques, arrapats als
filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havem enteixinat,
s'entretenien a cercar per terra els grans de pans i escaiola, que
saltaven de les menjadores, i... tan tranquils!

-Llestos! -va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany. -Sn
pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per
s'Advent. Sa passa s finida per avui. Hem de plegar es ram.

-No puc ms -exclam en Llus amb veu feble; i, rendit de cansament,
es deix caure sobre un tou d'herba, al peu d'un tros d'aquelles
parets seques, quasi derrudes, que restaven de quan l'erm tur era
afeixat i conrat. Estava pllid com la mort. Pobre noi! Que delicat
era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les
emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per
divertir-lo!  Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu,
que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir
una mica, i, desprs, et trobars millor! - I, girant-me vers en
Xaneta: -No el despertis pas -li vaig suplicar. - No el necessitem
per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar.
Per m'haurs d'esperar una estona; estic abrusat de set i vull
saltar-me'n a la font d'en Moixell a refrescar-me la gola. Desprs
far feina per dos; t'ho prometo. M'esperes o?

-Apa, de pressa! -em va contestar secament.

A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs
minuts vaig atnyer la font d'en Moixell, que brolla d'un altssim
marge entre molses degotants i dins un misteri d'ombres quasi
perptues. Una fulla d'atzavara en recull l'aigua i la gita
convertida en mbil trunyella de cristall, que, caient dins una
conca entapissada de crixens i falsies, constantment renova la
limfa purssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. All
vaig apagar la meva set i aquell fluid difongu el seu esperit
vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de
l'equilibri orgnic. Per la meva nima rest trista. M'afligia un
inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena... Desprs
de tantes d'illusions i de tants d'esforos per assolir-les, ara en
tocava el no-res... Quelcom pitjor que el no-res: l'aprehensi
d'haver contrariat els designis de la naturalesa.

Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en
tota la seva amplitud, i em caus l'efecte trist d'una vila deserta
desprs d'un dia de festa major. Es clar que l'endem en tornarien a
passar a voladries; per i en el pervindre? Com esperar-ho
considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, all
d'enll quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingus
el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles?  Ah, que
seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia
contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostrure'm
de l'aprehensi d'sser jo i els meus companys els qui l'havem
despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument
desagradable. I aquell goig amb que m'havia lliurat a un grapeig
tirnic d'ssers vivents comenava de semblar-me insanits i
repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucci! Que
en farem de tants ocells!

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt
del tur, i vaig cercar els meus companyons. En Llus era all
mateix on suara l'havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb
els seus abrigalls, dormia; per qu traspostat! ... Les galtes
groguenques... el nas blavs... els ulls dintre profundes conques i
semblant que s'enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una
fanguera... Certament va inspirar-me compassi. I en Xaneta?... Vaig
sentir que de part d'all d'un marge s'alava de tant en tant un
xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar,
maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i... o Du meu!...
vaig presenciar un espectacle, que m'esborron. En Xaneta estava
matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar-
les, per no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les
nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaava l'aire
davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit
botx, galtut com un ngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent
la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca
crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva
intervenci arribava tard. El botx era ja a l'ltima femella: una
cadernereta. La tenia entre dos dits i, no s que li feia... si
l'escanyava, si li oprimia la closca... una horror! No vaig tenir
esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a
temps.

El pobre animal bateg d'ales, llan un xeriquet, estir les
brunes i fines potetes ... I au! a la pila dels morts! I all,
esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogu
lentament els ditets, abr el becarr amb un darrer badall, que
amostr la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de
clavellina, i an abaixant poc a poc les grises parpelles, color de
teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents
tenien una dola expressi de pietat, de dolor resignada... O
barbres nosaltres! Que havem fet? Havem abusat d'ssers inofensius
i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l'aire, encant de la
primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per
apoderar-nos d'aquella misria de carn, els ho havem destrut tot!
Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa
llum i amplitud. Ah! quants de cels havem extingit!

Crec que en Xaneta no sospit pas la meva aflicci; ms aviat degu
atribuir el meu posat a cansament. Desprs d'haver contemplat la
seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi,
profer una exclamaci de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectus
i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a
les seves galtalles, me peg una bofetada acaronadora i em digu:
-Goita, noi buf, quina pila de caa!  Oi que t'agrada s'arrs amb
moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ai festa!



EL VALS FINAL

Balla que balla... Era un vals ben cansat i que no s'acabava mai. Ni
fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos
dintre les garbes xardoroses en el dia de ms calda, ni carretejant
per les costes de Bandina, mai per mai l'hereu Rivelles no s'havia
fatigat tant com amb aquella dansa inacabable. I som al ball i hem
de ballar... Volta que volta que voltars.

Se trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra
regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de
saques per cobricel, uns quants gresols per lluminria.. Hi regnava
una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels
balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven en l'aire amb
les palpitacions de l'envelat. Ms aviat servien per a fer mal a la
vista que per a donar claror. I, quin garbuix, quines empentes, quin
alenar tothom, volta que volta que voltars!

De la msica gaireb no se'n sentia res ms que les aspres
xerracades del contrabaix, que retrunyien dintre la caixa del pit
amb una trepidaci insofrible. Oid!... i la balladora qui era?
L'hereu Rivelles se la devia haver triada, pero no se'n recordava
pas. Per mirar-se-la girava el cap tant com podia; mes no aconseguia
veure-li sin el clatell, un clatell llarg, ornamentat de floretes
grogues, com un canal de teulada vella. Era una dona alta i mal
girbada. Precisament a ell sempre li havien agradat les noies
baixetes i grassones. Com redimontri s'havia embarcat amb aquella
carcassa? -Bah! -pensava- deu sser un comproms. Som al ball i hem
de ballar. -I volta que volta que voltars.

Estava cansadssim, l'al li xiulava en la gargamella i una suor
freda li regalava per les parpelles i pel nas. El colze de la
balladora se li clava al costat dret. No s'acabaria mai, aquell
vals?

Ah! beneda sigui la claror del dia! Heu's aqu que el sol fogueja a
contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall? No, no
s el cant del gall... s una veu enrogallada que crida:

-Rivelles!... Rivelles! Cal desempallegar-se de la balladora, sortir
i respondre. Un esfor, un altre esfor...

En Rivelles se va trobar davant d'un llum d'una resplandor tan crua
que la vista no li podia ober. De moment no va compendre on era.
Desprs se va adonar del llit, on estava ajagut, i, a travs d'una
mena de tel llustrs, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu
en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li
acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare, la
del seu germ, la del doctor Xipell. Si, eren ells. Pero all altre
no era tampoc un somni, al contrari, era la ms real de totes les
realitats, i ell en sentia encara el palp groller i esgarrifs.

Mentrestant el metge l'examinava, percudint-li el pit amb atenci
com se sol fer amb una bta per esbrinar flns a quin nivell s
plena. Pica ac, pica all, no se sentia ms que el sorollet del
seus dits en el silenci de l'alcova. Desprs va acotar l'orella
sobre el malalt, auscultant. I en Rivelles estava convenut que
l'auscultador no podia deixar de percebre la msica dolorosa i el
trat sord del pregon envelat. I li sabia greu.

-B, Rivelles, b. Aixo no ser res -va fer el doctor. -s joc de
pacincia. Som al ball... i hem de ballar.

-Prou que ho s-va dir el malalt, somrient.- No, no s cosa per a
vost. Es ball de patacada... sap? No s com m'hi he embolicat. Hi
tinc un comproms que...

-Vaja, no parlis ms. Adu.

El llum se va allunyar, l'ombra caigu en cascada, esllengant-se
pels plecs de les cortines, i la fosca ho enva tot. En Rivelles
torn a sentir el zum-zum apagat de la msica, les xerracades del
contrabaix, la bonior, l'alenar i el trepig de la gent... I volta
que volta, amb el colze de la balladora clavat al costat dret.

L'aire era esps, polss, irrespirable. El fred de la nit entrava
per sota la tanca i s'enfilava cames amunt. S'havia girat vent.
Millor! Baldament s'ho endugus tot en orris! I s, s'ho enduia tot:
rames, teles, gent... Els gresols fugien en un torb de pols,
giravoltant, fent llumenetes, caient, apagant-se, com esbojarrades
espurnes en el fum d'una artiga. Alguns s'aterraven, amb el ble
encara ablamat, a la vora d'en Rivelles. I en Rivelles patia,
maldant, maldant per apagar-los amb els peus. Pero, quan aconseguia
apagar-ne un, experimentava un plaer relatiu, una mena de
descarregament de dolor. I apa, anem per un altre. Li semblava que
tota la felicitat depenia d'aquella operaci; i a cada gresol que
apagava, respirava un xic.

Encara, lluny, dins el vent, la pols i la fosca, sonaven els msics,
encara els roncs del contrabaix retrunyen dolorosament dintre el
pit, encara la balladora del colze punxegut no afluixava la seva
abraada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a
travs, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de
romagueres. Desprs va sser una bombolla d'aigua, una bombolla
balladora, que la terra es volia xuclar... glac-glac, glac-glac... I
els msics encara sonaven al lluny, dins el vent, la pols i la
fosca.

El senyor rector, avisat a corre-cuita va arribar a les tres de la
matinada. Pero com deixondir aquell malalt ensopit, agnic? El va
cridar una i cent vegades... Res. Va extremunciar-lo, va fer la
recomanaci de l'nima... Un moment el pacient va obrir els ulls
sense mirada.

-Rivelles!

-Es... l'ltim vals -va respondre en Rivelles amb una veu que no era
d'aquest mn.

Desprs un llarg silenci. Desprs la mort. L'escol, que estava
distret, cordant-se una espardenya, va aixecar el cap en el moment
precs, amb els ulls astorats, sentint aquella impressi
inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar-
se del seu cos, una nima, que vibrava prop nostre. Va, interrogar,
amb els ulls, els ulls del rector. -Llest? -Llest, va respondre
la mirada melangiosa del capell.

-Ha sentit quina llei de paraules? L'ltim vals!

-Si, fillet. Poc qne era natural que en pronuncis d'altres en
Rivelles, el gran sarauista. Tots morirem aix mateix; cadasc
acompanyat dels seus vicis i virtuts. Les nostres aficions seran la
msica, que far la nostra nima en presentar-se davant de Du, Cal
que procurem escriure'ns una bona solfa. Oi, petit?



D'UNA OLOR

L'ltim curs de la meva carrera vaig passar-lo estudiant amb
veritable pass; i no s que les assignatures, de que estava
matriculat, s'emportessin el meu inters i els meus afanys; ans al
contrari, no me'n cuidava ms que per pura obligaci, per acontentar
a la meva familia; per m'havia aficionat a la Metafsica, una
cincia de que no m'havia pas d'examinar, i per ella em cremava les
celles, procurant desentranyar-li els secrets amb una curiositat mal
saciada.

Jo llavors tenia fe en la cincia i em creia que el pensament, de
deducci en deducc podia construir-se una escala per a davallar
amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que
ms subtil i lleuger que la celstia, podia escampar-se per
l'infinit. La Metafsica era per a mi el gran llibre, l'nic que,
oferint-me les claus del cel i de l'abisme, em prometia
descobriments dignes de la meva ambici. I vreig apassionar-m'hi.
Si en vaig llegir d'autors! Si en vaig apendre de sistemes
contradictoris!

Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre
abstret, sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la
matria grollera, ara reduint-la al no res, ja subjectivant el mn
exterior fins al punt de no veure-hi ms que un estat meu
psicolgic, ja considerant-lo com una idea divina en acci... el
cert s que vaig arribar a perdre el sentiment de la realitat i que
vivia en mig de Barcelona com un yogui dins el seu desert. Ni
escrivia versos, com en altres temps, ni anava al caf, ni tenia
companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de poltica...
res... ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El
mn era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol,
l'aire, i la vegetaci, no m'interessaven. Fins i tot la color i el
relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava
esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense cos, general,
informe. Somniava categories i mnades i vacutats i ms vacutats.
Romania llargues hores recls a la meva cambra amb el pensament en
marxa per un espai sense lmits, ni camins. No sortia ms que per
anar de casa a la Universitat, i de la Universitat a casa, i encara
m'escapolia pels carrers ms solitaris i ombrosos, fugint del brogit
de la ciutat i de les vivors de la llum, que em molestaven. Aix
vaig passar una colla de mesos.

Vingu la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva
arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influncia,
que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava
arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir.
Vaig continuar fred, abstret per les meves cabries, balb i sord i
cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa
a la Universitat vaig passar per un carrer rnec a la vora de la
tanca d'un jard, m'esdevingu d'un plegat una mena de
desvetllament, una impressi, que difcilment sabr explicar.

Vaig sentir una flaire _sui generis_ i sentir-la i experimentar una
gran emoci fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor
palpitant. Qu em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte
una associaci d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament
sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepci
de poesia i una certa enyorana intensa, intensssima. Com ms
m'impregnava de l'olor, ms la tristesa em corprenia, pero era una
tristesa d'un regust delicadssim, un enyorament de quelcom molt
forms, molt estimat. Qu seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig
esforar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar
tots els registres de la meva memria. No en vaig treure res. Ja
havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en
que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destac dins la meva
imaginaci la visi d'un paisatge: feixes verdes... una ermita
rstega, bruna... muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalades
entre boirines...

Mos ulls s'enaiguaren. Du meu, aquell era el paisatge que jo
enyorava! Quina poesia vessava dins la meva nima! Quin atractiu
tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia
pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes;
no, n'estava segur, all no era un record; per, que eren belles i
com me les estimava aquelles terres mai visitades!

Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i
analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig
seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com
una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

I la visi se vigoritz per graus amb llustres de sol i verds
d'herba tendra i blavors de fondries d'aire; se vigoritz, prenent
quasi la forma de la realitat; mes tot seguit s'an enfosquint,
enfosquint com si vespregs... I vibraren remors de fullam...

I resson dintre el meu cor quelcom a manera de motius d'una msica
alegre, festosa... I vaig sentir la recana, que produeix un ball,
que s'acaba amb un adu d'amor.

Desprs la meva imaginaci s'ompl d'una llum de crepuscle. Les
feixes, les muntanyes i l'ermita s'esfumaren en un ambient rogenc i
polss. I en aquell ambient va aparixer una ombra, una figura
boirosa, interessant... una dama gentil, colorida d'unes entonacions
fines i simptiques, foses dins una grisor harmoniosa.

Sense perdre la seva feblesa, va aclarint-se, animant-se... La
veig... Sa mirada m'envaeix, m'embriaga. Reparo detalls
encantadors... Es jove, cella-rossa, ulls de viola, cutis llentis,
o, ms ben dit, ruixat d'una pols d'or... T el coll llarg, el front
prominent i pensvol. Sos cabells de color de palla ornats amb
floretes pllides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el
fons de lil del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes
llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no
s d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin
sos defectes, no em resultaria tan encantadora. Oh la dama
simptica!  Totes les cllules del meu cos sedegen per ella, beuen
amb pler els ms mnims efluvis de la seva visi i s'estremeixen de
goig com a la revelaci d'un misteri pressentit i delicis; criden
l'estimem; i, amb tot i aix, s una dona, que estic cert de no
haver vist mai de la meva vida.

Estic embadalit i apesarat. La dama t un aire candors, innocent, i
una expressi de pena resignada, que em causa un dol inexplicable.
No s per quin motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major
vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparixer tot seguit. I,
efectivament, de sobte s'enterboleix, i es fon. Acluco els ulls,
refermo l'atenci, i torna. Desapareix de nou i... res... ja sn
intils les meves temptatives per a retrobar-la.

Tot aix fou obra de curts instants. Me'n vaig anar ple
d'enyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat.
Necessitava sol, verdors, horitzons amples i el vers, i el cant.

Vaig acudir en va altres dies al carrer solitari, al peu de la
tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovaci del meu
somni.

No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automtic, no es
reprodu ms; no en vaig poder cap altra volta assolir sin un
record ms o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava
sempre una emoci remarcable, pero no res ms.

Quina planta la produa aquella olor? No vaig parar fins a saber-ho;
i quan me digueren que era _philadelphus syringa_, en vaig plantar un
tany al meu jard.

D'en d'aleshores s la planta de la meva predilecci. Me sembla
que guarda secrets relacionats amb la meva existncia, que hi ha un
antic lla d'amistat entre ella i jo. Aquella ermita, aquelles
feixes, aquella dona, que com cridades per la flaire de la
_philadelphea_ se'm presentaren amb tanta vivesa i que no eren cap
record meu serien resultat d'una impressi tal volta remota dins
l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matria i
transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per
una olor, amb la qual estigu primitivament associada, fu
l'aparici en el camp de la meva conscincia? La veritat, m'inclino
a pensar-ho aix. Simpaties i repulsions immotivades, nostlgies
inexplicables ocasionades per un motiu de msica o per una olor,
impulsos involuntaris, aberracions incomprensibles, semblen indicar
que l'home porta en son nima tot un mn procedent de vides
passades, i que els pecats i les virtuts originals tenen una
importncia ms gran que la que se'ls sol concedir.

Mes, sigui com vulgui el cert s que aquell somni fou per a mi all
que la Fsica per a Newton i que mai ms no vaig recordar-me de
Metafsiques.



LA MIRADA DEL POBRET

De pressa, de pressa, pujava un dia Rambla amunt amb un meu amic.
Ambds estvem acalorats, manotejvem molt i cridvem de valent.
Havem armat una disputa sobre una qesti de cincia, i l'un i
l'altre volem la ra de totes passades. Crec que fins i tot vrem
insultar-nos, i jo... la veritat sigui dita... ms d'una vegada vaig
sentir impulsos d'acabar la qesti a cops de puny. Quan ms
engrescats estvem, en tombar una cantonada sento que m'estiren
l'americana. Me giro... i veig un pobre tot llards i espellissat,
qui em subjectava fortament i em parava una m. No estava pas jo per
a ell en aquella ocasi. -Germ, ser un altre dia... que Du us
faci b -li vaig dir. Per el pobre no em soltava pas. Era un miny
de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara
embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de
gallina. -Per amor de Du, per amor de Du- anava dient. -Aneu al
botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig
desempallegar. Llavors ell rest inmbil com una esttua, parant
encara la m, i va adrear-me una mirada plena de desolaci i de
llgrimes. Jo me li vaig girar d'esquena i vaig continuar la disputa
amb el meu company, per ja sense delit, amb un pes al cor, que em
treia l'agre d'enraonar. La mirada del pobret havia roms estampada
al fons de la meva imaginaci. I era una mirada tan trista, tan
desolada... Si aquell bon home s'hagus enfurismat i me n'hagus
dites quatre de fresques, no hi hauria pensat ms; per no,
l'infeli no havia mostrat cap enuig, ni sos ulls havien expressat
la ms petita reconvenci; no havien parlat sin d'un gran dol, d'un
gran desemparament!

Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig
posar a fullejar-lo amb m tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom,
per estava tan excitat que no podia fixar l'atenci. Estava
malcontent de mi mateix, i amb aix em neguitejava.

De sobte se'm va posar un pa a la boca del cor, em va envair el
rostre una suor bascosa i grosses taques negres papallonejaren entre
els meus ulls i les planes del llibre. Llavors, sospirant alc la
vista, que espargida a l'atzar an a fitar-se en un forms
Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra.
I, entre les taques negres que flotaven encara davant dels meus
ulls, la imatge piadosa se m'aparegu com un home de veres, viu,
palpitant, rendit per un sofriment aclaparador.

Me sembl que sos muscles es contreien dolorosament, que son pit
panteixava, que el respir estremia son nas blavs i sos llavis
morats. Un regalim de sang rajava per ses mans estripades per
grossos claus, que esbotzaven ms i ms les ferides a cada sotragada
d'aquell cos agonitzant... Tot aix ho vaig veure en un moment i
vaig reparar ensems que l'imatge m'ullava amb una llarga mirada
plena de desolaci i de llgrimes... la mateixa mirada del pobret,
d'aquell germ a qui jo havia maltractat.

Aquesta allucinaci, que vaig judicar providencial, agreuj la meva
pena. No trobava reps enlloc. Vaig sortir de casa i me n'an de
dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em
perdons. Si el podia socrrer i esborrar amb una expressi d'amor
el mal efecte, que li havia causat la meva paraulada, me trauria una
grossa pena de l'nima.

Per el vaig cercar en va. No era en aquell carrer ni en els
inmediats. Vaig preguntar per ell i ning me'n sab donar ra.
Llavors era jo el menesters, i em vaig sentir trist i desemparat.



EL PRIMER LLUSTRE DAMOR

Des del balc de la meva cambra, obert sobre la plaa del Vi,
s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaa, la
pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enll del riu, una bella
part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un
carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle
ms canviant de coses i persones. Des d'all es veia, ja que no la
part ms bulliciosa de Girona, la ms interessant i variada, aquella
on s'exhibien totes les caracterstiques de la ciutat, per ra de
caure aquell punt en carretera reial i sser venatge dels mercats i
centre de barris aristocrtics.

Ara, desprs d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida
balconejant. Res d'aix. Qu se me'n donava a mi, aleshores, del
gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes,
galeres i diligncies, de la concurrncia de pagesos, que acudien a
la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les
voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes, que all, a cara
d'ombra dels arcs, se prosternaven en les positures ms humils
davant d'uns dols encarcaradament asseguts com els de l'antic
Egipte? Que se me'n donava de tot all? No valia ms que aprofits
a jugar i crrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula
i l'estudi? Qualsevol s'estigus al balc mentre al jard hi havia
tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqus i, a la placeta
del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien
ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora,
terror dels pacfics transents, que a l'hora ms impensada sentien
brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el
patac... ai! quasi sempre a la part ms sentida de llurs persones:
ja al copa-alt acabat d'estrenar, ja al bell mig de la boca, oberta
per una plcida rialla, ja al ventrell, inflat i adolorit per una
digesti de disppsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos
incidents! No es diria sin que l'atzar s ple d'intencions
malignes, d'all ms xalades. I quins tips de riure i de crrer quan
algun d'aquells senyors, afavorits contra voler per alguna sort del
joc, passava de la ms pacfica neutralitat a una ardor bllica
desenfrenada i ens perseguia amb el bast en l'aire carrers enll!

Penseu en tot aix i digueu-vos si haureu sabut estar gaire temps
quiets en un balc com un sant de fusta dins la seva forncula; i
feu-vos compte que noms teniu tretze anys i que heu passat quasi
tot el dia en forosa reclusi i amb l'enteniment lligat i relligat
per unes cadenes interminables de lletra avorrida, de les quals el
cor desitja oblidar-se completament.

Per el temps s llarg, sobre tot quan noms se tenen tretze anys.
Hi ha lleure per a tantes coses!...  I jo no el mirava pas de mal
ull el balc bondads, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no
podia fer altra cosa ms agradable, tamb m'hi dexava caure i m'hi
regalava a estones a estones, al darrera de les vidrieres, a
l'hivern, i al bell defora quan la temperatura s'endolcia.

Cap a la vesprada, tot esperant la vetlla d'estudiant o en fent el
quart de qumquem, no solia trobar res millor. M'hi asseia amb tota
avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en
la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les
coses parlessen a la meva nima reposada. Mirava melangiosament com
el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de
rovell de teulada simulava barris fantstics i lluminosos part
d'all del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb
els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas
amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants...
Oh que s dol l'anar guaitant d'ac d'all, amb l'enteniment caigut
i descansat com un cap sobre un coix! I ai! aquell reps sabia ms
i ms b a proporci del coneixement que un hom tenia de la seva
brevetat.

Atreien especialment la meva atenci els carros que solien passar en
volts d'aquelles hores vespertines. I no cal estranyar-ho. No eren
uns carros qualsevol com els que es troben cada dia pel cam ral;
aquells, de qu parlo, eren una enormitat dintre llur gnere i crec
que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes,
i es diria que eren ms apropiats a l'estabilitat que al moviment.
Per ben b que es movien, baldament que poc a poc, i atravessaven
per Girona a corrues, fent trontollar les cases. Segurament n'hi
havia que vitjaven durant setmanes com les naus, fent escala en
hostals i fermes per a anar mudant el bestiar.

No tronaven sonorament com les centrals i diligncies, no espargien
alegre msica de cascavells com les tartanes, ni com les galeres
exhalaven un xivarri de veus i rialles, que inclinava a creure que
se'n duien una part del mercat. Eren relativament silenciosos i
marxaven amb una gravetat de congregants en process de Setmana
Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una
suspensi i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava
sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos,
fallia i s'enfonsava com un muscle sota una crrega inesperada.
Duien sis, set i fins vuit bsties de rcula, i vistos en conjunt,
rcula i carro, feien l'efecte de monstruosos caragols o xufancs de
cent cames traginant la closca llur. Per si corressen caragols de
tals mides, aix pla que ning es riuria dels tres sastres de la
balada alemanya.

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells
carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder
mxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les
escales, els braos, les baranes, el tendatge... Amb les estores,
que cobrien llur baranam i llurs bosses s'hi hauria pogut vestir el
pis d'una casa. Amb la roba de la vela gaireb s'haguera pogut
cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns
quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bsties
tamb havien crescut sobre la talla ordinria, aproximant-se a la
dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts,
camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les
quals havien de contendre, o b muls d'ossada gegantina i tendons de
ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que
els esquiladors no sabien tondre'ls sense donar-se manyes
d'arquitecte, i, a bec d'estisora, els ornaven amb gregues i relleus
dignes d'un edifici. Ara poseu, la una darrera l'altra, set o vuit
d'aquelles mquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o
ms formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se'n sentien orgullosos, i gallejaven.

El ferrocarril... bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa
no dir que no us pugui convenir, per si no us ve d'una setmana o
dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i si
no en teniu prou d'un, podeu posar-n'hi dos o tres... o cinquanta.
Feu-me una carretera d'aqu a la lluna, doneu-me temps i pacincia,
i amb les meves bsties us portar la lluna a la plaa del Vi. El
carril s un presoner de naixena. Poden allargar-li tant com
vulguin la cadena, mes ell ha d'anar sempre lligat de potes. El
carro, en canvi, s lliure com el vent de Du, va per on se vulla,
se fica pels carrers da la ciutat, s'atura davant de casa vostra,
entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els
fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de
carregar ms que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca,
a la Meca o a la Vall d'Andorra? Est b; doncs fins que arribeu a
la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra no haureu de tocar res; i
all ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a
casa seva, a la fbrica, a peu d'obra. No s bonic aix? I ara mireu
amb el tren de foc... a veure si us surten tan nets els comptes. Ell
no vindr pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu
passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a
l'estaci I... la feina d'en Jaf... homes all i crrega en terra
altra vegada. I un cop en terra, ella, la crrega, no es mou pas, es
precs que els macips del carril l'agafin i la pugin al vag. I ve
que desprs de totes aquestes endergues, la mquina de foc se
l'emporta... per de quina manera, sants de la glria! A
l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ning pari ment
en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp aix o
s'esclafa all. Feu-vos compte que el tren s un animal, que marxa
sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili,
ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la
vostra crrega, ms o menys sencera, arriba a l'estaci que haveu
triada com a ms avinent. Avinent, oi?  Per ms que ho sigui,
certament no hi viur pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja
tornem, doncs, a sser-hi: vinga un altre carro, vinguen homes,
vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar, No n'hi ha
poc de tripijoc... ui, ui, ui! I tot se masega i tot s'embruta i tot
se malmet. I ara, que som ximples? Desenganyeu-vos no hi ha res com
un carro ben menat i amb bsties fidels. Ell va poc a poc per,
alleluia!... all s seny, all s mirament.  Podeu viure
descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreades com a la
vostra calaixera. No en val pocs de diners aix. I ca!... mentre el
comer spiga treure comptes, el tren no ens far cap mal. Ja pot
xiular tant com vulgui, me'n ric pla jo. Que tal volta matar les
diligncies... pse! ... no dir que no; per els carros... mai!

Aix vaig sentir que s'explicava un dia un carreter verbs a les
portes de l'hostal de l'Avellaneda; i aquest era el pensament de tot
el gremi. I, cal dir-ho, molts d'aquells carreters no eren pas uns
qualsevol cosa. Els ordinaris d'aquell temps eren persones
d'importncia a la comarca. No mancava entre ells qui era o havia
sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglsia. Si en
feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de
Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de
Banyoles i alguns altres! Eren ms anomenats que cap ministre de
Madrid, per dolent que fos; per no pas per a vituperar-los, sin
gaireb sempre per a enaltir-los. El ms pobre possea una dotzena
de bestiasses, que valien un grapat d'unces; i quan un d'ells se
presentava a fira o a mercat solia sser objecte d'expectaci; la
gent el senyalaven amb el dit i repetien ses paraules de boca en
boca.

-En Feliu d'Olot! Mireu!

-Qui s? -Aquell de la faixa musca, que porta un bast llarg capat
de cuiro.

-Ja... aquell home rabassut i vermell. T cara d'espavilat.

-Oid! Fica-li els dits a la boca. -Ms valdra fica'ls-hi a la
butxaca. No en t poques de dobles de quatre.

-Ha dit que enguany el bestiar porqu no valdr cap diner.

-Ja podeu pujar-hi de peus. Quan ell ho diu!...

Eren a manera de capitostos d'una guerra. Tothom havia algun esment
de la lluita, que s'estava travant, i moltes de simpaties se
decantaven de la banda del carro. Els trens de vapor tenien
certament l'atractiu de la novetat i llanaven la imaginaci pels
camins somniosos de l'esdevenir, parlant-li d'avenos possibles, de
meravelles imprecises, que el desig perseguia sense trobar-hi vera
forma de concreci. El carro, en canvi, era tot ell realitat, era ja
la forma suprema assolida en aquell ordre per l'esfor hum; estava
ple de tradici i evocava una pila de records emocionants. Els noms
dels enginyers del cam de ferro eren gaireb inconeguts, l'empresa
una entitat annima, el material una cosa morta que venia de
l'estranger. De contra, els carreters eren gent del pas, coneguts i
dhuc famosos, el carro una mquina, que tothom entenia i les
reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els
hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols
tenien ms afinitat amb la vida humana que les inanimades
locomotores, sin que molts d'ells s'havien conquistada certa
celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall
Goliat, aquella bstia puntosa que havia desencallat un carro que
quatre mules no havien pogut treure de la fotja, i que s'era mort
repentinament a causa del violent esfor desprs d'haver fet guanyar
l'aposta al seu amo? Qui no coneixia el nom de la Celstia, una mula
gris i lluenta com una nit serena, bstia cobejadssima, que
disputada en una fira per tres ordinaris contrapuntats, havia
assolit per preu una quantitat de moneda que poques noies aporten en
dot al marit? I qui no havia rigut amb les extravgancies que es
contaven de l'Esparverat? I a quina orella no havien sonat els noms
del Gaig, la Bonica, el Pelegr, el Rfol, la Flor-alba?

Per ms que jo vivia en un mn fora apartat d'aquelles qestions,
no havia deixat d'heure'n esment i em causaven certa pena. El meu
cor no podia pendre partit decididament a favor del tren de foc, ni
dels carros. Per qu no havien de coexistir?  El tren de foc era tan
meravells! corria tant! Per els carros eren tan familiars, tan
potics! Venien a passar frec a frec del meu balc, me
proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constituen
una mena de nota pica que sonava tan b dins la nostra ciutat
severa i majestuosa! Qui no els hauria trobats d'enyor? Jo els
esperava amb veritable desig. -No en vindr cap avui? -me deia. -
Haur d'anar a fer la vetlla abans que n'hagi passat cap?

De vegades, si l'hora era quieta, els sentia ja de lluny, de cap al
fons del carrer de la Cort Reial.  Ara en ve un -pensava ;-a veure
si ser gaire gros.  Els coneixia tan b les traces, que no solia
pas enganyar-me; i aix que, a tanta distncia, noms se els podia
judicar per un soroll confs de sotracs pausats i per uns
cruiximents gaireb imperceptibles. Per aquella fressa augmentava
de moment en moment. I desprs s'anava distingint el pas de la
rcula com un martelleig rtmic, i es percebien les empassegades que
en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades
relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de
xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'alava fins al cel la veu
poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit
salvatge de l'antic domador de bsties. Olla ooh! Arri! I el ronc
intermitent, que llanava la ciutat reganyosa, anava creixent,
creixent, atansant-se... Era que ja el carro entrava dins el sonors
carrer de Ciutadans. I aleshores dava bo d'obrir els ulls per veure
com aquell carrer en ombra llampegava, igual que un cel de tempesta,
amb el foguejar de ses pedres batudes per la rcula pesant, i com la
gran baluerna del carro avanava lentament, fantsticament, entremig
d'aquell centelleig, que li donava agalivances de cosa de l'altre
mn. Jo romania tot encantat i pensava: M noi, i que n's de bonic
aix!

Tal vegada aquells carros me semblen ms potics per ra de lligar-
se llur record amb un altre d'una naturalesa ms ntima i dola: el
d'el primer llustre d'amor que va brillar en la meva nima.

No me'n he oblidat mai ms.

Erem cap a les darreries del mes de mar. Recordo que primaverejava
i que jo aquell any sentia la creixena de la primavera dintre les
meves entranyes, aix com els arbres, si fossen animats, haurien de
sentir la puja de la saba i l'impuls d'esclatar en flors. No tenia
ganes d'estudiar. M'embadalia contemplant el cel, les muntanyes, les
plantes... No em cansava d'espiar la naturalesa, descobrint-hi un
encant, que em cridava a unir-me ms i ms amb ella; i d'aix en
naixia un desig indeterminat, que arribava a fer-se dolors. Vivia
en un estat estrany, mescla d'expectaci, d'inquietud, d'alarma...
Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci,
una forma vagarosa, que s'interposs sobtadament entre els meus ulls
i l'objecte de la meva visi, me causaven un surt desproporcionat, i
els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot
el meu cos palpitava d'emoci. dhuc una simple olor, que l'aura em
ports d'algun jard lluny o dels testos d'algun terradet,
m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part,
me tornava distret i somniador. Era intil que volgus parar ment en
l'explicaci del catedrtic. Me'n distreia sense adonar-me'n; i
mentre ell parlava dels pretrits i supins o de les oracions per
passiva, la meva fantasia darnava per les ribes del Ter o de
l'Onyar, s'esmunyia riu avall en una barca per sota les branques
florides, o s'entretenia a cantar i recantar alguna vella can, de
la qual fins aleshores no havia sabut assaborir la bellesa
corprenedora. I quin poc delit d'obrir un llibre! Que peress m'era
tornat! Qu gallfol! Jo prou m'ho coneixia i me n'apenava, per
m'invadia quelcom extern que era ms fort que jo i em dominava a
fais de com ens domina una son invencible.

Un d'aquells dies, desprs d'haver plonejat tota la tarda, el temps
va asserenar-se gaireb a sol morent, i vaig sortir al balc a
respirar l'aire lliure. Quina fresca ms agradosa! I quants de
matisos s'hi percebien! Aix com dins l'aura d'un jard un hom hi
gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, aix dins
l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la
terra molla, de les parets regalimants i de les gotes purssimes i
tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els
passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que
en caient se polvoritzaven en l'atmsfera. A ulls clucs, noms que
de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa
sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la
pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enll de les cases la
fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de
l'aigua!

El blau del cel era moll, tendre, intensssim... El sol, ja fora
baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les
teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats
aclarien a i lla les ombres amb llur delicadssima lluminria. El
carrer de Ciutadans comenava a fosquejar; per a la plaa del Vi
l'aire era tan diafnic, tan impregnat de claror, que la vista no
perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de
sorra.

No passava quasi ning: un senyor vell amb un paraigua sota
l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la m; dos
capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent ms. Els
balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven
sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant
alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels
rfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un
ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immbil en
un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu,
que palpitava iscronament amb el meu cor... i es diria que fos el
cor, el centre vital del mn aeri. Ell i jo ens confonem en un
mateix ritme harmnic; i bevem la mateixa llum, les mateixes
blavors purssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de
l'aigua i de les plantes amables... I em plaa que fos aix. I ara
mireu quina sensibilitat ms estranya la meva: fins i tot vaig
entendrir-me i emocionar-me.

Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un
d'aquells carros de la meva dria, fins que un seu sotrac va fer
dringar al meu darrera les vidrieres del balc. Aleshores vaig
baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de
casa... un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa
gallardssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi
d'orelles, masss de cos, expandint llussors d'acer brunyit i
presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metllic de
ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matria de que
era format. Us prometo que era cosa d'agradar. dhuc els dos
capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a
contemplar-lo.

A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa ms feixuga, peluts
i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots,
a braos, un cavall gavatx tan grossegs, que amb prou feines hi
cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi
tot el llarg de la plaa del Vi. I el carro era digne d'aquella
mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gaireb per
terra com la braguerada d'un animals prenyat. Un munt de caixes,
sarrions, btes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per
davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de
baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena
d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una
familia. No crec que mai s'hagi construt un carro ms llarg, ms
ample, ni ms alt; i acabava de fer-lo ms volumins una mitja
dotzena de gbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a
darrera sobre la banca del capal. Ja calia que prengus b les
voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. All era un
veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor.
Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes
deixaven marcades ac i all de l'empedrat.

Marxava poc a poc, per amb seguidesa i bon comps, sense crits ni
xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes
havien rebut de les fangueres del cam alguns presents no massa
pulcres, oferia una traa excepcional de gaiesa i dhuc, en certa
manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la
perxa, com si digussem al cim del piny d'una faana, era polit com
un xarol i ostentava un vidre ms inmaculat que el del monocle d'un
elegant. La lona de la vela era d'una grogor simptica i d'un gra
setins i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda
i banda. Un ramet de llor, segurament benet, com el que les bones
mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les
del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat
amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, all alguna nima
piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa
viatgera la santa remor del rosari? Quina m curiosa i honesta
cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe
tota senzilla i d'una devoci tota prudent?

El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig
vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que ms,
alt, corpulent, frescs, plena d'intelligncia la noble cara
afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant,
amb aire de calma obligada, com si hagus de refrenar l'impuls de la
seva marxa per ajustar-se a la de la rcula. Duia les xurriaques a
la m, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I
com que el gec estava girat del revs, se'n descobria la butxaca
sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix
amb bells aplacats de llaut. Un flabiol!  El bo de l'home tindria
instints d'artista i es convertiria en msic, baldament que no fos
sin a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la
nyonya tot refilant les enyorades canons de la seva terra o
ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble.
I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el
carro brandaria i cruixiria dolament com una nau en mar de bonana,
i les rodes anirien voltant enll, enll per la carretera infinita,
mantenint-hi quiscuna un punt de tangncia sempre sol i sempre
distint, igual que fa la nostra vida pel cam del temps. Jo m'ho
vaig figurar aix.

En aquestes, ja les mules comenaven a pendre la girada cap al Pont
de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques
i tot marx com una seda. El carro se'm present, aleshores, per
darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balc, a
dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument
embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada
dalt dels crcols. Per no hi havia sols fardamenta, no. All, al
darrera de tot, quasi a toc de la meva m, asseguda en un coix, amb
un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans,
una noia esplndida, immbil, com encantada, m'estava mirant de fit
a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mtua. Els nostres ulls
s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix
esparverament i la mateixa emoci de la sorpresa abrandaven ms i
ms el foc de les nostres mirades; i la torbaci del moment no ens
permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesi, amb
que s'unien les nostres nimes esborneiades de goig per llur topada
violenta. Oh Du... heu's aqu l'objecte de la meva set... heu's
aqu la llum del gran misteri.  El cap m'anava en roda, les
entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les
meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexi, i
sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions...
Vaig portar-me una m als llavis i, desprs de besar-la
fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoci.
Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acot el cap i
va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i
tenebres. Perd, perd! crid l'nima meva; i la paraula arribava
a estremir els meus llavis quasi esclatant. Perd, perd!

El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant,
tornat tot jo una splica muda, dolorosa, ardentssima... Seria
reparada? Seria compresa? Es que no havem sigut dos a fruir del
goig d'amor? S, encara m'esperaven altres delcies. Un cop una mica
lluny la gentil algorfenca s'atrev a descobrir-se de nou, i de nou
vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va
somriure. Era el consentiment ple, era la correspondncia sense
reserves. Voleu ms felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte
contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb qu
acabava de deplorar-la, i un pet i dos i tres, expressivament
dedicats, seguiren el cam del meu ablamat daler. O desvari! O
realitat nica!

Aquella dola aimia va desaparixer carrer Nou enll, entre la pols
d'or del crepuscle. Quina recana! Quin enyorament va deixar-me!
Per a l'ensems, all, a les profunditats de mon sser, els toms de
la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven
himnes de victria i es bevien embriagueses de llum. All era estada
una revelaci, un prodigi... Mes el roman de la bella viatgera no
podia tenir continuaci real. Mai ms vaig retrobar-la, ni vaig
saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca
pogu gustar les slabes exquisides del seu nom. Portadora d'un _fiat_
div, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida
la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisella d'hostal? La
pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Qu importa? El
cert s que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest,
la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus
ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert s que no em
cansava d'encomanar al vent que li ports els meus sospirs, i a la
lluna benvolent que la inclins a una disposici d'esperit avinent
al meu record. I han passat anys i ms anys, i m'he fet vell, i
encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la
jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida.
Per ella em semblen ms potics el grans carros d'aquells temps
llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu
pensament, roman en una eterna joventut de deesa.

Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a
manera d'una inmutable representaci mitolgica. Ms bella que Venus
dins la seva petxina, ms majesttica que una reina en carrossa
tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va
pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com
un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit
encantada, les set enormes bsties prossegueixen calmudament la
marxa, el carro branda i cruix dolament com una nau en mar de
bonana, i les rodes van voltant enll, enll per la carretera
infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangncia sempre sol i
sempre distint, igual que fa la nostra vida pel cam del temps.



LA FI DEL MON A GIRONA

Per aquells anys, en que jo estudiava llat al Seminari de Girona,
va crrer per la ciutat un llibret de pretensions proftiques, el
qual, desprs de cridar els pecadors a penediment i oraci,
anunciava la prxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines
tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la
difusa celstia, que, dhuc durant les nits ms fosques, no deixa
dimpregnar laire duna feble claror, sapagaria per complet. Els
fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbs
efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent
sos menesters a llum de cera beneda; per, ai!... dels que
tombessin la fosca a cel descobert!

Amb la ms esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre
de tan terribles anuncis, que era d'una venerable Beata, i he de
confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que
se referia, i que no vaig pas saber entendre que designs els
nostres temps i no uns altres; per all a on no arribava la meva
intelligncia d'infant hi arribaven sense dubte les ms expertes i
ensinistrades de la gent d'edat madura, i jo no podia menys de
rendir-me a llur superioritat. Tant la meva familia com els entrants
de casa semblava que entenien prou b l'obscur auguri i que hi
posaven fora fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me'n
desenganyaren pas; ans b em ponderaren l'autoritat de la profetessa
i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que
senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, per
m'amonestava ms que mai a l'oraci i freqencia de sagraments, i
com a dona prudent provea a l'engrs de cera i la duia a beneir.
Aix era per a mi ms eloqent que cap discurs. El meu cor sofria un
surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En
quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que poss en dubte
el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de
quaranta anys, que a la traa patia de temptacions i les rebutjava
tot sovint amb un ave Maria purssima de cor endins i una horrible
ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les
piadoses i rncies senyores, que solien concrrer a les nostres
tertlies vesprals, anc que a la meva presncia refrenessin la
llengua sense dubte per indicaci de la meva mare, no per aix
s'estaven de pronunciar certes frases, que es figuraven que jo no
entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantstics
augments, les espantoses creences, que volien amagar-me. Per, el
qui m'esborronava ms que tothom era el cuiner del Seminari, un home
pagesvol, candors i fervent, que esperava les anunciades tenebres
com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.

-Aquesta, aquesta ser la bona! -exclamava amb un entusistic
arruixament de fe, no exempt de gaudis d'amor propi. -Aleshores
triomfar la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel
carrer, veuran qui tenia ra aquests brtols que em motegen de
llanut i d'apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat
alguna relquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana
calia tondre.

Em venien calfreds en sentir-lo.

I l'espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa
suportable a considerar; els passarem recollidets a casa, amb una
bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornarem a
campar com sempre; per, desprs vaig entendre que el cas era ms
terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella
havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de
tenebres, no. Les tenebres no serien ms que un senyal premonitori.
Havem arribat als ltims temps. La guerra de Frana i Prssia, que
aleshores assorollava el mn, era una guerra apocalptica; el Sant
Pare estava empresonat; sense dubte l'Anticrist discorria ja per
entre els homes, encarnat dins el cos d'algun Gambetta, Vctor
Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho
podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del mn
s'acostava de pressa, de pressa.

Jo n'estava tan convenut que m'estranyava que els mestres ens
fessin perdre el temps en aules i llions. Mirava amb recel el sol,
i a cada moment temia que s'apagus al buf de Du com una candela,
que l'amo no vol que cremi ms. Com dir la profunda tristesa, que
s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha
d'ensorrar-ho tot i del qual no s possible escapar. Quin avorriment
del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven
les meves nits; cavillacions ttriques afligien els meus dies.
Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. All no era viure; i,
certament, em sentia emmalaltir.

Tot trist, tot marrit, m'encaminava a l'aula com de costum i, en
veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava:

-Infelios, per qu us acuiteu amb mires a un esdevenidor, que no ha
d'existir? -Per la llur despreocupaci aparent m'era un consol i
m'inclinava a dubtar de les idees, que m'apesaraven. -Aquests, que
trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que
mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a cam
per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de
dem. -I dhuc que no m'inclins a pensar res concretament,
l'espectacle de l'nimaci i el bullici m'era beneficis. Em
distreia, m'esperanava.

Per aix molts de dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig
del Pont de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un
estat quasi d'inconscincia hi restava hores i ms hores, recolzat a
la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.

Des d'all un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda
de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt
virolat com una muni de captaires vestits amb robes apedaades amb
tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs
linies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del
riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud ms
convenient per a llenar a l'aigua llurs immundcies. La policia
urbana tindr molt a tocar-hi; per el pintor i el poeta, que saben
precindir de certes misries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color,
hi ha exuberncia de vida, hi ha quelcom de l'instint div, que ha
presidit la formaci del niu de les orenetes. I amb tot el seu
aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una nima
jovenana i alegre, que rex de llurs finestres i balcons al primer
raig del sol. La llum hi troba milers de vidres, on enmirallar les
seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a
jugar a banderetes.

All, en aquelles balconeres rstegues, refilen joiosament els
canaris al primer llustre de l'aurora; all, damunt d'aquells
terrats i teulades sobrecapats de gabiasses desiguals, s'alcen
esplndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com
garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I
en entrar ms i ms el dia, les finestres se van obrint i els
balcons se van poblant. Aqu una vena estn al sol la roba
multicolor de la seva bugada; ac una altra, desitjosa de treballar
a l'aire lliure, ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu
taul de planxar; all una velleta surt tot fent mitja, amb una
llarga agulla sobre l'orella... una llarga agulla, que, brillant com
un filet llumins sobre el seu front venerable, li dna una
semblana amb el de Moiss; ms enll, sobre un relleix ple de
testos, apareix una regadora, que ruixa, i un bra i una m, que es
belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides
i rnegues un enfilall esplndid de verdor i de roses i clavells,
que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balc a l'altre van i
vnen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets,
que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de
finestra a finestra, tirant-se de lluny ridcules arpades, que
s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta
surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant-
se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins
un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a
l'animaci d'aquell barr pintoresc i estrany. L'Onyar reflecteix
aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant-
los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel
i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la
Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes
ms artstiques i severes. S, per damunt d'aquella cimbellada
grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i
gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva
silueta de tarasca decapitada i, una mica ms lluny, el campanar de
Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegant, tot mstic, tot
somniador, parlant de la inspiraci melangiosa dels segles passats.

Sempre comenava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i
ombrosos, per elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor.
N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf
d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas
renunciar fcilment la llur influncia. Ara se m'enduien la mirada
els moviments dels vens; ara el bullici de les minyones de servei,
que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la
pescateria a la plaa, i de la plaa a la pescateria; ara, quan
altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejaven
mgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres, que per les parets
projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no
s'era trasmudat, la gent s'ocupava dels seus quefers igual que
sempre, i les ombres i el sol s'amaven i barrejaven dolament llurs
encants amb la placidesa ordinria.

A voltes una idea com aquesta darrera m'entendria fins a inundar de
llgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir!
Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per qu anar a l'aula? Al diable
els pretrits i supins!  Qui pensar a examinar-me de llat el dia
del judici?

Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava
dintre el meu cor un somriure d'incredulitat i esperana. Tot all
no retreia pas cap senyal d'agonia. La gent, les ones, i adhuc les
cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i
se'l prometien, aix com el grill de la gla se promet l'alzina que
ha de donar ombra als nostres nets. Anem, all tamb profetitzava...
i aquesta profecia era ms clara i entenedora que la del llibre de
la venerable Beata. Bah, bah!... Qui sap si ning l'hauria ents b
el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una
falria tan anguniadora! Bah, bah!

Acabava per respirar amb ms amplitud i per sentir-me ms a pler
dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els
barris de l'Onyar m'inspiren, prov en bona part dels grans consols,
que en aquella ocasi em proporcionaren.

Per, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en
venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les
seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de
les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del
cor de la ciutat ms veu que la d'una llbrega remor d'aiges i, a
voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances
s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la
terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginaci i
em duia a les visions ms espantoses. Quantes de vegades, dintre la
meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia
de sobte com si passs per sobre meu un esperit esborronador i els
cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantstiques
escenes de la fi del mn i del judici universal flotaven entre jo i
aquella inofensiva gramtica llatina, robant-la a la meva atenci! I
l'angnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va
resava, en va procurava fortificar-me amb la consideraci de la
bondat de Du i de la confiana amb que podia abellir-me a la
voluntat d'un Pare tan amors. L'instint de conservaci era ms
poders que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia
assolir ms que una aparincia hipcrita i soma de resignaci. De
les profunditats de la meva nima s'alava una protesta, un plany.
Quina dissort haver vingut al mn en aquell temps! En poques
normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que
se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era
llarga, llarga,.. Per, que en trauria d'aix, si venia un
daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?

I heu-vos aqu que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de
turment. Com presentar-me al judici de Du amb aquella queixa, que
rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir-
se a l'adorable voluntat de l'Altssim? Doncs, jo pecava, pecava
continuament! Oh desgrcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah!
tanta d'afici a la vida... i tantes de campanes fetes a l'aula i...
ai, pobre de mi!

Es clar, la convicci del mal estat de la meva conscincia
augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia
comptarme ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure
cobejs. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si
m'hi girava d'esquena, imaginava que ell anava allargant el bra
darrera meu fins que la seva m negra planava ja sobre el meu
muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per
atzar, alg, que jo no hagus sentit entrar, em tocava per advertir-
me de la seva presncia. All no era viure. Els somnis i les
realitats se confonien dintre la meva nima esverada i angoixosa.
Noms gaudia algun interval de reps, durant el dia, amb les
distraccions, que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de
cansament, es paralitzava el meu cervell, s'encantaven els meus ulls
i no pensava res.

Aix, en aquest estat d'encantament, em trobava un vespre, amb els
ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure'n cap lletra, quan
una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire
lluny de mi, em desvetll d'un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la
boca de la porta la nostra bona criada... Per, quina cara ms
traspostada la seva!... Era una dona gravada i galtuda, que
ordinriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs b,
en aquella moments les seves galtes eren d'una pallidesa
cadavrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant-
li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la
boca, com si volgus parlar i no pogus, i amb la m em signava que
la segus.

-Que hi ha? Que passa ?-vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me
dempeus.

-Ah! oh !-va fer ella amb una mena de xiscles sords.

Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m'agaf
d'una solapa del gec i em port al davant d'una lluerna, que s'obria
al cel en un passads. Du de justcia! Tot el cel era roent de foc,
com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de
tenebres?

-Ai, Munda, ai! -vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada
amb un accent de tendresa i de condolena, que cap paraula no pot
explicar.

-Rafel! Fill del meu cor!-contest ella en el mateix to, aixecant
els braos en l'aire.

Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les
galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora.
No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi
rem. Les temors tenien fonament. All era el principi de la fi. El
cor se'm gla, les cames se'm flectaren... i em vaig estintolar
d'esma en un tocom.

No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys
trastornada que jo. Les seves mirades s'amaraven de la meva pavor i
les meves de la seva, i ambds ens esguardvem amb una intensitat
creixent, erts, immbils. No ens podem dir res, ni ens calia. Els
nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de
trobar-se iguals.

No s quan de temps vrem romandre en aquest estat. No gaire;
segurament menys que ara pugui semblar-me, perque aquells instants
tenien quelcom d'eterns.

A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclat en una
impulsi de moviment i ambds a l'ensems corregurem cap a la
galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que
fossin les coses que hagussim de presenciar. Qu hi descobrirem?
Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre
blames... Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses
ales desoladores... La meva imaginaci corria al meu davant i el meu
cor estava preparat a escruixir-se.

Per cap de les visions presentides no s'ofer al nostre esguard en
arribant a la galeria.. I, amb tot i aix, l'espectacle que
presencirem, no era pas gaire ms esperanador. El cel cremava per
tot arreu amb una roentor, que aclaria l'aire nocturn d'una manera
sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren
poblats de gent, per d'una gent immbil i silenciosa, com
petrificada. La meva mare era all, al meu davant, al mig de dues
altres senyores emmantellinades: dona Laieta, via del senyor Rector
del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants.
Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternaci i semblava
que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta,
plorava recolzada a la barana, i el senyor Pags, el seu marit, dret
al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans
geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, tamb
havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les
primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci
sepulcral d'aquella nit basardosa.

-Per mi- va dir un dels dos- aquesta roentor no pot sser altra cosa
que el torna-llum del gran incendi de Pars.

-S- va contestar l'altre germ.- Els prussians deuen haver-hi
entrat i s'hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.

Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell
consol. Que Pars crems havia d'sser agra cosa per als parisiencs,
per per a nosaltres no era pas la fi del mon.

-Aquests senyors tenen ra-va dir la senyora Tuies, que devia haver-
los escoltat com jo.-El cstig de Du ha caigut sobre la Babilnia
moderna. Misericrdia, Senyor, misericrdia per als pobres pecadors!

-Babilnia, Babilnia !-va exclamar dona Laieta, desprs que hagu
exhalat un ample sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva
brasa. Aquesta s la llei de Du. Heu-vos aqu com la ciutat de les
disbauxes ara crema com un feix de garbons.

Per la meva mare movia el cap tristament amb signes de negaci.-No,
no-mormol.- Aix s impossible. L'incendi de Pars, per gran que
fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de
la distncia que hi ha d'all a Girona. Desenganyin-se: aquesta
explicaci s un disbarat.

Llavors les senyores de la fbrica de baix, acompanyades de
l'enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria.
L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els
explicava quelcom, que elles escoltaven tranquillament amb el
somrs als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.

-Senyor Farreres, vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa
d'aquesta roentor de la nit?

-No s res de mal, senyora. No s'alarmin-va contestar ell, saludant-
nos amb una inclinaci i una barretada.-s un fenomen meteorlogic
molt conegut i freqentssim en altes latituds. s una aurora
boreal. L'haver aparegut al nostre cel s realment una estranyesa, i
seria difcil esbrinar a quines condicions atmosfriques s degut un
tal fet; per no pot portar cap mala resultncia, jo els en responc.
Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d'un espectacle que
probablement no tindran ocasi d'admirar mai ms de la vida des dels
balcons de Girona.

Una aurora boreal! No era ms que una aurora boreal! Jo tenia ja
noticia d'aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de
meteorologa, que formava part de l'asignatura oficial de geografa
al nostre seminari. Quin respir ms ample vaig exhalar!

La meva mare s'afany a transmetre la satisfactria explicaci als
ves ms prxims i tot seguit aquella bona nova vol de balc a
balc per tota la barriada, davallant fins als patis ms pregons, i
enlairant-se fins als terrats ms alts, amb una bonior, que anava
aixamplant-se, creixent, eixiribint-se... Al cap de poca estona ja
els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de
converses i, ac i all, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i
rialletes de joia.

Amb aix el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror ms
folla i aclaparadora a la confiana ms absoluta. Vaig aspirar
l'oxgen de l'aire amb un esponjament de pulmons que me'n va rublir
i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu
cor, revifat d'una onada de sang enriquida i d'una gaubana inslita
i poderosa, s'envalent de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc
vital. Qu profecies, ni qu raves fregits! Qu somnis de gent
ttrica i cavillosa! Estpids ells i estpid jo, que els havia
creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant
sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells,
ni ning. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la
humanitat, flagells del mn, ms perniciosos que la fam i la pesta!
Mai ms no me'n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No
estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!

Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament
de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em
duia la rialla als llavis. I la gent de casa tamb reien amb una
facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats
de males cabries com jo mateix. Ells tamb devien haver patit,
potsefer que no tant com jo, per, qui sap?   Mai ms no em deixaria
combregar amb unes rodes de mol tan estomagoses.

Amb aquesta disposici d'esperit vaig retirar-me a la meva cambra i,
resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; per, estava
massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d'ac,
volta d'all, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la
fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per
qu m'havia de tranquillitzar del fet inslit d'una aurora boreal?
No podia sser un presagi? Fins aleshores havia procurat
tranquillitzar-me amb l'observaci de com la naturalesa romania
inalterable, i ara, que s'alterava no era ms cas d'espantar-me'n
que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal,
m'havia illusionat. I qu? Qui sabia verament en qu consistia
aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en
les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava
que l'endem l'astre del dia s'alcs sobre el nostre horitz?
Desprs d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat no tenia
ms motius avui que ahir per a tmer les prximes tenebres
profetitzades? O Du meu! I jo que havia blasmat la profeca, de cor
endins! Jo que m'havia unit a les rialles dels incrduls!... M'havia
lliurat a un goig mofaire semblant al d'aquells que es burlaven de
No quan construa l'arca. I el diluvi va venir, i els va dragar...
i les tenebres venien, venien... Misericrdia, Senyor! Quants de
pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i
candors... i quin pou de malicia i de pecat era jo!  El dia del
judici em coneixerien, quan el meu nom d'infant seria pronunciat
entre els dels vells facinerosos. Misericrdia, Senyor!

D'una suor a una altra, d'una angnia a una altra, vaig acabar per
adormir-me amb un son desficis i cansat. L'ensopiment mateix m'era
una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar
la veu i exhalar-la. A l'ltim, desprs d'un esforc violent, me vaig
figurar que s que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereidor...
Per, ning no venia. Ni com havia de venir ning, si no podien
sentir-me, lluny com era de les habitacions?  Perqu jo era al
terrat, a cara de cel. A la traa hi havia pujat per observar
l'aurora boreal; i all la tenebra meftica m'havia sorprs i
m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me... L'orgull i la
imprudncia m'havien perdut. Ning no m'auxiliaria, com no fos la
Mare de Du, que, mare com s, disputa els seus fills a l'infern
fins a l'ltim moment, dhuc quan ja tota la grcia de Du els ha
desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot
seguit vaig cobrar ms al i ms forces. Vaig incorporar-me amb un
esfor i em deixondia penosament, procurant moure els braos,
enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.

Aix estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer
una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de mltiples
passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com
el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores
cavitats d'una vasta esglsia. I al cap de poca estona sonaren a la
porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren. Qu
significaria all? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i
entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens
haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada.

La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapet d'una
gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: _Miserere,
miserere nobis_.

Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu,
i no hi havia m, que no aguants uns rosaris, un Sant Crist o algun
altre objecte de devoci. Fins i tot hi havia qui portava una
d'aquelles piques d'aigua beneita, que solen posar-se a les
capaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt,
alguns d'aquells infelios s'havien emparat de la primera cosa
santa, que havien trobat, aix com un nufrag s'arrapa a la primera
taula, que troba entre les ones. Qu havia esdevingut, doncs? I a on
eren els de la meva famlia?.. Segurament haurien baixat abans que
jo i s'haurien unit a la corrua de gent, que anava passant
continuament. Serien ja ms endavant, qui sap a on.

Que fer?... Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur
corrent enll, enll... La corrua caminava lentament, per sens
aturar-se mai. Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que
semblava que exercissin un crrec especial, i anaven paramentats a
estil d'arregladors de process de Setmana Santa, amb sengles vestes
negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens
adreavem? Qu temem? Qu ens proposavem? Vaig preguntar-ho
tmidament als meus companys d'ocasi i no em responien per a no
interrompre el res. A l'ltim, quan jo callava ja, una dona em va
dir rpidament: -Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els
vens perque s'ajuntin a la profess del _Sant Confort d'Agonia_.

Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus
dubtes. Vaig alar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig
llambregar les cucurulles dels congregants de la Purssima Sang i el
llur Sant Crist... aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar
els reus de mort al suplici. Serem nosaltres mateixos els reus de
mort?  _Miserere, miserere nobis_. Voltrem per molts de carrers del
barri del Mercadal. En sser a la placeta de les Bernades, vaig
contemplar amb recana aquelles cases, que hi ha al fons, rstegues
i baixes, d'alries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i
finestres plens de testos de flors. Per qu em causaven ms emoci
aquelles cases humils que les altres ms altes i ciutadanes? No ho
s. Em recava que no hagus de pujar mai ms ning als llurs
terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no
tornarien a florir. Per, qui sap?.. Podia endevinar jo quines coses
esdevindrien?

Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a
dintre l'esglsia amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt
que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la
clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els
ulls baixos, un ciri encs a la m, cantant de baix en baix:
_miserere, miserere nobis_.

Degueren agregar-se a la nostra llarga process. Jo havia anat
passant i no les vaig veure ms..

A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans
d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que
es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats,
estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en
barreja. Tenien un ensopiment desficis com el dels embriacs. Entre
ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un gra, amb el cos
tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els
braos enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els
cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i
els peus descalos. No semblava pas que dorms. Ms aviat el seu
posat indicava que ests submergida dins una greu dolor. Em va
inspirar un neguits inters. Per que ning no li donava auxili, ni
als seus companys tampoc?

Vaig atansar-m'hi d'escallimpantes i vaig tocar-la d'un muscle a fi
d'endrear-li alguna pregunta. O Du meu, quina horror! Al meu
contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redre i, apartant amb
m balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va
acarar amb mi. Quina pallidesa la seva! Quina apretor de dents! Les
seves parpelles se badaren, se badaren, s'esbatanaren... Per no hi
veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i rids com
una closca d'ou.

-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats!- em cridaren
diverses veus.

Vaig recular esferet i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la
meva prpia roba la m, que s'era contaminada amb el palp d'aquella
infeli. Estaven entenebrats! Terrible revelaci! S, recordava que
jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els
meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el mn els
tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a
regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard
d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred
negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els
ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps
enrera. No hi havia ning a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot
era trist i desert. La remor de les aiges, que giten al riu els
aixarnadors de les fbriques, ressonava llbregament per aquelles
soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en
la llunyania: ombres sobre cel d'ombra.

Desprs de passat el Pont de Pedra, ens ficrem a sota les voltes
dels Esparters i enll, enll, sempre sota voltes... unes voltes
baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla
seca i verds de pared rnega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel
flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.

Sempre voltes i ms voltes... Causaven un efecte semblant al
d'aquells aparadors, que tenen un mirall a banda i banda, els quals
reflecteixen l'un dintre l'altre en una successi interminable
l'espai i els objectes d'entremig, donant la visi d'un aparador
sense lmits. Talment aix semblava que aquelles arcades se
reflectissin i evoquessin unes amb altres. El res hi retrunyia i
s'hi propagava basardosament. _Miserere, miserere nobis_.

Sigui com vulgui, a la fi eixiren a cel descobert, mes no puc pas
recordar per quina carrers ens embrancrem. Jo marxava quasi d'esma,
seguint la process, que s'acorruava per les ramblies sense desviar-
se mai, en no sser que li barrs el pas algun pilot d'entenebrats.
En aquest cas feia una girada per apartarse'n. I recordo que en
trobrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats
per les llosanes dels balcons. Per cap no m'impression tan
sinistrament com un, que estava trabucat sobre el rfec d'una casa
baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de grgola,
reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell
de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig
removia dues teules que s'anaven desllorigant i deixaven caure una
polseta de calobre. Hagurem d'arrambar-nos a la voravia oposada
per tal d'evitar que ens toqus alguna de les gotes de sang negra,
que a l'infeli se li escolaven de la nafra del front.

En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces
humanes ms escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap
ferida; per, amb llurs estigmes d'eterna condemnaci inspiraven una
repugnncia i una terror sagrada, que cap llengua no t paraules a
explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'sser la
dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys
de pensar en la meva famlia. A on eren? S'haurien salvat tots? Ah!
si en aquells moments hagus sentit a la meva m l'escalf afectus
de la m de la meva mare, l'angnia em fra estada ms soportable;
per, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort!
I en tals circumstncies!...

Tot all eren senyals de la fi del mn, no hi havia dubte. Mes, a on
anvem? Que ens proposvem? Que esdevindria? ..._Miserere, miserere
nobis_.

Anvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de
graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos
carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes,
desplombades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins
l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudssim mur esportellat, que
dna entrada a un carrerany d'estretors fatdiques i giragonses
contorbadores. Ac, rstegues parets emmantellades de tapareres,
all, magnfics edificis de pedra picada, esquerdats i en runa...
El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un
pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i
l'esglsia de Sant Domnec, vinguts a mans incuroses, bruns,
decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara ramblies
aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I rfecs amb canals
voladisses, de figura de drac... I forncules de sants, amb fanalons
de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i
ms graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de
les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea
dels meus records d'aquell itinerari.

Quan la nostra cansada process, cascadejant per la timbosa escala
del carrer de les Dones, assol la placeta de Correus, vaig reparar
que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del
carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La
remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. _Miserere,
miserere nobis_. I, ac, all, a prop i lluny, sonaven encara els
trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor
amb un ress sepulcral, esglaidor.

En embocar el llarg i ombrs carrer de la Fora vaig adonar-me de
com tots portvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats?
Quan?.. El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per
la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts
cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el
rs ms fervors de la gentada, vaig compendre que ens atansvem a
la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s'acostava l'hora
suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.

Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d'alertes
trgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deix
sentir la seva roncor harmoniosa i potent Boom!... Semblava que
esclats la batallada dintre el cel mateix, que cobria els nostres
caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les
estretors del nostre carrer amb delits de dilataci, atrontollava
les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i
palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos
finssims, de veueta violinosa. Per tot seguit, una nova
batallada... boom!... ho eixordava tot altra volta.

La process s'havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells
tocs solemnials.

-s toc de combregar -va dir una veu.

-L'ltim combregar de Girona! -exclam una altra.

L'emoci que es pint en tots els semblants no la puc descriure;
per, era una emoci tendra; els ulls s'enllagrimaven, els braos
s'aixecaven en l'aire en actituds deprecatives; de cada boca
s'exhalava una jaculatria.

-Jess Redemptor, Jess Salvador.

-Jess, Vs sou la salvaci i la vida eterna. Els qui creuen en Vs
no moriran eternament.

-Jess, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu-
nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vs.

-Jo em confesso amb Vs, pare de misericrdia. He pecat, he pecat!

Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu
alta. Jo, pobre de mi, em sentia ms vil que ning, per no sabia
com dir les meves misries, i plorava plorava, deixant que les
llgrimes parlessin per mi. I la process torna a posar-se en marxa.
_Miserere, miserere nobis_.

Mentrestant roncava sota terra un tro pavors, profund, poc
perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi
afermaven amb confiana.

Amb aquesta impressi desembocrem a la plaa de la Catedral, al peu
d'aquella grandiosa i altssima escalinata, que serveix de peanya al
temple gegant. Jo mai no he vist en lloc del mn cap escalinata tan
colossal. Es amplssima, tota de pedra picada, amb balustrades
artstiques, cada pom de les quals fra crrega feixuga per a un
home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina
les teulades de les cases venes. Sembla una obra feta per a ssers
ms forts que els humans. L'esperit s'afadiga noms que de concebre
l'intent de pujar-la.

Nosaltres, pobres gironins de l'ltim dia, vrem arramadar-nos per
aquells graons i replans fins que la multitud ompl tota l'escala.
Jo era al repl del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu-
vos aqu que s'obr la porta de la Catedral i aparegu, en mig del
seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor
Sivilla... alt... tot blanc de cap... pllid... els ulls
lluminosos... Va avanar fins al cantell del gra superior. Un
silenci sobtat s'estengu per sobre totes les boques i n'exting els
respirs.

-Fills meus... germans meus -va dir el Prelat. Parlava a estrebades,
amb frases curtes, entre pauses, per amb clara pronunciaci. No li
vaig perdre ni una paraula. -Fills meus... veig que tots tremoleu
com jo mateix... Qui no tremolar davant de la Majestat de Du, que
se'ns atansa? Per, confiem... s el nostre pare... Coneix la nostra
misria... Ens ama fins al suplici... fins a la creu. Penediu-vos
d'haver-lo ofs. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat... a tots els
que em veieu i als orbs, que estan presents... a tots els que em
sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres... a tots els que us
penediu... en nom d'Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el
perd dels pecats. -Va traar amb la m una ampla creu per l'espai.
Seguidament va afegir: -Ara us aplico la indulgncia plenria. -I
torn a beneir-nos. I, caient, desprs, de genolls, allargant els
braos vers nosaltres, amb veus de splica fervorosa clam: -Sants
de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?

O Du meu! Quin cor no s'havia de trencar? Nosaltres perdonar el
nostre Bisbe! ...De qu? Oh, s, d'all que sapigussim i d'all que
no sapigussim, de tot el perdonvem i de cor el beneem. I, plens
d'una emoci sagrada, ens abrarem uns amb altres, cadasc amb el
que tenia ms aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estreny
contra el seu pit i m'implor com si fos el seu confs: em perdones?
I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la
representaci de tota la nissaga d'Adam, i, en nom de tota la
humanitat, el vaig perdonar.

Ja quasi no tenia por. El meu esperit sublimat per una fe segura i
una ferma esperana de glria eterna, es sobreposava als surts i
recances de l'instint. El meu agrament, com el dels mrtirs, fa-
mejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven
penitncia. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada,
i vaig veure que les cases del fons de la plaa ondulaven com una
draperia tempestejada pel vent. I... que us dir?.. em semblaren
banderes que gloriejaven el meu Du tot poders. Per no vaig parar-
hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la
Catedral atragu les meves mirades cap a la porta del temple.

N'anava eixint l'ltim combregar de Girona. Venien al davant, com de
costum, els msics, sonant els llurs fagots i trompes; desprs, en
dues fileres, amb atxes a la m, els obrers de les parrquies, els
diaques, amb sotana i sobrepells, els clergues, emmanteuats, els
canonges, amb hbits de seda i valones d'ermini... Els arregladors,
revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimnia, sense
anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sin calms, absorts
en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons
d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aqu que
s'atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada
blanca... quatre sacerdots, que branden encensers... Sota tlem, un
tabernacle amb dotze grans copons d'or... i, a darrera, el senyor
Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els
sants Evangelis i el coix.

Tots aquells caps tremolaven, per, de santa emoci, no d'espants
terrenals. Era un aire d'eternitat el que els esborronava.

I aix que el senyor Bisbe aparegu sobre el marxapeu de la porta
del temple, la process s'atur en sec, i, desprs d'un breu
silenci, que els cors no s'atreviren a comptar amb llurs batecs,
esclat a la una, de totes les boques, el cant majestus, del _Te
Deum laudamus_. Tots els qui sabem l'himne litrgic el cantvem.. i,
amb quin entusiasme!... amb quina alegria inefable dintre l'nima!
Els cabells s'eriaven... Lesperit se dilatava per l'espai... I,
mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com
aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra
i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases,
torres, muralles... Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia
ms que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven
afollades les aiges del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot
s'enfonsava... Mes nosaltres pressentem la beatitud i cantvem,
cantvem triomfadors, de moment en moment ms temprats i ms serens.
...  ...   ...
Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d'estudiant i
el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah!
les coses d'aquest mn s'adapten tan b a la nostra naturalesa, i
els nostres sentits en sn tan vids, que no vaig poder menys
d'experimentar una bella satisfacci en retrobar-les tan fermes i
tan plcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no
hagus sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva
salvaci!

I vaig pensar: -Aquest mn certament s bonic, per no s ms que
una careta, i tot all, que tant ens hi agrada s el somriure del
rostre forms, que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i
contemplem el rostre al descobert b deurem gaudir ms que no pas
ara! I s el rostre d'un sser, que ens ama, dol, bondadosssim; i
aquest sser ens vol unir amb Ell; i l'Esglsia vetlla maternalment
per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per qu hem de
basquejar? Per qu no hem de viure ben descansats, vingui el que Du
vulgui?

Heu-vos aqu com restaren gorides les meves manies sobre la f del
mn: presenciant-la. Mai ms no me'n vaig preocupar.

Els incrduls se riuen de les terrors, que per tal motiu
assorollaren a voltes l'Edat mitjana, i jo, que les he patides al
meu temps, tamb me'n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i
jo, a la poca esperana. Ells, infelios, cerquen la tranquillitat
en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de
l'estru, que colga el cap entre les arenes del desert per tal
d'alliberar-se de la visi, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el
meu somni, en la seva part ms essencial, s una realitat de cada
dia. Cada dia ve per a alg la fi del mn. Cada dia passa per a alg
l'ltim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de
recordar el meu somni d'infant i, caient de genolls, prego pel pobre
malalt: -Du meu: que no el trobeu entenebrat!



EL MALCONTENT  -  RONDALLA

En temps remots, els quals noms puc assenyalar dient que ja les
oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon
catal sense gramtica, vivia al terme de Vilablanca d'Empord un
pags renegaire, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de
res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien,
no era pas dels que troben ms buit el covador. Propietari d'una
galant casa i riques terres, solia omplir sengles canats de blat i
emporxar famosos dalls d'userda, que venia als negociants, i ni mai
mancaven alguns grapadots d'unces a la seva gaveta, ni bons pernils
i cansalades al seu rebost.

Una vegada un negociant va estafar-li amb una fallida fraudulenta
una partida de diners i l'irascible pags cuid ofegar-se d'enuig.
Eix de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i
malent cel i terra; i, tot marxant a peu cap al seu poble, anava
caragolant en veu alta flastomies i ms flastomies, barbotega que
barbotegars.

I, munts enll, en sser al mig d'una selva i quan amb ms ira
gitava el ver del seu cor, se li present de sobte al davant una
figura plcida de pelegr, voltada d'una boireta lluminosa com la
que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb
un hbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i
empunyava un gaiat encarabassat. S'atansava vers en Jeroni sense
caminar, ni moure tan sols els peus, rasant el sol sense tocar-lo.
I, en sser a dues passes del pags, li va dir :

-Calla, calla, boca d'infern! Per qu malparles del Du, que
t'aguanta?

-No torno la paraula enrera ni que mala forca m'escanyi -va
respondre el verins, entossudint-se, amb tot i l'esglai, que li
causava l'estranya visi, que tenia al davant. -Amb la ra no callo
per ning. Ja comprenc que no sou d'aquest mn, perqu la pasta dels
habitans d'ac baix no treu far de xinxeta, com la del vostre cos;
per, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi,
si no us costa massa de pujar-hi; i digueu de part meva al vostre
Mestre que s un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi
esguerrat, i que s un fstic viure dins aquest mn de tradories i
pedregades.

-Qu dius, qu dius, infeli? -exclam el sant, en to de reny.

-Aix que acabeu de sentir. Si jo tingus el poder de Du, endegaria
aquesta maquinria millor, cent vegades millor que no marxa avui en
dia.

-I quina pea no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat.

-Sn tantes i tantes! Uu, ui, ui!

-Anomena'n una... una noms!

-Doncs t, us n'assenyalar una, la que ara m'ha caigut entre cap i
coll i m'ha costat ms lliures, que no volia donar de dot a la meva
filla. M'han estafat molts de diners, no s si ho sabeu. El ladre...
esquarterat el pugui veure!... la rumiava ja de temps la seva
malifeta, n'estic segur; per semblava un santet com vs, totes les
seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la
pensada. I... veieu?.. Aquest s el mal precisament. Si els homes no
poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a
dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall,
aquestes coses no passarien. Ni el negociant m'hauria estafat, ni la
muller m'hauria encobert certes marranades, que sospito, ni cap
intriga podria reixir. Heus-vos aqu acabats els hipcrites. No mai
ms enganys, no mai ms tradories!

-I creus que aix al mn shi estaria ms be?

-Home!... Refitre! Us atreviu a negar-ho?

-No tinc ganes de disputar. Tu mateix fars la prova.

El sant res una curta oraci entre dents, enarbor el seu gaiat i,
amb la carabasseta, que en penjava, freg suaument el front i els
grossos ulls bovins, de llargues pestanyes rojes, del renegaire.
Desprs va dir:

-Vs en nom de Du. Ja estan satisfets els teus desitjos.

I, amb el darrer al d'aquestes paraules, s'esva tal com, en bufar-
hi al damunt, s'extingeix en mig de l'aire la flama d'una candela.

-I ara! Que va de bo? -fu en Jeroni, tot astorat. -Ha vist mai
ning un miracle ms gran?

Al cap d'una estoneta, per, va comenar a dubtar de la realitat
d'aquelles coses i parlaments. Qui no ha de creure que siguin filles
d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'una manera
tan inslita? Bah! all hauria sigut una llumeneta de les sangs, un
pesombre de la febre.

-Du te'l torni, Jeroni -mormol amb una rialleta, tot apuntant-se
un dit al front. -Vet aqu que porten aquestes enrabiades. Ja ho
diuen: qui perd o del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he
estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'acreditaria, si poss fe
en unes falrnies tan extravagants. No, no vull ni tan sols pensar-
hi. Si no poden sser! I ca!

I, com ms an caminant i asserenant-se, ms i ms s'aferm en la
convicci d'haver sofert una allucinaci ridcula, que no calia
recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la
mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i baixa
que baixa vessants avall per assolir fondalades, arrib de bona hora
a la plana i a mitja tarda entrava a la vila de Figueres.

Bella poblaci! I... manoi, quina gentada pels carrers! Per, ai
pobre Jeroni! No tornava pas a perdre l'enteniment? Qu redimontri
era all, que estava mirant? Quina trasmudana havia sofert la
naturalesa humana? Seria possible?  Ell pla se'n feia creus i
recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a fais
d'objectius de llanterna mgica i s'hi pintaven amb imatges
resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins
de les nimes, fins i tot els ms recndits i vergonyants. Fitre,
all del somni, all d'aquella dria del sant!  Calia posar-ho en
quarentena. Bah; serien fums de la mala sang. Per qui sap? Com no
donar crdit a un testimoni tan clar dels propis sentits? Era cas de
riure o de plorar? Cosa ms estranya!

Era una cosa que, per la seva novetat i estranyesa, li causava
esborronaments semblants als que ocasiona una visi sobrenatural. Si
noms se li haguessin fet visibles els pensaments imatjats de la
gent, aquells pensaments, que ja en essncia tenen forma i color, el
cas li hauria semblat ms natural i de bon entendre. Per, dhuc les
idees ms abstractes, dhuc els sentiments, dhuc els vicis i les
passions, se li manifestaven amb formes i colors mai vistes, ni
imaginades, i les nimes presentaven perspectives, que li feien
venir el cap en roda, i visions, que l'esfereen.

El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts a
parts, no haur pogut menys d'esgarrifar-se de llurs formes
monstruoses i repugnants: d'aquelles pells grolleres, d'aquelles
escates llosals, d'aquells formidables pels acanocats i d'aquells
unglots i serres i cuirasses i tentacles enormes ; i no haur pogut
menys de pensar: -Du ens guard que aquests animals tinguessin les
proporcions, que ara aparenten, puix que causarien ms horror que
les ms espantoses bsties prediluvianes. -Doncs b, ms monstruoses
i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat
pags, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les
cavernes llbregues de les nimes encossades. All l'enveja serposa
i rastrera babaiejava el seu ver; all la golosia, de ventre de
gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves
digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments
i corrences; all la luxria, bstia llorda i pestilenta,
arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen
per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus;
all la suprbia, de pelatge cresp, s'estarrufava, tot pensant en
aquells, que desitjava calcigar sota ses pelles de porc; all la
peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braos i
cames, esbravava ses males humors; all... com enumerar-les i
descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven
formes tan variades que, dhuc moltes d'essencialment idntiques, li
semblaven completament diferents, a l'infeli pags?

Aquelles figures monstruoses i vives s'obiraven confosament a manera
de boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes,
cada pensament que passava, n'aclaria amb sinistres resplendors
alguna o algunes.

En Jeroni havia adquirit un sentit nou. Veia coses extraordinries,
que li donaven la percepci immediata i profunda de la manera
d'sser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, desprs que hagu
venut la basarda de les primeres impressions, es congratul del seu
estat.

-Aix va de bo, Jeroni -va dir-se. -El sant pelegr t'ha desemboirat
la vista tal com t'ho va prometre. Ests ben ser. Hi veus ms que
l'altra gent. Fitre, quin negoci!  A fora les caretes! Heu-vos aqu
acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I
amb maligna fruci, com aquell que no hi toca va posar-se a visurar
els transents a cua d'ull. I dins el seu mag anava fent comentaris
de sal i pebre.

-Hola! Vet aqu un cavaller ben majestus i elegant. Qui li
ensumaria que trafica secretament amb les grcies de la seva esposa
i que es vesteix d'ella despullar-se? Xufla! vet all tot un senyor
notari, estampa de la formalitat i font de la bona fe, que, mirat
per dins, s un barret de rialles i una fbrica de trampes i
mentides. Tiva! aquell gata seuma, que es lleva la gorra i es senya
davant els sants de les cantonades, no creu en Du i viu de les
galimes d'una administraci i d'una caixeta d'nimes del Purgatori.
Anem, anem, no hi ha un pam de net. Com ms vaig observant... Per
algun gra de bo trobarem: Calla! per all vnen unes dametes de cara
serafinesca i posat de no haver romput mai cap plat ni cap olla.
Acaben de sortir de l'esglsia, cadascuna acompanyada del seu
festejador, i pla es veu que els festejadors les contemplen
embadalits i les creuen ms innocentones que un infant de bolquers.
Si ser. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa.
Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la
tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als
corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells,
que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Per i
ells? Quins altres ngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per
al pare, que els ha engendrats, i quina esperana per a la casa, que
hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre
tantes de persones com he trallat, no n'he trobada cap que
m'agrads per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic.
Passa la gent I ecs, ecs, ecs!... tothom em fastigueja. Que lletges
que sn les bafarades de la carn a dintre les nimes! I ning no
se'n deslliura del tot, ni dhuc alguns que les resisteixen i sembla
que tiren per penitents. Mala feina se'ls gira, pobrics! Tothom put
a rancior de luxria i a d'altres feditats galdoses per lestil. I
tots tan hipcrites, tan compostos de part de fora! Mes, no, no
tots. Aqu vnen uns jovencells, que no tracten de pintar-se la
cigonya i ells amb ells galegen de deshonestitat. Tal volta faran de
ms bon veure que els altres. Fitre, que desvergonyits! Aquests s
que juguen a la xerrada. Per que? Strapes, ms que strapes!...
tamb porten careta; tamb cadascun oculta certes gusarapes a les
mirades dels companys i de tothom. Ah!  quin mn d'immundcia i de
farsa!

Va acabar per enfastijar-se: s'estomagava, se li revoltava el cor.
Per quan la cosa se li fu ms indigesta fou en adonant-se, pel
gest d'enuig i de disciplncia dels transents, que, aix com ell
els llucava de dintre, ells tamb el trallaven. Seria cert?

No va trigar pas a heure'n noves proves. Amb neguit creixent va
reparar que moltes de les llordeses, que descobria dins els altres,
no eren sin reflexos de les que ell duia dintre seu. Costava una
mica d'esbrinar-ho. Aix com a voltes un hom no sabria dir si certes
colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les
foranes, que s'hi emmirallen, aix era difcil destriar dintre els
ulls les imatges, que naixen de l'interior i les que s'hi pintaven
per reflex. Mes, fu en Jeroni tals experiments, que no pogu pas
dubtar-ho: el trallaven, li veien l'nima.

Si de cop i volta s'hagus atalaiat que es passejava sense bragues,
no s'hauria avergonyit ms. Va sentir-se nu davant de tothom; pitjor
que nu; sabia que les nueses, que ensenyava, eren deformitats.

Va tapar-se els ulls amb els palmells de les mans i va aturar-se. El
cap li anava en roda. s a dir que el veien despullat, tal com era,
amb els seus pensaments i passions i fins i tot amb els espectres de
pecat, que li retreia la memria? s a dir que no podria ocultar cap
culpa, ni tan sols la d'aquella infmia antiga, tan avergonyidora,
que l'havia apartat del tribunal de la penitncia, per no haver-se
mai atrevit a confessar-la sagramentalment? Fitre! I ara tothom, que
el mirs, se n'assabentaria? I com no, si la mateixa por de
descobrir-la l'obligava a pensar-hi? I, pensant-hi... ui, ui, ui!

No gosava pas treure's les mans de la cara. Esguard per entre els
dits i li sembl que la gent estava braument esvalotada i que molts
es giraven devs ell i gesticulaven, assenyalant-lo. Aleshores
s'arrenc a crrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i,
procurant enfilar els carrers ms solitaris, eix a un bosquet,
salt el marge dun rec i s'arraul sota un pontarr. Estava
consternat. Brandava el cap amunt i avall i exclamava: Bona lhem
feta, Jeroni! I per llarga estona no pens res, ni fu altra cosa
que brandar el cap i repetir aquesta exclamaci, que ses feta
proverbial a lEmpord: Bona l'hem feta, Jeroni!

La tarda va caure. Les cigales, aquests sonadors vivents, que
tradueixen en soroll les vibracions de la soleiada, anaren emmudint
a manera que ella s'esmortia. Els grills, amics de la llum fina,
comenaren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs
instruments delicats: ric, ric, ric... El ponent va retirar a poc a
poc els domassos galonejats d'or, que havia estesos al pas del sol,
i el vespre pllid tragu ac i all petits estels, que s'obrien i
s'aclucaven, ganyotejant per desemboirar-se de les clarors
escadusseres del dia.

Pobre Jeroni! Li semblava que el vespre li feia l'ullet malignament,
com dient-li: Eh, que tal? Com te va el nou estat? Ser divertit
aix de ballar amb la negra sota un pontarr i a panxa prima? I no
podia menys de pensar amb recana en les comoditats, que solia
gaudir a Mas Baltrons: en aquelles vetlles d'hivern, durant les
quals, assegut a la vora del foc, llegia en ven alta a la seva
famlia i criats alguna aventura del cavaller Curial o alguna
histria del _Flos Sanctorum_, tot esperant el sopar; i, desprs, en
aquell sopar tan abunds i ben amanit i, finalment, en aquelles
regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres
matalassos del seu llit monumental. Tan b que s'hi estava a casa
seva, fitre! I tan b que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si
no hagus vingut a rompre-li els _Oremus_ el pelegr de les conculles
i la carabassa, mal com un llamp no l'hagus estellat! Mireu que
n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses
sense to ni so, tan fora de sentit com. Com que si alg li sorts
amb un  estirabot consemblant, ell, en Jeroni, el pendria tot seguit
per un boig acabat. I, anem, en reflexionant una mica, no podia
menys que decantar-se a creure que amb la quimera s'havia tocat del
cervell; era ms enraonat creure aix que no pas admetre com a real
un capgirament tan estrany del mn. Qu nimes, que es veuen a
contraclaror! Qu sants, que faronegen al mig del cam ral i es
fonen d'un plegat com una bombolla de sab!... Visions, visions d'un
mag malalt.

-Costa de desenganyar-se'n. Talment un hom diria que sn una vera
realitat. Fitre, vetaqu per qu cap boig no s'ho coneix. Mes, jo
s; jo encara no estic tan desballestat que hagi perdut la reflexi
i no spiga malfiar-me de m mateix. Els boigs prenen per realitats
els despropsits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten,
criden, s'exasperen i s clar... a les hores ve la gent de seny i
els engarjola. Aqu s el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que
ning no et conegui el mal... i, amb temps i pacincia, tu en
guarirs. Altrament sers la riota de tothom, perdrs tots els teus
drets i tu, l'hisendat ms fort del terme de Vilablanca, et veurs
recls dins una trista cella i subjecte al passament, que els teus
marmessors vulguin donar-te. Alg pla que riuria. No, no
m'aixarparan, jo servar.

La gana l'apretava. De deu hores del mat en no havia tastat res.
Era cas d'anar a sopar a l'hostal. Per que no? Si es mantenia ben
reservat, procurant no trair les seves impressions, fossin les que
fossin qui les hi havia de endevinar? I si all no era una
falrnia, si... per ca! A veure si alg l'esbroncava. A la prova.
Ell, mut com un conill; que es declaressin els altres; i si li
declaraven la cosa, al menys el traurien del dubte.

Va fer l'ullet als estels ganyotaires. -No, no ballar amb la negra
sota el pontarr. Aneu mirant.


II

De pensament prou argia i redargia, convencent-se de no poder
sser res ms que una falrnia les visions, que havia tingut, per,
de cor, no se'n desenganyava i l'esperit li anava flacant a manera
que s'atansava ms i ms a Figueres. Aix fou que, en arribant-hi,
no gos pas presentar-se a cap hostal conegut i es pos a dardar a
la ventura, cercant-ne algun d'amagadot i poc aparroquianat. Cerca i
roda, per fas o per nefas no en trobava cap al seu gust. Aqu no,
all tampoc, ja s'impacientava, quan, havent llambregat a dintre un
carrer fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vidrieres,
s'hi adre, flairant que hi trobaria la seva convenincia.

I s, no s'havia pas errat: al darrera d'aquelles vidrieres, a peu
pla del carrer hi havia el menjador d'un establiment mig hostal mig
taverna, on asseguts al voltant de diverses taules, sopaven un ardat
de parroquians, gent de poc llustre i males traces, marxantons,
terrasans, carboners... No hi hauria pas entre ells algun conegut
d'en Jeroni? No; va examinar-los un per un i totes aquelles fesomies
li eren noves. I la criada, que els servia? Tampoc no l'havia vista
mai. Era una donassa lletja i tan estreta de front, que semblava que
la clenxa li sortia de la carena del nas; una fardassa d'amples i
pomposos costats, que els rumbejava com brindant-los als pessics i
maurades dels hostes aficionats a tan delicada galanteria. I el
patr? Llamp, quina baluerna d'home! Estava assegut, en mnegues de
camisa, al darrera d'un taulell llefiscs, al bell dessota dun
penjim-penjam de bufes de greix i pernils. Quin formidable pit el
seu! Quines espatllasses! I, quina cara ms enorme i ridcula! Oid,
per la propinqitat i petitesa dels ulls, el nas, la boca i l'os de
la barba, s'hi endevinava un rostre xicarr, per que s'era inflat
tot al voltant per un creixement de les molses, que el recobrien,
les quals, turgents i assecsonades, fonnaven botornons i ms
botornons a les barballeres, bescolls i ms bescolls a sobre el
clatell, i galteres i ms galteres entorn dels queixos. Bo, aquell
home s que no era fcil que mai hagus vist en Jeroni. Segurament
d'anys i panys la greixina no li hauria perms allunyar-se gaire del
seu seient i del seu llit. No, per aquell cant no hi havia perill;
ms aviat calia recelar dels hostes, sobre tot dels pagesos. I en
Jeroni torn a visurar-los; per... vatua! ...ja havia enfonsat
massa la mirada, ja no veia sin nimes.

-nimes! All tan galds! Fitre, ja tornem a sser-hi! -Va posar-se
les mans al cap i se n'anava; per, en sser a mig carrer, s'atur,
repensant-se.

-A on vaig ara, esborneiat de mi? He vingut a sopar i la gana no
admet raons. Aqu ning no em coneix i si, vegi el que vegi, faig el
desents i callo com un mort qui, que no sigui boig com jo, m'ha de
poder sospitar la guineia? No hi ha ms, o sopo aqu o enlloc. S,
s, estic decidit; per, arrangem-nos de primer una mica, que les
robes descompostes conviden a riure i criden badocs.

Sespols les genolleres, es tiv el gec, va treure's la barretina,
s'allis els roigs i aspres cabells, se refu el lla del cuot,
torn a coforrar-se amb mirament i, tot procurant assaujar els scs
i arrugues, que li amargaven la cara, gir de nou els passos cap a
l'hostal.

Ans d'entrar-hi, s'adon, d'un rtol, que deia amb lletres grosses:
HOSTAL D'EN VATUALMN. PEIX FRESC DILLUNS I DIVENDRES.

Tant li feia carn com peix; el cas era sopar amb tranquillitat.

Empeny la porta vidriera i de nou es sent temptat a retirar-se.
Pel badall, que hi obr, eixia una bafarada calenta i tumultuosa com
la que s'escapa d'una cassola al bull en aixecar-ne la cobertora.
Quines males flaires i quina prria de gent les d'aquell cau!  S'hi
ficaria? Va decidir-se a la desesperada. Entr; amb el seny mig
esbalat es submerg dins aquella espessa atmosfera assorollada de
trucs i retrucs de vaixella i brogidora de converses, de crits i de
rialles en una barreja capa d'eixordar tots els sentits de
l'harmonia. Sense girar-se poc ni molt i portant la vista recollida
a la punta del propi nas, atravess de llarg a llarg el menjador i
s'encamin d'esma cap a un rec, on hi havia una taula desocupada,
que ja de fora estant havia atalaiat. S'hi assegu al davant
d'esquena a la concurrncia, es tragu una moneda de plata de la
butxaca i la fu dringar contra un got.

Tot seguit li comparegu la criada del front estret i els amples
costats.

-Servidora vostra, jove. Qu desitgeu?

-Un sopar de deu sous.

-Al moment. Que preferiu per entrant? Sopa amb un ou, sopa de brou
de fesoles de ceba de...?

-Vs mateixa. A gust vostre -mormol el pags amb accent manyac,
mantenint el cap cot i la vista baixa.

-Grcies per la confiana. Vs no sou parroqui de la casa, per tot
seguit he conegut que reu una persona distingida. Creieu que la
Quima us tractar tan b com spiga. Una servidora es diu Quima per
a tot all que vulgueu manar-li. A Figueres tothom me coneix per la
Quima Xamosa: un motiu, ja ho compendreu. Aqu en corren molts de
motius... i a mi m'han enramat amb aquest, que no va pas malament,
si un hom sap dur-lo amb una mica de sal. No manca qui me l'enveja i
tot. Per, anem al cas; vs teniu dret d'escollir la sopa que
vulgueu, d'entre les que jo us cantar, i com que el meu paladar no
s el vostre i, per ms que jo desitgi encertar-vos el gust...

Prou! -salt, exasperat, en Jeroni.-No vull menjar a la cantada
enteneu?

I, en dir aix, no pogu estar-se d'esbatanar les grans parpelles
dels seus ulls bovins i de ventar una encesa llambregada als de
l'embafadora sirvent. La Xamosa rest una bella estona immbil, com
enlluernada. Desprs fu un surt i toc soletes cap a la cuina, tot
ganyotejant i estossegant.

-Diable! Si m'haur comproms?...-va dir-se en Jeroni, penedint-se
de la seva rauxa.

S'acuit a recompondre l'alterada fesomia i, ombrejant la vista amb
les roges pestanyes, la decant de nou, passejant-la per sobre les
estovalles, com si pregunts a la muni de taques llardoses i
virolades, que hi havia, la llista dels plats, que s'eren servits a
l'hostal durant la setmana. Mes el certus s que no es preocupava de
les taques, ni de les estovalles. Pensava en els secrets de la Quima
Xamosa. Amb sols esguardar-la els hi havia sobtats sense voler; i
s'havia endut com era dona de quaranta anys i no en declarava ms
que trenta, com patia d'un fluix poc honrs i com servia sense
soldada en atenci a conquistar a les taules de l'establiment la
parrquia per al llit, que era el taller dels seus guanys. Ho havia
vist tan clar, fitre! Era possible que fos una falrnia? Doncs d'on
redimontri s'ho empescava?

Mentrestant la Xamosa va tornar, li pos al costat, sense badar
boca, una galleda d'aigua amb un porr en fresc i, al cap de poca
estona, li present una sopa escaldada amb un ou. Bon entrant: un
plat, que valia per dos!  All, doncs, no pintava pas malament. A la
traa, la barjaula no havia pas penetrat els misteris, que ell temia
haver-li descobert, i el rebuf l'havia corretgida del mal vici de
xerrar i llagotejar. Millor per a ella, que aix es guanyaria unes
albixeres, que poc se les esperava. No, l'amo de Mas Baltrons no
n'era de coqu amb els que sabien suportar-li els rampells i deixar-
lo content.

Es recal de pit a la taula i es pos a menjar. Rica sopa! A b que
res no adoba tant la vianda com el brou de la bona gana, i ell
menava una cassussa que ni que tingus gossos afamats al ventre. Bon
senyal, perque, si el seu mal li hagus donat febre, no gastaria pas
aquell delit; i mal sense febre, serp sense ver. Total, no seria
res. Tot consistia en prescindir-ne de la falrnia, tal com se fa
amb un renyit: ja pots passar i repassar pel meu davant tant com
vulguis, per a tu no hi galibo. I ni tan sols no recordar-se'n.

-Per exemple: ara a sopar i foris, com si no hi hagus ning al meu
voltant, com si fos al mig d'un desert. Qu nimes, ni qu esperits!
No creure en altre esperit que en el del vi del porr, que s un
esperit geners i sense trampa... si el taverner no l'ha
desmoralitzat. Per... fora! ...no pensar-hi tampoc amb el mala pua
del taverner. Dir home s dir malvestat. La bona illusi s
figurar-se habitant d'una illa deserta, inconeguda.. Cap veu
contorbadora enlloc... una pau completa... silenci... una dola
remor de fullareda...

S'havia dut l'ltima cullerada de sopa a la boca i suspengu el bra
a mig aire del retorn al plat. Que redimontri significava el
silenci, que regnava aleshores al seu entorn? No es diria sin que
els hostes li havien ents el pensament i havien callat per
complaure'l. Mes no, all no era possible. Ell no havia pas
desencorralat ni un sol mot; n'estava segur; i, girat d'esquena i a
boca-closa, no l'havien pas pogut entendre. Per el certus s que la
sala, suara tan bulliciosa, restava muda com un sepulcre. Ni un
dring de vaixella, ni un piu de conversa... S'arribava a sentir el
quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que
cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre!
Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat
d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'nima i tenia la
sensaci que l'estaven espiant. La pell se li agrumoll per tot el
cos amb un esborronament estrany. Com la fredor d'un bistur dintre
la carn, sentia al cor l'esglaiadora penetraci dels subtils
esguards esmolats. Fitre, quina cosa ms pesada!  Per per qu
l'espiaven? Qu li haurien reparat? Sens dubte la seva aparici a
Figueres hauria causat escndol, tothom n'hauria parlat, els hostes
n'haurien hagut esment i qui sap si la mala bruixa de la criada els
havia advertits a cau d'orella: mireu, aquell s l'home dels cas?
Aix era comprensible l'expectaci. Per, l'espiaven realment? Eren
realment all?

No pogu resistir la curiositat de constatar-ho. Pllid,
esgarrifant-se, alzin amb un moviment impulsiu, irresistible, la
caiguda testa i, badant les grans lluernes, que Du li havia obert a
la cara, n'aboc la claror pels mbits i, girant-se, girant-se
lentament, la project sobre la fa dels silenciosos circunstants,
de l'un a l'altre, de l'un a l'altre, fins que va topar amb la
roentor, que escopien els ullets saurins de l'hostaler. Aleshores
acot el cap altra volta, sospirant.

Que fer? ...No s'havia errat, no; la Quima Xamosa l'assenyalava amb
el dit i els hostes el sotjaven, sospitant-lo. Ara l'haurien ben
descobert. La cosa ja no tenia adob. Mes, que fer sin posar-se a
veure venir?

No gosava moure's, ni posticar-se. Escoltava atentament, amb el cor
oprimit. Ac i all mormols, que creixien i minvaven alternativament
com el brogir de la maror: confabulacions, tempestes, que s'estarien
formant. Ara, batements de les portes foranes: seria que els
espantadissos guillaven per por de brega. Endavant; ell no diria
res. Hola! passos... anades i vingudes cap al taulell... Cruix la
tarima... L 'hostaler devia posar-se en moviment. -Que vingui, que
s'expliqui.

Efectivament, l'hostaler acabava de davallar de la seva tarima
imbut de les nobles resolucions, que l'honor del seu establiment
reclamava, i avanava seguit d'alguns ntims i de les mirades de
tots els parroquians. Pas a pas, trontollant-li les carns amb un
rebotzegar de bot d'oli, s'encamin de dret a la taula d'en Jeroni,
va aplanar-hi al damunt les grasses i botarudes mans i, en actitud
de lle rampant, esper que el pags aixequs el cap; mes, havent-ho
esperat una estona intilment, es decid a cridar-li l'alerta.

-Ep, mestre, ep! Que dormim?

-Faig el que em plau- contest en Jeroni amb sorda veu; i esclaf un
renec entre dents, mig per pruja de ses malea humors, mig per
creure que el llenguatge truanesc era el ms convenient en tal lloc
i amb tal companyia.

-A mi roncs i tossades?-va dir l'hostaler; i afeg, altivant-se per
graus :-Sc el capit d'aquest vaixell, enteneu? Sc en Vatualmn,
l'amo d'aquest establiment. Pareu ment a trencar-me els respectes.
Poca murga, eh? Mireu: veieu aquella porta? Doncs, passeu-la...
apa!... Toqueu el pirand cap al carrer i no poseu mai ms els peus
a casa.

-Em traieu d'aqu?

-Us en trec, ben net!

-I per qu?

-Per qu?.. Vos ho sabeu per qu. No gastem plvora en salves; no
estic per romansos. Heu menjat un plat de sopa amb un ou; bon
profit; no us en comptar res; no vull la vostra moneda; per...
fora escndol... guilleu.

-Si no em doneu altres raons, no em moc- replic en Jeroni,
recolzant-se a la taula i descansant la barba sobre els punys.-Aix
s un estab]iment pblic. Tinc dret d'estar-hi. He tractat un sopar
de deu sous. L'espero.

- Aix estem? -va fer l'hosteler, redreant-se, brandant el cap i
plegant els curts i gruixuts braos sobre el pitarrs.-Voleu, doncs,
escndol? Voleu que cridi la ronda i us faci agafar per atacs a la
moral?

En Jeroni, de pllid que estava, torn groc com una metzina.

-Jo atacs a la moral!-exclam amb amarguesa.-Quasi no he badat boca
dins aquesta casa. Si suara m'ha escapat un renec, aqu n'he sentits
a cents quan he entrat. I qu? No s pas una esglsia aix. No m'he
mogut d'aquesta taula, he menjat quietament, no m'he ficat a cap
conversa... I doncs? Qu voleu? De qu podeu queixar-vos?

Aquest discurs provoc mormols de protesta.

-Calma, calma-fu l'hostaler, adreant-se amigablement als frisosos.
-Si s'ha d'anar per justcia, s'hi anir; per no m'agradaria pas
haver-li d'escombrar cap petjada. L'honra d'un establiment s ms
delicada que la d'una minyona i els catifets de la justcia no li
convenen... ni a vosaltres tampoc, creieu-me. Jo confio que aquest
home es posara a la ra. -Va girar-se de nou vers el pags i, amb to
mig conciliador, va dir-li :-No sigueu tossut, mestre. No m'obligueu
a valer-me d'uns recursos, que, si a mi no em sabran a mel, a vs us
sabran a fel i vinagre. Vs ja ho veieu que m'esteu perjudicant. Vs
no l'ignoreu pas... per la rera de Bet!... el vostre defecte.

-Tothom ne t de defectes -va grunyir en Jeroni.-Sc un home com els
altres.

-No, vs no sou un home com els altres. Vs teniu un defecte o, ms
ben dit, un, un... un... no li trobo nom. Si m'ho haguessin
explicat, no ho hauria cregut, per no puc negar la llum dels meus
sentits. Ja ho sabeu vs que no sou un home com els altres. Per
fora heu d'haver usat d'algun malefici, que si la justcia us l'ha
de desempescar, bon nap n'haureu arrencat. Ja ho sabeu vs. Aqu
tots tenim ulls a la cara, mes els vostres... que us en dir?.. sn
com vidrieres d'alcova sense cortinetes: una indecncia! Un hom no
hi pot passar al davant sense escandalitzar-se. Aqu no som sants i
aix no s una esglsia, certament, per si alg comparegus amb
robes ms frjoles del que permet la vergonya, en Vatualmn li
estellaria una cadira pel cap. Alerta, doncs. Mireu que estem
indignats.

-I jo de vs, vatua el fetge del vostre pare, que va morir penjat!
-exclam en Jeroni, llevant-se dempeus enfellonit. -Que cortinetes,
ni no cortinetes! Tots la reganyeu l'nima. Que us penseu que no
veig els draps bruts de la vostra alcova, mestre hostaler de
Barrabs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que
serviu als vostres parroquians, assass de beneits. Ni, amb el
vostre vi d'aiges, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu
cap dels vostres pats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que
vingui la justcia! Ja m'explicar jo, patolla de lladres. Ja dir
qui va assaltar el dimecres passat la diligncia de Girona i qui va
matar antanyasses el rector de Darnius, i qui s aquell hoste, que
m'amenaa amb el puny i aquell, que s'amaga darrera els altres, i...

No pogu pronunciar cap ms paraula. Esclat una cridria atronadora
i en un moment tots els punys brandaren armats, quin d'una cassola,
quin d'una cadira, quin d'una llumenera, d'un porr, d'un plat o
d'una ampolla. I totes aquestes hostalles, violentament llanades
quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant,
roncant... i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i
les parets properes a l'infelic pags i, en bona part, de dret i de
rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un ram espampolat
no fou batut amb ms fria per una pedregada de setembre. La pell
del malaventurat s'acolor rpidament de taques blavoses i
moradenques i, ac i all, s'hi obriren trencs i esborancs, dins els
quals les carns vives xopejaven com brises amarades de most.

Per estava tan afligit i desesperat que quasi en sent ms
alleujament que dolor, aix com d'una revulsi sanitosa. Millor que
l'haguessin escoms!  Les ferides en comptes d'estemordir-lo,
l'embravien, i dhuc s'alegr ombrosament que li proporcionessin
motiu de desplegar la seva encongida quimera. Va arrapar-se al
marbre de la taula i, aixecant-lo fins a posar-lo de cantell, se'n
fu un mur, a resguard del qual podia batre's amb menys perill.
D'armes ofensives no n'hi mancarien pas. Noms que inclinant-se una
mica, podia collir-les a grapats, del munt de barrots de cadira i
trossos de vaixella, que s'acimaven als seus peus. Via, sus, doncs,
a la lluita!

Ja no va donar-se punt de reps.

Enguerxida la boca, apilotades les celles cap al nas, treia a cada
moment l'esgalabrada testa rera del seu basti i engegava els seus
trets amb una certenitat terrible. No n'errava cap. Eren bales
rases. Volen, brunzen... i all sagna un nas esclafat, all
caverneja una buidada conca d'ull, all s'arrasa, escarritxant, una
barra, de la qual salten els queixals a rest com els grans d'una
espiga de moresc al cop de l'esgranadora... I el nvol d'enemics
avanava i retrocedia i s'agombolava i tornava a destriar-se, i
sonaven ais i bruels i tot era confussi i soroll i trencadissa i
ms trencadissa. Vint homes no en podien atuir un.

Mentrestant el formidable Vatualmn estava inutilitzat. Tan bon punt
s'inici la batussa, l'horror de veure convertides en armes volants
les pacfiques hostalles del seu establiment li havia paralitzat els
nervis i el cor. Com a ferit d'un llamp havia caigut d'esquena
contra el seu taulell i, doblegant-se-li las cames a poc a poc, el
cossegs se li havia anat amollant fins a aplanar-se d'anques en
terra. Home perdut. Aquella posici li era quasi tan fatal com a una
tortuga la de sobines sobre la prpia closca, i ell ho entenia
talment aix que ni tan sols intentava cap esfor per deixar-se'n.
Noms girava l'anguniosa testa d'ac d'all, seguint amb la vista el
vol de les armes i badant la boca a cada gir amb espoderaments de
llanar un xiscle, que se li ofegava cada cop a mig cam de la
contreta gargamella.

Aix hauria roms hores i hores, baldament els seus hostes
s'haguessin esmicolat fins a la darrera engruna, si quelcom, que li
inspirava ms inters que totes les vides humanes, no li hagus
retornat les forces i li hagus inspirat una heroica resoluci. En
mig del seu dolors encantament, vei que la Quima Xamosa venia de
la cuina portant com a patifell de guerra als seus amics unes tals
rimes de plats i cassoles, que, si fossin estades de bons versos,
haurien bastat a un poema. Aix li fu compendre que encara hi havia
quelcom a salvar a l'hostal, i aquesta idea va arborar-lo moralment
i materialment. Aleshores una fora sobrehumana enrobust les seves
fibres i les hi va contreure i distendre tan poderosament que, sense
quasi estintolar-se enlloc, d'una sola embranzida es llev dempeus.
Tot ell era valentia. Empentegant aquest i aquell, salt al mig de
la brega i amb boca escumejant, entre esbufecs i xiulaments del
respir, esclat en una veuassa de monstre mar, que, passant
alternativament i quasi sense transici de les notes ms profundes a
les ms agudes i penetrants, domin tots els sorolls.

-Lladres, lladres! Assassins! -va cridar.- Foc, foc! Oh de la ronda!
Lladres! Foc! Auxili! Socors! I per aquest estil indefinidament.

Aix pos fi a la lluita. Eren uns crits tan estentoris i estridents
que per fora havien de ressonar per tota la vila. Els adversaris
d'en Jeroni se n'esfereren, no dubtant que la ronda no trigaria a
comparixer; i com que, quin no gaire i quin no gens, tots eren poc
amics de tractes amb la justcia, comenaren a preocupar-se ms de
la retirada que de la batussa. Els que eren a prop de la porta
forana s'esquitllaren al carrer; els que n'eren lluny, no trobant
tanta avinentesa a la fuita, restaren indecissos, considerant-ne el
pro i el contra, ja ms capficats que furiosos; els ferits se
palparen les nafres amb ms desig de guarir-les que de venjar-les;
cap de la colla no estava per a prosseguir les hostilitats, cosa
que, per altra part, hauria sigut difcil, havent-se interposat
entre els contendents les voluminoses crpores de l'hosteler i la
criada.

En Jeroni fou el darrer a desdir. Estava enfurismat i, mirant com a
igualment enemics tots els presents, brandava el bra amb un grapat
de terrissalla al puny i dubtava si destinaria el tret a ensorrar
algun dels antiptics botornons d'en Vatualmn o algun dels
embafadors malucs de la Quima Xamosa. De cop i volta, per,
suspengu el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre
la seva nima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la
vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia
pas engrescar una brega, que no podia portar-li ms que males
resultes. Bon goig de poder fugir. Calia aprofitar l'ocasi. Deix
caure en terra el grapat de trossos de terrissa, s'empar de la
pedra taulera, la faix pel mig amb les estovalles, 1'embra per
aquest lligam i, presentant-la a tall d'escut sempre de cara al
perill, se pos en marxa mig de gairell, mig de reculons.

Apa, apa, anava guanyant cam. Els hostes feien l'orni. L'hostaler
seguia distret, baladrejant. El fugitiu s'anava atansant a la porta
forana. Es gir un moment a esguardar-la i, de sobte, es sent
aixarpat, magolat, esclafat. En Vatualmn se li havia tirat al
damunt i, abraant-lo fortament pel coll, li cridava a cau d'orella:

-Lladre, lladre, no te m'escapars sense passar comptes. Ets ric...
ho s. M'has d'abonar danys i perjudicis.

En Jeroni es vei perdut. Per masss i ferreny que fos, no podia
suportar les catorze arrobes de carnassa, que li estampien la pedra
taulera contra el pit i l'endernegaven. Les costelles se li
vinclaven cruixint, les sofrages se li cloen, perdia l'al; i el
murri de l'hosteler, comprenent els aventatges del seu pes, se
n'aprofitava tant com podia arronant les cames i sacsejant.

Les cares dels dos lluitadors estaven frec a frec, davant per
davant, i en aquesta posici cada un llambregava l'nima de l'altre
fins a les ms recndites profunditats. En Jeroni va descobrir dins
del seu adversari un espectre, que, ocult com una aranya dintre la
teranyina, no palpitava, ni es movia, que no fes trontollar tot
l'enteixinat dels pensaments i dels afectes: un bot cntric i viu,
que encloa espais de mirall, dins els quals se reprodua eternament
present una histria trgica del passat. Va sser una visi d'un
instant, per bast a donar-li la intuci d'uns fets, per a
l'esclariment dels quals un jutge hauria hagut de instruir llargues
actuacions. L'infeli pags estava a punt de caure en aquell
instant. Fu un esfor suprem per mantenir-se dret i quasi sense al
va dir a borbolls al seu enemic :

-Deixeu-me estar, o xerro all de la majordona.

No va pronunciar ms que aquestes paraules, que eren sense dubte la
clau del terrible secret. L'efecte fou immediat. Aix que l'hostaler
va sentir-les, es dejuny de la seva presa, salt en terra i recul
tres o quatre passos esferet.

Aleshores en Jeroni llen la pedra taulera, pass la porta i
s'arrenc a crrer ravals enll, camins enll, a travs de la nit,
sense saber a on anava. Corre que corre, corre que corre... Per fi
perd el respir i, tot d'una, esbalaint-se-li els sentits, caigu
tomballonejant pesadament com un sac de gra, que cau daltabaix d'un
carro a la carrera.


III

Quan recobr l'al va girar-se a banda i banda temers d'sser
perseguit. No descobr ning enlloc. S'havia internat per un cam de
vinyes. No es veien arreu sin dolces coses inanimades: ceps,
oliveres, bosquines marginals, plans, muntanyoles... I quina nit ms
pura i ms plcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les
celsties nocturnes, que dhuc de dia les recorden i sembla que en
traspuen l'emplataiada llum pel fullam, aleshores se movien
silenciosament amb un faldeig vagors, com rabejant-se amb el clar
de lluna per a millor sedassar-lo i absorbir-lo. El ventijol era
suavssim; el cel, d'una serenitat immaculada; el paisatge,
encantadorament desert. Que eren belles totes les coses apartades de
les estridncies humanes! Era l'home l'nica font de la lletjor, de
l'extravagncia... Oh la nit dola i serena! La pau era pertot
arreu, i en Jeroni la sentia, per no podia gaudir-la.

-Maleda sigui la carabassa del pelegr! I malet sigui jo, que vaig
consentir la carabassada! Mal m'haguessin estafat cent voltes... i
qu? No s pitjor aix d'haver-me entrampat la mquina del
pensament? Que era gust creure en la bona fe de les persones!
Aquells llavis, que somreien amicalment, eren ms xamosos que cap
flor de jard, quan un hom no hi veia serpejar les males erugues al
dedins. Llamps! s un cas ben trist el meu. I, a on vaig? Amb qui
enraonar, amb qui m'acompanyar, que no ens girem a cops de puny?
Oid, mireu que em passen unes coses!... Unes coses, que no poden
sser... i sn, fitre! Qui sap? I si les somnis? Altres vegades he
somniat extravagncies tan palpables com aquestes i, desprs, en
despertar, pensava: -que no ho coneixies, animal, que no podien
sser sin un somni?

Va posar-se a contemplar una olivera vella, molt alta, tot
remembrant un pesombre, que havia tingut antanyasses una nit. Havia
somniat que pujava al campanar de la catedral de Girona, primer per
l'escala fosca amunt, amunt fins al repl de les campanes i,
desprs, pel cim de la cpula, cap al gabi de l'ngel: una
ascensi, que fa feredat. Ja assolia l'ltim gra, quan... rist!...
li rellisca un peu, fa fallanca, perd l'equilibri, intenta recobrar-
lo, s'entrebanca amb les propies cames, tomba de gairell sobre la
llisa cpula, s'esmuny per la seva vessant, va a estimbar-se i
s'arrapa desesperadament a la cornisa, restant-hi clavat de mans amb
tot el cos penjant campanar enfora. -Noms que de pensar-hi
m'escruixesc. No podia agafar-me b. Els braos se m'enrampaven...
Els dits se m'anaven escorrent per sobre el saplanet de la pedra...
B semblava veritat all! I, cansat de sofrir, vaig pensar: Val ms
morir d'una vegada. Vaig afluixar les mans i... avall a
tallavent!... desnonat de la vida, tapats els esperits, eixordades
les orelles del bram de l'aire. I, no res, amb el patatum de la
caiguda vaig pegar un bot de ventrell i em vaig despertar tan
bellament ajagudet al meu llit. Doncs, qui sap, Mare de Du? Si
m'enfils a dalt d'aquella olivera i em tirs daltabaix de la branca
ms alta, amb el surt de la caiguda potsefer que em desperts al
llit... potsefer que em desperts a l'eternitat.

Va estremir-se de cap a peus.

-Llamps! quines idees se m'acuden! Serva, Jeroni. Un mal pas aviat
s donat. No estem per passos, que no puguin recular-se. La vida s
una pilota, que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna
mai ms a la m.

I, vaja, no ho semblava pas que somnis. Va palpar la terra al seu
costat i en sent clarament les aspreses: els grans de sorra, les
brosses... I les ferides? No li dolien prou i massa? Per estranyes
que fossin les coses, que li passaven, no eren un somni. Era cert,
doncs, que veia les entramenes de les nimes. Fitre, quin cas! I era
cert tamb que tothom li trallava el pensament, redefitre! Com
dubtar-ho desprs d'unes proves tan fortes com les que havia rebut i
duia encara marcades a les costelles?

Estava cansat i li convenia dormir. Va posar-se en marxa a la
recerca d'una balma, on fer nit a cobert de la serena. Roda que
roda, no n'atalaiava cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant ms i
ms a cada pas, arrib per fi a un pradell, dins el qual, entre
salzes i pollancres, hi havia un petit edifici protegit per un
porxet davanter. Ben mirat, aquell porxet podia servir-li d'alberg
tan b com una cova; i s'hi an atansant.

La qesti era que no hi hagus ning. En Jeroni tenia horror a la
companyia. I no, de segur que no hi hauria nima vivent. Es veia pla
que aquell pradell no era gaire transitat. Unes herbes altes i
ufanoses el cobrien en quasi tota la seva extensi sense deixar
rastre de passads. Els pollancres, revestits d'heures i
llambrusques, ramejaven ms per la soca que per les secalloses
branques, talment que alguns semblaven arbres capgirats, que
tinguessin les rels en l'aire i la capada en terra. Que anys i
panys devien haver passat sense que s'hagus cuidat ning
d'esporgar-los i netejar-los!

L'edifici acusava tamb la major incria. Era un petit santuari
abandonat, que s'esquerdava a sol i serena. La teulada estava feta
un jard de blets i ravenisses; els rfecs, esqueixalats com eren,
devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les
parets, i els regalims havien donat naixena a unes capes de molsa,
que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havien crescut
arbrisses, que, no molestades de ning, havien tingut temps
d'envellir-s'hi; tot indicava l'aband; dhuc la campana criava pl
vegetal i borrejava verdelosament a la claror de la lluna.

-Bona i amable soledat! -pens en Jeroni.- Aqu estar mig b i no
s fcil que ning vingui a trencar-me la dormida.

Penetr dins el porxet i s'ajagu de cames al damunt d'un dels
pedrissos laterals, recalcant l'esquena a les dues parets del rec.
S'havia proposat no cavillar, ni tirar plans fins que un bon son li
hagus refrescat i enfortit l'enteniment. No volia pensar res, sin
dormir i fora. Ho necessitava. I estava tan cansat que les parpelles
se li aclucaven totes soles. Per aix que va entrebaltir-se una
mica, la idea de la seva desgrcia se li revif sobtadament i va
desvetllar-lo amb un baticor d'espant; i vinga pensar i repensar,
mal que no ho volgus.

Que faria l'endem? Presentar-se a casa seva? No, de cap manera; no
podia pas posar l'espectacle de les seves misries a la vista de la
seva mare, de la seva filla i de la seva muller. Primer morir que no
pas passar una tal vergonya. Es clar que elles havien d'esser dones
tarades com tothom. Si no hi havia un pam de net enlloc! No, ja no
creia en la santedat de la mare, ni en la innocncia de la filla,
ni, menys encara, en la fidelitat de la muller. A la seva esposa li
havia reparat certs maneigs, que l'havien dut a negres sospites ms
d'un cop. Desprs els havia excusats. Ah, que babau! Totes les dones
de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de mol,
i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat
a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-les
uns angelets? Perqu en Jeroni podia sser certament un descregut i
un cridaner i un renegaire, per les estimava de cor aquelles dones:
eren els seus altars, eren les santes, que pregaven per ell, i
s'estimava ms la virtut llur que tots els interessos del mn i que
la sang de les venes. I ja no hi creia! N'havia perdut l'illusi.
Per per qu pensar-hi, si ja estava decidit a no veure-les mai ms?

-Al diable les dones! No vull estimar ning. Fugir, m'amagar...
Mes, ara no vull pensar res. A dormir s's dit.

Cent voltes se fu aquest propsit i cent voltes torn als mateixos
pensaments turmentosos. Fins a la matinada no pagu agafar un son
profund, que dur unes quantes hores.

Va despertar-se amb la claror del dia a la cara. El sol, baix a
l'horitz, entrava porxo endins per un escanyall de muntanyes i
dhuc estenia la seva ala de llum fins a l'interior de la capella,
que no estava tancada ms que per una cleda. Aleshores en Jeroni va
veure l'efigie del sant al damunt d'un petit altar mig enderrocat i
destacant sobre una paret nua, de la qual es desprenia a llenques el
gruix del vell emblanquinat, a la manera com es desprn i penja de
la soca l'escorxa dels pltans dels nostres passeigs. Era una efgie
vestida de pelegr, amb petxines a la valona i a la gallarussa i amb
un gaiat encarabassat al puny. A la peanya hi havia unes lletres
grosses, que deien: SANT JAUME. PATR DE GALCIA.

-Fitre! -exclam de cor endins en Jeroni, tot saltant daltabaix del
pedrs. -Vet aqu, fet i pastat, el sant de la meva desgrcia. -I
an per agenollar-se, pensant: -Aprofitem l'ocasi; mirem de
desagraviar-lo. Si li prometo de reconstruir aquesta capella, que
se'n va en orris, segurament em guarir. -Per, ans d'acabar de
flectar les cames, es peg una palmellada al front i va redrear-se.
-He somniat! -es digu. Llamps!, ara ho veig. No, no m'agenollo, no
hi vull creure en paparotes. Oid com m'havia de malmetre aquest bo
de sant, que no t habilior d'espolsar-se les queres, que el
roseguen, ni esma de castigar els pavordes, que tan malament el
serveixen? Ell m'ha encervellat, aix s. Haur passat una febrada a
la mala ombra d'aquest emporxat i la imatge del sant, vista amb ulls
de malalt, se'm deu haver entravessat a l'enteniment; i all van
miracles i neguits, i en Vatualmn i la Quima Xamosa i aquella
patolla de brtols, que m'apedregaven...

Estava somrient amb satisfacci i, en arribar aqu, se li gla el
somriure als llavis.

-Llamp! i les nafres, que em varen fer i que encara em dolen?

Tot seguit, per, trob una explicaci tranquilitzadora. Qui sap on
les hauria arreplegades les nafres! No era de creure que hauria
caigut cop i recop rostos avall i garrotxes a travs quan trescava
fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta ra
no era la vera, ho seria qualsevulla d'altra per l'estil; mes no pas
les figuracions d'un desvari tan sense to, ni so, ni cap, ni
cantener com el que havia patit.

S'encara amb el sant i de pensament li va dir:

-Si tracteu tan malament la companyia, no s estrany que resteu
sense devots. Tan bona jeia que sembleu tenir i... la mala nit que
m'heu donat! No hi dormir mai ms amb vs; de primer m'embarco amb
la Quima Xamosa, sota terra sigui.

Ide aquestes folgues i rigu, per ni les folgues ni el riure li
eixien de gaire endins. Desprs es seny emborbolladament i sort al
defora.

Volia figurar-se que estava tranquil, que no havia passat res
extraordinari i que era l'home de sempre; i, amb aquest tarann,
decid posar-se en marxa cap a Mas Baltrons. Va pujar a dalt d'un
turonet per orientar-se i tot seguit va atalaiar Vilablanca al
lluny, cap al nord, ms enll de la gran plana de Figueres. La
simptica vila estava asseguda al rera-vessant d'una coma
vermellenca, de la qual sobreeixia una mica, tal com un rest de
blanques dents brolla de part darrera d'un llavi xams. El Mas
Baltrons n'era mitja horeta lluny i no es veia; estava amagat dins
un reclot de Parads. All la pau, l'amor i l'abundncia. Llstima
que per a anar-hi calgus atravessar una plana tan transitada com la
de Figueres!

-Per, i qu? -va dir-se en Jeroni, reaccionant contra la covardia
del seu instint -M'arronso com si fos l'home del meu somni. I ara!
Que em vegi tothom. Apa, de repotncies cap al pla! - I va enfilar
resoludament un corriol, que hi duia.

Tot davallant, filosofava a la seva manera :-Fitre, que beneit he
sigut queixant-me, mal que fos en somnis, del dret, que ens atorga
la naturalesa, d'amagar o manifestar, en voler, els nostres intents
i afectes! Si precisament no hi ha res ms ben enginyat al mn. Du
ens guard que ens veissim tals com som! Ens escandalitzarem, i
tornarem ms dolents. Qui no ho sap que l'exemple s encomanads i
que el mal crida mal i el b crida b? I ara mireu si n's de fina
d'enginy la naturalesa o qui sigui, que ens ha conjuminats; Ens ha
cobert de cap a peus amb un vel atapet i: vosaltres mateixos,
deixeu passar a travs d'aquest vel, com a travs d'un seds, all
que vulgueu. I, s clar, fitre, tots volem semblar bonics, i no hi
sedassen ms que blancors d'innocncia, exquisideses de virtut i
llustres de noblesa, a no sser que vessem la farina. Resultat: que
ens donem bon exemple i ens estimulem al b. Aix, doncs, haurem de
creure en Du... perqu, vaja, aquesta nostra disposici revela el
seny d'un pare, que posa caminadors a les seves criatures. I vet
aqu que ha d'sser molt dolent l'escndol, ja que es gira contra un
intent tan paternal. Fitre, fitre, quines coses vaig entenent! Per,
alerta, no ens encaparrem. No hi vulguis tirar per savi, Jeroni, que
de savi a boig hi va un negre d'ungla... i tinc por que els teus
cargols fluixegen una mica d'en de la quimerada.

El corriol no era gaire llarg, i el pags va trescar-lo i assol el
pla en el temps de descabdellar aquests pensaments.

All prengu un cam ral, afressat, que corria entre camps de
morescos i mongeteres; i entrar-hi i perdre el sol de vista va sser
tot u: tan alta i ufanosa hi era la vegetaci a banda i banda. Havia
vingut a parar a un dels indrets ms frtils i ben regats de la
rodalia de Figueres, i n'hagu tan bell encant que quasi es va
distreure de les seves cabries i neguits.

S'aturava bocabadat a cada pas, es girava d'una banda a l'altra i no
es cansava d'exclamar de cor, i dhuc de boca i tot alguna vegada:

-Fitre, quins blatars de moresc! Refitre, quines fesoleres d'aspra!
Redefitre, quina glria d'esplets!

Ac i all es descobrien belles plantacions de superbiosos morescos,
alts fora ms que cap persona, drets, gallardssims, enflocats de
cintes verdes i emplonsallats a fais d'indis braus. Aquesta planta
originria d'Amrica sembla que evoqui pels nostres plans l'espectre
des seus primitius conreuadors; i es diria que ac i all aquells
espectres s'alaven a falanges i ms falanges amb urc guerrer.

Ac i all tamb, en guisa de campaments entendats per a tal
exrcit, les mongeteres d'asprar alaven masses de verdor, edificis
estranys i sumptuosos, carrers interminables, ciutats maragdines,
d'una pompa i un estil orientals. Aquesta planta, regina dels
estivatges, si pot aferrar-se a bona terra, sol produir aquests
prodigis. Creix, fioleja, s'enxarxa, treu fullada i forma murs d'una
verdor compacta: una pirmide vivent, que s'altiva ms i ms de dia
en dia; i ve que les aspres no basten a la seva creixena i
aleshores s'expandeix pels cimals, encerclant-los de rfecs
voladissos i empinjollats com els que encerclen les pagodes
xinesques.

Quelcom de pagoda xinesca i d'edifici de conte de fades tenien
aquelles masses fulloses, que s'alaven fins a les blavors del cel i
ombrejaven profundament el cam, per on passava el bocabadat pags.
Gemmes de rosada les enriquien esplndidament. L'ambient estava
saturat d'humitat i d'acres olors herboses.

El dia entrava amb retard en aquells paratges, frondosos. Semblava
que l'aire hi retingues encara fosques i pureses de la nit. Xibarri
d'escolania, que es desperta i lleva cantussejant, una xerradissa de
pardals ressonava ja per les espessors fantstiques i misterioses.
Els habitants de les verdes pagodes conmenaven a adonar-se que el
dia era nat. La cogullada tamb se'n adonava i flautejava dolament
dintre els morescars.

En Jeroni no s'entenia gaire de pagodes xinesques, ni de indis
americans, ni era precisament la formosor all que ms admirava dels
esplets. La seva imaginaci poderosa els considerava per altres
caires. En cada bri de moresc hi veia un humil camlic de mltiples
braos, que duia grosses capses de gra sota les aixelles a servei
del seu amo. Calculava quantes ne duien per terme mig uns amb altres
i quants brins cabien a cada vessana de terra; prenia a bell ull la
mida de cada camp i cercava els sacs de grana, que n'eixirien, els
venia a preu corrent i comptava les dobles de quatre, que vindrien a
valer. I aix mateix procedia amb les mongeteres. Les imaginava ja
esfullades pels vents de la tardor i les veia convertides en unes
xarxes tan plenes de bajotes com puguin sser-ho de peixos les
xarxes del ms afortunat pescador, les traginava a l'era, les
batollava i les redua a granussa pura i a diner sonant.

Aquestos punts d'esguard eren els que l'embadalien i entusiasmaven,
i aquestes complicades operacions del mag foren les que acabaren
per apartar-lo de la negra angoixa, que l'oprimia. Tornava a sser
l'home d'altres temps.

S'aturava davant d'un camp, en calculava la collita i pensava:-Qui
pogus comprar-lo! -Donava unes quantes passes, s'aturava davant
d'un altre camp i tornava a fer salivera.

Finalment va palplantarse al mig del cam desert, i va dir-se:

-No hi ha terra millor al mn que la d'aquesta clapa de pla. Aquesta
terra sablonenca, negreta, s dola al treball i, amb adobs i
regadiu, lleva tant com li demana el pags. Un camp d'aquests a les
meves mans seria una mina d'or; i, si un hom prepars les coses amb
temps, no crec que l'adquisici en fos costosa, ni difcil. Els
actuals propietaris deuen sser figuerencs, gent de vila, uns
senyors ociosos, que quasi tots sn jugadors... i els jugadors, en
temps de sort revessa, prenen diner a qualsevol preu... i diner car
s de mal pagar, i els rdits engreixen el deute, i passa all de la
rondalla: del cigronet a la gallineta, de la gallineta al porcell,
del porcell al bou, del bou a la noia. Qui juga no dorm. Amb pocs
diners... aprofitant l'ocasi...

Mentre en Jeroni tirava aquests plans, que l'emmelaven i embadalien,
tant o ms distret que ell venia per la mateixa carretera un
mendicaire espellifat i barbablanc, que, amb el seu sarr a la m,
n'escorcollava el recapte i menjotejava, tot fent via. I com que
tant l'aturat com el vianant es creien sols i prenien el cam pel
mig, no trig el que es movia a topar amb el que no es bellugava.
Aleshores ambds saltaren un pas enrera, s'encararen i s'esguardaren
de fit a fit. All va sser una horror. Ambds, sorpresos i aterrats
igualment, no sabien deixar-se de vista, ms i ms astorats, ms i
ms pllids a cada instant. Amb les nimes al descobert
s'emmirallaven l'un dintre l'altre i de l'un a l'altre anaven i
venien, com injries punyents, els reflexos de les propies misries
i culpes; i com ms se miraven ms s'ofenien i, ms irritats,
esforaven l'injria. Fou una lluita espiritual i silenciosa ms
terrible que la de les sorolloses armes. Els dos esperits
s'abraonaven a la manera llur, amb una fora d'odi creixent, i
llavoraven i patien maldant per anorrear-se.

El mendicaire no pogu resistir gaire estona aquell combat
aclaparador. Horroritzat i fora de seny, rebat per la cara de
l'estranya fantasma, que l'escometia, el pesant sarr del recapte i,
llanant un aliret histric, apret a fugir esbojarradament. I en
Jeroni s'arrenc a crrer al seu darrera. Es sentia arborat del
desig de destruir aquell sser, que acabava d'enfonsar totes les
seves illusions; per s'atur de sobte a les poques passes i,
colpejant-se els polsos amb els punys, profer una espantosa
blasfmia. Desprs s'esgarrif de cap a peus, escamp la vista a
l'entorn amb esporuguiment i s'esquitll dintre un camp de
mongeteres, cercant un amagatall entre llurs fulloses cortines.


IV

Assegut a la crestallera d'un reguer medit llargament. Qu faria?
Matar-se? Es una cosa facilssima: un salt vers la buidor des del
cim d'un estimball, i ja est. Costa menys que despullar-se de les
robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perqu la mort
amatent l'ofegaria ans del primer ai. Per i desprs? Si era un fet
la desgrcia, que el portava al desesper, el sant, que l'havia
causada havia d'sser tamb una realitat i no es podria dubtar de
l'existncia d'un altre mn i una altra vida. Matar-se? B, si morta
la cuca, mort el ver; per, si era passar d'un patiment a un altre
de pitjor, la jugada no sortia a compte. Calia viure, doncs. Mes,
com presentar-se a ning? Com alimentar-se? Un remei hi havia:
llevar-se els ulls, aquells ulls malets del cel. I perdre per
sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp!
D'altra manera, s'exposava a sser descobert i pres i presentat a la
seva famlia, i aix li causava ms horror que tot. No, no sufriria
que mare, filla i esposa li veiessin les vergonyes de l'nima. De
moment s'allunyaria de l'Empord i desprs...

En mig d'aquestes angnies va recordar-se del sarr, que el captaire
li havia tirat a la cara i que havia caigut al marge de la
carretera. Segurament contindria una bona provisi de rebostalles,
que podria aprofitar; i qui dies passa, anys empeny. Calia, doncs,
apoderar-se'n.

Gambejant de quatre grapes, s'atans al cam ral i, desprs
d'escoltar atentament per assegurar-se que no hi sonava cap trepig,
s'hi esmuny, agaf d'una arpada el sarr i torn al seu amagatall.
No tenia gens de gana, per s un defalliment i un cori-mori molt
gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria ms b que cap
vianda. Va posar-se a escorcollar el sarr i, al dessota d'un sostre
de rosegons, va trobar-hi pa tou, formatge, una llonganissa de llom
i finalment una carabasseta plena d'una garnatxa ms dola que la
mel i ms ardent que un caliu, segons pogu comprovar en tastant-la.

Va beure a petits glops cop i recop i an reconfortant-se. I quan,
ja satisfet, desava la carabassa i les rebostalles, que havia
escampat sobre l'herbei, hi repar entremig una bena de seda amb uns
lligams, de la qual tot seguit endevin la servitud. Era una bena,
que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a
fi d'inspirar ms compassi, aparentant una malaltia de la vista. Ja
suara en Jeroni li havia llegit nima endins aquesta picardia,
juntament amb altres per l'estil. Mes, heu-vos aqu una idea
salvadora: si aquell gat vell se valia de tal faccia per a explotar
el prosme per qu no se'n podia valer en Jeroni en un cas de
necessitat com el seu?

Va tornar de mort a vida; i ms encara quan, havent-se posat la
bena, constat que era d'un teixit clarer, a travs del qual podia
mig veure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera
completa, sin un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien,
per, en atansar-se, els objectes prenien coa d'ombra i, segons com
els feria la llum, dhuc color i relleu. Si all li tapava la tara,
estava salvat.

Aleshores va tmer que el captaire l'hagus denunciat i que el
sometent d'algun poble ve vingus a empaitar-lo. El sarr podia
comprometre'l. Va amagar-lo dins unes espesses mates, desprs de
treure'n el recapte i embutxacar-se'l, i va esquillar-se camps a
travs, per entre mongeteres i morescos. Hala, hala... El cas era
fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per qu no a Barcelona, que s
una gran ciutat, un bosc de cases, un mn de gent? All viuria del
captiri. Fitre, un pags com ell, que era l'enveja de la gent del
seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a
una tal misria! Per qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia,
podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el
callament. Secrets vergonyosos! Qui no en guarda algun? Es clar que
aix seria pitjor que robar a cam ral. Mes que fer altrament? B li
calia enginyar-se.

Tot d'un plegat se li va acudir un pensament estrany: el de robar-se
ell mateix. De moment necessitaria diners i en duia pocs... Per qu
no robar de o del seu? La cosa era faedora i fins i tot fcil.
Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ning tots els
amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dorms,
obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll,
arreplegaria all, que li convingus, i guillaria secretament. Ning
no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de
renunciar els pairals com un fadr extern, al menys no se n'aniria
sense dot. Mes, portant aquesta dria, no li convenia pas allunyar-
se. El cas era donar el cop aquella mateixa nit. Quina hora devia
sser? No haurien caigut encara deu hores del mat, segurament que
no.

Va alar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la
vista... rellamp, quina cosa ms voladora era la vista!... tract
d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cerc i la vei
resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi
xams, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les
verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de
marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com
cregus convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.

D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agaf una
de revinguda i se'n tall un bast; torn a cobrir-se els ulls amb
la bena, eix dels conreus, salt a la carretera de Roses i,
simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que
trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la
vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bast palpaire, i
el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.

-Bon dia i bona hora. -Du vos guard amb la companyia.

A cada salut, que rebia, respirava ms amplament. Que era gust all!

En sser ja molt lluny de Figueres, gir per un corriol cap a
l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arrib
a un paratge, que no distava de Mas Baltrons ms enll de mitja
horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. All, al peu d'unes
muntanyes enselvades, s'embosc dins una espessa verneda, que
creixia entre uns estanyols, calada d'aros i romagueres i
enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les ms braves mates
sobre un tou de fullaca, menj quatre bocins del recapte del
mendicaire i, desprs, s'ajagu a fer temps.

Tot pintava b. Encara que per atzar tops amb gent coneguda,
protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal
d'ulls... i prou. Per valia ms passar ben desapercebut a fi que no
l'endevinessin autor del cop de m, que projectava. A les darreries
de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella,
sotjaria des d'all el mas Baltrons i, quan no hi hagus ning a les
envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i samagaria al llenyer,
entre la feixina. All esperaria la nit i, mestrestant, podria
observar d'amagatotis.

Va venir-li un intent maligne.

-Fitre, avui confessar la familia i els criats. Tots els de casa a
posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum
a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant
meu, i jo veur els pensaments, que els passin per sota els arcs de
les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaa del Vi de
Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes.
Aleshores trallar les amagades interioritats d'aquestes santes, al
costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines
queres descobrir dins aquells cors d'aparena tan amable? Quines
turpituds hi llambregar? Fitre, ser cosa curiosa... ser un plaer
i un esgarrifament... quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest
privilegi, que m'atorga la desgrcia. Vull gustar les aiges de la
veritat pura.

Al principi la idea el fu somriure amb un goig maligne; hi sentia
certa grcia irnica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i
estrident; per, a manera que li va donar voltes i ms voltes pel
mag, lan sentint ms ardent i embriagadora. No podia estar-se de
fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de
turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva
curiositat. Ja no va recordar-se ms del seu projecte de rampinya.
Fitre, era precs desembolicar un per un els plecs d'aquells cors
estimats! Aix li inspirava ms inters que tots els diners del mn.
Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el
jovencell que, posseint un lbum deshonest, espera friss la
trigadora ocasi d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren
llargues les hores!

Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds
de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern,
que, noms que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha
poguda beure mai sense mixti, directament i sense obstacle dintre
l'nima d'una esposa? Mes ell s, ell podia i volia. Ho sabria tot,
tot! I si resultaven certes les seves sospites... Per, no, aix no
era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dola i, per
altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestssima i
vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja
inspirava sentiments de puresa... s'hauria lliurat a tan perilloses
aventures? Era boja, doncs? I per qu no? Per qu no creure-la capa
de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar
tan mateix... i, lligant caps...

Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estims tant i tant la
seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i
atracallada!... Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella
dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de
vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existncia.
Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella,
plaers mil voltes menyspreats quina passi i quina recana li
causaven en considerar-los fruts d'altri! Perqu, s, altres els
havien fruts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps,
concordava els incidents, omplia els buids, refeia les histries
punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores... Veia
l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades
ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants
obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a
l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractvola i
avorridora! L'amava ms que mai, amb ms passi, amb ms follia.
Abraar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I...
ecs!... rebatre de fstic la copa contra la paret!

S'enfebrava, desvariejava.

De sobte s'adon que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol
silencis havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des
d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada
vespre per escollir el jc. L'aigua dels estanyols havia pres una
color de gla; suaument rosada com la de la polpa d'un mel
d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una
hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just.
Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.

S'al d'una embranzida. Una alenada trgica se l'enduia. La
barretina i el lla dels cabells li varen caure, garfits per una
romaguera; per no es gir pas a recollir-los. Amb pas pressut
embest la costa... amunt, amunt, per dintre una selva de suros i
alzines gegantins, esgarriats ac i all com desacompanyant-se. Qu
descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell
palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa
d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de
relentir la marxa per pendre al. Era l'emoci la que el cansava, no
l'esfor, que li costs el repetj. Ni tan sols se n'adonava que
camins. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt...

Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire
d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments
l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lbriques,
execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als
seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin
expressant-los.

Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i
pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en
canvi, sn els arbres del desesper. Tots tenen posats de vctima,
que es retor de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o
esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es
diria que viuen en eterna convulsi, temorosos de la destral i de la
burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a
llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels
serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de
la terra i fugir.

Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de
desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent,
branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de
l'encervellat pags. I ell els entenia i shi comunicava a onatge
d'nima.

Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh
el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa
alcova clida i misteriosa de l'esperit! I s, s, les adamades
alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuris. dhuc
semblava que, per dintre l'ombra de les ampulloses capades, amb
les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats
encuriosidores. S, s.. el fullatge sospirava de glatiment. S,
s... les capades panteixaven d'emoci.

Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la ms mnima sospita
d'amors extrviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de
descobrir una immundcia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai,
l'angnia de trobar boires de turpitud darrera el somrs angelical
d'una fllla estimada! I s, s... els vells suros les ressentien
aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques,
eriant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les
cobrien com un pelatge d'ancianitat. S, s, talment era un crit
d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que
esquinaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari:
aire, terra, plantes...

I flotava una blasfmia per sobre aquell somni. L'irascible i
desconfiat pags ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient.
El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La
seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abs
del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucci de
tota fe! Era una nota d'un chor demonac, estrident. Els seus
cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos
ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments ms
violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit.
Mai una barreja d'elements ms contradictoris ha bullit dintre cap
perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de
boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i ver de
serp, que un esperit catic confeccionava, tot maleint, maleint,
serien un smbol pllid d'aquell desvari, on bullien dins una
mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passi i
l'execraci. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!


V

Emportat per aquesta follia, en poc ms d'un quart d'hora, una
eternitat, guany la carena de la serra, davall per l'altra vessant
i ateny una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per
una amplssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de
bon principi, en planejar el seu cop de m nocturn. A l'altra banda
de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la
tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragdia!

Els grans roures sn els arbres del poder i la dignitat; i els
d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i
massissos, s'alaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia
d'una ajustada tnica de plaques articulades, que lluentejava
sordament com una cota metllica, entelada pel temps. Llurs
capades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els
donava una opacitat impenetrable a la claror. All tot eren ombres,
jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos
brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i
rgides, tenien ms aparences d'obres de forja que de productes
vegetals i semblaven ms aviat decoracions que no pas orgues de
vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota
aquella roureda.

En internar-s'hi l'enfollit pags, no pogu menys de sentir-se ms i
ms cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la
natura, que el voltava. Una sensible imposici d'ordre i de
recolliment el contrenyia. L'home, per, era tossut i estava
fortament encervellat. Persistia en la seva dria, si no tan
follament, amb ms perfdia encara, com el nedador ardit, que voga
amb ms bra a manera que li s ms contrari el corrent. Avant,
avant!  Mal que pess a cel i terra havia de servir-se de
l'instrument poders i malet, amb el qual l'havia armat el sant de
la seva desgrcia. Tenia set de l'nima dels seus. Beuria a
sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonss tot. Avant,
avant, cap a la tragdia pressentida!

Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i
rgides com columnes. L'alta volta visible era una immbil fullareda
de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada
passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la
seva espessa profunditat amb res ms que amb una remor solemnial,
que semblava venir d'altres mons.

El pags, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de
puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li
causaven una impressi alarmant i desagradable, que instintivament
procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacrleg
furtiu i tremols, que anava a forar tres sagraris, els cors de
tres santes. Tres sagraris? Per qu aquesta idea, evidentment falsa?
No eren ms aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal
volta un guardatge div? Qui sap? Per, qu importava? Ell es sentia
home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la
destrucci. El seu dest havia d'acomplir-se.

Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor rida li
ressecava tota font de llgrimes. Desemparat d'amor, trat, befat,
tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes que li restava sin la
venjana i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensaci
de fret i de tenebra l'envaa ms i ms. Caminava, caminava, i el
cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i
apretaven.

Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per
entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum.
L'infeli pags s'atansava a la fi de la selva. Se'n fu compte i,
comms per un rebull d'emoci, s'atur al davant d'una gran clapa de
bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas
Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a
brandar de cap i a dir i redir articuladament: -s trist, s trist!
...La matar i mato tres cors... tres cors... tots tres! ...s
trist, s trist! Va alzinar-se amb feresa. -Per, si s cert que
m'ha trat, perdi's la misericrdia en la terra! -I avan
cautelosament per entremig de les rames i la brossa.

Ah! Vet all el Mas Baltrons, el parads, del qual era estat
bandejat per sempre ms. Era un paisatge de tons aures, que
s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis
d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh pas de placidesa! All
la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc,
que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les
muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a
l'esquerra, el fruiterar i el cam que menava a Vilablanca. Cap a la
dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font
dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. Pas de somnis! All
havien florit totes les illusions de la seva vida. En contemplar
aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics
records com un lluny flabioleig tot dol, tot trist, tot recador.
Les cites idliques, les fontades en famlia llavors de la
convalescncia de la noia, el plaent reps desprs de les segades,
les restes familiars dels focs de Sant Joan... escenes pures i
agradoses com una msica!

La casa no parlava sin de pau. La seva torre emmarletada era una
niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de
clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra
de ms avall, gran i columnria, flanquejada de verdes tapareres,
era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament
obertes, igual que les portes. Ning no es temia de res.

Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven
pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall
entonava el seu cant vespert. Les campanes de Vilablanca no
trigarien a tocar l'oraci. I, en caure les darreres campanades, les
tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com
perfumades de la pregria. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat
i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el
petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no
santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels.
Noms ell, en Jeroni, era el damnat.

Va aixecar en l'aire els punys amb amenaa.

Aleshores son un esquelleig apagat i melangis, i les blavors del
congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les
vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar
aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou
vacill.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria,
desprs, pel cam amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al
llenyer. Ning no el veuria. Era el moment propici. Per qu anava a
fer?

Qu anava a fer? Ell, bandejat del Parads, esquinar el vel, amb
que Du piads havia cobert aquelles nimes? Qualsevol ofensa, que
hi trobs, dhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah,
no, els homes no saben prou de perdonar... i per aix no hi tenen
dret a esquinar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla... a
totes les havia amades tendrament. Per qu no perdonar-les? Per qu
no deixar-les al grat de Du? Pau, pau sobre llurs caps, pel b que
elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar-
se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia
vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Du! I si fos realment un
ngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns ngels? Si les
sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per qu,
podent, no cerciorar-se'n? Per qu no apagar la set? Per qu no
esvair el dubte?

Va llanar-se avant, eix de la selva i anava a saltar a dintre el
vall madral. All, al caire del marge, es detur balandrejant,
comms pel balanceig intern d'un dubte vivssim. Encara hi era a
temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor
les infidelitats... n'estava segur... i la mataria... tamb n'estava
segur.

Aleshores es gir espantat de si mateix, i fug, fug... No, no
volia matar ning. No es volia recordar del mal, que li haguessin
causat els ssers enllaats a la seva existncia i que li havien
dedicada alguna amor, per migrada que fos. Grcies, grcies encara!
Ell no mereixia ms, ni tant tampoc!  Volia amar-los; no en volia
recordar sin el b rebut; bandejat del seu parads, volia continuar
amant-los, oh l'nic consol en l'absncia i la dissort!  S, fugiria
lluny, lluny... que mai pogus profanar-los amb la seva mirada.
Lluny, lluny!... Era ell el dolent, el digne de cstig. Adu, mare,
filla, esposa!... Adu, llar benvolguda! Adu, flaires, llums i
aures amables de l'Empord... adu!

S'intern per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant,
marxant, pensava que aquella fuita era l'nica acci generosa, que
havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot
benet, tot capgirat per aquesta acci. Una naixor de tendresa, no
mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el
rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia
el pit i li anellava la gola. L'infeli caminava enll, enll...
bocabadat, sense poder respirar, per amb el gaudi fresc i nou de
l'engruna de b, que acabava de brollar al seu cor... un gaudi
estrany en mig de la seva gran pena.

Caminava, caminava sense respirar i per fi romp en un bell plor.
Plor a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es pos de genolls i
plorava i benea. - Gracies, Du perdonador, que per una guspira de
b, doneu tant de consol i tanta de dolor de llgrimes a un home
tan dolent com jo. -I, humiliant-se, dobleg el cos i colpej la
terra amb el front.- Concediu-me penitncia, Senyor. Em resigno a la
misria, a la mendicaci, a la ceguesa... Ja que he volgut veure-hi
massa, ara no hi veur ms que una mica, per orientar-me i prou; i
si mai lluco per atzar cap misria dels meus germans, procurar
cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericrdia.
Penitncia, Senyor!

El vespre s'enfosqu, la nit entr, i encara l'infeli plorava
acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi
s'incorpora sobre els genolls amb intenci de llevar-se dempeus i
anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig
cluques, quasi no hi veia, per va ferir-lo una inesperada sensaci
de llum, que l'esparvill. Era una llum feble i purssima com la
d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven
de dalt a baix d'una franja de llussor argentada. Tota la selva
s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple
majestus, immens... Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni
de cap costat, sin de... Vet-ho all: l'expandia el sant de les
conculles i el gaiat encarabassat, que era all, a poques passes,
tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira
lluminosa, que era una exhalaci del seu cos celestial.

-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implor en Jeroni -perdoneu les
meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de
l'infern; per, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!

-No pas encara prou b, -li va dir el sant, atansant-se-li ms i
envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com s
gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ac, a la terra, els
pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial
d'ells en collaboraci amb el gran Home Crist, sense el qual fra
impossible: la de la purificaci de la carn, que tornar celestial i
constituir una essncia gloriosa, que ser i s admiraci dels
mateixos ngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar
l'esperit, sin per salvar la matria i tot, i en aquesta tasca
fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Qu no faran els
altres? No hi ha ning que sigui tot dolent, ni tot bo; per si us
veiessiu al descobert, tots us veureu dolents, perque una engruna
de mal dins el b fa com una veu desafinada en un chor: destrueix
tota l'harmonia. Vet aqu, doncs, com s una misericrdia que Du
hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen
l'esperit hum. Aix s'evita en gran part el mal de l'escndol.
Feli l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, redut a
una substncia quasi tota til per a l'eternitat! Hi haur qui
portar al cel una bella mota; hi haur qui no hi portara sin una
engruna. Vosaltres sou ac baix els ruscos de Crist. Tots fu mel,
que s'aprofitar, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi
la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es
perdr. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda!
Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre ms! I ai de qui
destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui
acusa, ai de qui no perdona! Ai tamb de l'hipcrita, que es serveix
d'un b aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats,
fill meu.

-Les entenc clarssimament, -contest en Jeroni. -El que no
m'explico s perque tanta de grcia vostra amb mi, que sc un home
tan dolent.

-s que jo ara, igualment que en vida, -repar el sant, somrient amb
una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a
matar-los com s's dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig
en bona disposici, vaig a guarir-te. Et tocar amb la meva
carabasseta, t'adormirs i dem, en despertant, tindrs els ulls com
l'altra gent.

-Alerta! -exclam en Jeroni. -Penseu-vos-hi b. No us vull enganyar;
em conec massa i s que si em guariu, dem, en despertant, creur
que tot aix, que m'ha passat, ha sigut un somni.

-I s natural que ho creguis aix -respongu el sant. -Est tan ben
disposada l'obra de Du que tot all, que n'alteri l'ordre o la
naturalesa, ha de semblar-vos un desvari. Aquesta vertat i les
altres, que has aprs, no les oblidars pas i, si hi penses, b
deurn guardar-te de blasfemar i de maleir.

-Certament -contest el pags.- Mes, com torno a casa amb els
dubtes, que bullen dintre el meu mag? Si vs, almenys,
m'assegurssiu que la meva muller no m'ha trat i que...

-Vs, vs tu mateix a guaitar-ho! -digu el sant amb enuig, tot
reculant.

-Atureu-vos! -suplic en Jeroni, espantat.- No, no vull saber res.
Tot ho perdono a la bestreta, sigui com sigui. Maneu, disposeu.

-Doncs b -va dir el sant amablement, -no t'ho aconsello pas que per
ara tornis a casa teva. Ests escandalitzat i aquest mal no es
guareix sin amb llarga oraci i penitncia. Dem, en despertant a
trenc d'alba, veurs al teu costat un hbit igual que el meu, te'l
vestirs i, captant, captant, anirs en pelegrinatge a visitar el
meu temple de Galicia. Confessars i combregars a cada esglsia,
que trobis pel cam, anirs sempre a peu i, a la tornada, fars
all, que et dicti el cor.



VI

Quan en Jeroni torn santificat del seu pelegrinatge, no pensant
sin b de tothom, els de casa seva, que l'havien plorat per mort,
el reberen amb els braos estesos. Va declarar el miracle, i tota la
famlia, en acci de grcies, fu vot de reconstruir l'enderrocada
capella de Sant Jaume del pradell de Figueres.



EXPLICACIO D'ALGUNS TERMES D'AQUEST LLIBRE


ABELLIR. = Endolcir la voluntat, fer-la cedir en algun punt.
Abellir-se: endolcir-se a fer o acceptar.

ACANOCAT, DA.= Se diu d'all, que s'assembla a una canoca. Canoca:
el tronc de les plantes, quan s gruixit i en forma de can; quan s
prim rep el nom de palla. Una canya, i tamb un bri de moresc, se
compon de canoca, fulles, rels... etc.

ACOFORRAT, DA. = (Vegi's encoforrar-se.)

AFUSAR-SE. = 1. Pendre forma de fus. 2. Afusar-se (a la mar, al riu,
a l'aigua, etc.) Donar-hi fusa.

ALLARAR.= Verb actiu. Fer llar en una casa, donar confort de llar a
un paratge. Allarar-se: posar casa, posseir casa. Allarat, da:
adjectiu que s'aplica al qui t casa o llar propia.

APIRROSSAR-SE. = Pendre forma de pirrossa. Pirrossa: allo que t
forma de porra. La pirrossa pot o no sser arma de combat; la porra
s arma de combat.

ATRACALLAR. = Atropellar amb paraules o amb joguines; Castell :
atarantar, cachifollar.

BATICOR.= Acceleraci dels batecs del cor. Castell: sobresalto,
palpitacin.

BATOLLAR. = Batre a fora de bra amb els batolls.
(Noticia de J. Roig.)

BESLLUMAT, DA.= Ferit d'alguna besllum. Besllum: rerallum, llum que
passa a travs d'un cos. Besllumar: deixar passar llum a travs del
cos. Aquest verb neutre, que s d'un mats molt especial i bonic,
vaig sentir-lo usar a una persona aparentment ingnua; amb tot i
aix no crec que besllumar, ni besllum, siguin mots populars, car
mai ms no els he trobats en boca del poble.

BIRBILLEJAR.=Resplendir amb tremolor. (Noticia de Mn. Caseponce.) .

BITERNA.=Cova de bruixes. (Vegi's Bulbena. Apndix.)

BOLDR. =All que en aparena forma una sola massa.

BRILL. = 1. Ocell que serveix de reclam. 2. Cant de dit ocell.

BRILLAR. = 1. Cantar el brill o reclam. 2. Resplendir.

BULTRA.= Conjunt d'arbres o altres plantes, que forma aparentment
una  sola massa.

CAP DE TREURE. = Llivant, que serveix per a treure les barques de
l'aigua.

CATABAUMA.= Bauma (balma) oculta.

CATIFET. = Fet amagat. Home de molts catifets: home, que porta molts
negocis ocults.

CAVERNEJAR. = pendre forma de caverna.

CERTENITAT.= Seguretat d'encertar quelcom.

CLARER, A.= Adjectiu que s'aplica a les coses, que sn clares de
fils, brins, malles, etc. Se diu: cabell clarer, blatar clarer. No
s diu: dia clarer, ni brou clarer, sin dia clar, brou clar.

CLUSCA.= Cop al cap.

COFORRA.= Gorra, que abriga tot el cap llevat de la cara.

COFORRAR-SE. = Posar-se la coforra i, per extensi, qualsevol gorra.

CORRENA. = Corrpies, fluix de ventre. S'usa generalment en plural.

CRAQUEJAR. = Crepitar, fer crac, crac.

DEMPEUS.= Damunt els peus. Es una expressi adverbial molt usada per
tots e1s escriptors antics.

DESEMPALLEGAR.= Apartar de la pell. No s'hauria d'escriure
_desempellegar_?

DESHORES. = Hores imprpies o desacostumades per a fer quelcom.

DESPLOMBAT, DA.= S'aplica a les parets o edificis, que estan fora de
plom, s a dir, que han perdut la dretura vertical.

DING(dialectal). = Ning.

EMBARRELLAR. = Posar barrelles o travessers a una gbia.

EMBS. = Bossa, que forma la capa madrilenya al voltant del ment de
qui se l'hi acota. Es castellanisme vulgaritzat i acceptable per
poder-se referir a una rel catalana. S'hauria d'escriure embors?

EMPALLAR. = Entre paradors, posar palles a l'arbret o ram.

EMPAlAR (dialectal ).= Empallar.

EMPATOLLAR. = Inventar trapelleries o fantasies. S'usa tamb com a
reflexiu.

EMPESCAR-SE. = Treure alguna idea o invenci, empatollar-se.

EMPLATAIAR. = Fer tornar com plata. s verb actiu.

ENCIRAT, DA. = Participi pretrit del verb reflexiu encirar-se, que
significa posar-se dret i test en guisa de ciri. Cal no confondre
aquest verb reflexiu amb l'actiu enciriar, que significa posar
ciris. Enciriar un canelobre s posar-hi ciris. Un home encirat s
un home alzinat i dret com un ciri; un home enciriat s un home
carregat o guarnit de ciris.

ENCOFORRAR-SE o ACOFORRAR-SE. = Encasquetar-se la coforra i, per
extensi, qualsevol gorra, barret, etc.

ENLLEIR-SE.= Cansar-se de no fer res o d'esperar quelcom, enervarse.

ENTRIQUELL. = Qualsevol objecte propi per a dur-se a mans. (Objecte
que fa nosa. Dic. Fabra.) Ve de la mateixa rel que entricar.

Es (dialectal).= Article mascul, singular.

ESCARRITX.= Soroll aspre per l'estil del que fa la sorra fregada
contra una superfcie dura.

ESCARRITXAR. = 1. Fer escarritx. (J. Verdaguer.) 2. Esquitxar. (Dic.
Fabra.)

ESGUIMBAR-SE. = Deixar-se anar avall per un pendent. (Noticia verbal
de P. Fabra.)

ESPODREMENTS. = Moviments intils i anguniosos d'algun orgue per a
espellir quelcom. Castell: pujos. Fabra no porta aquest terme. Hem
adoptat la grafia de Bulbena. Al poble li hem sentit sempre
pronunciar: asputraments.

ESTARIA.= Lentitud i prdua de temps en fer les coses. Fer estaries:
perdre temps, canonejar.

ESTASSAR.= Tallar i ajaure la bosquina.

ESTINTOLAR.= Posar quelcom de manera que una altra cosa ho sostingui
en una posici determinada. s verb actiu i reftexiu. Castell:
apoyar. Punt d'estintolament: castell, apoyo, punto de apoyo.
Estintolador: castell, apoyo.

ESTOSSAR.= Atuir, pegar fortament. Literalment: rompre la tossa o
sigui el clatell.

ETS (dialectal).= Article mascul plural.

FALLANCA. = Ajupiment d'anca. Contracci de _falla anca_. S'usa molt en
el joc de _trenca porrons_. No s'ha de confondre amb fallana.

FOLGA. = Dita o concepte divertit. Francs: plaisenterie.

FOLLARSE.= Avortar la fembra, no arribar a b alguna cosa.

FORNCULA. = Armari de paret, pastera. Castell: hornacina.

FRJ0L, A.= S'aplica a les robes primes o escasses i al qui les
porta. Anar frjol: anar prim o escs de roba. (Es corrupci de
frvol o de brvol?)

FUA (dialectal).= Fulla.

FUTISQUEJAR. Fer feines de poca importncia o simular que es fa
quelcom.

GAROLA. = Gaudiloqencia, verbositat divertida. Fer o armar garola:
promoure conversa divertida.

GUINEA. = 1. Idea fixa i dolorosa. 2. Batibull.

GUINJ0LA.= Mosquit petit, que vola sense soroll i pessiga molt fort.

GUSARAPA. = 1. Espectre, que fa por a les criatures. 2. Persona, que
s'amaga per vergonya.

HOMO (dialectal).= Home.

HOSTALLES. = Paraments de menjador i cambra a servei d'hostes.

LLAMPURNAR. = Treure foc, flamejar. Literalment: espurnar llamps.

MALUC.= L'os de cada costat de la pelvis.

NEULIM. = Planta neulida o conjunt de plantes neulides. Neulir-se:
emmalaltir-se les plantes a causa de la neula. Neula: constellaci
dolenta, passa d'una malura de les plantes.

PALLADA.= l. Conjunt de palles d'un arbret. 2. Palla bullida per al
bestiar.

PASTORELL:= L'ocell, que es dedica a la pastura.

PATlFELL.= Conjunt de materials per a l'armament i manteniment d'una
nau o d'un exercit. Castell : pertrechos. Patifell de guerra:
castell, pertrechos de guerra.

POTSEFER. = Tal volta, tal vegada... En aquest sentit he trobat viva
aquesta locuci adverbial en boca de pagesos de Palafolls i de
Montnegre. Els autors antics l'usaven amb ms extensi, sempre en
sentit dubitatiu. Adverbialment _potser_, contracci de _potsefer_, ens
sembla preferible a _pot sser_.

RAMBLIA. = La part del carrer compresa entre les voravies. Castell:
arroyo.

REBOTZEGAR.= Moure's un lquid, rebotent per les parets de l'atuell,
que el cont. Es verb neutre.

REVOLT, A. = Participi pretrit del verb antiquat revoldre, que
significa remenar quelcom, desordenant els seus elements. El
participi s viu i molt usat dins gran part de Catalunya.

SA (dialectal).= Article femen, singular. Dins els parlaments, on
fem s d'aquest article, no usem mai les formes del possessiu sa i
ses.

SOBINES (de). = En posici supina. (Noticia de P. Fabra.)

SATURN, A. = Llbreg, taciturn.

SES (dialectal).= Article femen, plural.

TAU, TAU. = Aix, aix.

TERRISSALLA. = Terrissa menuda, trossos de terrissa.

TOMANY (dialectal).= Espcie de planta esternutatria. (Vegi's
Labernia: Toman.)

TRAMBLAR.= Trepidar. Es d's corrent a Madramanya. (Es gallicisme?)

VIROSTA. = Bestiola repugnant, prpia del bosc o de la fronda.
(Viridis hospes?) Comprn llagostes, llangardaixos, sargantanes,
escorpins, etc.

VORAVIA.= Qualsevol de les voreres altes del carrer destinades
exclusivament al trnsit a peu. (Del llati ora viae). Castell:
acera. Francs: trottoir. Itali: marciapede.

XAUTAR-SE.= Aprofitar-se de quelcom en perjudici d'altri.

XOMBA.= Conca daiges profundes.



INDEX

Ave Maria Purssima..........................
La Parada....................................
El vals Final................................
Duna olor...................................
La mirada del pobret.........................
El primer lustre damor......................
La fi del mn a Girona.......................
El malcontent (rondalla).....................
Explicaci dalguns termes daquest llibre...



Pompeu Fabra: promulgaci normes: 1913
              Diccionari ortogrfic: 1917
		  Normativa oficial Institut : 1918
		  Diccionari de la llengua : 1932


Haviem  Havem
Familia - Famlia





End of the Project Gutenberg EBook of La Parada, by Joaquim Ruyra



License: Share Alike