-




PINYA DE ROSA

VOLUM PRIMER


INDEX

AVE MARIA PURSSIMA.

LLIBRE PRIMER-IMPRESSIONS.

Una tarda per mar.
L'xtasi del oncle Ventura.
L'aniversari del noi Guixer.
Vetlles d'estiu.
Avs misteris.
Mar de llamp.
Mnegues marines.
La basarda.

LLIBRE SEGN-FANTASIES.

Les Senyoretes del Mar.
La vetlla dels Morts.
La Xucladora.

LLIBRE TERCER-NOVELLETES.

En Garet a l'enramada.
La Fineta.
Jacob.



AVE MARIA PURSSIMA.


Amb aquesta salutaci, tan corrent a la nostra terra i tan
catlica, he volgut, llegidors meus, donar-vos la bona rebuda a les
portes del meu llibre. Aix sabeu ja quina es la fe que professo,
i espero que rebutjareu qualsevulga interpretaci, que contra
aquesta fe pogusseu donar als meus pensaments.

No he pas tractat d'escriure una obra mstica: no m'he preocupat
ms que de cercar la bellesa, i l'he cercada molt terra a terra;
per, si l'he assolida rai, no deixareu de sentir-hi la flaire de la
m de Du. Ara, si, per torpesa(1) meva, hagus quedat(2) quelcom
mal sents dins aquestes planes, prec-vos que ho esborreu amb
caritativa intenci i que no m'ho tingueu en retret a l'altre mn.

[Notes de lautor:   (1) Turpitud.  (2) Entrat.]

Aquestes paraules, amb les quals vaig encapalar el meu primer aplec
de Marines i Boscatges, vull que acompanyin tamb el present, que,
perqu prengui un carcter definitiu, batejo amb un nom especial.
Quasi totes les composicions que integren aquest aplec sn les
mateixes que ja coneixen els meus antics llegidors; i, si b les he
reformades una mica i n'hi he afegida alguna, espero que la bona
olor de cristianes no s'hi haur pas esbravat.

Donen els mariners el nom de _pinya de rosa_ a l'artstica nuada que
teixeixen al capdavall d'una corda amb els seus mateixos blens,
fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i
no li permet escrrer-se de l'estrop o anella dintre el qual la
passin de llarg a llarg.

Doncs b: a nosaltres ens ha semblat adient per a batejar aquest
aplec, amb el qual volem consolidar i donar fi a la llarga corda de
marines i boscatges que fins ara hem anat escrivint i publicant en
revistes, diaris i llibres. Ara la corda tindr el seu nus de
conclusi i constituir un cos definitiu. s probable que, si Du
ens dna vida i delit, escriurem altres marines i boscatges; ms ja
no podran formar part de PINYA DE ROSA, que s un cap que volem que
resti ben nuat i ben fermat dintre la seva anella.

Si dividim l'obra en dos volums, no s per trencar-ne la cohesi i
la unitat, que ara ms que mai volem afermar, sin per la seva
extensi material, que no hauria perms encabir-la en un sol volum
d'aquesta Biblioteca, a no sser de compondre'l amb una lletra tan
menuda que no hauria resultat de grata lectura. Per altra part El
rem de trenta quatre era una massa desproporcionada entre els
altres treballs del llibre titulat _Novelletes_, i, posant-lo en
volum separat, ens sembla que fem benefici a l'harmonia.

Sigui com vulgui, aquesta qesti de la disposici de materials t
poca importncia i no m'ha preocupat gaire. Ms mals de cap m'ha
donat el problema de si convenia o no reformar els treballs antics,
que constituiran quasi tota l'obra.

Artsticament, els trobava tan frescos i saborosos com el dia que
brollaren de la meva ploma: el cor no em demanava de tocar-hi ni una
sola frase, ni un sol mot; i, si b aix no volia dir que fossin
perfets, indicava clarament que el meu gust artstic no s'havia pas
afinat d'en del temps en qu vaig escriure'ls, i que en aquest
sentit l'home dels seixanta anys no podia exercir cap mestratge
sobre el dels trenta cinc. En canvi, lingsticament hi trobava cada
tara que em feia venir pell de gallina. No havien passat en va
damunt d'ells els darrers vint-i-cinc anys, durant els quals tan
intensa labor filolgica s's realitzada a Catalunya. Quants de
castellanismes hi descobria!

Ara b: calia expurgar-los-en?

En certa manera aix em semblava una profanaci i una immodstia.
No eren l'obra de llur temps? Per qu amagar-ho? No seria un
sentiment de vanitat ridcula, el que em ports a despullar-los
d'aquell regustet de castell que era propi de l'poca de llur
naixena i la certificava? I en esmenar-los d'aquelles tares de
llenguatge, que no deixaven de respondre a una mentalitat
profunda, no alteraria el sentiment artstic que va produir-los?

Per altra part, els antics aficionats a l'obra encara vivents,
alguns dels quals se l'havien apresa quasi de memria, em
perdonarien les innovacions? Ells l'amaven tal com era, amb els
seus defectes i tot, a la manera com un hom s'agrada de la noia que
l'ha enamorat, estimant dhuc com a grcies els petits defectes que
la caracteritzen: tal vegada una piga a la galtona, tal vegada una
torarieta del nas, tal vegada una denteta oscada... -Oh, no!- un
hom diria. -Deixeu-me-la tal com s, la meva amor: no res de
redrear el seu nasset simptic, no res d'extirpar la seva piga
graciosa, no res d'omplir d'esmalt l'osca garladora de la seva
denteta!...- I aix tamb solen estimar els lectors les obres a qu
s'han aficionat, en les quals han posat ja quelcom de la prpia
imaginaci, convertint en niuets d'illusions dhuc els mateixos
clotarells de les tares. Recordo haver llegit una lamentaci de
Chateaubriand sobre aquesta amor irracional i fantasiosa dels antics
llegidors, la qual, segons ell declara, l'havia cohibit fins al punt
de no atrevir-se a modificar una mala disposici de comes, d'una
frase. Aix ja em sembla fora exagerat; per, anem, aquesta amor s
ben d'agrair per part dels autors, i les seves exigncies b
mereixen algun respecte.

Tals consideracions i la meva peresa, que sempre s de parer de
deixar les coses com estan, m'inclinaven a no tocar pas res; per
sol vetllar al davant de la meva voluntat una mena de follet
desconfiat i tafaner, que no permet el trnsit a cap idea sens de
primer furgar-la i flairar-la i donar-li ms voltes que a una bta
agra que li duguessin a rentatge, i ell va oposar-se a les meves
plcides determinacions.

-No, senyor- em va dir reganyosament: -aquests arguments, que et
semblen tan forts, no valen una pipada de tabac. Qu em contes,
que les tares de llenguatge de la teva obra sn prpies del seu
temps, senyor vanits? Qu va que jo t n'assenyalar ms de mitja
dotzena que sn teves i ben reteves i que han servit de trencacolls
a ms de quatre dels escriptors catalans que han vingut al teu
darrera? Oid! T no vares usar castellanismes que mai encara no
havia fet seus el teu poble? I, dhuc aquells que han deturpat la
bella llengua popular, si els coneixes, per qu has de consagrar-
los? En hora bona que els empressis quan no hi sospitaves vici, com
tants d'altres n'emprar encara de bona fe la teva ignorncia; per
com t'atreveixes a autoritzar-los tot sabent-los dolents? I qu va
de bo, aix de considerar-los com a senyals d'poca i en certa
manera com a testimonis respectables que donen fe del temps en qu
va nixer la teva obra? Galdosos testimonis per cert! I, si
realment ho foren, d'aquell temps, per qu vols que ho siguin de
l'actual, que ja els coneix i els ha desqualificat i els rebutja?
Qui ets, tu, ara? Ets l'home del segle passat o el del present? I
qui autoritza i dirigeix la publicaci del nostre cas, sin tu,
l'home d'avui? I, quina data portar, el llibre, sin la del dia de
la seva llum? Apa, doncs: no siguis peress; i, ja que presideixes
aquesta renaixena, cerca-li nous testimonis i preserva-la d'aquells
altres que tan poca honor feren al seu naixement. I no em surtis pas
amb all d'agrair l'amor irracional i fantasiosa dels antics lectors
teus i de respectar-ne les exigncies. Si verament els sents grat de
la tal afici, serveix-los amicalment i sense engany, no els
perjudiquis ms; ans guareix-los a foc i ferro del dany que
involuntriament, per ignorncia, els has causat, baldament gemeguin
i es revoltin contra el tractament. s un deure de conscincia. I
d'aquell smil que has retret, i que s just, parlem-ne: a veure,
ben estudiat, quina lli ensenya, si la teva o la meva. Ja s cert
que un hom s'agrada dhuc dels mateixos defectes de la dona que l'ha
enamorat, i s'encanta tal volta de la torria del seu nassir, de
l'osca de la seva denteta i de la piga de la seva galtona: per, si
aquesta torria i aquesta osca i aquesta piga vinguessin d'algun
mal lleig que amenas la vida de la persona amada, quin enamorat
fra tan irracional que s'oposs al guariment? Aplica, doncs, el cas
a l'altre terme de la comparaci. Qui, que tingui dos dits de
front, podr voler que no extirpis all on els trobis els
castellanismes, que sn el cranc rosegador de la nostra llengua?
Deixa't de contemplacions. Aquesta amor fantasiosa, que t'apar
falaguera en relaci als teus insignificants escrits, s la mateixa
que, aplicada a ms noble objecte, s'aficiona cegament al nostre
actual llenguatge i s'oposa a la seva salvadora purificaci. Ah! Per
amor a la vida, combat tu aquesta amor de mort.

Em va posar un cap com un tabal i no sabia qu contestar-li. Ja
anava a creure'l, quan l'esperit artstic va aturar-me l'acci i em
va dir:

-Qu vas a fer? No ests content, artsticament de la teva obra?
Doncs, si escoltant el follet dels escrpols hi trasmudes el
llenguatge, ja ser prou que no la malmetis d'algun caire i que el
mateix follet no t'hi trobi, desprs de la tasca, cent tares ms que
no pas ara. La puresa externa, certament, s de desitjar; per no
tant que valgui la pena de passar aquests mals de cap i de crrer
aquests perills. I, per altra part, ests ben segur que totes les
formes que ara et semblen dolentes t'ho semblarn aix mateix passat
un qern d'anys? Per exemple: no tingueres per suspecte, durant una
llarga temporada, el verb matar, i, desprs, no t'has convenut que
era clssicament catal i que occir i occiure no eren sin
llatinismes al seu costat? Per, anem, no vull encaparrar-te amb
aquests dubtes: vull donar com a cert que les bones formes de
llenguatge, les pures, les permanents, sn les que ara els bons
fillegs assenyalen amb el dit i les que aniran indicant a manera
que llurs estudis els portin a nous descobriments. Haurs de
recompondre les teves obres cada vegada que ells preconitzin un nou
capgirament de llenguatge? Mala feina es fra girada als nostres
literats! No, home, no! El teu cas s semblant al d'un pintor. s
clar que cercar per a les seves teles les colors ms pures i
permanents que puguin proporcionar-li els adroguers; per, una
vegada ja pintades, no es donar pas la pena de refer-les cada
vegada que la indstria descobreixi colors ms slides i perfectes.
A ms fer, retocar lleument algun to emmustet, les untar amb una
mica de mdium, i,... endavant les atxes! Pobres pintures, les que
no tinguessin altres valors que les que es compren a l'adrogueria!

Aquesta reflexi em va decidir; i, com que l'editor m'apressava, no
vaig tenir temps d'escoltar el rondineig amb qu hi replicava
l'altre contrincant: vaig tancar totes les finestres dels dubtes, i,
en un silenci dol, que torn la pau al meu esperit, vaig posar-me a
la tasca: una tasca facilssima. No em calia sin retocar algunes
taretes de lxic, aquelles que bonament podien esmenar-se sense
alterar cap valor mental. Quant a sintaxi, no volia trasmudar res,
car s ella quelcom tan entreteixit, que no pot tocar-se'n part
sense capgirar tot el conjunt, cosa que m'obligaria a reescriure
l'obra de cap i de nou; i aix, lectors ben amats, no haveu
d'estranyar que trobeu, dins la major part dels treballs d'aquest
llibre, certes formes sintctiques que ara repugno d'usar, com sn
la del lo neutre, la de les preposicions davant la partcula que
de les oracions complementries indirectes, sobre la qual encara no
estic orientat del tot, i algunes altres.

D'aquesta manera ja s per endavant que no aconseguir complaure els
puristes, ni els rutinaris; per no m'ho proposo pas. Com han de
perdonar la meva inquietud aquells benaventurats que creuen que la
nostra llengua no ha rebut altres influncies estrangeres que les
que a cor dol ha volgut acceptar? I com han de transigir amb la
meva desaprensi aquells infelios puntimirats que escriuen un
catal que sembla grec a la mare que va posar-los al mn?

El meu treball, grat sigui a Du, es proposa principalment la
bellesa, que s una olor que no poden percebre els esperits massa
preocupats; i si ella hi s, com jo crec, baldament vagi barrejada
amb brosses i espines gramaticals, no mancar gent que vulgui fruir-
la. Jo crec molt meritries, molt necessries i molt dignes d'estudi
les llions dels nostres fillegs; mes ai si la bellesa literria
hagus de dependre'n! Qui s'atreviria a escriure, sense que li
vingus el cap en roda, tot pensant en els nous descobriments que
poden fer i en les errades en qu poden haver incorregut?


LLIBRE PRIMER - IMPRESSIONS


UNA TARDA PER MAR


Quina tarda ms esplndida! Quin cel ms blau i quina bellugadissa
d'orenetes i falzies en tot l'espai que s'obirava! Qui tingus
ales, com elles, per a esbargir-se lliurement pels aires, lluny, per
damunt dels camps i les serres!  Era ben trist, haver-se d'encauar
dintre d'una aula reclosa, plena de les bovors del ressol i de la
mainada! Vaja, era ben enfads, haver d'anar a estudi, penjar en un
banc, com dues eines intils, les cames, que tenien fam de crrer, i
arrossegar per les lletres d'un llibre la imaginaci, que es sentia
cridada pels xiscles de les orenetes, pel xiu-xiu del vent, per cada
bri d'herba i per cada fulla d'arbre!  Era ben trist, per no hi
havia altre remei: era precs anar-hi. I jo m'hi encaminava xano-
xano, capbaix... amb una recana!... A cada pas m'aturava sospirant.
Du meu, que n'hi devia haver, de cassanelles, a la roureda!  Les
mres i els aranyons ja devien ser madurs. Si jo fes rod!...

Havia arribat a les envistes d'estudi, quan una veu coneguda
m'estrem de cap a peus. Era la veu d'en Volivarda, un xicot
pescador, que em cridava amb un llarg -Eeep!- des del fons d'un
carrer.

Ai vatua l'home! T! qui havia de pensar en ell?... De seguida se
m'enriol la cara, i em va passar per la fantasia la visi del mar i
de la costa pintoresca. Aquell xicot i jo havem nedat junts tantes
vegades! ens havem divertit tant, pescant pops i crancs per les
roques!...

-A on vas, Volivarda? Acosta't, home, que parlarem. Apa, que tinc
d'entrar a estudi.

-Vatua sa pena! quin marriment me vindria, si m'hi haguessen de
tancar!  I tu cada dia de Du hi vas? Fes rod, coi!... fes rod,
avui!  Vina-te'n amb mi. Vararem es gussi d'en Valncia. En Valncia
vol que li arrepleguem una galleda de sossos: saps?... Sossos
rai!... Jo en s una afrau que hi estan espessos com es cabeis as
cap. En un santiamn els tenim, i ens resta tota sa tarda de coll
per a pescar a volant... amb un volant de sis hams, que portar en
Canari: cosa ms fina!... Mira, ara vinc de cercar cargolins per
esques. En duc tot un nansat, que els hai trobats aqu tot just, en
es fonois des Camp-perdut. Coi! ja no ets homo si no fas rod!

Jo, gratant-me el cap, pensvol, anava escoltant. El cor me bategava
dintre el pit, com una papallona dintre el puny d'un infant. Oh!
prou me temptaven, aquelles proposicions!

-A casa sopem a les vuit- vaig mormolar.

-A dos quarts serem en terra- contest en Volivarda. I, llegint la
desconfiana en la meva mirada, afeg, besant-se el dit gros,
encreuat sobre el saludador: -Tan cert com sa mort!

En aix, les mans d'alg que se m'havia acostat per darrera me
taparen els ulls, a l'ensems que una alenada calenta m'humitejava el
clatell. Vaig pegar una giravolta sobtada, i vaig topar-me nas a nas
amb la riallera carota d'en Pais, un noi rabassut, gras, llards.
Ja abans d'encarar-m'hi l'havia sospitat per la ferum, que sempre se
li sentia, de quitr i d'arengades podrides. Que n'era, de lleig,
aquell marrec! Tenia les galtes botides, el nas aixafat, i les
parpelles tan sobreres i caigudes, que per mirar havia de tirar el
cap endarrera, com aquell que, jugant a cucorna, vol guaitar per
sota del mocador.

Me va enrotllar el bra a la cintura i em va dir: -Ets de sa
barcada: oi?  Conxos, que ens divertirem!

Mentrestant, l'altre llopet mar, en Volivarda, que era alt,
escardalenc, de color de sgol, carallarg, i tan embardissat de
cabells que li eixien a rossos manyocs per sota les gires i pels
forats de l'arnada barretinola, m'estirava, tot afalagant-me el
clatell.

Qu podia fer jo? Qui no hauria girada l'esquena a l'aula? Vaja, la
meva virtut no era pas prou ferma per a resistir tanta temptaci.

Mentre travessvem el poble, no les tenia pas totes: la conscincia
em feia rau-rau, i sempre em semblava que el pare m'havia de sortir
de tras-cant; per, a la vista de la platja, de la barca i del mar,
la meva por i els meus escrpols desaparegueren com libes
empaitades pel sol. Visca la llibertat! Visca l'alegria!
Barquejarem, visitarem cales amagades, pescarem tal volta peixos
inconeguts, veurem els bancs vivents on es crien les petxines
virolades que enjoien les platges, trobarem... qui sap, lo que
trobarem!...

-Apa, marrecs, que tindreu bon temps! - va dir-nos en Valncia-
Mireu, que alegroia que est, sa veia de sa mantellina blaua! Com
s'enfloca i se rinxola, sa presumida!  Runy com un gos perqu ses
roques li sn de mal rosegar i sa sorra li fa mal a ses genives;
per no t pas sa rauxa dolenta: us gronxar a sa seua falda com una
bona mainadera. Apa, marrecs! Es vent i es corrent us estalviaran sa
meitat de sa feina, i, a sa tornada, ja es garb haur caigut.

En Canari era all que ens esperava. Estava de quatre grapes davant
del gussi, enseuant els pals, i em va saludar amb una mitja rialleta
de simpatia.

Els mariners vells, que prenien la fresca al peu de les penyes, a
l'ombra de les blavoses atzavares, ens contemplaven satisfets,
articulejant ells amb ells i assenyalant-nos amb els brocs de
llurs pipes. Les dones, que adobaven xarxa, aixecaven llurs caps de
la feina, i cridaven, trufejant -Pareu ment que no eixugueu tot es
peix de sa mar!  A veure si ageu alguna roassa!

Nosaltres no els contestvem. Canteu, canteu, ninetes. Altra feina
tenem! Estvem atrafegats passant revista a l'embarcaci. -Ja heu
tapat es dui? -A on s, sa sssola? -Tampoc trobo s'arjau des tim.-
Mireu, Valncia: aquest estrop es petar a ses primeres
embranzides. Movem un esvalot!... I, a tot aix, en Valncia ens
ensenyava lo que li demanvem, responia a les advertncies i reia
com si li fessin pessigolles.

Un xicot que acabava de capbussar-se des d'una roca forana se'ns
acost nedant a grans braades. -Me vols, Volivarda?- va cridar,
aclucat d'ulls, desprs d'escopir l'aigua, que se li escorria dels
cabells i se li ficava a la boca. -Apa!- li va contestar
lacnicament en Volivarda.

De seguida el nedador eix a la sorra, debategant de dents,
tremolant i esbufegant. Amb unes quantes fregades de m s'eixon la
mullena que li regalava per braos i cames, se va posar la camisa i
unes calces de vellut de cot, que es ferm per damunt dels muscles
amb unes vetes que li servien d'elstics, i ja estigu a punt de
marxa. Nosaltres havem anat varant sense esperar-lo, per va estar
llest de sobres. Aix que donrem fusa, s'arrap a la popa, salt a
dins de la barca, s'apoder d'un rem, i fou el primer d'armar.

Desprs, vinga vogar i mar enfora s's dit. Anvem a quatre rems, i
en Canari portava el tim. Quin delit! Quin entusiasme! Que era de
bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d'una
polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjs i joguiner volava en
ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense
embravir-les. Tot era vida i moviment. Arreu arreu, les ones
corrien, rodolaven, saltironaven i tentinejaven amb moviments
d'alegre embriaguesa. S'engallaven, traient unes crestes verdes,
fines, difanes, que, banderejant, s'aprimaven fins a rompre's en
floquets d'escuma. Aqu s'empaitaven, amoroses, petonejant-se amb un
decandiment esllanguit i gracis a l'assolir-se; all s'esbadellaven
suaument com una boca que esclafeix a riure. Com un estol de mainada
tafanera, venien a palpar i colpejar els costats del gussi, a
passar-li per dessota, pegant-li culada, o a esllomar-se bojalment
en la roda de proa.

-Salta, salta miralta! -cantava entusisticament en Canari.

Cap a la banda de terra, a l'indret del sol, no es podien mirar les
aiges sense que un hom se veis obligat a cloure les parpelles
rublertes de llgrimes. All la mar fulgurava amb llampegueigs d'or
i d'argent viu, i semblava desfer-se en davassalls de vidre volador;
i cap a la cala, en el reds de ponent, groguejava com una gran
lluna d'oli.

Una tonyina que salt en l'aire entre un escampeig de ruixims, a
pocs metres de la nostra barca, ens fu restar bocabadats i sense
vogar. -Manoi, quin peixs!- exclamrem tots. I romangurem a
l'aguait, sotjant si reapareixeria; per, a lo millor, una forta
bramulada ens llev l'encantament.

-Vira, vira! -va cridar en Volivarda.- Tothom a rems i dali fort! Es
vent ens tira a ses seques. Vatua, com lladren, ses maledes!

Efectivament, la nostra distracci ens havia abandonat al corrent,
que ens duia a un paratge perills, a la punta d'unes roques que
havem de remuntar per guanyar la derrota de llevant. Ens trobvem
voltats de seques que reganyaven ac i all l'aspra esquena quan
l'aigua reflua a llur entorn, i que es cobrien d'escumes i xarbots
quan revenia l'onatge. La remor que feien era espantosa, perqu es
multiplicava al regolfar en les balmes de les penyes, on el vent
rebomborejava tamb basardosament. I, no obstant, el temps era bo;
mes, al sentir aquell soroll, costava de creure que no s'hagus
desencadenat un temporal. Lo cert s que estvem desconcertats: els
uns vogaven, els altres ciaven, i la barca giravoltava com presa
d'un remol, a riscos de malmetre's tocant en algun som de roques.
Sort que en Volivarda va conservar la serenitat i ens
tranquillitz.
-De qu teniu por, gallines? Per ventura no sabeu nedar?- va dir.-
I, assenyalant el punt cap on havem d'arrumbar, -Dret an es freu,
Canari! - va cridar.- I vosaltres acluqueu ets uis i aferreu es
punys a vogar. Aqu no ha de governar ning sin es timoner.

Un cop ben avinguts, salvrem el perill en un moment, deixant
endarrera les seques baladreres.

Desprs vrem entrar en un esparagol ombrads on el trngul gaireb
no s'hi sentia i s'hi respirava un aire suau, agradosament enflairat
de marisc. All vrem descansar una petita estona, i comenrem a
pescar. En Volivarda s'apoder del fams volant d'en Canari, l'esc
amb caragolins que li presentrem trencats, i de seguida l'an
amollant a la mar fins que el plom freg tot just les sapes del
fons. Fou un moment d'emoci. Amb quin afany ens abocrem a la
banda, desitjosos de veure com els peixos se tirarien a l'ormeig!

L'aigua era purssima, i estava impregnada d'una claror verdosa que
permetia distingir fins i tot els ms petits brins de l'herba
negrenca que encatifava el sl mar.

Al cap d'un moment en Pais em toc el bra, dientme : -Ara, ara!- I
llavors, tal com s'aixeca a l'entorn d'un vianant que travessa un
xopoll un nvol de mosques i d'espia dimonis que estaven amagats
entremig dels joncs i boves, vaig veure sortir dels herbatges
submarins una muni de peixets virolats i bellugadissos, que
s'alaven a l'entorn del volant. Bullien, anguilejaven, pujaven,
baixaven i morrejaven atrevidament l'esquer, precipitant-s'hi a
fortes embornades i disputant-se els trossets que podien arrencar de
l'ham. -Redu, que n'hi han!- exclamava en Canari. Per en
Volivarda feia mala cara i deia : -Aix es gurrama, peiximinuti...
No n'ajarem cap. Sn criaturetes, i nosaltres hem d'anar pes veis.-

Seguint els consells d'en Volivarda, donvem de tant en tant algun
cop de rem per canviar de lloc. En Pais s'impacientava. -De qu
redimontri ens deu venir, aquesta malastrugana?- anava mormolant. I
de sobte exclam: -Ja ho s, vatua! Avui no m'hai senyat.- Va
mullar-se els dits, submergint-los en el mar, com aquell que els
fica a la pica de l'aigua beneita, i es seny devotament. -A veure
si rompem s'embruix conxos!

Havem arribat a un paratge assolellat, i de sobte vaig veure
projectar-se sobre el fons mar, esborrant l'emmallat de fils
lluminosos que hi estenia el sol, l'ombra gegantina de dos peixos
que passaven com dues centelles. Vaig fer un surt, per no vaig pas
tenir temps de dir -Mireu.-  Ja en Volivarda havia cobrat rpidament
l'ormeig i l'havia tret enflocat amb dues llargues jodrioles,
que debategaven, mostrant per tots cantons la coloraina de llur cos:
tan viva i tan fresca, que semblava que un hom s'hi hagus de tacar
la m a l'agafar-les. Dues jodrioles!  Amb quins alirets les
saludrem! No crec haver fruit mai d'una alegria ms pura.

-Ja hem romput s'embruix -va dir en Pais.- Cala, cala, Volivarda:
aprofita s'hora bona, mentres es peix t gana.

L'hora fou, certament, bona. Ne voleu, de jodrioles virolades, de
serrans clapejats d'or i prpura, d'estudiants revestits d'escata
negra, de tords, de vaques serranes?  Ne voleu?... Fins i tot
agafrem una escrpora, petit monstre de pessic vrins, que fou
mirada amb terror i que, desprs de morta a cops de sssola, encara
ens don treballs per a desenganxar-la de l'ham.

-Alerta! -va avisar en Volivarda.- Aix s un peix malet. Porta
clavades dues aguhes de bruixa, que ni amb sa mort perden es mal
ver. Hem de tallar-les amb es gavinet i llenar-les. Du hi gord de
posar-hi es peu a sobre!

-Per lleig i malet que sigu aquest peix,- va saltar en Canari
picant de mans -jo mai voldria a sa sopa atra maledicci que sa
seua. Ni es rap li fa sa pols.

-Oid!- exclamren tots aprovant-ho. I en Pais se llep els
llambrocs com si el sol pensament els hi hagus ensaborits.

Estvem abstrets per la nostra tasca. No ens adonvem pas de l'aire,
ni del sol, ni del curs del temps. Si no hagus sigut per una
baralla que va moure en Pais i que fu que en Volivarda cerqus
arguments en el cel per a deturar-la, tal vegada la nit ens hauria
sorprs pescant: tanta era la illusi que hi tenem.

Per sort, en Pais va fer una rebequeria.

-Vui fer una calada, conxos!- exclam. -Vui provar sa meua sort.

En Canari s'hi opos resoltment.

-Tens massa mala grapa, manu- li va dir: -m'enrocaries es volant.

En Pais se va enutjar. S'aixec, va tirar el cap enrera, posant en
premsa les filades de carn, de son bescoll molsut, i rest una bella
estona mirant per les escletxes de sos ulls, sempre mig tancats, fit
a fit a en Canari.

-Que va de bo, cara de pomes agres?- va dir desprs d'un llarg
silenci. -Que et creus que m'has llogat per bastaix? On s, sa
soldada que em dnes? Tota sa tarda m'hai estat endarnegant, rema
que remars, i, ara, no m'hai de divertir com a persona?

-No, no pescars, amb es meu ormeig- va contestar en Canari
arreplegant el volant i posant-se'l entremig de les cames.

Era aquest noiet una criatura menuda i desnarida, d'una rossor
canemal, d'ulls blavissos, una mica guenyos. Estava espantat i les
llgrimes li vorejaven les parpelles; per es coneixia que no estava
pas disposat a cedir.

En Pais s'anava enfurismant.

-Rnoc de platja!... cap de borres!... canyiula!- li deia amb aires
de menyspreu. -Amb mi, vos baraiar-te? Que no ho veus, que des
primer pinyac t'esbotzar es costellam com si fos una garbitana
podrida?.. Que no pescar?...  No?... A ses bones o a ses males!...
I alerta que no haju de grumejar es peixos amb sa teua sang: sents?
Porta aix o t'estripo!

I ja arborava els punys, quan en Volivarda li va pegar estirada a la
brusa, fent-lo asseure en un banc, i, rient i tirant la cosa a
tabola, li va dir: -Seu, seu, baraca botxina. T: fuma aquesta
cigala i calla. Per qu et baraies, tora, ms que tora? T'hi has
pensat massa tard, a pescar. Mira't, es sol, on s. Si no anem de
seguida a sossos, prou que hi haurem d'encendre es fanalet.

Tots guaitrem a l'entorn, aleshores. Mare de Du, i que era tard!
Com havia passat, el temps! Ja l'ombra de les muntanyes s'estenia
fins qui sap on de la mar. El garb havia caigut. La flama en la
qual en Pais encenia el cigar no oscillava gens ni mica, i la
cerilla va cremar fins que, llenada a l'aigua, s'hi apag
espetarrellejant. L'onatge s'era aplanat, esborrat, fos... Quina
calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l'aigua morta de
les ensenades s'anava dilatant mar en fora com un tel invasor; i en
aquell tel llis i enxarolat s'emmirallaven serenament les penyes,
poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges, encara xops,
hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes
davallava l'olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la
fresca del vespre solen exhalar un al ms sents. El sol, des de
darrera d'una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses
pestanyes d'un ull que s'acodorm, la serrellada dels seus raigs, que
cobria tot el Montseny. El cel comenava a verdejar. Quina calma!
Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrs de
pau, amb un deix de galvana placvola que s'apoderava de la
immensitat.

Qu ens calia, sin acudir a la feina que ens havia encomanada
l'amo de la barca?  Vrem rependre els rems i... tira cap a llevant.
La barca lliscava per la llisor oliosa del mar com un tall de sab
mullat llisca per sobre un vidre. Amb pocs esforos la portrem al
paratge on havem d'atracar; i, desprs d'haver-la amarrada amb un
cap de corda en un tosc pilaret de roca, vrem desembarcar tots.

-All hi ha s'afrau des sossos -va dir en Volivarda mostrant-nos la
boca d'una caverna en la qual, de tant en tant, el mar, botint-se
lentament, s'hi engolava com xuclat, produint-hi un glo-glo semblant
al d'una deglutici gegantina.

Ens hi vrem acostar, i, efectivament, no hi mancava pas lo que
cercvem. La penya submarina estava materialment coberta de sossos,
aplegats estretament, eneriats de pues, oferint en petit l'aspecte
que presentaria, agombolat en el fons d'una vall, un negre exrcit
armat de piques.

La feina era fcil. Amb un arp de tres ganxos en Volivarda es pos
a rasclar la penya, i feia seguir a pinyocs aquells mariscos
espinosos. En Pais parava el salabret per copsar els que queien de
l'arp, i jo i els altres vailets els arreplegvem de l'arp i del
salabret amb les mans i els estibvem a la galleda.

De vegades, al llenar els que ens semblaven massa petits, se
n'esbadellava algun, i son suc i sa polpeta vermella s'esmunyien a
l'aigua, atraient una mena de llagostinets verdelosos i menudssims,
que apareixien com una boira, i com una boira s'esvaen en havent
acabada la menja que els havia congriats.

-Aix s puag mar- me va dir en Canari. -Sn ms petits que es
mosquits, per n'hi han ms que grans de sorra a sa platja. Si es
tiren a ses peces o an es palangrons, s'hi mengen es peix que no hi
deixen sin ses espines pelades. I res els hi fa por. Veurs...
allrga'ls-hi una cama, com te la pessigaran de seguida. Aix se'n
perds sa mena, mala pesta!

Acabada la feina, ens vrem entretenir cercant petxines. Teniem una
gana!... I hagurem d'acontentar-nos amb quatre petxinetes i amb una
ceba que portava en Volivarda, la qual ens repartrem com a bons
germans, polsejant-la, per tot amaniment, amb una mica de sal de la
que, procedent de les grosses ressagues, s'era acristallada en els
cloterells de les roques altes. L'pat va sser ben frugal; per que
ric!

Encara em sembla que estic en aquelles penyes entornat d'aquella
mainada. Veig en Pais ajagut de boca terrosa i mig abraat amb en
Canari, sense recordar-se de que l'hagus volgut matar mitja hora
abans. Veig en Volivarda i l'altre vailet asseguts dalt d'un sapl
de penya, amb les cames penjant sobre el meu cap. Sento a lo lluny
el toc d'oraci, l'esquelleig de les cabres que davallen de les
cingleres, i el cant dels grills sonant acompassadament com l'nima
d'un gran rellotge: -ric, ric, ric...- I el dia va morint, morint...
L'horitz es torna morat; les calitges hi van ascendint lentament; i
el mar, llis com un cristall, hi destaca llumins, banyat d'una fina
color d'or pllid, sols comparable a la de la lluna quan se'n va a
la posta.

Cal que arribi a la part llastimosa i que expliqui com a casa varen
descobrir la meva entremaliadura i com me condemnaren a anar-me'n al
llit sense sopar, a malgrat de la gana que em rosegava per dedins?


L'XTASI DE L'ONCLE VENTURA


Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura.
Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no
pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire
de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar
de ser a sa fonda: entens? Cap all a vuit hores vina-te'n al gussi.

Endems, jo no s pas de cert quin parentiu tenia amb mi, l'oncle
Ventura; per sempre li havia dit oncle. Crec que era fill d'un cos
d'alguna de les meves vies. Desprs de molts anys de navegar, havia
adquirit un capitalet i s'era retirat a fruir-lo a casa seva, fent
de pescador, mig per afici, mig per ajudar a la rendeta i a
l'estalvi. Home d'habituds solitries, no solia acompanyar-se amb
ning. Sol varava i treia el gussi, sol se'l governava i sol calava
i llevava els palangrons, que eren l'ormeig ms usual de la seva
pesca. Tamb es dedicava a la canya llargues temporades, i ja s
sabut que la canya no vol companys: sense comptar que al oncle li
haurien servit de poc, perqu no s'agradava d'enraonar amb ning.
Era tan eixut de paraules que quasi sempre que havia d'intervenir en
alguna conversa ho feia amb la senya d'un somrs, d'un arronament
d'espatlles, d'una girada d'ulls o d'un balandreig de cap
expressius. Tenia la cara llarga, les galtes flaques, vorejades de
dos grans scs que li baixaven del nas a les boqueres; els cabells
fluixos, desmaiats; els polsos amb balma, i els ulls fets de manera
que en posici normal semblava que miressin en l'aire i deixaven
veure el blanc per sota les nines. El seu aspecte era el d'un home
evanglic: dol, sofert, resignat. Quan pescava a la canya solia
seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels
genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en
oraci, i que tal volta obirava ales i caparrons d'ngels all on
nosaltres no descobrim ms que boirines daurades i calitges de color
de carn.

Estic segur de que, si em va convidar a la pesquera, fou obeint a
insinuacions de la seva dona. Per, fos com fos, a les vuit havem
de varar i jo no desitjava res ms.

Que es fan llargues, les hores, quan un hom no n'espera sin una!
Sn vagons d'un tren llargussim que van passant lentament,
lentssimament, i que no ens interessen sin perqu sabem que
n'arrosseguen un en el qual esperem que ens arribi la felicitat.
Aquell dia, l'nica hora digna de ser per mi viscuda era la de les
vuit del vespre, i totes les altres no servien ms que per a anar-
me-
la portant. Si un hom les hagus pogudes xurriaquejar com a
cavalls!...

De seguida d'haver sopat me'n vaig crrer a la platja a fer guarda
al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em
cregu ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el
temps no s'emboliqus... Per, ca!, semblava que no. Hi havia
ressagota... res, fressa pura. Molt b que els sardinalers havien
sortit sense por.

Que a poc a poc el rellotge del poble va comptar els instants!
Cauen set hores, cauen vuit hores, i l'oncle no venia. Per fi, quan
la meva impacincia arribava al desesper, va comparixer l'home,
caminant xano-xano, a llargues i lentes gambades, amb l'olla del
grumeig a una m i un feixuc roc al cim del muscle. Grcies a Du!
Aleshores me vaig acostar alegroi a les ones. Redimontri, com
bramulaven! I que era ombrvol, el mar, ests sota un cel de nit
sense lluna! Aneu, fieu's-en... A pesar de les illusions que
m'inspirava l'expedici, el cor se'm va tornar tan petit que... Qui
sap!... La diversi es podia pagar prou cara.

-Qu me'n dieu, d'aqueix temps?

L'oncle va examinar atentament els quatre punts cardinals, me va fer
senyal de que pugs a la barca, la var calmosament, i, desprs
d'haver donat fusa i mentre armava els rems, me va contestar,
esforant la seva veu entelada:

-Bon cars de temps.

Bon cars de temps! B, s: no hi havia pas gota de vent, i el cel
estava ser; per... Du m'ajudi!... mai hauria dit, des de terra,
que les ones fossin tan grosses, tan espantosament grosses. Venien
sense rompre's ni remorejar, embotides, muntanyoses; s'esmunyien amb
suavitat sota la nostra carena, i s'allunyaven escumejant lleument
amb tot l'aire d'una ira tenebrosa i retinguda. Sens dubte hauria
regnat temporal enfora i en conservaven la sinistra emoci.

Estvem a darreries de setembre, i no calia pas esperar les bonaces
delicioses que la caiguda del garb dna a les vesprades del juliol
i de l'agost. El mar sentia ja les males humors de la tardor; en el
moment ms impensat podia pegar-li una rauxa de mal gnit. No, jo no
les tenia pas totes, per em tranquilitzava al notar la placidesa de
l'oncle Ventura i la calma i el comps amb qu vogava. El bo de
l'home no deia res, ni es cuidava d'adrear-me cap mirada. Estava,
segurament, absort; movia els braos d'esma. El caient del seu cap
indicava prou que la seva pensa se n'anava pel corrent d'un somni.
Per qu seria lo que li robava aix tan sovint el cor? M'hauria
agradat esbrinar-ho.

Vrem fondejar davant per davant de la punta de Santa Anna, no gaire
lluny de sos penyals. El roc que havia portat l'oncle, lligat amb un
caramell, ens va servir d'ncora. Survem a catorze braces de fons.
Quina soledat! A dalt, la nit fonda i estrellada; a baix, el mar
immens fet una tenebra. L'aigua no s'afigurava sin pel guspireig
d'alguna bombolla que hi pipellejava i pel llustrejar esborrads,
quasi imperceptible, de les ones, que a l'estufar-se reflectien la
celstia. Quan hi vrem tirar el grumeig, hi fulgur
blanquinosament, formant una boireta fosfrica, que s'anava
esparpellant i esmortuint en sa davallada a l'abisme.

La costa, en la mitja foscor regnant, simulava un tortus carrer
d'edificis enderrocats: pirmides, cpules, torres gegantines i
malgirbades, arcs, muradals... tot esquerdat, malms, embolcallat de
pins i bardisses. Si un hom escoltava cap all, sentia crixer el
soroll de la ressaga, ms fort i retrunyidor com ms hi parava
l'atenci. Si en canvi escoltava cap a la banda de fora, la ressaga,
desatesa, semblava allunyar-se i emmudir, i l'orella sentia venir
d'all d'enll, entre el silenci, els sospirs vagarosos del mar
immens i desert.

Desprs d'haver abundosament grumejat, escrem les flueixes amb
sardina fresca, i les descapdellrem tot amollant-les a l'aigua.

Com que sn guarniments quasi sense plom, segueixen el corrent que
regna i van gaireb a l'ensurada. Aquell dia el corrent era de
gregal. El meu ham, doncs, com portat per un riu, s'alluny cap a
garb, posant tivada la llinya que l'aguantava. No ens calia altra
feina que la de l'aranya: pendre pacincia, esperant el moment de
sentir les batzegades de la vctima en el fil de la nostra
teranyina.

Jo, novell en aquella pesca, hi posava tota l'nima. A cada moment
me semblava sentir la picada del peix, llevava la fluixa
emocionat... i res. M'enganyava el moviment de les onades,
m'enganyaven les estremituds dels meus nirvis mateixos
sobreexcitats. En canvi, l'oncle, que tranquil! Les seves manasses
immbils semblaven de pedra. S'era recolzat a la banda, i, amb el
cap decantat sobre el muscle, alava una mirada tendra i sostinguda
a les estrelles. Sens dubte estava resant... sens dubte les
estrelles li semblaven la lluminria d'un altar, d'un gran sagrari
encortinat d'ombres. Qui pogus seguir els seus pensaments! Perqu,
vaja, aquell home era del fust dels apstols, o almenys en tenia el
posat i l'expressi.

Espera i esguarda, no agafvem res. Vaig grumejar sis o set vegades.
M'avorria en gran. A l'ltim, jo que s, em lligo el guarniment al
canell perqu no se m'escaps en cas d'acodormir-me, i m'ajec de
panxa en l'aire en el banc. Hi estava fora malament. Vaig recordar-
me amb recana del llit tou i calent que haguera pogut fruir a
casa.

Mentrestant apunt el crepuscle de lluna, una resplendor rogenca que
enva a poc a poc l'orient i s'an intensificant de color fins a
arribar al to ms rogent de porpra. Els grops i sacsons de la
calitja es transparentaven amb fluctuant ombreig. Aquella aurora no
era com la del dia, que, aix que apunta, ja la nit pallideix,
perdent quelcom del seu imperi, i les estrelles se desllueixen; sin
una aurora llbrega, que es coloria sense quasi resplendir. Dilatava
la seva vivssima taca vermella en mig del si de la nit, sense que
en lo restant del cel s'esblaims l'ombra en lo ms mnim, ni que
cap estrella perds gens la seva llussor.

Res tan melangis com un crepuscle de lluna sobre el mar. En la
llunyania, les siluetes dels sardinalers simulaven una process de
Setmana Santa. Llurs veles se destacaven sobre la roentor del cel,
negres i punxegudes com cucurulles de congregants. N'hi havia a
centenars, totes acorruades... I un filet d'ombra que s'estengu per
l'horitz bast a esborrar-les en menys temps que dura un
parpelleig.

Per fi la lluna aparegu com un muscle nu per damunt de les
calitges, que s'anaren escorrent a son entorn com draperies que
cauen. I amunt, amunt... rodona, grossa, colorida d'una vermellor
semblant a la de l'aram sense polir, se pint sobre un fons de cel
cendrs i sense transparncies. Al principi quasi no llumenava.
Desprs s'alluent a poc a poc, i son besllum s'acarrer per la mar,
vermellejant sobre el llom de les ones.

Estava ms distret que mai quan vaig sentir al canell una
estiragassada tan forta que m'esborron. Qu era all? Qui podia
estirar-me d'aquella manera, des de la mar deserta? Me va fer un
efecte fantstic.

L'oncle m'anava dient: -Lleva, lleva, marrec, que has fet estrenes.
-Jo me'l mirava esverat, i, amb tot i sentir clarament les seves
paraules, no l'entenia; per el vaig creure d'esma, posant-me a
llevar la fluixa nirviosament. Rediastre! quina resistncia havia
de vncer! Hauria agafat algun monstre, alguna morena d'aquelles
que, un cop tretes de l'aigua, cossen llurs propis pescadors? Per
dues vegades me vaig aturar esglaiat; per l'oncle m'obligava a
continuar: -Cobra, cobra.- El guarniment vibrava com una corda de
guitarra. Per fi, vento revolada i alo un peix precis, un sard de
gaireb tres pams de llargada, que cuetejava sorollosament sobre la
banda del gussi, espurnejant-me la cara de ruixims. Quina alegria!

Des d'aquell punt el meu cor no va estar ms que per la pesquera.
Vinga tornar a calar de seguida. Qu ho fa que ning plany els
peixos? La mort d'una cadernera ens entristeix, i en canvi ens
aturem a contemplar tranquilament el panteix angunis del llobarro
que s'ofega sobre el sorral. No, mai n'he planyegut cap, de peix.
Com ms forudament debategaven, ms viu era el meu plaer. Que em
vaig divertir! La pesca proporciona l'inters i les emocions d'un
joc d'atzar i les embriagueses d'una lluita triomfal.

De sard no n'agafrem cap ms, per en canvi les oblades no ens
deixaven temps ni de respirar. Mentre la lluna va anar de pujada,
picaven seguidament. Desprs sembl que s'haguessin fos. Jo, per,
m'entossudia a esperar-les. En volts de les tres de matinada,
l'oncle cabdell la seva fluixa, es pleg de braos i em va dir: -No
cal maldar: es peix ha acabat sa gana. Quan vulgus farem proa cap a
casa.- Mes jo em vaig oposar al seu desig. -No: deixeu-me provar
unes quantes calades ms.- I ell se va resignar a la meva voluntat,
somrient bondadosament.

Al cap de poca estona va entrar un oratge fred i molests, que,
vestits com anvem de rigors estiu, i amb les robes mullades pel
degotall de les fluixes, era de ben mal rebre. Aleshores me vaig
penedir de no haver cregut l'oncle. -Pobre home!- vaig pensar. -No
el vull pas molestar ms. Ara, per la meva culpa, deu estar patint
de fred com jo mateix.- I em vaig girar a mirar-me'l.

No, l'oncle no patia pas fred ni cap molstia, ni es sentia,
probablement, del pes de la prpia carn. Estava exttic. Immvil,
amb els braos plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel
doll argent de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara
remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era
l'estampa d'un benaventurat. Per qu somniaria, aquell home
inculte i retret? Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant,
que tot sovint l'embadalia? O, tal vegada, frua rememorant les
percepcions purssimes i harmonioses de la seva vida marinera? Tamb
podia ser que estigus senzillament encantat i que no penss res...
Per no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pllids un
somrs ple d'expressi; vaig llambregar en les seves nines el
besllum dolament tremols d'una nima que palpita d'alegria... No
em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon
home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular
l'emoci: -Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica!-
vaig exclamar. Ell, de moment, rest sorprs; per, desprs d'haver
jo repetit la meva insinuaci, se pos a balancejar el cap de dalt a
baix, fent que s, que s. Li vaig estrnyer ms les mans, i li vaig
clavar una mirada insistent, interrogadora. Ell seguia balancejant
el cap. Per fi, va dir, amb la seva veu feble, inclinant-se cap a la
meva orella com per confiar-me un secret: -S, marrec: estava
pensant una cosa ben bonica, una cosa que fa pla salivera. Dem...
no, avui mateix, que ja hem tombat sa diada, mal que dura sa nit...
avui s'obre sa matana, i per dinar menjar all que en diuen sang
i fetge i ceba de porc.

Mai ms no he cregut en fesomies.


L'ANIVERSARI DEL NOI GUIXER


L'avi Guixer era un jai baldat de les cames, un antic pescador,
cantaire, malparlat a voltes per deix de l'ofici, devot a estones,
bon home sempre i candors com una criatura. Anava ms polit que un
lliri de platja, i donava goig de veure'l, a l'estiu, en el pati de
sa casa sota l'emparrat, amb sos cabells blancs com una bromera de
sab, sa carassa fresca i vermellosa, sa camisa de fil groller,
resplendent de netedat i flairosa de la bugada, els braos
arregussats i les mans llestes, entreteixint joncs o conjuminant
cordes. No n'hi havia un altre de ms ents en ormeigs de pescar.
Feia nanses, garbitanes, palangres, cels... I ell amb aquestes arts,
i la seva dona, xacutant en el coix tot el dia de sol a sol, sense
destorbar-se ms que lo precs per a enllestir les altres feines de
la casa, es campaven la vida sobradament.

Jo, que era aficionat a la pesca, amb excuses de fer-me arreglar
un volant o adobar la fa d'una nansa, visitava sovint el bon home,
i vaig acabar per ser-hi amic de deb.

Lo que s a l'estiu no deixava cap dia d'anar a passar l'estona a
casa seva. S'hi estava b. M'asseia en el fresc pedrs del pati, a
l'ombra dels pmpols, i ja, fumant un cigarret, m'endormiscava amb
les canons del jai, ja parlava amb ell de les coses de la mar tot
guaitant-me-la per la portalada, sempre oberta. La mar! Jo n'estava
enamorat. Ell no; i amb tot i aix se l'estimava com un marit se pot
estimar una dona de males entranyes, que li ha ocasionat molts de
disgustos, per que al cap i a la fi no deixa d'haver-se-li arrelat
a l'nima. No en deia mai b. -Sa mar! Mal foc que l'assecu.! s
maleda, sa mar.- I li sobraven motius per a odiar-la, perqu li
havia robat un fill, un fill nic, que a la flor de la seva jovenesa
s'era negat amb sos companys de barcada. De vegades l'amenaava amb
el puny clos. Lladre!- li deia. Per, si no l'hagus poguda veure,
l'hauria enyorada. No calia dubtar-ho, perqu, aix que tenia lleure
d'alar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, i totes les
seves distraccions consistien a resoldre de quina barca era una vela
que tot just s'obirs, i a desxifrar en les lleus boirines els
pronstics dels canvis de temps.

Un dia que, com de costum, me vaig encaminar a casa seva, vaig
restar estranyat de trobar la porta tancada. A pesar de que vaig
sentir trepeig per dins, no vaig voler trucar, pensant que tal volta
faria nosa, i vaig posar-me a passejar pel carrer amunt i avall.
Queia un veritable xfec de sol; per bah!... Me vaig entretenir
contemplant el llumins paisatge: aquell cel d'un blau ferm,
aquelles cases blanqussimes, arrastellades al peu d'una muntanya
penyalosa d'un to bru forments, en la qual les ginestes en flor
brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d'un gitano; i
desprs el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles
esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com
transparents...

El dia era esplndid. I quina quietud de poble ensopit!... Quasi
ning enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els
mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro,
repassaven silencioses els esvorancs d'una xarxa. Ms lluny, un
mestre d'aixa, a la vora d'una barca tombada, feia bullir en un
fogaret el seu cass de quitr. Un xicot pescador havia arreconat la
seva canya i s'era allargassat al cim d'una roca, adormint-s'hi
tranquilament. Tot se veia a travs de la bravada que s'exhalava de
la terra, una fumarella comparable a l'ombreta bellugosa que
produeix un vidre passat rpidament per un raig de claror. I quin
cant de cigales ms seguit seguit davallava de les garrotxes!

Al principi vaig amarar-me de sol amb certa gaubana, desafiant-lo:
-Apa, torra'm que aix s salut.- Per al cap de no gaire me'n sent
molestat. La roba em cremava... i vaig pensar: -B t'atrapar prou:
no em mancaran ombrelles ni cobricels.

Efectivament, els llaguts, amb llurs veles esteses, m'oferien
estatges obacs, temptadors. Sobretot una parella del bou. Les seves
velasses havien sigut lligades com uns cobricels de l'una a l'altra
de les dues barques bessones. All no hi traspuava una gota de sol,
i, en canvi, per escs que fos, l'al de la marinada havia
d'esmunyir-s'hi, fresc de ruixims aix que deixava l'ona
esgavellada sobre el sorral. Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi
arribo... vatua!... vet all l'avi Guixer assegut en unes esparcines
dujades.

Era ell, s... Per ms que estava girat d'esquena, no podia
desconixer-lo ning: son caparrs blanc, descobert; ses, amples
espatlles sense ms vestimenta que la camisa i els elstics... Ja
anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el
rosari.

Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol,
l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint
amb un degut piads. Fora vegades li havia sentit a dir que per
aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogus valer-se
de les cames, no havia mancat cap any a l'esglsia a oir una missa
de difunts (i aix que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet!
t, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la presncia del
potic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes.
Ah! Si la candidesa s amable al bon Du...

Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar
parenostres. Quina emoci m'esdevingu! El mn s'anava ombrejant,
ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia ms que el
bombolleig de foc que produa el sol a l'arruixar-se sobre el mar.
Per per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat.
Una illusi se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil
flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre
d'un temple immens amb les fondries perdudes en vagaroses foscors.
Se sentia el trmul d'orgue, solemne, baix, devotssim, creixent a
poc a poc, tornant a minvar dolament... L'xtasi de quelcom de sant
s'apoderava del cor.

El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, aix que acab el rosari
digu una salve en veu alta perqu jo la pogus seguir; i desprs,
girant-se, em salud afablement: -Grcies, grcies, i visca molts
anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perqu l'emoci
m'ennuegava; per li vaig estrnyer fortament la m.

Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'nima tan
commoguda. Mes el vell no s'immut gota: estava tranquil, ser; no
es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home aix:
tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella
simptica ignorncia que el feia incapa d'artificis.


VETLLES D'ESTIU


A l'estiu, desprs d'haver sopat al pati de casa a la claror del sol
ponent, me n'anava a ca la viuda Rovellona. All acudien altres
vens: la Ros de la fleca, una xicota alta i grossa que ja devia
haver menjat forment de trenta anyades, per ms que no sembls
indicar-ho son dentat colossal, blanc i atapet, que brillava amb
el llustre d'una eina nova de trinca; l'avi Sssola, un antic
boseller, vell de bon regent, ample de cara, cella-canut, de nas
carns, parpelles amb gires vermelles i boca esqueixalada i afable;
en Pere Retort, un corder ms alt que Sant Gim, amb una ossada
monumental, tot ell angles i ressalts, i amb unes manasses llargues,
nuoses i esgroguedes, que tenien el palp fred i calls d'una pota
de gallina; les noies Xanguetes, dues peixataires menudes,
desnarides, fines com mosteles, amb ms ulls que galtes, ms boca
que ulls i ms paraules que un diccionari; en Xac de la taverna, un
solter de quaranta anys, molt reixinxolat, que les festejava i que,
segons indicis, no sabia encara per quina decidir-se, enamorat de
les bones dots amb qu l'una i l'altra podien fer-li prosperar el
negoci; i, per fi, alguns no tan entrants de la casa, que venien
quan tenien humor o lleure. Era una reuni divertida. Cada u deixava
els mals de cap a darrera la porta i procurava fruir de la bona
hora, com aquell qui entra a la benaventurana, i que ni es recorda
del mal temps passat ni desconfia de lo que est per venir. Fiem un
Sant Bruno de vi de la terra, ens agafvem a bracet, i, tot
escampant pels carrers una riallada esvalotadora, tira cap a la
platja, que a casa hi coven ous.

No rem pas nosaltres sols, que hi anvem. Ne voleu de gent, pel
sorral!... Certament, a la vinguda de la nit, quan manca la marinada
i encara no ha entrat l'oratge, la xafogor no deixa viure sota
cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida
la gent com la llar a l'hivern. Cada u s'ajunta amb els coneguts que
li sn ms simptics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre
el cos se retorna gaudint la bravada de l'aigua, s'enraona, se riu,
se canta i es passen xaladament les hores.

Les dones s'asseien a la moda turca, aclofant les anques en terra i
encreuant les cames. Nosaltres, els homes, ens ajavem a tot plaer,
rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant
per adoptar les actituds ms prpies, segons les aficions de cada
qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja
per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones. L'nic
que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava
pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera
trobava ms bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre
la pell.

De seguida les dones se posaven a articulejar elles amb elles. No
podien pas aguantar ms temps al pap l'arreplec de notcies que
havien estat remugant durant el dia. Que si en Pau Morros se casa
amb la Reixaca; que si ell s un infeli; que si ella s una
bandarra; que si el senyor Guillem festeja la dona d'en Cresta; que
si en Baldir s'ha barallat amb la seva sogra; que si en Faluga s'ha
jugat la barcada; que si naps, que si xerevies; que dali, que
tomba-li... Era precs deixar-les desfogar.

Desprs l'avi Sssola comenava a moure fressa.

-Aix no s viure... Llampus, quina rampa en es clatell!...S... ja
podeu riure, ja Que us penseu que no hi heu d'arribar mai, a veis?
Pena de mort hi teniu. Vaja, jo no m'hi puc estar, amb es cap baix;
no puc! M'esmaluco, m'enrampo, m'ofego... Si aquesta mala pua de
Ros tingus cor de cristi, no em deixaria patir aix.

-I ara, l'avi! Ja hi som? Ja em cerqueu es cos?

-No, es cos no, filla: un boc de cama... res: Ja ho saps, tu. Vaja,
no siguis des morro fort: deixa'm posar es cap a sa teua falda.

-Mireu quin peletrs, aquest homo! Cada dia sa mateixa dria!

-Oid! pot sser que s, que et penses que de dia en dia se
m'enforteixen ets ossos! Ells no se'm corquessin ms, mala negada!
Cada dia ms vei, noa. No hi puc adobar res, jo.

-I qu hi hai d'adobar, jo? Aneu a can Pep de ses barques, que us
posi una quilla nova i unes costelles ben revingudes.

-Per, dona, si sa meva carcassa ja est ensorrada i no li manca ms
que un puntalet a sa roda de proa. Vaja, no sigus esquerpa, pitera,
salada!... un pamet de falda!

-Mireu, avi- saltava, tal volta, una de les Xanguetes: -no
basquegeu tant, per coix. Aqu, as vostro costat, hi ha en Retort,
que s homo de pacincia i us deixar aprofitar de ses seves molses.

-Llamp que t'abrusi, Xangueta! a quines molses me tires! Du ens
guard de ventar-hi un cop de cap, que prou ens hi estabornirem. No
estic tan desesperat, no!... ca! Ja s com l'hai d'amoixar, a na
Ros. En contant-li una rondaia... Oi, salada?

Ne sabia un sarr, de rondalles; i en oferint contar-ne alguna, o
revelar el secret d'alguna tafaneria que fes set a les dones, l'avi
Sssola se sortia sempre amb la seva. Afofolava el seu caparrs a la
falda de la Ros, creuava els braos damunt del ventrell, i baixet
baixet, seriosament, com qui diu de cor una lli, vessava la
xerramenta ms saborosa i divertida que s'hagi sentit mai a la
platja. Aix s: quan la donava pel cant de la potinera o de la
verdor, no tenia brida; per ho deia tot amb un enginy tan
estrafolari que, quan un hom li llucava les males intencions per
entremig de l'enlluernament i l'ombreig de les seves figures
retriques, no podia menys d'esqueixar-se de riure. I, per lo que
toca a les rondalles populars, les arreglava de manera que llur
acci passava gaireb sempre a la nostra encontrada i molts de llurs
personatges eren fills de cases conegudes del nostre poble. Aix,
per exemple, en Joan Als resultava fill de can Trompa, que era gent
molt peluda i ferrenya; en Pere Sense-Por havia sigut campaner de la
nostra parrquia; el pou de les Princeses encantades estava situat
en una casa de pags runosa i deshabitada, coneguda amb el nom de
_la Casa de les Bruixes_; el castell d'en Vas i No-en-tornars
s'havia aixecat al bell cim de la muntanya de Sant Joan, i carets
de
Du!, heu's aqu perqu de resultes d'aquell embruix sa muntanya,
s's enxorquida en tanta de manera que, amb tot i ses benediccions
que Sant Joan hi tira des de sa seua capelleta, no s'hi han pogut
arrelar ms que tomanyins  volivardes; en fi, ens mostrava als
nostres voltants els senyals que restaven, encara, de les meravelles
que ens contava, i els seus prnceps i fades i encantaires parlaven
en un llenguatge tan netament blanenc, que no era pas de dubtar que
s'haguessin escalfat a les nostres llars i haguessin anat de
grifolda amb la nostra gent de la vellura. La Ros, que era fora
cndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre
el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges
imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la ms
natural curiositat:

-Que l'haureu conegut, vs, l'avi?

Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.

De vegades, quan l'vi Sssola es cansava, en Xac de la taverna
intentava substituir-lo explicant alguna ancdota; per el seu estil
mig superflordic mig murriesc, pretensis i laberntic, era ms
propi per a marejar que per a divertir. Deia molts _per consevuent_,
molts _a l'objecte_, molts _lo qual_ i _verbigrcia_; i lo pitjor
era que els entatxonava en el discurs tant si venien a tomb com si
no
hi venien. En Retort se l'escoltava com a un savi de Grcia,
admirant-
lo tant ms com menys l'entenia; per ni en Retort ni ning es
divertia amb les grcies del taverner, que se les havia de riure
sol en mig de les cares macilentes dels seus odors.

Ms agradosa era la vrbola de les Xanguetes. Havien corregut molt
per la muntanya, de poble en poble, a vendre peix; se n'havien
vistes de totes, i havien fet ms tarambanades i entremaliadures que
un murri de carrer; i quan ho contaven amb llur cridria
escardalenca, llur xafardeig i llurs ganyotes expressives, era cosa
de que un hom se cregus transportat a l'escenari de llurs faccies
presenclant a lo viu els esdeveniments. Com que sempre havien anat
plegades, no podia explicar l'una res que l'altra no sabs tan b
com ella i que no li fes prutja a la llengua: aix s que a cada
moment es prenien la paraula de la boca. Era una mena de comdia.

-Te'n recordes, pubilla, de quan vrem pujar a Pedra-Ferral?

-No me n'hai de recordar, petita, si encara en gordo cria,
d'aquelles terres? Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en
tots es dies de sa meva vida.

- Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells
camins.

-No me'n parlus! All no sn camins: sn esgarrapades de dimoni
obertes en sa penya nua.

-Hi queia un sol de Maria Santssima.

-Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigus a
sa fogaina.

-Aquesta es volgu descalar perqu ses botes li feen mal; per...

-Mala negada! No hi havia manera d'agontar es peus nus en terra. Ses
pedres cremaven com brases vives.

-Oid, pubilla: te'n recordes, d'aquell homo que llaurava sa vinya?
Era com un vedell, gras, roig de pl, taujans, amb un posat de
nyonya...

-S, diga-li ximple! Li haguessis ficat es dits a sa boca.

-Pesta et sec, pubilla! Tenia una ferramenta de salvatgina que
me'ls hauria ben capolats en un dir Jess.

I no era tan llanut com semblava: vet-ho aqu.

-Aquesta li va cridar: -Mestre: con hi ha, d'aqu a Pedra-Ferral?
I ell es va girar, i vinga gratar-se es clatell, grata que grata,
sense respondre -Aqu soc, bstia. Jo vai dir an aquesta: -Anem,
anem... Deixa'l estar... Deu sser mut, i amb es teus crits no fas
ms que reviscolar-li es pois des cap. Per sa pubilla... tretze
sn tretze... No volia deixar-lo en pau.

-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que
es bo de s'homo no sabia qu contestar; empr, quan li vai haver fet
sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n
va anar. Va i diu: -A vore: camineu, noes.

-Jo vai pensar que ens engegava a sa porra.

-Res d'aix: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas
portvem. -Caminem, petita, vai dir. I, quan vrem haver pujat a
un tossalet, s'homo ens va cridar des de sa llaurada: -Hi teniu una
hora! Hi teniu una hora!... Mireu si en sabia, de matar puces.

-I que no va errar-ho d'un cort de rellotge. Vatua! Vrem arribar a
Pedra-Ferral amb es peix cuit i sa roba muiada. I, tot d'una, sento
que aquesta desvergonyida m'allarga un espinguet de trompeta:
-Sardines!... Sardina de Blanes! nsies, noes, que s fresca i pica
com un pebre! Vatua sa mossa boja! Jo cop de pessigar-la: -Calla,
calla! no en vendrem cap! I ella, sense fer-me cas, amb aquell crit
d'Israiel, esbombant que sa sardina picava com un pebre. Com no li
vai flocar ses balances pes morros!... Sort que em va donar per
riure, que fins ses costures des sac se'm descosien: que si no...

-Jo entenia es negoci, beneita des cabs. Segons es vent s'han de
trempar ses veles.

-Qu havies de sebre tu lo que et pescaves!  Enraveixinada que
estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua: vet-ho
aqu.

-Sigu com vulgu, no va anar b? Mira lo que va dir, aquella pagesa.

-Uix! encara me'n fai creus, pubilla!

-Doncs s, carets: me ve una pagesa i diu: -A vore si m'enganyareu,
mala bala! Com un dia a Massanet, que hi vai menjar unes sardines
que ni escossor de peix tenien.

-Jo em rebatia de riure. I aquesta, tan encirada, fent s'article:
-Us varen enganyar, mestressa. Aquelles sardines devien sser
d'aiga dola. Aquestes sn atra cosa: ja m'ho sabreu dir: no n'heu
emprades de millores. Sn ajades as paratge ms salat de sa mar
salada; i, si les feu amb arrs, podeu ben estalviar-hi es bitxo.
Aix flaira com unes flors, filla. Sardina!... Sardina de Blanes!
Fresca i coenta, noes!  No ens en vrem veure ses mans.

-Lo qual que resulta, verbigrcia, que ses dones de Pedra-Ferral sn
reconsagradament enteses a s'objecte des peix. Cap de punyings! Si
mai pujo per aquelles terres... anem a cercar... (lo qual que no
fra estrany a s'objecte des meu comer)... de primer m'amorro a
menjar fonois i llacsons per ses margeres, verbigrcia, que no
m'arrisco a tastar llu a s'hostal. Per consevuent, cap de
punyings!...

Aquest darrer apartat s una mostra de la brillant oratria d'en
Xac, que solia resumir la parola de les Xanguetes i treure'n la
sentncia moral. Llstima que no es pugui donar tan fcilment una
mostra de la veu enrogallada i de les maneres aristocrtiques del
taverner!  No acabava mai de parlar que no etzibs per sota l'ullal
una escopinyada a trenta passes de distncia; i Du i ajuda, com
deia l'avi Sssola, que no ensopegus amb el tret cap ull mirador,
que bona desfeta hi hauria encastat. Per aquest detall no pinta pas
encara l'home: era precs veure'l; perqu no arrufava el nas, ni
reia, ni parpellejava, ni tossia, que no ho fes d'una manera
afectada, diferent de la de totes les persones.

Altrament les converses eren quasi sempre variades, quasi sempre
interessants, sobretot per a mi, que hi sotjava les paraules de la
terra amb la mateixa afici amb qu un botnic herboreja en una
comarca ufanosa i poc visitada. No calia pas que em quexs d'haver
de raure en alguna cosa grollera: recollia, en canvi, unes fineses
tan fresques, tan flairoses! i a ms a ms, el lloc, l'hora i la
tempura eren tan placvols!

Si escassejava la matria de conversa, no mancava pas una
endevinalla a rumiar, un problema a resoldre o una canoneta a
cantar. I com dir l'encant que hi havia en uns goigs senzills o en
una cobla popular cantats a mitja veu per la Ros, amb
l'acompanyament de baixons que li feia la ressagada ronxadora, i amb
la ruixada de notes de saltiri amb qu els rossinyols que nien en
els jardins del poble florejaven els compassos d'espera? I quan una
veu llunyana, eixida de les obagors del mar, responia simpticament
a la canticela de la platja, com dir la melangia que s'apoderava
del cor, i el sentiment germanvol amb qu un hom se delia pels
navegants invisibles, perduts en la fosca immensitat de les aiges?

Per altra part, el silenci no era tampoc mai pesat. En aquells
paratges la pensa es decantava tan dolament a la meditaci!... Els
fenmens que apareixien i passaven, xifres esborradisses d'algun
misteri, i movien tan poderosament la curiositat!... Tal volta un
llumet solitari que vagareja lentament per la llunyania del mar; tal
volta una ona que, carregada de peixets saltadors, guspireja
estranyament en mig de la fosca; tal volta un estel que guaita, com
un ull animat, per entre l'encortinada de calitges de l'horitz; tal
volta una pluja de blids, que cauen assenyalant per un instant, amb
llur rastre fosforescent, els arcs secrets que Du els ha marcat per
cam en la diafanesa del cel; tal volta la quietud mateixa,
l'exttica immobilitat de les estrelles; no sn coses que conviden
a callar? Aix dhuc en les nits sense lluna; perqu, quan la lluna
emplataiava les aiges i descobria les siluetes dels penyals marins,
els objectes de contemplaci, si no ms impressionadors, eren encara
ms nombrosos.

En fi, les hores de la vetlla passaven com un somni, amb aquella
davallada rpida que pren sempre el bon temps a l'esmunyir-se per
entre els homes. Semblava que no havien transcorregut sin breus
moments des de la posta del sol, i heu-vos all que ja els
sardinalers tornaven de prima. -Ja vnen: sentiu?- Tal vegada no
s'obiraven encara llurs embarcacions, per s'oa a lo lluny la
roncor basardosa de llurs corns. El paler s'afanyava a enseuar pals
i preparar palanquis. -Sn aqu. Es noi Pitot ja s a sa punta, hai
conegut es seu toc.- La gent ajocada en el sorral s'anaven aixecant.
Compareixien homes amb samals i dones amb paneres. Desprs se veien
blanquejar les veles esbandides de celstia, all, en mig de les
ombres, o dilatar llurs taques negrenques damunt de la riuada
fulgurant del clar de lluna. S'oa el xopollejar dels rems, la remor
de rierol manyac amb qu s'escorria l'aigua, tallada per les proes,
el drapejar de les veles, que palpitaven sobre l'arbre, buidant-se
el vent que les havia inflades en paratges ms oratjosos; els crits
breus dels pescadors i els alirets de la quitxalla, que havien
sortit a rebre'ls nedant i que tornaven a remolc agafats al tim de
les barques, amb l'esquena espurnejada de ruixims pipellejants i les
cames a flor d'escuma. I aqu amorrava un llagut, i all un altre...
i altres i altres... El paler no s'entenia de feina.

Aleshores es desfeia la nostra reuni. Cada u tirava pel seu vent,
acostant-se a les barques, on tenia parents o amics. I les Xanguetes
les corrien totes, armant garola amb tots els pescadors, planyent-se
de la dissort dels que no duien res i celebrant amb grans
aclamacions i rialles la fortuna dels que havien fet bona pesca. No
mancava mai algun patr que els dons un grapadet de sardines per a
l'esmorzar de l'endem. -Aquestes noes rai!- deia l'avi Sssola.
-Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada.

Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un rec de
platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants
d'aigua. M'agradava veure com els pescadors anaven desdujant la
xarxa, que es podia pendre pel ble gruixudssim d'una cabellera
arrabassada del cap d'un gegant mar, sembrada de joiells
resplendents. M'agradava veure com l'estenien i la grapejaven,
arreplegant-hi a mans plenes aquells tresors d'argent, aquelles
sardines, que de vegades, vives encara, amb les ganyes palpitants i
la boca oberta, s'estremien d'espant entre les malles i, al sentir-
se opreses pels dits barroers, exhalaven una gemegor entelada i
fina: -fri, friii, friii...- Aix, en mig del silenci dels
espectadors i dels operants, a la vora del mar, a la llum
blanquinosa d'una nit d'estiu suau i temprada com l'al d'un infant,
causa un efecte mgic que jo no s pas com explicar.

En fi, a la caiguda d'onze hores me retirava de la platja; per no
crec que un enamorat s'aparti amb ms recana de la companyia de
la seva estimada, ni que, tot anant-se'n, s'embadaleixi ms
fondament amb el deix agrads de qu els encants d'ella li han
omplert els sentits: no, perqu la marina em tenia el cor robat.
Me'n anava a poc a poquet cap a casa, refruint les impressions de la
vetlla. Retrobava en el fons del meu organisme les frescors de
l'aigua i les seves flaires confortants, les carcies de la sorra
fina, la quinta essncia dels cants i de les remors que havia
sentits, i la placidesa de les celsties. I se m'acudien uns
pensaments ensomniadors. Per exemple: si les fredelugues fan pensar
en les neus, els moixons en les prades florides, i les libes en la
feredat; la vestidura brillant, d'or, argent i prpura, dels peixos,
qu no ens obliga a sospitar de les belleses dels llocs amagats que
habiten? I jo les somniava despert a pler del cor. Deixava una mica
badada la finestra de la meva cambra perqu entrs l'aire pur, me
ficava al llit, m'adormia tot sentint la remoreta del mar, i bona
nit i bona hora.


AVS MISTERIS


No sabia pas quina hora era, ni tenia certesa de que fos vespre o
matinada; per em semblava que no feia gaire que m'havia llevat. Un
ensopiment estrany, pesat, morbs, entorpia el meu cervell. Al
mateix temps sentia cert disgust fondo, certa pena aclaparadora; mes
no en podia recordar les causes. No em recordava de res, de res
absolutament. En va m'esforava a escorcollar les foscors de la meva
imaginaci, cercant-hi alguna no ben apagada remembrana. Era
intil. No aconseguia ms que augmentar el meu neguit, la meva
fonda pena.

El dia era trist. Ensostrava el cel una nuvolada d'un gris fosc, que
sols deixava passar una claror esmortuda.

M'esdevingu la sospita de que estava nevant, i, per assegurar-me'n,
vaig sortir a la finestra i escamp per defora la mirada de mos ulls
trbols. Bella estona vaig haver d'ullejar per assolir el
convenciment de que no hi havia neu enlloc. Les meves percepcions
eren sordes i penoses. Romangu contemplant la negror dels boscos,
que s'estenia davant meu, i vaig pensar: -Sn els boscos de
Montnegre. s que sc al mas.- I, com si no n'estigus ben segur,
vaig repetir-me en alta veu: -S, s: sc al mas Sbat.

Pensant que tal volta la soledat me corprenia, vaig anar a la
recerca de gent. Vaig entrar a la cuina: una cuina gran, negra,
fumosa, amb el pis de roca i terrer, i el sostre altssim i de
canyes ensutjades. All, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia,
vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera.
Ambds estaven amb els braos plegats sobre el pit, sense dir-se un
mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. Pel moviment quasi
imperceptible de sos llavis comprengu que resaven. Seria un rastre
de llgrimes la lluentor que serpejava per la galta de la masovera?
All es passava un gran disgust, un disgust que jo el sentia encara
que no en records els motius.

Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable,
vaig reparar en el fons d'un passads la figura esvelta, grave i
melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanqueda, la
simptica dama vingu cap a mi, m'abra i estamp en mon front un
llargussim pet. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada
per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven
una tristesa incomprensible. Jo em pos a plorar en sos braos...
mes no sabia pas per qu.

-No podem entretenir-nos ms- va dir-me a mitja veu. I ambds
sortrem de la casa, i caminrem... caminrem... Recordo que no
feia un al de vent. Les fulles seques dels polls i carolines, al
rompre's de les branques, queien a plom com ocells morts. A on ens
encaminvem, per la ribera d'aquells torrents solitaris?

Les boscries s'anaven acostant. Entrrem dins un bagueny rnec,
ombrads, poblat de grossos suros vells i esparracats. Era la
sureda vella de Montigal; una sureda improductiva, que no s'era
carbonada perqu els carretatges hagueren pujat ms que la
mercaderia. S'havia deixat que aquells arbres gegantins anessin
morint per llur sa, i tal volta feia ms d'un segle que
malaltejaven. Prou que la coneixia, jo, la sureda vella de
Montigal, paratge paors, on no havia sentit mai refilar cap moix
ni cantar cap llenyataire. All l'aire era humit i estava impregnat
de fetors de rescloment i de floridura, semblants a les que es
perceben en una cambra habitada per miserables.

La mare, apartada de mi algunes passes, caminava silenciosa, vessant
avall de la muntanya. Jo la seguia contorbat, llambregant amb
basarda aquells surassos caducs, que caragolaven sobre mon cap
llurs branques malgirbades, cobertes d'una llarga molsa, blanca com
els pls d'un jai. Ratats molts d'ells arran del sl pels ricards,
bosellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats
alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i
tova, que es desfeia, al ms petit fregads, en una serradina
impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos
tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos
xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells
esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres
caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i
polsosos; presentaven un aspecte grandis de desolaci que esferea.
Se diria que eren condemnats per Du a un sofriment terrible sense
gemegor ni esplai de cap mena.

Que extensa, que interminable era aquella sureda! Mai m'ho havia
semblat tant. I la claror del dia anava minvant com si es desmais
la tarda part d'all de la nuvolada. rem, doncs, cap al vespre? Jo
tenia intenci d'enraonar, de fer alguna pregunta a la mare; mes la
meva voluntat, balba i esmaperduda, no trobava el ressort secret que
la comunica amb els sentits, i, a pesar dels meus esforos, la veu
no es formava en ma gargamella contreta. Quin patir, Du meu!

Mentre anvem baixant, vaig reparar, per entre la brossa dels
arbres, lluny, cap avall, un home que davallava amb una maleta a
coll. Aquesta visi em va suggerir la idea d'un viatge, d'una
absncia penosa, de quelcom d'inevitable i desconsolador. Pobra
mareta meva! Seria ella la que marxava? I a on?... Aquell cap gris
tan estimat havia d'apartar-se de l'escalf dels meus petons? I per
qu separar-nos?... Per qu?... I, pesadament, anava donant voltes a
aquestes qestions en la meva imaginaci, i mentrestant vaig veure
que ens atansvem a una planura blavosa i emboirada; i la mare
apress el pas i jo tamb.

No s per quins camins hi entrrem, per lo cert s que al cap de no
gaire estona rem al mig de la planura i al davant d'una estaci i
d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny. En aquell
mateix moment arribava el tren fent tramblar la terra. Aleshores la
mare m'abra tota tremolosa, i, sobtadament, deslligant-se de mos
braos, d'una corregudeta es precipit dintre un vag. Jo volgu
entrar-hi darrera d'ella; per em mir amb terror, i, tancant la
portella d'una revolada, crid: -No, no!- Vaig restar esglaiat. El
tren es pos en marxa, anaren desfilant els vagons davant meu, i
vaig obirar darrera els vidres de llurs finestres unes figures
encarcarades, unes cares pllides, uns nassos blavosos, uns ulls
envidriats... Desprs, tot soledat!... Vaig sentir rodolar una
gota de gebre a lo llarg de ma espinada, i m'assalt la idea de la
mort.

Aquesta idea clara, esborronadora, em va despertar. Tot aix no
havia sigut ms que un somni; per em va impressionar tant, que vaig
afanyar-me a marxar del mas on l'havia tingut. Vaig tornar, doncs, a
marina, a la meva casa pairal (i molts creuran que ho dic per
produir un efecte artstic, mes no s aix), vaig trobar la mare
malalta, i la vaig veure finar al cap de pocs dies. El somni havia
sigut una suggesti, un avs misteris? No ho s; per estic
convenut de que avui com en temps de Hmlet, els cels i la terra
amaguen moltes coses a la mipia dels savis.


MAR DE LLAMP


Ja no era nit. Encara l'alba no havia ensenyat sa escata lluent en
l'horitz; per ja la llum primerenca del dia, una llum feble i
grisa, voleiava en l'aire, esparpallant-se i esbandint-se per tot
arreu, sense deixar cap reconada d'ombra. Les muntanyes se
destacaven confosament en mig d'aquella grisor. A curta distncia
les veles dels llaguts apareixien mig esborrades i boiroses, aix
com s'obira de vegades la lluna en un cel assolellat.

La mar no onejava: noms treia sobre la platja una mica de bromera,
deixant sentir en la sorra un rosec dol, dol. All, en la cala,
tenia una color lletosa i semblava dotada d'una densitat d'aixarop.
Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-hi per damunt, hi obria un
solc bru i olis, que llua darrera de la popa i restava assenyalat
llarg temps, com un cam misteris. Els rems, sense cap mena de
remor, s'enfonsaven en l'aigua fent-hi esclatar blavoses llumenetes,
i desprs s'alaven perlejant. Sonava de vegades algun cant
melangis, que s'allunyava juntament amb una barca que s'anava
perdent de vista. L'oratge era tan suau, que amb prou feines
arribava a gronxar els rnxols dels meus cabells.

M'havia assegut en el fresc sorral, amb els peus quasi al trencall
de l'aigua, i gaudia a ulls plens les belleses de la matinada. Al
mateix temps observava els moviments d'un pescador vell que, tot
esmicolant i ensorrant el grumeig, vigilava dues canyes que acabava
de parar. Les havia clavades en terra desprs de llanar a la mar
llurs guarniments. De tant en tant les agafava per mudar-los
l'esquer o perqu ja havien enganxat algun peix, que les vinclava i
atrontollava. En aquest ltim cas, estirant i amollant hbilment,
anava fent seguir la pesca; i a la fi, l'aigua, xopollejada, obria
pas a una oblada o a un llobarro, que, amb les aletes esparrancades,
se debatia, fent sorollar sordament ses escates d'acer brunyit.

El dia badava a poc a poquet sa parpella... Un fil llumins, d'un
ros de mel, s'havia ests en el mar sota mateix de la calitja
negrenca que murava l'horitz. I per moments s'an eixamplant,
eixamplant...

De sobte, lluny, entre la boira, com a xarbotades d'un metall fos,
enlluernador, rebentaren les flamarades del sol, i, lentament, son
disc gegant, vermell i com oscillant, s'al damunt de la
llampanta
mar. L'oratge atur son buf. Una xafogor humida, que s'apoder de
l'atmosfera en breus moments, me deix amarat de suor.

-Aviat entrar vent de fora- va dir-me el vell pescador per via de
consol. I es va posar a encendre tranquilament sa pipa. Desprs la
deix penjar a un cant de sa boca, acot les parpelles, i, a no ser
per alguns glops de fum que llenava de tard en tard, s'hauria dit
que dormia. Mentrestant el sol se remuntava, empetitint-se a manera
que s'enfilava a les blavors de l'espai, per concentrant ms i ms
sos raigs i refermant llur fora abrusadora.

Deu o dotze xicots nus, magres, bruns, vingueren a nedar davant meu,
capbussant-se i perseguint-se. De tant en tant sortien a reposar a
la platja, i all, tots molls, s'asseien; i el panteix feia brandar
l'encercolat vists de llurs costelles.

El mar era llavors d'un blau clar, purssim. Les esteles que
serpejaven per sa superfcie eren blanquinoses com els rastres que
els caragols deixen sobre les fulles.

D'hora en hora la calor augmentava. Se veia tremolar un lleu vapor
sobre el mar, i es respirava un baf d'aigua calenta. En les properes
penyes les ginestes s'anaven esflorant, deixant rajar un llagrimeig
d'or avall avall de les roques. Els nedadors s'havien ajagut de boca
terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a
l'ardentor del sol. El vell pescador dormia, i dormien tamb, a
l'ombra dels llaguts, alguns altres mariners. Tot era silenci. No es
veia cap barca en el mar: noms s'hi obiraven, lluny, molt lluny,
dues gavines, que hi ressaltaven per llur bLancor i que, tot volant,
volant, semblaven immbils i feien l'efecte de dues estrelles que
parpellegessin solitries en mig del cel.

Jo tenia nyonya... una galvana, una son!... Me vaig posar a l'ombra
d'una vela estesa, i em vaig lliurar al temptador ensopiment que
m'afalagava. Per, tot just els meus pensaments s'havien esvat en
les primeres boires del son, quan una remor llunyana, ronca,
creixent, em desvetll. Me vaig aixecar esverat; i encara no
estava ben dret que em va envestir una ventada xardorosa, cuidant
tombar-me a terra.

Vaig veure que el pescador vell recollia sos ormeigs i corria com
un boig d'ac d'all, cridant: -Mar de llamp! Mar de llamp! I
altres mariners s'anaven aixecant, com a fantasmes, d'entremig de
les barques, i repetien aquell crit esporuguidor.

Deseguida comparegueren adalerats ms i ms homes, i s'armaren els
palanquis, i vingu el paler amb son parell de bous, i grinyolaren
les corrioles, i els llaguts i les llanxes foren hissats amunt, ben
amunt, a dalt de les penyes. I tot era moviment i cridria, i tothom
guaitava la mar amb els ulls eixamplats per l'espant.

Jo tamb hi vaig adrear la vista. De bon principi no vaig reparar
sin que s'estenia rabent rabent una clapa ombrvola, com l'ombra
d'un ser invisible que hi vols pel damunt. All era el primer
efecte de la ventada: se comprenia de seguida. La ratxa que suara
m'havia envestit hauria sigut un esbufec prematur. Ara venia
l'alenada grossa. Com corria! Va abordar terra amb l'espetec d'un
drap colossal que es desplega violentament, pataquej les roques,
s'esqueix en llurs cantells amb una xiscladissa esgarrifosa, rebuf
la sorra escampant-la a tall de metralla, que em fer dolorosament,
i va envair el poble rebatent-se per parets i teulades. Se sentia el
tancament de les portes, el dringar dels vidres que es rompien...
Les xemeneies s'eren convertides en sirenes que cornaven en
diferents tons de veu. Algunes balandrejaven i queien. Per certes
sinuositats en la llarga bramulada del vent, s'haurien pogut
endevinar les corbes i colzades dels carrers per on s'encanonava.
Les canals xiulaven, els penells flautejaven, giravoltant llurs
banderetes; les campanes repicaven a mal temps. Tota la vila
sonava com un gran instrument musical tocat per un boig.

El sol s'havia entristit en mig del cel ser. La gropada,
mentrestant, creixia a l'horitz, esblenada i negra. El mar, fatigat
per la pressi que sofria, s'enfonsava a trossos, i es botia desprs
amb un panteix pesat, que de moment en moment se feia ms visible.
Grosses ones se rebentaven ja en la platja i llengejaven escumoses
fins als herbeis. I la remor llunyana augmentava ronca, profunda,
solemne, distingint-se a pesar dels altres sorolls ms baladrers que
atabalaven l'aire. Era la grossa maror de fora, que s'anava
atansant. Venia tota blanca d'escuma, fent cavalls enormes que a
cada instant, en llurs bots, aixecaven ms altes les gropes
monstruoses.

Ms tard ja no es veieren sin xarbots i serralades d'aigua, que
corrien unes darrera de les altres sense acabar-se mai, amb la
carena tempestejada, que s'esbadellava ac i all, esllavissant-se
per llurs faldes en tronadores ensulsiades. Seques, mai vistes tal
volta, eren posades en descobert, mostrant llurs entranyes de pedra
i llurs algues negrenques. Els penyals de la costa apareixien un
moment revestits, enfarfegats d'escumes, i de seguida tornaven a
mostrar llurs roques brunes, mig negades per un davassall de
cascades. El soroll era eixordador.

Homes, dones i criatures, amb una angoixa horrible, corrien per la
platja. I els ruixims espessos, que el vent enlairava, passaven com
boires sobre llurs caps i un hom no sabia a voltes si eren llgrimes
o aigua del mar lo que regalava per les cares d'aquells infelios.
Mes, respecte d'alguns, no hi cabia pas aquest dubte, perqu
sanglotaven, gemegaven i es picaven el cap desesperadament. Eren els
que tenien al mar pares, germans... l'amor i l'esperana de llurs
cases.

El cel s'havia ennuvolat del tot en poca estona, i sovint s'hi
esbombava el tro, fent retrunyir l'encontrada. El dia s'havia
enfosquit tant i tant, que semblava que fssim cap al vespre.

En aix, un crit de dona, un crit xiscls, va ferir les orelles:
-Una barca!... Una barca!- Tothom s'abalan a la mar com si
volguessin abraonar-se amb les ones. -S, s! una barca!-
exclamaren altres veus. -Quina s?- preguntaren molts. -s la d'en
Xufanch- va respondre un espinguet de criatura. -No, no; no ho s-
contestaren de seguida alguns mariners. -No s pas del poble; s
forastera- mormol una veu rogallosa. -Noms hi va un home i ja no
pot governar- observ un patr. Les dones alaren els braos al cel
com demanant misericrdia.

Jo tamb vaig llambregar la barca. Era un llagut sense veles ni
arbre. No venia, sin que era portat per les ones i el vent, i es
veia que anava ple d'aigua fins a l'orla. Corria de dret cap a un
penyal. S'enfonsava en la clotarada que li badava la mar a
l'encongir-se, i, al cap d'una bella estona, quan l'ona tornava a
inflar-se sota sa quilla, reapareixia entre els ruixims voleiadors.
I cada vegada s'acostava ms a les penyes, on s'havien enfilat ja
uns quants mariners per des d'alli donar-li l'auxili que poguessin.
Per qu podrien fer? Res. El llagut se tomb en el bullidor de
rompents, que s'estenia a una grossa distncia de les roques. Sa
carena negraj encara, botant, botant entre les escumes. Desprs els
ulls la cercaren en va.

Al cap d'una mitja hora vingueren quatre mariners que portaven un
home a coll. Era el nufrag. Ning el coneixia. Me sembl home d'uns
quaranta anys, i vestia la samarreta blava i els calotets de cot
que usen a l'estiu els pescadors de la nostra costa.

Son llit d'agonia fou el sorral mullat. All l'ajagueren, i el metge
l'examin, declarant que es moria, que se n'anava per moments a
causa d'una forta commoci al cervell. Al cap de poc va presentar-se
un capell que portava l'extremunci, i tots els homes, a pesar
de la pluja que queia, es llevaren la gorra, i moltes dones
s'agenollaren.

Aleshores vaig poder observar el nufrag detingudament. Estava
esgroguet, amb els llavis closos fortament i coberts d'una bromera
que bombollejava a un cant de boca; les parpelles obertes, i les
nines negres, informes, escampades pel blanc de l'ull com dues
taques de fel de spia. Per entre els plecs de la samarreta
descordada, penjat d'una veta negra, al costat d'uns escapularis, li
sortia un medallonet de llaut amb el retrat d'un infant, tal vegada
d'un fill estimat, que restaria en l'orfanesa.

Repassant les impressions d'aquella diada, no pogu menys de dir, de
cor endins: -Coses del mn i de la vida, qu sou? Qui se'n refiar?
Al mat oferiu riques esperances amb un somrs dol, amb afalacs
d'oratge, amb vessaments de llum... i al cap d'algunes hores doneu
la tempesta, el desordre i la mort.


MNEGUES MARINES


Era un mat de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar,
donant-me la notcia de que hi havia mnegues marines. Me varen dir
que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la
banda de mar per atalaiar-les. Amb aix em vaig llevar de pressa i
em vaig llanar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla
a mig cordar.

Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada
baixa, densa i bonyeguda, que deixava un sotacobert, per on la
claror se difonia trbola i somorta. Les parets blanques de les
cases prenien un to verds, trist. L'aire estava com adormit, com
encantat. Els pltans, amb llurs penjarelles de fulles rosses,
s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impression.
El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels
espardenyers eren a les voravies sense que ning els ocups. Els
fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra
enclavada en el fil d'un taul, les garlopes amb el floc a mig fer,
i la biga comenada a cairejar damunt dels cavallets, indicaven
que la feina s'havia susps de cop i volta per algun motiu
extraordinari. En el rfec d'un terradet, entre blets mstics i
ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb
el cap sota l'ala. Dalt de la crestellera d'una teulada, dos coloms
negres guaitaven i escoltaven, estirant el coll de la manera que
solen fer-ho quan reparen quelcom que els alarma; per llur actitud
expectant durava d'un manera inslita.

Jo experimentava una pesadesa invencible. Me semblava que els meus
sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son
m'enllea els membres... i vinga fregar-me els ulls. Per segurament
no era jo sol, l'espesset: se diria que la pesadesa era per tot
arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment csmic,
si val l'expressi.

A l'arribar al carrer de la Mestrana, vaig trobar-hi una gran
gentada, quasi tota d'homes, que estaven arrambats a lo llarg de les
cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells
vaig posar-me a l'aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que
sempre s'exhala d'una multitud. Encara que aquella gent haguessin
sigut esttues, no haurien guardat ms silenci. Se podia creure que
ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor
agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de bonana,
s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llcol
mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, i
atansant-se, sense trencar mai la superfcie, com si hi passessin
per dessota, a la manera que circulen els msculs sota la pell d'un
atleta que forceja; desprs, majestuoses i plenes, se precipitaven a
les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo ms, un xopolleig sec
i sense ressonncia, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte
l'aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s'hi
ofegaven a curta distncia.

Una calima blanquinosa s'havia aterrat al cant de llevant. Les
muntanyes i roques hi ombrejaven al dedins. All tot semblava fum:
un fum estacionat, immbil. Per l'aspecte d'aquella part no era tan
fatdic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa,
ses penyes rides i son horitz aixafat, que es badava noms un xic
a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar
estava desert, sense una vela, sense una gavina.

En quant a mnegues marines, no se'n reparava cap enlloc.

-Qu redrimonti atalaien, la gent?- vaig preguntar a un pescador que
tenia al costat.

-Aquest mat se sn formades quatre mnegues, i sembla que n's
diada.- em contest.

-L'avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions- va afegir
oficiosament una dona. -Ara rai, ja estan ben llestes. Du vuigu
que no hajun fet cap mal, perqu sa nostra gent s a mar, a
sardinals. Hi tinc tot es b de Du de casa: dhuc es menut, se
n'han emportat.

En ,aquell mateix instant s'allarg per sobre el meu muscle un bra
vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se
varen acarrear totes les mirades. All, per entre dos rotllos de
nvols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una
butllofa d'un gris blavenc, que s'anava inflant, inflant, igual que
una bomba aerosttica. Quan hagu adquirides unes bones proporcions,
al bell dessota d'ella s'estuf el mar, rompent en xarbots, i a
l'ensems la bomba s'allarg pel capdavall, deixant caure una mena
de trompa, que va davallar serpejant gaireb fins a l'aigua. La
mnega estava formada. Va oscillar una estona, com afofolant b la
testa en la nuvolada, i emprengu una marxa sinuosa. Passava fora
lluny. All un vapor a tota maquina ens hauria semblat immbil i
quasi no s'hauria obirat.

Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter
de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes,
barbagrs, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que
revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el
pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i
d'avorriment, i a l'ltim va dir, en to de menyspreu:

-Bah, bah!... Sa sang no enrogir ses aiges. Sou uns babalocs. Aix
t tanta malcia com es fum de qualsevulga xemeneia.

-Du vos gord que us arreplegus!- va exclamar un mariner. -No s
cosa de joguina, no. Jo no em voldria veure sota es seu embut, ni
enc que em trobs dintre una fragata de tres arbres. Xucla i roda
d'una manera!...

-Aix deu poar aigua des mar per desprs fer ses pluges: oi,
senyor?- me pregunt un xicot. I, sense donar-me temps de contestar,
va tocar-me amb el colze: -Mireu!... una altra!

Efectivament, vaig veure que s'espallongava d'un abombament del cel
un can serps d'un blau de calitja. Era una altra mnega. I de
seguida se'n present una tercera, que venia, ja formada, de part
d'all de les muntanyes llevantines, vorejant la costa,
desempallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada,
blanquina, voltada de llussors que s'anaven apagant gradualment.

Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les
trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als nyols.
Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres
estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia
malalts. Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es
comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sin una fora
que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se,
com s'engrandien acostant-se a terra. Per no es sentia el ms lleu
soroll: tot passava com en un espectacle cinematogrfic; i, si un
hom no hagus tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors,
no se n'hauria temut pas. Ms aviat que de por, inspiraven un
sentiment de pena i d'estupefacci. Se diria que la naturalesa
estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles
monstruositats. Per aquell somni podia causar vctimes. Me vaig
recordar d'haver llegit que els navegants engegaven l'artilleria
contra les mnegues. Si hagussim tingut un can... Mes, a falla de
can, per qu no fer sortir el sometent a la platja i que
escopetegs l'aire amb salves ben estrepitoses? Lo que convenia era
assorollar aquella atmosfera mesella i paralitzada, tornant-li el
moviment i la sensibilitat.

Anava a comunicar aquest pensament a les persones de ms a prop,
quan s'aixec al meu entorn una ronca bonior i cent braos
s'agitaren en actitud d'alarma. Una dona, que estava al meu davant,
se va girar tota esgrogueda, tapant se els ulls amb una m, i,
tremolosa i atarantada, empenyent de palpentes l'un i l'altre, va
crrer a ficar-se dintre d'una casa. Entre la bonior vaig entendre
una paraula: -Es sardinalers!... es sardinalers!...- I la remor de
veus s'apag de cop, igual que en una cambra enconxada quan es tanca
la porta per on entraven els sorolls exteriors, i tot s'eixord
sobtadament. Aleshores me va venir pell de gallina, i vaig veure la
meva esgarrifana reproduda en tots els semblants.

Ja no vaig pensar ms en el sometent. No hi havia temps de res. Sis
o set llaguts de sardinals acabaven de sortir d'un freu, i es
trobaven en mig del triangle que es podia imaginar entre les
mnegues. Dues s'havien engolat a l'ensenada, recorrent sa boca com
esmaperdudes. L'altra era ms a terra. Corria com per trencar el
cam de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se...
Semblava que el sostre de nvols s'enlairava per deixar-li pas. El
mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven
una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre
nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia...

Mentrestant els llaguts venien, botant, amb les proes embigotades
d'escuma, tots junts, aplegats per la por. Els vogadors treballaven
com en cap regata. Se doblegaven a la una sobre llurs rems, i
desprs s'alaven tan alts com eren, repenjant-s'hi a l'enfonsar-los
en les negrenques aiges. Els patrons, drets a popa, governaven amb
una atenci que es descobria en tot llur posat. Un d'ells duia a
bra un infant d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll
amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i
barretinola, buf, grassonet.

Vaig sentir un gemec a prop meu. L'havia esclafit aquella dona que
poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar tota la seva
famlia. Estava immbil, estirada, com enravenada de fred, pllida,
amb els ulls astorats. El cap li tremolava lleument, i les dents li
debategaven. Sos llavis descolorits repetien un mot, sempre el
mateix.  Menut!... menut meu!...  La infeli, aireferida de
bogeria, en aquells moments de suprema angnia no es recordava del
seu marit ni dels fills grans, que amb llur treball la mantenien; ni
semblava que els veis tan sols: no es recordava ms que del fill
petit, del que res podia donar-li, per que ms necessitat estava
del seu amor i de la seva cura. No s qu hi havia de tendre i de
fondament maternal, en aquesta aberraci. Dues o tres vegades vaig
haver d'ajupir el cap entre la gentada per amagar les meves
llgrimes.

Els sardinalers anaven venint, per no podien guanyar gaire cam,
perqu les capritxoses evolucions de la mnega els obligaven a una
marxa sinuosa. Tan aviat emproaven cap a les roques de llevant
(entre les quals, el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia
difcil l'atracada), com s'encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven
de dret a garb. Es diria que la mnega els perseguia
intencionadament, b que guardant certa distncia, entretenint-se
amb una caa que no se li podia escapar. En un moment, sense soroll
de cap mena, en mig d'aquell silenci d'esglai que s'havia apoderat
de la naturalesa, passava fantsticament d'una banda a l'altra de
l'ensenada. Altres vegades marxava a poc a poc o s'aturava, donant
voltes sobre si mateixa; per era tan llisa i d'un to tan igual,
que aquestes voltes eren de mal reparar, i sols s'endevinaven per
l'ondulaci que davallava en espiral per la trompa.

El carreter de cara bestial comenava a interessar-se per
l'espectacle. S'havia tombat endavant, estirant el coll i traient el
cap per damunt dels muscles de la gent, i guaitava amb aire
ferstec, apilotant les celles sobre els ulls i allargant la barba a
tall de morro. La seva atenci s'intensificava a proporci del
perill, i un estremiment voluptus sacsejava les seves galtes
peludes. -Ara va de bo- mormolava. I, quan la mnega s'allunyava
dels sardinalers, ell es redreava i deia, com avorrit: -Bah! total
res!- Altres manifestaven iguals sentiments amb diferents
expressions de rostre. En aquell estat de tensi, els bonys de les
nimes sortien a la cara. Tamb s'hi pintaven la pietat i la
bonhomia: un ull enllagrimat, un llavi mogut pel rs, una boca
contreta, un sospir, un posat de cos, revelaven lo ntim de les
persones, lo que les converses no expressen i que tal vegada es
procura amagar amb elles.  Que en vaig llucar, de dolor i de
misries! Per res me va causar tan mal efecte com la indiferncia
de dos pobres mendicaires que, darrera d'aquella muralla d'nimes en
pena, s'eren adormits al carrer, asseguts en un banc vora la porta
d'una taverna, com deslligats de tota germanor amb la humanitat.
Dormien descansadament: l'un amb el cap tirat endarrera, oberta
l'esqueixalada boca, reganyant el coll i el flac sotabarres coberts
de pls blancs i curts, no afaitats de dies; l'altre amb el cap jup,
que es movia emps acompassadament per la post del pit amb les
zumzades d'una lenta i ampla respiraci, prpia d'un jove robust.

Aquestes coses les vaig veure quasi sense mirar-me-les. Eren en el
meu camp visual, dormen en el meu record, un sol conjunt amb les del
mar i del cel.

Els moments se feien llargs, eterns. Sens dubte hi haguera hagut
temps de reunir el sometent: me sentia culpable de no haver posada
en prctica aquella idea, l'nica que oferia alguna esperana de
resultat. Tal vegada encara es podia intentar!... Per no: la mnega
aborda els sardinalers, els rems cauen en banda, els llaguts topen
ells amb ells, els tripulants s'agombolen...

Ning no respirava. I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare.
-Menut! menut!... menut meu!- I desprs res: les palpitacions del
meu cor repercutint els meus membres i com sonant per tot arreu
convertides en rellotge de l'univers.

Grcies a Du, va ser ms la por que el mal. A la traa, el meteor,
encara que molt a prop de les barques, no va tocar-les; i els
valents pescadors, refets del primer espant, tornaren bravament a la
lluita, vogant cap a una petita cala que els venia de dret. Aquella
caleta estava amagada per les calimes; per ells sabien prou on
l'havien de trobar entre les penyes de llevant. No la tenien gaire
lluny: nosaltres tamb l'endevinvem. Arrencren com fletxes tirades
a l'hora envers un mateix fit, i penetraren en la blanca boirada.
Un cop en terra, eren salvats.

-Santa Anna els hi ha allargat un plec de sa seua caputxa- va dir un
vellet alludint al nom de _punta de Santa Anna_ que porta el cap de
la llarga muntanyola.

La mnega, que tan bella angoixa ens havia feta passar, segu encara
rodant per la cala com qui cerca la perduda. Desprs va arrumbar-se
majestuosament a pendre terra pel rec de llevant, i es submerg en
la broma, entre la qual tot just s'afigurava, esblaimada, esvaint-se
a trossos a trossos. I, puja que pujars, s'enfil costes amunt,
estirant o arronant la trompa; segons els alts i baixos que
trobava; i aixecant sota d'ella, en l'ambient esps, una mena de
polsaguera com la que mou en un cam un animal que morroaterrat hi
rebufa, assol la cima, s'acarrer per la carena i tramunt per un
collet.

Vaig cercar les altres dues, de les quals m'havia distret fins
aleshores, i ja no en vaig descobrir sin una. La seva pariona se'n
seria anada qui sap a on, o s'hauria desfet sense jo adonar-me'n.
Sigui com vulgui, no en restava ms que una a la vista, i no hi
estigu gaire estona. En mig de sa marxa atzarosa, se li seg la
trompa, separant-se-n'hi un tros del capdavall, que es fongu
fantsticament en l'aire; i aleshores, la part superior, com sentida
de la dolor d'aquell escapament, s'arron amb rapidesa, igual
que una banya de caragol que s's tocada amb el dit, i la bomba
s'aixaf, encongint-se en una balma dels nvols.

Aix fou deslliurat dels terribles meteors tot l'espai obirador. Mes
el dia encara continu trist i pesat. Encara l'estrany fenmen
tenia tirada a reproduir-se, i ac i all del cel se formaren alguns
mamellons sospitosos, que per sort varen follar-se abans d'arribar a
res.

Deu hores eren tocades quan el cars del temps comen a mudar-se.
Els nvols ondularen i prengueren marxa lentament. Les fumoses
calimes s'esbullaven de per sobre. Una gotellada fina polsej un
instant i cess. El cel vapors s'esbadell en alguns punts. Un
rajol de sol va creuar l'espai ombrvol, caient sobre les aiges
llunyanes, que s'allumaren amb una flameta d'or. Se coneixia que la
naturalesa es retornava a poc a poc. L'aire s'estremia, i, de sobte,
com recobrant el respir, va donar entrada a una ratxa de vent fresc,
que s'escamp per arreu. El soroll de la ressaga, ms harmonis que
mai, retentint alegrement com el xim-xim dels platerets d'una
xaranga, resson en les nostres orelles. La boirada s'esqueix, i
aparegu la muntanya, encara mig envelada, mostrant ses verdes
feixes en gegantina graonada d'esmaragda... i es va sentir
l'escotxeig de les perdius all amunt, i remor de fulles que
viuen. Du meu, que era bonic, all!... I un esbart de caderneres,
eixit no s d'on, va passar rabejant-se en el vent novell,
joguinejant-hi amb gaia refiladissa.

-Els sardinalers arriben, senyor! No voleu venir? - me va cridar un
vailet veient-me encantat.

Tothom corria cap a la platja. Els llaguts de sardinals estaven
atracant, uns aqu, uns altres all... La gentada els agafava i els
treia quasi a l'envola-vola, amb crrega i tripulants i tot. Quins
visques! quina cridria! quins aplaudiments! Els pobres sardinalers
saltaven de llurs barques i abraaven tothom plorant, plorant.

-Ai, Verge santa del Vilar!

-Ai, terra de Blanes beneda!

-Ai, mareta meva!

-Fills estimats!

Aquestes eren llurs exclamacions, repetides cent voltes.

Me vaig parar en aquell patr que havia atalaiat amb una criatura
a coll durant el perill. Estava dret, mut, girat de cara al mar,
fits els ulls amb aqueix esverament reposat i ombrvol que sol
deixar una llarga dolor. El seu fill menut, amb un bracet li voltava
la cama, recalcant-s'hi, amb el caparr acotat a la cuixa, mig
adormint-s'hi. Desprs d'una estona l'home s'esparvill i va
endrear la paraula a l'infant.

-Ja ho veus, Ramonet, ja ho veus, es pa que s'hi dna, a sa mar!
Hem vist sa mort a dues passes... i diu que ta mare s's enllitegada
de s'espant. Quina vida! Cada dia desgrcies, misria... I tu
aquesta maleda fallera, que no calles mai: -Pare, vui sser
pescador com vs... Pare, porteu-me amb vs a sardinals. Te l'hai
de treure, aquesta fallera: sents? Vui que aprengus ofici: res de
mar. Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell!

S'anava enfellonint tot sol, com si alg li fes la contra. Va agafar
el noiet per sota les aixelles, l'aixec en sopols d'una revolada,
i, encarant-lo amb la mar i mostrant-la-hi va dir: - T, mira-la,
sa nostra desgrcia! Fes-hi sa creu per un mai ms!- I nirvis,
malhumorat, desprs de posar la criatura en terra, li peg una
bufetada. -Recorda-te'n!


LA BASARDA


Anant de cami cap a un mas de la Selva, on tenia la famlia, se'm
fu tard per motius que no cal explicar. El sol era baix quan vaig
arribar al moli de l'Om, distant encara tres hores del terme del meu
viatge; mes, per tard que fos, hagu d'aturar-me a beure una mica
d'aigua, i em vaig asseure en una pedra, a la vora del riu, a
descansar un moment, tot fumant un cigaret.

El mol de l'Om no treballa de molts anys. s un casalot deshabitat,
o, ms ben dit, una runa inhabitable, perqu bona part de ses
parets ha caigut, i ses teulbades i sostres no s'aguanten sin a
trossos. En el seu interior hi creix arbrissa boscana, i la
llambrusca treu sa pampolada per les finestres. La resclosa,
somoguda i ratada, deixa escapar amb desdeny les aiges
rondinadores. La grossa turbina es podreix immbil sobre el rec
eixut, on les aranyes l'enteranyinen i les bardisses dels marges la
curullen de vilordes i fullaraca. I quan un hom pensa que en altres
temps aquesta roda donava moviment a una complicada maquinria, i
s'imagina el roncar de les moles, corretges i engranatges, el trfec
dels moliners, les corrues de carros que devien agombolar-se en els
patis, el dringar dels esquellerincs, els espetecs de les
xurriacades i els crits dels carreters animant tota la vall, no pot
menys de doldre's de l'enderroc i de la quietud d'ara. Ara
l'encontrada s deserta i boscosa. Els camins s'han enherbat i les
roderes s'hi sn esborrades. No hi transita ning sin molt de lluny
en lluny. El sol hi guaita dies i dies i mesos sense descobrir-hi
figura humana, i el vespre s'hi deixa caure en mig d'una quietud
mortal.

Poca estona vaig concedir al descans. Volia aprofitar, en lo
possible, per a la meva marxa, la claror del dia, que comenava ja a
vermellejar. Me vaig ficar, doncs, selva endins a bon pas; per
aviat vaig compendre que m'afanyava intilment, perqu ans de no
gaire m'havia d'assolir la nit en plena boscria. Per fora el sol
havia de ser ja post. A pesar de l'altssima verneda que em tapava
la vista de ponent, els besllums que, filtrant-se per les clarianes
del fullam, clapejaven el bosc, me deien prou, amb llur color i llur
feblesa, l'estat de la foguera d'on procedien. Havien perdut llur
centelleig d'or: s'enrogien, pampelluguejaven, no podien durar. A lo
millor s'estengu com una ratxada d'ombra i s'apagaren per tot
arreu. -Adu, bondadosa mirada del crepuscle: ja no m'acompanyars
ms!- vaig exclamar. Per m'equivocava: la morta flama del dia es
revif encara, i sos reflexos tornaren a escampar-se per la
serralada; i esblaimats, moradencs, ondulant com fumarelles
lluminoses, vagarejaren d'ac d'all, i s'apagaren i reaparegueren i
s'extingiren de nou una pila de vegades: tant, que no vaig perdre
les fiances de reveure'ls fins al cap d'un llarg temps d'esperar-los
en va. Per fi, vaig compendre que no tornarien, i llavors se
m'oprim el cor. Encara em mancaven dues hores de cam per un pas
completament deshabitat.

Quan vaig passar el pont de la Mostela, un pont de pedra estretssim
i d'una sola arcada, tan senzill que es diria que s l'os d'una
costellassa, la nit era ben entrada. A l'altra part del pont el bosc
era d'una negror imposant. Certament vaig agafar por. Per... de
qu?... De lladres? Ni tampoc no hi somniava. D'estimbar-me? Sabia
que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah!- aix s
basarda!- vaig mormolar: -una por de no res, prpia de dones i
criatures. s precs despreciar-la. Filosofia i avant!- Mes la
filosofia, que em feia avanar, no aconseguia pas tranquillitzar-
me.

Un acompassat flauteig de ttils que son lluny, en una fondalada,
m'encoratj ms que els millors raonaments. Vaig posar tota la meva
atenci en aquell cant adormidor, i a l'escoltar-lo em semblava que
la meva soledat no era completa. Hi havia sers que es movien, que
s'aplegaven per a una obra de vida i que es comunicaven amb mi pels
filets de llur veu. Feien certa companyia.

Un llumet, que aparegu ms tard en mig de la massa confosa d'una
muntanya, contribu tamb a dar-me conhort. All hi hauria una casa
i una famlia. Vaig figurar-me la masovera passant farina a la
claror d'aquell llumet, els xavals preparant l'establada de la nit,
i els jornalers recolzats a la taula parada, esperant l'hora de
sopar. La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en
la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de
llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella
gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva existncia.

Distreta aix la imaginaci, vaig fer bon tros de via amb cert
coratge; per quan vaig perdre de vista el llumet, quan, al tombar
una colzada, vaig deixar d'oir el flauteig dels ttils, i un silenci
perceptible, aterrador, vibr a l'entorn meu en la immensitat, me va
semblar que la nit me queia al damunt.

Vaig aturar-me esverat, pres d'un malestar semblant al que
experimentem a voltes quan una persona se'ns acosta cautelosament
per darrera. Volia girar-me i no gosava. Per fi vaig aconseguir-ho,
i vaig sentir pasar per la meva pell una alenada freda,
esgarrifadora. Per no vaig veure res... noms la boscria, les
fondalades, la fosca.

Vaig tomar a caminar, i hagu d'aturar-me altra vegada al cap de
pocs passos: no em podia sostreure a l'obsessi de que alg em
seguia i m'observava. Palpitant d'emoci, vaig tornar a guaitar, a
escoltar... El silenci era absolut: sols el soroll del meu encongit
respir s'atrevia a profanar-lo. La nit era augusta, difana: un
abisme blavs, immens, puntejat d'estels, que indicaven distncies
confoses en la fondria inacabable. I, a baix, la terra obaga
restava muda, amb un callament sant, com recollint amb religis
respecte les irradiacions de lo infinit. Aix s lo que es percebia
pels ulls i per les orelles... per, oi ms... Com explicar
aquella sensaci fonda i esborronadora que em perseguia? No sabria
comparar el meu estat sin amb el d'una persona que se sent
molestada fins a lo insofrible per la insistent mirada d'una altra
que l'espia en silenci de fit a fit. S: la tensi del meu esperit
arribava a lo inaguantable. No vaig poder resistir ms. Sang-glaat,
vaig caure de genolls. -O infinit! o ignot! o sant!... jo t'adoro!
Ajuda'm! empara'm!- vaig exclamar amb un crit involuntari, que
retruny espantosament en el meu cor. I, de boca terrosa, vaig
seguir resant, resant amb desvari, arraulit, tremols, fins que
m'esdevingu l'entendriment i el plor i el consol.

Vaig aixecar-me, a la fi, reconfortat, posset d'una dolcesa
mstica. La basarda no m'havia pas deixat del tot, per m'era
suportable. Amb el posat modest i les parpelles baixes, vaig
rependre la marxa pels viaranys solitaris, mormolant pregries 
mitja veu; i aix vaig poder arribar al mas.

All m'esperava la famlia amorosa i la llar encesa. Tothom estava
ja amb nsia per mi. M'adrearen algunes preguntes, que vaig
contestar amb laconisme. I vaig creure reparar que ning no parava
ment en les meves respostes. Seria que jo deia coses de poc inters
i els ulls de tots descobrien en el meu rostre quelcom de greu i
indesxifrable que atreia l'atenci ms que les meves paraules.
Quina mena d'honesta vergonya o d'encongiment d'esperit me va fer
callar lo ms important de la meva jornada? No ho s. Lo cert s que
vaig defugir converses, me vaig asseure a l'escon amb excusa de
cansament, i em vaig retre a les meves meditacions.

Mai com aquella nit havia coneguda la basarda, aqueixa por de lo
infinit, de lo ignorat, aqueix sofriment intens que tothom ha
experimentat alguna vegada i que mai no ha sigut estudiat amb la
circumspecci que es mereix. De qu depn la basarda? s que la
solitud, la immensitat i la fosca exerceixen de per si una
influncia maligna sobre les facultats de l'home, desordenant-les
d'una manera boja? O s que en aquelles circumstncies se desperta
en nosaltres una facultat quasi sempre esborrada per grolleres
sensacions, un sentit ntim, que ens fa aptes per a rebre la
suggesti de poders suprasensibles que ens pertorben i esborronen? O
Du meu! com dubtar d'aquest sentit pregon amb qu vos he palpat
amb terror santa en mig de la buidor de la nit? s un sentit balb,
obscur, com incipient, que, sense altres llums que he rebudes,
m'hauria pogut portar a l'adoraci de quelcom detestable, com a
tants pobles que tal volta no tingueren en religi altre mestre que
la basarda; mes, per balb i obscur que sia, cal reconixer la seva
existncia.


LLIBRE II  FANTASIES


LES SENYORETES DEL MAR


Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts
en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que
sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un t la seva canya i el
seu pilotet de cuca de roca, el menjar ms agrads als peixets.

Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridria de triomf cada vegada
que un d'ells treu del mar algun serr bocabadat, que esparrama en
l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses.

El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres
moradenques. Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau.
Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya,
entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell.

Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que
assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit.
Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que
ajauen llurs cimerols en l'aigua.

-Ja no piquen- rondina un. -Coi, que s fosc!- exclama un altre
escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida
fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen.
S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braos sobre els
muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la
serena, repapats en una roca.

La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig
partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti
la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada.

I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap,
patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre
vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells,
revestits de molsa marina.

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures
sensibles de llurs estranyes bsties, que s'enfilen pels relliscosos
vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en
l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i
els vestits.

Sn blanques com carn de peix; llurs cabells finssims tenen tons
irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells sn
verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls sn gotetes de llum
com les que produeix de vegades en el mar el fregads dels rems. Al
passar escampen una agradosa flaire de marisc.

Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls
acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt...

Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels
xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre
vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles,
procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacci el
paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del ms altet de
la colla; aquella s's emparada del ms grass, i amb son al suau i
temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre
un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al
qual es sn enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor.

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels
que dormen.

Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les
ones, de llurs variades i finssimes colors; els parlen dels peixos
i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents,
de les delcies d'una llarga navegaci, de la sublimitat dels
temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els
pescadors somnien, somnien tot all que els van inspirant les
petites fades.

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no
s'ou ms que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que
corren a capbussar-se a l'aigua.

Per l'encs ja s's realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap
mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afici a la vida
marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu
tristos i enyoradissos.


LA VETLLA DELS MORTS


Ja s'han plegat les ballades de Tots-Sants. La cobla s a l'hostal.
A la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l'escon uns, i en
tamborets i cadires altres, els musics s'escalfen les cames;
s'escalfen les cames i amoroseixen amb una suca-mulla de vi calent
llurs gorges seques i cansades. Cada un d'ells aguanta amb la m
esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van
estufant-se i envermellint-se els trossos de pa que suren en el
lquid fums. Els dits pelluquen, xarrupen les boques, i els
semblants van animant-se a influncies del sanits refrigeri.

Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un rec, a frec dels
tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en
descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba
pesadament damunt del pit.

Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les
barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de
joiell un brotet d'alfbrega a les orelles, conversen a peu dret,
enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l'acalorament
del ball, i amb llurs mocadors virolats s'eixuguen de tant en tant
la suor, que els arrosa la cara i el clatell.

L'hostalera i les minyones van i vnen de la llar als fogons i dels
fogons a l'armari.

Un xaval aclofat dintre un cove d'userda ho espia tot amb ulls
esparvillats.

El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, tot just deixa veure sa
flameta groga entremig de la fumerada que s'enlaira de les paelles i
cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la llar
vagaregen per l'mbit ombrads. Tot oneja en un trngol de llum i
ombres.

A toc d'oraci alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels
Morts, de la nit que entra. Se conten casos d'aparicions
sobrenaturals. Qui no en sap un ne sap un altre, i cada u procura
explicar-se d'una manera interessant. Un dels musics, un home alt,
magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles
blanques, desprs de xarrupar les solies del seu plat, pren part en
la conversa i diu aix:

-No se si haureu conegut an en Refila de Navata: jo s. Era la
primera tenora de l'Empord, un gran music, un compositor sardanista
dels que no en corren gaires. Ses sardanes... ja ho crec!... encara
es toquen i es ballen amb devoci: aquesta s la paraula. Se ballen
amb devoci perqu la seva musica t quelcom de religis, de sant,
de... no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. En aquells
temps era ja vellet, per xams, fresc... un home baix... (me
sembla que el veig)... rod de cara, molsut de clatell... Duia les
calces amb devantal, a l'estil d'abans, i el gec guarnit amb una
vistosa botonada de llaut. Ara no penseu que fos presumit: res
d'aix. Deixava caure a la bona de Du sa barretina musca, que li
penjava com un sac buit per sobre l'esquena. Solia anar amb les
mitges a garr i ni tan sols se n'adonava. Era un home que sempre
estava somniant solfes. Ah! no esmento aquestes coses perqu rigueu,
no... que el cas no s de riure... sin que les dic perqu vegeu si
el tinc ben present, aquell home, i perqu entengueu que lo que ara
vaig a contar no s pas cap rondalla.

Aqu el narrador fa una petita pausa. Tot s silenci. Les paelles
dels fogons han parat de xauxinar. No s'ou ms soroll que el ronc
sord de la gran olla de ferro penjada en els clemstecs, que comena
a arrencar el bull. El xaval del cove d'userda no aparta sa vista
dels llavis del music, com si hi sotgs la sortida de les paraules.
El music continua aix son relat:

-Avui fa anys, d'aix. En Refila de Navata havia anat a tocar les
balles de Tots-Sants a un poble de l'encontrada. Quan foren
plegades, a capvespre, tot solet, prengu el cam de casa seva. Ell
mateix m'ho cont. Duia la tenora lligada a l'esquena dintre sa
bossa de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall,
enfilant totes les dreceres que trobava. Mes, al cap d'una estona,
les cames d'en Refila prou trescaven pels viaranys, per els seus
pensaments n'eren lluny, lluny... ja no eren de la terra. Havia
tingut una inspiraci, i componia de cor. Ning, sin el que algun
cop les ha sentides, pot figurar-se de quina manera les inspiracions
roben l'nima d'un artista.

Aqu tots el musics balandrejaren el cap en senyal d'aprovaci, i el
narrador segu dient:

-El temps passava, i en Refila, distret, embadalit, no n'havia
esment. I, camina que caminars, ve que ensopega amb una rabassa
descolgada. Llavors torn en si (vull dir que sort del seu
capficament), i, com qui es deixonda, comen a guaitar a banda i
banda. Mira d'ac, mira d'all... s'havia perdut al mig de la
boscria, al bell davant d'uns barrancs fondos que haurien fet
basarda a l'home ms valent. Era nit, nit entrada. La lluna era
gaireb nova. Tot just s'obirava en la serenor com una ombreta ms
clara i ms blavissa que el fons del cel, vorejada d'un blanc filet
de llum. Els caminals... ja podeu comptar... s'esborraven a quatre
passes de distncia. En Refila estava ben desorientat. I heu's aqu,
fillets de Du, que mentre examinava les crestes i els vessants de
les muntanyes, cercant-hi quelcom que li fos conegut, amb una
alenada d'aire arriba a les seves orelles una mena de musica
estranya i embadalidora. Era un musica que totjust de Du se sentia,
fina, finssima, mig esbaleda en el ventijol. Sonava com un brunzir
d'abelles que ara s'acosts, ara s'allunys, augmentant o
disminuint, per sempre feble, confs... Qu ser? qu no ser?...
De moment en Refila cregu que era una illusi seva, una xiulada
d'orelles... un esbravament de la sang que remorejava les harmonies
somniades pel cam. Per ca!... se'n desengany de seguida. Aquella
musica no s'assemblava a res que ell mai hagus pensat ni sentit.
Era un aire de sardana nou, placvol, melangis... que s'emparava
del cor, despertant-hi les illusions ms dolces de la vida passada.
Duia a l'nima un record... aix... com el del so agrads dels
primers petons d'amor; per alhora hi despertava una tristesa... i
quina tristesa ms fonda, valga'm el bon Jess! Llstima de fosca,
que no permetia escriure un mot de lletra; o, si no, en Refila
hauria apuntat lo que sentia. Noms podia escoltar: aix s. I, per
fer-ho millor, a poc a poquet se pos a caminar cap all d'on
semblava venir aquell brunziment harmonis.

El music call una estoneta sospirant. L'hostalera i les minyones
s'havien girat d'esquena als fogons, escoltant amb la boca badada i
els ulls esverats. Ning es posticava. Solament s'oia el ronc sord
de la gran olla de ferro que bullia penjada als clemstecs.

Al cap d'una estoneta el narrador continu son relat d'aquesta
manera:

-En Refila de Navata no es recordava de sa casa, ni de sa famlia,
ni del cam perdut. No tenia altra dria que amarar-se en aquell
doll fi d'harmonia del qual anava seguint el rastre: Era un music de
cor. Al tombar un morro de serra, llambreg en una fondalada boirosa
un poblet lluny que rossejava a la llum de la celstia. Tira cap
all!... A manera que caminava, els sons atractvols eren ms clars,
menys confosos... Endavant! Tot d'un plegat se top amb una paret
emmantellada d'eura, una paret baixa... i al darrera s'hi estenia
una salzereda ufanosa i atapeda. D'all eixia una bravada humida
com de terra remoguda de fresc o regada de poc. Vatua! all es feien
les ballades! En Refila en sentia el trepig: un trepig seguit,
seguit, acompassat... arreglat a l'aire de la musica. No hi havia
dubte: all, dessota d'aquells arbres, es puntejava la sardana,
sense altra lluminria que la de les estrelles. Costava d'obirar els
balladors; per, a manera que la vista s'ensenyoria de l'ombra, es
reparava confosament com anaven i venien, rodant, rodant i
saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus
trepitjaven el sl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els
plecs de la roba entatxonats de terra, que amb llur moviment s'anava
esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila s'estrem de
cap a peus, comprenent-ho tot. Aquell clos era un cementiri. Els
salzes, els erols vorejats de roser florits, les creus mig tombades
que hi havia al dedins, alguns clots que semblaven cavats suara
suara... vaja, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts, i els
balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb perms de
Du, s'esbargien puntejant la sardana, el ball de llurs dolos
records. Els musics estaven encamellats damunt d'una tomba antiga
envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flabiols amb un al
de pit, amb un al suau que no arribava a botir gens ni mica llurs
galtes esllanguides. I amb quin gust i amb quina finesa tocaven!
Llur sonada era dola, embadalidora... s'emparava del cor, hi
despertava les illusions de la vida passada... per alhora hi
vessava una tristesa, una tristesa... quina tristesa ms fonda,
valga'm el bon Jess! En Refila no es cansava d'escoltar. A pesar de
la por que tenia, no sabia deixar-se d'escoltar, pobret. I
mentrestant la sardana s'acostava cap all on ell era, i dels cossos
freds dels balladors s'exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu,
que els rosers el sentien d'un tros lluny. I tal si el sentien, els
rosers! S'hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena
d'esborronament, i les roses, sobtades, s'esparpellaven i s'anaven
esflorant, deixant caure llurs fulletes per tots cantons. Ell, en
Refila, tamb la sentia, aquella fredor, al cap, al pit i a
l'ossada... i ja no tenia virior de fugir, i les cames se li
segaven, i les parpelles se li cloen amb una son invencible,
dominadora com la de la mort. Pobre Refila de Navata! Caigu, caigu
sense sentits al peu de la tanca, i... Du nos en guard, a
nosaltres, d'un son com el seu!...

Aqu el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap
pensatiu. Al mateix temps s'ou el cant lluny d'un gall, com un
gemec prolongat i misteris. Tothom s'estremeix. El xaval del cove
d'userda es gira pllid i esverat. Li havia semblat sentir una
alenada freda que li arrufava els cabells del clatell.

Desprs d'una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:

-Mn, mn! arca de ximples! Sabeu lo que supos, la gent, quan en
Refila cont lo que li havia passat? Doncs res: que la serena de la
tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les roses. I els
metges que el visitaren (perqu sempre ms ha estat malalt, flac,
abatut i descolorit) sabeu qu digueren? Que s, que s'havia tocat i
que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.

-I vs qu en penseu?- li pregunt el xaval del cove d'userda, amb
veu ansiosa i apagada.

-Jo crec que en Refila s ms savi que nosaltres i que tots els
metges- respon el music sentenciosament.

Tothom fa senyal d'aprovaci. Aquells empordanesos no s'estranyen
pas de que els morts, per b que estiguin llurs nimes al cel i per
freds que hagin de trobar llurs cossos soterrats, vulguin, amb
permis de Du, gaudir-se un cop l'any puntejant la sardana, el ball
de llurs dolos records, el ball sagrat de la terra.


LA XUCLADORA


Estic a la vora del mar, assegut en una roca i amb les cames nues
ficades dintre l'aigua. La penya em fa de respatller, m'hi recalco
cmodament i, tot amarant-me de les frescors de la marinada, que
minva per moments, passejo les mirades pel cel.

El sol ja s post; per ha deixat ratxes de llum ressagades, que
pugnen encara per conservar en l'aire llur senyoriu: s'emparen de
les bromes i dels nvols, s'hi vessen, regalimant-hi per damunt, a
filets d'or, hi encenen flames insegures, i, compenetrant-los, els
impregnen de resplendents coloracions. Mes enlloc troben
estabilitat, i aqu s'apaga una flama, all s'escola un regalim, tot
s'esmortueix per instants: els vapors atmosfrics canvien llur color
de porpra per la de lil, i la de lil per una grisor moradenca; i
la llum foragitada dels baixos salta als de ms amunt, i encara all
fulgura, i s'hi esparpella, i prova d'agafar-s'hi, assajant totes
ses meravelloses transformacions. Ah, com m'agrada, seguir d'una a
l'altra broma, d'un a l'altre nvol, aquesta llum moridora que es va
retirant amb tanta de recana! Els meus ulls la segueixen, la
segueixen... No em dol pas, perdre les hores aix. Aquests moments
sn els millors de la vida.

Mentrestant les platges properes han restat desertes. Els banyistes
que prenien la fresca aplegats en el sorral, se'n sn anats cap al
poble. En les cales, ni un nedador, ni una barqueta. Amb la soledat
s'exhala de la naturalesa un encant sols comparable al d'una
declaraci d'amor feta amb els ulls per una verge silenciosa. Sembla
que em digui: -Tota per a tu: ning ens destorba, ja.- No em
cansaria mai d'aquesta conversa muda. I van davallant del cel les
tristeses dolces de la vesprada serena. El vent manca: ara una
bufada, ara un al, desprs res... la calma. La mar no es mou, i sa
remoreta fonda i acompassada s una nota que, en compte de destorbar
el silenci, el fa ressaltar i li dna una mena de majestat. Veig una
estrella que lluu sordament, palpitant per encendre's. Ja s nit.

Me n'anir? Per qu, si ning m'espera i, per altra part, tinc
peresa de pujar la costa? Nostre Senyor, a les portes de la vida, hi
ha posat un vigilant fidel i reganys: el dolor, que t un dormir
tan som, que qualsevol perill el desperta; i, aix que s'esvera,
grapada aqu, grapada all, se fa sentir de tota la casa. Se pot ben
descansar en ell, i, quan dorm, s que regna la pau i que s
arribada l'hora de fruir de la vida. Doncs b: ara est dormint com
el vent, com les ones... No ser jo qui el desperti voluntriament.
No, no em vull moure mentre em senti a pler, mentre cap molstia no
em llevi l'agre de contemplar la nit, la gran nit del mar.

Vet all la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac
de calitja sollevat de l'horitz. Talment sembla que guaita el mn
curiosa i avergonyida, com una donzella que s'hi presenta per
primera volta. Per la vergonya, en el cel i en la terra, s una
flor d'aurora: acompanya els sers jovenans, i els aires del mn la
marceixen aviat. L'astre no triga pas a desempallegar-se dels vels
que l'ofusquen, i s'ala amb valentia, asserenant-se, aclarint-se,
vessant a dolls per l'aigua ses resplendors blanques d'estel.

La lluna!... En tots temps els enamorats l'han contemplada amb
simpatia: en tots temps han parlat, en vers i en prosa, d'un lla
secret existent entre ella i llurs sentiments. s una d'aquelles
idees que de tan repetides no ens causen cap efecte a la imaginaci;
i, no obstant, hi ha moments en que aquestes idees revellides se'ns
apareixen com a noves, amb la frescor i la intensitat d'una
revelaci directa de la naturalesa. I aix s lo que em passa en
aquest instant. S: entre les coses externes i els sentiments hi ha
una afinitat inexplicable. Jo suara no somniava ni remotament en
l'amor; mes veure la lluna i recordar escenes tendres, de molt temps
oblidades, ha sigut tot u. I m'ha vingut un desig d'estimar i de
ser estimat!... Ah! Jo voldria gaudir d'un amor veritable, no
estrafet per les convencions socials, gran, tendre, inacabable,
sense la prosa i les desillusions del matrimoni, sense les cremors
i els remordiments de les unions illegtimes; un amor que no s
estat encara mai al mn sin en algun somni com els meus. Res de
turpituds de la carn; un amor com el que senten els poetes per la
bellesa, per ms fervent, ms apassionat; un festeig etern. En el
meu cor hi ha fam de tantes coses impossibles!... Si almenys un hom
pogus gaudir d'aquest idilli algunes hores!... Aix no s pas
demanar massa: passejar per aqu, a la claror de la lluna, a bracet
amb una nina bonica, ideal... Oh, si me la dessin de les
entresenyes que jo diria!... No s desaprofitar les belleses
d'aquesta nit, el no compartir-les amb una nima enamorada que hi
armonitzi com la meva?

Bah, bah! Distraguem-nos d'aquestes cabries intils: frum de la
mar. Avui t la placidesa de les verges pures. I que ben agenada!
Ni les nines de les rondalles de fades han portat mai un faldell
ms enciser que el d'ella, perqu el d'ella s el veritable faldell
de color de lluna, que no s'obt sin per obra d'encantament. El
brodat s viu i palpitant: anguileja, pipelleja, saltirona. s un
teixit que es fa i desf contnuament sota una pluja de llum
argentada i fina. I aquesta llum argentada i fina transpua, sens
dubte, a travs del gran tou d'aigua, endins, endins, espargint-se
feblement per les fondries mai obirades. Qui la pogus seguir cap
a aquell fons inconegut, i contemplar amb ella els paisatges
submarins, llurs roquetams ferstecs, llurs boscries seculars,
llurs prats de flors estranyes: tot un mn, tal vegada, de sers que
s'han tingut per fabulosos! Qui sap?... Qui les coneix, les
criatures d'all dins? Quan clavo la vista en l'espessor
impenetrable de l'aigua, no puc evitar una mena de malestar i
d'esborronament, com si pressents que soc espiat des de dins de ses
foscors. Mes aix mateix s un atractiu per a la imaginaci. Les
belleses de la mar! Jo me n'embriago cada dia i no me'n sento mai
saciat. La nit serena, l'onatge peress...

He sentit una rialla fresca, infantvola. Miro, i al clar de la
lluna veig una banyista que est nedant al davant meu, rabejant-se
en l'aigua i rient de les seves prpies entremaliadures. Sembla
joveneta i bonica. Porta al cap una petita jardinera elegantssima.
Com que estic a l'ombra, no em deu haver vist, i es lliura amb tota
llibertat a la seva ignocent diversi. Es bona nedadora. Va i ve,
juga... Ara es capbussa, desapareix... Sols se veuen sos peuets, que
brollen de les ones com dues flors marines, i de seguida es
submergeixen. Passa una bella estona, i a la fi ressurt l'eixerit
caparr rublert d'una rodoladissa de brillants, que cau adollada per
les aletes de la jardinera i s'esmuny pels negres cabells. La nina
aixeca un bra, llena un grapat de sorra, i crida alegrement: -He
tret fons. Has vist, Fidela? has vist?

No he pogut reprimir una exclamaci.

-Qui s que ha parlat per ac enll? -diu de seguida la nedadora.-
s algun pescador? Destorbo?

-No temi destorbar-me la calada, senyoreta: al contrari. No sc cap
pescador, sin un desvagat, que admira les seves habilitats.

Se redrea gallardament, s'encara amb mi, i, posant-se una maneta
estesa damunt dels ulls com per preservar-se'ls del clar de la
lluna, em mira atentament. Est immbil. Son bust s d'una formosor
que ni somniada.

-Tranquillitzi's- li dic: -figuri's que no hi ha ning i segueixi
banyant-se; o, si sc tan infeli que li faig nosa, em retirar.

-Ah, no!- exclama; -no!

I va atansant-se a pleret a pleret. All, en l'ombra, llambrego son
cos, que fosforeja entre dues aiges. Se m'acosta, recalca una de
ses manetes en un dels meus peus, i amb l'altra m s'agafa a una
grossa mata d'algues que creix en una esquerda.

-Perdoni- em diu: -estic una mica cansada. Molesto?

-De cap manera- li responc amb galanesa. -Pot estintolar-se tant com
vulga i descansar.

-Grcies- fa ella: -no hi ha necessitat de ms. Aix estic millor
que en un llit, suro naturalment, i l'aigua s ms tova que la llana
i la ploma ms estufades. Dna bo, de banyar-se en una nit d'estiu
com aquesta. Vost s'haur rigut dels meus capgirells: veritat? No,
no m'ho negui: aix no s cap mal: jo tamb me'n ric. M'agrada
criaturejar: sap? Sc aix... tarambanota.

I riu que riu! No he vist mai resplendir unes dents ms blanques
entre uns llavis ms frescos i vermells... uns llavis molsudets, en
qu un hom endevina les dolors d'una fruita madura i fan ganes de
mossegar-los.

Desprs que ha donat esbarjo a la seva hilaritat, plega familiarment
els braos nus sobre el meu genoll, estintolant-s'hi, i, mig
aclucant els ulls, m'endrea una llarga mirada rasant per ses
sedoses pestanyes. Jo estic emocionat. No s lo que em passa.
Aquella mirada m'enlluerna, m'atira, s'emporta quelcom del meu
esperit, quelcom que es dilata vibrant i surt enfora a banyar-se en
fluids deliciosos. I resto gaireb defallit, i el cap me va en roda.

-Vost deu trobar-me molt original- me diu la dama amb veu manyaga i
harmoniosa. -I, efectivament, en sc, d'original... i me'n glorio..
Figuri's que ni la marinada s ms lliure que jo. No em subjecto als
costums socials, no tinc prevencions de cap mena, i faig sempre la
meva santa voluntat. Si vost vol... Per... ca!... no tothom t la
meva despreocupaci. Sap qu li anava a proposar, ara? Una
calaverada: res, que vost fra un bon company per a nedar de
parella. s tan avorrida, la soledat! I, veu?, vost no em coneix a
mi ni jo a vost: una circumstncia preciosa, que fa ms simptica
l'aventura: oi? Una tarambanada bonica, una gran idea, com totes les
meves.

I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora. He
reparat que t els ullals fins i punxeguts, per li escauen.

-S, s: aquesta nit havem de ser companyons: est decidit- afegeix
amb el to d'una criatura viciada per les moxaines. -Com jugarem
arruixant-nos d'aigua lluminosa! Com vagarem d'un banc de musclos a
l'altre!... Oid! l'acompanyar a una caverna on hi ha una reconada
de sorra fina, un ja excellent! s un lloc ple de lliris de platja
que, amb la serena de la nit, s'enflairen de les olors ms suaus.

A manera que parla va recalcant-se ms i ms sobre els meus genolls,
i m'afalaga les mans amb els seus dits llargs i rosats. El pler me
va ensopint, el paisatge s'esborra davant meu, i la bella damisella
ocupa tot el meu camp visual. Per en aix em retorno un moment, i
reparo, all a la vora, una cosa llorda, una vella d'ulls de peix,
que neda en la foscor, esgarrapant l'aigua amb els seus dits
sarmentosos. Aquella visi em causa una bella esgarrifana. Du del
cel!... M'aixeco d'un plegat, m'abrao fortament a una penya, i,
rient com la formosa banyista, per amb un riure que em fa venir
calfreds d'horror.

-No has guarnit prou b el parany- li dic. -T'he coneguda: ets una
Xucladora. La teva companya, la Fidela, com tu li dius per fer
creure que parles amb una criatura batejada, s la Mort d'aigua; i
l'he llucada al teu darrera, per ms que procurava amagar-se. Has
errat el tret. No, no ser per a tu! M'ho havien explicat alguns
mariners vells i no ho creia. Sembla mentida que un ser tan forms
pugui tenir el cor de fera! Ah! ja fan b, d'enramar amb llor beneit
les proes dels llaguts! Ets dolenta, ets falsa com la mar tradora.
Per t'he ben coneguda. El teu barret s teixit d'una herba que no
ha vist mai el sol. Les dues agulles que te l'aguanten al cap sn
dues banyes de llobregant. M'ho havien explicat i no ho sabia veure,
ni tenint-ho davant dels ulls. Ai, si t'hagus besada!... Ja no em
desclavava dels teus llavis! Me volies al mar per beure't la meva
sang i per lliurar el meu cos escolat als corrents i llimarols,
privant-lo de sepultura sagrada. Oh, maleda, maleda!... Del mal
que m'has fet, no en guarir pas fcilment, el meu cor; per salvo
per a Du l'nima.

I, dit aix, estenc el senyal de la creu del front al pit i
d'espatlla a espatlla.

Llavors, la Xucladora, que se m'havia estat mirant de fit a fit i
bocabadada durant el meu parlament, cau, rebotent de cap a la roca
amb un soroll que em fa escruixir. I tot em sembla fosc, i fujo...
fujo.


LLIBRE III  NOVELLETES


EN GARET A L'ENRAMADA


L'aire est impregnat d'exhalacions fresques i humides com desprs
d'una ruixada; per que en sn, de flairoses, aquestes fresques
exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan
encatifats, i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la
roba i les cabelleres. s la nit ms alegre de Blanes, la darrera
nit de les enramades. El vent s suau i temperat, el cel ser, i el
juny xams riu entre les estrelles.

El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble
un guirigall d'harmonia que alegra i engresca el jovent. Les
xicotes, al sentir-lo, no poden pas restar un instant ms a la
taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el
fams cap de la festa. -Ja passa sa coixinera!... sentiu?.. Sa
coixinera, i encara m'hai d'endegar! A on tinc sa xalina? A on m'hai
deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si
em cau b, aquest lla; si ses flors me van millor aix o al costat
de sa tannara. Sa passada, sa passada!- Tot s fressa i trasbals.
Els minyons endrapen precipitadament, asseguts de gairell a les
cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen
precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El
jai roman tot sol a la taula, llemugant, amb ses genives
esqueixalades, les calaborques del cap. De tant en tant, desprs
d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap
tristament, tot mirant-se el porr, el company fidel, i exclama,
sospirs: -s son temps. Qui pogus tornar-hi!... Que es
diverteixun, mentre s'hora s bona!

L'enramada de l'Auguer ser la millor de la vuitada, perqu enguany
els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, _s'americano nou_,
fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la
nit; El sac dels gemecs anir, doncs, a rec; per tocar a la
taverna per engrescar els bevedors. La festa ser com no se n'hagi
mai vista cap al barri.

El noi Garet, un mariner simptic, caraprim, morenet, d'ull gris i
mirar vergonys, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc,
vestit amb una roba flamant de llana negra, calat amb botes noves
de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al
barri de la festa. El seu carrer est ombrvol; mes els que
l'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la
lluminria. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es
van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del bra,
cantant una can d'amor ms funeral que el _Dies irae_; desprs un
estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de
fira; desprs una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu,
de la manera ms estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenci
dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se
determina, per fi, a seguir la riada. Per, en mig de la riada de
gent riallera, en Garet camina macilent i pensvol, perqu sap que a
l'enramada no hi va a xalar, sin a patir. Est enamorat de la seva
cosina, de la Cinta, filla d'un palangrer, i no creu ser pas
correspost; si b s veritat que en tres anys de sospirar per ella
no ha gosat encara declarar-s'hi. I la culpa de tot la t el no
saber de ballar; perqu, si ell n'hagus sabut, no li haurien pas
mancat ocasions ni coratge. Ah! vol molt de valor, aix d'acostar-se
sense ms ni ms a una noia i, mentre ella vos est clavant la vista
fins a l'nima, dir-li que l'estimeu! En canvi, amb el bra voltejat
a la seva cintura i el cap acostat a la seva orella, en mig de les
giravoltes d'un vals, entre el trat i la bonior, ja s diferent. A
en Garet li sembla que en aquest cas les paraules han d'acudir a la
boca i esllavissar-se'n per si soles. -Vaja, s'homo que no sap de
ballar s un ning. Valdria ms que el tiressin en mar amb un roc as
coll.

El carrer de ca la Cinta s precisament el centre de la festa. Hi
han guarnit un cobricel de veles de barca; un cobricel adornat amb
una virolada xarxa de cadenetes de paper, entre les quals pengen
tota mena de llums encesos: salamons de cristall, llumeneres,
quinquers, llums de ganxo, fanals, gresols... demaneu! Els marcs de
les finestres i balcons estan engarlandats d'esparreguera. Les
baranes se sn convertides en una tofa de flors. Les parets
desapareixen darrera d'una verda cortina de ramatge. Un llagut vell,
entravessat al cap del carrer i revestit de cobrellits i banderetes,
serveix de cadafal als musics, que, entremig d'atxes enceses i
teiers flamejants, apareixen arrastellats en dues files com al cim
de l'altar les nimes del retaule en dies de novenari.

Quina muni de gent! Quines empentes! L'atmosfera est saturada de
les ferums ms heterognies: olor de fullam tendre, baf
d'aiguardent, flaire de farina d'arrs i d'essncies de tocador,
perfums d'escanyapits, tuf d'avellanes torrades i cacauets, bravada
d'alens pesats, bavor de cossos que suen; barreja marejadora,
boirada que fra irrespirable, si l'airet de la nit no acuds de
tant en tant a esbargir-la, escorrent-se per tot arreu. I quins
crits! quines exclamacions d'admiraci i alegria! Sols en Garet no
diu res, ni es pren cap inters per les galindaines de la festa. Qu
se li'n dna, de tot aix? Aixeca el cap per damunt dels caps de la
gentada, i fita la vista en el portal de la casa del seu oncle. Les
orelles se li han ensordit i no sent ms que els batecs de son cor.
All, dreta al gra de l'entrada, com una santa en un nnxol
engarlandat, hi ha la incomparable Cinta, que resplendeix ms que la
lluminria.

Es una mossa garrida, robusta, colorida de galtes, encesa de llavis,
de cos buf, pit abombat i ancacostats onejadors; una mossa en tota
la frescor i exuberncia de divuit anys ben aprofitats. Amb el seu
saquet de mussolina blanca enflocat de vermell, el seu vestit a
_l'acorde_, i el _sagasta_ desvergonyit del seu pentinat, eclipsa
les ms riques menestrales, que rumbegen seda i joiells. Altrament,
quin joiell pot haver-hi ms brillant que els seus ulls castanys
enlluernadors, ni quina pedreria ms fina que les seves dentetes
encoixinades en unes genives de color de rosa, que es mostren de
soca-arrel quan l'abundosa rialla obre l'estoig on estan embotides?
No: per a en Garet no hi ha cap noia que se li pugui comparar ni de
lluny. Ella sola t la grcia sempre atractvola, la formosor de qu
el cor no se sacia mai; i la naturalesa l'ha dotada d'una virtut
esbojarradora, que s'exerceix a distncia, aix com ha dotat la mel
novella i el dol arrop del poder d'embriagar els que en llaminegen.
Mes en Garet, al confirmar-se en aquestes idees, no les formula pas
amb aquesta claredat. Avesat des de la infantesa a les solituds del
mar, son pensament buit de paraules capeix les coses intutivament,
sense necessitat de registrar-les en mots ni d'analitzar-les; i,
essent sensible i d'inclinana meditadora, no troba sovint altra
manera d'expressar-se que amb un sospir o amb una exclamaci.
Aquesta falla de paraules s precisamente la seva pena. Qu li dir,
a la Cinta? Com la saludar? Escorcolla que escorcolla el seu mag,
i no troba pas lo que necessita; i, mentrestant, sua d'angnia, el
coratge se li desmaia a manera que s'acosta a la desitjada xicota, i
cerca entremig de la gentada, sense adonar-se'n ell mateix,
entorpiments que retardin la seva marxa.

-Lloc, lloc!... Plaa!- Va a rompre el ball. El director d'orquestra
pega un cop d'arquet a la caixa de son viol, i de seguida esclata
una ratxada de msica tronadora, que passa sobre la multitud movent-
hi un onatge de temporal. El vals giravolta ja en les imaginacions.
Cames, per qu us vull? Braos, per qu serviu? Ha mancat temps per
a fer plaa, i ja les parelles circulen, obrint-se-la amb llur
moviment de remol.

En dies d'enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i
convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camndules, com els
homes, ni troben del cas repelar voluntriament com fan ells moltes
vegades. La musica les enardeix de seguida, de seguida escullen el
pari que els conv, i apa, que l'hora s curta. Sn llurs dies.
Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen
les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna
harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a
les parets de les cases fins a desaparixer darrera del ramatge que
les adorna.

Aix ho fu en Garet, i no sofr altra contrarietat que la de rebre
dues o tres dotzenes de trepitjades als peus, ja prou malmesos per
les apretors de les seves botes noves de vedellet. Si almenys
l'hagus trepitjat la Cinta! Baldament li hagus fet veure les
estrelles, amb quin gust les hauria vistes! Per no ha tingut tanta
de sort. La Cinta navega per altres indrets, bornejant lleugera,
voleiadora, que no es diria sin que l'onada musical se l'emporta,
estufant-li les faldilles, enriolant-li la cara i bategant-li sota
les sabatetes. No se li repara el ms lleuger senyal de fatiga. En
canvi el seu company, un galifardeu ample de barres, camusot,
clatellut i de pentinat gitanesc, est esblanquet i respira
penosament, amb les aletes del nas dilatades i moradenques, i la
boca enguerxida per l'esfor que li costa sostenir-hi un cigarrot
bavalls i apagat. -s un barat que vol seguir es vol d'una gavina-
mormola en Garet, encantat d'haver trobades les paraules necessries
per a expressar la seva idea.

Quan, acabat el vals, en Garet aconsegueix arribar a casa del seu
oncle, no hi troba ms que l'avi, l'avi Pau Pere-Bo, anomenat aix
perqu un dels seus passats se digu Pere i meresqu el sobrenom de
Bo; i heu's aqu, entre parntesi, per qu en aquella casa tots els
homes sn Pere-Bons i les dones Pere-Bones.

L'avi est assegut en una cadira de braos, a la llinda de la porta,
entre els testos de lliris i margaridoies que hi han portat del
jard per a embellir-la.

-Bona nit, avi. A ont s, s'oncle Jan?

-A ses balles.

-I sa tia Tana?

-A on vos que sigu?... A ses balles.

En Garet pren una cadira i s'asseu darrera el test ms amagat. Si
sabs de ballar, prou que es posaria jactanciosament al baterell de
la claror perqu el repars la Cinta. Que engret s'aixecaria,
llavors, si ella l'invits, i amb quin goig l'abraaria i se
l'enduria triomfalment rumbejant-la carrer amunt i carrer avall! I
no estaria estemordit, no: llavors trobaria les paraules que van
dretes al cor. Mes, ara, quin altre remei li toca, que arrupir-se a
l'ombra i glatir arreconat a l'entrada, sota les nanses i xarxes que
pengen del sostre oblidades de tothom, i en companyia d'un pobre
vell que s'acodorm, ja mig rendit, a la mort, que li enfredora la
sang? Que llarga i anguniosa s la nit! Que interminables, els
balls! I la Cinta no en deixa cap, salta que salta, volta que volta
alegrement; i els seus salts, els seus alegres salts, cauen
dolorosament sobre l'nima d'en Garet, i la premsen i la sacsegen i
la malmeten. La msica atabala i exaspera el pobre miny; les
lluminries semblen enceses per escarnir el seu dol; i, no obstant,
no es queixa de ning ni de pensament: s'ha fet tant a patir, en ses
lluites amb la mar! No es queixa de ning sin de si mateix. -Jo en
tinc sa culpa, per gamars. Un gamars com jo no se la mereix, una
noia tan caia.

Gran cridria, xiscladissa, esvalot.

-Qu hi ha?

-Qu passa?

-Calleu!

-Fugiu!

-No espantar-se!

No s estat res: un fanals de paper que s's ablamat, escorrent un
raig de cera fosa sobre el nas de l'hereu Pigot i els vestits
d'algunes balladores. La dansa s'ha susps un moment, per les
parelles no s'han pas separat; i, aix que s'ha conegut la causa de
l'alarma i que s'ha engegat la rialla consegent, tornen a pendre
l'airs balandreig de l'americana.

L'americana s el ball de les confidncies. Arreu sona un xiu-xiu
seguit seguit com la remor de l'oratge en una pollancreda. Els caps
s'acosten, el moviment se va esllanguint La Cinta sembla que
s'acodorm tot escoltant lo que a cau d'orella li diu el seu pari,
que s en Panxo Manxiula, l'home del dia, l'irresistible americano
que ha llogat la cobla i ha comprada una casa al passeig de Mar.

En Panxo Manxiula s alt i escardalenc; t l'ull negre, la cara
magra i de color de poma cuita, el bigoti gros i les celles molt
amatades; s lleig i els cabells li cendregen; per quina noia no
es fondria per ell, al veure'l amb aquella cadena de rellotge tan
gruixuda, amb aquell llampegar d'anells als dits i amb aquella
pallola de xipixapa, que li costa vint-i-dos _pesos or_? En Garet
comprn que no hi hauria lluita possible contra aquell rival. Abaixa
el cap amb defalliment, i, en mig de la seva dolor, s'entendreix
pensant que lo que li toca s callar, guardant el secret de la seva
amor per no enfosquir la ventura de la seva estimada.

-Destorbar-li sa sort, mai!

Gronxant-se, gronxant-se, van passant les parelles per davant de
l'entrada de can Pere-Bo. Gronxant-se, gronxant-se, hi passen la
Cinta i en Panxo Manxiula. En Panxo Manxiula demana el clavell que
ella porta al pit damunt d'un bullidor de rinxolades puntes
blanques: ella l'hi nega amb repetits decantaments del seu caparr.
Ell referma el seu prec, i ella esclafeix una rialla afectada,
llarga, sorollosa; una rialla que es podria posar en solfa per la
brillant varietat de les seves notes. -Oh, ca! Oh, ca! Aquest
clavell el gordo per as meu estimat! No el donar a ning sin as
meu estimat!

L'estimat de la Cinta! Qui ser?  Qui podria ser? Si seran burles!
si seran veres!... En Garet voldria posar-ho en clar, i observa que
observa, mira que mira... Lo cert s gue els balls se van succeint i
que el xams clavell no s'ha pas mogut del seu ja de rinxolades
puntes blanques. I ve que arriba l'ltim vals.

Els musics, encastellats a dalt del llagut, desprs de xerricar
llargament el vi ranci d'un porr que va passant entre ells de m en
m, s'aferren a llurs instruments i rompen a tocar la darrera dansa
amb un delit imponderable. All, s treballar de gust! L'hereu
Garranyiga, menut, desnarit i bellugads, amb el viol enclotat a la
galta, estira que estira l'arquet desesperadament, amb unes
batzegades tan llargues i tan sobtades, que un hom sempre tem que no
acabi per esguerrar el music del seu costat. Mes aquest no s'adona
pas del perill: s en Godoy estanquer, un home d'una testa
incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou
les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les
pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per
fer brillar les notes de son flaut, per damunt del qual s'escorren
i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan
Mata-sogres, escampant mirades ferstegues, allarga i arrona el
serpent, que ara, amb sa boca de drac oberta, es llana sobre el
cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira,
grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata,
vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueda, els cabells
esblenats galtes avall, dret en el cadafal, seris, ombrvol,
abraant el seu contrabaix amb el posat ttric de qui endrecs
conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i
satraquejaires, que talment sembla que surtin de sota terra; En Lluc
Molt toca el cornet. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les
orelles se li tornen morades, i se li ennegreixen al front les
sinuoses venes. All, s bufar!  All, s guanyar el jornal! I si el
so agudssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no s mai
d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar quant a
intensitat. Tots, tots els musics s'escarrassen, esmerant llurs
forces sense recana en aquell ltim vals de la darrera enramada.
Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos,
udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airs
comps; feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un
gall de llavor; i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals
memorable.

Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabs mai.
Per dues vegades els musics hi han posat fi, i els picaments de mans
de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en
Lluc Molt rebat, esbufegant, el cornet sobre les taules del
llagut, i exclama, amb un crit desesperat: -S's acabat el brquil!
No puc dir fava!- Llavors la msica s'estronca, sona una gran
riallada, i la gent comena a disgregar-se.

-Grcies a Du!- mormola en Garet aixecant-se de la cadira. -Ara
podr parlar amb la Cinta... i li dir: -Bona nit, Cinta...; s...
Bona nit, Cinta... maca...- Mes aquesta ltima paraula li ocasiona
una emoci i una vergonya tan grans, que el miny comprn que no
s'atrevir pas a pronunciar-la davant de la seva estimada. Cal,
doncs, cercar-ne una altra, una d'agradosa, de ben dola, per que
no impressioni tant; perqu, si l'emoci el tras, s'exposaria a fer
un paper ridcul. Cal trobar una paraula... s... Quina?...

Mentre la va cercant, els vens despengen els llums de l'envelat;
l'avi Pau Pere-Bo, estintolant-se amb el seu gaiato, se retira xano-
xano cap a sa cambra; i compareixen la Cinta i els seus pares.

-Hola, Garet!- li diu la seva tia al reparar-lo. -Qu has fet? Com
has passat sa nit? Posta va que no t'has mogut d'aquei rec
d'entrada! I s clar! Ja n'estic ben certa! Es caret de Du s's
estat aqu amagadet perqu ses noes li fan por. Un paiards ms alt
que un abre de fragata! I doncs, per a quan les gordes, ses cames?
Vatua es cap de treure! Avui ha ballat tothom: ets americanos veis
amb ses seves senyores, jo i es teu onclo, se vea Xaromba, s'avi
Ranco... tothom, mencos tu, un miny com unes roses, a sa flor des
temps; un noi que podria sser es gallaret de ses festes. I doncs
que tires per frare? D'on l'has treta, aquesta sang de llu tan
freda?

En Garet prova de contestar diferents vegades, i sempre el
desconcerta el fluix de paraules de la seva tia; i, quan aquest
fluix s'estronca a la fi, les rialles de l'oncle Jan i de la Cinta
acaben d'atracallar el pobre miny, que es cuida morir de vergonya i
no sap com decantar les seves mirades temorenques. Ja no pensa pas
en parlar a la seva cosina: no pensa sino a esmunyir-se, a fugir.
Saluda amb la m perqu el nu dolors que se li s posat al coll no
li permetria dir un mot, i se'n va cap a la porta. Per la Cinta
l'atura agafant-lo pel canell. -Escolta, Garet: a on vas? Ajuda'm,
que arrenconarem aqueis testos. Vs?

En Garet i la Cinta resten sols a l'entrada, i van traginant cap a
dins els testos que embarassen el pas de la porta. A voltes, al
deixar ambds ensems llur crrega en un rec ombrads, llurs cabells
s'entrefeguen. Puja-li llavors a en Garet una foguerada de sang al
cap, i l'escomet un desig vehement de parlar, de declarar la seva
amor. I aquest impuls s tan viu, que arriba a estremir-li els
llavis i la llengua; mes li manca la paraula i s'exhala en
anguniosos sospirs.

Acabada la feina, el xicot no sap qu dir ni quina determinaci
pendre. S'eixuga la suor amb el mocador de butxaca, s'acosta al
portal i s'atura a la llinda, no gosant pendre comiat de la seva
cosina ni romandre amb ella. La Cinta se li atansa tota manyaga
manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somrs
que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de
color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: el vs?- En Garet es
posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb
els ulls oberts i la boca badada, resta inmbil, encarat amb la
xicota. Ella repeteix, amb una veu tremolosa i baixeta com un
sospir: -L'hai gordat per tu, Garet: el vs?

-Conxos!- exclama el miny agafant el clavell. I ja no pot dir res
ms: no ha trobat cap altra paraula per a expressar la seva
sorpresa, el seu agrament, la seva felicitat i la seva amor.
Ennuegat pel plor, besa el clavell i l'omple d'una rosada de
llgrimes. I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a
cua d'ull amb una satisfacci dissimulada, li dna la bona
nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola,
grinyola...

Adu-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja sn
apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna
guaita per entre les veles. Els musics se'n sn anats; i el llagut
que els serv de cadafal, despullat de cobrellits i banderetes,
mostra sa negra carena i ses posts mig desenquadernades. Un grup de
gent que mou tabola, ltim escamot del passat aplec, va allunyant-
se, i amb ell desapareix tot lo artificis, tot lo grotesc; i la
naturalesa rstega, amiga de la soledat, va acostant-se al carrer, i
s'hi esmuny a pleret a manera que el trepig i la bonior s'hi
apaguen. S'hi esmuny a pleret, escampant-hi son al bosquet,
sanits; s'apodera del silenci, i sigilosament, com amoixant-lo, el
va poblant de les seves veus somnioses: confosos sorolls de la
ressaga, sospirs de les arbredes, cantria vaga dels herbeis
habitats per un mn d'insectes, passades llunyanes d'un rossinyol
que vetlla el niu de ses amors a la claror de la lluna; remors de
vida, llenguatge inarticulat i suggestiu que parla de plers amagats
i d'esperances indeterminades.

Que b s'harmonitzen aquestes veus amb els sentiments d'en Garet!
Comms per una esperana verge i tmida, ha restat sol al carrer, al
peu de la porta de la seva estimada, contemplant el clavell que ella
li ha regalat. Aquell clavell, a les seves mans, no s una flor com
les altres: s una vareta mgica, s el ceptre de la felicitat, s
un nial d'illusions que van alant llur vol com silfs invisibles,
espargint un airet afalagador, i mormolant, amb una veu harmoniosa
que se n'entra al cor sense passar per les orelles: -Ets estimat.


LA FINETA.


La Fineta s sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare
i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins
l'endem de bon sol, perqu volen aprofitar les calades de prima
i de matinada. Sa mare, pobreta, algunes setmanes endarrera se
neg en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha d'engolir-
nos a tots. La Fineta s sola a casa, i la basarda no la deixa
dormir.

Aix que veu blanquejar en els vidres entelats de sa finestra el
primer llustre matinal, salta del llit, s'afanya a vestir-se, i surt
a fora el portal de sa casa solitria. La casa s lluny de poblat.
S'ala en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.

Encara s fora fosc. Encara la llum del fanal que crema en la
cantonada de la casa, davant d'una capelleta, s ms potent que la
claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les
figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els
arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora.
Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent,
grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga
prcess de fantstiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A
frec d'un dels ms llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una
estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. s
que encara regna la nit, i el dia pllid no fa ms que guaitar-la
amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que
amuralla el llevant.

La nina s'aseu en un pedrs i ulleja l'horitz, cercant-hi la vela
del seu pare; per no hi veu res sin el gran desert d'aigua. La
vela que cerca deu ser lluny, lluny, part d'all de la calitja.

Mentre est ullejant aix, ou un estossec rogalls, es gira, i
repara un home que passa pel cam. El cor se li eixampla: ja no
est sola. El vianant s un home alt i ferreny que va amb una camisa
estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de
pellingots, arregussat de braos i descal, i amb un gaiat gruixut
a la m. La Fineta l'ha conegut de seguida i el saluda amb un
ben agrads -Du-vos-guard -; mes, aix que s desaparegut costa
avall, agafa por d'aquell home mateix que l'havia encoratjada amb sa
presncia, i corre tota tremolosa a tanar-se i barrar-se a casa
seva. Aquell vianant s un foraster a qui ning sap altre nom ,que
el de l'_Home del bosc_. D'en que s vingut a l'encontrada viu a
la boscria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia
que la d'un gos de ramat. Fa de carboner, i, quan li lleu, es dedica
a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els
crancs per les crtues de les roques, i fent caure, amb esquer i
grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que
s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. A vegades baixa a la
cala i ajuda a tirar l'art; per, enllestida la feina, no hi fa
estries: areplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos,
que, apartat de la gent, el vigila des d'algun cap de roca, i ambds
se n'entren bosc endins o s'allunyen per les penyes. L'amo i el gos
se donen ms d'un esguard per lo sorruts, per lo roigs de pl i per
lo carnusos. De l'amo ning ne diu b ni mal, per tothom se'n
malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.

Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li
treu totes les temors. Ascendent, xams, gallard, no sembla el
mateix que decadent i tristoi se n'an a la posta el dia abans. Ix
de la mar dotat d'una frescor jovenana, com d'un bany sanits i
rejovenidor. El mn s'alegra... les colors li tornen... Se diria
que les plantes somriuen entre les llgrimes que han plorades a la
nit.

A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de
sa casa i, trescant d'una tira de sarments a l'altra, d'una feixa a
la de ms avall, arriba a la platja vena. All saltirona
alegrement, a peu descal, per sobre les boves, fresques de rosada.
A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns,
branques de corall, pedres de Santa Llcia i sabatetes de la Mare de
Du; desferres escopides per la ressaga, que sn de qui primer les
agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons
va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa els vestits i
li penetra a la pell. Llavors s'adona que s'ha mullat de mala
manera, s'aparta d'aquell lloc, i, tremolant de fred, se'n va cap al
net sorral. Tamb el troba fred i humit. En canvi, una onada que per
atzar li ha esbandit els peus, era temperada, calentona...

Quines ganes li entren de pendre un bany! La mar est en bonana.
Les ones se boteixen amb suavitat i, amunt i avall del vessant de la
platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com
una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en
l'ensenada, tan aviat es submergeixen dintre l'aigua com ne rexen
regalimant per tots els fils de la molsa verda que creix en llurs
asprositats. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer. La
cala s solitria, amagada entremig d'altes penyes clapejades de sol
i d'ombres moradenques.

La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ning la
veur. Fica ses petxines dintre d'una balma, estn son devantal, son
sac i ses faldilles en una roca assolellada, i, quan resta en
camisa, guaita amb astorament a l'entorn i corre a amagar-se
dintre el mar. Alli sent una escalforeta agradosa que es va emparant
del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un llit, i, amb el cap
decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de l'aigua, els
ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a
bracejar i camejar amb dol moviment. A pleret a pleret, neda fins a
les seques; i, desprs d'haver pellucat en el banc de musclos,
joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. All s
el seu esmorzar.

Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el
sol estn per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret.
L'aigua lluu com el llom d'un peix escats i daurat. L'escuma
s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les
roques i el sorral. Fa braumenta calor. Per la reconada de llevant
no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament
els besllums que l'aigua envia cap les penyes, i les vibracions
rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla.
La nedadora se n'hi va desprs d'haver-se refrescat amb tres o
cuatre capbussades. Alli, vora la platja, s'ajaa sobre una roca
fina. Tot just l'aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet,
que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a travs d'un cristall
pur i verds. Mes la nina es figura estar ben tapada, perqu, tenint
el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l'aigua
llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos
esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Est b. Descansa calentona i tranquila. No ha de passar mal de cap
per a res, ni per al dinar, perqu no l'ha de coure fins que arribi
amb el peix el llagut de son pare. Noms l'enneguita una mica el
pensar que se n'haur d'anar a casa sense camisa; per, un cop porti
les faldilles i el sac, la falla no es coneixer pas. Per vestir-se
s'haur de ficar en algun amagatall, perqu, com que no t llenol
per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si alg passs per
aquells voltants. Amagatalls rai!... Per altra part, en dies de
bonana no sol acudir a aquell esperagol cap altra barca que la del
seu pare... I veu-te-la all que va venint a llargues bordades, a
llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela
que tantes voltes ha apedaat. L'obira amb alegria, com si veis
l'ala d'un ngel familiar. Aquell llagut s la companyia, l'amor i
tot lo que desitja. Aix que atraqui, ella ser servida al seu pler,
prqu un de sos germans anir en quatre gambades a cercar-li la
roba que necessita. Qu s joliua, quan s'acosta, lliscant per un
mar tranquil, la barca que s'enyorava! La nina la va seguint amb la
vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera
de les penyes, li sembla que s's eclipsat un astre i que el mar
s'ha entristit.

Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la
barca, s'entret contemplant com se retraten en el mirall tremols
de l'aigua els nvols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li
tamb mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No
es recorda de quan temps fa que no se l'havia vista. T tot el
semblant d'una dona, per s ms formosa que abans... fora ms. Sa
pell conserva la tendror d'abans, per ms ufanosa. Les nines
grosses i negres de sos ulls, verament escampen claror per sota el
prtic de seda amb qu les ombregen les pestanyes. Quan bada una
mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca
dentadura, llavors... sobretot llavors... s quan son rostre resulta
ms bonicoi.

Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig acluca les parpelles;
ara somriu... ho prova tot: fins i tot fa llengotes. A lo millor del
seu embadaliment es sent una xarpada al muscle, es decanta
esglaiada, i veu dintre l'aigua, a frec de les seves, les cames
vestides d'un home. Lo primer que se li acut s que deu ser algun
pescador que haur caigut deltabaix de la penya. -I ara!- exclama;
-qu s, aix?- I, girant-se ms, descobreix la testa de l'intrs.
s l'Home del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i
esblanqueda. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altra amb una
fixesa d'esttua. Ell est vinclat endavant, amb una de les manasses
arrapada al muscle rod de la donzella. No es mou, per tremola de
cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i
aglutinats, com les fibres d'una closca de coco, pengen a manyocs
sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pmuls
boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit
estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aiges fondes, tenen cert
estrabisme de bogeria. L'al s'escapa xiulant per sos llavis
ressecs.

La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lleu
estremitud circula per l'encordillada de msculs i tendons dels seus
braos. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i,
somrient, amb un somrs tot desmaiat, -Sou un beneit del cabs!-
exclama. -Aneu, aneu.- Per, reparant que ell se li acosta encara
ms, s'embraveix de sobte, ajunta les celles, i crida, amb alarma i
enuig: -Arri d'aqu, poca-vergonya!- Ell s'immuta. Afluixa la m,
es redrea, i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita
aquesta ocasi. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i
pega bot cap a la mar fonda. Per de seguida retrunyen ses orelles
un bramul monstrus: -Ets peix meu, llissa borratxa!- I al mateix
temps sent la falconada del seu perseguidor, que la junyeix i
l'arbora en sec, empudegant-la amb la bravada de salvatgina que
s'exhala de ses robes i de ses carns. Un xiscle esgarrifs esqueixa
l'aire quiet de l'ensenada.

En aix un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les
gavines que peonaven per la platja aixequen llur vol alarmades. Els
ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia comenat a
caminar amb sa crrega, s'atura... escolta... No hi ha ning-
mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos braos sa
presa, que es vincla i revincla, cada vegada ms desmaiadament; i
s'encamina, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els
peus li llisquen en els lquens del roquetam i no pot anar de
pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc
s'estn per l'aigua xarolada i en ombra. s el besllum d'una vela
que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny rpidament
per dins de l'ensenada. Els tripulants han llambregat l'espantosa
escena. Muts d'indignaci, estan abocats a l'orla, brandant a tall
d'armes llurs rems llargs i feixucs.

El primer impuls del raptor s fugir amb sa presa. Desprs muda
d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en
una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que
l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del sl mar una
feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes
son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla crixer i
es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la
proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot
el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llena la pedra
que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu
gos.

Mai ms no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no
es recorden ni de que al mn hagi estat. Sols la Fineta, que ha
esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi
pensa amb esborronament i... s estrany!... amb certa mena de
compassi i enyorana. A l'hora dels crepuscles, quan est sola al
portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot
somnis i dol, i li apar que l'nima se li'n va, amb la mirada,
errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per
les cales, soledat arreu: no hi troba res ms. I li acut una ombra
d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per all no
hi havia tanta desanimaci. Pensa que s una llstima que aquell
home ferstec s'hagus tornat boig, pobret!, i hagus fugit per a
no tornar ms, mai ms, mai ms!... I aquest mai ms es repeteix
dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un
congost i s'allunyen, sonant cada vegada ms apagats i melangiosos.
En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes
garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se
sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen
les cames i quasi no es pot tenir dreta.


JACOB


Ha vingut la tardor, aquell temps en qu les fulles cauen i en qu
els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa
viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les
arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig
endevinar el sentit fatdic per llur trista entonaci i per
l'esgroguement que produeixen a totes les plantes. De bella nit,
s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo
estic en que no s pas el fred, lo que l'atueix, perqu ms freds
sn els dies en qu l'ametller floreix somniant la primavera, i tant
o ms fredes les hores de l'abril en qu tot somriu d'esperana. No,
no s pas el fred: s una mena de mort que passa per la terra obeint
a un ritme anyal, per l'estil que passa peridicament la son sobre
els nostres ulls.

El dia s lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els
nvols projecten ombres errtiques sobre els plans i les muntanyes.
El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar
les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i
clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de
seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no s
ja pas el pas entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no
brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en
les platges, ni les cases del poble conserven la blancor
enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i
ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.

Me passejo amunt i avall de la platja.

Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques,
s'inclinen cap al mar amb un posat enyorads. No han pogut sortir
per mor del temps.

Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto.
Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els braos
plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitz.
Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un
d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap
d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en qu la dar,
per els senyals sn de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els
sento una paraula ms. M'han fet pensar en una colla de devots que,
acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor,
tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la
lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenci
ni pendre's tan sols la molstia d'escoltar-se'l.

B n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitz del mar,
aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n,
vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedrs de ca la
dida, sota l'emparrat de pmpols mstics. Heu's aqu la casa ms
alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa,
i, Du m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol s la
desgrcia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les
havia conegudes ben venturoses.

La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu
marit, en Catre-venc, serrador francs que treballava a la mestrana
i tenia el mal vici d'embriagar-se; per quan me va criar a mi ja
era vdua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atut pels
seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embrias. La bona
dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el
seu cadver. Havia roms fora b d'interessos: tenia la seva casa,
la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les
vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o
l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coix, i el joliu cant
dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de
seguida es llanava a barrejar-hi la seva refiladissa.

Tenia una filla quatre anys ms gran que jo, la Jacob, a qui el
seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar
la llengua a pronunciar el de _Jacobeta_. Pobra noia! Se pot ben
dir
que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava,
me pentinava... En els meus records ms llunyans, la veig baixar de
la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret
al cap, les mans en l'atuell i els braos graciosament arquejats i
nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Aix era en temps
d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de
les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava
tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure,
m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de qu
estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes
espellifades.

Jo li deia _la teta_, designant-la amb aquest tendre nom que en
moltes famlies es dna a la germana gran, segona mare dels altres
germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de
germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres
diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella,
amb fils de gasoses, trossos de pl de seda i hams rovellats, que li
regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres.
Ella aplaudia els meus xits quan jo agafava alguna mabreta o alguna
agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres
artificis. -Aix s plata viva!- exclamava: -aix s el peix ms
bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les
entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i
ara fugint de la que avana, fotjava amb els peuets ac i all,
descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com
coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aqust s que
s un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i,
quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el
davantal, resava parenostres i ms parenostres perqu Du me
conceds bona pesca.

La platja era el lloc de les nostres preferncies. Hi correm, hi
fiem tombarelles, hi, jugvem a pedralta o a sotet, hi cercvem
petxines... A voltes ens entretenem a fer enfellonir la mar
insultant-la i tirant-li sorrades. -Mira, com s'estufa, la vella
reganyosa!... Veus?... Sents, com ronca? Apa, aqu, berra!
Escumeja: no ens arribars als peus.- A cpies de mirar de fit a fit
les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a
l'agravi, ens semblava que les viem crixer, botir-se enfellonides,
apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de
fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A
voltes, desprs de dinar, ens adormem tranquilament a l'ombra d'un
llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.

Un dia vrem trobar un corn mar molt gros, ja buit de dins, rentat
per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida
la Jacob va descobrir-hi les ms admirables virtuts. Se'l va posar
a l'orella, i escolta que escoltars, sense moure les parpelles ni
quasi respirar. Desprs va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et
moguis ni et postiquis: veurs, si en sentirs, de coses!... Aquest
corn s una mena d'orella d'os. T: veus,el cau? Ha estat llargues
nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls...
i encara li rebomboregen per dedins. Sents?... Uuu!... Aix s la
fressa del vent. Tamb hi ronca la maror. Vs escoltant. Com ms
escoltis, ms clar ho sentirs tot: la tronada, la pluja, el vent,
totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastims,
Reina pura!, que devia ser d'alg que es negava!- I, efectivament,
en aquells temps d'innocncia, que en feien somniar, de coses, els
sorolls d'un corn!

La Jacob era entremaliadota, per no me'n deixava ser a mi. Me
vigilava que ni la mainadera ms curosa i temorenca. -Minguet, no
t'asseguis a la sorra molla, que podries agafar dolor. Minguet, no
et llevis la pallola, que el sol t'entraria al cap. Minguet, no
passis per aqu; Minguet, no passis per all.- No era cap raresa
que, seguint els seus consells, estigus jo com un santet, mentre
que ella xopejava per l'aigua, trescava per les roques o s'enfilava
als penyasegats a collir-hi ginesta o a cercar-hi les flors que a
cops de pedra havia fet caure dels arbrets d'atzavara.

Aqu tot me la recorda; i ms que res aquest escamot de roques que,
espargides per la cala, reganyen a flor d'aigua llurs herbatges
arramats de color d'or vell. Me fan l'efecte d'un pedestal sense
esttua. Damunt d'elles hi esqueia d'all ms la figura d'aquella
noia de cames llargues i formes anguloses, amb els vestits i els
cabells banderejats pel vent.

Mes no havia pas de durar sempre, la infantesa. Varen anar passant
els anys, jo vaig haver d'estudiar, i la Jacob va tornar-se de
dia en dia ms casolana i treballadora. El seu cutis s'esblanquea
i afinava, i la color de ses galtes prenia la suavitat d'un reflex
de roses sobre un gerro purssim de porcellana. Les seves formes
de nena s'anaven modificant, modificant... Se diria que el temps
les treballava com un hbil artista: omple aqu, buida all, estira
aix, arrodoneix all, les anava embellint i amplificant totes; ja
inflant les ones de la rossa cabellera com si les ufans amb aquell
buf primaveral que fa crixer l'herba; ja estufant suaument el pit i
les anques, ja esllanguint la cintura, ja amb ditadetes mgiques
obrint graciosos clotets en els colzes, en els nuets dels dits, en
la barba i en les galtones. Jo vaig presenciar en gran part aquestes
transformacions sense parar-hi gaire esment; per en aix vaig estar
tres o quatre mesos fora del poble, i quan vaig tornar a veure la
Jacob vaig restar amb un pam de boca badada.

Certament a setze anys era una galant minyona. Tota ella tendrejava
com una delicada flor d'hivern. No es pot dir que fos robusta, per
estava sana i no li mancava mai delit. S'aixecava de bon mat com
els aucells de bosc, i no es cansava de treballar, ara xacutant en
el coix, ara rentant roba en el safaretx, ara netejant i endreant
les coses de la cuina. Donava bo de veure-la trastejar dels fogons a
l'aigera i de l'aigera a l'armari cantoner, tan polida, tan
xamosa, amb els braos esmanegats, que ressaltaven amb una tinta
calenta de pressegueret florit sobre la blancor llampeguejant de les
rajoles de Valncia.

Solia estar de bon humor: sovint cantava, reia o xerrotejava
gaiament. No obstant, algunes vegades jo havia reparat que les seves
nines, d'un blau fosc i tan grosses que se li menjaven quasi tot el
blanc de l'ull, prenien un esverament, una fixesa penosa, una obagor
prpia dels ensomnis ombrvols. Mes qui n'havia de fer cabal?

Un dia que li vaig reparar molt sovint aquest posat de tristesa, li
vaig dir: -Tu enyores aquells capgirells que fiem a la platja: oi,
Jacob?- Ella esclaf a riure amb un aire mofeta i gracis, traient
una mica la llengua, mig mossegant-se-la, per entre les dents
immaculades. -I ara, Minguet! Vols-te fer jo et toc!- exclam.
-No en caldria d'altra, sin que me n'ans a guimbardejar per la
platja! Tu s, que encara en deus tenir ganes... i no s estrany;
per jo, tan gran!... On tens el cap, Minguet?- me va pegar una
esquenadeta. -Vs, vs en nom de Du, criatura. Altra feina tinc
tallada.- I, plantant-me amb una giravolta rumbosa, se'n an
eixerivida a les seves tasques.

Aix de que se'm tingus per criatura era cosa que em mortificava;
mes, per a la Jacob, no hi hagu remei: vaig ser sempre el menudet,
el petarrell de la casa. Encara jo no hi entrava, de tornada dels
estudis, per les festes de Nadal o a fi de curs, ja es posava a
escandalitzar amb la seva xerrameca harmoniosa, plena
d'exclamacions, i amb uns crits i un espinguet que se la sentia
d'una hora lluny. -Mare! o mare! on sou? Sabeu qui ens ha arribat?
El nostre petit, en Minguet!... Oid! qui ho avia de dir? No
n'estar poc, de contenta, la mare! Verge Santssima, i com has
crescut, caronet de la teta! Qu pendrs? Vols menjar peres... pa
amb confitura?... Mare! veniu, cuiteu! Ens ha arribat el petit!
aqu tenim el petit!...- Vaja, per ms que tan bon acolliment basts
a ofegar tots els sentiments que no fossin tendres, aquests pics de
_petit_ resultaven ben ofensius, per a un home de dotze anys
complerts.

Per altra part, la Jacob i la dida estaven geloses de la meva
dignitat. Si algun xicot pescador entrava a conversar amb mi i em
tutejava, com era molt natural, les dues dones hi feien una cara de
tres Dus. -Qualsevol gos sap ms de modos que aqueixos murriets de
platja!- botzinaven elles amb elles. -Heu vist, quines franqueses!
Deuen figurar-se que tracten amb alg del seu bra!- I, entre els
vens tot era donar-me importncia. -Aquest noi, aqu on el veieu,
s l'hereu ms ric del poble: un senyors que trepitjar ms catifes
que cap marqus; sin que s de pasta d'agnus i estima els pobres
com un bon Jesuset. Ell s'enraona amb qualsevulga, tan senzill, tan
franc; per aix no vol dir que un hom s'hi hagi de pendre
llicncies... Doncs... i la moral de les persones?... Fillets, s'ha
de respectar a cda u per lo que s.- La Jacob era en aquestes
coses la ms exagerada. Aix que sabia que jo havia tret bona nota
als exmens, ja corria a fer de nunci pel barri. -En Minguet s'ha
examinat. Oid! no n'heu sentit a dir res? Sembla mentida! Sembla
mentida! Si tot el poble en va ple! Aquest noi ser un savi. Les
_retliques_, que sortien d'aquella boca!... Els mestres se'n feien
creus. Carets de Du, li han donat un _prmit_ que ja, ja!... No
es parla de res ms.

Ella i sa mare no podien anar a cap fontada o aplec a qu no em
convidessin; i ambdues s'escarrassaven a obsequiar-me i no apartaven
de mi la vista, alegrant-se amb la meva joia i afligint-se de la
meva indiferncia, com si llur festa no consists ms que en la meva
satisfacci. I quan tornvem de la grifolda, si la vesprada era
fresca, la Jacob no trobva prou abrigalls a posar-me. La dida
solia reprovar-li-ho.

Sempre aquest mateix paletrs d'engavanyar el menut! Que et tornes
lira, noia? Per qu me l'emboliques ara, cap i tot, amb el
tapaboques, que fins li tanques els espiralls?

-Ja li surten enfora els badiuets del nas, dona! Que voleu que
se'ns costipi? Deveu pensar que aquest infant s com nosaltres,
santa cristiana... i ell s de fusta de senyor...  ms delicat que
una englantina.

-Per que no ho veus, que suar les freixures? Oi, Minguet, que
t'abriga massa?

-Oi, manyac, que ning et sap gomboldar com la teta?

Qu havia de contestar, jo? Me deixava enfarcellar i callava per ms
que hagus d'anar patint tot el cam.

A la platja de Santa Cristina hi haviem fet excursions delicioses
algunes tardes d'estiu, All, mentre la dida i el mariner que solia
acompanyar-nos amb el gussi coen el sopar en fogons improvisats amb
quatre pedres, la Jacob i jo gambejvem descalos per les maresmes,
cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per
l'onatge. Mai no n'he menjades de ms gustoses. I quan, tot
forategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec
d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada,
esquitxant-nos de xarbots, quins xiscles i quina tabola! Encara em
sembla que veig com la Jacob, de quatre grapes damunt de la roca,
alzinava esverada el seu caparr ornat amb lliris de platja, tot
ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara
passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternaci i
de la consternaci a la cmica hilaritat. -Que et creies estar en
sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena
avall que em fa unes pessigolles! I tu sembles un _mico_ remullat.-
Riem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles
esteses a la sorra, i els grills comenaven a cantar la vinguda del
vespre, i encara ens recava la diversi i fiem esgargamellar la
dida cridant-nos.

Pobra Jacob! qui l'ha vista i la veu! Sense ms ni ms, sense una
passi, sense una contrarietat, sense un disgust que pogus ser-ne
la causa, se li ha girat una malaltia horrible: s boja.

Alguns anys enrera va manifestar certes idees estranyes; certa
alteraci de carcter. La dida se me n'exclam un dia: -Aquesta noia
diu coses que fan so d'esquerdat; i, si no se li segueix la veta,
agafa unes requintes de la ingra de bet. Per un no-res li trenques
el plat bonic, s'enfurrunya, botzina que botzina, i vinga entristir-
se i emmaximar-se. S's agraviada de tots els vens... no s'hi vol
tractar... per a ella no n'hi ha cap que tingui modos, ni
_arbanitat_... Ara mireu's, el drap de la cuina!- No hi vaig donar
importncia. Bah! criaturades, rareses... res. Ho vaig tirar a la
broma: -Li heu de cercar un nuvi que la spiga amoixar. Les
fadrinetes, amb els anys, posen mal geni. -Oid! va saltar la dida
rient. -Ella s que en va, d'acasarada!... Una noia que no pot
sentir parlar de saraus, gusarapa com ella sola... una noia que
s'enrojola i s'amagaria sota terra quan algun miny se la mira, i
que s'encataua quan ne ve algun a casa... uix!... I... mira tu: si
en ve algun que ella no ho spiga, ho coneix amb la nassada: ho
creuries? Diu que sent fortor d'home, i corre a obrir les finestres
perqu s'esbravi. Vs, casa-la, mal llamp!- Vrem acabar per riure
com uns beneits.

Jo aleshores sols podia anar a ca la dida de tard en tard. No vaig
reparar sin que la Jacob em rebia amb un entusiasme extremat, amb
un inters una mica fora de to. Tirava un gavadal d'espigots i
llenya a la llar perqu m'escalfs millor. Me polsava temerosa de
que estigus malalt. Si em trobava el front calent, s'acuitava a fer
aigua de valeriana i me l'encarcanyava per fora, sense escoltar les
meves protestes.

-Creu a la teta, que et vol b. Tu estudies massa, caret: aix t'ha
de matar.- Perfidiejava a ficar-me diners a la butxaca perqu
comprs tabac d'amagat del pare. Reia i plorava de tendresa. A mi ja
em semblava que aquest apassionament era exagerat i estrambtic;
per... i qu?... Cada u t les seves coses; i la Jacob m'havia
estimat sempre tant, i llavors me podia veure tan poc sovint!...

Ara dos anys va comenar a decaure. S'amagria, perdia la frescor, i
agafava unes rauxes de marriment que li eren abans inconegudes. Quan
s'aixecava emperesida i de mala humor, ni sols se cuidava de
pentinar-se: s'asseia en una cadira, i s'hi estava hores i ms
hores, com lassada, tal volta de cara a la paret, sense mirar res,
submergida en un negre encantament. La dida solia dir-me: -Avui t
la mala lluna: deixa-la estar.- I jo restava tranquil, com si all
fos la cosa ms natural del mn. -Ja es guarir; avui est nvol;
dem estar ser.- Du m'havia posat una bena davant dels ulls.

L'estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al
cor una forta sotragada al compendre tot d'una la terrible veritat.
La Jacob estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls
fondos i el mirar esbarriat, va comparixer a saludar-me. Noms va
adrear- me un somrs, com si m'hagus anat veient cada dia, i de
seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat,
arrossegant pesadament les xinelles, que duia a retal. Vaig restar
com aombrat d'un llamp. La dida m'estava observant dreta a la llinda
d'una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en
la meva cara; per no em va ser possible dissimular. Desprs d'un
llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec: -Filla meva!
filla de les meves entranyes!- Les llgrimes li degotaven per les
galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.

-Ja ho veus, Minguet- Va afegir de seguida: -aquesta noia se'm fon
com un terrosset de neu. Jo no s pas qu fer-hi: li dono tot lo que
vol... vianda, ms que un llop no en dragaria... Oh! i que se la
menja! perqu de gana no n'hi manca pas; per res no li aprofita: se
m'aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia
aquell goig que enartava, tan grassoneta! I surt amb uns
estaribots!... Redu, com s's tornada! Hi ha dies que la dna per
rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les
sabates... tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!,
ensabona que ensabona. N'ha malmeses, de coses! I ara sempre t
calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l'hivern, me la
trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta.
Entn-ho, aix. El metge no sap lo que s'hi pesca: que banys freds,
que potingues de ca l'apotecari... Res hi val. Els vens... mala
pesta els sec!... s'hi diverteixen i diuen que s boja. I jo no s
si sc jo mateixa, que m'hi he tornada; perqu, vaja aix no em cap
al mag: s horrors, horrors! Qu hi dius, tu, Minguet?

No vaig trobar un mot de consol. Me vaig abraar amb ella i vaig
llanar-me a plorar com una criatura.

D'en d'aquell dia les coses han anat de mal a pitjor. La Jacob no
s ombra de lo que havia sigut, ni per lo que toca al cos ni per lo
que toca a l'nima. Deixada, macilenta, febrosa, borbolleja en
comptes de parlar, i desvarieja ms que enraona. Ella, el lliri de
platja, l'estampa de la polidesa, avui s com una flor de cam ral.
Fins l'instint de la netedat, que s tan viu en totes les noies de
la costa, ha-li sigut destrut. I, la dida, com ha canviat, tamb!
Aquella dona alta, panxudeta, entenimentada, d'aire fests, de mirar
ser, i de boca, si b esqueixalada, sempre ufanosa de llavis i
afavorida per un posat de placidesa o d'amists somriure, s'ha
tornat pllida, fantstica i desmanegada. Sembla ms alta que
abans, no riu mai i mira a tothom amb susss, rondina, i, com si
avorrs l'aire-cel, no surt al carrer sin per pura necessitat.

Aix s com la casa de l'alegria s's convertida en la casa del dol.

Sento el trepeig de la dida, que es passeja amunt i avall: -...trap,
trap, trap...- Tots els sorolls d'aquesta casa m'inspiren una mena
d'horror que em danya el cervell.

Qu far? Entrar a veure la malalta? Empenyo el cancell, me fico
cap a dins... Les finestres estn gaireb ajustades i regna una
mitja fosca que de moment m'esvaeix la visi. No obstant, reparo la
silueta de la dida, que ve cap a mi a llargues gambades fent-me
senyes de que m'aturi i barbotejant, en to de veu reganyador:

-No es pot entrar. No passeu. Qui hi ha? Qui s?

-Sc jo- contesto. -No em coneixeu?

-Ah! ets tu?... ets en Minguet?... B, est b. Hi ha tanta de gent
tafanera! Mira, t: veus aquelles dues barjaules, all a la sorra?-
diu indicant-me dues dones per l'escletxa que bada un portic una
mica obert. -Qu hi graten, all, aclofades? No hi sn per
avemaries a dir, no: sotgen, espien, les bandarrasses!... I tu qu
vols?... qu cerques?...

-Venia a veure la teta. Com se troba, avui?

-Com vols que es trobi, la caretona? M'agafa per un bra i m'aboca a
la porta del menjador.

-Mira-la: est dormint.

Guaito una llarga estona a travs de l'aire ombrads, sense
descobrir res que s'assembli a un cos hum. Per fi, damunt del
canap, obiro un farcell i una porci de faldilla que en penja
desplegadament fins arran de terra, a tall de l'ala caiguda d'un
aucell malalt; i a poc a poc vaig afigurant en aquest farcell els
contorns d'una persona, de la qual costa d'endevinar la posici. s
ella, la Jacob. Est de boca terrosa, amb el cap de frontalera al
matalasset, i la barba closa contra el pit. Per entre els llistons
del canap surten-li un canell i una m acanyadssims. No es mou
gota ni es diria que respirs; per m'ha semblat veure perlejar un
dels seus ulls, i, tement desvetllar-la, m'enretiro de puntetes cap
al fons del passads.

-Voleu dir, que dorm?- pregunto a la dida.

-Qu hi s jo, fillet! Est quieta, descansa: vet-ho aqu.

-I qu ha dit el metge? No ha vingut, avui?

-Mira, no me'n parlis, del metge: ja em t sofregida. Fa ms de tres
setmanes que lleno les receptes a les escombraries. s un toca-
sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina
paret toques!... uix!... Ara surt amb que el mal gam de la noia ve
de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. Oi, quina
pensada? Jo bec i tu et mareges. Vol-se'n anar al... Du me
contingui!... I mentrestant la Jacob se'm va morint, se'm va
assecant com els pmpols de la parra, emmalaltint-se ms i ms a
cada glop de medicina que pren. Al diable, les potingues!... No,
aquest mal no s dels que es poden guarir de m de metge o de
manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben
dolentes!...

-I b!... a on aneu a parar? ...

-Alg ens vol mal; vet-ho aqu!- me contesta pegant-me una
llambregada tenebrosa i plena d'emoci. -Aix no s una malura
vinguda del natural de la persona; aix ha sigut donat: n'estic tan
certa... Ah, si jo sapigus qui s l'nima maleda que em fa patir
an aquest infant de Du que mai ha tingut una paraula amb ning!...
Si jo ho sapigus... ah, rera!

I, al dir aquests mots, grapeja l'aire amb un moviment tan ferstec,
que sento cruixir les juntures dels seus dits. Desprs s'arramba a
la paret i s'hi posa a picar de front a coparrets, a coparrets. Quan
se torna a girar, est tan pllida, que es diria que la blancor del
lliscat se li ha encomanat a la cara.

-Que m'haguessin clavat una punyalada de mort, ho hauria sabut
perdonar, pero... aix!... aix no t perd en aquest mn ni a
l'altre! Les penes de l'infern sn massa curtes, per a una
dolenteria com aquesta! La meva filla, el cel del meu cap blanc!...

El plor l'ennuega. En va procuro aconsolar-la ; en va tracto de
dissuadir-la de la seva preocupaci: s temps perdut.

-No et cansis, Minguet: no em traurs dels meus tretze: n'estic
massa convenuda. Vui provar la sonmbula: Aix com aix, del metge
no cal esperar-ne res. I no m'assrollis. Vs, vs en nom de Du;
oratja't, passeja't: no estic per corrandes. Vaig a rentar un
covenell de roba que tinc al safaretx, i em distraur escarrassant-
me.

Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d'esma, me'n vaig
ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les
d'un esdevenidor, ms dolors encara, que estic preveient.

A l'arribar a mig carrer de Mar m'aturo, perqu he vist el doctor
Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l'home deu
tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans
encalofornades a les butxaques del palt, la mangala sota l'aixella,
i el barret al clatell. s blanc de celles, blanc de pestanyes,
blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda
no hi ha ms que blancor, llevat de la tinta blavissa que li
acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li
arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no
s'adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de
distncia. Aleshores fa un surt, s'atura, m'examina un moment amb
mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva
cara acaba d'esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, per no em dna
temps. Sense obrir els ulls ms que de tard en tard i a mitges, diu
aix, de correguda:

-Ja s lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?...
de la Jacob. Est mala, mala, malssima. Res: t'ho dir en quatre
paraules. Tu, que has estudiat els clssics grecs, recordars,
segurament, el cas de la Ifignia, filla del rei Agamen, que va ser
condemnada a morir en expiaci d'una falta del seu pare. Doncs vet
aqu un smbol de gran realitat. No m'entens?... He, he, he... En
la naturalesa passa aix mateix que en la faula, igual, igual: els
innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada
falta ha de portar el seu cstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho
paga en Nicolau. s salat: oi?... He, he, he... Tal vegada jo no
patiria de ronquera si el meu besavi no hagus sigut tan aficionat a
mastegar tabac negre. Qu hi hem de fer? s la llei: _flectamus
genua_. La Jacob est sota el ganivet del gran sacrificador, un
sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades.
Vs: detura el cop, tu. s lo mateix que si et volguessis despullar
de la pesantor quan caus daltabaix d'una timba. He, he, he...
Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de
tota mena dels serradors, alg les ha de pagar. s intil que
m'estireu els faldons -Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una
medicina!... No hi sc a temps. Us heu atipat de metzines durant
anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai
d'una malaltia. Aneu-los esperant, els miracles!... All de que la
Ifignia, ja dalt de l'ara, s'hagus salvat per obra i grcia d'un
du, s la part inverosmil de la llegenda; s lo que no esdev mai.
Aneu-los esperant pla, els miracles!... He, he, he... Res: no hi
comptis, amb la teva teta. _Lasciate ogni speranza_.

Es treu el rellotge de la butxaca, se'l posa a frec del nas per
mirar l'hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament: Dos
quarts de tres!... UI, ui, ui!...

Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees
que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves
rialletes cniques. Ser cert que els nostres vicis ms secrets i
ms ntims no ens afecten a nosaltres sols, sin que produeixen una
sement de dolor que anir grillant de generaci en generaci en el
cor dels nostres fills? s clar com l'aigua... i no m'hi havia
parat mai!... O Du meu! Tots ens apenem d'oprimir algun cor, de
causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens
lliurem tranquilament a certs excessos que en aparincia no danyen
tercer i... ah, si veissim les llgrimes que faran vessar!...

Vaig meditant, meditant, i camina que caminars. S, s aix: no hi
ha un pensament, no hi ha una volici, que no imprimeixi un encuny,
una tendncia, en el nostre organisme; tendncia que contribueix a
informar-nos, i que es transmet i es perpetua en certa manera. La
caiguda d'un gra de sorra repercuteix per tot l'univers: el primer
home alena en nosaltres a travs dels segles. S'ha de deixar de
banda aqueixa invenci de la moral universal que amb facilitat
dispensa tot lo que palesament no perjudica a tercer; perqu hi ha
un sol acte psicolgic que sigui indiferent a la humanitat?...
Aqueixa moral escarransida ni sols serveix per a la vida d'aqu
baix. Com sempre, Jess t ra: s'ha d'infiltrar el b fins en les
arreletes ms fines de l'nima; i si no... I quin desig ms
insaciable d'expiaci palpita en la naturalesa! La llei d'heretatge
estenent un riu de dolor a travs de les generacions, un riu que
marxa indefinidament; els pobles primitius despertant-se amb una set
instintiva de sacrifici; les conscincies ms delicades trobant un
melangis consol en l'abnegaci, en... Aix s un dit que assenyala
cap all, cap a lo infinit... I, quan Jess baixa a la nostra
tenebra, clava la creu en mig del corrent de les nostres dolors
sense esperana i, hereu de l'home, expia tot lo per nosaltres
inexpiable... No, un hom no comprn pas aquests misteris; per en
sent l'harmonia, esplendor de la veritat... i la terra i el cel...

Me deixondo de les meves cabries, i m'adono de que estic
palplantat, i amb un bra en l'aire, precisament al davant del
treballador d'unes sastresses, que s'estan rient de mi
descaradament. Bona fila devia ser la meva, all, dret, accionant,
de segur, com un somnmbul!... Fujo avergonyit, entrebancant-me amb
les meves mateixes cames i perseguit per la tabola d'aquelles noies,
que xisclen de divertiment i em diuen, a crits: -Passi-ho b, que
cauen gotes!

Desprs d'aquesta ensopegada, no goso pas tornar-me'n pel mateix
carrer. Veig que el mar est bravament mogut i que ha de presentar
un bonic aspecte des de les roques de la costa. Aix, doncs, agafo
el cam del torrent que passa pel costat de ca la dida, i em vaig
enfilant muntanya amunt.

La Jacob s a la finestra. T el cap decantat sobre el gabi de fil
de ferro d'un test de clavellines, i va seguint amb la vista la meva
ascensi. Jo, que l'he coneguda tan gentil, no puc menys
d'entristir-me al veure-la tan abatuda i tan demacrada. Mai ms
m'acompanyar enlloc, ni es pendr mals de cap per mi. s un mort
que respira.

M'interno pel corriol que voreja els penyasegats de la costa. s un
viarany que serpeja arran del precipici, i en alguns punts ressalta
de la roca talment com el relleix d'una cornisa al cim d'un altssim
muradal. Fa basarda de transitar-hi. Un hom se posa en una mena
d'alarma latent, que esclata d'un plegat i creix fins a la terror
quan s'experimenta el ms mnim ensurt. Una pedreta que s'esllavissa
ocasiona un esglai. La fressa brunzidora d'un vol de perdius que
s'aixequen sobtadament, glaa la sang al cor; i, al pegar elles
falconada cap a l'abisme, s'emporten l'esperit, despertant-hi un
impuls d'imitaci tan viu, que un hom segurament s'estimbaria si no
pogus arrapar-se en algun tocom. A mi m's hagut passat; i que no
he pas planyegut les mans en l'apretada, baldament fos a l'entorn
d'un arn o d'una atzavara plena de ganxudes espines. En veritat el
cam s perills, per aix m's ara un aventatge. M'esforo a
domenyar la sobreexcitaci nirviosa i les rodeses de cap, pujo,
baixo, corro aqu, salto all, m'arrossego ms enll; i aquest doble
exercici de cos i d'nima em va reconfortant.

Per fi assoleixo un saplanet format al cim d'un gros penyal que
torreja mar endins, i m'hi aturo a descansar. La tarda s coberta i
ombrvola. El cel no pot ser ms brfol. El vent referma. La tronada
rtmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu
dessota amb poders soroll, i, de caverna en caverna, de platja en
platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant-
se, sonant al lluny del lluny com un bleix d'agonia que, tot just
percebut, s'esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu
penyal. B l'he sentida i sentida, la veu del mar; per sempre em
sap bo de parar-hi l'orella.

De l'escoltar ne ve el mirar. Me vaig acostant al precipici i acabo
per abocar-m'hi, recalcant-me de pit a la soca d'un pi venturer que
s'ala al cantell de la cinglera. Aix descobreixo la timba fins al
bell fons. Dues gavines volen a sota meu, ara remuntant-se,
engrossint-se, tapant una bona porci d'espai amb llurs alasses
blanques; ara abatent-se, enfonsant-se, empetitint-se fins a
confondre's com dos borrallonets ms, amb els borrallons d'escuma
que els rompents escupen en l'aire. All baix; quina revoltura
d'aiges! M'entretinc procurant seguir el curs d'una ona des que
comena a fer-se obiradora fins que s'esgavella als meus peus. De
primer s una arrugueta que tot just s'afigura, al lluny, entre
milers d'altres. Avana a poc a poc, sempre dret a terra, apa,
apa... Sembla que no hagi d'arribar mai... i s'esborra i reapareix,
i roda i creix i s'ageganta... Ja s una baluerna imponent, viva,
agitada, que es boteix com un mscul colossal que es concentra i
acumula; i al seu entorn s'embalma el mar com xuclat. I avant. La
seva marxa s plena de majestat i de feresa. S'acosta lentament, i,
al trobar l'aspresa de la primera seca, s'atura vacillant, s'ala i
s'aprima, mostrant la verdor transparent del seu si d'esmaragda, i,
ja ben alzinada, va cargolant-se com una estampa de goma sota l'al
d'un xicot, se romp per la fina cresta en davassall cristall, i es
precipita tota plegada a terra amb ronc terrabastall, tomballonejant
ac i all, escalant les penyes i omplint l'aire de xarbots... I una
onada ve desprs de l'altra, i el brogit i el moviment i el combat
no s'acaben mai i ofereixen sempre variacions interessants. s un
espectacle que no cansa.

Abraat cmodament amb el pi, que es decanta sobre l'abisme,
gaudeixo un punt de felicitat. Me vaig oblidant de tot. Al principi
encara salten pel meu cervell algunes idees. Se m'acut que el mar ve
a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de la circulaci, ja
que d'ell ixen els nvols que ruen pel cel, la rosada que refresca
els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius sn les
artries, que tornen contnuament al cor lo que del cor van
contnuament rebent. Aquestes idees me concentren una estoneta.
Desprs no penso gaire res ms. M'aboco als sentits oberts,
m'abandono a les percepcions, me deixo compenetrar pel cosmos... La
meva nima es vessa a l'exterior: s la sensaci de la immensitat,
el palp de les belleses fondes del paisatge... s quelcom que flota
en la ratxada sonora, s'estn a lo llarg dels xiulets del vent i
rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus msculs se
relaxen en suau reps. Veig, sento i frueixo. Quan l'aigua reflueix
al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms
coberts d'una tinyassa de color de mares de vi, i m'envien una
alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l'ambient ms apropiat a
la meva vida, intimo amb una naturalesa amiga, i no tinc pas
conscincia del temps que passa.

De sobte experimento una extremitud immotivada, i la imatge de la
Jacob es presenta rpidament a la meva pensa. Els batecs del meu
cor m'assorollen tot. Em giro, i... all est la mateixa Jacob en
carn i ossos, all asseguda en un roc, sota una figuera de moro. Es
coneix que s arribade suara suara; encara panteixa de fatic. Est
distreta, amb el cos vinclat endavant, el cap jup i els braos
llanats a la falda, entreditades al damunt dels genolls les dues
mans llargues i seques. No sent els meus passos ni s'adona de la
meva presncia. L'angnia de la febre es pinta en el seu semblant
entressuat. En les seves parpelles moradenques es transparenten les
congestionades venes, fines i vermelles com les ratlletes que gaien
una flor de malva. Les aletes del nas li blavegen.

Qu fer?... Aqu sn els meus treballs. Com tornar-la a casa seva
per aquells camins perillosos? Si alg m'ajuds... D'una llambregada
m'emporto el paisatge, cercant-hi una esperana, un auxili... No
m'enduc ms que negres penyals, viaranys ferstecs, la mar deserta,
la tarda que fineix.

s una d'aquelles fatalitats que deixen un hom sense acci ni
defensa. No es pot intentar res: plegar els braos i carregar-se de
pacincia. I s lo que faig: espero i veurem. La Jacob s la
primera a parlar. Aixeca el cap, m'esguarda, procurant fixar les
seves nines inestables, i diu, amb un encert que em sorprn: -Tira,
Min guet! quina cama tens ms llarga! T'he seguit... (No puc dir
fava) Pujaves pel... dalls... i he pensat: -Ont anir tot sol,
aquesta criatura, pels caminals de les cabres?- De seguida comena
a divagar. -Sortia fum. Jo... saps?... volava darrera d'un gavinot
blanc... vola, vola... Estic ms... ms... saps? agafada!...

-Cansada: oi? Ests cansada: veritat?

-I s, home! s clar!... Vola cap aqu, vola cap all, marges i ms
marges... la...

-No enraonis, manyaga: descansa.

Em creu. Calla una estoneta, per no troba reps. Est excitada. La
barba li tremola, i els nirvis bruixulegen i salten en ses
parpelles. Al cap de poc torna a posar-se a parlar, amb llengua
arrossegadissa, amb un borbolleig pens, sense donar entonaci al
discurs. -La mare s del puny estret. La gran rata m'amagava el
vi... Me t tancada amb pany i clau, i la... la...- Perd el fil de
la idea. La seva vista es desllueix com un punt de la nit del qual
acaba de caure una estrella. Desprs d'un moment la llum torna als
seus ulls, i un somrs maneja els seus llavis relaxats. -Saps?... em
caso la setmana entrant amb en Panxo Canyelles. s vell, per
presents, i s... s un _burro_ d'or. M'ha demanat perqu sap que
sc de sang reial... Les joies sn encarregades a Barcelona:
mantellina negra... el gran rssec... arracades de dallonses... Tu
n'estars pla cofoi! Oh! oh! oh!... la ventafocs!... Xinelles de
vidre... vestits dels peixos de la...- I a mitja paraula s'atura amb
la boca badada, i les seves carns es tenyeixen d'una grisor
cadavrica. S'apreta el ventre com si hi tingus una viva dolor, i
vinga balandrejar de mig cos en amunt, balandreja que balandreja,
tot llanant uns gemecs que s'assemblen al belar d'un cabrit nad. I
jo resto immbil al davant d'ella en la melangiosa actitud amb qu
el Dant contemplava les nimes en pena, de les quals no podia pas
alleujar els suplicis.

Mentrestant el temps va que vola.. El sol deu estar a prop de la
posta. I sempre la mateixa soledat. No hi ha un pastor en les
garrotxes, no es sent dringar una esquella. Tal vegada si crids
compareixeria alg. Ho provo: crido, crido... Ning enlloc. El vent
udola ms que mai. L'arbrissa s'ajeu com els blats en herba sota un
bell ruixat. Les ginestes aplaquen a la roca llurs branquillons
esparpellats, que hi ditegen tremolosament. Els fantstics penyals
xisclen monstruosament a lo llarg de la costa. No mancaria sin un
xfec.

Sento que em toquen. s la Jacob. Dreta al meu costat, m'estira la
capa dient: -Vina, anem, Minguet; anem cap a casa.- I, abans de que
em pugui revenir de la sorpresa, s'esmuny per una baixadeta i guanya
el corriol que s'obre entre la penya i el precipici. Ni esma tinc
per a seguir-la, com no sigui amb una mirada, amb la qual se'n va
tot el meu esperit. La infeli orada avana per l'estret viarany
sense ni sols estintolar una m, amb el sac abombollat de vent a
l'esquena, i les faldilles fuetejant-li per darrera. Porta una mitja
a garr, que pot entrebancar-la. Va caminant, caminant... La ratxa
se li enduu el mocador del cap, que ve a enganxar-se a prop meu en
unes romagueres. El pentinat se li ha desfet, i les trenes li pengen
de gairell, a grans bagues d'or, pel bescoll i una galta, fins arran
del muscle. Va caminant. Desprs s'atura, s'entregira, i em fa
senyes de que la segueixi.

s exposar la vida, per... no m'hi vull pensar. Vaig a pendre
carrera, i en aquell mateix moment reparo que la noia, tentinejant,
arrenca a crrer cap a mi, esfereda i esborneiada. Val ms aix. Va
corrent amb al perdut; i, aix que m'assoleix, em tira un dels seus
braos a l'espatlla, voltant-lo pel meu clatell, i s'hi repenja
tota, acotant la cara al meu pit, amb l'altre bra desmaidament
llenat i les cames en fallena, com si li manquessin les forces. Jo
comeno a respirar desprs del gran esglai. L'abrao estretament, i
dic-li amb tendresa: -Pobra Jacob! pobra teta! Qu tens? Perqu
t'apartes del meu costat? Aqu, amb mi, ests b. Ja saps que jo
t'estimo... que sc el teu petit...- Mes, segurament, no est en
disposici d'entendre'm. Aixeca la seva cara anguniosa, i, movent
amb dificultat els llavis xops de salivera, barboteja una explicaci
amb tantes veus inarticulades i tants mots mal aplicats, que, encara
que hagus tingut algun lluc de ra, hauria sigut inintelligible.
Parla d'uns sorolls, d'una lloca, d'un mirinyac, de la xemeneia del
seu vestit, de... qu s jo? d'una por que fuig de l'esfera de lo
que es pot capir, i que un hom no sap com esvair ni apaivagar.
Intento, no obstant, infondre-li coratge. -No t'espantis: jo et
defensar. Que vinguin!- crido. -Aqu els espero. Ai, si s'acosten
al volt de la meva grapa!- Per callo tot seguit, perqu, la
veritat, aquest repte en la solitud, en presncia d'aquella vctima
d'una justcia misteriosa, m'esborrona a mi mateix.

Altrament comprenc que els meus esforos sn infructuosos. Ella no
m'atn ni em pot entendre. S'ha de deixar que es vagi refent per si
sola. I, efectivament, a poc a poc va normalitzant-se, deslliga el
seu, bra del meu coll, i aleshores jo la solto amb un impuls
instintiu d'honestesa. Mes no la desemparo pas, i la vaig seguint
frec a frec, i la vaig instant a que s'assegui. -Asseu-te, manyaga,
asseu-te. Mira, aqu hi ha un bon tou d'herba. T'agrada ms aquesta
roca? Certament s com un pedrs. Asseu-t'hi. Tampoc?... Qu
cerques, doncs?...- No m'escolta poc ni molt. Va gambejant
sinuosament, amb cama insegura, d'ac d'all. s precs que
m'imposi. L'agafo per un canell, i, a pesar de la seva resistncia,
l'arrossego al lloc ms apartat de la timba i la faig seure vulgues
que no. Ella al principi s'indigna i debatega. -Barruel...
barruel...- me va dient amb veu embofegada. Mes, al veure'm resolut,
al sentir que li parlo amb to imperis i que l'amenao de lligar-la
si es mou, abaixa el cap cohibida i domenyada. Resta quieta,
humil... Les seves faccions prenen l'aire de la imbecilitat. Les
bavalles es desfilen de la seva boca pit avall. La seva cara es va
jaspiant de taques moradenques. Est horrible; per quina compassi
m'inspira! Quin dol sento per la violncia que m'he vist obligat a
exercir! Perqu, per monstruosa que sigui tornada, per embrutida que
estigui amb tots els ferments de les antigues disbauxes, jo
l'estimo, aquesta nima infeli; l'estimo a pesar de tot; i hauria
volgut conservar en ella, fins a l'ltim moment, el setial d'amor
que hi tenia tan afermat.

Ha sonat un crit... un altre... Escolto atentament. S: els crits
vnen d'amunt, de la banda de terra. Me'n vaig unes quantes passes
enll, fins a la punta ms forana del saplanet, per poder atalaiar
els camins. Efectivament, l'esperana no m'ha enganyat: dalt d'un
pujol veig negrejar sobre el cel gris la silueta de sis o set
persones. Em poso a cridar amb totes les meves forces, i balandrejo
en l'aire el mocador de butxaca. M'han sentit... m'han vist i vnen.
De segur ens cercaven. Per qu els passa?... S'aturen... es fan
enrera amb un moviment d'horror... Giro la mirada i em sento
defallir. La Jacob, aprofitant el meu descuit, s's asseguda al
cantell del penyasegat, si cau no cau. Est una mica decantada,
presentant-me la cara de perfil, i m'esguarda amb un sol ull, amb el
posat hipcrita d'una garsa que sotja quelcom. -Toca'm, barruel-
borbolleja amb veu fosca.- Marxo cap a la... Havana. Ja estic
embarcada.- I veig que es va escorrent; que l'herba, planxada pel
seu cos, reix i s'estufa al seu darrera... que la flotant fullassa
d'atzavara sobre la qual t les cames allargassades va cedint
vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines
aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que
suara m'havia servit d'ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu
dessota l'abisme bada, com badallant, la seva gola immensa i
ombrvola. I la Jacob hi cau espantosament, topa amb uns alzinois,
que se l'espolsen d'una zumzada, i es capbussa en la buidor, avall,
avall... Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos
s'acampanen a tall de corona. Les primes cames hi rossegen al dedins
com estams d'un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a
obrir-los veig all baix, al fons, el cadver immbil sobre una roca
emporprada de vermellenca tinyassa.

De moment no sento ms que una gran consternaci, un gran
aclaparament... i aquell deix d'ombra i de silenci que la mort, al
passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Desprs van
venint els records i les llgrimes. All baix, damunt d'aquell tmul
voltat de les aiges marines, la Jacob em recorda tota la poesia
dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda
els encants de la tarda d'abril en qu les collrem. Penso en el seu
amor purssim, en la seva innocncia d'infant, en el b que m'havia
fet... I... t! morta! El mar juga amb les seves trenes daurades;
els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles... mareta
del meu cor!... I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu
un al sagrat. Vet all l'antiga pedra drudica, l'altar carregat
amb la seva vctima immaculada, sagnant, exnime. La naturalesa
s'entenebra al contemplar la seva obra de destrucci. El tro de la
ressaga s'aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sin
figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb
qu m'abrao s la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva
dolor i de tot lo que no entenc.

FI






End of the Project Gutenberg EBook of Pinya de Rosa, by Joaquim Ruyra



License: Share Alike