-




PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE.
I.
II.
III.
IV.
V.

LIDILLI DEN TEMME.
I   Preludis.
II  Proposici.
III De la tragdia a lidilli.
IV  El collaret.
V   Felicitat.



EL REM DE TRENTA QUATRE


Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigu la
senyora Marianna Saura, -t'explicar amb tots els ets i uts un
viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et
facis illusions); per te'l vull servir tan a la menuda, seguint
les notes que en tinc preses en un llibre de memries, que ja ser
prou que no te n'atipis. Aix potser no et tornars a queixar de la
meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patr i que feia la carrera d'Alacant.
Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia
una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes
dues finques varen motivar que el matrimoni s'establs a Roses, des
d'on el pare va seguir la seva navegaci de cabotatge, eixamplant el
comer que havien comenat els seus sogres. Ell era amo del
carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho
guanyava tot. Franc de nlits en un temps en qu el cabotatge
produa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Aix s, els seus
mariners havien d'sser precisament blanencs, perqu no creia que
enlloc del mn nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les
coses del mar com en el seu poble; i aquesta dria, que el fu mal
veure amb la gent de Roses i que el port a ms d'una topatia amb
els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que
pretenien igual honor per a llurs nadius, triomf de totes les
contradiccions, i amb elles se fu ms enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aqu
arrs, all garrofa, ms enll rodells de crcols, en un cant blat,
a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven
pas mai buits. Els negociants a l'engrs venien a comprar. A la
llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els
tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a
les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls
mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire
saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu ms-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-ms-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula _amarra_, ja la venda estava feta, i era tan
sagrada i tan ferma com si n'hagus passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: ms aviat baix que
alt, ossut i magrist, de cap gros i de rostre brfol i ferreny,
solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el
pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles
grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de rell amb
un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dna-li
una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces
amples de vellut de cot i una gorra peluda amb una bola al bell mig
del cocoronell, i... ja el tens. Oid, manca una circumstncia
remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i
posant els peus tan plans, que noms de veure'l se comprenia que,
encara que se li vents una empenta de part darrera, no se'l faria
caure: sempre anava com qui se la tem. I aix s propi de tots els
mariners avesats a guardar equilibri sobre el mbil pont de les
naus. Veurs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren
inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres,
m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No
li restava ms famlia que jo: els altres fills i la dona se li
havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no
tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llgrima
aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagus posat al cap, fins i
tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de
fumar amb pipa. Per per qu havia jo de contrariar les seves
aficions? No m'agradava, per ventura, que es respectessin les
meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educaci es pot
dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare noms era bo per a
esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De
cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gaireb no en vaig
apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el
piano i de pintar, n'estic fora ensinistrada. Si s escriure
regularment, ho dec al gran nombre de novelles que vaig llegir.
Dragava totes les que em venien a les mans; per les que varen
deixar ms llevat a la meva imaginaci foren l'_Atala_, els _Viatges de
Gulliver_ i, principalment, la _Corina_, de Madame de Stal. Jo
mateixa em considerava una Corina, sin que el meu art predilecte no
era el de la msica ni el de la poesia, sin el de la pintura, en la
qual havia progressat bastant sota l'ensenyana d'un mestre vell,
cabellut i misantrop, que, mal comprs dels seus contemporanis, se
n'era vingut a Roses a remugar les seves glries somniades i els
seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la
riqussima coloraci del mar, el seu moviment, les roques que s'hi
banyen, lhoritz desembarassat, immens; les platges on el sol vessa
tot el seu or... Estudiar aix, saturarme'n, somniar-ho i estergir
amb els pinzells el somni sobre la tela, o delcia! Sempre m'hauries
trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrella, ja pintant,
ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em
fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques
assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i
amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes,
apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no
era pas solament l'inters de la nota desitjada, lo que em portava a
tals ardideses, sin la creena de que les havia de fer per
respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa
tenia format. Jo era un esperit ardent, posset d'entusiasme
esttic; i per lo tant... t, que troni, que llampi, que em mulli,
que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar ms que
en la bellesa. De comdies per aquest estil, no se n'hi representen
poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m's refredada la
febre romntica i que no pretenc ser ms saberuda que qualsevol
altra dona de sa casa, qu ridcules em semblen aquelles falleres!

Per, per ridcules que fossin, eren aleshores el foc de la meva
nima i l'al de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per
elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels
seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res ms potic?
Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per
la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te
despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coix,
l'harmonis escorriment de les aiges. I quin espectacle de costa,
d'horitz, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria
amarinant, amarinant de cos i d'nima. I aix m'era necessari: no es
pot pintar b sin lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita,
ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejars,
esperant l'hora de llevar ncores. Vaig veure que el pare prenia
tranquilament el sol a la porta forana del jard, tot carbonant la
seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacci a la seva
barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar
gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasi. Em vaig decidir de cop
i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva
espatlla, i, desprs d'una estoneta d'estar aix, li vaig clavar un
pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el gracis somrs d'un
infant aviciat: -Mireu, tinc una fallera: feu portar els meus
entriquells a la _Santa Rita_, perqu dem m'embarco amb vs.

No he vist mai una expressi de cara com la que ell prengu al
sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis,
per no en pogu ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li
esquitlls de les dents i li caigus a la pitrera. Me vaig mig
espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa
de l'andanada que m'anava a descarregar. -No veieu que us esteu
cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de
foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la
recobria. Tot espolsant i agenant-lo, vaig tractar de persuadir-lo:
-No vos hi oposeu pas, vaja: seria intil. No us demano pas tant:
noms una vegada:!... aquesta i prou. I no em parleu de perills ni
d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i... estic ben decidida.
Fa temps que no penso en res ms. L'alegria, que em donareu! I,
mireu, jo no sc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare:
enteneu?... El meu cor s mariner com el vostre, i all on vs aneu
puc anar jo; i... vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les
seves mirades ms negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclam apartant-me d'una braada.
-Que ens hem venut l'enteniment? Uix! Que totes les dones siguin
llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'an, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el mat vaig fer el bot tancada a la
meva cambra. Desprs ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes
davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet,
i em vaig asseure al gra de la porta amb les cames al carrer. Vaig
tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu
desconsol. No era tot comdia, no: me veia la partida perduda, i el
plor m'anava cara avall; per exagerava les mostres de la meva
dolor, perqu, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava,
comprenia que aix el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells
moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perqu el molt tossut
se desespers. Si m'hagus sabut fer venir una basca de deb, ben
forta, ben forta...

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se
passejava amunt i avall del jard sense dir una paraula, passeja que
passejars. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu
costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i
aix, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de
lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig
seguir arraulida, embolicada, retorcent-me... Aix vaig estar tota
la tarda; i el bo de l'home, que devia patir ms que jo, a la
vesprada no pogu resistir ms. Va tornar (el vaig conixer en la
remor dels peus, perqu no el podia pas veure, abrigada com estava,
cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entr cap al menjador,
i, pujant escales amunt, se pos a cridar fort, sens dubte a posta
perqu jo el sents: -Paula!... Joan!... Que dormiu? Au! fora
nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que
les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta.
Deu estar-hi massa b, al mn, mal llamp!... nsia!... i que vingui
el temporal i el quinoccius!... A veure si ens neguem tots i no en
resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'al. Per una part reia per sota el nas amb
l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dria, i, per altra
part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i
m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jard.
-Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraada ben estreta- vaig
pensar amb emoci; per estava morta de vergonya i no gosava
destapar-me la cara. Ell me la descotx d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonaci reganyosa.

Aleshores me vaig alar plorant i rient, me vaig arrapar als pls de
les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament... i una besada,
i dues, i...

-Prou, prou- mormol ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't
els degotalls, i... vs, que enllesteixin el sopar, que has de tenir
gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perqu dem hi ha
matines.


II


El dia segent ens embarcrem abans de fer-se clar. Llevrem ncores
a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les
aiges del golf, vrem estendre totes les veles. Marxvem en popa,
sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot
fresc i flairs com si acabs de llevar-se d'un ja d'herbes
humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carcia; i jo li
deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!... tafanerot!

Un dels mariners, que sent aquestes paraules, va esclafir una
rialleta i digu:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraades, pubilla. Aquest ventet s
innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que
us acaroni. Veieu que s's llevat de mat per dar-vos s'adu-siau,
mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els
fills de la terra s l'nic que s'ha llanat al mar per saludar-nos.

-ngela!- exclam el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare
pegava un cop de tal sobre el pont, va crrer a fermar una corda
tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulaci.
Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc,
cella-ros i de mirar garneu. Li deien _en Vad Set-trossos_, perqu
semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braos li
penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ac i d'all, i
les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes.
Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa
se li solia escrrer en espiral fins a les cames. La visera de la
gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o
l'altra de les orelles. All, que t'he fet reparar, de que els
mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats
a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vad. Aquest
era ben a l'inrevs: no resistia els cops de mar, sin que s'hi
doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots
els moviments; per aix no el privava de ser un bon treballador,
ents en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a
enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deix, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No
m'hi podia estintolar, per qu estava tota ella coberta d'una rosada
menuda i atapeda que brillava enteladament amb un gris metllic;
ms, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre
l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven all en el
poble, que s'anava allunyant. Feien la illusi de que diguessin:
-Adu-siau...Quan tornareu?...Trigareu poc?...- Les cases
s'esblanqueen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa
agitaci de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes
finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com
ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar
obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una
fusi harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu
costat, eixamparrellat i mirant-me de rell a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el
poble... Que bonic!... Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aqu lo que ets, tu: sempre
vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te
n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per qu
n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic ms contenta!- vaig
dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la
m, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu ms or que no peseu!...
Si sabssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estuf, la satisfacci li vessava dels ulls, i
s'insinu un somrs en la seva bocassa ferstega; per el va
dissimular amb una ganyota, i, llanant una grossa escopinyada,
barbollej:

-Pu!... Malet siga el suc de la pipa!... Ja has vist la teva
cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... No than pas
sortit muletes al call de la m?

-Apa, manxaire! Que en teniu, de malcia, sota el tel de llengua!
Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava
mirant...

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estars mai en vaga, si
Santa Llcia et conserva les eines amb qu treballes. I doncs,
quan te lleur, de baixar a la cambra?

-nsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig
abraant-lo, me lenduia. Per ell, desprs de donar tres o quatre
camades amb precipitaci, refren el meu impuls i s'atur en sec.

-Au, au!... no estic per galindaines. Aviat aix seria un joc de
criatures. Passa o passar.

Altrament hauria sigut difcil que hagussim pogut passar tots dos
alhora, perqu el lloc on ens havem aturat estava embarassat
d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven ms que estrets
caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada,
que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt
de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes
escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la
Santa Rita no duia fora de la bodega altra crrega que una dotzena o
una dotzena i mitja de rodells de crcols, no s'havien pogut estibar
de la manera acostumada i s'eren jaquits ac i all en els punts en
qu menys destorb feien per a la maniobra. D'aqu resultava que, si
b es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es
trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em preceds. Arribat que fou al
bolou, que s una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de
l'arbre de mitjana, n'obr la corredora i el portal, i davall a
dins en un santiamn. Jo, seguint-lo, me vaig ficar tamb dins
aquell cau. Anava baixant gra a gra, i ja noms treia enfora el
cap i els braos, quan vaig sentir una veu infantvola que em
saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i all, sobre coberta, dintre un barrac
arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada
d'en Miquelet Cadernera, _el noi de bordo_, que estava pelant
patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les
fesomies.

-Hola, Cadernera!... ets tu?...- vaig cridar. -Qu fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates...

-s a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!... no! no tant, mestressa. Sc... sotacuiner, si voleu:
encenc es foc, vento, escombro, poso es bacall en remui... Cuinar,
no: d'aix se'n cuida en Pau Ternal, que hi t una grapa!...

-Bona notcia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i
plomat, ensenyant-me'l.

-Qu me'n dieu, d'aix?

-Tiva! Si a _bordo_ us tracteu aix, qualsevol s'entauli en terra.
Jo que em pensava que no menjveu sin galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si
hagussim d'anar a ses Amriques...

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu
sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Du!

-T'agradar?

-Ms que pa i mel.

-I per qu?

-Perqu... net, mestressa... quan vs sou aqu, a sa cuina hi canten
ets ngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es ms
neulit s'hi retornaria, llampus!... I, quan vs no hi sou, no dir
pas que ballem es goigs de Sant Prim, perqu de brossa per a
atipar-se no en manca; per no s aix d'ara, ca! Vs porteu es
dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella
m'esperava el pare, que, aix que em tingu al seu costat, m'indic,
amb una braada en rod, la petita pea on rem, i va dir, entre
majestus i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era
impossible recrrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'nica
part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de
sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues
passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant,
com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella
cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de
_capitana_, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Noms vaig
interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt
ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llenol net de
bugada, el seu coix amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un
altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un cntir de llauna;
un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que
les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un
clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que
t'hi contemplessis la cara sin a trossos, en compensaci et
multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves,
t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia
un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria
sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el
portaestudis, l'ombrella, el tamboret de tres peus... No s'havien
descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartr del meu
barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa
Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no
m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormol
el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a
Valncia gastars ms coratge. All no ho saben pas, si sempre has
dut mantellina i si ta mare no n'emprava sin de blanca. Vui que
donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura s una senyora amb
tots els ets i ts: m'entens?...

-B, b: ja en parlarem, d'aix.

-Com, que en parlarem? Vuit duros que em costa, i no haver-te'l
pogut veure posat!

-Doncs no patiu ms: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i all mateix me'l
vaig posar.

-Vaja, qu tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sof.

El pare entrebad la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap
amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiraci. Se
coneixia que cercava un mot de lloana i que no en trobava cap de
prou granat; i, desprs d'haver pres al dues o tres vegades sense
assolir la paraula a qu l'havia d'aplicar, atalai per la clariana
del bolou la figura trencadella d'en Vad Set-trossos, i va cridar,
amb un clam de l'nima:

-Veniu-me aqu, Vad! Baixeu!... Mireu's-em aix! Qu us en sembla?

En Vad s'esmuny rpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels
llistons ms que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat
darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls
garneus, i va dir, amb la seva veu ms manyaga:

-Qu voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa
primavera i que aqueix plan ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclam el pare. -Cap i barret semblen d'una pea.
Arri all, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mstigues i
els seus barrets rancis!- afeg, com escombrant les alludides amb
una mirada de menyspreu. -Arri all! Aix, s llum de minyona! Oi,
Vad? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i...

-Qui es miraria s'altar?- repar en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengu la pipa, pitjant el foc amb el seu dit
gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i
desprs, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les
espatlles i mormol:

-La llstima s que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom
pensa que els hi endevinar el gust, i es gasta els quartets; per
ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra
feina: els bastiments sn de ms bon governar, Vad.

En Vad Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva
opini; per va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una
manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint
el pare, me va endrear dues llargues mirades: l'una decantant el
cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle
esquerre, mentre els braos li fugien en ziga-zaga per davant del
cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallana.

Desprs d'haver desat el barret, amb el propsit de no lluir-lo sin
en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sof. Que b
s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de mat, la son m'aclucava
els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alava i
abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi
imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva
prolongaci llargussima i el seu desmai peress, descrivia
musicalment la bonana que ens acompanyava. La son m'anava envaint.
Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aiges
allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava
dolament amb la de les imatges somnioses que comenaven a flotar
per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat.
Viatjava cap a un mn desconegut, cap a un pas fantstic; i... aix
em vaig adormir. I no et creguis que hagus fet petar noms una
becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a
coberta. Ja havem sortit del golf i navegvem per enfora. El mar
era d'un blau igual i purssim, que contrastava simpticament amb el
ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anvem apartant. El
terral havia caigut, i en son lloc regnava un garb massa novell per
a tenir gaires forces, per que les adquiria majors a manera que
desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la
nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronant-se,
arronant-se... Les blavors purssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recs i un setial per a seure; i, havent-
me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de
l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot
d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames
encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del
nas, i la m armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que
amb prou feines se li ficava al capcir del dit, estava apedaant-se
unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja
com una oca per un estany, el mar noms fa rum-rum com un gat que
s'adorm, i el sol t una revifalla d'estiu. Qui diria que fssim a
la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugana. Un temps
aix, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguard per sobre les ulleres,
acompanyant la seva mirada amb un somrs bondads, que pos en
descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres
dents tinyoses i enderrocades, i contest:

-S, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger est de calma, no dir que no; per... mira, noa: ton
pare no les voldria mai, unes tempures aix. A sa sortida des golf
hem estat encantats ms d'una hora i mitja. Es vent que ara portem
s eixeridet i va refrescant que s un gust; per ve de proa:
entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a
sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre cam. Cada passa
ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai sn contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per
viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'en que
es va morir sa de casa, que b haju, tant me fa ser ric com pobre.
Per qu els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa
s'allunyava. Les blavors purssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No s tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo... ms aviat li seria una
nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Toms, va fer vuit anys que vaig saber-ho
al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-S, va ser una cosa molt trista. Jo havia  deixat a sa de casa,
bona i eixerida. Estava molt contenta, perqu, amb es dinerets que
havem arreplegats, havem comprat una caseta i un llagut, i llavors
jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. Ja
mai ms viatjar!... Viurem junts. Jo seria pescador... patr de
barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la
tindria as meu costat com un ngel de sa gorda. Ella tot aix m'ho
deia amb ets uis. Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona!
A sa llinda de sa porta ens vrem abraar sense pensar mals averanys
i em va dir: -Porta'm melons d'Alacant -Prou, dona, prou. Sa
sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagus demanada!... Ja
saps que sc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a
un cap de sa platja; i aix que vaig saltar en terra vaig fer via
cap all, amb tot de bones notcies a sa punta de sa llengua per a
alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per
ensenyar-los-hi de seguida: -Mira, lo que hai gonyat! A mig cam
me varen escometre dues venes. No estava pas per a elles. Al
diable, ses tafaneres! -Sa teva dona est malalta, me varen dir.
Jo vinga estirar es pas... i ja no s qu ms m'enraonaren; fins
que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i
clar: -Hereu Mauva, sa teva dona s's morta: la vrem enterrar ans
d'ahir. I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es
trepeig d'ella per dins... i pica que picars. Encara sento aquells
trucs aqu, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acab aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i,
per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau:
el veritable pas blau, purssim, immaculat.

-Per per qu no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era
diferent. Mira: ella tenia set anys ms que jo i era una mica
geperuda; per no l'hauria baratada per sa ms jove i maca des
poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?...
m'estimaven! D'en que s morta veig que sa meva vida s perduda
sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca... i no tinc pas
delit d'anar en terra.

Una llgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les
ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel pas blau i desert,
l'enyorana d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va
semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em fu pensar en
la que ens pinten els mstics carregada d'nimes que van cap al
Parads. No vaig dir res ms. El vell, tamb mut, clavava amb un
repunt groller el peda de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dol , reps, una mena
d'aprovaci celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva
nima va eixamplar-se per l'espai. Que b em trobava, entre
aquelles blavors purssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en
una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien,
garlant inarticuladament com infants que gatxegen. Enll, enll!...
Tot era bell, per s'hi enyoraven encara certes belleses
pressentides. Enll, enll!...

En aix va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig
reconixer la veu flautosa d'en Vad Set-trossos. No obstant, no
veia ning enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en
part del mn.

-s que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell s a dalt
de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no s qu d'una
corona, i treballa sota sa galeta, abraat a sa espiga per damunt
des calcs. T, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vad Set-trossos va davallar, com un pregadu de
rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- crid aix que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on
ets airets sn prims i desperten una gana d'll ms endiastrada. Si
es camins fossin de ms bon transitar, us diria que hi pugssiu...
Sabeu quina hora s?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-B, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en
manquen. Veureu, que aviat n'haur trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclam:

-Vatua! Tot just sn dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot
ho passa per ses busques minuteres, no ens dar sa minestra fins as
bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tigussiu enclavada com
ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas tamb la
pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre
va d'avanada.

A l'hora corresponent vrem dinar. La taula consistia en un quarter
de batiport posat sobre un rodell de crcols; per un cop ben parada
amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon
efecte com si l'hagus construda un ebenista de ciutat. No hi
havem de menjar ms que el pare i jo (perqu els mariners
s'estimaven ms fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la m),
i ens hi colocrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les
cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia
un got a la vora del meu plat, i el pare un porr blau, lligat de
gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de m en
m. I, vet all que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat
d'un personatge que coneix la seva importncia, portant a pols,
entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els
estalvis, i la destapa amb un ample moviment de bra que sembla dir:
-Proveu aix, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi
trobeu la quinta essncia de la meva saviesa.

El pare se fu la part omplint-se el plat a curull, prov una
trumfa, enguerx la boca, arruf el nas, i, entregirant-se i mirant
en Pau amb ulls entravessats, rondin, tot mastegant mastegant:

-s fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment,
va tornar-se ms groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i,
ventant amb la m el fum que en sortia, se l'acarrer al rostre i
l'aspir d'una nassada.

-Cull... eres!- exclam, estrafent, a mitja naixena, la mala
expressi que se li havia comenat a escrrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del tim,
va esclafir tamb la mitja rialla; i en Vad Set-trossos, si no
hagus sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les
conjuntures, perqu reia i tornava a riure cent vegades, i cada
volta amb ms extraordinries contorsions. En Pau Ternal estava
consternat. El pare, seris com sempre, passejava sobre nosaltres la
seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digu a la fi. -Una cosa s riure i
l'altra beneitejar. Prou, Vad, prou! Ara no ho coneixeu,
pastanaga, que s un gran rebaix, per a un home, aix de que el
vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic?
Quin cap de casa, vatua el mn!

Per en Vad Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava
d'angnia, s'inflava de venes, cloa la boca, i prenia per un moment
un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les
galtes, i havia de engegar-la, mal que li pess, sotraguejant de cap
a peus. A l'ltim va aixecar-se, fug tentinejant per entre la
farda, i deix sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo
semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encar amb en Pau Ternal.

-Pau, vs teniu un defecte molt gros... i pareu ment, pareu ment...
Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; per hi ha
una senyora a _bordo_, i vui que es respectin les seves faldilles.
Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com
les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit
sin una paraula, i de per poc... si no la vireu a temps... haureu
ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home masss, encirat, ancaboterut, ample de
cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll
sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i
blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti tamb
roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en
forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la
seva testa es reparava certa parti caracterstica: el front,
abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que,
prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada
del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre
les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla
barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el
bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que
ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a
cpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer
cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de
set negre, ja vella i deslluda, per doblegada sobre el front amb
cuidads entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll
amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada,
deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot
del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa
cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i
altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i
esgroguedes a clapes pel fregads, amb una gireta als garrons que
indicava el mirament amb qu eren encara tractades; i, finalment,
botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola
clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar
de la frescor del temps, duia les mnegues de la camisa atrossades
als colzes, reganyant uns braos revinguts, colorits de vermells
pelussam.

En aquella ocasi es veia que la vanitat se li era ben emmusteda;
per va aguantar el xfec a cara daigua, sense moures ni badar la
boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que ms el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat s de primera.
Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fog per
desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i
que tothom us hauria fet justcia. Ms no tingueu por que lhaguem
de llenar. No en sobrar gota, no. El fum no shi sent sin a la
primera engolida: desprs el paladar va trobant-hi les fineses... i
com ms sen menja, ms bo sap. Les fulletes de llor hi sn a la
bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin
estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes aix,
baldament mel fums cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no mel vulgueu alabar. Precisament tot el mrit de
sestofat consisteix en saroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire
quelsevulga, i vatua... dallonses!... ja el podeu donar as gossos.
Si no fos estada aquesta desgrcia, s, que haureu trobat es
compte. Per sa culpa no s meva: hi ha certes feines que shan de
encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu!
I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja
caigu aqu mort em sec i amb sa nima comdemnada...

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos
esllavisseu, Pau: val ms que digueu culleres. Per lo millor ser
que porteu les sardines i que elles parlin per vs.

Mestrestant vaig fer plat per a lavi Mauva i per en Vad
Set-trossos, i els vaig portar all a on eren. Du tho pac- me va
dir el primer; i laltre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de b sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a
lindret del barracot que servia de cuina; i, abans dhaver pogut
preguntar res, vaig veure sortir, per entre larbre de mitjana i una
cimbellada de rodells, un peus calat amb una bota clavetejada, i
al capdevall daquell peus el pobre Miquelet Cadernera, que botent
com una pilota, vingu a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondin el pare -Aix se fa amb els nois que baden. Que
aprengui a sirgar dret.

-Vaja aix s massa!- vaig replicar jo acudint a lajuda del xicot,
que saixecava adolorit, palpant-se les macadures. -On has rebut,
caret?

-De primer a sos Bertran: sabeu?... i deprs aqu, a ses canyeles i
es genolls... i en es colzes i... Llamp de Pau! s una mala bstia.
Se preval de que sc petit; perqu si no...

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seurs al meu costat. Avui
sers el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vs, mestressa.

-I per qu no?

-Perqu vs sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Per ca!... ja tentenc herbeta
que et dius marduix: no em vols perqu no et faig goig per massa
vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per
avui encara sou ben fresqueta i... Du n'hi doret.

-B, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; per per una
diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto b. Qu me'n dius,
d'aquesta racci d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es pos a menjar, arreplegant la
vianda amb els dits.

-T, garr: no facis crrer les forquilles d'en Salgueda- li digu
el pare allargant-n'hi una de boix.

Desprs va venir en Vad Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les
sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El
porr va passar de m en m quatre voltes en rod, amb les seves
corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya
timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir
algunes grcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava
embassant a la boca.

-Es vi s sang- va dir en Vad Set-trossos, bevent entrepernat d'una
manera estranya; -per, si no s sang batejada, se pot beure sense
por de pecar.

-No tingus escrpol, sant cristi- salt en Pau. -Jo et responc de
que cap taverner hi ha fetes trafiques. s bon vi de Llan.

-No pas jo que en llenci una gota- respongu de seguida el bevedor
jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, per s per a nosaltres. Vatua s'nima d'un
penjat! no en coles poc, de mam!- observ en Pau Ternal.

-Encara no en beur tant com en pot veure un pollastre- replic en
Vad.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes.
L'nic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare,
que aprofit tots els torns que li tocaren i, quan estigu saciat,
s'aixec, encengu la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porr ms i prou.
Avui us deixo fer barrila.

I se n'an xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans
ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absncia i la tornada del porr varen augmentar l'alegria.
El porr pass d'en Pau a en Vad i d'en Vad a l'avi Mauva, que el
deixaren braument escolat. Desprs havia d'anar a en Miquelet
Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense
parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un
desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada
semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; per en Pau
procur agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassir
camuset del xicot, i, fent saltar el porr i eixamparrellant-se, va
posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclam en Cadernera amb desesper... -Aix s una
injustcia! I vs ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replic en Pau -Voldria veure't esquerdat de
set i no et donaria una salut d'aigua, grandssim fumacassoles!

-Encara no m'heu estovat prou, botx de criatures?

-Vatua sa...sa...!

-Ajudeu-me, mestressa: sc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-S- vaig dir: -s un tracte que hem fet suara suara.

-Essent aix,- arg en Vad Set-trossos rient i fent cortesies
exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de
respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no t costats, sa roba li
cau; per, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes
ses calces de _bordo_. Pau, dna-li es porr per refrescar a sa
salut de sa nvia.

-Est b- va respondre en Pau Ternal transigint. -Maleda sigu sa
meva sang si no s respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu
en sa persona d'un pois i malparit com aqueix ventafocs! Per ens
ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo far sa
fantasma i em beur tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses
butxaques. Per... ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota,
mateu-me!

Puj de peus sobre els galliners, se tomb en un moment a l'inrevs
les parpelles, gir els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera,
agaf d'esma el porr, l'aixec en l'aire, i, trabucant-lo de gallet
a poc a poc, se deix caure el rajol al bell mig del front. El vi
es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella,
baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament
entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior
sortit en relleix un travs de dit. La figura del xicot no podia
resultar ms llbrega i estranya. Amb els seus ulls d'esttua, que
es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva
immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser hum. A mi em feia
ms pena que goig, i les grcies que deien en Pau i en Vad per fer-
lo riure i engargussar-lo no m'han deixat ms record que el d'una
cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet,
amb les robes que li curtejaven en braos i cames indicant la seva
misria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals
tractes, m'inspirava una greu compassi. No vaig estar atenta ms
que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el
maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs
manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Per en Cadernera
tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagu pas
de menester la meva intervenci. Va escopsar el raig fins a les
acaballes, i desprs al la m esquerra, l'esmuny pel broc i en
tap el forat amb el dit gros, evitant aix que alguna gota
ressagada es pogus escrrer impensadament; va adrear a pleret el
cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la
mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop
l'hagu ben xarrupada, llan un sospir i somrigu.

-N'hi havia poc!- exclam. -Aquests mosquits de bta se n'havien fet
un bon panx, i, amb una mica ms que s'hi haguessin adobat, sa
fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, malet de Du!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses
fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glria des nostre celler.
Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraar el bordegs, se'l carreg a coll-i-b, i se l'emport
saltant saltant.

En Vad Set-trossos es freg el clatell a m revessa tot mirant-me
amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me toc el
muscle amb el colze del bra que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai ms: enteneu?- va dir
baixet baixet. -Sn dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i...
vaja, no dna.

-I ara! de qu vos les haveu?

-De qu voleu que me les haju, sin des vostre nuviatge, que m'ha
donat goig sense alegria? No en parleu, d'aquestes coses, fins que
vajun de bo. I, quan es casori sigu cert i passat per m de rector,
heu d'endegar aquesta barca que sembli sa vila de Menjidorm. Jo us
tallar patr de com ha d'estar: veureu. Totes  ses banderes i
gallardets que flamejun as vents; un ram de flors a sa galeta, i un
altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura. Aneu escoltant. A
cada botafi, una llangonissa penjada; ses soles, curulles de
torrons fins; es cenals, guarnits amb neules; a cada bit un
cabridet rostit; un gall dindi enastat a cada esclam; ets arbres,
rempeuats amb cartells de vi blanc; ets am...

Un xiulet que son va tallar-li la paraula a flor dels llavis, i el
bon home corregu a la maniobra, no sense indicar-me, amb un
anguileig de braos i una estesa de mans, que es reservava la
continuaci del seu projecte per a una altra estona.

Aleshores les veles foren canviades de posici. De primer
romangueren fluixes i el vent hi espetegava; per la barca an
virant i tornaren a omplir-se, impulsant la nau cap a terra; aix
com fins llavors l'havien empesa mar enfora.

Vaig anar a proa per guaitar. La terra semblava una llarga broma
ajaada sobre el mar, amb els contorns superiors d'un blau fluid i
clar que es mig fonia en les espessors de l'aire i es barrejava amb
les calitges, tacada ms avall d'esfumades rossors i ombres
moradenques. Les sinuositats de la costa s'eren arrasades. El cap de
Creus i el golf de Roses no es distingien per cap entrada ni relleu.
Els Pireneus, amb sos vessants ennuvolats, eren de mal obirar; i
sols brollava netament la cima del Canig, que blanquejava en la
serena del cel com un astre naixent desllut per la llum del dia.
Cap a ponent cendrejaven algunes muntanyes, i ms enll s'estenia
l'horitz buit.

Com que probablement no havia de tornar a  veure mai ms aquell
paisatge en circumstncies iguals, en volgu treure un bosqueig.
Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com ms pintava,
ms m'enamorava d'aquells tons febles delicadssims; per i que
difcils eren d'ensopegar amb justesa! Els ocres terrejaven massa;
totes les pintures resultaven massa grolleres... Si detallava,
perdia la fludesa; si pintava a grans taques, no em sortia sin un
nvol en qu ning hauria endevinat una costa. Vaig suar de valent.
I, no obstant, all era bonic: les fondries d'aire, la llunyania,
la blavor del mar escampant-se vibradora per l'ambient... Tenir-ho
al davant dels ulls i no saber-ho arreplegar!

I no en vaig saber: vaig haver de plegar, convenuda de la meva
impotncia.

El pare, recolzat a l'orla de proa, llanava un xiulet de tant en
tant, i cridava: -Orsa, orsa!- La barca va arrumbar fora cap a
migdia, cap a l'horitz buit, per l'indret de les ltimes terres
obiradores.

-Qu hi ha, per all?-vaig preguntar-li.

 -Per a on? All hi ha Palams- va dir, assenyalant amb el dit una
clapa rossenca. -Ms enll les muntanyes de Tossa, les serres de
Bandina, i altres.

-Vaja, d'aquesta bordada ens plantem a Blanes.

-Uix!- exclam girant-se d'esquena.

-I b! qu vol dir, _uix_? Sou ms malagradosot!...

-Doncs com t'he de contestar, si dius uns disbarats tan grossos?
Que et creus que aix s una bala que va dretamente all on s's
apuntada l'escopeta? A Blanes!

-Per qu hi sap, una?

-Sabessis callar al mencos!- barbotej entre dents. I afeg,
recalcant molt les paraules, com el mestre que es veu obligat a
explicar a un deixeble estult una lli que de tan clara s
enfadosa: -Amb el vent de proa no es va all on se vol, sin all on
se pot. Anem de gairell, de gairell, com els crancs. Apuntem a
Blanes, i bon goig de tocar a Palams. Entens, marinera de terres
endins? Si aquesta nit pots dormir en aiges de Palams, dna't per
ben contenta i digues que la Santa Rita s la barca ms fina de la
mar.

-s que en t fama, de fina.

-Doncs, si serva malament, ser per culpa del patr: oi?

-No, cristi de Du: aix no. Cap patr ni pilot us passa la m per
la cara, en aquestes mars. Els Saures en vnen de nissaga, de
mariners: s'ho porten a la sang.

-Fins tu i tot?

-Per qu no? Si no fos per aix de ser dona, no em veureu pintar
mars i barquetes, sin comandar-ne una de ben eixerida: i... apa!
lluny!... eixampla't, espai!... M'agradaria barallar~me amb el vent
i les ones...

-I guanyar-los amb el dit xic. Que en tens, de terres a l'Havana!
No s com redimontri m'he deixat entabanar d'embarcar-te!... Per
ja hi som, pel tros. Du vulgui que s'aguanti el bon temps.

Va posar-se a examinar les bromes de l'horitz de fora, com si
n'hagus volgut desentranyar algun averany, i jo vaig tornar a
contemplar aquella costa llunyana que suara s'havia burlat del meu
art. Encara presentava el mateix aspecte vapors. Qu immensa s la
mar, i que amagades ses descobertes distncies! B havem corregut i
correm!... Els borrallons d'escuma que aixecava la roda al partir
l'aigua, fugien pels costats de la barca de pressa, de pressa... I,
no obstant, se diria que de mitja hora en no ens havem mogut del
mateix lloc.

Al cap d'una estona va comparixer l'avi Mauva.

-Saura- va dir: -hai vist que no m'avisveu, i vinc per sebre es
vostres intents. Si voleu que a sa nit pugu vetllar, ser des cas
que vaju a dormir unes contes hores. Sn ja dos corts de tres ben
caiguts...

-Teniu ra: me n'havia distret respongu el pare... -S, Mauva, a
la nit no vui que ning toqui la canya sin vs i jo. En Pau i en
Vad sn massa dormilegues. Aneu, aneu. Qui governa, ara?

-En Pau Ternal; per renega com un oriol, perqu diu que ha
d'endegar es fanals i coure es sopar.

-Est b. Cada u a la seva feina. El tim va a crrec meu. Aneu,
aneu a dormir.

Bona part de la tarda va passar sense incident remembrable. Com ms
el sol baixava, ms el vent perdia la seva fora: aix s que la
barca, d'hora en hora, s'emperesia. Un ramat de dufins va venir a
saltar al nostre voltant. Quan me'n vaig adonar vaig arreglar-me un
setial a prop de l'orla, i aquells peixassos de morro de porc varen
ser la meva distracci. Me plaa veure'ls jugar pegant bots ac i
all amb una agilitat que tenia quelcom de ridcula. Algunes vegades
alzinaven ms de mig cos sobre la mar, drets, encirats; altres
vegades hi ondulaven graciosament, descrivint, al saltar, airoses
corbes i capbussant-se sense quasi aixecar ruixims; i a voltes
debategaven, fent espantosos refolls. I, quant nedaven submergits,
portaven tanta velocitat, que les clapes grogues de llur cos afusat
s'allargaven com a franges, i les aletes i serres deixaven l'aigua
ratllada com un vidre pel qual s'hi haguessin passat diamants. La
nostra barca no els feia cap por: ans al contrari, semblava que
l'haguessin presa per objecte de diversi, i que, voltant-la i
revoltant-la, s'engresquessin a fer mofa de que un ser tan grosss
se mogus amb tanta pesadesa.

En Vad Set-trossos vingu tot fregant la sola de l'orla amb una
capana que xopava de tant en tant en una galleda; i, al trobar-me,
s'atur i m'adre la paraula.

-Us agrada, aquesta comdia, mestressa?

-Ms que no puc dir. No em cansaria mai de contemplar els capbussons
d'aqueixes bsties joguineres. Greu me sabria que s'esquivessin de
per aqu.

-No tingueu por: no s'apartaran gaire. Estem en ses afraus de ses
seues pastures, i, a ms a ms, ses escombraries que llena sa barca
les enllepoleixen, tamb.

-Voleu dir? I si els hi tirs pa?

-Se'l menjarien. Per no us vulgueu carregar sa conscincia,
pubilla: es pa, que Du n'hi do, no s per a aquestes males pues.

-Sempre he sentit a dir que els dufins no feien mal a ning.

-Es dufins potser no; per aix no sn dufins, sin roasses de ses
ms grosses: sa pesta de ses mars costaneres, es cstig des
pescadors. Se tiren a ses xarxes per menjar-s'hi sa sardina, i,
embornada per aqu, estrebada per all, hi obren uns esvorancs que a
terra costen sa mar de llgrimes. Mireu: si ara jo, amb una bufada,
podia matar totes aquestes roasses i ses seues companyes de llevant
i de ponent fins a sa fi des mons cregueu que bufaria de gust fins a
corsecar-me. No m'hi pensaria gaire.

-Encara bo que no teniu aquesta virtut! Seria de doldre, pobretes!
Semblen un estol de criatures: tenen les grcies innocents de la
mainada. Matar-les d'un buf!

-Ja que vs les empareu, podeu estar descansada, que jo m'aturar
s'al per si tenia sa virtut de matar-les; empr... ep!... noms me
l'aturar fins es dia que vs sigueu sardinalera, que llavors
mudareu d'intents.

Segu fregant la sola i allunyant-se; i ja havia gaireb donat la
volta a la barca i es trobava en el costat oposat al meu, quan,
deixant de sobte la galleda i el drap, corregu cap a mi a llargues
gambades, estisorejant l'aire amb els seus braos de balders
llorigadors.

-All, s cosa bona, pubilla! Mireu, com bolla, sa sardina!- va
dir, assenyalant un punt de la mar.

Vaig mirar cap all on m'indicava, i quin espectacle ms
interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d'aigua,
cobrint-la en una bella extensi. Formava una mena de seca escatosa
i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos
d'argent rpids i espessos, tots llanats en una mateixa direcci.
Marxava cap a garb. A lo millor se submergia per complet, deixant
un rastre ombrvol i com eneriat, i desprs ressortia a llarga
distncia. Aix segut marxant igual que una agulla que coss la mar
a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta
lluminosa, ara fosca com un ruixin obac, segons com la fera la
llum, i hala, hala... cada vegada ms lleu, ms confusa, fins que
els ulls dubtaren de si era una realitat o una illusi i es
desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Per altres moles
no menys atapedes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla
mentida que, desprs de tan perseguida i pescada, resti encara tanta
de sardina per a brodar aix d'argent l'ample teler de la mar.

Mentrestant ens anvem atansant a la costa, que creixia per moments,
esbadellant-se en escanyalls, per on s'obiraven verdes fondalades.
Els penyals avanats se destacaven, creixent tamb, mostrant-nos
llurs figures rstegues, ornades amb figueres de moro i atzavares.
Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que
s'havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l'aigua, una
festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d'ells com
ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra
arribada. -Hola, hola!- cridava la nostra gent. I anomenava en to de
salutacions les cales i pobles que s'anaven descobrint. Bagur
apareixia com una blanqussima garlandela de margaridoies posada a
mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres
barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba
protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el
roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides
de blanc i encaputxades de vermell que s'haguessin arrastellat per
ballar un contraps. De Palams no se n'atalaiaven sin alguns
edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l'abriga
per la banda de llevant. I darrera de tot aix negrejava per una
part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits
verals, verdejaven pllidament els olivets de l'Empord.

El sol era fora baix. El vent anava mancant, mancant... Les nostres
veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en
tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas
les llurs, per ja no els servien ms que d'una petita ajuda i es
veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat,
saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que
s'eren abocats a la borda.

-Adu-siau i bona sort!

-Sa sardina corre cap a garb! N'ajareu a coves, per pareu ment en
ses roasses!

-Hola, lleig! No vogus tan de fort, que vas a riscos
d'esmalucar-te!

-Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

-Vatua es gaiat de Sant Cristfol nano! Mireu que s una mort,
aix de deixatar s'aigua, tanta que n'hi ha!

-Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

-Per qu no endegueu en es llaguts una mquina de foc com sa des
_Marsells_, que t pacte amb es dimoni i va contra es vent i es
corrent sense cansar a ning? Adu, escamarlat! Adu, tu, tamb!...
i no em miris malament, guenyo!

-Adeeeu!...

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien
xaladament de llurs prpies grcies sense agraviar-se dels retrets
que es feien i dels mals noms amb qu es motejaven. I desprs d'un
llagut en venien un parell, o b sis o set de plegats, i apa,
tornem-hi. S'armava una xarima-xarama!... De cada ona sortia una
rialla o un crit de tabola; i en Pau i en Cadernera s'esfreixuraven
per contestar a tot arreu. En Vad Set-trossos, encamellat al
batiol, remenava en l'aire el mocador de butxaca, i de tant en tant
llanava un espinguet que espantava les gavines, fent-los apressar
el vol.

Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El
mar era un mirall de lluna trbola, en el qual les nostres veles
estenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina quietud, a
l'entorn! No hi ha quietud com la del mar en ses grans bonances. Els
borms, com grosses flors de cristall arrencades d'un arbre
meravells, badaven llurs corones gelatinoses, flotant entre dues
aiges, quasi surant sobre l'oliosa planura. N'hi havia tot un
jard. Tenien tons de gla ms o menys desllustrat, i a l'ombra de
la barca es revestien d'encantadores fosforescncies. Estvem sobre
un regne de fades i all eren salamons que s'encendrien per a algun
fantstic ball submar?

El sol s'entristia, davallant cap a les fosques serres de Bandina.
S'amag amb sobtat aclucament darrera d'un nuvolet, i desprs s'hi
reobr al dessota, fulgurant amb roges i boiroses flamarades, que
espargiren pel mar, amb la rapidesa amb qu passa per la pell una
esgarrifana, uns reflexos daurats, vermellencs i frisosos, d'una
finesa ideal. L'aire s'enflairava d'aquella olor de marisc que sap
tan bona de respirar, exhalaci suau de les aiges costaneres. La
barca estava immbil, com fondejada. Pels plecs desmaiats de les
veles, desemparades del vent, s'escorria, joguinejant, la resplendor
gira-solada del crepuscle. El cel, ms fondo, ms pur, ms pllid a
cada instant, se preparava a rebre la mirada de les cndides
estrelles.

El sopar va ser delicis: una sopa de rap i un plat de pollastre amb
pebrots i tomtecs. Per no fou el menjar, per ms que s'hi hagus
llut el cuiner, lo millor de l'pat, sin les circumstncies,
l'hora quieta, la llum encantada i fonedissa, i... qu s jo?... per
a mi els plers un mn nou que em comunicava les seves belleses.
Gaireb no es va enraonar; i, si alguna cosa es va dir, no vaig
parar-hi esment. Desprs del llevant de taula, que consist en
algunes galetes i confitures, tots anrem a dar un volt per la
coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que frem a una
reconadeta amagada, vaig abraar-lo pel clatell i li vaig besar la
galta.

-M'heu feta feli- li vaig dir, guardant-me'l al bra i sense
apartar la meva cara de la seva. -Fins ara no sabia lo que era la
mar, i avui l'he coneguda. Portant-me amb vs m'heu proporcionat el
dia ms agrads de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparrs, acotant ms sa galta a
la meva, i m'esguard amb satisfacci. Estic certa de que anava a
dir-me algun mot afectus; per en Vad Set-trossos, que llavors
s'ensopeg a sortir d'una ombra, va estossegar amb un cert aire de
malcia, i adu-siau les bones disposicions. El pare, adonant-se de
que era observat, va trasmudar en un moment el seu visatge.

-Vs, vs: no em rebreguis; no em destorbis la pipada- va dir
agafant-me pel canell i despassant del seu clatell el meu bra.
-Guarda les caranques per a quan tinguis criatures. El meu pl no
vol raspalls.

Ara veges de qu es donava vergonya, aquell home! Per, per ms que
m'amagus el seu cor, que segura estava jo de ser-ne la regina, i
com ho comprenia tothom aix!

En aquell temps la vetlla era llarga, i ens aplegrem a popa a
conversar. Ens hi havem acoblat en Vad Set-trossos, el pare, l'avi
Mauva i jo; i, al cap d'una estona, en Pau Ternal i en Miquelet
Cadernera comparegueren amb l'olla del lleixiu i la bujola de rentar
els plats.

-Nosaltres tamb volem ser-hi, a sa garola- va dir en Pau. -Vatua
ses tripes de Judes! Aqu podem rentar millor que enlloc. Ses aiges
brutes ja correran cap an ets embons. Farem una mica de soroll;
per... pacincia.

Els plats rai!- va fer el pare. -Encara que n'hi hagi algun que
parli en castell, no ens matar el cuc de l'orella. Ms por me fa
la vostra llengua.

-Home, no tant!- replic en Pau tot trossant-se les mnegues de la
camisa. -Avisat... avisat. No crec que fins ara sa meva llengua haju
desdit de la des senyor ms puntimirat. Hi tinc tim, mestre Saura;
i, quan se diu a servar, servo, mal llamp m'esberlu!

-Veus?... Ja t'has tirat una maledicci- repar en Set-trossos tot
garneu garneu. -Aix no s pas de boques polides, caret.

L'altre se'l va mirar de cap a peus per sobre l'espatlla, i, desprs
d'un llarg visurament, li va dir, amb menyspreu: -Sacrist!

-Deixeulo!- va saltar en Cadernera desvergonyint-se al sentir les
nostres rialles. -No veieu que a ses males no sabreu quin os
desllorigar-li?

A en Vad aquesta sortida el fer vistosament; per procur
pendre-s'ho a la serena.

-Tu tamb, nap boal? Ja t'atrapar sense crrer. Avui no em vui
enquimerar, perqu totes ses alegries me ballen dintre es cos. A
veure qui m'encerta aquesta endevinalla. Escolteu. Qu s, una
cosa?... Panxa a darrera, esquena a davant, cames sn oreies d'ase:
llondro ser qui no ho endevinar.

En Ternal i en Cadernera varen fer moltes dites. A'l'ltim
intervengu l'avi Mauva:

-Sou uns mussols: no us hi cremeu gota. Ell mateix vos ho ha xerrat:
cames sn, oreies d'ase. Sn ses cames. Encara no ho enteneu? Ses
oreies d'ase sn ses vostres.

En Pau va romandre astorat.

-Encara no hi caieu?- li pregunt en Cadernera.

-No, a fe de recristi: no puc pescar-ho. I tu ho tens?

-S, home, s.

Ambds estaven, ajupits a prop de la bujola, i en Cadernera, deixant
el plat que rentava, s'eixug amb quatre grapades mal donades a una
capana, i, palpant de llarg a llarg una de les canyelles d'en Pau,
li va dir:

-Pareu ment. Veieu? S'esquena a davant: aix s s'esquena. Ara es
ventre...

-Calla!- exclam en Ternal amb un gran crit. I, ventant-se manotada
al front amb el palmell moll de lleixiu, afeg, entusisticament:
-Malet sigu es gip de santa... verjaula! Cosa ms bonica!
Aquesta s que me la vui apendre de cor! Manoi, que n'hem sigut,
d'oreiuts!

Amb aquests i altres enraonaments per l'estil, la vetllada se'ns fu
curta i entretinguda. El vespre era fredot; per, com que no hi
havia vent, semblava que fssim dintre una casa. A manera que la
claror difusa de l'aire s'extingia, un fanal, penjat a l'arbre de
mitjana a l'alada d'un home, estenia i refermava la grogor dels
seus raigs per tota la popa fins a les orles, sense traspassar-les,
deturada, com per una tanca, per la fosca, que s'espessea entorn de
la barca.

Als volts de nou hores vrem sentir xopolleig de rems. Eren els
sardinalers, que tornaven de llur pesca. Pel xivarri que movien se
podia compendre que estaven contents. De les foscors del mar
s'aixec una veu clara que va cridar: -Visca sa Santa Rita!-
Aleshores el pare es pos dret, i, enrotllant les mans al voltant de
la boca, va respondre, amb un bruel retrunyidor: -Visquen els
sardinalers!- Aix no s res: veritat? I, no obstant, no puc
recordar-ho sense emoci.

Desprs el pare s'encar amb en Vad Set-trossos.

-Avui el rellotge del cel deu haver-se aturat: oi?

En Vad acot el cap gratant-se el clatell, i contest, amb veu
entelada:

-B massa que camina, mestre Saura. Ja hi ha estona que ses
Cabrelles m'avisen que me'n vaju as llit; per em recava sa bona
conversa, i hai volgut estisorar un boc des son a honor de sa
vostra pubilla.

-Est b; per ja n'hi ha prou.

Ning replic. En Pau Ternal i en Cadernera varen anar-se'n sense
donar la bona nit. En Vad, que estava aclofat a terra, mald una
llarga estona, ara estintolant-se d'un costat, ara de l'altre, mal
servit pels propis membres, que amb la peresa s'eren tornats ms
doblegadissos que mai. A l'ltim s'aixec, i tot estirant-se del
bra esquerre i senyant-se amb la m dreta un incommensurable
badall, s'atans a l'avi Mauva tentinejant.

-Deixeu-me guaitar per sa popa, que vui veure es temps, avi. Encara
que no sigu tan ric com vs, voldria que s'oratge no matinegs
massa, que Sant Mart encalms es vents des seu estiuet, i que
aquest viatge fos de fora durada. Mai me l'havia passada tan b.

-Doncs dem t'haurs d'espolsar sa peresa- va dir l'avi Mauva. -Es
senyals sn de llevant o de tramuntana.

-S- mormol el pare: -dem correrem de valent.

En Vad va examinar el cel i digu:

-Nvols en creu, vent a sa porta. Vaja, doncs: aprofitem sa calma
per a descansar. Bona nit que Du nos do.

Jo tamb vaig pendre comiat del pare i de l'avi Mauva, i em vaig
encaminar a la meva cambra. Ans de baixar-hi em vaig asseure un
moment en el balou. All no hi havia cap fanal que destorbs la
visi de la nit. La costa negrejava com una solidificaci d'ombres
entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or
lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell
enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho
permet la claror del dia. El cel, netament desplegat entorn de
l'horitz, era una cpula sense fons, dintre la qual resplendien
serenes llnties penjades a incalculables alries. La Via Lctea em
va fer pensar en la franja de lluna que, al travessar l'atmosfera
ombrvola d'un temple, enllumena una muni de volvetes. Per que
grandis, tot all!  Vaig creure que enlloc millor que all podia
resar les meves oracions. I, desprs d'haver-les resades, me vaig
tancar a la cambra i em vaig ficar al llit, satisfeta de trobar-me
tan b i amb tantes comoditats en el mar, amb una pila de braces
d'aigua sota la meva caseta.

L'endem em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portal perqu
entrs aire i llum, i, posant-me davant d'aquell mirall que
multiplicava les fesomies, vaig comenar a pentinar-me. L'aire humit
m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat
flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues castanyetes a
cada cant de cap, i de la mata ms grossa en vaig fer una trena,
que em penjava per darrera, ornamentada al capdavall amb un llacet.
Me vaig posar _a la curra_ un mocador de seda llampant, i vet aqu
una testa original, de les que agradaven a Madame de Stal. Ne vaig
restar contenta: poca feina i una cosa elegant. M'estava endegant la
llaada del front, que formava dues banyetes gracioses com les d'una
papallona, quan, mancant-me de cop i volta la claror, vaig girar-me
i vaig veure el caparrs del pare en el portal del bolou.

-nsia, Marianna! quina matinada has feta petar!- exclam el bon
home. -Quants ne criaria, una mare!

-Bon dia, patr- li vaig dir. -El llit s una mica dur, per la
vostra passatgera hi ha trobat el jaient. Ja devem ser qui sap a on:
oi?

-No ho creguis. L'oratge s'ha passat gavatx, i el vent, que no ha
entrat fins ara mateix, salta ms que una daina. No hi ha mitja hora
que hem fet vela i ja estem cansats de bracejar. Posa't la capa:
sents?

Vaig fer-ho i vaig pujar a coberta. Ens havem forejat, per gaireb
rem pels mateixos indrets del vespre anterior. Feia fred. El mar
estava mogut i ombrvol. Les aiges, tan clares el dia abans, havien
pres una obagor desagradosa, que em fu pensar en la dels ulls d'un
hipcrita enfosquits per tenebroses maquinacions. El cel estava
cobert d'una nuvolada prima, que clarejava en alguns punts formant
escateta rossa; i en una d'aquestes clarianes llumenava apagadament
un parraquet d'arc de Sant Mart.

Vaig asseure'm a pendre xocolata, i, mentre en Pau me l'abocava a la
xicra, vaig dir-li:

-Avui el dia no s pas gaire bonic; per em sembla que el temps
s'aixecar. Els nvols sn prims, l'arc de Sant Mart apunta...

-Aix no s s'arc de Sant Mart ni Du. Aix, mal com no s'ensorra!,
s sa bandera flamenca des vent- retop en Pau interrompent-me. -Es
cel est cremat de vent. Mal temps, mestressa.

-Voleu dir, Pau? No us en aneu, encara. Parlem un xic, home.
M'agrada sebre la vostra opini, perqu em sembla que en coses de
mar sou una liga.

S'engall una mica, jois de la meva lloana; s'adob la gorreta al
front, i, tot clenxinant-se amb les mans els cabells del clatell, va
dir, amb l'estudi d'un orador que, tot protestant de la seva
insuficincia, vol donar-nos una mostra del seu valer:

-Com que un hom no t lletra... anem a cercar... no sap explicar-se
amb aquell escolliment i aquelles matrfugues a qu vs esteu
acostumada. Vui dir que perdoneu i... Per ep!... tampoc no s tan
llop com me vol fer es vostro pare, que em t privat s'articulejar
amb vs. No, llamp! Lo que es diu avergonyir-me, no m'avergonyiria
de tractar morro a morro amb es mateix rei. S lo que s sa gent
d'upa: enteneu? I si algun renec se m'escorre de sa llengua, efecte
de sa vida arrastrada que un hom porta, jo s dar-li de seguida
carrera cap a sa part de sa bona criana... enteneu?.. i s
respectar. No ho heu reparat, pubilla?

-Ja ho crec, home! D'altra manera no m'enraonaria amb vs amb
aquesta confiana. I tamb he conegut que sou ents en les coses de
mar. Doncs... tornant-hi... voleu dir, que tenim mal temps?

-Temps de ratxes. No es pot desplegar drap. Tan aviat tenim vent des
car de terra com des car de fora. Ara bufa sa tramontana de
Rovinguda des garb, que vol entrar si us plau per ses, i... mireu:
cap all es mar negreja amb sa fora, a empentes i rodolons... i
receleu-vos des llevant, que tot avui que ensenya ses seues
creueres. Sempre que vegeu en es cel aquest parrac virolat,
senyeu-vos amb sa m dreta. Aix s bandera de batalla. S'infern
l'ha inventada per fo... fut... fmere's de Sant Mart i de tots es
sants de bon genial. S'ha de patir, vatua... dallonses! Quin ofici,
es nostre, ms reconsagrat! Valdria ms... anem a cercar... que es
follessin ses prenyades, abans de parir un mariner!

-Bah! Vs no sou tan covard com voleu pintar! Si sempre fos bonana,
quin mrit tindria, el vostre ofici?

-Jo, covard! No em coneixeu pas. Sin que un hom s'esbrava: sabeu?
Lo que rebenta s sa maniobra. Per jo, covard! Maleda sigu sa
meva nima si ses calmes no em consumeixen ses sangs! A mi doneu-me
trmpol fort, i aigua a dalt i a baix, i aquell huuu... de vent que
sembla que tot renega!

-Maria Santssima! No digueu aix! no crideu el mal temps!

-No el crido pas. I em sembla que si es Mestre de dalt t modos...

-I ara, Pau!

-B, valga'm sa vara florida de Sant Josep! s clar, que en deu
tenir, de modos, un senyors tan gros! Per... anem, pubilla: si
s'ha de filar tan prim, plego, perqu jo no hai estudiat es
missals... i, sigu com vulgu, lo que anava a dir no era res dolent.
Veureu: a mi em sembla... sense trencar es respecte a ses persones
celestials... me sembla... anem a cercar... que Du hi ha de tenir
un mirament, amb una senyora de ses vostres circumstncies; i que,
veient que sou a bordo, se guardar ses turbonades a sa butxaca.
Angela! Aquest era es meu pensament! Hi trobeu res d'higonau? Ho
voleu ms ben xerrat?

Vaig somriure i em vaig aixecar de taula. Ell, agafant el plat, la
xicra i la xocolatera, se n'an encirat com sempre; i, abans
d'arribar a la cuina, se top amb el pare, i vaig sentir que li
deia:

-No em mal mireu, mestre Saura. M'han tocat es botet, i... no s cap
nec mut. Per... ja ho podeu preguntar a sa vostra pubilla... hi
hai parlat que ni un llibre de mximes.- Va abaixar la veu i afeg:
-M'ha fet suar de valent!... Redu, que fila prim! Tots es meus
nirvis llavoren. La teniu ensenyada d'all de l'u. Fins us vaig a
dir que un pl massa, perqu un hom s'hi veu negat i no t maneres
d'esbravar ses tempries de sa persona.

El pare va girar la cara sense tornar-li contesta. En Vad Set-
trossos s'aixec en aquell moment de dins del batiport i prengu
cartes en el joc:

-I doncs, rei des festejaires, a on gordes sa mel que enllepoleix
ses miones? No deies que ses noes eren es teu fort?

-I ho sn, llamp m'estabellu!- va respondre en Pau. -Per hi han
noes i noes. Cerqueu-me un ram de terrassanes o pescadores naturals
i sense falrnies _d'arbanitat_, i Pau no em dic si no els hi trobo
de seguida ses pessigolles. Ara, aix de senyores, que priven sa
llibertat de s'esbravament, m'esguerra sa galanesa. Vaja, no fan per
a mi... ni per a tu tampoc, gata moixa. Aix es gorda per a aquells
mosquits que semblen figures de cera i que passen ses retliques per
set alambins. Arri a fregar soles, cap de llu, mestre
sentncies!... Qu t'has figurat?

En Vad reia aclucant els seus ulls menuts i, ficat de peus dintre
el batiport amb els genolls arran dels paraescuts, se remenava com
un follador en el cup. El pare va engegar un regany.

-Prou n'hi ha, de bestieses! Vs, Pau, esteu de moltes orgues, i jo
de molt poques. Apa! a desar aqueixa vaixella, i trompades a la
maniobra! A veure si la garbinada ens estripa el drap o ens tira de
pernes en l'aire. Aferrarem la mestra, i anirem amb el menjavents i
la mitjana.

-Ben pensat- va dir en Vad. -Havent-hi revolutra s'ha de fer aix,
perqu sa vela grossa s de massa mal manejar.

Els mariners se posaren a la feina, i no vaig trigar a compendre
l'oportunitat amb qu s'era feta. La tramuntana havia caigut, i el
garb, que havia agombolat ses forces per domenyar-la, entr
d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, fins
que aquesta adquir bona marxa i s'esquitll a l'esbiaixada del
vent, deixant en les aiges un solc descompartit en llargues
arrugues que imitaven el tirat de les arestes d'una espiga. Si la
ratxa ens hagus trobat amb el drap ests, no s pas si l'haurem
aguantada. Jo era prop de l'avi Mauva, i li vaig dir:

-Ara s que guanyarem cam, l'avi. Correm com trenta dimonis.

-No durar gaire- va fer ell. -Si b ho repares, ja es cap de vent
va desmaiant i es foreja. Es temps s boig i li hem de seguir es
tarann. Farem moltes esses, pubilla. I de contra, com que hem
aferrat sa mestra per estalviar feina, ens manca s'ala grossa.

L'avi Mauva estava assegut en un banquet al peu de l'arbre de
mitjana, amb la canya a la m. Vaig mirar-me'l atentament. Noi,
quina testa d'estudi! Per la riquesa de coloram i pel relleu podia
comparar-se a un paisatge. I quins detalls ms interessants!
Aquelles orellasses d'un vermell fi, amatades de pls blancs, que
eixien de llurs caus com una xarbotada d'escuma per una crtua de
roques marines; aquelles arrugues sacsoneres del front, colrades i
grosses en la part baixa i ms petites i esblanquedes cap amunt
fins a esvair-se en la polidesa marfilina de la volta superior, que
el barret de feltre, tirat endarrera, permetia llambregar; aquell
nas llarg, encavallat de scs i tavelles, molsudet i vermells de la
punta, esvorancat de badius i discretament decantat sobre la boca;
aquells ulls negats d'aigua, per on les nines flotaven dolament com
una clariana de cel blavissa pel mirall tremols d'un xopoll,
voltats d'unes parpelles pansides i emporxats per unes celles aspres
i voladisses; aquelles galtes esllanguides, lleument enconcades sota
els pmuls i caient en desmaiats plecs sobre els queixos com veles
arrugades per falla de vent; aquella boca entrebadada per un somrs
melangis, mostrant dos o tres caps de dentarra verdelosos; tots
aquells detalls i molts d'altres que sols se poden explicar amb els
pinzells... noi, que bonics me varen semblar! Bonics i de fcil
execuci. Eren d'all que diu: -Arreplega'm, que em dono.- A b que
aquesta aparent facilitat, que s un dels primers estmuls de l'art,
m'havia enganyat moltes vegades. Per no, ara no m'enganyaria. Vaig
veure ja les pintures esteses i pastades sobre la meva paleta: la
llum, l'ombra, els tons de la carn... Seria un estudi delicis.
Procediria per parts, amb calma, amb sinceritat... i la figura
general ja resultaria, perqu la suma de veritats s la veritat
total; i tindria sobre la tela aquella estampa d'home fort i
bondads, rebregat pels anys i endolcit per les penes. La barca no
balandrejava gaire, i la marxa era tardana.

-Si no us moveu d'aqu us retratar- vaig dir al vell.

-I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?

-Oi.

-Per qu no treus la de sa gent jove, que sn ms bonics de pell?

-Jo m'entenc i ballo sola. Si us veissiu tan bonic com jo us veig
ara, caret, no us cansarieu d'emmirallar-vos. Ep! no res d'all que
agrada a les noies!... s una altra cosa que vs no enteneu.

-Ja, ja: no et cregus que se m'estufu sa vanitat, pubilla: conec es
meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment
de badocs; per tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra
espants. Fes es teu gust.

-No vaig per lo que dieu. Sou un vell bonic: creieu-me. Ja ho
veureu. No us moureu pas: oi?

-No tingus por. Sa canya i jo estem casats fins a mig dia. Tira.

I vaig tirar. En un instant vaig tenir preparats els meus estres.
Poques vegades he pintat amb ms gust i ms delit. I no s que no
hagus trobades dificultats imprevistes: sempre se'n presenten, en
el moment de l'execuci. Per de prompte vaig compendre que no podia
procedir per detalls, com m'havia proposat. A plena claror de cel, i
sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites
bordades que l'obliguen a virar a cada moment, les ombres sn
fugitives i canviants. Era precs, doncs, apuntar-les en una
situaci determinada, lo qual exigia que es fes de primer antuvi la
traa general. Calia tamb atendre un conjunt de circumstncies que
realaven la bellesa de la figura: el fons del mar, on els contorns
se diluen i mullaven; l'atmosfera d'aquell dia cendrs, que
harmonitzava totes les entonacions dintre una gama freda... I aix
era precisament lo que ms engrescava la meva imaginaci, lo que
havia de donar a la meva tela cert carcter original que la
distingiria dels treballs gastats de taller. Vaig posar-me a la
tasca. No m'adonava del balandreig ni de les mars que navegvem.
Passrem Sant Feliu de Guxols, una de les viles ms importants de
la costa, i ni tan sols ho vaig saber fins desprs d'haver enllestit
el meu bosqueig, quan ja l'havem deixada molt endarrera. Ah! el
sentiment de la bellesa proporciona un noble embriac. Els meus
sentits i les meves facultats absorbien assedegadament la llum i les
colors, i hi gaudien una quinta essncia misteriosa, una mena
d'alcohol excitador de l'esperit: no s com explicar-ho. Els grans
artistes podran no ser compresos, podran ser befats, escarnits, i
sofrir les ms grans dolors; per, en canvi, ning ha frut com
ells, no: ning. S'acosten a la divinitat. Un du els invadeix, com
a les sibilles; per s un du creador. La paraula _inspiraci_ no
s's inventada sense ms ni ms: s l'nica que es pot aplicar a
aquell estat. L'artista es veu convertit en una mena de somnmbul
irresistiblement impulsat a produir. El treball se converteix en una
delcia; les dificultats s'aplanen meravellosament; tot s fcil, i
es senten les harmonies d'una creaci que neix i palpita i
s'eixampla i... B, vaja: no ens emboliquem. T'he volgut fer saber
que n'he tastats alguns esquitxos, del nctar div; mes no per aix
estic menys convenuda de que sc una pintora de tot a tretze. I...
qui sap?.. tal vegada els grans artistes, vivint en una esfera ms
serena i enlairada que nosaltres, no les experimenten, aquestes
embriagueses que ens fan ser desiguals en les nostres obres; o
potser l'embriac s en ells un estat habitual: vs a esbrinar-ho. Lo
que puc dir s que vaig pintar la testa de l'avi Mauva amb la major
illusi, i que quan li vaig donar els ltims tocs vaig sentir-me'n
tan satisfeta que no sabia amagar el meu goig. Vaig aixecar-me per
examinar la meva obra des de diferents distncies, i aleshores me
vaig adonar de que el pare, en Vad, en Pau i en Cadernera se la
contemplaven calladament formant arc al darrera meu.

-Tafoi! vosaltres, aqu?

-Es ell mateix- exclam el pare amb la seva veuassa cavernosa, com
deixondint-se d'un somni. -No pot estar, millor. A fe no hi
estalviar les dobletes per a comprar-li un marc daurat. El vull
posar a la sala de casa, que tothom el vegi.

Els altres seguien enfavats. A l'ltim, en Vad Set-trossos, desprs
de remenar el cap decantant-lo successivament a tots els punts
cardinals, va estendre la m cap a la tela i va dir:

-Aix s lo millor: aqueixa mullena dets uis, que fa venir ganes de
treure's es mocador per eixugar-la... i aqueix posat de boca; Mireu
que parla! Sembla que digu: -Sa de casa, que b haju...

-Cert!- exclam en Pau Ternal, rient i descarregant-se un cop de
puny a la cuixa. -I ses oreies, vatua es darrer llengot de Judes!,
no sembla que un hom les pugu palpar amb es dits? I ses dents, amb
ses seues osques i es seu engrut, com pedres tinyoses! Per Maria
Santssima! I ses arrugues de sa frontalera!

-I aqueixes escaroles des cabeis, que voleien i es destrien fil a
fil com si es vent les aixequs! va afegir en Cadernera ajuntant
les seves manetes amb admiraci.

-Teniu, avi: mireu-vos- va dir el pare presentant el portaestudis a
l'avi Mauva. -No sou vs mateix?

El vell va deixar caure sobre la tela una mirada indiferent, que a
poc a poc s'an tornant atenta, trista i compassiva.

-Est b... si: s sa meva vitola- mormol. I desprs de palpar-se
ls arrugues del front,com si volgus comprovar llur realitat, gir
la cara, espargint la vista al lluny amb un posat melangis. -Ets
anys ho trasmuden tot- va dir com parlant per a si mateix; -per
qu se me'n dna?

-Si sa vostra costella torns de s'atro mn, potser no us coneixeria
-observ en Vad.

-No tornar- va respondre el vell amb veu sorda.

En aix, en Cadernera, que no havia desemparat el quadret,
contemplant-se'l llaminerament, estir l'avi, Mauva d'una mnega i
li pregunt:

-s gaire car, aix?

-Qu vols dir, marrec?

-Si us ha costats gaires cortos, aix de fer-vos tirar aqueixa
estampa.

-Ui!- exclam en Vad Set-trossos fent l'ullet a l'avi Mauva perqu
calls. -Aqueixes pintures vnen de Pars de Frana i es paguen a
pes d'or, sense comptar les mans de plata que les manegen i que no
es lloguen a preu de grapa de manobre. Per no tingus por: s'avi t
un roc a sa faixa i no haur d'anar a manlleu.

-Oh! ell rai!- va fer en Cadernera gratant-se el clatell. -Per jo
tamb tinc alguna cosa: tres pessetes i cinc cortos a sa
guardiola... i guanys que van venint.

-I t'agradaria, que et retrats?- vaig preguntar-li.

-Si m'agradaria!- contest tot decidit. -Jo sc un pobre, i a sa
bestreta ja sabeu lo que us puc donar; per no perdreu res,
mestressa, llamp me matu!... Des meus estalvis us anir refent, fins
a compliment, de tot lo que sigu. Jo gonyo a cada viatge: enteneu?
I, com ms gran me faig, ms. En Pau i en Vad poden ser bons
testimonis; i aquesta creu des meus dits, que beso, me faju sa llei,
amn, si trenco sa paraula.

-Vaja, mestressa, que aix gaireb val tant com una escriptura de
notari- va dir en Vad Set-trossos encreuant cames i braos amb un
aire que volia semblar seris. -Podeu cloure es tracte sense por. I
ms, que, un miny tan guapet i caraf, ha de donar bo de pintar, i
no heu de mirar prim en sa m d'obra.

-Jo no regatejo- repar en Cadernera amb dignitat.

-Que s cas, de regatejar, hereu Escampa de Mas Perdut!- exclam en
Pau Ternal pegant-li manotada al muscle. -A tu no et ve d'una dobla
de quatre.

-Anem a pams- va saltar en Vad. -Ara m'atalaio d'una dificultat.
Tu, marrec, deus voler retenir s'estampa: oi?

-Home! que som nens? s clar, que la vui!

-Aix sn figues d'altre paner- vaig dir jo, cm sobtada. -L'avi
Mauva m'ha cedit la seva, i...

-Llampus!- mormol el xicot, tot esverat.- Aix de paga i no en
tocs... Ja s prou, que s'avi Mauva, que est fet a crrer mn
s'haju deixat caure as cove! Quants rals li heu esquilat?

-Parla b, gamars!- rondin el pare picant-li l'orella amb l'ndex
llanat a tall de desparador des del plec del dit gros. -Les
senyores no esquilen ning.

-Per...- retop el xicot -es tracte net i s cap dret... i...

Vaig tmer que les tossuderies del miny i les aspreses del pare
portessin la folga per mals camins, i em vaig determinar a tancar-la
de cop.

-No Cadernera: no t'enfilis- vaig dir. -Jo no li he cobrat res, a
l'avi Mauva. Encara bon goig que s'hagi deixat retratar. Sc jo, la
que li dec albrcies. I que les hi pagar: un paquet per a la pipa.

-Car... cargols!- exclam, tartamudejant, en Pau Ternal, que a la
traa s'havia mamat lo de la venda de la pintura. -Vatua es vell
renconsumit! Mal cranc se'l menju! Sempre ha de tenir sort! Jo em
deixaria mapar de cap a peus, i encara donaria es paquet i alguna
cosa de bo al damunt, i t! fes-te fo... Sant Escany me valgu!

La conversa acab a pler comprometent-me a retratar-los tots si
tenem lleure, bon temps i humor durant el viatge.

Amb aix era arribada l'hora de dinar, i el pare i jo ens assegurem
al banc galliner, davant de la taula parada, i frem honor a les
viandes que ens serv en Pau amb la seva acostumada serietat. En
Cadernera no es present fins a ltima hora. Estava moix i
preocupat; i, quan vaig restar sola amb ell, se m'acost i em va
dir, falaguerament:

-Si sabssiu lo que us estimo, mestressa! Jo, per vs, tiraria gats
en mar.

-De veres?

-Es tan cert!... Per, vaja, m'heu de fer content. Com ho arreglem,
aix des retratament, que jo em pugu guardar sa mapa per memria
vostra? Ja em faig compte de que ses manifatures sn cares, i no vui
pas que perdeu res per culpa meva. A enraonat no hi ha, qui em
gonyu, i...

-Mira, caret: jo et regalar lo que desitges; per ni una paraula a
ning: sents?

-De franc!

-De franc. Per a tu sol i que ning ho spiga.

-Visqueu molts anys. No tingueu por: ning haur esment des nostre
tracte. Sc reservat com sa mort. Oh! i que em sabria greu que en
Pau pogus goldir-se'n!

-Ai, ai! per qu?

-Perqu s una mala pua. Si el sentssiu, com xarnega, pes fogons!
Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vs i
tot!

-De mi?

-Ui, ui!...

-I qu en diu?

-Llamp! Si sospits que us ho reporto, m'estavellava!

-Per m'ho pots xerrar a cau d'orella.

-I qu en traureu? Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!

-Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire.

-B, doncs: si us cou poseu's-hi fues... perqu jo no hi entrevinc
sin per servir-vos. Mireu: diu que sou un poll reviscolat... un
bastiment amb ms gallardets que veles... una senyora noms que de
pell enfora... que, per pomades que us poseu, no ofegareu es tuf de
quitr que us han deixat ses mans des vostro pare... que sembleu sa
Majestat de Caldes... i -Ai! no tireu cap gra de sutge a sa
xemeneia, que es podria engargussar!... i -Ai! que n's, de neta,
sa barra des galliner!... i -Alerta! no embruteu es drap de sa
cuina!... i... vaja, que jo ara no n'atrapo ms; per hi fa unes
lletanies!...

Vaig esclatar en una grossa riallada; per, en veritat (a tu ja t'ho
puc confessar), cada un d'aqueixos ultratges queia com un perdig
roent a dins del meu cor. I, amb la cossor que m'hi feren, vaig
concebre una rancnia i uns pensaments de venjana!... De qu es
podia queixar de mi, en Pau? I per qu jo no era tan senyora com
les que en venien de llarga nissaga? Per ventura no sabia portar
els meus drapets tan b com elles? I no era ms ben criada que ms
de quatre, i ms instruda que la major part, i amb ms cap i ms
geni que les ms saberudes? Vaig passar una mala estona. Per no
vaig trigar a tirar-m'ho tot a l'esquena. Al cap i a la fi, qui era,
en Pau, per a judicar-me? I, per altra part, un home com ell, podia
parlar d'altra manera? Aquestes consideracions varen amorosir les
llagues de la meva vanitat ferida, i me les acab gaireb de guarir
el propsit cristi, que vaig fer, de tractar amb la mateixa bondat
de sempre el poca-solta que m'havia ocasionat aquell enuig.

Havem entrat en una ensenadeta formada per dos promontoris de roca.
El vent ens havia deixat, per la ressaga era grossa i anava de
creixena. El cel estava ms cobert que mai d'una nuvolada fosca i
espessa que s'esblenava esbulladament cap a la banda de llevant, on
el vel cendrs de la pluja esfumava el mar i esborrava l'horitz.
All les aiges estaven clapejades de colors desiguals, presentant,
entremig de faixes d'una llussor crua i blanquinosa, altres faixes
ombrvoles i com eneriades. Aquell lluny tenia l'aspecte dun gran
drap pelut raspatllat a repl a trossos a trossos. Ms en
s'estenia una mena de riada d'un negre quitrans; i desprs, cap a
primer terme, la foscor de les ones blavejava i acabava per agafar
un verd blavs d'atzavara tot al voltant de la costa. En conjunt era
una taula admirable d'ombrvoles grisalles.

-N'hauria de pendre nota -vaig dir-me. No tenia pas ganes de
treballar: aquell temps carregs m'emperesia; per la idea de que
havia emprs el viatge per estudiar la marina, i de que, no obstant,
encara no me n'havia aprofitat, mogu en la meva conscincia el
malestar d'una obligaci incomplida. Fora mandra!- vaig mormolar; i
vaig encaminar-me cap a la meva cambra a cercar el portaestudis.
Mes, pel cam, a l'embocar un passads que s'obria entre dos munts
de rodells, me cridaren l'atenci algunes paraules que vaig sentir a
poques passes. Havia conegut la veu del pare i la de l'Avi Mauva, i
vaig voler saber lo que deien. M'interessava perqu parlaven amb
cert misteri. Aix, doncs, romangu amagada i em vaig tornar tota
orelles.

-S, s: el temps t mal cars, l'avi- va dir el pare apagant amb
pena la seva veu enrogallada, que al baixar de to eixamplava les
seves fosques vibracions i sonava com una corda fluixa de
contrabaix. -Per en altres ocasions no m'hi encaparraria gaire: lo
que em fa la llesca s aix de tenir la noia a bordo. Amb homes
sols, se pot embestir tot; per... amb dones!... Aneu, que a lo
millor se'ls hi revolten les set branques de l'esteri... una basca,
un accident... Un hom perd la xaveta, vaja.

-S, s- va respondre l'avi Mauva. -Prou que us entenc, prou: ja s
lo que s, estimar, Saura. Un hom se juga sa vida cent vegades sense
parar-hi ment, i, de contra, s'esborrona noms de pensar que es pot
esqueixar un cap d'ungla d'aqueixes criatures tan caretes i
delicades.

-La sang mai se torna aigua- va fer el pare en aquell to de grollera
indiferncia que solia afectar. -Benaventurat qui no s'embolica mai
amb femellam! Oh! Si no fos aquest llamp de noia rai! Ella,
m'embarrassa, ella! Per aix beneitejo... I qu us en sembla, a
vs, de la gropada?

-Li costa tant de parir que s de creure que vingu molt prenyada-
contest l'avi Mauva. -Es vent resta enll, aturat per s'escombrada
de nvols que li barra es pas; per ell la rebentar ms tard o ms
d'hora, i... aneu a sebre!... D'aigua en caur a barralons. Ara, per
lo que toca as trmpol, podria ser cosa de quatre ratxades o podria
portar rssec. Aix noms ho sap Es de dalt.

-I si fondegssim aqu?

-Estem a recs. Empr... mireu, una de dues: o ve temporal o no en
ve. Si no en ve, aqu haureu perdut es temps vanament; i si en ve,
s'onatge es rebatr com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa
ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!... s facil
que ses ncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent
de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa
revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa
cala. Mal que mal, Du me do un bon tou d'aigua per crrer. En mar
me fan ms por ets ossos que es suc. Podrem arribar a Tossa... o
b, si voleu, desembarcar aqu sa pubilla, i que se'n vaju a Sant
Feliu.

-Tota sola?

-Caret!... portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarqussim tots i deixssim el bastiment fondejat a
la bona de Du.

-Esteu mort de por! Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!... Quantes vegades l'hauria
comprat, jo, un temps aix! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg...

-Ell ratxejar, l'avi; per deixeu que pugui ben desbotar: veureu si
en ser, de valent! D'on ve, aquesta mar de fons? Qu pot ser,
sin un cop de cua del golf de Li? Pareu ment en aquella faixa
torrada que s'esten pel mig del mar. All s un rem fort de la
correntada que entra. El vent que el mena no ser un bufarut, no.

-Per qu em pregunten res, si sabeu ms que el que va inventar ses
cartes marines? Qu fem, doncs?

-Qu fem?... Aquesta, s la negra! Si el vent entrs aviat... Tossa
no s gaire lluny. La noia, m'embolica, la noia!

Ambds interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia.
Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opini s'havien format de
mi! Que poc coneixien el tremp de la meva nima! I ara! Ja els
explicaria jo...

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sc aqu- vaig dir posant-me-li al davant. -Qu voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotej ell mirant-me de rell amb
esguard recels. Buid la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la
buf pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet,
maldant per rompre l'engrut com si no el preocups altra dria,
balbucej:

-Jo pensava... Com que el temps... -No us mortifiqueu a explicar-
m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclam entre consternat i reganys. -Ja no
hauries de ser dona: tafanera com totes! Per... millor: no estic
pas per misteris. A veure, doncs: quin s el seu pit?

-Proa enfora i a fer cam!- vaig contestar. -No us manxarien poc ni
gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vs i els vostres
blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles
d'una minyona! Si estigus espantada em deixaria desembarcar i me
n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; per ni
n'estic ni em vui separar de vosaltres. S que la farem bona, que
no pogussim marxar sin amb oratges i brisetes! Quan arribarem a
port? M'he posat a les mans de Du, i no me n'esquitllo. Si alg s
covard, que no s'excusi amb mi. Feu-vos compte que no en sc, de
dona!

A tot aix el pare anava maldant per escrostonar l'ngrut enterc de
la seva pipa. L'avi Mauva exclam:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anir b. Barca aturada
no guanya nlits. I qu! No es moren tamb en terra, ses persones
estimades? No s millor, al mncos, tenir-les as costat i que
afinun en es nostros braos? Si sa de casa m'hagus pogut seguir,
tal volta encara viuria com jo mateix; i... veieu?... en terra va
perdre fons i... avall!, i li va mancar es conhort de sa meua
besada.

-B, b...- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I,
redreant-se de sobte, me mir de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: s? Procura posar els peus plans. Per
qu hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell s mal carat i reganys- repar l'avi Mauva -per, sigu com
sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora s
fel, i de dins s mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perqu es fa vell,
T es pl de cara negre, per ja es cabeis li borregen. Quan
l'haurs perdut coneixers tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper
de llument, dels que mentusiasmaven en les novelles. En aquells
moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap
d'una estona vaig veure que en Pau i en Vad arboraven uns rems molt
llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la
nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar
amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I aix?... Podeu ben tirar xanxes ,als
sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en
safem pas, i lo que all sn culleres aqu es tornen llosses.

-Oid, mestressa; per ells han de remenar es brou gaireb cada dia,
i nosatros noms de lluny en lluny i poc.

-Du nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vad Set-trossos.-
Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per
convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arrona!
Sin que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria
per una molla vincladissa ms aviat que per un engrescamiones.

-Sa meua clenxa no et deu res ni s's pentinada per a goig teu!
Primer se m'endugu es dimoni!- replic en Pau.- I, pes dems, si jo
menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alada i cinc vegades la d'en Cadernera:
compteu- respongu en Vad. -Sn rems de trenta quatre. Pesen com un
ase mort; per no els emprem mai sin per a entrades o sortides de
port o per a guanyar s'afrau des vents. s joc de poca estona.

Aix que la barca estigu de proa en fora, el pare i en Cadernera
varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em fu
senyal de que me li atanss.

-Qu voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden
vogar ms que un rem. Si jo n'arms un altre, anirem a parell per
banda i gonyarem molt; per sa canya des tim no pot restar
desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que s,
noa valenta? Mira: l'aguantes aix, que no es mogu. Un cop haguem
remuntat sa punta, jo tornar: no t'hi enlleirs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romangu dreta al peu
de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La
barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava
que el mar se torns ms negre i que el cel s'entrists. No s si
passava realment aix o si era efecte de la meva aprensi. Aquell
mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden
rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint... Me va
venir cobriment de cor. A on anvem, pobres volvetes, a ficar-nos
entremig d'aquelles dues immensitats amenaadores? Vaig compendre,
de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans.
M'havia deixat portar d'una falrnia, i em va semblar que tota la
meva existncia era estada una mena de representaci teatral, en la
qual havia pres per realitat lo que no era ms que un treball del
meu mag. Vaig sentir una veu ntima que em deia: -No, aix no s
una farsa: desperta't, palpa... Ets tu, tu mateixa, que et jugues la
vida.- I el sentiment del meu jo esferet m'invad fins al moll dels
ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria
sin que en la meva nima s'havia obert un ull que s'abeurava de les
foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo
tornar enrera; per encara l'orgull me'n detur representant-me el
desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acci.
Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria
per beneita. -I b! i qu?- vaig pensar. -Aquesta consideraci no
s tamb una falrnia?- No obstant, la falrnia surava i em detenia.
Vaig pasar una angnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava
galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracci. No
hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqus treball o
presncia de l'home: noms penyals i muntanyes emboscades, i la
platgeta solitria. Tamb hi regnava la tristor. Els dos promontoris
estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella
terra, bona mare, allargus sos braos descarnats per retenir-nos
desolada de la nostra partena! I nosaltres ne fugem. Els rems
anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i
es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al tim, degu reparar que estava
descolorida, i em pregunt si em marejava.

-No: s que tinc un doloret... res. Me'n vaig anar a popa, i vaig
deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment.
L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el
vel blanquins de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per
l'horitz, com una cortina que s'estn per una balconada. En tota la
mar no es descobria una vela. Estvem sols. Vaig acriminar el pare
interiorment. Ah! Si jo hagus tingut mare, no m'hauria vist en
aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i
fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera
protegida contra mi mateixa. Les llgrimes me saltaven dels ulls.
Qu fer?... Crido que em desembarquin?... Vaig plorar el meu
desemparament, la meva humiliaci... I, tot plorant, plorant, vaig
assolir un raig d'esperana. Me vaig recordar de que s'havia parlat
d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de
vent hi podem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta,
el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precs, el
poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. s clar! Ara
veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!...
ca!... Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estuf
dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels
meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i... qui
sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells
mariners, n'erraven molts, de pronstics; i desprs sortien amb
l'excusa de si el vent s's canviat, de si el ruixat l'ha mort, de
si el grop, de si la correntada... Mai volen haver-ne errada cap,
aix pla, els grans strapes! Ah, quin esbronc els havia de clavar!
Se'm va escrrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els
ulls encara engotellats de llgrimes, vaig mirar a l'entorn,
escutiant que alg no hagus presenciat la meva feblesa. M'hauria
sabut greu. Tant que em tenien per valenta! No mancaria sin que
m'haguessin vist plorar! Vaig crrer a un amagatall per eixugar-me
la cara, i, all, frega que fregars amb el mocador de butxaca, me
vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i
escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una
can.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aqu ve l'esborneiat!

I de seguida es despleg una ratxa violenta, que assoroll la nau,
brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones
s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort
ruixat. La barca arrenc mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -Per qu arrumbeu per enfora?

-Conv salvar ses puntes- me contest.

La mar, de primer arrasada i atuda, se revenia, crestejant i
enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores.
Per dues o tres vegades el vent manc i torn a bufar. Vaig veure
que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans
esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdels. Aleshores entr la
llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires
rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua,
passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitz torn a
cloure les seves crtues i a ennegrir-se; i la pluja l'esva sota el
seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps.
Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormol el vell timoner.

Arrumbrem parallelament a la costa. Quin ventarrs, Du meu! A
cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos ms
accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, all, per
onsevulla, sense norma ni concert; les eminncies es convertien en
fondals, i els fondals en eminncies, amb un bellugueig desordenat
que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuaci, el
daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions
d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i
susbtitudes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i
consistncia, marxant asserralades i compactes, formant tot a la
vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al
capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, per de pressa, de pressa,
eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant,
baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enllea a
l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa,
precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i
bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la
llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de
mal governar: ens cossa i ens ven, sa condemnada! Drap, drap, mal
que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi
endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor ser un treu- replic el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu
pacincia. Aix s una ventarrada maaleda que no dna temps de res,
per al mencos ser ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no
hi ha remei. Aguanta. i fora, l'avi!... Oh! oh!... Pau!...
Vad!... nsia, a la maniobra!... Oh! oh!...

Se n'an corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals,
maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell
desitjava.

Per tu ara no saps de qu et parlo, i ser precs que t'ho
expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre
mestre, s'estn, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on
se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li peg una sacsejada tan forta que
es pet una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, rest lliure
d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada,
se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut
matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No s pas de quin
enginy se valgueren per a subjectar-lo, perqu, amb tot i presenciar
l'operaci, no me'n vaig fer crrec. Crec que l'anaren eixalant
cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; per no
n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena ms que un
record mal conjuminat i confs com el que sol deixar una visi de
desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims,
anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el
torb esbulla la capada del pi en el qual filaren llur niu en hores
de bonana: bracegen, treballen... Per de llur maniobra no trobo en
la meva pensa sin impressions deslligades. Ni pot ser d'altra
manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire esps
i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me,
tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els
ulls, no era pas possible seguir cap observaci. Pobres mariners! No
s com podien arribar a treballar; per lo cert s que ells es
sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant ms
vigors impuls a la nostra marxa.

Volvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia
polvoritzats, convertits en bromes ombrvoles que s'acorruaven com
mals esperits en fantstica desfilada. Passaven a escamots amb un
silenci sinistre, mes a voltes la imaginaci els atribua la
udoladissa que sonava, i llavors no semblava sin que aquells fills
del mal temps xisclaven amb ferstega alegria, tot corrent cap all
on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi
correm tamb, mig de tomballons per les aiges negrenques i
revoltes.

En un moment vrem assolir la punta de Tossa. Un bram espants i
creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostvem. Lo que vaig
veure no s com explicar-ho. M'haur de valer de lo petit per donar
idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al
tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb
baladrera remor, aix el mar fugia del seu llit, i es llanava,
bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. All el
perill era ms gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones
s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i
emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en
veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual
s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses,
s'alaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en
arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un
esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut
esplndid; per ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no
desitjava sin allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb
llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alria, no
permetia veure l'escarpat paisatge sin com a travs d'un vidre
cobert de rosada. En aquell ambient trbol, Vila-Vella destacava en
ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per
la refracci, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de
mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana,
vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara
i plantvola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta
amainava: no que fos realment aix; per es trobava mar enfora una
tranquillitat relativa, i el cor s'esperanava instintivament. Ja
m'havia fet compte de que no hi havia ms remei que seguir la marxa
sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Comenava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una
xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un
arbre fulls, carregat de mullena, quan alg el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't
a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?... B! Aix s que s bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb
angoixa. -Ah, si sabssiu lo que patiria! No vos ho poseu al cap,
home de Du!... Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora... Estaries millor. Per... tu mateixa. Per ara no t'ho
mano. Ja et porto un vestit d'aigua. T: posa-te'l, marinera, i
cala't b la caputxa.

Se tragu de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom,
enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit ms rasps que una
rusca. A l'agafar-lo se m'esquitll de la m, cuidant pelar-me els
dits. El pare l'arrepleg abans que la ventada se l'emports, i ell
mateix me'l va posar desprs d'haver-me tret la capeta de llana, que
estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou ms que un emb de canyes-
rondin. -Vaja, t: ja ests gomboldada. Ara, al mencos, vs-te'n a
sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caaescota, al qual m'era
arrapada temerosa de caure, enrotll el seu bra a la meva cintura i
m'an conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu s una canal de vent, per sempre et guardar un xic de la
pluja- va dirme- Mira, asseu-te ac.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre
patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb
les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em
servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava ms pllid que d'ordinari, que el
cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs
de ses galtes tenien aquella contracci que solen afectar quan s'ha
paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se
amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'an.

De seguida va comparixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclam esforant la veu perqu no l'ofegus el
brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to ms
gai que el que tenia per costum. -Es mestre s's encarregat de sa
canya, i un hom aprofitar sa  vaga per a trencar una becaina. Si no
et sap greu, m'endegar es llit aqu, as teu davant. Avui rai,
encara que ronxu no em sentirs pas. Com ballem, noa! Es all de sa
dansa de Lloret: toquen a crrer, toquen a crrer... saps?... No
ests pas espantada: oi?

-Jo... tant com espantada... per...

-Per qu?

-No estic pas ben tranquila. Sabeu lo que penso? Que aix pot anar
molt llarg: tant, que no s com s'acabar. Perqu... veureu...
nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal
l'anirem seguint, seguint...

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa
fi des mn no acabarem sa mala andana. No tingus por, careta: es
vent corre trenta vegades ms de pressa que nosatros i no pot trigar
a deixar-nos endarrera. Ell calmar, pubilla; ell calmar.

-Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps aix?

-Unes contes... Aix no s res. Sa barca s forta, i, mentres que no
topu en sec, ella reeixir de tot, per sots i tosses que hi hajun en
es nostre cam. I, mira, potser dem ja tindrem es temps canviat: no
thi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Li i agafa un rem. Tal
volta part d'all de Barcelona s'afrau sigu ms serena.

Mentre parlava, havia agafat dentremig de la farda un sarri buit,
l'havia ests a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provar d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el
tapaboques. -Quan passem per Blanes despertam: sents, bona miona?
Vui veure sa vila. Me gorda tants records! s una fallera que un
hom t. Encara que dormu, tinc s'esperit som: tocam amb sa punta
des peuet, i de seguida estar en doina.

Va callar i no s si s'adorm; per en laband de sos membres, en
la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir
hi havia un descans tan placvol, una tranquillitat tan vera... Du
meu! qui pogus tenir una calma com aquella, en mig de les
tempestes! All arribava a fer malcia.

Com roncava la mar! I quin cruixir la barca! quin balandreig, quin
desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura
augmentava. A cada davallada semblava que ens anvem a enfonsar per
sempre ms. Baixvem, baixvem... Per entre el treu i les bordes no
es veia ms que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I
avall! El ventrell s'encongia amb una sensaci de buidor, com sol
succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una
timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la
barca s'aclofava amb l'excs de pes i es decantava perillosament
sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o
de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors,
el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna
xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les
cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de
sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de
llarg a llarg de la nau, i la nau s'alava com un pit al qual torna
el respir perdut, i... amunt, amunt... El ventarrs ens arreplegava,
arborant-nos amb nova fora: se diria que l'ascensi ans a
convertir-se en un vol; i reeixem arruixats, lleugers, botant per
damunt de les encrestades aiges. Aleshores veia la grisor del cel
ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confs de la
costa.

Amb les balanades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es
desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja
feia estona que en Vad Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera,
regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb qu anaven
vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre
les estibes; per no en podien sortir, perqu, quan les fermaven
d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar
la d'ac, ja la d'all s'assorollava i la de ms enll es comenava
d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar!
Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repet el
manament.

-Malaguanyat b de Du!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongu filosficament en Vad posant-se a
la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona rest la coberta
desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de crcols de
castanyer que suraven en les revoltes aiges. A on anirien a parar?
Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un
terrassanet per a reforar son pobre botam esventat. Era una almoina
ben involuntria per la nostra part; per la volgu acompanyar amb
un sentiment de caritat, besant de cor la m que ens prenia aquelles
coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebs.

rem davant per davant de Lloret, la gentilssima vila que ha pres
son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla,
blanquejava amb sordes llussors d'argent, i son vidrim perlejava.
Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la
terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall
que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina
ferstega. Lo mal s que de tant en tant el nuvi es desvetlla i,
revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per
cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capal; i aquesta
s la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaada alguna
de llurs cases. Que Du els do bonana i els multipliqui les hores
de primavera, que sn les que ms escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cant de garb
s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la
reconada de llevant, en la part ms alta, al peu mateix de les
parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la
costa no es descobrien sin els roquers de ms a prop, unes masses
informes, desperfilades. Per hi hagu un moment en qu l'espessor
del ruixat s'aclar una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en
la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en
l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol
esmortuda: all el ros promontori de Fanals, amb son quarter de
torre prim i dentellut; ms enll, com una blanca magnlia al cim
d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa
muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben
simptica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera
de les colors d'un arc de Sant Mart que s'apaga, va esblaimar-se
rpidament en el cel, i la trista grisor s'atape per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva
infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties.
Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines
circumstncies els tornava a veure! Un mn d'imatges llarg temps
oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperana, se
revif de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes
companyones blanenques; els rostolls on cercvem cosconilles i
mstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el
caminal del bosc, on el rossinyol, com nic amo, ens dava la
benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tirvem
ramells de mata i roman, per calcular, pels trets errats, els anys
que trigarem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs;
les tardes llargues i placvoles; els vespres daurats... tot me
venia al pensament. Records de pau i ventura, com contrastaven amb
la meva present situaci! Com gemegava la meva nima! Ja en seria,
de llest, qui em dons entenent d'embarcar-me mai ms de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n
comiat... En va el cercaren els meus ulls a travs de la pluja
cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixec per damunt del meu mirador, i una
forta balanada em fu caure de boca terrosa sobre el munt de farda
en el qual m'estintolava. Vaig restar immbil, esternellada, amb els
ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una
catstrofe. En canvi escoltava amb tota la potncia de la meva
audici. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc
de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i... un crit de
dolor... un crit bramuls... Qui l'hauria llanat? Les palpitacions
del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i
apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda
i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A travs del piloc de
cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraada,
la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia
fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara
s'enclota, ara s'encalla, ara es redrea... pega espolsada, borneja,
s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota... Me vaig girar i vaig obrir els
ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Qu ha succet?- vaig preguntar-li.

-No ho s- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n's anat en
orris; per...

-Alg ha d'haver pres mal: jo he sentit... I el pare? on s, el
pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no s ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i... vaja... est sencer com una
poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleuj del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un
gran respir, i la gargamella se mompl de sanglots, que esclataren
a borbolls.

-I ara!- exclam el vell. -Qu tens? T'hai donat una bona notcia i
te'm trastornes!...

Jo plora que plorars.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Per, santa cristiana!, si t'asseguro que...

-Jo el vui! el vui aqu, aqu!... El vui tocar! Vui el pare! vull el
meu pare!...

El bon mariner no sabia qu fer-se. Ajup el cap, se grat el
clatell, brand de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que
volia ser un recomanament de calma, i obr la boca com per dir-me
algun mot aconhortador; per, veient que el meu desfici creixia i
que els meus crits eren encara ms forts, renunci de cop i volta a
persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormol posant-se en
marxa.

Al cap de poc va comparixer el pare, i em vaig abraar a ses cames
i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no
permetria que se separs de mi; que jo no tenia ms emparana que la
seva; que mai s'afiguraria l'nsia que jo passava per ell; que all
no era viure; que, ja que ens havem de perdre, no em negus almenys
el consol del seu amor i de la seva abraada; que si ell m'hagus
estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare
sense entranyes; que... Qu s jo, lo que li vaig dir, en mig d'un
davassall de gemecs i de llgrimes! Coses que jo mateixa coneixia
que eren injustes; per la rauxa me les gitava a la boca i... vs,
atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa m pel cap,
amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -Vatua, vatua,
vatua!... -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrnyer ses cames
contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategars
desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou;
anem,no... -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant
taconejava impacient. Per ltim, quan repar que m'aquietava una
mica, s'inclin sobre meu i rondin asprament a la meva orella: -On
som, Marianna? Que ha de durar molt, aix?- I, trencant-se-li la
veu, afeg baix, molt baix: -A qui vols que estimi, jo, sin a tu,
que ets el meu du?

M'aixec suaument, me tomb sobre el pallet d'espart, i es plant
dret al meu davant, amb els bmos plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclam. -Si fem el plaga, aix se'n va al
botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que
l'avi Mauva s'hagus deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa,
ni s fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarret... llamp,
llamp!... i tan a la vora com passem de la costa!... Marianna, ja ho
veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis
rampelluda... aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat.
Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada s
forta... Oh! i encara pot ser que es desplegui ms, perqu ara el
ruixat l'aixafa una mica; per... eu! res de negar-nos, ni morir, ni
tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats
de ms forts, de trmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el
gnit. Negar-nos! Encara que hagussim de navegar a capbussons,
entre dues aiges, arribarem a port: n'estic tan segur...! Aix
s, jo m'he de menar la canya: no em fio de ning ms. Jo s el que
tinc entre dits: ho s, Marianna. Tu aqu: pacincia i... moixoni!
Si et mous, te faig lligar i... abaix a la cambra, com un farcell!
Aqu no en ser, de pare peda: no t'ho pensis. Aqu... Du i jo!:
no hi ha ms amos. I si el mar referma, no t'hi voldr pas a
coberta. Mira, en Pau ja s's esguerrat d'un bra: vet aqu lo que
s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo
que vulguis; per recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot.
Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes
d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella;
mes jo les entengu totes, per malament que les sents. No se'm va
acudir pas contradir-les. Comenava de compendre que la meva fallera
de suara no era sin una bogeria ben inconvenient, filla de la
tensi del meu esperit. Al principi anava somicant. Desprs ja no:
escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell
consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que
sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb qu
s'expressava el pare, exercien una influncia sanitosa en els meus
nirvis. La seva fortalesa obrava com un tnic sobre el meu cor.
Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren
comdies, no. Inspirava confiana perqu en tenia. Tot escoltant-lo,
la meva pensa descansava en ell amb un reps!... I, quan don per
acabat el seu parlament i em deix, vaig sentir, s, la pena sorda
que l'apartament d'una influncia beneficiosa produeix sempre, per
ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb
una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare
treballs per salvar-nos, i no que s'engorrons al meu costat
amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones
estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava
arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava
l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.

L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera,
que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagu
en el sarri, i el xicot s'agemol en un panyet que en sobrava,
recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me
desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la
simpatia d'una dolor semblant a la seva.

-Qu ha passat?- vaig preguntar. -On sn, en Pau i en Vad?

-Sn a sa teua cambra- contest l'avi. - Hi han baixat perqu all
hi ha sa bitcola: saps?... es rebost, que digussim. En Pau ha
rebut d'un bra, i necessitaven draps i benam. A sa bitcola hi ha
de tot.

Va callar, enrotll una m entorn del pmpol de l'orella, i escolt
cap a estribord. La remor creixia.

-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.

-Ha pres molt mal?

-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un bra contra sa
borda. Podeu comptar!... T es bra aixafat.

-Qu saps tu, llengut?- salt l'avi Mauva incorporant-se sobre un
colze.

-S, s-barbotej el xicot abaixant el cap. -Vs tamb, ho sabeu. No
hi remenar ms cassoles.

-Aviat que et vento un revs!- digu el vell. -I ara! No el cregus,
pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar.
Ms valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut
s'oremus. Mira, aqu ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com
aix.

La remor anava en augment.

En Pau duia el bra en suport dintre un mocador, del qual li sortia
un tros de m embenada. Caminava a poc a poc i procurava
escapolir-se d'en Vad Set-trossos, que el seguia amatent com per
ajudar-lo, i que en realitat no li causava sin molsties amb les
topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos
esbalandrat.

Ambds s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i
no podia arribar a obrir els ulls, de la prutja que li feien al
caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

-Vs-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vad.

-No- contest en Pau amb un ronc.

-I b, qu s aix?- pregunt l'avi Mauva.

-No res- va respondre en Vad Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis
agraviats. Sin que en Pau s un delicat d'en Tendre, i per res
carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.

-Jo!- exclam en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un
puny clos que tremolava, afeg: -Noms voldria regalar-te amb sa
meitat des meu mal, i ja et sentirem, gran lladre! Afigureu-vos que
m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a
veure si emmetxa, a veure si no emmetxa... puny... alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de
que els nostres jaos i seients no fugissin de lloc i se'ns
emportessin, trencaren l'enraonament.

El soroll era paors. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una
extensi de mar tota revolta i escumosa. All les ones s'alzinaven a
tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera
d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera
d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant
sentir aspre trontoll de pedregalum rossegads, i de vegades uns
esclats com de barrinades subterrnies.

L'avi Mauva s'esver.- Per Maria Santssima! sembla que sa terra
ens cossa! A on som?

-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vad Set-trossos. -s sa
Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa
seua llengua de trucs.

-Llampus!- exclam el vell alant-se esborneitat. -Aix s que no
m'agrada! Du ens ajut! Encara embarrancarem!... I jo en tinc sa
culpa: m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!... En
Saura, amb es treu... Alerta, alerta! A ont s, sa punta de Santa
Anna? Ai, Maria Santssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda.
Tots el segurem. No s pas com fou possible que jo, que, serena, no
hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagus, amb
l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho
explico; per lo cert s que ni em vaig adonar de que no trepitgs
pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb
ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de
l'avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts
edificis gtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles,
desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret
de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les
ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de
Fria. Malaurada la nau que hagus sigut llanada contra aquells
caires i esgardissos! Difcilment cap tripulant n'haguera escapat
amb vida.

Al primer cop de vista cregurem anar per bon cam; per el nostre
goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfons entorn dels
penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se,
ens xucl cap a sa balma, modificant la nostra situaci i
acostant-nos al perill. Aleshores, per una illusi d'ptica, sembl
que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar,
sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien nima
i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa
respiraci. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava
davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps.
Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La
mquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta
pels dos monstres amb una aspiraci d'engoliment. Per a mi eren sers
vius, ferotges... Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a
la d'un vell crustaci. No s quin malefici, que ullprn i paralitza,
s'exhala de les coses terribles. Tots estvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la
barca, que amb el treu no s manejable sin vent en popa, va orsar a
la desesperada. Sofrrem tan fort recalcament, que la banda on
estvem arrambats se submerg per complet, i els xarbots me cegaren.
Quan vrem redrear-nos, vaig veure que correm de dret vers un
niell, que grunyia basardosament a curta distncia. Sens dubte ens
hi anvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un
moviment instintiu. Per no: l'evoluci havia sigut ben calculada
pel timoner. Revingu el flux, una ona muntanyosa que corria cap a
la costa ens empeny i aixec, i en un obrir i tancar d'ulls ens
esmunyrem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria
entre el niell i la punta de Santa Anna.

Aix passrem; i, quan un xfec de ruixims i un tro eixordador ens
assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres
la faldejvem en plena mar, i no pogu sin engolfar-nos, amb sa
moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de
Blanes.

All un espectacle interessant ens retingu abocats a la banda.
Entremig dels cabdells ms revolts de la ressaga, una barca de
mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de
les ncores, mig tombada i de travs, era empesa pels rompents cap a
les roques de garb. Ms no estava pas desemparada: uns quants braus
li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de
qu s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les
escumes, llanat d'ac d'all per les ones, que l'alzinaven i se'l
prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de
l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De
tots els carrers sortia gent a glopades.

-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vad. -s sa _Llarga_.

L'avi Mauva va fer que s amb el cap. Tant ell com els seus companys
estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernaci immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble,
rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llanat fora de
casa, com una sola nima, a l'avs de les, campanes: -Nang! nang!
nang!- El formiguer hum vibrava i ondulava sota la veu del bronze
sagrat, i... au! al treball!... Cent trmecs caven el sorral,
obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un bra se lassa o s
maim, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un
estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang!
nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si
sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la
feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de
l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots
desitjaven ser tils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi
enforc de seguida una muni de persones de tots estaments, que
s'estengu en tirallonga cap a la boca d'un carrer.

-Hi sn tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!-
exclam en Vad Set-trossos amb emoci.

En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.

-Recarai, quin poble! Aix no es necessiten argues. Una muntanya,
arrossegarien!

-Au, aqu, gent de b! au!- crid l'avi Mauva tot traspostat. -Poble
de bona nissaga! Benedes ses mares que ens hi varen infantar! Au,
aqu, a sa lluita! as jornal de sa paga de Du!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, ms i ms gent
s'hi aferrava. All era un deliri. A un senyor de casaca i trona
(aquestes dues peces en aquell temps eren d's quotidi entre
persones de certa posicioneta) el vent se li endugu el barret; per
el bon senyor no desempar la corda: segu tirant amb la pluja sobre
la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de
-Hissa! hissa!-; perqu no el proferien solament els que
treballaven, sin tot el poble alhora, que, no podent contribuir
d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb
la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava ms fort a manera que
la barca, objecte dels generals esforos, s'acostava a la riba. I
quan, a l'atracar, la quilla prengu els primers pals, i els
tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardors
regraciament... Reina del Cel!... aleshores aquell crit de treball,
aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victria que
s'emportava l'nima. Era un himne grandis, corprenedor. Els
elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant.
Pujava, creixia... fonia la msica terrible de la naturalesa dintre
un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa... Els cabells
se m'enriaven.

-Visca!- clam l'avi Mauva, pllid com un mort i amb un reguerany
de llgrimes a cada galta.

I tots agitrem els braos i esclatarem en una salutaci, que en la
meva boca no fou sin un aliret histric, agut, inarticulat. Ah!
Segurament la nostra veu no pogu pas arribar a la bona gent a qui
anava endreada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells
figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns msers navegants
mig perduts en la revoltura, per, sigui com vulgui, mai un poble ha
sigut saludat amb ms ver i geners entusiasme.

Mentrestant Blanes fugia, fugia...

-Si ara atraqussim, no ens mancaria pas ajuda- insinu en Pau.

-I com ho voldries fer?- replic en Vad. -Si a sa boja et tiressis
a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de
portar un cap i preparar...

-I ara!- salt l'avi Mauva. -Grcies a Du no tenim necessitat de
que ning exposu sa seua vida per nosatros. s pecat, abusar de sa
caritat des prosme.

El pare devia ser de la mateixa opini. Blanes fugia, fugia... La
pluja i la distncia anaven emboirant la gernaci que tant ens havia
interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola
taca negrenca, el conjunt s'esfum... Desprs gent i platja
desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els
rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava
un aspecte fatdic. El campanar de sa encimbellada esglsia, capat
d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjs
a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un ugur ciclpic,
dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus.
La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull
i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantsticament. Arreu bromes,
pluja, udoladissa... El paisatge fludificant-se en l'ambient trbol
i ombrads: un paisatge de somni pesat. La imaginaci creia
pesenciar aquella obra sense nom de qu parla el Macbeth.

-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclam en Vad: -avui
entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus
turons i s'infern ronca sobre tes platges.

Ens havem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la
punta de la Tordera: fou precs arriar-lo i pegar una bordada enfora
amb la pollacra i la mitjana. Jo, en aix, vaig romandre aferrada
als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decant de la
meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els
colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i desprs
de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garb, presentant
una superfcie negra i arrugada com la crosta que forma el quitr
quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de
barlovent batia l'onatge furis. Adu, terra! Ja les muntanyes no
s'obiraven sin com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El
terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre
bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregus
gemegant roncament per un desert.

Adu, terra! Quan i on la tornarem a atnyer? Qu seria de
nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'rem
exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i,
no obstant, me sentia ms animada que al principi del temporal,
tenia fiances. Desprs de tants espants i emocions, i d'haver salvat
tants perills, comenava a refiar-me de que ens sortirem de tot.
Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -qu ha de venir, que
ens tombi?- Lo nic que em donava nsia era la nit; per, en fi, la
Santa Rita era valenta i el timoner ents: qu molt seria!...

Un cop lluny de terra, virrem en popa i s'arm de nou el treu.

-Que t'has ensopit, pubilla?- em digu l'avi Mauva esbufegant,
cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro ja.

-Atureu-vos, l'avi -fu en Pau. -Des d'aqu s'ha de veure es tur
des Vilar i...

-No el cercus, caret- salt en Vad: -sa pluja se'l menja. Empr sa
Verge t ets uis ms clars que nosatros, i prou ens deu filar.

-Que no ens deixu de sa seua m -exclam en Pau- Li haurem de dir
una salve: no?

-Est b; per ella ens sentir d'onsevulla -contest l'avi Mauva.-
Aqu ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu bra,
pubilla.

Aix que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran
defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda;
les cames quasi no em podien sostenir... Sort del bra del meu
acompanyant. Gaireb esbalada, me vaig deixar caure sobre el
pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan
lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la
salve.

L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de
Du del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de
farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera
que se'n veis l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil
estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar
en veu alta i a l'unson llur pregria; i vaig reparar que el que
l'acompanyava amb ms sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau.
Pobre Pau! que descolorit estava -Du vos salve, reina i mare de
misericrdia!... -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven
tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac...

Acabada l'oraci, en Vad i en Pau varen portar galetes i vi ranci.

-Una mica de reixop, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas
tot: encara sa guingueta est ben proveda. Demana: no et deixus
enfredolir es cor.

Tal vegada el decandiment era la causa de l'angnia que s'havia
apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que
cerca guarir-se; per la galeta se'm desfeia per la boca en una
serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del
paladar, i sols a cpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no
estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'all ms b:
despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu
membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolament. Vaig
escurar el meu vas fins a les escorries. Desprs me vaig allargassar
i vaig trobar una positura cmoda. Sentia cert estocisme. Que
passs lo que passs, podia adobar-hi res, jo? Per qu preocupar-se
i perdre el reps? En ltim cas, morir. Ps! i qu?... M'acodormia.

Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb
ells; mes llur parola m'inspirava una indiferncia supina, per lo
qual no hi parava atenci i no en recollia sin frases voladisses.
-Tant mateix, d'en que hai afegit oli a sa llntia, es ble de sa
meva nima fa tota una altra far- digu en Vad Set-trossos. I el
vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada
aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i
esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau
va mormolar una llarga explicaci, de la qual no vaig entendre sin
alguna que altra paraula exclamatria i la frase -Aix no
s'enfonsa!-, que acompany d'un enrgic cop de peu. Ms tard l'avi
Mauva, s'aixec amb el tapaboques al coll. -Adu-siau. Si conv ja
avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegu cap a proa. Encara
la seva imatge ball pel meu cervell una bella estona... amunt i
avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses... Vaig
adormir-me del tot.

No crec que dorms un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un
fort capbusseig de la barca, amb una aprensi penosa: la de que
m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I,
realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me
dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria
davant dels meus llavis. M'entr un gran desfici. Queia un davassall
de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb
ronca remor el xfec furient, i vessava a dolls per totes les vores.
La meva neguitosa activitat cerebral no trob millor manera
d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i
variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant
en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara
desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i
recomptar una pila de vegades. Quin paletrs hi tenia! -Hala,
tornem-hi: cerquem el terme mitj dels resultats obtinguts. No, no:
deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de
nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n per all era
com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.

Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se
gaireb sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, per el
pobriss no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les
seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o
sospirava fondament. La meva m se va trobar amb una de les seves i
encaixrem.

-Fill meu, quina m ms freda que tens!

-Oh! aix rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.

Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romangurem
agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens
servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant,
molestant-nos, i havem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les
nostres mans se desjunyien; mes aix que, enllestida la feina, ens
ajiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaar.
Aquest contacte era per a ambds un consol, un remei contra la por.
Les nostres nimes porugues se confortaven acostant-se, aix com en
una gbia dos ucells malalts s'escalfen mtuament, estarrufats i
ajuntadets en una mateixa barrella.

D'aquesta manera estigurem temps i ms temps. En Pau i en Vad no
es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de
cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els
regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dria,
que, quan fatigada d'aquell morbs treball tancava les parpelles per
desmerixer-me'n, la m se me n'anava a comptar els nusos dels dits
d'en Cadernera.

L'esps ruixat redua la visi a un cercle limitadssim. Tot just
s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella
revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una
galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar.
I sempre igual, sempre la mateixa fluctuaci, sempre enclosos
dintre el mateix circuit gris perlejat!

En Cadernera brandava el cap apesaradament.

-Aix s temps de bruixes- mormol.

-Perqu?

-No s: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet,
Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'ngel bo, no es
perden; per... s quan hi ha ms desgrcies.

Cap a la fi de la tarda la ventada referm, s'obriren esvorancs en
la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un
verd i rogenc. Aquella coloraci era deguda a l'aigua terrosa de les
rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat caracterstic de
l'argila. Vaig judicar que no devem ser gaire lluny de la costa; i,
efectivament, una mica ms tard la pluja va minvar, s'eixampl
l'espai, i vaig llambregar una platja llargussima, coberta d'un
bellugs ramat de moltons que corrien cap a garb en inacabable
desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven
soles, saltant, saltant. Per no, no eren moltons: vaig reparar que
alguns voleiaven: no eren sin borrallons de bromera que l'escuma
grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava
fent-los crrer de tomballons per la riba deserta. La campanya
estava inundada. Alguns slics, escapats de branques, s'aixecaven
en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs
braos bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la
ressaga, aquell brogit... i banques perilloses que sobreeixien
aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava,
escopien, a travs dels rompents, violentes sorrades. Anava
vesprejant.

El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un
reconeixement. De seguida se n'alluny a tota orsada que li pemetia
el treu.

-Ja es dia no ensenya sin sa punta morada de ses seues ales- va dir
en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.

-S, caret. Has conegut la riba?

-Era sa punta des Bess.

En Pau i en Vad se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que
s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems,
desprenent-se dels nvols a llargs serrells.

Quasi no hi hagu vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la
pluja. En Pau i en Vad varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota
proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren
amb nosaltres per sopar.

-Sa pau de Du sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.

En Vad ens don un plat de terrissa a cada u.

-Avui lo ms calent s s'aiguera- advert en Pau: -amb aquest
trngol no es pot cuinar; per... gana hi haju. Hai encetat una
llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. Per quina
voleu conlenar?

Ning torn contesta. L'avi s'acost a l'orla.

-Quin ploure!-exclam, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una
esgarrifana.

-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vad.

-Que caigu! Que gitu d'un cop Satans tota sa sua verinada, mal com
no es rabenta!- salt en Pau. -Aix s'ofega es vent i s'aplaca sa
maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara s quan
anem a sa bonana: es capbusseig no s tan fort, i de mitja hora
en no hem embarcat una gota d'aigua salada.

-Hem! hem!... -va fer en Vad abaixant el cap.

L'avi Mauva torn a esgarrifar-se.

-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.

En aquestes vaig sentir una gran fressa... un bleixar monstrus, una
alenada rufladora, que ens envaa. No esclata, creix, atabala i
retruny ms de pressa en el cervell la roncadera d'una tora
esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir
de pensar -Qu s, aix?

Vaig rebre una forta commoci, vaig botar en l'aire i vaig caure
d'esquena, mig esbalada. D'una llambregada, en el curt espai que
mitjan entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una
pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en
Vad Set-trossos llanat contra una escala de corda, amb els braos
i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara
encs, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un nvol
de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb
la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig
caure, i una massa d'aigua bramulosa pass per sobre meu,
ofegant-me, arrossegant-me... Jo no estava pas en s de ra, per em
vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ac, all, en tots els
tocoms que assolia.

Aix que pogu treure el cap a respirar, la veu d'en Pau fer les
meves orelles.

-Lladre! lladre! assass!- cridava. -Es Marsells ens ha passat per
ui... lladre!... i no s'atura! Som perduts, misericrdia de Du!

L'espinguet d'en Vad Set-trossos sonava un xic ms lluny, cap a la
proa:

Auxili! auxili!... Oh! oh de sa gent!... Auxili!...Oh!... Vira!
vira!... Oh! oh!...

Jo tamb volia cridar; per, de la manera que sol resultar en un
somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els msculs de la meva
gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els lmits que la
bona emissi de la veu reclama, i no podia produir sin un xiscle
sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de
quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfriques que
brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte
d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia
dragar. Donava voltes... havia perdut l'orientaci de la barca...
m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperana de trobar
algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia
haver errat el cam, tirava per altres indrets, i, per totes parts
m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a
la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arrib una remor de veus.
Vaig aturar-me, i entengu algunes paraules d'un dileg rpid.

-...averies?

-S, sota sa regala: es folrat de proa...

-Vararem sa llanxa...

-Esbotzada.

-...la noia?

-No s.

-Governeu vs... dret a fil del vent... Marianna! Marianna!

-Coratge, Saura!

-Marianna... Marianna!...

Jo volia contestar i no podia. -Aqu! aqu!- El crit, entelat,
s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre
els genolls. -Aqu! aqu!- El pare s'abalan als meus braos,
m'agaf per sota les aixelles i m'aixec en sopols, prement-me
contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un pet sota la
meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un
pet que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis.
-Filla!- I vaig sentir la commoci del seu ample pit, atrontollat
pels sanglots.

De seguida es pos en marxa, caminant a embornades sobre el pont
balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a travs del
xfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia
on rem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les
tenebres... A l'ltim, topem amb un cos dur, percebo una celstia
penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som
arribats als bancs galliners de popa.

All el pare se'm descarreg restant assegut al meu costat, amb un
bra enrotllat a la meva cintura. L'infeli panteixava de fatiga i
esclafia sorollosos sanglots.

-Du! Du!- anava dient a borbolls. -Quanta desgrcia!... Du! Du!
Per qu m'haveu empaitat aix? Tota la vida m'he escarrassat, he
lluitat... per tu, Marianna!... perqu les meves suades eren seda
sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades... Un flam
d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. Qu se li'n dna,
a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se
n'aprofita i treu una floreta ms?... Morir! No hi pensava. Avant!
Arreconem dobles de quatre per a la noia. Du! Aix s massa!... I
tu... malvinatge el teu cap verd!... t'havia d'haver garrotejat,
abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que
ens voleu perdre!

Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava
opresa, ofegant-me... Ell agaf una de les meves mans i se l'acot a
la garguera, fort, fort, com si amb la fora mateixa de la carcia
volgus estroncar els seus sanglots.

-Marianna! qu tens?... Ah! tu no podrs aguantar-ho, aix! No en
facis cas de mi: no s lo que m'enraono. Te volia dir adu... perqu
un hom no sap lo que pot passar; per... res, he obert la
resclosa... i all va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge,
Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo s lo que s'ha
de fer. Noms tinc por per tu. La nit ser penada. Procura
aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a
tu i per a mi.

S'aixec del banc, va ajupir-se, obr els calaixos galliners, i en
tragu un manyoc de cordes, que m'enseny.

-Mira, t'he de lligar: s necessari- digu comenant a fer-ho. -Una
ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom.
Tu no saps la fora que tnen, aquestes maledes!... Aix... ben
lligada als barrons i al caaescota... que no et puguis
atruquejar... aix no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsar: no
tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ning
es mor, per aguantar el respir una estona. Conv que siguem valents,
Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -A la mar no es
perd sin el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.

S'ajup altra volta i tragu dels calaixos galliners unes coses que
lluentejaven. Eren destrals. Se'n pos dues a sota l'aixella i una a
la m.

-Adu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen
boigs: no saben lo que es pesquen. Adu. La nit ser penada, per no
perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!

Vaig estendre els braos. -Pare! pare!- Ell m'esguard entregirant
noms el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adu.

En aix vaig reparar una mena de palpitaci en les tenebres, i se'n
destac una ombra de figura humana que vingu picant-se els polsos i
cridant desaforadament.

-Misericordia, Senyor!... Saura, Saura!... Fem aigua! ens omplim!...
Misericrdia,  Senyor!... Sa bodega s'omple... Ja sa proa es
comena d'enclotar!... Ens enfonsem sense remei!  Mise...

Emmud sobtadament i recul un pas trampolejant. El pare, que havia
arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va
desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abat a poc a
poc.

-Covard!- exclam. -Amb una mica ms que us deixo senyat per a
sempre. No en vui, de covards, a bordo! Qu ve a ser, aqueixa
escandalera? Crideu fort, que potser baixar el Sursum corda!...
Mussol! Du diu: -Ajuda't i t'ajudar. Au, a treballar! Ja ho s,
que fem aigua, s; per tamb s que ning que segueixi la meva veu
pendr mal. Home, Pau, no sigueu mussol!... Heu's aqui una eina:
s'ha de treballar. A mar no es perd sin el que es desespera. Veniu.

Ambds se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos
s'esva, sacsejant, en la fosca espesseda per la pluja.

Rest sola. El desordre nirvis, l'opressi, el fatic, les terrors
imaginries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i
desesperada, la meva nima entrava en possessi de la vera realitat:
el temporal, la topada, el naufragi imminent... Vaig escoltar. Qui
sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada
de la barca em semblava un esgla baixat de ms cap al sot que ens
esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els
instants de la nostra vida. Era precs preparar-se, cristianitzar el
cor, tan ple de mn, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era
precs; per com?... Vaig pensar en Jesucrist, i em vingu a la
memria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit:
aquell en qu el div mestre, caminant al suplici, adrea una mirada
de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable
de Jess se'm represent, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com
dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et
resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I s, jo
prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava
certa dolor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les
quietuds melangioses de la resignaci; per de cop i volta la
realitat palpable i brutal m'envaa amb una sotragada d'espant, i un
jo esferet, sense fe sin en lo que tocava en els sentits i sense
ms amor que el de la vida material, posava en revoluci tot el meu
sser. Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les
probabilitats de salvaci. La barca podia resistir: el pare alguna
cosa faria!... Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a b
morir. I, no obstant, el dest no s'aturaria... L'eternitat havia
obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora.
Senyor, viure!

No hi havia esperana? Me responia el vent escampant cap al lluny
invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me
responia l'inacabable daltabaix d'aiges descrivint abismes
indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i
l'acostament de les ones. All, lluny de la costa, el temporal era
sigils. Una fora colossal se manifestava tal volta amb un
sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es
veia res, i les percepcions, obtingudes noms per una vagarosa
descripci musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no
es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.

Escoltava... i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de
desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire
lluny cregu obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien.
L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava
a pernades i cops de puny.

-Murri! botx!... Mala negada feu! Deixeu-me anar, murri! murri!

El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vad Set-trossos,
que rebat el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al
damunt i subjectant-lo amb una m pel coll i amb un genoll pel
ventre, l'entoll amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb
estrebades de rbia.

-Escorpit verins mala pua! ja et juro que no et desfermes!

-Qu ve a ser, aix?- vaig preguntar.

-Res- contest en Vad esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat
que lligus aquest ramp; per, alerta! aix s un dimoni!

En Cadernera encara li ventava puntades de peu.

-Deixeu-me estar, murri, botx! Vui nedar! Vui estar llibert!
Lladre, ms que lladre!

En Vad assegur els darrers nusos i se n'an mig corrent. Aleshores
el xicot se gir cap a mi retorcent-se les mans.

-Ara s que som perduts! Murris! Ara s que som perduts! Fugiran
amb es bot i ens deixen aqu! No volen noses! Murris! Al mencos no
ens haguessin lligat!

-No, no!- vaig replicar. -Lluny de nosaltres, aqueix dubte
monstrus! Encara no som prou infelios? Pensar aix s una infmia
ms negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que
fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. Creure que el meu
pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! Dubtar de l'honradesa
dels nostres companys! Mai, mai!

-Vs no sabeu la que s, sa mar!- insist ell amb angoixa. -Aqu no
hi ha ms que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no t
agont. Sa llanxa s esbotzada. En es bot no hi caben sin quatre
persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de
nosatros!

-No! no pot ser!- vaig exclamar. -No i cent cops no!

-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de
trenta quatre: no l'heu vist? Ai de nosatros! Aix s un mal
averany. Quan sa mar s'end ses eines d'entrar a port (sempre ho hai
sentit a dir), s mal averany, s que sa sentncia ja s feta! Ai,
pubilla! Quants minuts tenim de vida? No us feu illusions, no!
Aix se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!

-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels
abismes, del naufragi, de la mort... Tot aix ho sento i ho palpo;
i, no obstant, no s tan horrors com l'ombra sola d'aqueix
pensament malet, que no puc creure ni creur mai!... no, no!

Ambds cridvem com aligots desnierats per la tempesta.

-Ah, sa vida, sa vida!... s tan dola, sa vida!- va dir ell. -Cada
u s'estima sa seua ms que totes les des mn plegades. Qui sap qu
haurem fet, nosatros, a ses seues aiges! Misria, misria! Mort
jo, mort tothom. Companys, germans, pares... A sa mar no em fio de
ning. Misria, misria!... Verge santa des Vilar! No crec sin en
vs; no espero sin en vs: en vs i en ning ms!

Se va entendrir i romp en plor. A mi tamb el cor se'm va trencar.
No: la Mare de Du no desempararia aquell infant que no creia sin
en ella.

-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braos en l'aire.
-Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujar a
visitar-vos a peu descal amb els rosaris a la m i amb un
d'aqueixos rems tan llargs a coll. S: ho far ajudada pels mariners
de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen
ajudar-me, llogar Cirineus. Cadernera, tu hi vindrs: digues que
s. El teu prec valdr ms que el meu.

-S, s!- clam el xicot aixecant tamb els braos fervorosament.
-Deu-nos port... i jo traginar es rem a sa vostra capella, a peu
descal, o passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llgrimes
barrejaren llur ardent gotellada.

Amb quina confiana i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm
represent la Mare de Du en aquella figura, tan familiar per a mi,
de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sc una font
de miracle brollada en _el teu pas? que no ho saps, que sc una
orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de
la gent de la Costa?- Quines idees ms entendridores, caret! I vaig
pensar en tants de cents ex-vots de nufrags com omplen les parets
de la capella. Aquells nufrags b havien sigut escoltats! I tamb
ho serem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu
homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records
de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del
roman de les nostres muntanyes... Amb quina enyorana vaig
recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes
de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents
frescals i sos lbers de blanques soques, en les quals les parelles
enamorades escriuen enllaadament llurs noms amb la punta del
ganivet! Oh, qui pogus visitar de nou aquells llocs i cantar
davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: Deu-
nos goig i alegria, Mare de Du del Vilar!.

La barca s'era emproada. Ho vaig conixer per la inclinaci
persistent del pis, pels ressalts de la marxa... per certa intuci,
de la qual s difcil esbrinar els fonaments.

-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia
emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.

-s que ens omplim- va fer ell alant el cap.

-Un cop plens... anirem a fons?

-No, aix no, pubilla. Portem crrec de fusta: dogues de castanyer.
Hem de surar per fora.

-Aix rai!- vaig exclamar, respirant ample.

-Es perill s un atro. Diuen que amb es balan de s'arbratge sa
barca es tombar.

-Qui ho ha dit?

-Ells: es vostro pare i en Vad.

-I qu pensen fer?

-No ho s: m'han tret: no hai pogut escoltar res ms. Al mencos no
m'haguessin lligat!... Per... voleu dir que no han fugit amb es
bot? Jo no els sento pas.

-No, caret: treu-t'ho del pensament.

-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no
s'hi haguera convingut.

-Ni el pare tampoc, home!

-s que sa vida... s tan dola, sa vida!...

-Calla: sents, ara?

-Oid, s: piquen amb ses destrals! treballen...

-No veus res, tu?

-Res: fosca i pluja.

-Qu deuen fer? No pots pensar-ho?

-Tal volta una armadia. Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo
vaig conixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb
una armadia... En Saura s un bon patr: totes se les pensa.

-S, home, s.

Vrem callar. Escoltvem el destraleig. Al cap d'una estona en
Cadernera em va tocar amb el colze.

-Ja s lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.

-Vols dir?

-S: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar.
Aix s que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i
enclavant-se, lo qual era molt perills. La resistncia que havia de
vncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el
vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que
l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo
estvem relativament b. La popa era la part ms alta i lleugera de
la nau, i els cops de mar no aconseguien sin fer-la ballar i
assolir-nos amb algun esquitx. Desprs aquesta disposici es
modific. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a
qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desempro d'una embornada,
igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circul per la
bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi
la popa s'aclof de cop.

-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.

-Alerta!- crid en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me
ajupir sota la borda.

Una muntanya d'aigua es precipit sobre nosaltres amb una fora i un
pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria
colltorada de mala manera. Valga'm la precauci del noi de bordo.
Per... lo que vrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre.
Ni que estigussim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades
que havem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera
cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el
respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de
l'aigua com si hagus sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa
d'un rptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els
instants se'm tornaven segles.

Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingu la nostra gent i
ens transport, ms morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts
prop de la roda, a on ens lligaren no s com ni de quina manera. Al
principi no coneixia ning ni m'adonava de res: m'havia embascat.
Desprs me vaig fer crrec del lloc on rem i de que tots els
mariners estaven ajaats i lligats al meu voltant. Du meu, quina
nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de
Satans a travs del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de
brvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstrus viatger:
aix et donar idea de com anvem. Tot era dens i pesat al nostre
entorn, i correm a bots i capbussades, respirant sols a glops a
travs del xfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al
meu costat, somicava montonament com un infant malalt a la falda de
sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre
el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat
del seu bra ferit, se revolcava de dolor, i, desprs d'haver
invocat tots els sants que li venien a la memria, comen a
borbollar unes blasfmies que escruixien. Per a mi l'infeli
desvariejava; i vaig pensar: -T: vet aqu que aquesta nima,
encunyada amb el segell del vici, se presentar a Du tot
flastomant-lo. En Vad Set-trossos era el ms sencer de la colla.
Amb una pacincia admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques
que ens servien de coix, afluixava els lligams que ens feien mal, i
procurava que el bra d'en Pau descanss en tou. I, el pare, com
devia estar, all a la canya del tim? Sols una energia sobrehumana
podia sostenir-l'hi.

Ara et dir una cosa que tal volta et semblar estranya: patia molt,
per quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importncia. Vaig
pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista
per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia
dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set
dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del venat:
talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!... Un pobre: porta un
xavo! Tamb em vingueren a la memria una porci de versos d'un
romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia
recordat mai ms de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor
endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de
gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins
que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava
amb un surt, per de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada ms
profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls;
ms, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la
meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat
per caure en un deliri que consistia en la dria de desembullar els
boixets d'un coix de puntes: estira d'aqu, estira d'all, ara
desfs aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja
l'altre... una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies
de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva,
que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre
en Pau Ternal, amb un bra embenat i embotit, que es trobava per tot
arreu i no es podia tocar sense que esclats un gemec o una
blasfmia; les cames d'en Vad Set-trossos estaven enteixinades
d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca
de nusos. I jo anava maldant, hala, hala... El coix era enorme:
descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una
paret altssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se.
Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada
com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais
m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esfor...
apa!... i el coixins s'alzinava, i la meva cadira tamb... i tornem
a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegvem.
Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats!
Aix s s'infern!- Una altra mormol -Ave Maria Purssima!- Jo em
vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits
boixets. El coix brandava... balandrim, balandram! No, ja no era
un coix: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament,
samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana
encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta,
revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves
entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que
balendrejars!... Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan
se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella
porta eren la meva respiraci. Per fi, empesa per un cop de vent, la
fulla es tanc del tot. M'ofegava. Desprs se bad una mica, torn a
cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el
batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a
rompre'm les cuixes. En va prov de forcejar. Els meus msculs,
gelats, testos, metllics, no es movien. Els meus ulls
s'empedreen; la meva vista se ceg per complet... No existia ms
que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -...zum, zum, zum!
Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable conscincia d'aquell sofriment, ni del temps
que va durar; per no puc pensar-hi sense experimentar una mena
d'horror orgnica. En el fons de la meva vida hi ha un mn
subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell
record.

Desprs de molt patir, vaig percebre certa impressi agradosa, com
de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu
articuleig de veus humanes. Vaig fer esforos per exterioritzar-me,
per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no
trobava pas la manera... Per fi vaig sentir que em remenaven, me va
semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig
fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el
coixins del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets
semihumans. Tal va ser la meva primera impressi de la realitat,
per en vaig dubtar de seguida. Qu pasava? En Vad, en
Cadernera... Ah! durava encara la terrible navegaci!

-Alleluia! alleluia! Mireu, mestressa, lo que teneu, a sa falda-
va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus
peus. Alleluia!

-Ja s estrany- exclam en Vad.- Els hem perduts tots mencos
aqueix. Mireu-vos-el: s un rem de trenta quatre. Per fora us havia
de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai
tret perqu no us mats. Si l'heu ofert...

-s aquell que heu proms a sa Mare de Du des Vilar. Si aix no s
un miracle!...- fu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus
llavis.

-Esperana!- digu l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges.
-Sa Mare de Du ha comenat a parlar: ella vindr per nosatros.

En Vad enarbor el rem i se n'an cap a la banda acompanyat de
l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos
escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la
banda, s'hi recalaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven,
miraven...

Aix aclar amb un lluc d'esperana el meu tristssim desensopiment.
S, la Verge havia acceptat el pacte piads. Calia tenir fe: la fe
transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.

Per qu no un miracle? Semblava tan natural, que el Cel concentrs
el seu inters en aquella vida que em costava tants desficis!

Comenava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a
clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolament encalimats
per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire.
El vent havia amainat fora; per que negra i espantosa, la mar! La
nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una
petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert,
decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per
l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i... au!... ara aiges
amunt, ara aiges avall!... Qu lluny devem ser de terra! En lloc
se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra
ruta era fatal, perqu el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de
pesantor desllorigat, aix que no hagus seguit el jaient de la
correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes
carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per
un mal cam: que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella
gleva; si bolquem, si no bolquem... El timoner havia d'estar sempre
alerta, sobretot que no ens entravessssim. I hala, hala, cap a
garb sempre, amunt i avall, marxa, marxa... Fins a quan?

Jo era una mmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre,
s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven
moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les
parpelles se'm cloen totes soles: se'm cloen totes soles i tornava
a ensopir-me; per, de la manera que sol passar quan se dorm amb
nsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me
qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa
feble claror. Aquell dia, no acabaria d'alar-se mai ms? L'estel
Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella
mar... Era tamb desvari, all? Tant de b, que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. rem sers de l'altre mn
que, sotjats per l'ull de Du, seguem una navegaci fatal i
misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor
revenia insensiblement, glossant aquestes fatdiques impressions i
aportant-hi noves fantasmes.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a
la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra
d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua
comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere,
miserere!...- Inspirava un sentiment religis. Per per qu? Jo
sabia que estava lligat amb una idea: quina?... Mancava el nus, el
record s'era perdut, i el meu desvari el substitua amb un cmul
d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec,
ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaa la coberta. El
meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir
mai el descans del son ni la lludesa de la vetlla. I aix va durar
molt, molt. Ser que, en el rellotge de la dolor, els instants no
troben manera d'acabar de passar mai?

Per fi la cridria de la nostra gent m'esver.

-Oh! oh!... Aqu!...- L'avi Mauva, en Vad, en Cadernera, tots
cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara
jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit,
s'era incorporat ara, com un mort que s'esperits de cop i volta, i
llanava un bramul llarg, llarg. -Oh! oh, oh!...- Era estrany.
Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint
d'imitaci, per... qui sap?... tal vegada mogut per un poder
sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar
completament. Qu passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava
entorn sin una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els
mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el _De profundis
clamabo ad te, Domine_. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar
s'an alant sota nostre, abombant-se, elevant-nos... i, en una
balanada, es descobr l'horitz ombrvol de ponent. Vet all el
miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures
bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de
color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats... un estol
d'ngels en revolta voladria. I la Verge devia venir al
darrera!... Ja es transparentaven les blavors de son mantell. Pots
comptar, com anava, el meu cor! Pots comptar, quin espasme, en els
meus sentits!

Les ones taparen la meravellosa visi, i ens esmunyrem vessants
avall per una llbrega fondalada. Quan tornrem a remuntar-nos i
vaig veure de nou l'horitz, vaig compendre amb alegria que el
miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperanador. S,
all em plagu ms: s'adaptava millor a les febleses de la meva
naturalesa. Ah! Segurament els miracles no sn per als nostres ulls,
caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perqu sap lo que
podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent
no era sin un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de
la calitja llevantina: res de carnadures d'ngels. El velam sacsoner
i nuvols d'un bergant s'anava deseixint de la broma, colorit de
dola llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvaci. La Verge
ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau
acabs de relliscar de la m lluminosa de la Verge. Quina intuici
de la Providncia! Per ventura, darrera l'escorxa material de les
coses, no hi ha quelcom div que les emmeravella? D'on el sentiment
que traspua dels paisatges? D'on la poesia de la pols? Vaig adorar
Du en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent,
portadores de vida. Gentil bergant! No era gaire lluny. Ja els seus
tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per
l'aire agradosa musica. -Oh, oh!... Coratge!... Oh! oh!...- Els
cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del
rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada
d'amor... res, res no ha sonat mai tan dolament a les meves orelles
com aquelles veus de resurrecci. -Oh! oh! Ja venim!... Coratge!
coratge!- Ah, gent de b! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms
escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una
merc i truca a la meva porta, no hi haur joia que em requi, ni pas
que no doni, per procurar-li conhort. I no em creur pas qutia, no:
aquests deutes no es poden pagar amb bns de la terra: els serveis
de la caritat sn jornal de la paga de Du, com deia l'avi Mauva.

El salvament fou dificults: s'hagueren d'establir una pila
d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot
evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgroguet,
tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitaci,
i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els
seus llavis per ms que l'esforava. Fou l'ltim de transbordar.
Estigu dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per
mi, me collocaren en un baiard  m'hissaren amb tota mena de
miraments. O, noble protector! Com treballava d'nima en el meu
salvament! Amb quin inters se'l mirava! Tot pujant per l'escala del
bergant, anava vigilant la meva ascensi i s'aturava a cada punt
per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar
en la cambra que em fou destinada, presenci com em posaven al llit,
fu amb la m un senyal d'aprovaci, i, girant els ulls en blanc,
aigu en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagus ferit un
llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre
les angnies de l'esperit, per sobre la fria dels elements quan
tots ens rendem i no erem bons sin per a gemegar, la seva voluntat
de ferro l'havia sostingut en el lloc de ms fatiga: la seva
voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat b i ardidament; i sols
quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esfor sobrehum, i
la misria recobr sobtadament el seu disputat imperi.

El bergant que ens havia recollit venia de Mlaga i anava a
Marsella, i s'ofer a desembarcar-nos en el punt que volgussim de
la Costa.

Els tres dies que seguirem navegant sn una histria de basques i
febrades que valdr ms que passem per alt. Lo que si et puc
assegurar s que no ens manc pas assistiment. El capit era un home
tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatim res i
que ni les grcies ens volia. -Saura, avui per vs, dem per mi. No
en parlem ms.- Va cedir-me la seva cambra, pos el rebost a la
nostra disposici, ens fu de metge i d'infermer... Ms no es podia
demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca
traginant-la a remolc, a pesar de l'embars que havia d'ocasionar-li
amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita s una antiga
coneixena. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els
estima. Creieu que, si la deixs perdre, tindria sempre ms un
rau-rau: no podria dormir de gust.

Arribats a les envistes de Blanes, determinrem desembarcar alli per
moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les
dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos
adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del
mn, millor mestrana que la blanenca, ni mestre constructor, amb
lletres o sense lletres, ms ents que un tal Ramon Veguer que la
dirigia; i all, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos
en ferm lo ms aviat possible, vaig veure el cel obert aix que em
parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. No dic
jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa
cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge
que de per poc se m'emporta a l'altre mn.

Altrament el mar s'havia abonanat molt, i el desembarc s'efectu de
la manera ms feli.

Qu ms te dir? Que, a Blanes, tots estigurem malalts, qui ms,
qui menys; que en Pau Ternal i jo frem els ms canoners: ell pel
seu bra ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar
amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquillitat
d'esperit ens guariren ms que les medicines; que durant la meva
convalescncia vaig fer el retrato d'en Cadernera (es retrtol,
que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal
castissa paraula); que el pobre xicot no cab en pell d'alegria;
que... Per aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complrem
la prometena.

Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.

-Que si l'hi durem?- exclam en Vad Set-trossos mig ballant. -Ja ho
crec! I tal dia ser festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arrs!
Visca sa Mare de Du des Vilar! Ella ens treu a vores de tot,
estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Aix ja ve
des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs,
qu li anem a regatejar? Fer traginar es rem per bastaixos? I ara!
Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat b?

-Amn- contest l'avi Mauva.

-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva
personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que
es descarreg de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se
m'assecu sa llenga si mai de Du m'oposo a res que vaju a honor de
sa Verge des Vilar. A fe de ref, li hai promeses tantes de coses,
que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no s pas per
quin cap podr seguir, si algun confs no m'hi venta una estisorada.
Confs, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sc anyer, encara no
m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos
enfurrunyat. Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me
sembla... anem a cercar... que b puc pagar es deute d'atri en
descrrec i a bon compte de tants de meus com se sn esborrats des
llevador de sa meua memria. Per sa Santssima Vergeta sempre faig
per u. Aqu hi ha una espatlla que no desdir, baldament es rem fos
de seixanta vuit en comptes d'sser de trenta quatre i que ning ms
volgus posar es coll a portar-lo.

-Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!-
repar l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, per qu malparles
de tota sa seua parentela celestial? Que no ho veus, que ses
oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella,
entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es
dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.

-Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclam enrgicament en Pau
-per sa crossa santa de Roma i per...

- No jurus, home, no jurus!- salt l'avi Mauva trencant-li les
oracions.

-Vull dir- segu en Pau -que ja s'ha acabat, all de renegar. Ja ho
veig, que s un vici lleig. Jo s es meus propsits, avi.

-Hem! hem!...- va fer en Vad amorosint-se la garraspera del coll i
amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil
de la desconfiana se li hagus esbravat, fent-hi pessigolles, pels
badius i la gargamella.

-As Vilar, as Vilar!- exclam en Cadernera. -Quan s, sa diada?

El pare va ser l'nic repatani. All de treure la cara pels carrers
li venia de repl. Que fos tan vergonys, aquell home!

Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia
escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixec,
va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi,
s'atur, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i
reganyosament:

-Jo t'he donat el perms perqu puguis complir el teu vot, Marianna:
era un dret ben meu. Hissa!... Jo em desmancalo d'un rem que val una
pila de pessetes. Hissa!... Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!...
Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!... Ara vols...
Amarra! dic jo. Te sembla si la meva s cara de fer babarotes pels
carrers? Que dormim, tita? Uix! Jo no he proms res.

Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir
un mot, perqu s que les obres de pietat que no es fan a cor dol
sn encens per al dimoni; ms no pogu evitar que els ulls se
m'enlloressin. L'avi Mauva replic:

-Jo tampoc no hai proms res, Saura; per, quan es bon blat s'ajeu
de ple, no vull sser s'espiga buida, que s'ala dreta en mig des
camp. Penseu-vos-hi b, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us
la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Du qui vos l'ha
defesa. Ses proves sn clares. I doncs? Per qu no voleu
correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem,
Saura, dormiu-hi: preneu consell des capal.

El pare va immutar-se i rest una estona sense moviment. Desprs
arruf d'una sacsada la galta, com si se n'esquivs una mosca
molestosa, i sort, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el
dia no digu res: calla que calla i fuma que fuma; i, aix que es
parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma.
Per l'endem, quan ens va veure a tots descalos, amb els rosaris a
la m i el rem a coll, vingu humilment a posar-se entre en Pau
Ternal i jo.

-Ja sa cuca fera a posset ses dues cames principals que li
mancaven- Mormol en Vad.

-En marxa!- crid l'avi Mauva.

Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi
marxava esborneiat i confs com un malfactor que es veu passat per
la vergonya pblica: no sabia on posar les seves mirades fugidores;
mes, a manera que la gent an omplint els carrers de la nostra
passada i que se sent abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per
una muni de braos i anomenat per una pila de boques (coses totes
que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu
esperit, que creixia en la batalla, s'eixampl. I, com ms avanvem
i ms gentada es descobria, ms ferm i entonat s'anava posant
l'home, i ms fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva
veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se
sentia tamb de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la
cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les
fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els vens
eixien a les finestres com en dies de process. De cada carrer
travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors,
dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i
mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que
s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

-Cuiteu! correu! Ja vnen, ja vnen, es de sa Santa Rita!

-Pepeitta, Ramoneitta!... Ont us fiqueu?

-Qui s, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si s en Pauet
de can Ternal de sa Cama d'Ase!

-Calla! no xisclus, beneita!

-Guaita, guaita! Aquell tan lleig s en Saura.

-Oid! s, que t es nas dels Saures!

-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llgrimes!

-Reina! aix entendreix!

-Caretons de Du! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...

-A on va ara, aqueix carro? Enrera, enrera! Que voleu fer una
tragria?

-s que va davant s de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa
Oriola.

-I aquella noa? Malaguanyats peuets! Mireu's-em aix! si aix sn
lliris blancs, fietes! Prou s coneixent, que no han tingut gaires
tractes amb sa terra nua!

-s filla de Roses, per t sang de pare.

-Noa de bona nissaga! De qui s'ha recordat, en es seus trebais,
sin de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut,
noa de Roses! Predica, predica, sa devoci des Vilar!

-Glria a sa Verge des Vilar!

-Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.

-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!

I nosaltres resvem i plorvem: s, tots plorvem, fins el pare i
tot, que s'havia enfervorit ms que ning i a cada moment s'havia
d'espolsar a m revessa les llgrimes que li saltaven per les
galtes.

Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record;
i, no obstant, quants anys hi han passat per damunt! La humil
ermita del Vilar s la mateixa d'aleshores; els caminals que hi
condueixen sn tan potics i solius com en aquell temps: els
mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenries
oliveres no s'hi han envellit cap mica ms, i els moixons hi canten
les mateixes passades; per, els homes que hi transitaven, a on sn?
Dels que frem el romiatge, grat sia a Du, no resten sin en
Cadernera, que ja s vell, i jo, que en l'arbre de la vida sc una
fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigar a
emportar-se-me'n. El rem durar de segur ms que els oferents.
Memorial d'una oraci, llengua muda i eloqent, dir -Miserere!- per
nosaltres quan ja no serem d'aquest mn. Si mai puges a l'ermita, el
veurs penjat a la volta entre llnties i salamons, en mig d'un
esbart de barques en miniatura que sn altres tans ex votis. El
poble el designa amb el nom antonomstic de es rem de trenta quatre.
L'ermit potser te'n contar una histria exagerada: tu saps la
vera.


L'IDILLI D'EN TEMME

[Nota de lautor:
(Aquesta novelleta fou comenada a 15 de novembre de 1919 i acabada
a lO de maig de 1920)]


I

PRELUDIS.


Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforar la veu,
tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so
de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret
el nom de _Temme_, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li
queia b, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus,
colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que
sempre se l'havia passada prima i que d'en que tenia coneixement
patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.

La seva mare rest vdua poc desprs que l'infant, i, escarrassada
amb els quefers de casa seva i amb els ms feixucs que li calien a
les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut
dedicar al gomboldatge i educaci del fill. En Temme va crixer a la
bona de Du, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la
patolla dels murriets; per no s'havia aficionat gaire a companyons.
Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitries, i ja de molt
petit s'havia decantat amb ms gust al treball til que no pas al
joc i a la gatzara.

Professava a la seva mare una amor tota reservada, per intensa i
tendrssima. Per heure algun senyal de complaena d'aquella bona
dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a
qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per
aquest caire solia gaudir!... Sens dubte per tan poques, li sabien
ms grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per
conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a
servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, dhuc sense que
ella li ho mans, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la
cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a
l'estenedor i des de l'estenedor als coves; per quasi sempre, la
dona feinera i atrafegada, que el considerava ms aviat com una nosa
que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.

-Arri, fuig-me d'aqu Temme! Qu fas? No em grapejus aqueixa, roba.
Vs, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et
taiars. No em cercus ms mals de caps, que b prou que en tinc.
Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de
dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has ents?

I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia ms remei que anar-
se'n, tot trist de veure que era tan intil i destorbador.

Un dels goigs ms grans de la seva vida l'hagu amb motiu d'una
pesquera. Amb hams i llinya i pls de seda, que va trobar dintre un
calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit
una canya, i, desprs d'algunes provatures quasi infructuoses, un
vespre pogu comparixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un
llobarret de mitja tera, que resplend argentadament com un comal
de lluna, dins la plcida foscor de la cuina, aix que el noi va
entrar-hi mostrant-lo a sa mare.

-Qu s aix, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.

-Jo l'hai ajat. Teniu. s per a vs.

-I tu l'has ajat, Temme?- torn ella. -Tu has tinguda tanta traa?

-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar
l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.

-Molt b, Temme!- exclam la dona. -Ens vindr de primera. Vet aqu
que avui soparem com uns _americanos_. No, aquest peix de sa teua
primera pesca no el vendr pas, caret meu: en farem festa nosatros
dosets. Oid! veurs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo
em s... veurs, veurs... un rajol d'oli, alguns granets d'all
dauradets, una mica de farina... veurs, veurs. Quines torrades hi
sucarem! Tota sa casa s'embaumar de sa flaire. Per, Temme, fill
meu, i quina traa has tinguda! No me'n s avenir. Ses mabres, oid,
ja sn boniques, i n'has ajades un bon ram. Per un llobarro, Temme!
Aix ja s pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a
sa plaa. Quasi s una conscincia que ens el mengem nosatros,
pobrets. Per ja ho hai dit, Temme: ser per a sa nostra dent.

El noiet no cabia en pell. I no era que es fongus pel bon sopar,
no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que
tingus, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no
perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si
les dues coses fossin estades incompatibles. Amb quina fruci
escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! Com se n'hi
emmelava l'nima! Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan
estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! Quin parlar
tenia ms entrador! Qu no hauria fet, ell, per complaure-la! I s!
amb aquells peixets l'havia alegrada, s!

Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i
guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de
delcies. Cada exclamaci, cada somrs, cada gest de complaena de
la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia vidament
i assaboria desprs a poc a poc, donant-li voltes i ms voltes, com
se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aqu com aquella nit va
adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai
no l'havia frut; i heu-vos aqu com l'endem no pogu menys
d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte ms profunds que
fins aleshores. En havent-se llevat, eix al seu balconet i va dir-
se:

-s bona nima, sa mar! T ses butxaques obertes a totes ses mans, i
sembla que digu: -Apa, trauts, escorcoieu-me! A sa terra: -Ai,
no tocus aix, que s d'en Pau! Ai, no no tocus all, que s d'en
Pere!..., un pobre no hi troba cap amigana, tot li crema es dits,
i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en faun
marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, s cristiana...
estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos
ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo
m'enginyar... i Nostro Senyor m'ajudar, perqu Nostro Senyor tamb
ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.

Recalcat a la barana de fusta del petit i rstec balc, no se'n fu
poques, d'illusions, aquell mat!

Des d'aquella humil miranda, una de les ms foranes del barri de
S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques
daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa
estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginaci el
xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els
sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se,
i preveia pesques meravelloses.

-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -aix s important. I,
desprs, ull alerta a guipar b!... ull i enginy, Temme! Que ses
aiges comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i
esquitxar?... Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i... zist,
zast!... gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut s es que
s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo
filar i no donar-li vianda, sin ferro. I ell n'hi hagus fora, de
peix menut, que tamb fa bona paellada.

El cas era practicar b l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat;
cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per
la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades,
oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el
llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les
avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns
enzes, que treballaven com a mquines. No, ell no volia sser dels
enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria... La mar
era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fulls,
carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; per les
estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar-
los, assenyalaven mgicament els indrets on era ms convenient de
picar. -No, sa canya no s un mal ormeig, si as reramnec hi ha un
esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.

Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afici llur ofici. Al cap
de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria
extraordinaris, tan delicadament com un virtus pugui manejar
l'instrument musical de la seva preferncia. dhuc, ms que un
instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de
tentacle per on circulava el seu fluid nervis, animant-lo de cap a
cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als
pls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els
convertia en una mena d'urpes sensibles. Com li agradava, d'afinar-
ne les sensacions! Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a
descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una
petita vibraci, el descobrien al pescador ents. La mabra no picava
com la jodriola, ni el serr com el llobarro; i el peix que embocava
l'esca produa una sensaci tota diferent a la del que noms
l'envestia i l'estirava traudament per despullar-la del ferro. En
Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva
canya es sensibilitzava ms i ms, i ell n'havia un goig senyorial
semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu
propi cos i sentir-se'n ms i ms mestre a cada moment. Per aquells
temps la canya li inspirava un ver entusiasme.

-Sa canya! No hi ha cap estrument ms fi ni ms ben enginyat. Amb
ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja ms abundor de peix,
certament; per amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. s una
atra cosa, s un estrument de ms gust. Ajar una pea grossa amb sa
canya... i sentir ses seues estrebades... coi!... aix, es bo!

Se n'emportava molts desenganys, aix s. Quasi mai la realitat no
corresponia al somni magnfic amb qu solia fantasiejar per endavant
les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar,
car fcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els
guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i pacincia a
canvi de resultats insignificants. Per, si avui va malament, dem
anir millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els
pescadors de canya, de cada fracs treia una ensenyana amb la qual
evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de
sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles
promeses cada canvi de lluna!

Vivia entre somnis: el somni de la seva ambici abans de la pesca, i
el somni del seu cor desprs d'haver-la realitzada amb algun
resultat satisfactori. -A veure qu m'hi dir, sa santa dona. Me
sembla que avui se li alegrar sa cara.

Desgraciadament, la santa dona solia estar trista i cada dia ms
caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i
lluntiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb
motiu de petits xits als quals ell no havia atribut cap
importncia, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell
amb ra s'esperava un gran aplaudiment. En aquest ltim cas el xaval
restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava:
-Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! Que
disgustos deu donar-li ets meu germ d'Amrica! Tinc por que jo, amb
sa meua canya, no podr pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca
que ens enriqueixu ms de pressa, estem perduts!

N'uria Maresa, que aix (del seu nom de fonts i del cognom
femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre
havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal
gloriosa, la de les illusions i els goigs, la hi havia
proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust,
garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri;
desprs havia tingut altres fills, que se li havien mort; i
finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al mn, com un
nvol de pedregada, a l'hora de la desgrcia. Nixer ell i morir son
pare, desprs d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors
havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i
el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una
vena, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de
captiri, entre fam i males mamades; i, quan comenava a menjotejar,
l'havia pres una verola, que el pos de tal manera que feia riure la
gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i
esgratinyadures com una corcada roca marina.

Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la
mare, i en Temme, de les seves lletjors i misries ocultes. L'un
inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya;
l'un duia a l'expansi, l'altre a la depressi de l'esperit; i els
llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones
xamoses, i sentien repugnncia per les marrides.

N'uria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una
creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res
sin penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els
delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort,
l'excelsador de la missaga. Per aquest s, que perdia el temps amb
gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li
la veu, el somniava en les absncies, i el creia, per dret propi,
destinat a la fortuna i a la glria.

En Temme no havia pogut haver cap impressi d'aquestes coses. Es pot
dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells
quinze anys de diferncia, i el petit tot just en tenia tres quan el
gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit
i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus
negocis.

En rebre aquesta invitaci, n'uria Maresa no dubt gens ni mica.
Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; per va
creure que la fortuna el cridava, i no volgu posar-hi entrebancs.

-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraant-lo
apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolena ses meues
entranyes, mal que s'hagus d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa
teua sort. Vs i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo
aqu no et podria donar sin misries. Has de marxar: no hi ha ms
remei. Per vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a
ses Amriques vestit com un milord. Es llustro dna importncia i s
s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara s s'hora de fer un
vaitot, i el far. Vendr sa barca i sa barcada de ton pare, es seus
ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de
nuviatge... tot! Aix pagar es deutes que ens estalonen, i encara
aplegar una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu!
Jo i aquest infeli d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i
b ser prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amn Jess. No en
passus nsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudars, quan pugus. No
plorus. Vui que estigus alegre. Jo aqu, rosegant ses meues
tristeses, les trobar dolces si s que sn sa rel de sa teua
felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues
llgrimes!

En Jordi part, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida,
desnon la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del
seu marit, i an a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem
del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa
baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda
i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de
fusta al primer pis. Encrostonada i rstega tamb per dedins, no es
componia ms que de dues cambres a dalt i d'un vestbul i una cuina
a la planta baixa; per aquesta cuina, encara que fora rnega, era
tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus
fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les
seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'uria
Maresa, feia passadores les altres misries de l'habitaci.

Posada all, la dona va lliurar-se desesperadament al treball,
llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot
trast, i, en oferir-se'n ocasi, esterrejava pisos, adobava xarxa i
vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi
a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarrs en
alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no
tenia un moment de reps; i quan, tornada a casa seva, assolia una
estona de relativa calma i decantava dolament la pensa cap al fill
absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyorads, acudia en
Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i
moixaines. I s! ella tamb desitjava complaure l'infeli i
s'esforava a conversar-hi. Per no sempre un hom t delit de
tractar amb criatures. Si anava tan rebentada!...

Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia
figurar-se en Temme sin com un infant quasi incapacitat per a la
vida, com un sser intil, com una crrega; i passaven els anys, i
no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i
tornava robust, i dhuc esvelt i forms, davant dels seus ulls. Se
diria que les noves impressions no tenien eficcia per a esborrar la
petja profunda de les antigues dintre l'nima d'aquella dona, i que,
mal que toqus a palp de m la revoltura d'abundosos cabells del
xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifana que li
causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps,
a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme
qu havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava
com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap
esperana ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un
joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.

Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria
acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en
aquell fill absent. Amb quin daler esperava les seves lletres! Amb
quina afici les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a
fais i aire de les seves illusions!

Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren,
s'anaren retrigant desprs i fent-se cada volta ms inexpressives i
curtes. s clar que aix era degut als negocis, als mals de cap...
N'uria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oid, mireu si no era
aix, que finalment en reb una, de quatre pgines, en la qual el
miny l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent
que l'havia cridat a Amrica, home avaricis i malvat que, en
comptes de protegir-lo, l'explotava. El miny, doncs, volia
establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remets
tant de diner com pogus, en la seguretat que cada ral se li
convertiria en un _peso oro_.

La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amrica, i,
desitjosa d'agreujar-lo, li retorn pel mateix correu, sense llegir-
la ni descloure-la, una carta que en reb poc desprs de la del seu
fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a
senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; per no
en tenia poc ni molt, i, venent quatre misries i empenyorant-se un
bon xic, no pervingu ms que a aplegar una quantitat tan mesquina,
que al que la rebs havia de causar-li ms vergonya que goig. Fos
com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat
juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situaci
i abocava totes les tendreses del seu cor; i, desprs, rest
descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat
prou i esperant que un mot geners del seu fill pogus servir-li de
perd. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador
com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. Per qu demanar ms a
un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella
escrivint sempre i no rebent contesta sin de tard en tard.

Per aquell temps fou quan en Temme comen la seva carrera de
pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia
arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu
germ d'Amrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactria. Un
fill que entristia d'aquella manera la seva mare! Qu podia
esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!... No era estrany
que tan poques vegades estigus de bona humor! Bah!... ell, en
Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misries i treballs.
No calia refiar-se de ning ms. Coratge i foris! Agafava la seva
canya i... cap a mar s's dit!

Passava hores i ms hores al trencall de l'aigua. Era, segurament,
la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o
els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal
abandonava en aponentar-se. La lluna tamb el coneixia bravament; i
la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per
sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus
ribatges o s'hi estacioni, que sovint l'havia pres, encantadament,
per punt d'esguard!

Aquesta vida a sol i serena durant mesos i mesos, frjol de robes,
nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va
fortificar-lo i dhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que,
en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do
cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire mar,
tot afillant-se'l, li atorgaren mgicament llurs dons especials; i,
toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de
llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als
seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i,
riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca
l'al vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorej els
rstecs cabells i li alluent la pell amb sos ruixims d'or, i la nit
va banyar-li les parpelles amb una ombra simptica. Era el ver fill
de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i
acolorit amb substncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells
i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era
una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar,
s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi
semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell
relleva tal volta un artfex a l'orla d'una safata. Mes, si de part
de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida,
de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que
s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura
com la del mar i com la del cel en el temps de la ms gran
serenitat.

Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien
tan distret que quasi no pensava mai en ning del mn. La idea de la
seva mare no constitua cap obsessi de la seva ment. Ms aviat que
com una dria, aquella dona existia dintre la seva nima com una
tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolors mig dol
quan alguna circumstncia li'n feia record. I la veia noms de lluny
en lluny. Com que molt sovint n'uria Maresa dinava a les cases on
s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell
mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja
preparada, de bon mat, per menjar-la all on se trobs en caure
l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts ms que una
estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa
durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi
havia a fi de vendre'l abans que pogus passar-se; per no
solien esdevenir-se.

A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa,
i, recolzat sobre les prpies cames i amb els queixos entre els
palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que
feinejava per la cuina.

Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si
quasi no tingus cos. Feia com la Mare de Du: tota era cara,
esperit. I quina cara ms noble i d'un aire ms agrads! Quina
bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no
podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i
envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos
ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes,
tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que
es buidessin del bon oratge de la vida. Que apenadora, aquella
lleu, per constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que
haguessin adquirit a causa del respir anhels que solia moure'ls!
Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ac i all en
les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap,
endosseraven el simptic front! Ell els havia vistos tan verament
auris, aquells cabells!... Eren una joia que s'anava gastant: feien
com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l's,
anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus
gastaments de vida i de boniquesa, no eren, en bona part, deguts a
l'esfor que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat,
anys i ms anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai
no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, per en cada
arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat.
Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traa, moltes de
vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li
enaiguaven els ulls.

A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig
d'abraar la seva mare. S'alava, se li atansava a poquet a poquet,
i, enrevoltant-li un bra al cos, s'hi acostava silenciosament.

-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.

El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una
manera acaronadora.

-Qu et passa? Ests malalt?...

-No, no, graci-a-Du... No res... tenia ganes d'abraar-vos... I...
ja est.

El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment
astorada. Qu era, all? Amb una fulgor com de llampec en nit
obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa
d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angnia
estranya: una angnia com d'un antic pecat no ben conegut, cm d'una
error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes
interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans,
s'insinuaven en la seva ment. Valdria ms en Temme que en Jordi?
Hauria ella injustament despullat dels bns del pare l'un fill en
benefici de l'altre, i...? No podia acabar, ni tan sols atendre,
aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era
l'esperana. No fallaria, no podia fallar.


II

PROPOSICI.


-Estiu!... Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades
d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !... Estiu!-
Indirectament ho proclama tamb pel poble el nunci amb aquella crida
que ja tothom se sap de memria per repetir-se cada any per la
mateixa diada amb els mateixos termes i dhuc els mateixos tocs de
trompeta. -Tutur! tuturut! Les dones es banyaran a la part
llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de
l'Esperana; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a
la Pujola.- Banys!... L'estiu s vingut. Arriben tartanes carregades
de forasters. Estiu! Estiu!

s el dia de Sant Cristfol. El sol vola amb valentia pel mig del
cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com
llenos de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El
mar i el cel sn una sola blavor clara sense soluci de continutat.
Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'aparincia
d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall purssim. Fineses i
brillantors per tot arreu... La naturalesa sembla manifestar, en
aquell serenssim paisatge martim, pompes i gustos d'argenter.
S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques.
Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany carcter
regular i ornamental. All les piteres amb llurs grans fulles
simtriques i rgides com les d'una gegantina flor de metall
inventada per algun artista. All les pales ovals de la figuera de
moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals
gemmes maragdines. All les mates de ginesta, que, en compte de
fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. All
els altssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i
d'intenci simblica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades
soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament
distribudes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i
tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises,
sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es
brinden al cel rublertes d'una pelussa uria, com dient al dia
esplndid: Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu
pelatge de llum!

El mar s tan pla que no ofereix perspectives. Noms, de tant en
tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o
allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensaci de
les profunditats del paisatge.

s a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de
mala sort, desprs d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer
cap ms pat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja
amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra,
i comena a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del
llobarro; per encara no l'ha comenada quan un xivarri inesperat
que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Qu s aix? Qu hi ha
de nou? -Sant Cristfol, home, Sant Cristfol!

El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada.
Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent.
Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les
dotze. -Nang, nang...-  Aix que les esperades batallades comencen a
caure, en voleu, de bellugadissa de braos i mans estenent per
fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, en voleu,
de cossos a la mar? -Ara, ara! S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen
noms els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Du toca
l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.

En Temme submerg una estona les seves cames nues, pregant de cor
endins a Sant Cristfol que el rents de tota sement de dolor
reumtica. Desprs s'apart d'aquell paratge avalotat, i atalai
d'ac d'all a veure si en descobriria algun altre de ms tranquil.
A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. Quin
guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I quina
xiscladissa alava de tant en tant un escamot de noies, no podent
resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les
mateixes ones que desitjaven abraar! All era un mercat de Calaf.
Per, encara que no hi hagus regnat aquell trat, tampoc no calia
pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no
hauria volgut que cap s'avergonys de la seva presncia. I a ponent?
Tamb estava tot ocupat. Ac nedadors que es capbussaven, all
altres, i ac i all colles d'enjogassats que batallaven esquitxant-
se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o
armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits,
rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I
qu calia esperar del rec de la Pujola, on s'acoblava tota la
canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de
S'Abanell, o deixar-se crrer la pesca.

Tras, tras... anava caminant indecs. I, ja una mica apartat dels
nedadors, s'atur sorprs de quasi no sentir-los. Llur cridria i
aldarull sonaven com a cosa mnima i ridcula en l'oberta
immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que
semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la
seva petita ressaca, de la qual res no era capa d'alterar el ritme
ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, dhuc
quan sona ms apagada!

Tras, tras... anava caminant indecs.

En arribar als volts de la reconada de ponent, alg va cridar-lo pel
seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i
balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam
desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien
l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se
com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre,
cadascuna al seu gust. L'apellament havia eixit d'all, i en Temme
no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de
blanques veles fresques de mullena, vei vermellejar, com una rosa
dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa
d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de
cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava
incorporant i li signava que s'atanss.

-Ep, Temme, ep! Sc jo, qui t'ha cridat.

-Vs, Bonosi Ramoneda! I qu voleu?

-Ho sabrs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i
pacincia, homo de Du. A on vas, ara?

-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun ms peix
que carn.

-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aqu a S'Abanell, ja tota sa
carn de cristi que ara est en remull se ser posada en sec, i,
sense moure't d'aqu, podrs pescar amb tantes fiances de sort com
en altra part qualsevol... i qui sap si amb ms i tot, perqu es
llard que deixar a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha
d'sser un bon grumeig per as llobarros, que sn tan gola-bruts.
Atura't, homo. Sant Cristfol noms t una hora seua. Dna-l'hi,
aix et gordu de dolor i de baldament!

-Ja- fu en Temme, somrient amb una punteta de malcia. -Sin que em
sembla que, ms que es sant, sou vs qui es vol aprofitar de sa meua
hora. I cap mal s: tamb em plau, de servir-vos. Sa llstima s que
vs cerqueu qui us acompanyu  fer petar sa claca, i jo, pobre de
mi...

-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua
ets homos de mar! Ells sn qui m'han fet passar per xerraire, essent
aix que sc el ms reservat des Ramonedes i que mai ning no
m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de
pescador. Ah, Temme! qu deus pensar, de mi? I vas errat. Mira:
m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten,
per no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, s per proposar-
te un negoci.

-Un negoci!- exclam en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?

-I per qu no ha d'anar-hi?

-Perqu encara no sc ning, jo- va respondre humilment el xaval. -
Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?

-Un raig aix te'n comptava. Per, si ets petit, tens ms seny i ets
ms trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada
dissabte. Ja thai filat, jo, i... anem! tinc confiana en tu. Apa,
seu aqu, a s'ombra des gussi, i parlarem.

En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors
s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:

-Vui comenar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sc homo
d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'en que n'hi ha
memria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugana
m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no s a ses
ones, sin as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya
de quatre quarteres i una bria afruiterada, que no devien res a
ning com no fos sa contribuci, qui ms ric i ms xalat que en
Bonosi? Per va venir sa filoxera, i vet-em aqu per portes. I com
que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era
pescador, i ella heret aquest gussi, tothom va aconsellar-me que
me'n servs i que cerqus a sa mar s'aliment que sa terra em negava.
I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero... ca!... a mi sa mar no
m'agrada. Qu te'n dir?... Hi trebaies i ms trebaies, i mai no
te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas
a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi t es
mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga,
baldament t'enriqueixus. s com es llit d'una lea. No m'illusiona,
no hi trobo bon jaient: dhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i
sempre hi estic recels. Ses ones sn tradores, Temme: Es seu riure
no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten
emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig
reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries
que encara de vegades m'hi marejo? I vet aqu per qu...

En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els
darrers conceptes del seu interlocutor, i aqu el va interrompre.

-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro ms
que sa mar, b: vs us ho sabreu; per que vs i datros surtin que
vira que tomba amb aix de sa tradoria de ses ones... no, no i
ren! Aix sn romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i... a
on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi tradories si darrera de
cada perill hi suposeu una malavolena que l'empeny? Ai llampus!
Repareu-ho: de vegades cau una teula i... clac!... xapa sa closca de
l'infeli que ensopega al seu dessota. Ara b, doncs: anem a cercar:
qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurs que totes ses
teules des rfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i
estabornir-lo? Oid, i doncs? per qu malparlar de ses ones i no de
ses teules? Per no: tothom dali que dali amb sa tradoria de ses
ones. Es gran, aix! Desenganyeu-vos: Du ho manifasseja tot, i, si
ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu ms aiga que
la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar s franca, Bonosi.
Veieu? a mi m'enamora ms que sa terra precisament per aix: perqu
no s'entn de partions ni d'heretatges i t es cor igualment
obert per a tothom.

-Ben xerrat, marrec!- exclam en Bonosi rient i pegant amistoses
manotades sobre el muscle del xaval. -Ui, ui, com t'entusiasmes,
tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga... i perqu
ho ets et cerco. Saps qu em deia, dies enrera, s'avi Mundet?

-Com ho vaig a sebre, jo?

-Doncs me deia que es pescador ms fi de Blanes ets tu, per que
ning no se n'atalaia perqu et trobes en es mateix cas que un music
que no pogus sonar sin amb una guitarra d'una sola corda. Entens,
sa comparana? Sa guitarra d'una sola corda s sa canya de pescar. I
deia ell: -Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors
ser com un music que pot governar una cobla... i ja veureu si far
parlar!

En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del
goig i la confusi que li caus aquesta lloana; per tot d'un
plegat sembl que s'entrists, tomb el cap sobre el pit, esclaf un
sospir i mormol:

-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria
d'anar tan escarrassada com va.

-Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec b- salt en Bonosi. -
Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Aix no ve de
culpa des music, sin de sa guitarra. Doncs b, Temme: jo tracto de
posar-te a ses mans sestrument que necessites; et vui protegir...
ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sin perqu tinc
confiana en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero ms
beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Per,
sigu com sigu, aquesta confiana que et poso em sembla que s ben
falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindrs punt a no
desmerixer-la mai de sa vida. Oid?

-No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire
greu. -Quan spiga qu voleu de mi, us dir es meu pit. Per ara
noms us veig venir, per encara no s ben de cert cap a on penseu
tirar. Voleu deixar s'art de sa pesca?

-S, Temme: de grat i per fora. No puc partir-me a trossos i sser
a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers
llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a
empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i
empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que s un
gust. Es pmpols hi canten as vent com una glria de banderes, i no
donaria per set btes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es
ceps nous lleven ms, molt redems, que es veis; per, aix s, sn
ms senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cm una joia, i
cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I
qui l'ha de fer, sin jo? Oi ms, vui arrabassar un bosc que tinc,
i tamb ensarmentar-lo. Oi ms, vui pendre a preu cotat
d'arrendament uns quants saions de pla. Oi ms, sa meua bria...

-Aix sn comptes vostres- fu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a
ses coses de sa mar. Qu us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc
pas diners. Voleu vendre es gussi?

-S i no, Temme. Aix de vendre, sempre va llarg. No ixen es
compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses
necesitats des prosme. Jo escampar veus i... veurem. Per
mentrestant, tu i jo podrem fer un tracte.

-Quin?- pregunt el xaval amb emoci.

-Mira: gussi, rems, veles, ruix, palanqui, palangrons, nanses,
garbitnes... anem, tota sa meua andrmina marinera, tu podries
emprar-la as teu gust i... tracte net... a mitges de guanys. Qu et
sembla?

-Mitges!- exclam en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat b?
No s car, aix?

-No et composo, Temme- replic en Bonosi amb to de gran formalitat;
-Posem-nos sa m as pit. Per a tu es tracte s una ganga, perqu,
per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescars deu amb
es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n
restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho
trobars. I s clar que, si escoltes s'ambici, que s una gola que
sempre fameja, te recar sa part que m'haurs de donar i et semblar
fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant
com tu des teu trebai; per pensa que es meu goldiment s
s'assegurana del teu. Perqu... sa cosa s clara: si estic content
de sa renda que em faus, com que no sc boig, cap comprador podr
temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyar a vendre
barca i barcada aix que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua
ganga ser finida, pus, amn Jesus. Ho veus, com a tu mateix et
conv, que t'escanyu una mica?

-Aix que l'escanyun no ve de gust a ning- repar en Temme
somrient. -Per vs no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es
compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi s cert, poc que
tinc dret a demanar ms. Per... voleu dir, que sortir?

En Bonosi, per tota contestaci, es llev dempeus, i, ventant un
patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi.
Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fra de mal
remolcar, mentres que aix s una paia, i, per atra part, s prou
gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses... Veieja una
mica; per s fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota
d'aiga... El repintarem cada any... a mitges... no res: una capa.
Veus? bons esclams, bons rems... Si s'espatllen els refarem... a
mitges, tot a mitges.

Ambds anaven donant volta a l'embarcaci: el xaval contemplant-la
embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot
colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol
colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor.

Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers
ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de
carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els
arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg,
bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una
cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excs
com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta,
jovenssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flcid i
lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb
unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com
estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava
a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella
molt repenjada amb aire esllanguit i xers, ell amb posat greu,
decantant el cap a escoltar-la amb una dola complaena.

-_S, s, quiero, vieguito (1) mo, quiero!... quiero!_- deia ella
en un to de tossuderia gemegosa.

-_Est bien, Lil (2): a eso vamos, ya te lo he dicho_- va contestar
ell amb veu de baix abemollada.

-_Pero quiero ir cada tarde: promteme que cada tarde, ea!_- torn
ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estamp un pet a la mnega
de l'americana del seu acompanyant.

-_Siempre que el tiempo lo permita, Lil_.

-_Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre,
Felipe_- replic ella amb una mena de rebequeria infantvola.

[Notes de l'autor:
(1) Sona aix aproximadament la paraula _viejito_, en la boca de
molts cubans. Lil, com la generalitat dels cubans, pronunciava les
jotes amb una aspiraci dola i simptica, semblant a la que donen
els castellans vells a les _haes_ en paraules com _huevo, Huelva_,
etc.
(2) Carmelita. ]

En aix eren arribats a les barques, i el cavaller va adrear-se a
en Bonosi, parlant-li en catal; i, desprs d'haver inquirit, pel
nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li
d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a
passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se;
per els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves
canyes, estintolades l'orla de l'embarcaci, i, no atrevint-se a
demanar-los pas, romangu mut i capjup, una mica apartadet. En
Bonosi es llev la gorra un instant, tom a encasquetar-se-la de
gairell, escolt atentament la proposici, i, desprs d'una estona
de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir:

-Cert, cert... us han guiat b. No hi ha un gussi millor que es meu,
per a una passejada; per... carau, carau!... em voleu collar massa.
Totes ses tardes! i poder?... Totes ses tardes!

-El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vs demaneu. Em
penso que no renyirem.

-B, b, missenyor: vos parleu b... prou, s... ja us entenc;
per... s que vs no us feu compte des perjudicis que aix em mena.
Totes ses tardes!... Un hom t ses seues hores de calar i de
llevar, que lliguen dia i nit, tarda i mat; i perdre ses tardes
gaireb s igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara,
aix... com aquell!, sino fossin ses resultes; perqu...
desenganyem-nos... sa parrquia desservida s'esgarria d'ac d'all,
i, desprs, aneu a aplegar-la de nou!

El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant
generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimnia, de
ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestus
de qui llena una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb
displicncia, per ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor,
amatent a donar-se per satisfet aix que hi repars algun senyal
d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressi que indicava
ms aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre
ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de
quatre pessetes diries, qun la gentil dameta, que, dhuc sense
haver ents cap paraula, havia capit molt b l'essncia del dileg,
va solucionar de cop i volta la qesti de la manera ms impensada.
Tota decidida, va entregirar-se, fic tres dels seus ditets color de
rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragu amb
un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la m d'en Bonosi, va
prguntar, amb graciosa ingenutat:

-_Diga, Bunossi: basta para lo que resta de mes? No?_- I, sense
esperar resposta, es gir de nou amb els ditets en l'aire, a punt de
tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; per el cavaller va
protegir-se-la amb un rpid moviment instintiu, aplacant-hi la m al
damunt i exclamant:

-_Sobra, Lil, sobra!_

Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar
engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuit a fer
reverncies davant de la dama i a dir-li:

-Basta, missenyora, basta... sobra, basta... maneu, disposeu,...

La dama romangu un moment astorada, indecisa; esguard el seu marit
amb angnia i ressentiment, amb un espurneig de llgrimes als ulls:
desprs, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i
repetint les seves paraules de satisfacci, esclafi un sospir,
somrigu, i torn a preguntar-li, amb candorosa admiraci:

-_Basta? De veras?_

-S, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- fu en Bonosi.

-_Bravo!... Pues, entonces... portarse bien y... habr propina!_

-S, missenyora... a b que aix de sa _pamplina_ no ho hai pas
ents. Per s igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen
per totes ses paraules- contest en Bonosi. I, adreant-se al
cavaller, li va dir: -Sa vostra _madama_ parla un castell tan clos
i ben xerrat, que ni sa cotorra ms ben ensenyada; i em penso que
aqu, com no sigu algun aucell, no hi haur qui li pugu seguir sa
conversa to per to. Veieu? vs ja feu un so diferent: es vostro
castell clareja ms, i quasi no n'hai perdut un mot.

-_To gaznpiro!_- borbollej entre dents el cavaller. -Com que
t'he parlat en catal _limpio_ i corrent!- I, alant la veu, afeg:
-_Conque_... estem entesos? _El esquife, digo,_ el barquet _queda_
nostre per totes les tardes del mes?

-Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lil
esclat en una srie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre
els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans,
immobilitzant-se.

Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre
les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus
de cap a peus, amb una desaprensi paradisaca. Escandalitzada, s'hi
havia tombat d'esquena; per en anar-se girant, n'havia descoberts
ms i ms per tots els indrets: una muni: caps sobre caps, cossos
sobre cossos, formaven pirmides polposes a fais de mates de bolets
rourencs; i tots la miraven llaminerament, i dhuc alguns
l'assenyalaven amb el dit. D'aqu les seves exclamacions d'horror i
el seu tapar-se la cara.

-No us alarmeu, missenyora! Atureu-vos, missenyors!- va dir en
Bonosi, comprenent el cas. -Aix no s res... quitxalla... Sn es
cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vnen a
encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els
esquivar. Atureu-vos!

Fou intil. Abans que acabs de parlar, ja els forasters eren lluny.
El cavaller havia enrevoltat el seu bra al cos de la dameta per
sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per
entre les veles.

Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles.

-Bo, bo!- exclam. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si
li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de
posar as mn. Du beneieixu es seu ventre, amn; perqu jo desitjo
que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. Has vist, Temme,
quina plugeta d'or m's caiguda a sa m?

-Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell,
s'homo, es posava a sa ra, i vs tira que tira. No us ho aprovo. Es
guanys de mal jus, aqu o a s'atro mn, seran de mal pair.

-I ara!- replic en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violncia,
Temme. S'avinena de ses voluntats s sa llei des tractes. I qui
has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que
li faun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui sn tan rics, que,
sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa
marineria de Blanes. S qui sn, lleig des meu cor. Ell se diu Felip
i s mataron, fill d'un drapaire ronys i gasiva, conegut meu, un
tal Bernat Portalons, que va morir de misria amb una sitja d'unces
as peu des llit. Oi quina nima de cntir! per... pau as difunt! No
el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca
lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa,
sa seua sorrada d'unces no l'enfonsar pas, perqu va restar en
terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i ms
viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses
monedes, se les va emportar a Amrica, i sembla que all, amb sa
calor, totes li van pondre i covar. I certus s que es fu
milionari. Ho s de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no
s veritat, all que diuen, que es diner crida diner. Un dia va
llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar
tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de
Nadal. Doncs b, caret: arriba sa diada i... cataplum!... li toca sa
sort grossa. Ja ho veus: per ms que vulgu no es pot desempallegar
de sa riquesa. Per no... ep!... ell no vol desempallegar-se'n: al
contrari, s des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot
dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa
gasiveria des seu pare. Atra cosa s la seua dona... galant dona!...
oi, Temme? Aquesta va nixer en mig des diners com un gos en mig de
ses puces, i no pensa sin en espolsar-se'ls, grata d'ac, grata
d'all. Per no t'espantus: no en far mai net. s mestressa de tres
o quatre _inqunius_ i unes hisendes que es perden de vista. S qui
s, Temme; en s tota sa histria; perqu, encara que haju nascut a
Cuba, s filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, s
vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conixer sa seua via, que
encara s plena de vida. Avui en dia aquesta via s una senyorassa
que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres
minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'al; per jo l'hai
coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, aix s; per jo
l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des
carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca
seua tothom en deia _can Vetes-curtes_; i anaven tan poc grassos, que
sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el
va cobrar sin desprs d'haver gruat tres mesos. Es mn va de
tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns
enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar-
me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada
d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara
tot just comeno a surar una mica; i, quan es bon Du men a rodolar
pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que
n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or vols
que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa?

-No s qu dir-vos-hi- va ontestar en Temme. -Ells podien donar i
vs rebre; per ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas
veritat, all que, perdent ses tardes, hagusseu de perdre sa pesca
de tot es dia.

-Parola de negociant, Temme. Aix s de bon jus. Jo deia i ells
podien dir. Dos que tracten sn com dos gossos que tenen un mateix
os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qesti s
endur-se'n es tros ms gros i de ms polpa. Ja n'aprendrs, d'anar
pes mn.

-En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que,
en es nostro negoci des gussi, vs heu estirat tant com heu volgut,
i jo no gota.

-Visca, visca!- crid en Bonosi entre riallades. -Aix m'agraden,
ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i...

-No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui
pensar. Ja us dir es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb ms
coneixement.

-Fins a fi de mes et dono de coll.

Varen acomiadar-se, i el xaval agaf les seves canyes i la seva
olla, i s'encamin cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora
abans, el garbuix de la gent.

Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, per
encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire
apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils
com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la
camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi
arronava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns
calotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest,
contorsionant-se d'una manera estrafolria, es treia els grans de
sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per
calar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no
reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un
pitarrs pelut o alguna altra cosa de ms mal veure. La grotesca
escena, per, respirava innocncia i alegria. El costum treia motiu
a l'escndol: ning no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell
mateix no s'exposs i les rialles volaven sense fiblet; cadasc, per
altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar-
se gaire a tafanejar el dels altres.

En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se
intrs en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Aix s que
procur travessar-lo de pressa, i no gos escampar la mirada
dels seus ulls fins que no tingu al seu davant altre visi que la
bella i purificadora de la mar.

S'assegu a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre
les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se
fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat all.
Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit
garb. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo.
Blanquejava dins la cala una muni de veles punxegudes i esbadocades
a fais de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien,
i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressi d'una
florida que es converts mgicament en aucellada. Volaven, fugien
cala enfora, enll, enll... Qui pogus seguir-les! Qui pogus
disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes,
cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar
el passatge dels bancs de peix viatjadors!... Mai el xaval no havia
comprs com ara que un pescador sense barca s un esclau de la
terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien
l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants
als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del
seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats
de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de
desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh,
s! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no
se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de
misria; ja la terra, que el retenia, li semblava una pres.

Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval
continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristfol eren
passades, per la benedicci del sant perdurava en flaire, en llum,
en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! Que era
trist, perdre aquell bon temps!


III

DE LA TRAGDIA A L'IDILLI.


En Temme, per apocament de carcter i per vici adquirit en la
solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava
acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hbit,
que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos,
constitua, per altra part, la seva flaca: una flaca que fora
vegades el portava a estrils cavillacions que hauria pogut
estalviar-se amb una senzilla consulta.

Fins desprs de tres dies de meditar intilment per trobar una
contraproposici enraonada amb qu respondre a la proposici d'en
Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia
descobrir-les per manca de dades. Perqu com havia d'endevinar
quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai
cap? Aix, doncs, per ms que li dolgus, havia d'assabentar-se amb
alg. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints
d'aranya avesada a filar sempre amb substncia prpia els fils de la
seva teranyina, per no hi havia altre remei. De qui servir-se?

Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia
elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. S:
aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia,
podia ensinistrar-lo millor que ning. I per qu no havia de voler?
Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era
prometedora de bon acolliment.

Vacillant i ms vacillant, era ja vespre entrat quan s'encamin,
pel carrer de la Mestrana, a la casa del vell pescador. A l'horitz
mar, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna
hi pintava el seu front calb i vermells, caparrejant per damunt de
la calitja. L'hora fosquejava, perqu ni l'astre ixent ni el
crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, per l'aire era tan
ser, que la vista destriava fora b els objectes i, ja d'un tros
lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava
assegut tot sol en un pedrs, sota l'emparrat portaler de casa seva,
prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas
desitjar unes circumstncies ms favorables.

L'avi Mundet era un vell canut, per fort encara. Mariner de tota la
vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la
seva prpia expressi, la dalla de la mort l'havia escallimpat
tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de
scs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix,
massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que
s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'liga sobre la presa que
va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut,
l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva
persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles
runes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors.

Impetus amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i
dur entre balanades de bondat, havia adquirit un bell prestigi
entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia ms secrets
que ning del poble. Aix, certament, li ocasionava ms prdues que
guanys; per era la seva illusi, s'ho estimava com una glria, i
posava ms punt a acontentar la seva parrquia de consultaires que a
menar a bon terme els propis negocis.

Quan vei que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola,
hola!- va pensar: -ja s per qu vns.- I, tot cofoi, va preparar-se
a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval
estava encongit, el guait afablement, procurant encoratjar-lo.

-Vinc a...

-Ben vingut, Temme. Qu vols? Qu necessites? Demana. Totes ses
coses de ca meua estan a sa teua disposici.

-No... no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro
sobre un cas que...

-Bo, bo! Tira, Temme... tira de sa meua experincia. L'han filada
ets anys i es desenganys, i s llarga, llarga. Hi ha corda per a
treure qualsevol barca que vaju de travs. Si pot servir-te, tira,
tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't... sense por!... as gra
de dret!

Fu seure al seu costat el miny, i va escoltar-lo atentament,
esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per
davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat,
brandant el cap d'ac d'all en senyal de displicncia:

-Ai vatua en Bonosi!- exclam. Va fumar una estona en actitud
pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:

-Saps que sn, golers?

-Golers?... Uns aucells: oi?

-Oi. Sn uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i,
quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen
fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants sn
amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen
de sa mateixa manera. Doncs b, marrec... (para ment en aix que et
dic)... en Bonosi s un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina.
Mai de Du! Engega'l as botavant!

-Voleu dir?... Ja em semblava a mi que es tracte era estret; per,
escolteu, per qu no provar-lo? Si resulta dolent, sempre ser a
temps de rompre'l.

-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!...
s, tot se pot rompre; per sempre s un trebai, sempre porta algun
mal de cap... i tal volta qestions i verbals... Oid! A crrec de
qui van, ses adoballes?

-A mitges.

-Vet aqu un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavars sense
raons. Quan en Bonosi veur que et vols escrrer de sestrop,
procurar collar-te'l, i t'exigir que li renovus es gussi de cap a
cap: que una costella consentida, que una pea des folrat
esquerdada, que ses estopes, que es quitr, que sa pintura... I qu
porra! Per qu entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que s
dolent? Que no s clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang?
Engega'l tot seguit.

-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva
illusi. -Demanar no s vendre. A sa seua proposta jo puc contestar
amb una atra.

-Quina?

-Ah!... aix em porta a vs: vs, que sou homo de coneixements, me
la podeu dictar.

-No pas cap de sa mateixa mena- salt l'avi Mundet tot arruixat. -
No, Temme: no vulgus sser sa gavina pescadora de ning. Tu a sa
teua! O sol, o patr!

-Es que a mi un gussi em conv com es pa que menjo.

-Vet aqu una veritat com un temple. Ja ho crec, que et conv!...
Ms que no t'ho figures! Sa canya s encantada. A sa llarga
t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i
ses ones... S, Temme; vas b: has de comprar un gussi.

-Comprar-lo!- exclam el xaval. -Oid!... i diners?

-Tu n'has guanyats, caret- insinu el vell, observant el xaval a cua
d'ull.

-Pocs.

-No tan pocs, per as nostro cas.

-I b: pocs o molts... s igual, si han volat.

-I per qu han d'haver volat?

-Homo de Du, perqu sa vida s cara.

-Doncs... no han volat, Temme!- declar el vell amb fermesa, desprs
d'una breu vacillaci. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.

-Llamps! Aix s saber molt. Que sou bruixot, vs?

-Res de males arts, Temme! Per... amb s'oreia sorda hi sento ms fi
que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos
llustres, vnen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no
han volat; i, quan ho dic, ho s.- Aqu l'avi Mundet fu una pausa,
i, desprs, abaixant la veu, afeg: -Es guanys de sa teua mare
basten per as passament de ca vostra, i sa  dona no vol tocar es
teus. Els posa de banda. Jo s qui els hi guarda: una persona de
tota confiana. Ho s, Temme. Es muntant no el conec; per, si tu
vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veurs. Qu et sembla que
has vingut guanyant, uns dies amb atros d'en que pesques amb
enteniment?

-No ho s, llamp me matu... ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.

-Doncs jo s: me sembla que no t'ho errar de gaire -va fer el vell.
I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa
afeg: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets
atros), haur valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no;
per posem-la a quatre... i comptem. Cada deu dies quatre escuts;
cada mes... dotze; en un any... cent quaranta quatre; en dos anys...
dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix... entens? Ha de pujar
ms, fora ms. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.

-Tres cents escuts...- mormol en Temme. -s fora, aix? Fan una
bella pila?

-Deu pilots de trenta escuts cada un.

-Bah!... no s cosa- exclam el xaval, desillusionat. -Veieu?... No
anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades ms: oi?

El vell esclaf una rialleta sense respondre. Es tragu d'una
butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es pos
a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Desprs acost
la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va
preguntar:

-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?

-A mi s; per... alerta!, que no hi entenc res. Qu us sembla, a
vs?

-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara s a
mitja vida, i sa construcci s bona: roure i estraig... res de
ferro. Va b. Jo, de tu, el compraria.

-Bo!... I bastar sa mota que heu dit?

-Amb mencos de sa meitat en tindrs prou. Me comprometo a fer-te'l
haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de
pesca. Deixa sa cosa per a mi... A tu en Bonosi et composaria,
mentre que a mi... ell se'n guardar pla! Li puc dictar sa llei,
jo... i ai si no s'hi ajups! S per qu ho dic, Temme. No el vui
pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts
a sa teua mare, i et responc des tracte.

-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu.
Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls
donar. Encara que jo els haju guanyats, sn ben seus; perque, a
casa, ella es senyora i majora, i jo... content que ho sigu!

-Bo, bo! s sa bona mxima, Temme. Tant de bo tothom la segus! Ses
teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que s!,
oi que s! Vatua es marrec! S, vas b: tu proposa, i sa teua mare
que disposu. No hi far puntes, si pensa una mica. Se va envellint
fora, i qu ha de voler sin que tu prengus gambatge a sa traa
que ella el vaju perdent? Per... mira... (sa veiesa sol sser
ganyona): si veus que sorneja i s'arrona, afluixa-li es nu. Tan
sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo
hi posar ets atros, que te'ls deixar sobre es mateix gussi, sense
rdits i a tornar-me'ls quan pugus. Qu llamp! m'has entrat per s'ui
dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners sn aucells que no
crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses
necessitats des prosme. Estem entesos. Ja has sopat? Oi que no?

-Ara hi anir. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.

-Doncs b- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de
sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com ms aviat
millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra
conversa; per... ep!... no li digus que jo spiga qui li guarda es
diners. Sobre aix.... muixoni! No s cap mal, i, reportat, en
podria fer, perqu podria dur cabries, i tal vegada raons i
engrinyes. Prudncia, Temme! Sa prudncia s un vestit que mai no es
talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrar. Per
tamb et conv coratge. Sigus homo!

S'acomiadaren; i el xaval ja s'havia girat, anant-se'n, quan el vell
l'atur subjectant-lo per la fmbria del gec. -Aqu tens un amic,
Temme, un amic de cor! Per para ment en aix: si t'ajups a fer de
gavina pescadora d'en Bonosi o de ning ms, no tornus a mirar-me sa
cara.

Aquest regany afectus clogu la conversa. En Temme s'alluny, bon
xic preocupat. La nova soluci que l'avi Mundet l'instava a temptar
li ocasionava cert trastorn. No que no la judiqus bona, Qu
millor, per a ell, que comprar un gussi, governar-se'l al seu gust,
i no haver de partir ganncies amb ning? Per... haver de demanar
diners a la seva mare! I tants! Qui sap com s'ho pendria, ella,
malhumorada com solia estar! Aneu! esquinceu-li, de cop i volta, el
vel de les tristeses amb una proposici esveradora com aquella!
Convindria, de primer, interessar-la en alguna conversa de coses ms
lleugeres, portar-la a la intimitat de les paraules que van i vnen,
i, desprs, a poc a poc, insinuar-li la qesti. A veure: de qu
podria parlar-li, per assorollar-la una mica?... de qu?... No
trobava res. Pensem, meditem, com ms anava ms se li encongia el
cor i ms confusi hi havia en el seu pensament.

Darda que darda d'ac d'all, feia estaries per no entrar a casa
seva, Per dues vegades arrib al portal i recul. -Repensem-nos- I,
no res, semblava que aleshores se li aturava el cervell. Per fi
hagu de decidir-se: ja era massa tard. Va entrar... i que sorts la
cosa com Du volgus. Va saludar, com de costum, la seva mare, i,
com de costum, s'assegu en una cadira baixa a prop de la llar
apagada.

N'uria Maresa feinejava pels fogons al migrat far d'un llum d'oli,
que no estenia la seva resplendor gaire ms enll del vogi de la
xemeneia, sota el qual estava penjat. La lluna entrava per una petita
finestra teuladera oberta a prop del sostre en la paret de llevant,
i, fenent, amb unes llistes com de pols de farina, l'mbit ombrvol
i blavs, es reflectia a la paret de la banda oposada. El xaval
ocupava un dels llocs ms fosquejants; i aix va semblar-li una
sort, perqu aixi no es veuria si estava pllid, com per fora ho
havia d'estar.

La primera dificultat que se li presentava era la humor taciturna de
la seva mare: all que ja havia previst. La dona estava de mala
lluna... aneu! s clar que un home llest procuraria eixamorar-la i
eixorivir-la amb un bell articuleig: ho comprenia, i ja abans ho
havia comprs molt b; per se sentia completament negat per a
qualsevol plet que s'hagus de guanyar amb la llengua. No sabia qu
empescar-se. El cor, per, li deia: -Apa, apa; prova, prova.- I va
posar-se a parlar sense saber qu deia i amb el seny mig esbalat.

Va parlar a la babal: de la diada de Sant Cristfol, de l'ala del
peix, de la vinguda de forasters... I, sobtadament, se li acudi una
idea que li aclar tot l'esperit: una bona idea per a interessar la
seva mare a la conversa. Fent-se ress d'una noticia i uns
comentaris que havia recollit per atzar a la platja, va criticar els
escrpols d'alguns barcelonins i alguns senyorots de la vila que
pretenien alar barraques de banys per evitar-se la vergonya de
vestir-se i despullar-se al ras (oi, que delicats?)... i en canvi
(ara mireu quin escndol!)... demanaven que se'ls permets banyar-se
barrejats homes i dones; per aix l'Ajuntament no ho concediria.

-I ca!- exclam tot seguit n'uria Maresa rompent el seu ombrs
silenci. -Que som moros, aqu? On s's vist, voler enderrocar ses
bones consuetuds amb escarafalls de decncia?

I ja la conversa estigu armada.

En Temme la deix crrer bonament, i, aprofitant-ne amb satraperia
un tomb favorable, entr a relatar el seu articuleig amb en Bonosi.
Ell mateix no se sabia avenir del seu enginy i de la seva picardia.
Mai no s'havia sentit tan obert de potncies. Tot manyac manyac, va
explicar els tractes que aquell terrass-pescador li havia proposat,
i els aventatges que li havia pintat de la pesca en bot sobre la
pesca amb canya: all dels deu peixos per un. Un disbarat, s clar!
Du l'en guard, de deixar-se enxarxar en tals tractes, ni de creure
en tals aventatges! Per s que era cert que un pescador, amb una
barca, podia acampar-se la vida, i d'altra manera no. I aix l'havia
preocupat, i, cercant una conjuminaci al negoci i no trobant-la,
havia consultat ltimament l'avi Mundet... i aqu el consell de
compra i el preu.

-Aix, estem?- salt la dona, girant-se, amb posat d'enuig, vers el
seu fill.

-No crec...- mormol el xaval.

-Prou!- fu ella, interrompent-lo. -Ni una paraula ms! Estarem
b, que els forasters s'hajun de ficar a governar a ca nostra! Qui
l'empeny, s'avi Mundet? Tafaner, ms que tafaner! Bon cap deu haver-
te posat! Per calla-t'ho: no vui saber-ne res, de ses seues
conxorxes. Ja li cantar sa canya, jo, an aquest bo de vei que, de
tant treure es comptes de sa bossa dets atros, descuida els de sa
seua! Ja em sentir, si no s sord!

El xicot, esmaperdut i adolorat, romangu mut una bella estona,
esperant que s'esbravs aquell vent de tempesta. Desprs, sense
atrevir-se a alar el cap, va dir:

-Me sembla que veieu ses coses ms negres que no sn. No, s'avi
Mundet no tenia cap intenci de ficar-se per res amb nosatros: hai
sigut jo, qui li ha demanat consell. I, per haver-me'l donat a sa
seua manera d'entendre, no mereix pas cap mala cara, sin moltes de
grcies. I aix no vol dir que l'haguem de pendre, es consell.
Arreconeu-lo, si no us plau, i doneu-me'n un de vostro, que jo me
l'estimar encara ms i redems. Poseu-vos a redors de ses quimeres,
i, escoltant noms sa veu des vostro bon seny, digueu-me: s car o
no, es gussi d'en Bonosi, a preu de cent vint escuts? Me conv o no
me conv?

-No- va respondre la dona resoludament. -No t'hai criat per a
pescador, a tu.

-No? I doncs?...

-No- repet ella. -Si cadasc es cuids des seus negocis, no hauries
vingut avui amb aquestes cabries; i, si coneguessis qui et vol b,
no escoltaries atra veu que sa meua.  Qu se me'n dna, a mi, que
portus o no portus peix? Pesca, diverteix-et... est b! Per sa
nostra fortuna ha de venir d'atros vents. No t'hi capficus. Deixa'm
fer a mi.

-Mai no m'h'ai oposat a ses vostres resolucions, mare- replic en
Temme. -Us veig es pensament... i, en bona ref, no voldria pas
matar cap de ses illusions que estimeu, ans desitjo que Du les
beneieixu i us les tornu flors fruiteres. Trobo de bona llei sa
vostra esperana en es meu germ d'Amrica, i em sembla de ra que
ell, arribat es cas, posu sa seua fortuna, i dhuc sa seua vida, as
vostros peus, perqu ni ell ni jo, per ms que fem, no podrem mai
pagar-vos es deute d'amor que us tenim; per jo hai de pensar d'atra
manera que vs. Malaventurat es germ que ha de refiar-se d'un atro!
I per qu me n'hauria de refiar? No sc fort? No tinc dos braos,
com ell mateix, i bon seny i ganes de trebaiar? I, per atra part, sa
obligaci, que ell t, d'emparar-vos en podent, no cau sobre meu,
tamb? s clar que hi cau; i m'hi cau b... oid!... i l'acomplir-la
em fra un goig, mare. Doncs perqu me n'heu de privar? Per qu
voleu que m'engorroneixu com un perdut sense vergonya? Ai Crist de
Du! Que no sc homo, jo? Que no tinc es mateixos drets que es meu
germ?

Havia comenat el seu parlament amb to humil; per s'havia enardit
per graus, i acab alzinant el cap i afermant la paraula amb un al
de noblesa i fortitud.

N'uria Maresa va portar-se les mans a les tempes com si es sents
esbalar.

-Drets! drets!- exclam amb veu sorda. I de sobte, amb un moviment
trgic, tota altiva i traspostada, avan dues passes vers el miny,
cap al mig de la cuina.

El mocador del cap li havia caigut sobre les espatlles, entorn del
coll, i, desentollades, les trenes de sos cabells blanquejants
penjaven en desordre, a grans bagues, pel seu clatell i les seves
galtes. Sa cara ossosa, de pmuls i front prominents, dins el raig
de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada,
semblava una pllida calavera amb un flam de resurrecci dintre les
profundes conques dels ulls.

-Drets!- repet. -Est b! Vols es teus drets!... T'entenc ms b
que no et penses, Temme. Darrera ses teues paraules sento totes ses
veus des teu cor ingrat. Les sento, oid! Dintre teu m'acuses
d'haver venut sa barca i sa barcada de ton pare, i de no haver-te'n
guardat sa part que et pertocava per heretatge. Com si jo no en fos
estada mestressa! Fills! fills! Llops, dic jo! Ses deixes des meu
marit eren ben meues, per sa seua voluntat i perqu amb ell les
havia afanyades. I on sn es vestits que me n'hai comprats? on sn,
ses viandes que n'hai dutes a sa boca? De tot me s despresa per
vosatros, i ho hai posat a ses mans des noi gran perqu, a b d'ell
mateix i teu, obrs s cam de sa fortuna. Quina mare fra estada
ms generosa? I et queixes! Qu t'ha mancat, a tu? No t'hai fet
gran amb ses suors des meus dies i es desvetllaments de ses meues
nits? I quan t'ho hai retret? No pas mai, llevat d'ara, que amb una
punyalada m'ho foragites des cor. s que... ses mares no les donem
de comdia, ses coses, sin de veritat... i no ens dolen. I, en
canvi, tu... que diferent! Has fet alguns guanys, i me'ls has
portats com si me'ls donessis; per... qu s cas, de donar! Me
creies obligada a guardar-te'ls... i ja et requen... i vns a
demanar-me'n compte. Fills! fills! Llops, dic jo! Voleu matar-me,
entre l'un i l'atro? L'un amb es seu callament!... l'atro amb ses
seues exigncies!... I b, acabeu-me aviat, infelios!... i... a
veure, a veure on trobareu una atra amor com sa meua.

Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de
gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolz en una taula que hi
havia al mig de la cuina, i esclat en un gran plor.

Amb tot aix en Temme estava verament consternat. Aquelles injries
tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un sser
tan august i estimat com la seva mare. Ms d'una volta havia volgut
protestar-ne i obert la boca i allargat els braos amb aquest
intent; per no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre
el davassall de les que el ferien, i havia roms mut i astorat. Mes,
en veure que la dona plorava, l'enva una tendresa tota dolorida, i,
humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap
apesantit, va dir dolament:

-No m'heu ents, mare... creieume. Jo, passar-vos comptes!... I
ara! Quan hai dit tal heretgia?... Anem, dona, no ploreu. No crec
pas haver-vos trencat es respecte; per, sigu com vulgu, ja em sap
greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagus figurat que sa cosa
podia costar-vos una sola llgrima, hauria callat com un mort. No
ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en
Bonosi perqu em sembla un negoci bonic: encara estic a ses
mateixes; per, si us desagrada... fora! Faus sa vostra voluntat. I
jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru
as meu b: tan bo n's un s com un no. Que m'hai de pensar que em
vulgueu perdre vs? No m'heu servit de seny, quan jo encara no en
tenia? No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix?
Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic
sempre a ses vostres ordres.

Va callar una estona, i desprs repet mantes vegades aquests
mateixos conceptes, entre pauses, ara l'un, ara l'altre, esforant-
los i dhuc embrollant-los de tant voler-los aclarir; i, veient que
la seva mare, enc que s'era calmada del plor, romania taciturna,
desitjs de desentristir-la, s'hi atans per abraar-la i amoixar-la
una mica. Per, al primer contacte, ell l'esquiv amb un moviment
esquerp, i, llevant-se dempeus, va dir-li, amb accent gemegs:

-Prou, Temme. No em marejus. Vols fer-me un favor? No em parlus de
res ms. Deixa'm en pau. s tard. Estic llassada. Sopem i... a
dormir.

-Com vulgueu- va fer el xaval, desconcertat. -Per... em dol que
estigueu ressentida de mi.

-T'hai dit que _prou_, Temme!- contest la dona amb agror. -Avui
tinc es cor ple d'espines. Val ms no tocar-lo.

Va posar el sopar a taula, se serv la seva part, i, amb el plat a
la m, va anar-se'n com de costum, cap a la vora dels fogons, on
rest dreta, girada d'esquena al seu fill, sense dir mot.

En Temme no se sabia avenir d'aquelles escenes. Com ms les
repassava, ms li semblaven fora de to. Ni mai que hagus parlat de
res! Malet fos el gussi! Per qui s'havia de figurar que una
proposici tan innocent hagus de causar tan bell disgust!

Quan hagu fet d'esma i sense delit el seu pat, tragu de l'armari
cantoner una bombeta d'oli, l'encengu i, roncejant a posta per la
cuina, don per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb
el seu accent ms afectus. A la primera obtingu una breu resposta;
a la segona, un moviment de cap; a la tercera... res. Era intil
insistir. Va anar-se'n amb el cor oprimit, amb la conscincia
intranquilla com si hagus coms un crim. -Haver fet plorar una
mare! Malet sigu es gussi! I, si ara ella s'emmalalts i mors...
Crist de Du, quin remordiment!

Amb aquesta aprensi dolorosa anava pujant l'escala que menava a la
seva cambra. Tots els seus sentits estaven propensos a l'alarma; i,
de sobte, brollant d'en mig de la quietud sepulcral de la casa,
l'estrem quelcom esglaiador. Una veu sospirosa?... Un gemec
profund?... Qu era, all? S'atur amb els cabells eriats. No
l'haurien enganyat, les orelles? Va escoltar esveradament, retenint
l'al. La seva nima es dilat dins un silenci immens i buit com un
abisme de nit sense nvols ni estels. Convenut que no sonava cap
soroll enlloc, torn a pendre la marxa escala amunt. Ja era a dalt,
quan se li repet l'esglai. Per ara no s'havia enganyat: n'estava
segur. Una veu apagada, com nascuda de les ombres, havia sillabejat
distintament el seu nom: -Temme.- El cridava alg de l'altre
mn?... I si fos la seva mare, que pats alguna basca i estigus
reclamant socors, mig esbalada, quasi sense al?...

Era precs inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i
redavall rpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou
feines, d'escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus.
Estava ple d'inquietuds i de temors; el baticor cuidava ofegar-lo;
tots els seus membres tremolaven; per, home de la solitud, no
perdia fcilment la serva, i, dhuc en aquells moments de trastorn,
sab captenir-se per no causar immotivades alarmes.

Arribat a baix, es submerg dintre la xomba d'ombres del rec de
l'escala, i, des d'all, vinclant el cos i allargant el coll, sotj
sigillosament cap a la cuina. Li sembl deserta. Buidors per ac,
buidors per all... El blanquejar feble i vapors dels raigs de la
lluna, estenent vels per l'aire... Al fons, la flameta del llum,
petita i groga com una poncella de ginesta, quieta, vetlladora...
Vetlladora sobre ning?... Abandonada a cremar sense profit?... Era
estrany!

Un sorollet va orientar-lo. Cercant d'on venia, abaix l'esguard
i... (Du de misericrdia!)... vei la seva mare gitada en terra,
com atuda per la desolaci... i, quasi al mateix instant, va
sentir-la que gemia i l'invocava apagadament: Temme!... Temme!...

El seu primer impuls fou d'abalanar-se vers ella i respondre-li amb
un crit de l'nima; per, tement espantar-la, refren el moviment i
ofeg el crit convertint-lo en unes retingudes veus advertidores,
que gradualment s'elevaven i aclarien. -Mare... mare... Sc jo.- I
s'hi present.

Ella es pos de genollons, i va implorar-lo desficiosament.

-Temme, perd!... Temme, no puc viure sense es teu perd!

-Vs, perd a mi!... I ara!- exclam el xaval, esferet d'una santa
horror. -Que ens hem tornat boigs, a casa?

-Perd!- torn la dona. -Es perd o sa mort!... T'hai desheretat,
Temme; t'hai despullat! amb sa ms bona intenci des mn, aix s!
Per sigu com vulgu, sc sa teua desgrcia. Escolta:... t'ho hai de
confessar... no te'l puc comprar, es gussi. Era teu! Jo te l'hai
robat! Sc sa teua desgrcia! Ho veig! ho veig! I no puc viure
sense es teu perd!... Temme!...

-Preneu de mi tots es perdons i totes ses benediccions que vulgueu;
per... alceu-vos, per s'amor de Du i des sants!- salt el miny,
interrompent-la. I prov de sollevar-la i no pogu, perqu ella, en
comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, i era
molt alta i corpulenta, enc que eixuta de carns. Aleshores, no
trobant altra manera de deshumiliar-la, ell se li agenoll al
davant, i, abraant-la per sobre els muscles, amb suau pressi l'an
ajupint, tot instant-la a seure.

Ambds s'aclofaren en terra a poc a poc; i la dona, emparant-se de
les mans del xaval i retenint-les entre les seves, jup el cap i
ombrejada la vista pels esblenats cabells, que hi flotaven pel
davant en davassall, va dir, tota humil i anguniosa:

-Escolta'm, Temme, caret meu, escolta'm!... I no em trencus
s'enraonament. Me vui confessar amb tu, que ja ets un homo pes seny
i sa bondat. Ho necessito. Deixa'm descarregar es cor, per s'amor de
Du!...- Fu una pausa, i, abaixant la veu, prossegu: -Suara t'hai
atracallat... i tu parlaves com un sant; per jo, llavors, no ho
coneixia. Ms tard, s. I, amb tot i aix, com ms bones eren ses
teues paraules, ms em ferien i em revoltaven. Estava tota
enfurrunyada... i coneixia que no tenia ra... i m'enfurrunyava ms.
Ai, Temme!- sospir profundament. -Sigu com vulgu, quan has acabat
de sopar estava a punt de caure as teus peus. Sa vergonya me n's
aturada... i sa angoixa, sa meua gran angoixa, m'ha escanyada a sa
gola sa bona nit cada vegada que volia tornar-te-la. No podia
parlar, i t'hai deixat marxar entristit per sa meua mala cara. Per
tu no as patit tant com jo... ah! no, Temme t'ho juro!... Aix que
has estat fora i s restada sola a sa cuina, me s vista negra com
una bruixa, dolenta, botxina de sa innocncia. Ai, es turment de sa
injustcia! Ai, es turment de sa culpa, Temme! No em podia sofrir
jo mateixa. Me sentia deixada de sa m de Du. M'espantava sa nit,
m'espantava sa quietud... Talment sa soledat m'abordava per tots
cantons amb una mena de lladrucs sense veu que em glaaven es cor.
Hai patides ses penes eternes!... I aclaparada, endarnegada, boja,
me s abatuda en terra, gement, implorant es teu perd i el de Du.

Aqu dobleg el cos endavant i es cobr la cara amb les mans. Hi
havia en l'aire quelcom de fatdic. El silenci venia amb un zumzejar
sord, com si tras el pols d'algun esperit invisible. En Temme sent
crrer per la seva esquena unes ditadetes fredes i subtils, i
s'estrem amb una esgarrifana.

Al cap de breus moments, n'uria Maresa es reincorpor, sospirant, i
va rependre el seu parlament.

-No s com m'has sentit, Temme. Te cridava... i no et cridava. Jo
creia que ses meues veus ofegades no podien arribar a ses teues
oreies. Per has comparegut... t'hai vist as meu davant... i, per
ms agre que sigu as respectes d'una mare, no hai pogut mencos
d'agenollar-me a ses teues plantes i declarar-te es meu pecat. I te
l'hai declarat a ses crues, per sa seua cara ms lletja. I aix
tampoc no s de ra... perqu, si tinc culpes, tamb tinc disculpes.
Vui que ho spigues tot, caret: tot, es b i es mal. Que, si t'hai
atruquejat, ha sigut brandant sota es pes de sa meua creu... perqu
ja fa anys, Temme, que la tragino a espatlles macades... i ja no puc
ms!

-Massa que ho s!- exclam en Temme; amb dues llgrimes cara avall.
-Qu m'heu d'explicar que jo no veju i no ploru, santa dona des meu
cor?

-S, tu saps alguna cosa, per a ses embastes. Escolta, escolta...-
fu ella. I amb uns termes que haurien sigut engelosidors per al
xaval si un sentiment d'immensa pietat no l'hagus protegit contra
tot altre, pint les seves antigues illusions en el fill gran
(despert i garrit, educat en un collegi, enlletrat i fort de
comptes i de dibuix); i cont com s'era despullada de tot per ell; i
record les alternatives de goig i pena, d'esperances i decepcions,
que l'havien tempestejada, desprs, tota la vida; i va dir:

-Quan li vaig abocar a ses butxaques sa barca i sa barcada de son
pare, i es meus mobles i paraments millors, a mans trencades ho vaig
fer i sense cap rerapensament de beneficis a esperar-ne. No
m'espantava, a mi, sa misria. Ses mares som aixs. Que ell fos ric
i venturs, baldament no es records mai ms de mi! En girant ets
uis cap a tu, fou quan valg comenar a basquejar. Perqu vaig veure
que t'havia desheretat... i aix m'era un clau, caret meu!... I no
trobava consol sin pensant que, de sa fortuna d'en Jordi, havia de
pervenir-te'n ms bell goldiment que des dret que jo t'hauria pogut
guardar. Per... i si sa tal fortuna no venia?... Jo crec que
vindr, Temme. Ho hai de creure per no morir! Per de cert, ben
cert, no ho s. I vet aqu es meus neguits d'anys i anys. Ms que no
pas sa veiesa, febrades i glaaments d'nima m'han emblanquits es
cabeis. I ara, darrererament... Aquesta s que no podrs perdonar-
me-la!

I call brandant el cap tristament.

-Calmeu-vos, calmeu-vos!- suplic el miny. -Qu us hai de
perdonar, dona de Du, si, de totes ses vostres histries, no en
trec sin comptes a favor de ses vostres bondats?

-Sc sa teua desgrcia, Temme!- exclam la mare. -Fins ara havia
disposat de coses afanyades amb suors meues o des meu marit; per
ara, darrerament... Mira: m'havia jurat a mi mateixa que es teus
guanys me serien sagrats. Els posava de banda per comprar-te'n una
barca. Cert com sa mort, aquest era es meu pensament. Fins i tot,
per fugir de sa temptaci de tocar-los, els tenia fora de casa, en
mans d'una persona de confiana. Doncs b, Temme... res no hi ha
valgut!

-Els heu enviats as meu germ: oi?

-Tot ho fonc de sa mateixa manera- contest la dona amb un accent de
dolorosa seguretat. -Pes darrers de mar en Jordi em va escriure que
necessitava diners per sortir-se d'un mal pas. Me deia que una
quantitat petita podia salvar-lo... cent pesos... si ms, millor.
Vaig pensar en sa teua mota. Sabia que robava ses teues suors,
Temme. Sabia que matava sa tranquillitat de sa meua conscincia, es
descans de ses meues nits... Ho sabia! dhuc desconfiava d'en Jordi
ms que atres vegades. Per jo era com es jugador que ha perdut es
seus cabals a una carta i vol tombar sa sort, i dobla ses postes, i
s'hi juga o des seu i o dets atros, i sa vida i s'nima. Una
vegada, a sa taverna, en vaig veure un que va jugar-se es soldat des
seu germ i, acabat, va penjar-se a s'abre des seu llagut. I jo sc
aix mateix. Estic lligada amb en Jordi fins a sa perdici. Sa seua
carta va embogir-me, es cap m'anava en roda, i... no hi va haver
remei!... vaig anar a cercar es teus diners. En Ramon de can Sureda,
que llavors havia d'embarcar-se de mariner, se'ls va endur cap a
s'Havana. I ja mai ms no hai tingut reps. Sa teua barca, Temme!
Mata'm!... Eren ses teues suors... Quatre cents escuts!

-Quatre cents escuts!- repet el xaval amb un to d'admiraci i de
recana que no pogu dissimular.

-Sa teua barca!...

Ambds s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els
glaava un al d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible,
matadora de l'albir, dominadora incontrastable en aparincia; fria
de la naturalesa orba i encadenada, que noms els deixebles de
Jesucrist saben combatre i vncer. En Temme pens en els xucladors
que engoleixen les naus i contra els quals no hi valen rems, ni
veles, ni mquines de vapor, ni destresa marinera. I vei la seva
mare perduda, irredimible de la seva misria. Perqu quin guany no
resultaria intil? El xuclador d'Amrica ho dragaria tot.

Per aquest pessimisme no s'impos sin per un moment a la seva
amor. L'aflicci de l'nica persona que ell havia estimat del mn el
fu oblidar de si mateix i de qualsevol pensament que no fos el de
la urgncia d'aconsolar-la; i la tendra pietat filial esva com amb
blancors d'alba totes les fosquedats del seu esperit; i ja no
resson al seu dedins ms que una cantria d'idees generoses tan
espontnies que no li costaren cap esfor, i tan clares i
evidentment aconsoladores que l'ompliren de joia. Les paraules
vessaren de la seva boca plenes d'efusi i de sinceritat.

-No us afligiu aix, santa dona des meu cor. Tot aix no s res.
Ploreu per falrnies... creieu-me! Jo no us trobo pas pecat. Es meus
diners eren ben vostros, perqu jo us els havia donats. Podeu
esmerar-los com volgussiu, i no me n'haveu de recaptar cap
perms. Oid! Si m'hagus figurat que es goig ms gran que podeu
haver-ne era de llenar-los as carrer, jo mateix us hauria obert es
balc i us hauria dit: -Apa, divertiu-vos! tireu bateiada! Per
vs no els heu llenats, sin qu n'heu feta una obra bona. Que no
s ms bonic, encara, aix?

-De veres, Temme?... Tu m'ho aproves?

-I com heu pogut dubtar-ho un sol moment? Sembla que no em coneixeu,
ai coi!... Per qu em plau de guanyar-ne, de diners, sin perqu us
alegrun? Que us hajun servit de pena i turment, me dol!

-Ah, Temme!...- exclam la dona. I s'hagu d'interrompre: una gran
onada de consol i d'agrament l'ennueg. Desprs de tantes angoixes,
rebre aquella absoluci d'ngel, tan ampla, tan completa i tan sense
recances! i sentir ensems al cor una mena de ress de les alleluies
del cel i una frescor de vida nova que se'n puja venes amunt!...
Ah, Temme, com m'estimes!

-I doncs?

Ambds s'inclinaren i varen plorar l'un sobre el muscle de l'altre.

Desprs n'uria Maresa s'apart els cabells del front i esguard el
seu fill amb embadaliment. Certament no l'havia conegut fins
aleshores. Quina mala febre l'havia emboirada? Per qu, d'aquell
fill de les seves entranyes, ella mateixa se n'havia fet, tant de
temps, una crrega i un remordiment? I tan fort i tan bo i tan
assenyat com era! I dhuc bonic... a malgrat de les parpelles
ratades i de la pell gravada de verola... bonic d'una boniquesa
resplendent, vinguda dels dintres. I pass per la seva ment una
comparaci, una percepci rpida i profunda: en Temme era un humil
fanal encs, i en Jordi un pomps salam apagat; l'un era el fill
del seu cos, i l'altre era el fill de la seva nima. Pobre Temme!
Oh el goig de contemplar-lo, d'amar-lo i de sentir-se'n mare! I
haver-lo tingut com abandonat!...

-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germ. Jo
encara espero que te'n pervindr un cent per u. Per no hi hem de
pensar en sa seua fortuna. Si ve... millor!; per, vingu o no vingu,
tu i jo podem sser felios. Comprarem una barqueta. Tu pescars.
Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent
a servir-te. Alguns dies m'embarcar amb tu: t'ajudar a calar i
llevar...- I la dona va anar tirant plans i ms plans. I en Temme
l'escoltava encantat, i noms anava aprovant cada frase amb un
moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamaci : -Aix! aix!

I desprs, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, comenaren a
retreure records. -Te recordes, caret, d'aquell dia que vrem anar
a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i...?- I s! el
xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es gir mal
temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de
quan ell s'adorm a la falda de sa mare. -Oid! I us recordeu,
vs...?

Per qu seguir-los en aquestes referncies interminables? Eren dos
instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs
acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmnics de llurs
notes unides. N'uria Maresa no es cansava mai de provocar aquells
acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del
seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara
somniadors, ara admiratius... I, percaant-hi aquestes expressions,
es perdia dins les purssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig
comparable al de l'au desniada de poc que, en llanar-se a l'espai,
es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i
abundncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors
que la soliciten i encanten. S'amarava de l'nima del seu fill, i
mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria
sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella santa dona d'un
parlar tan entrador. Projectes, records, promeses... una idea en
portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits,
amb les mans entrellaades, oblidats del mn extern, sense noci de
temps ni de lloc.

ltimament ja en Temme no deia res, escoltava bocabadat, i les
parpelles, apesantides de son, se li abaixaven fins a mitja nineta.
N'uria va adonar-se'n, i de cop i volta va tornar a la realitat.
-Oid, caret meu! quina hora deu sser?- Ambds miraren a l'entorn,
estranyats de trobar-se asseguts en terra sobre les nues rajoles.
Tot seguit recordaren la penosa escena, i el front se'ls aombr i
caigueren en certa confusi i rubor; per s'esguardaren, i,
rebrollant en llurs nimes la joia del moment present, esclafiren a
riure. -Noi, Temme, quina badada! I vaia quina seiedora ms fresca
ens hem cercat! Sort que s temps d'istiu! No era pas fcil que
caigussem daltabaix de ses nostres cadires. Per... a quantes
devem ser, de sa matinada? Ni que hagussem anat a sarau de nit!

El gat, ajagut en actitud d'esfinx sobre un escambell, amb les potes
arronades sota el pit, els esguardava amb una admiraci suficient a
esbatanar els seus ulls rodons i fosforescents, per no prou forta
per a deixorivir-lo completament del son placvol en qu estava
submergit el seu cos cotons i calent. La lluna ja no entrava
migradament per la petita finestra teuladera, sin a faldes esteses
per la porta balconera del pati, amb una claror que, de tan intensa,
arribava a groguejar.

Mare i fill es llevaren dempeus. N'uria, esparvillada i eixerida.
Avesada a la vetlla de malalts, la son se li esvaa fcilment, i,
amb l'emoci que sobreexcitava sos nirvis, no hi havia en ella cap
sentit que no estigus ms despert que d'ordinari. En Temme, en
canvi, embriagat de son i de delcies, estava com estupefacte. La
claror l'enlluernava. Les lleixes i el rasteller li feien l'efecte
d'una lluminria: pots, xicres, ansats i tupins hi fulguraven amb
perles brilladores, i el rest dels plats era un joc d'arestes de
llum com aquell amb qu els pintors solen nimbar les testes
glorioses. I li semblava com si la nit oscills amb un dol i llarg
gronxament: ara una lenta balanada n'atansava el cor i es sentia,
ms i ms perceptible per instants, la llunyana cantria de
rossinyols que hi ressonava; ara una altra balanada l'apartava a
poc a poc, i la cantria s'anava afeblint, afeblint, fins a perdre's
en un silenci immaculat.

N'Auria Maresa no s'estranyava, ni tal volta s'adonava, de cap
d'aquelles coses. Va endegar els llums. Volgu que de totes passades
el xaval prengus un brou de la reina; i encengu el fogonet
d'esperit de vi, escalf aigua, bat dins un vas un rovell d'ou amb
sucre... i xerrotejava i reia i es movia delitosament com si es fos
rejovenida. El fet d'haver passat de clar la nit tenia per a ella
l'encs d'una calaverada d'amor. Quin alleujament d'nima! Quina
joia! Quan el xaval s'hagu retirat, encara la dona an rient en la
solitud. Rigu amoixant el gat, rigu rentant el vas, rigu penjant
el pot a la clavera... i no hauria pas sabut dir per qu. Estava
plena d'una aura primaveral i d'una ufanor interna, de la qual
brollaven flors rioleres que pujaven a esbadellar-se als seus
llavis.

No tenia ganes de ficar-se al llit. Reclin una cadira, de
respatller a la paret; s'hi va ajaure ben asseguda, aplanant-hi
l'esquena; i a poc a poc s'acodorm, tot fantasiejant un idilli de
pescadora: mars d'atzur, roques daurades, platges fines i coixinoses
com els flancs d'una verge... i, dins la bella solitud, una fresca
barqueta que arriba amb el fill estimat. S'entrebaltia i es
despertava; s'entrebaltia i es despertava... I passava pel seu
pensament aquella idea d'abans: en Jordi era el fill del seu cos; en
Temme el de la seva nima. I aquesta idea s'anava reproduint,
reproduint, entre els seus sons i dins els seus somnis.


IV

EL COLLARET


La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, s una de
les ms ferstegues i ombrvoles de la costa; per s tamb, durant
les bonances d'estiu, una de les ms quietes, ms fresques i ms
plcides que poden trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de
terra uns cingles alts i espadats pels quals s perillosa la
davallada, quasi no la visita mai ning, com no sigui anant-hi en
bot per la mar: aix s que sol romandre solitria dies i dies, i no
sembla sin que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen ms i
ms la frescor i dolcesa de ses ombres i la puresa cristallina de
ses aiges, en el bon temps d'estiu. En penetrar-hi, un hom sent com
si trenqus quelcom de vrginal i fes estremir cert misteri.

All pescava en Temme, una tarda, pocs dies desprs de la borrascosa
escena nocturna amb la seva mare. D'en d'aquella escena, la seva
mare s'era trasmudada de tal manera que no semblava la mateixa dona.
Abans solia estar sorruda i com lassada del treball: ara, en canvi,
sempre estava delitosa, i era amable i falaguera, i feia tots els
possibles per trobar-se amb el xaval i retenir-lo al seu costat tant
com podia; participava dels projectes d'ell, li aplaudia les bones
pesques i sospirava pel moment de comprar-li una barca. dhuc la
seva fa s'era esbandida d'una mena de crepuscle de joventut, que
l'animava i entendria. El canvi no podia sser ms satisfactori. En
Temme n'estava enartat, i havia reprs amb ms illusi que mai les
seves tasques.

Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Sa Forcanera
havien d'amagar-s'hi grossos dntols i congres, havia decidit de
parar-hi una canya llarga amb un guarniment tamb llarg i carregat
de plom a fais d'un llena. Quina alegria causaria a sa santa
dona si pogus portar-li un peixs d'un parell de carnisseres!

Amb aquesta illusi havia davallat per la cinglera, arrapant-se a
les crtues i tavelles de la penya, desprs d'haver tirat daltabaix
de la timba els seus estres entollats amb el gec i d'haver-se penjat
a l'esquena l'olla del grumeig, lligada al coll per les anses amb
una cordella; i, un cop assolida la pedregosa platja, havia saltat
de roca en roca fins a situar-se en una de grossa i assaplanada que
es forejava cap a la boca de la cala.

Hi era des de les primeres hores de la tarda. Tenia calada la canya
llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el sapl on
estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant,
pescava a m amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams
petits, era un enginy ms apropiat per als peixos poc corpulents que
ms abundaven en aquell rec de la costa. N'havia alats ja molts:
serrans, tords, jodrioles, escrpores, vaques serranes... Formaven
ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es
retorcien amb un lleu sorollet metllic, projectant a l'entorn, com
espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsi
i el fregads.

Els braos li dolien i va pendre's un petit reps: una estoneta de
respir i de contemplaci. S'hi estava b, en aquell paratge. I
quina solitud!... quina calma!... Ning enlloc... ni cap altre
soroll que el d'un dol rebotzegament d'aiges, que ara sona part
d'ac, ara part d'all, vingut del fons de balmes i cavernes
inconegudes. I quina fresca! L'ombra era all ms profunda que la de
cap pou. Les rossors del sol s'obiraven noms al lluny, molt en
l'aire, cap al cim dels alterosos penyals. Donava bo, de respirar a
boca plena. L'aire era sabors i tenia unes flaires especials i
agradoses: bravada de les borles i serrells xopejants que les algues
i els lquens de les roques arrossegaven sobre el mar; rncies
fortors de voluptuositat que transpiraven de les grans penyes nues,
amoixades per les ones; perfums que, decantada sobre l'abisme,
exhalava la capada balsmica d'algun pi venturer; aroma que
difonien unes mates de llor crescudes en una esquerda enrubinada;
olors que, totes plegades, en formaven una que en Temme no hauria
sabut destriar ni definir, per que li era plaent i el reconfortava.
I va somriure amb un goig purssim, i va beneir el seu ofici de
pescador; perqu quin altre proporcionava uns obradors tan
esplndids i ben olents?

L'aigua era tan clara, que, all on era poc profunda, quasi es podia
dubtar de la seva existncia. Els grossos cdols que constituen el
fons mar de la part ms engolfada de la cala, s'atalaiaven tan
netament com si estiguessin a l'aire lliure; i dhuc a l'aire
lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una
ondulaci, com d'una flama verda i difana que hi passs per damunt,
els comunicava de tant en tant una tremolor vagarosa; i en aix es
coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdelosos, de
groguencs, de blavissos, de rosats... Quasi tots eren de formes
arrodonides. Alguns semblaven galtuts i criaven unes cabelleres
finssimes, d'un verd tendre, quasi llumins. Vora la roca on seia
en Temme, n'esquenejava un, d'una aparincia tan mrbida i d'una
color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal
amagada sota una tofa d'herbes. Enll, destacant sobre l'obscuritat
d'una xomba, se n'alava un de blavs i crestellut que argentava com
un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per
damunt, com nvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets
multicolors.

Aquesta part clara del paisatge submar era la que menys atreia
l'atenci d'en Temme. Ell escrutava les aiges profundes de la part
ms forana de la cala; per, all, la conca slida desapareixia com
esfondrada, i sols confusament s'obiraven les sumitats d'alguns
penyals sorgint de la fosca, on s'esvaen llurs bases. Oi ms, all
la mar semblava espesseir-se, i aix i el miralleig de la superfcie
destorbaven la visi penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut
ms que pampallugues; perqu, a malgrat de la calma, sobre la
superfcie del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi
belluguejava sense reps un emmallat de cercles tortuosos de color
d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un
blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Per en Temme
no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagoria de la
llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer,
i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap
on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint-
hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que
flotava en la fosca: cimals de muntanyes, cingles, carenes... I va
veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una
mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien
rpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant... Un congre?

Quasi al mateix instant la canya es vincl, assorollant les pedres
que l'estrebaven, i el xaval va precipitar-se a empunyar-la. Havia
fet sort: duia un peixs. I es coneixia que la vctima estava ben
clavada. Segurament s'hauria empassat l'ham fins al ventrell.
Millor! Aix no es desenganxaria. Amb tal que no ho romps tot...

La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria
batzegades violentes. Perqu no es trenqus, en Temme la inclin en
el mateix sentit de la resistncia, i desprs va anar-la curtejant i
allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i
afluixa, el peix exhaurs les seves forces abans de treure'l del
mar. Ensems va anar evolucionant: davall a intervals, pas a pas,
pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora ms baixa, que
saplanejava a flor d'aigua.

Un cop all, va decidir-se: cobr canya i guarniment a tall de
fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'al a plom i, d'una
revolada, el llan roca endins. All no era un congre: era una
morena colossal, serposa, negra, clapejada ac i all de taques
d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava
plena de vigor. En caure sobre l'aspre sl, debateg amb una
horrible ondulaci. Desprs va arronar-se i botir-se
monstruosament, i, desplegant-se de sobte, broll aires amunt; i,
mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la
boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregu de llisquentes com
duta a vent pel mateix al de sa rbia. En Temme es cregu escoms
de net a net, i, obrint-li pas, fug, esgarrifat, per la vorera ms
apartada; per va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a
perdre el fruit principal de la seva pesca, es gir, decidit al
combat si encara hi era a temps.

S, encara hi era a temps. La morena no havia pogut arribar al mar.
El guarniment, del qual estava clavada a l'ham, havent-se enganxat
en un esgards del roquer, l'havia retinguda, obligant-la a caure
allargassada en terra; mes la llinya o el pl de seda podien segar-
se d'un moment a l'altre amb el fregads i les estrebades: calia
evitar-ho. El xaval s'apoder del seu gec i d'una de les grosses
pedres que suara li havien servit per a estrebar la canya, i, armat
aix, va atansar-se a la llbrega bstia ondulosa. En tenia basarda,
i en repugnava, sobretot, el contacte directe; per esperava
defugir-lo. Ja havia ideat la traa de qu s'havia de valer. Va
inclinar-se, vacillant, sobre el monstre, i, sobtadament, acotxant-
lo amb el gec, s'hi precipit al damunt i s'hi abraon maldant amb
totes ses forces per mantenir-lo abrigat i escanyar-lo; per el
monstre, onejant com un doll lquid, se li escorria d'entre les
grapes i els plecs de roba, i ara treia a fora la cua amb una remor
com d'esvoletec, ara alzinava al descobert l'horrible cap silencis.
Amb la brega, el gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'ltim
ja no servia de res. El xaval i la serposa bstia forceguejaven cos
a cos, a la barreja: ell pegant-li grapades a dues mans, procurant
subjectar-la i atuir-la; ella fuetejant-lo amb la cua i girant-se
enfurestida a mossegar-lo. En Temme, perduda ja la seva primera
repugnncia, no pensava sin a defensar-se i atacar. Arpeja que
arpeja, a la fi pogu arrapar fortament el monstre pit avall per
sota les ganyes, i, samarrejant-lo, el bat i rebat de cap contra
la roca fins a esmortir-lo.

Aleshores es llev dempeus i cerc la seva pedra. Se n'havia desprs
durant la lluita cos a cos, perqu no li servia sin de destorb, i
ara volia fer-se'n una arma. Per tot seguit comprengu que no li
calia: la terrible morena jeia amb el cap ben esclafat; no es
revifaria mai ms; no hi havia necessitat de rematar-la. Encara
panteixava de ganyes i es retorcia, per no tenia ms esma que el
caluix de bruc tendre que es retor en cremar-se, dintre la llar.
Per lletja que fos, era un peix magnfic, de gran rodella; i, si b,
en general, no era tan estimat com el congre, no deixava d'haver-hi
qui el preferia per ms gras i atipador. A no sser que el comprs
algun hostaler, s'hauria de vendre a trossos, i moltes i moltes de
famlies en podrien participar, perqu era d'un pes formidable. Sa
santa dona n'hauria una bella alegria.

Desprs que s'hagu fetes aquestes reflexions, s'adon que tenia els
braos i les mans esgardissats i sangonents, i an a rentar-se'ls a
les aiges clares del mar; i, tot rentant-se ajupit al cantell ms
baix de la roca, sent cap a l'altra banda un xipollejar com de rems
i un articuleig de gaies veus que sonaven molt a prop. S'eixon de
pressa la mullena, es cord les mnegues de la camisa, i, posant-se
dret, va veure tot seguit un gussi tripulat per tres persones: dues
vestides de blanc, que eren la dameta Lil i el seu marit, i una
altra vestida de blau, que era en Bonosi Ramoneda. Estaven
contemplant la seva pila de peix, i la gentil dameta, tota
entusiasmada, exclamava amb unes paraules que en Temme no entenia
sin per un cert sentit musical: -_Qu hermosura! Qu tesoro!
Mira, vieguito mo, mira qu lindos peces! Y se mueven! S, los
hay que estn vivos, todava. Cmpralos, Felipe... cuesten lo que
cuesten. Los quiero!_- Va girar-se, i, esguardant entravessadament
en Bonosi, amb un arrufament menyspreador als llaviets va dir-li:
-_Avergncese ust_, Bunossi, _pescador de pega_... bunyol!

En aquestes va comparixer en Temme, i, canviades entre ell i els
forasters les salutacions de cortesia, en Bonosi sospir i va dir:
-Bunyol! Pescador de pega! Aquesta missenyora no parla clar sin
per bescantar-me.- Tots esclafiren a riure, llevat de la dameta, que
pregunt: -_Qu ha dicho? Que ha dicho?_

-_Nada_- va respondre el cavaller. -_Que lleva su merecido_.

-Deixeu-me parlar, si us plau- salt en Bonosi. -Vet aqu es cas,
Temme. Aquesta tarda sa missenyora ha trobat as gussi es meu
volant, m'ha preguntat per qu servia, i s's engrescada a voler
que hi pesqus. No tenem esques; per corrien pes banc de popa
alguns cargolins escadussers: els hai arreplegats i hai posat ets
hams a punt de solfa. Es meu intent era d'anar cap a unes sapes on
s que s'hi crien serrans i jodrioles; i ja hi vogava de dret, quan
sa missenyora s's adonada d'un nvol de peixots que nedaven sota
nostre per ses aiges clares, i veure'ls i figurar-se que no em
calia sin girar-me, arreplegar-los amb es meu ormeig i pos'ls-hi a
ses mans ha sigut tot u. Jo prou li hai dit i redit: -Aix sn
estudiants: no n'ajarem cap. Aix sn peixos murris i escarmentats,
que saben tant de menjar amb s'ham com jo amb sa forquilla (que no
me l'empasso mai): no n'ajarem cap. No m'ha escoltat, hai hagut de
calar si us plau per fora, i... s clar... ets estudiants ens han
polides totes ses esques. I vet-e-la aqu de mala lluna; i d'en de
llavors no em deixa de _bunyol_, dali que dali que...

En aquest punt, la dameta Lil, que, cansada d'escoltar sense
entendre quasi res, s'havia anat despacientant, despleg de cop el
seu elegant ventall de seda embranillat de vori, i, amb un gracis
moviment, el tomb sobre la boca del parlaire.

-_Basta, Bunossi! Por favor!... Cierre ust esa puerta de la
eternidad!_

Mentrestant en Bonosi havia deixat un moment els rems amb qu
mantenia el gussi a l'aguant, i la petita embarcaci, abandonada al
corrent, comenava a pendre marxa.

-Aguanta, Bonosi, aguanta!- va cridar-li en Temme. -No conv que es
gussi s'escorru cap as planell baix de sa roca. Ara mateix hai
pescat un mal animals, i tinc por que, si sa missenyora el veu, se
n'espantar.

-Un mal animals? -pregunt el cavaller.- I qu s?

-Una morena ferotge que m'ha envestit de net a net i que bons
trebais m'ha donat per a atuir-la - respongu en Temme. I, trossant-
se una mnega de la camisa i ensenyant el bra nu, afeg: -Mireu,
com m'ha posat.

Amb aix tots vareu encuriosir-se, i, preguntes i repreguntes,
obligaren el xaval a contar les peripcies de la seva pesca i de la
seva brega; i la dameta que comprengu que es tractava d'un cas
interessant, se'l fu explicar pel seu marit.

-_Bravo, bravo!_- exclam desprs. -_Este Temba, o como se llame,
es un buen pescador y un muchacho valiente. Bravo! Este Temba no es
un bunyol: oye ust, Bunossi? Vamos, vamos a ver esa morena. T me
acompaars: verdad, vieguito mo? A m no me da miedo... al
contrario: sentira alejarme de este sitio sin haberla visto de
cerca. Vamos: verdad, vieguito? Quieres? Manda atracar y subiremos
a la roca. Quieres, corazoncito?_- I pegava coparrets a la galta
del seu marit amb el palmell de la m.

El gussi fou atracat, i els dos forasters saltaren efectivament a la
roca i, agafats del bra, avanaren desaprensivament, fixa la vista
en la morena, que aleshores estava immbil; per al cap de pocs
moments va estremir-se, i ambds recularen alarmats.

-Que s viva?- pregunt el cavaller.

-No- va respondre en Temme. -Es a dir, no s viva ni morta: t es
cap aixafat, i no pot causar dany ni fugir; per aquestes bsties
porten sa vida arrapada a tot arreu des cos i no se n'escola
fcilment: dhuc sense cap, belluguen estona llarga; les capoleu, i
es trossos se mouen dintre sa panera com si volguessin ajuntar-se.
Sn es dimoni! Per d'aquesta no n'heu de tmer res, llevat de sa
basarda.

Desprs d'aquestes explicacions, que el marit tradu a la muller,
els dos forasters, no gosant desdir, tornaren a atansar-se una mica
a l'animal, fins a dues passes de distncia, i s'aturaren a
examinar-lo, inclinant-se endavant. El monstre s'estremia a voltes
com si ans a revifar-se, i corria de llarg a llarg del seu cos una
ondulaci que es perdia al capdavall de la cua. I cada volta la
dameta sentia com si aquella ondulaci es perllongus per l'aire
fins a enfilar-se-li cames amunt amb un zigzaguejar esgarrifador. Va
tivar-se amb la m les faldilles a les canyelles, i torn
intensament pllida.

-_Qu es eso, hijita? Te pones mala?_- va dir el cavaller,
reparant-ho. -_Anmate!  No es la primera morena que vemos. En la
recova de Santa Cruz de Tenerife..._

-_Aquellas estaban bien muertas. Esta es enorme, horrible!_...- fu
la dameta, amb veu entelada, apartant la vista i reculant. Va girar
els ulls per la llbrega cala, i, amb la impressi que duia al
cervell, a cada balma, a cada esquerda, a cada forat de la
turmentada penyatera, vei mig ombrejar, mig lluentejar, uns
fueteigs serposos, fugitius. Va decantar el cap sobre el muscle del
seu marit, i les cames se li segaren. Anava a caure.

Tot just el cavaller fou a temps a sostenir-la. Desprs, ajupint-se,
l'agaf amb un bra per sota les sofrages i amb l'altre pel mig de
l'esquena, i va alar-la en sopols, emportant-se-la cap al gussi,
desitjs d'allunyar-la d'aquell paratge funest. Estava completament
esbalada, pallidssima, els llavis esblanquets, les ulleres i el
nassir moradencs... El cap li penjava pesadament.

Entrada a l'embarcaci, en asseure-la al banc de popa, es desplom
enrera, tombant d'esquena sobre l'orla, amb el bust enfora; i, de la
batzegada, un dels seus preciosos collarets, descordant-se, li va
saltar sobre un muscle i, esmunyint-se per un plec de la mnega, va
caure al mar com un rajol gotells.

-Desgrcia sobre desgrcia! -exclam el cavaller, adonant-se'n.-
_Nada menos que el collar de pap Toico!_ Un record de l'avi
difunt! M'hauria estimat ms perdre dos cents _pesos_. No n'haur
poc disgust, ella, quan se retorni! Per el cas s retornar-la. Qu
fem?... Aqu no hi ha cap metge.

-No us apureu- va dir en Bonosi. -Aix no s res: una basca.
Aspergis d'aigua de mar i bones fregues per braos i cames... creiu-
me. Si jo goss posar ses meues mans grolleres sobre un bo de cosset
tan delicat...

-No, no!- fu el cavaller interrompent-lo. -Aix s cosa meva. Vs,
mentrestant, vogueu cap a Blanes. En un quart d'hora podem arribar-
hi. Apa!

-No seria millor que primer provsseu de retornar-la?

-I qu podem fer aqu que no puguem fer tot marxant? El que conv
s no perdre temps. Apa, de pressa! Vogueu! Via cap a Blanes!

En Temme va romandre llarga estona dret sobre la roca, contemplant
com s'allunyava el gussi amb la gentil Lil esbalada, erta. Tan
joiosa que havia comparegut mitja horeta abans, fresca i alegradora
com l'ngel de Pasqua, i... t!... embascada?... morta? Qui sap!
Quan els esperits manquen, ning pot assegurar si tornaran. No seria
pas el primer cas de mort sobtada. Era ben trist, all! I ell, el
xaval, ja s'ho havia temut, que una criatura tan noble i tan fina no
resistiria sense trastorn la visi d'una bstia tan llorda i
esgarrifosa com una morena. S'ho havia temut i ho havia advertit.
Llstima que no hagus insistit ms en la seva advertncia!
N'estava ben apenat. Pobra dama! Ell no hauria pas volgut sser-li
ocasi de cap mal. Aquell vespre mateix aniria a preguntar d'ella i
li regalaria aquells peixets que tant l'havien enamorada. Du
volgus que ja pogus trobar-la refeta i eixorivida.

En perdre de vista el gussi, va recordar-se del precis collaret que
havia caigut al mar. Vet aqu la millor manera d'alegrar la gentil
dameta: tornar-li aquell collaret que, segons dita del seu marit,
ella tant s'estimava i que, segurament, creuria perdut per a sempre
ms. I la cosa tal vegada no era pas impossible, per a un bon
nedador. Calia considerar-la.

Va anar al lloc mateix on havia atracat el gussi ltimament, i va
escrutar l'aigua. Era clarssima. La joia havia anat a parar
precisament al peu mateix d'aquell gran cdol d'una aparincia tan
mrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part de
l'esquena d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. dhuc,
a la vora d'all on el cdol s'arrodonia com un muscle, el xaval
llambreg un rest de perles que blanquejaven sobre la verdor de les
algues. No calia sin pegar un salt des de la roca per enfonsar-se a
plom en aquell lloc. Amb prou feines que hi hagus dues braces
d'aigua. Ell, per passatemps i diversi, havia tret, moltes vegades,
fons a profunditats ms grosses.

No va pensar-s'hi ms. Es llev les calces i la camisa (l'nica roba
que duia), es pos una pedra sota l'aixella perqu amb el seu pes
l'ajuds a capbussar, va senyar-se, va calcular a ull les
distncies, i, prenent arrencada, peg bot i s'enfons en el mar. Un
descens rapidssim... Una llepissor a les plantes dels peus... Ja
era a baix. Va obrir els ulls de bat a bat. La pesantor de l'aigua
li pertorbava bon xic la visi; de manera que ara, que hi era a toc,
no veia el fons mar tan clarament com quan el contemplava des de
dalt de la roca, i, en moure's, se li emboirava i dhuc se li
ofuscava tot. Mes aix el bus ja s'ho tenia per sabut. Arribat a
baix, va estacionar-se, esguard serenament i quieta, i tot seguit
descobr el rest de perles. S'ajup, va posar-hi m, trob una mica
de resistncia, somogu el cdol prxim, repar que la resistncia
cedia... Ja el collaret era seu. Tot aix havia sigut obra de pocs
segons. Va descarregar-se de la pedra que duia sota l'aixella, i va
redrear-se enrgicament per enlairar-se; per en aquell mateix
instant es sent asprament travat de l'una de les garres. Qu era,
all?... I aquella fortor de mesc?... I aquell birbillejar de
gotetes olioses, enterbolint l'aigua?... I el cdol sollevant-se i
removent-se, gitant una negror llimosa, que s'alava com una
fumarada, dintre la qual vogaven, fent tortarols, unes a manera de
llargues corretges rossenques?... Un pop?... No podia sser sin un
pop que, havent-se alarmat, eixia del seu amagatall i, en estirar un
del seus mltiples palps, havia aixarpat, per atzar o
intencionadament, la cama del nou hoste submar. Impossible
desempallegar-se'n. En Temme ho prov amb totes les seves forces.
Impossible!

Va creure que anava a morir, i, resignant-s'hi, encoman a Du la
seva nima amb una breu jaculatria. S'asfixiava, la vida li fugia,
dhuc el seny se li ofuscava... Si va retenir el collaret a la m en
mig dels seus treballs, fou per una idea desvariosa, filla de la
mateixa angnia. Va figurar-se, desficiosament, que cloa dins el
puny els nusos de la seva vida i que si els amollava moriria. dhuc
experimentava un consol a estrnyer ms i ms aquells grans.

Mentrestant, d'instint, s'ajupia i alzinava successivament, tot
bracejant, com fan els bussos per pendre empenta enlairadora; i
vingu un moment en qu el pop, eixit del seu cau i completament
desaferrat del cdol, no va oposar-se a l'esfor ascensional del
nedador, i el nedador i, a remolc d'ell, el mollusc flotaren
rpidament en amunt.  Tal com un tap de suro, que un hom ha
mantingut amb la m al fons d'una galleda, en sser soltat puja a la
superfcie de l'aigua i, amb la fora que duu, en sobrex,
ultrapassant el seu nivell natural de flotaci, aix en Temme broll
sobre la mar i va alar-se'n fins a ms avall de mig pit. Aleshores
va respirar amplament amb totes les seves forces cop i recop. Per,
en cessar l'impuls de l'ascenci, el pes del seu mateix cos massa
enlairat el submerg de bell nou, precipitant-lo dintre la revoltura
de braos del mollusc, que, amb la fora adquirida, anava pujant al
seu dessota. Dos d'aquells braos el fregaren, i fregar-lo i
adherir-se-li a les carns amb un terrible xuclament fou una mateixa
cosa: l'un se li aferr a l'esquena i, pel capdamunt, se li nu al
coll; l'altre li agarrot les cames.

Aix lligat, i sofrint una tortura que es feia ms i ms dolorosa,
ms i ms insuportable per instants, l'infeli, amb un altre esfor,
torn a la superfcie de les aiges. Tot just pogu treure la cara a
respirar, per se senti capa d'aguantar-s'hi una estoneta; i,
veient a poca distncia la roca de la seva pesquera, ned
desesperadament per atnyer-la. Li era difcil. Travat com estava,
els seus moviments eren poc eficaos. Si pegava batzegada amb les
cames, l'envoltori vivent que les hi embalumava, obria, amb el seu
sacsejar, un remol que l'atreia i l'obligava a enfonsar-se. Per
evitar aquest perill havia de mantenir-se encarcarat de mig cos per
avall. Quasi no guanyava cam. Apa, apa, braceja que braceja, quasi
sense al, maurat, xuclat, absorbit... Malda que malda, ja quasi
tocava la roca, quan un altre tentacle del pop li llig al tronc un
dels braos. Adu, llum del cel! ja no podia esperar salvaci. Es
submergia definitivament. L'ona l'acotxava... l'ombra de l'abisme
l'envaa.

L'nica m que tenia lliure s'enfons aleshores en una espessor de
borles i serrells que els lquens i les algues de la roca estenien
dintre la mar, i el xaval prov d'arrapar-s'hi; per l'infeli (ja
no recordava per qu) sabia que li era privat l'obrir el puny... que
de cap manera l'havia de descloure. Noms li era lcit manejar dos
dits... i, en mig del seu desfici, manej noms aquells dos dits.
Agaf fortament amb ells un manyoc de plantes marines, i d'una
estrebada s'al per la falda ramuda i gomosa de la xopejant
vegetaci. Amunt! lliscant, brandant... i desprs pogu ajudar-se
amb la m del bra lligat, que arpava ja les herbes. Una forta
estrebada... un cop de colze dolors... i, topant de pit a la roca,
hi peg de cap i perd el sentit.

El pop segu lligant-lo i relligant-lo, amb el seus tentacles, pel
cap, pels muscles, pel ventre, per tots els membres... estampint-lo
a la roca, enxarxant-lo amb l'herbei... xuclant-lo amb ses
innumerables ventoses, adherint-se-li, confonent-s'hi. I el temps
an passant. L'onatge era tan manyac que no aixecava cap remor. Tot
era calma dins la reclosa cala: una calma que contrastava amb
l'expressi de basarda que s'exhalava dels emborrascats penyalars,
encara esferets dels temporals que els havien combatuts. La tarda
queia dolament. L'ombra s'estenia. La solellada s'havia retirat
fins a no sser sin una cinta d'or cap a l'horitz, en la llunyania
del mar. Era entrada la bona hora del passeig d'estiu. Tres esveltes
figures femenines, vestides de blanc, aparegueren en un penyal
lluny de la costa. L'aire port els sons d'una msica que venia
d'alguna platja distant... Ms tard son un xipollejar de rems, i,
eixint d'un freu, arrumb a la cala un llagut tripulat per l'avi
Mundet, dos fills seus i en Bonosi Ramoneda.

Venien precisament pel collaret. La dameta Lil, grcies als bons
auxilis del cavaller i al airet pur i reconfortant de la mar,
s'havia retornat de la seva basca, i ans d'arribar a Blanes estava
ja quasi tan refeta i animada com si no hagus tingut res de mal.
Plena d'agrament, estreny les mans del seu marit, li bes les
mnegues de la planxada americana i l'assegur una vegada ms
i de la perdurabilitat infinita de la seva amor; per, havent-se
adonat que li mancava el collaret de _pap Toico_, s'entrist
infantvolment i va plorar i botzinar, declarant que no valia la
pena d'haver tornat en si per a assabentar-se de tal desgrcia, i
que s'estimaria ms morir de veres que presentar-se mai ms davant
de la seva via sense aquella joia tan plena de tendres records. Va
acusar d'indiferncia el cavaller, i li exig que, en arribant a la
vila, telegrafis a Barcelona demanant que enviessin bussos, amb
escafandres i tot, per a regirar de sotsobre les entranyes de la
mar, baldament hagus de costar la cosa un dineral. Llavors, en
Bonosi, olorant un bon gatge, va comprometre's a trobar hbils
nedadors que aquell dia mateix, o l'endem, es dediquessin a la
recerca del collar; i, una vegada desembarcat, va parlar del cas a
l'avi Mundet, que era a la platja amb els seus dos fills, i tots
plegats decidiren varar el llagut i anar tot seguit a examinar el
lloc de l'accident per fer-se compte de si l'operaci seria
possible.

Aquesta dria els portava:. L'avi Mundet esperava servir-se de les
indicacions d'en Temme, i va cercar-lo amb la vista. -Ai ai!... es
estrany!... No el veig enlloc.- En Bonosi crid: -Temme!... O
Temme!...- Cap resposta. Noms l'augusta soledat, estremint-se com
escandalitzada d'aquells crits, hi contest amb una mena
d'exclamaci inarticulada i sorda que va ressonar en ses entranyes.
-Ell, es xaval, no pot sser lluny d'aqu, perque no hauria deixat
es seu peix i ses seues canyes... i mireu-los- repar en Bonosi. -On
ser?- El llagut s'atans a la roca i, tot vora vora, va anar-la
seguint de llarg a llarg. -Ma noi, quina morena!- exclam un dels
fills de l'avi Mundet. -Es tot un peixs!- fu l'avi. -No crec que
n'hi hajun de ms grosses.

-Cieu aguantant- orden a mitja veu un dels vogadors desarmant el
seu rem i llevant-se dempeus.

-Qu hi ha?- preguntaren els altres.

-Un pop... all, en aquell replec de sa roca. Mirar de clavar-lo
amb es rem. Acosteu-vos-hi a poc a poc, sense soroll.

El llagut an marxant a la sorda. i, de sobte, tots els tripulants
s'alaren esgarrifats. -Un homo! -En Temme! -Es pop se l'est
menjant!

-No, no se'l menja: no ho crec; per pot haver-lo matat- digu l'avi
Mundet. -Maleda bstia! L'hem de pelar. Alerta! Vosatros dos, amb
es rems, procureu clavar-li alguna cama a sa roca; jo mentrestant,
m'hi far a grapissos i li girar sa caputxa. Apa!

La lluita fou breu: una barreja de rems, braos, tentacles. L'avi
Mundet pogu girar el sac del mollusc, i, desprs d'aix, l'animal,
havent perdut el poder de succi de ses terribles ventoses, enllet
i sense forces, no opos cap resistncia, i el desenrotllaren
fcilment del cos hum on estava aferrat com una xarxa d'eures a la
soca d'up arbre. Aleshores, gitat sobre la roca, a cops de rem el
remataren; i, desprs, un dels mariners l'empuny a ram al capdamunt
dels tentacles i, fent-lo giravoltar a tall de mandr, el rebitll
lluny, terra endins, cap al fons de la pedregosa platja.
Mentrestant, el cos d'en Temme, deslligat de les corretges vives que
el subjectaven al cantell de la roca, var, esguimbant-se herbatges
avall; i anava a submergir-se, quan l'avi Mundet l'engrap pels
cabells i el tragu enfora. El vell i en Bonosi, que acud a ajudar-
lo, pujaren tot seguit, amb els majors miraments, aquell pobre cos a
dalt del llagut.

s mort?- preguntaren els dos joves mariners que eren fora de la
barca.

-Es cor li bat- contest l'avi Mundet desprs d'acotar llarga estona
la seva orella sobre el pit de l'inanimat. -Per, certament, estava,
i est encara, leri-leri de morir. Si triguem ms, no s'escapa. Ara,
desempallegat de sa mala bstia que li xuclava ets esperits de sa
pell, confio que es vent el reviscolar. Vaig a fer-li gitar s'aiga
que haju beguda.

El vell havia vist molts casos de negats, i va aplicar al xaval el
tractament que s'hi estilava. Va ajaure'l de boca terrosa sobre un
banc, amb el cap per avall i les cames per amunt, a dalt de l'orla,
i vinga sacsejar-li el costellam perqu manxs, i vinga moure-li els
braos, eixona que eixona, perqu les sangs es remoguessen. I,
estant en aquesta brega, va adonar-se que, d'un dels punys d'en
Temme penjava enfora, formant baga, un enfilall de perles; i aix i
la nuesa del pescadoret li revelaren de cop i volta, com si la
llegs en un llibre obert, la histria del present malastre.

-Brau miny!- exclam commogut. -Mireu, ell ha pescat es collaret; i
aqu veureu si s una nima fidel fins a sa mort: l'ha pescat... i
l'ha servat en mig de ses seues basques... i encara l'aguanta ferm,
oid!

Dit aix, torn a les seves manipulacions; i, fos per virtut d'elles
o per una reacci natural, el cos ert cobr a poc a poc moviment
sota les seves mans com si realment en rebs una empenta cap a la
vida. Sospirs, contorsions, gemecs... Al cap de mitja horeta el
pacient estava assegut, reclinat d'esquena a la banda: l'havien
vestit amb les seves robes, i bevia a petits glops una mica de rom
que l'avi Mundet li administrava amb una ampolleta. -Grcies,
grcies- anava barbollant entre glop i glop, amb llengua
rossegadissa.

Tots li endrearen preguntes, i ell no sabia contestar-ne quasi cap,
perqu no es recordava gaireb de res. Finalment, en Bonosi va
agafar-li el puny d'on penjava l'enfilall de perles, i va preguntar-
li: -Qu s, aix?  D'on has tret aquest collaret? -Es collaret!-
exclam el xaval. Romangu una estona mut, contemplant la joia, i
desprs va dir: -S, jo l'hai pescat... Per no s com hai pogut
servar-lo... Algun ngel me l'ha clos as puny. No ho entenc. Teniu.
s de sa vostra mestresseta. Doneu-l'hi.- Parlava amb dificultat i
fatic. L'avi Mundet no volgu que el cansessin ms. -Prou
enraonaments! Aquest xaval est enfebrat. Deixeu-lo en pau... i que
dormu, si pot.

El llagut se pos en marxa a rems, xipixap... per una mar oliosa,
color de molsa seca. A posta de sol arribaren a Blanes, i trobaren a
la platja el cavaller en Felip i la dameta Lil, que els estaven
esperant. Aix que la roda de proa s'atascon en el sorral, l'avi
Mundet desembarc; i, mentre els altres seus companys i el paler amb
els bous s'ocupaven de treure el llagut, va ajuntar-se als dos
forasters i, parlant-hi en el castell xampurrejat que havia aprs
durant els seus anys de servei a l'armada, els assabent de la pesca
del collar i dels treballs d'en Temme. La dameta hagu una forta
impressi del reconte, passant de la sorpresa a l'admiraci, de
l'admiraci a la pietat i de la pietat a l'agrament, a manera que
va anar coneixent els fets. -_Qu alegra!...pero qu pena!
Seor, haber recobrado el collar!... Pero est fuera de peligro
este valiente muchacho? Diga ust, buen anciano. Aconsjeme...
Veamos..._

Durant aquesta conversa en Temme havia sigut desembarcat i assegut,
a sotavent del llagut, en una samal trabucada, mentre dos homes
corrien a cercar un baiard per transportar-lo a casa seva, perqu,
inflat i adolorit de cames, no podia donar un pas. I anaven acudint
curiosos. La notcia havia corregut al lluny amb exageracions i
tergiversacions fantstiques. Que si el fill de n'uria Maresa s'era
negat; que si una morena colossal se li havia dragat les cames; que
si un pop se l'enduia mar enfora i l'avi Mundet li donava caa amb
el seu llagut... Si ser, si no ser, qui havia esment d'aquestes
coses acudia al lloc on podia aclarir la veritat. I comparegu
tamb, tota traspostada, una dona alta i escultural, que empentejava
tothom a tort i a dret, obrint-se pas entre els badocs. Era la pobra
mare, n'uria Maresa, que, havent recollit tres o quatre d'aquelles
versions esgarrifoses, venia desesperada, no sabent quina desitjar
que s'avers. Com abra el seu fill, com el bes, com el palp de
cap a peus per convncer-se que estava complet de tots els seus
membres! No se sabia avenir de la seva felicitat; i ms encara quan
el senyor metge, que era un dels circumstants, li va assegurar que
el miny no corria cap perill i que desprs d'un parell de dies de
reps estaria tan trempat com si cap mal no hagus sofert. Aleshores
respir amb satisfacci, omplint-se d'aire el pit amb tres o quatre
amples panteixades; i, a la darrera, atrontollant-se-li l'al, va
rompre a plorar a mars desfetes. Aix s'alleuj de totes les
llgrimes que abans, amb la gran pena, se li eren espalmades; i, en
acabat, va agenollar-se al costat del xaval, ben acotadeta i mig
abraada amb ell, i fu que reclins el cap al seu muscle.

D'aquesta manera estaven mare i fill amarant-se d'una mateixa dolor
amorosa, quan vingueren els homes del baiard, i, al darrera d'ells
l'avi Mundet, en Bonosi Ramoneda, el cavaller en Felip i la dameta
Lil, qui, avanant-se a tots, es plant gentilment davant d'en
Temme i, allargant-li una claueta, va dir-li, amb veu tremolosa
d'emoci:

-_Amigo Temba, gracias... gracias!... y dgnese aceptar este
recuerdo_.

-Qu s, aix?- fu en Temme en pendre aquell trosset de ferro.

-s sa clau des meu gussi, que ja no s meu- li explic
enigmticament en Bonosi.

-Ella l'ha comprat i te'l regala- afeg l'avi Mundet.

-Ah! no, no- fu en Temme. -Un record s, missenyora; per aix...
s massa. Jo no hai pescat es vostro collaret per cap inters des
mn, sin pes gust de fer-vos contenta. Aquestes coses no s'han de
cobrar. Oi, mare?

-No- va respondre n'uria Maresa alzinant-se amb gallardia. -Sa vida
es dna, per no es ven.

El cavaller va girar-se d'esquena i s'apart tot malhumorat,
murmuriejant de cor endins: -Pobres i orgullosos! Aneu-li amb
flors, al porc! Li est b, a la Lil. Que aprengui!

Per la dameta romangu immbil, consternada, quasi plorosa.

-_Amigo Temba, no rehuse ust... por favor! No me ha comprendido.
Creo haber hablado de un recuerdo, no de un pago. Atienda. El collar
que usted me ha devuelto me recuerda un abuelo querido, y desde hoy
me recordar tambin un hermanito... que es ust. Quiere ust que
cada vez que vea esta alhaja me entristezca pensando que mi
hermanito necesita algo y que no puedo drselo? Quiere ust
reducirme a esta pobreza?... Por Dios! En mi vida he tirado mucho
dinero por nada... por capricho... por ligereza... Voy a ser
castigada ahora que trato de satisfacer una necesidad del
corazn?... Por favor!... Por caridad!..._

Va dir les mateixes paraules transcrites: ben castellanes i
pronunciades amb l'accent ms cub possible; per (es diria que,
quan alg parla el ver llenguatge del tendre Jess, se renova, com
rajant de la seva font natural, el miracle del do de llenges)
tothom la va entendre en essncia mot per mot, i dhuc els ulls dels
ms rstics mariners s'enllagrimaren.

N'Auria Maresa va besar-li la fmbria del vestit.

-S, s... a ses vostres voluntats! Ats ngels no es refusa res... i
vs ne sou un. Ens obligueu a pendre sa felicitat. Som vostros!...
Som humils servents vostros!

En Temme brand el cap en senyal d'aprovaci.


IV

FELICITAT


Setembre. Vinyes costaneres. Les pomposes ramades groguegen amb
llustre de mel entre el flamareig dels verds pmpols. En Bonosi
Ramoneda, assegut sota una figuera amb la seva dona i els seus
fills, sona un flabiol que acaba de fer-se amb una branca de saquer
desmollada. La xicalla salta i aplaudeix, i la dona i els dos nois
grans somriuen. L'ermita de Santa Cristina blanqueja entre les
capades d'un fronds pinar que davalla fins a emmirallar-se en les
aiges xarolades d'un mar adormit a reds de la costa, blau i
oratjat de dolces brises ms enfora. Cap a llevant i cap a ponent,
penyals grisos i daurats fins all d'enll. Al peu mateix de la
vinya, una platja ideal, d'un to tan delicadament rosat, que les
nimfes, en eixir del bany, podrien ajeure-s'hi nues i sense temor
d'sser descobertes per cap ull indiscret, perqu la color de llurs
cossos gentils es confondria amb la de les fines arenes.

En Bonosi sona que sona. Ell i els seus, a la vetlla dels rams que
s'assaonen, celebren la festa del diumenge amb plcid descans. Sona
que sona alegrement. De sobte fa un gest d'agradosa sorpresa, es
fica el flabiol a la butxaca i diu als seus fills:

-Prou musica, per ara! Aneu tots plegats a collir un paner de rams
ben madurs i ben dolos, que vui fer-ne un present. Aneu!- I,
desprs que ells se n'han anat, indica a la seva dona una vela que
va venint. -Mira all, Tuietes. Veus, aquella vela? s la des meu
gussi. Saps, al dedins, qui hi ve? Sa mare i es fill ms felios
d'aquest mn: n'uria Maresa i en Temme. Catorze mesos enrera eren
uns pobres: ell pescava a sa canya i ella servia d'escarrs per ses
cases: s'ltima paraula d'ets oficis miserables. Missenyora Lil,
s'americana de can Vetes-curtes, regalant-los es meu gussi, els fu
gaireb rics. I a fe que no es pot dir -Mal profit us faa; que
aquest bo de Temme s tan ents en ses coses de sa mar, que, all on
atros homos amb prou feines traurien per a matar es badais de sa
gana, ell sap trobar-hi una fortuneta. On cala ses seues nanses
carregades? On es seus palangrons llargs? Poc que ho sap ning. El
certus s que ell porta ms peix a sa plaa que molts patrons que
van per sa mar amb una bella tropa de remitgers. I qu te'n dir? Ja
sa seua mare no fa ms feines que les de ca seua. I, fieta des meu
cor, quina casa s'han llogada! Nova, neta com un argent,
emblanquinada de totes ses parets, amb es seu patiet emparrat i sa
seua gran entrada, sempre guarnida d'estres mariners!... Oid! i en
Temme estima tant sa seua mare, que all s un goig de tot es
venat. Es diumenges, ell, as mat, a missa tots dosets; ell, a sa
tarda, tots dosets a fontades o passeigs. -Mare: qu voleu? Mare:
qu us agradaria? I vet aqu una mxima que jo ara t'hai de donar,
Tuietes: estima tots es teus fills per un igual i no faus
diferncies entre ells, perqu, a ses veieses, no sabem de quin ens
haurem de refiar. Mira, si no, ses errades de n'uria Maresa. Jo ho
s: sa nineta des seus uis era es noi gran, en Jordi; en Temme li
semblava un bordissot. Per a en Jordi volgu sa barca i sa barcada
des seu marit; per a en Jordi es mobles fins des seu parament i es
pocs diners que podia apartar de sa fam d'ella i de s'atro fill. Tot
ho fonia per aquell bo de fart. dhuc, ltimament, es guanys
mateixos d'en Temme li va enviar. I... saps qu n'ha resultat? Doncs
que, quan en Jordi va rebre aquells diners, era a sa pres per
estafes de joc, i en eixir-ne torn a ses males arts de sempre, i
mor as cap de poc temps en una batussa amb perdularis de sa seua
casta. Tot s's descobert, a sa fi. Veus, quina experincia? El que
semblava es rei de sa fortuna i de s'esperana... un turment per a
sa pobra mare; es bordissot, mig avorrit... sa salvaci i es
benestar de sa veiesa. Es cor, ho fa, Tuietes. Deixem-nos de
lletres, deixem-nos de talents i boniqueses. Es cor ho fa tot. I ara
anem a portar as bon fill i a sa mare feli es nostro present de
rams.


FI







End of the Project Gutenberg EBook of Pinya de Rosa, by Joaquim Ruyra



License: Share Alike