L'ABRANDAMENT. (Carles Soldevila)




   INDEX

   Prleg.
   L'abrandament.
   La sospitosa voluptat.
   Lal.
   La fortuna dels Molines.




PRLEG


I

Un silenci d'uns quants anys en la novella catalana, precedeix,
com tots els momentanis silencis collectius, una metamrfosi. En
un ahir ja no gaire prxim, la novella era a l'ensems
naturalista i simfnica. No ens pensarem, certament, de descobrir
que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix
renovelladora subversi romntica.

En Carles Soldevila s un novellista de temperament clssic, s
a dir--retraient una frmula feli,--partidari que la novella
sigui determinada pels carcters reaccionant sobre l'argument, i
no de la manera inversa.

Aix _L'Abrandament_ s una novella novssima, i est d'acord
amb la ms aguda sensibilitat moderna. Perqu entre modern i
clssic no hi ha contradicci sin subtil avinena.
Intensssimament coetnia nostra com s la novella d'en
Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula
granada, d'observaci austera, de pdica causticitat, de lmit
sorts, com si es tracts d'un carcter de La Bruyre. I com que
el llibre d'en Soldevila s un llibre i no un llibre pintoresc,
la patina del temps el far daurat i no pas negre, revelaci d'un
_standard author_, i no pas estribaci folklrica.

Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que
acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novella. I
benvingut aquest llibre que dna una versi catalana del benaurat
predomini final del carcter sobre l'aventura, sobre el lirisme,
sobre la transcendncia, sobre el virtuosisme descriptiu. s clar
que independentment de la orientaci esttica aquesta superaci
havia estat assolida, per exigncia intuitiva, en temperaments
genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pgines com les
de _La Fineta_ de nostre gran Ruyra. Per _L'Abrandament_ no
solament s un cas pur, sin un cas deliberat. s en aquest
sentit que _L'Abrandament_ s una fita.


II

El temperament psicolgic i substancial de nostra raa i de
nostra llengua pot fer-nos sentir naturalssims en aquest
recobrament de la novella. Senyalarem, de passada, una especial
voluptat que hi ha a fer vvides figuretes humanes en llenguatges
nous o renovellats, que s la mateixa cosa. Romanen sempre
infinits matisos inexpressats en qualsevol literatura per vasta i
gloriosa que sigui: en qualsevol literatura, i en qualsevol
acoblament de literatures. Cada nou llenguatge s un nou
instrument de comprensi humana. I, fins i tot, les valors
simples o els tpics de major vetustesa, hi assoleixen una mena
d'estranya joventut, esquiva i delitosa, dola i cida com tota
virginitat. El sacrilegi de l'abjuraci del propi idioma
--castigat amb la pena d'inexpressi perpetual--mai no es mostra
tan abominable com considerat sota aquesta llum de sos efectes
neo-malthusians, de desnonament d'una indita herncia
espiritual, de defraudaci comesa envers la universal
intelligncia.

Hem reivindicat l'aptesa literria del catal, i hem volgut
acreditar-la, de primer amb picabaralles d'escamots dialectals,
desprs en recta ordenaci d'exrcit. Mentre el catal era
gaireb individual, la nostra literatura no pogu aconseguir
veritable universalitat. Cal que una creaci collectiva
coordinada aconsegueixi per al catal o que per als grans altres
idiomes ha obtingut: la selecci, l'estabilitat bsica, i la
veritable riquesa que consisteix no pas en el nombre de paraules,
sin en el nombre de sentits de cada paraula.

Entre els elaboradors del catal novssim, En Carles Soldevila s
una de les figures ms sortoses. Sos poemes, enaltits bellament
per En Xenius des del seu seient pontifical del _Glossari_, ses
_Plasenteries_, sos contes, sn d'una llengua plena d'elegncia
nerviosa, d'espiritualitat, i, alhora, de secret perfum i
d'agilitat deportiva. En Soldevila s un quiet prncep entre els
poetes, i un amatent discbol entre els periodistes.
_L'Abrandament_ s una bella aportaci lcida a la sa catalana
que comena. Hom hi veu tot d'averanys gentils.

En Soldevila--no tenim ms remei que dir-ho amb un mot pedant--t
un veritable temperament de socialitzador del nostre idioma. La
seva poesia s prenedora, la seva prosa s clara i graciosa. Si
ell persevera, com cal esperar, en una floraci novellstica pot
fer molt per aconseguir el consorci ms ntim d'una societat en
transici ascendent, i el bell parlar que han elaborat els
lrics. No ens referim ara a una modesta influncia lxica, sin
a una doble acci d'ennobliment de la vida i humanitzaci de
l'art com diria en Joan Alcover. El noucentisme necessita,
darrera els seus poetes, els seus novellistes. La poesia lrica,
com la metafsica, s un nimbe, un halo sacrossant; per la
novella, com el teatre, s l'entronitzaci. La novella s ms
tranquilament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, s ms
obiqua. Hom la troba o la t en el quiosc, en el ferrocarril,
dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la
casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca
del modest dependent de comer o sota el coix agenat amb randes
on es mig sepulta una rossor mandrosa.


III

Un poeta, segurament annim per als venidors, ha escrit aquests
versos:

Del desengany, fra possible cosa
fer-ne una amor amb caient gentil?

Gosarem dir que s. I fra cosa ms exemplar que no pas
convertir un enlluernament en un tast de cendres.Per no s
aquest darrer el cas de _L'Abrandament_. El cas, en la novella
d'En Soldevila s la nota biogrfica d'una mediocritat passiva,
ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una
represa de salut, creu en una vana aparincia de sentimentalisme,
i desprs es va deixondint al comps de les petites ancdotes
inexorables de la quotidiana invasi femenina. Tanmateix, el
matrimoni s una soluci rigorosament perfecta de la vida, i, com
totes les solucions socials perfectes, en t prou amb la
supervivncia d'una sola de les seves mil raons fonamentals per a
continuar florint. En els casos pitjors--fins i tot desprs del
desengany,--n'hi ha prou per a fer del matrimoni quelcom
d'eficient, de confortable, de conversatiu, amb qu la muller
tingui indulgncia o el marit tacte. Per l'heroi i l'herona de
_L'Abrandament_ es troben orfes d'una i altra virtut. Ell s un
mediocre bla i ella s una mediocre eixuta. Aquesta mediocritat
crea a llur voltant unes tintes obagues, cruels, com les que
volten certes figures realistes de Rembrandt. La lgica de
l'autor en tota la novella s admirable, millor direm
implacable; i el desenlla ms que funeral s piadosament
humorstic. Humorstic, i potser just, si s que la justcia s
ms aviat metdica que no pas pica.

Quant a la viventssima qualitat d'aquesta novella, no cal dir
sin que el lector tractar amb veritables coneguts. I que
apendr, davant els seus amics, vens o parents d'aquell tarann,
a somriure imperceptiblement. I potser somriur davant de si
mateix, amb un poc de resignaci crepuscular.

Per, sigui com sigui, quan un home aprn de somriure es pot dir
que est salvat. Perqu la vida que de vegades obeeix, forada,
als ferrenys, t sempre recana de malmenar un posat corts.


IV

Un mot sobre els contes que segueixen a _L'Abrandament_. Encara
que, ben mirat, potser _L'Abrandament_ no s sin un conte que ha
anat dilatant-se, per graciosa voluptuositat analtica i
literria de l'autor.

El petit estremiment imaginatiu que s el conte, s quelcom
d'amabilssim dins els gneres literaris que cataloguen els
retrics. No cal negar que el conte s ben francs, i els d'En
Soldevila sn d'un lluc que podria naturalitzar-se'n. El delicis
gaudi secret del pastor que anava a Granollers cada trenta dies,
la silueta inconfundible de l'extraordinria noia ardida, el
drama ntim dels dos rics sobtadament rics, sn d'una
sensibilitat, d'un gust, d'un _fini_ gratssims.

I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no
solament s un ciutad: s un mund. Se li coneix en els
subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gaireb en la
puntuaci. Tamb aix s falaguer per a les lletres catalanes. I
talment est en la natura--i en la histria--del conte, que el
contista sigui un mund.

Si En Soldevila t en aquest ram, com desitgem, seguidors, el
conte transcendir a la nostra vida, que esdevindr
sentimentalment polcroma. I dins un tramvia de Barcelona podem,
com dins un tramvia de Pars, imaginar el conte de cada un dels
passatgers. Resta pals, doncs, com tamb en aix s benvingut En
Soldevila, el Benvingudssim.

Tant, com jo malvingut; jo que m'he atardat a la llinda de casa
d'altri, obstrunt el pas al lector, intil i passiu com un ca
estirat al sol.

JOSEP CARNER




L'ABRANDAMENT


I

-Trenta cinc i quatre dcimes.

-Noms?

-Noms. Ja fa vuit dies que no tens gens de febre.

L'Angelina, vora el llit del malalt, s'esfor per dir
naturalment aquestes paraules; per cada sllaba trasllua una
esperana. El malalt gir el cap i acluc els ulls en un rapte de
joia incontenible. Tots dos pensaven en la convalescncia:
potser, desprs de dos simulacres, ara s'iniciava de deb.

L'Angelina endre un poc les robes del llit. Torn lentament el
termmetre a son estoig, deix caure les cortines sobre la
finestra, i, de puntetes, sort de la cambra enfosquida.

En Lluci s'enfons en un subdeliri. Sent una fam terrible.
Enfila moltes imaginacions diverses; per en mig de cada una,
insospitadament, sorgeix un menjar o altre. Celebra noces, xits
poltics; va a una cacera; un amic seu publica un llibre... I ell
sempre dina o sopa, o esmorza o berena. T una hora galant en un
reservat, i la consum combinant el men. Ads caminava entre els
dos taulells d'un bar infinit: desfilava per davant de totes les
llaminadures creades per la cuina universal. Ara s'abandonava als
records. No evocava solament els exquisits, els selectes: es
complaa en la memria mateixa d'unes mongetes tendres, d'un
bacall i uns musclos a la marinera que menj fa quatre anys en
una srdida barraca de la Barceloneta. En els camps que
fantasiava, tot eren fruiterars, branques vinclades sota el pes
delicis dels prssecs i les prunes.

Li revnen uns versos que lleg pocs dies abans d'enllitar-se:

_Ai, Candelera gentil,
Mare de Du de Candelera!...
temps de salar el pernil
tot esperant la Primavera._

En el seu deliri l'expectativa d'un temps qualsevulla tamb
s'associa amb la imatge d'una vianda o altra. Aquest pernil que
els versos li presenten li plau de tota manera: amb patates
fregides i amb suc de tomtec, tallat a bocins menuts i dispersos
entre l'arrs, o b tallat a tires llargarudes i collocat
simtricament damunt d'una truita a la francesa.

De quina cosa pot sser aquest soroll sord i constant, remor
gaireb nica en mig de la nit calmosa? El malalt, a la fi, ho
endevina: s del forn! En els baixos de la casa hi ha un forn.
Ara pasten, segurament: aquest soroll s de la pastera mecnica.
Oh! el pa! La seva crosta daurada s'esmicola, cruixint, entre les
dents. El dilluns fan uns panets llargs i prims que farien venir
apetit als ngels.

El metge tamb comena de creure que es declara la
convalescncia. No gosa dir-ho, per ho deixa endevinar. El
malalt, d'ara endavant, podr menjar purs ben espessos, arrs
blanc, trumfes, espinacs i algunes fruites; beur dos dits de
xampany; noms li donaran una injecci hipodrmica, i es
suprimir una prctica enutjosa d'higiene interior.

Els ulls d'En Lluci brillen amb una claror novella en son rostre
exange.

Ai, aquesta sensaci de reviscolament! En Lluci, amb la seva veu
afeblida, en parla cada cop amb ms excitaci. La germana, encara
ben armada de prudncia, voldria calmar els seus entusiasmes, i
ella mateixa resistir el corrent optimista que se l'emporta. Per
arriba l'hora del primer pat. Els plats s'apilen sobre el llit,
i En Lluci els buida amb una golafreria salvatge. Mirant-lo,
l'Angelina oblida les precaucions, i uns moments s'abandona a
l'esperana. Tots dos somriuen. En algun rec de la cambra lluu,
imperceptible, l'arc de Sant Mart.

Desprs que ell ha fet una digesti voltada de tenebra, silenci i
soledat, l'Angelina retorna a la cambra, mig obre els porticons i
s'asseu al capdavall del llit.

Els dos germans fantasiegen.

Quan ell es llevi llogaran una torre a Vallvidrera i se n'hi
aniran a passar tot l'abril i el maig. A l'estiu faran un viatge.
Un viatge a Sussa, probablement. En Lluci hi ha estat, i en
serva un record agradabilssim. Hi menjava b. La llet es
excellent. Les fbriques de xocolata produeixen la xocolata ms
exquisida del mn. El pa es bo com el de Viena. La mantega, fina,
s'estn dcilment sobre els llonguets, i s'hi confon per produir
una sola delcia. Tots els formatges que aqu passen dies a
l'aparador dels adroguers, als hotels sussos te'ls serveixen
confeccionats de fresc. Els peixos de llac no sn pas inspids.

Altrament, a Sussa la vida s fcil. Tothom t'ajuda a viatjar.
Pots preguntar interminablement sense perill de trobar una mala
resposta. Pots equivocar-te de tren o de vaixell sense por
d'enfellonir cap funcionari. Abunden les indicacions trilinges.
No cal guardapols i ning en porta. De ms a ms, pots vestir-te
com et plagui, que ning et mirar amb estranyesa. Si al barret
hi vols dur herbes i plomes, les hi duus. Si vols penjar-te al
pit un mostruari de medalles, te l'hi penges. En els vaporets i
en els trens veus parelles, en viatge de noces, que s'afalaguen
davant de tothom: ning s'esvera ni hi para cap atenci
impertinent.

A bord d'un vaporet, travessant el llac de Thoune, un bon home va
obrir un estoig de pell que duia penjat al coll, fent sospitar
una ullera de llarga vista. En tragu un clarinet, i comen a
preludiar un aire dol, enyorvol. Els viatgers el miraven sense
sorpresa. Ning va sentir necessitat de fer comentaris enutjosos.
L'home del clarinet segu sonant-lo mentre en tingu ganes.

Aquest feix d'ancdotes en elogi de Sussa ja l'havia retret
altre cop. Per ara semblava nou, acabat de pensar, perqu en tot
all que deia hi posava una vibraci febrosa.

Parlaven de baix en baix. I no calia: tot el que conversaren
podia sser ot de tothom. Per ells sentien una mena de por
supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera
d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de
farmcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant
de jugar-los una mala passada.

Dues hores ha que es fan confidncies. Ja s cap al tard. Els
porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteda.


II

Avui, dia dels Reis. En Lluci s'ha llevat per primera vegada
desprs de setanta dies de llit. La seva germana l'ha vestit,
perqu ell no podia pas. L'ha vestit amb una ineptitud plena de
pietat. De seguida l'ha ajudat a fer sis passes per canviar de
cambra. Posar-se dret, caminar... Quin oblit en les cames i en
tots els muscles!

L'han deixat, mig ajagut sobre un sof, en la saleta de msica.
Mira al voltant. Els llibres de solfa, les estampes i els
retrats, les cortines de reps: tot ho reconeixia. Totes aquestes
coses han estat all mateix, a sis passes d'ell, i no les ha
recordades cap moment. Li sembla com si torns de molt lluny,
d'una terra nebulosa i incerta.

Guaita llargament els retrats dels pares dins les negres
motllures ovalades. Els perd ben d'hora, als nou anys. Si vol
evocar-los troba ms aviat aquestes fotografies que sa figura
mateixa: la inflexi de les veus i el caient dels gestos se li
han esborrat fa temps de la memria.

Tota la seva famlia s l'Angelina. Fa trenta nou anys que viu
tot sol amb ella. Ella s que en son pensament t tothora una
imatge directa i cordial! dhuc en els dies que la seva vida era
una llumeta feble a punt d'apagar-se, el nom de l'Angelina
s'associava dintre seu amb una sensaci tendra i germanvola.
L'nic nom que confegia era el seu: _Lina, Lineta_, com li deia
de petit.

Tanmateix ell ha estat frec a frec de la mort. Ads comenava
d'adonar-se'n. El metge hi ha hagut dia que vingu tres vegades a
visitar-lo. T idea que tota la parentela ha desfilat per la seva
cambra: cosins segons, oncles llunyans, ties remotes, han entrat
de puntetes per abocar damunt del llit llurs rostres contrets per
un somrs fictici.

Ha pensat massa. Sent una lassitud sobtada i es desconhorta
vagament. L'Angelina el troba molt pllid.

-Et mareges, potser? Ja fa una hora que t'has llevat. Ser millor
que tornis al llit. Ja veurs, com t'hem guarnit la cambra!
Sembla tota una altra.

s veritat: la cambra sembla nova. L'ambient fa olor de violetes,
i els llenols, de bugada. Han retirat totes les ampolles i
atuells que omplien els mobles i els han cobert de llenceries
blanques. Sobre la tauleta de nit hi ha un vidre de Vencia amb
floretes fresques.

El bon home s'estremeix de goig en la calor renaixent del llit, i
mormola.

-Du meu! Que s bona, la Lineta! que s bona, la Lineta!


III

Els germans Montoriol ja sn a Vallvidrera. Hi han llogat un
xalet pensant afavorir la convalescncia. Toquen les deu. Fa bo.

En Lluci, que tot just s'acaba de vestir, obre de bat a bat les
dues finestres: un sol clar inunda la cambra. El mar, all baix,
s d'argent viu. Les teulades de moltes cases reintellen fins a
enlluernar. Vora la carretera un pilot d'herba molla fumeja
tnuement.

En les muntanyes hi ha una immobilitat graciosa, com de peresa. I
tamb la ciutat, ac i all velada de boires, sembla que encara
no s'hagi deixondit de la sopor nocturna. En Lluci s'embadaleix
mirant els tramvies petits que marxen per les llargues rues de
l'Eixampla. Aquell tren mateix que s'obira al lluny, vers la
marina, avana amb una lentitud!

Tots aquests moviments pausats entre la quietud solemne de les
serres i la llussor exttica del mar, fan un goig! En Lluci se
sent envat d'una onada de lirisme barcelonista. Crida
imperiosament la seva germana:

-Angelina! Lina! Deixa't estar de fer puntes i vina a badar
davant d'aquest panorama nic.

L'Angelina es recolza en l'ampit de la finestra, i ell comena de
parlar com un allucinat. Anomena tots els campanars que sn
obiradors, vol comptar les xemeneies de les fbriques; per es
cansa aviat, i diu que formen una boscria espessa. Les obres del
port li semblen colossals i que tanmateix han d'assegurar a
Barcelona el predomini mediterrani. Recita unes quantes estrofes
de l'oda verdagueriana.

L'Angelina, en lloc de guaitar el panorama, el guaita a ell amb
un defalliment feli.

De cop i volta l'apologista canvia de to. Ha descobert unes cases
de cinc pisos a la Bonanova, entre el rengle de les torres.

-No s indigne que permetin edificar aix en aquests carrers?
Aqu no hi ha conscincia civil: aqu no hi ha res. Tots els que
han estat regidors de vint anys en, podien sser penjats sense
injustcia. Saps quina grcia tindria, a hores d'ara, aquest
suburbi, si fos fet de casetes de dos pisos voltades de jard? Jo
recordo prou un petit aplec de neules que escriu sobre la
ciutat-jard. No s qesti d'escriure, sin d'apedregar
regidors, d'insultar arquitectes, d'incendiar barriades
bunyol!...

-Per l'amor de Du, Lluci! Ja saps les atrocitats que ests
dient?

La pobre Angelina est una mica esverada: aix li sembla alguna
cosa ms que un retorn d'energies. El Lluci d'abans era incapa
de cap violncia de llenguatge: enraonava amb una placidesa
impertorbable. s cert que de tant en tant deia una faccia; per
sense ver, perfectament soluble en totes les atmsferes. Les
seves dites d'ara eren tot una altra cosa: ofenien i esgarrapaven
sense cap mirament.

I, tanmateix, en el fons de les seves alarmes, l'Angelina
s'alegrava de les exaltacions del seu germ: sentint la seva veu
plena i vibrant, aquell aclaparament dels dies crtics li
apareixia lluny, sense regrs possible.

L'apetit d'en Lluci augmenta encara. Cada pat, davant la visi
dels menjars apilats en el plat del germ, la germana desvia la
vista amb una secreta horror. Pensa: -No esclatar aquest cos
frgil?- Per calla i el deixa fer, amb el desig de veure'l rems
i fort en quatre dies. En Lluci mateix, algun instant, s'espanta
i vacilla... per mentrestant no para de menjar. Forces
interiors atreuen l'aliment d'una manera ferma i seguida: sembla
que el beu, no que el menja.

A les set del mat ja li porten al llit un _yoghourt_. S'el pren
i torna a adormissar-se. No es lleva fins a les deu tocades. Un
cop llevat, s'entaula per cruspir-se un repas copis: pur de
llegums, dos ous passats per aigua i fruites. Agafa la manta de
viatge i el diari, i se'n va cap al bosc, a ajaar-se sobre les
farigoles. Obre el peridic, per a penes el llegeix: gaireb
sempre contempla el mar, la ciutat o les serres; moltes estones
s'encanta mirant el cel entre el fullatge obscur dels pins. T un
poder d'xtasi extraordinari. De tant en tant, sense adonar-se'n,
parla en veu alta.

En Lluci no havia fruit mai unes hores de tan absoluta
independncia com les d'ara. Cal confessar que el seu ofici de
procurador causdic no l'havia sotms en cap instant a un
_surmenage_ del cervell ni dels muscles: havia arribat a sser un
dels primers procuradors de Barcelona d'una manera fcil, gaireb
providencial. Tenia un decent patrimoni heretat de son pare: aix
li permet des del primer dia pagar puntualment a tothom; llogar
un passant escrupuls i quatre dependents actius. Ell noms
exercia una suprema vigilncia, i afalagava els clients amb una
conversa intil i de bon to.

Aix i tot, els instants presents l'embriagaven d'oci, i les
activitats pretrites li apareixien com un esclavatge
melodramtic. Ell deia sovint: -Ara sento veritablement aix
que s'anomena joia de viure.- I no s'errava pas: vivia mirant les
coses i les persones, parlant i sentint parlar. Manta vegada la
imaginaci li fugia vers una constellaci de somnis
irrealitzables; per per subtil privilegi assistia a l'esclat de
sos propis anhels com a un espectacle impersonal. En retornava
tranquil i enlluernat, com si vingus d'una aviada de coloms en
dia de sol.


IV

Entre totes les hores, diurnes i nocturnes, la que passava ajaat
damunt les farigoles era la millor. El 10 d'abril, sonant les
campanades de migdia, li fou malmesa. Pel vessant del petit tur
que s'avesava a considerar com un domini exclusiu, pujava una
famlia acomboiant una minyoneta de quinze anys, si fa no fa. El
seguici era format per quatre persones: una matrona grassa, una
senyora o senyoreta d'edat madura, una altra senyoreta jove
encara, i una cambrera tendral i desdibuixada. Acamparen totes a
deu metres d'En Lluci, qui comen de mirar-les amb una
hostilitat rancuniosa.

Qu hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses:
no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret
mateix que ell havia triat. -Ah! quin fstic! Han vist un home, i
han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en
congregaci permanent: tenen una nima de molt.

S'anava exaltant tot sol. Era temptat d'agafar la manta d'una
revolada i fugir en senyal de protesta. No es movia, per aix.
Espiava els nous vinguts i llurs maniobres.

La cambrera estenia una mrfega sobre les mates. La senyoreta
prima collocava un coix perqu la convalescent hi reposs el
cap. La matrona grassa deixava en terra, contra la soca d'un pi,
una ampolla thermos i un vas d'alumini. La senyoreta jove portava
un llibre sota l'aixella. Entre l'adalerat anar i venir de les
altres persones, ella romania dreta i immbil, amb una certa
insolncia de tinent novell. En Lluci la mirava. Tothom, tret
d'ella, s'havia assegut i mig ajaat per terra. Veritablement, en
mig de les actituds massa cmodes i de les robes un poc
negligides dels altres membres de la famlia, la senyoreta del
llibre guanyava un relleu prestigis. Son vestir, d'una afectada
simplicitat, i el seu redreament d'espatlles, li daven un poc de
retirada a les protagonistes de certes pellcules americanes.

En Lluci la mirava. Potser era la primera dona que li apareixia
desprs del trngol, i li encomanava una sensaci de feminitat.

La senyoreta prima, adreant-se a ella, digu:

-Per qu no seus, Adelaida?

-Perqu no en tinc ganes, tia. Aix no se t'acut?

Aquest fuga dileg li aport dues noves interessantssimes: la
noia del llibre es deia Adelaida, i era neboda d'una senyoreta
prima i revellida.

Sobre aquesta base, i ajudat per les semblances fisonmiques, En
Lluci combin de seguida el parentiu dels invasors: creu que la
senyora grassa s mare de l'Adelaida i de la noieta convalescent;
la senyora o senyoreta prima (aquest punt no gosa dilucidar-lo a
simple vista) s germana de la senyora grassa.

L'esfor imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires:
s'abandona lleialment a la contemplaci. L'Adelaida, ben mirada,
no s cap infant: s probable que sigui al llindar de la
trentena. L'expressi habitual del seu rostre acusa una certa
suficincia. Les paraules que diu sn decidides i gaireb sempre
autoritries. Aviat abandona el colloqui dels seus familiars, i
es deixa anar a poc a poc sobre una mata de bruc. Resta asseguda
i llegeix.

En Lluci la mira. En conjunt no li sembla desplaent.


V

L'Angelina ja ha fet coneixena amb els vens nous. De bon mat
s'ha trobat a l'estanc amb la senyoreta prima. Totes dues venien
de missa i compraven segells. L'estanquer ha dit:

-Senyoreta Montoriol: a casa d'aquesta senyoreta tamb l'han
passada.

Un cop presentades d'aquesta fais tan planera, davant d'un tema
fcil i passionant, la conversa ha comenat resoltament. Hi han
sortit les dues malalties, des dels primers senyals fins al
perode crtic, des del perode crtic fins a aquest xode curt,
per emocionant, que acaben de realitzar en recerca d'aires purs
i de solituds forestals. Entre totes dues han fet una pattica
descripci de la ciutat sota el flagell de l'epidmia tfica.
L'estranger en restava bocabadat.

De seguida les dues verges madures han sentit la necessitat
d'informar-se recprocament de llur estat i condicions personals.
Poc ha restat per dir. S'han separat amb la fermana que serien
amigues.

Al cap de vuit dies es pot dir que ho sn. Les circumstncies
ajuden. Resulten d'edats parelles. Sn solteres definitives. Sn
venes: quatre passes noms les separen. La feina de llurs cases
no les absorbeix. Es troben al mat i a la tarda, i sospiren
perqu el temps encara no s prou bo per a reunir-se al vespre,
havent sopat.

A cada conversa descobreixen noves amistats i coneixences
comunes. Exclamen:

-Nosaltres directament no ens havem tractat; per hem sentit
parlar tant l'una de l'altra, que podem dir que ens coneixem de
sempre.

Aix s exacte: es coneixen de sempre; per, encara, quin tresor
de confidncies indites! Qu sap, l'Angelina, d'aquesta
senyoreta de Valldaura, cunyada del senyor Marquet? I, la
senyoreta Valldaura, qu sap de l'Angelina? La famlia a la qual
pertany; vagament la posici social i la honestedat: res ms.
Poden, doncs, retreure el que vulguin de les fondries de llur
memria: tot tindr l'encs picant d'una primera confessi.

L'Angelina no s pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol
l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: ms
aviat s, interiorment, esquerpa. Per ara, davant d'aquesta
senyoreta Valldaura, ha tingut la intuci que es trobava en
presncia d'una bondat sense tara.

El cor no l'enganya: la Llusa Valldaura ha fet amb dignitat i
amor el seu rol eternament secundari. dhuc es pot dir que ha
perdut la seva personalitat: de fet ning la coneix per
Valldaura, sin per Marquet, que s el cognom del seu cunyat. A
casa d'aquest senyor s una sotmesa abnegada, disposta a
substituir sa germana en les feines ms dures. Fora del
parteratge, ella ha sofert totes les angnies de la maternitat.
Durant la malaltia de l'Eullia, sa neboda petita, ning ha
vetllat sin ella. Si es guardonessin amb creus i condecoracions
les secretes generositats de la llar, el pit de la Llusa fra
insuficient per a lluir totes les que havia merescut en justcia.

El cor de l'Angelina no s'enganya. Desprs de tres mesos de
contracci dolorosa, experimenta una mena esponjament lasciu.
Comprn que hi ha una similitud pregona entre llurs destins. Tal
vegada a ella li ha correspost un paper un poc menys humil que a
la Llusa Valldaura: ha estat, al capdavall, l'nic element
femen de sa llar; per totes dues s'agermanen en la prctica
d'unes mateixes virtuts d'obedincia i sacrifici: sn dues verges
maternitzades.

Si s'arriben a agrir haurien resultat un enginy terrible de
malhumor i d'enveja: en comptes d'agrir-se s'han arrugat
dolament, com dues pomes intactes. Ara fan una flaire humil que
no robar el seny a ning: flaire de robes netes, flaire de
calaixera honrada.

En Lluci vol i dol. A estones est posseit d'una sensibilitat
frentica: parla amb la famlia Marquet fent s d'una vrbola
mltiple i apressada; per altres estones l'home es sent fatigat
i es tanca en un mutisme esquerp.

Avui per avui la seva interlocutora predilecta s l'Eullia, la
convalescent. Entre tots dos hi ha una simpatia que neix de la
paritat del trngol sofert i de l'horrenda fam que experimenten a
hores d'ara. En Lluci, dems, t a cada instant paraules i
posats una mica infantvols: d'esma cerca la qui millor els pot
entendre. Cada dia es comuniquen els mens que han menjat, i
moltes vegades combinen els que menjaran l'endem. Sembla,
llavors, que es separen dels altres per conversar, que son
cmplices d'algun delicte misteris.

La germana gran, l'Adelaida, mena una vida gaireb ferstega.
Apar que desaprovi la lleugeresa dels seus a contraure amistats
noves. Est correcta, per no gentil. Quan la tia Llusa es deixa
portar pel seu daler confidencial, ella la mira amb un irnic
posat de compassi. Quan la seva mare confecciona en veu alta, i
per desena volta, el balan de les despeses que s'han fet durant
la malaltia, ella l'interromp amb alguna frase eixuta i
contundent.

En Lluci, en els seus brevssims instants de reflexi, mira
l'Adelaida com un sser especial i incomprensible. Successivament
la troba simptica i odiosa.

Fa un dia dolent. Plou des de la matinada. El vel de l'aigua
oculta Barcelona i el Tibidabo. Els planells s'omplen de tolls, i
cada pends esdev una torrentera vermella. En Lluci t un
llibre a les mans. L'Angelina cus. Tots dos callen. En llur
silenci no hi ha cap pensament com.

Ella mormola: -Ves quin temps! No s quan podrem eixugar la
bugada!

Ell pensa en el dinar que s'acosta. Ala sovint els ulls de la
lectura per guaitar com la cambrera para la taula. El dring dels
coberts i de la vaixella li encomana una excitaci delitosa.

Truquen a la porta.

-Qui ser, aquest idiota?- diu En Lluci tement qualsevol intrs
que pugui ajornar la suprema funci del dia.

La porta s'obre, i entra l'Adelaida Marquet.

-S'ha atrevit a venir, amb aquest xfec?- pregunta l'Angelina.

-Amb aquest embolcall em defenso b de la pluja.- Tot dient aix
l'Adelaida es lleva un bell impermeable de color blau-elctric.

-A m- declara l'Angelina -l'aigua no m'espanta gaire, tampoc.
Els llamps s: m'esgarrifen.

-A mi ni els llamps. He cregut sempre que s'ha de fer tot el que
sigui possible per vncer aquestes terrors que algunes dones
cultiven com si fossin una grcia. No ho troba, Lluci? Per
vost tal vegada s partidari de les senyoretes histriques?

-No, no: de cap manera- protest l'interpellat.- En aquest punt
sc feminista: vull dir que em plau trobar en la dona el mateix
aplom, la mateixa serenitat, que en l'home.

-Ah! vaja! Vost s dels meus- digu l'Adelaida amb veritable
aplom.

L'Angelina se la mir amb estranyesa, perqu trobava que corria
massa a proclamar coincidncies de pensament. En Lluci, al
contrari, cregu de seguida que l'Adelaida i ell eren
correligionaris. Tots dos s'enbrancaren en una conversa fogosa,
on els llocs comuns espeternegaven com un feix de llenya seca.

Llavors que gaireb era exhaurit llur repertori, En Lluci,
impulsivament, es llan vers un munt de revistes que hi havia
sobre d'una tauleta, en pren una, la fulleja, i crida, amb el
mateix entusiasme que un explorador ocenic obirant la terra
pressentida:

-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Escolti aquesta sentncia. La vaig
llegir, fa pocs dies, en un article. s definitiva: La dona no
ha de romandre ms alta ni ms baixa que l'home: ha de romandre,
simplement, al nivell del seu cor.

L'Adelaida fu semblant de restar embadalida. No deia paraula. En
Lluci la guaitava atentament com si volgus esbrinar els efectes
d'all que acabava de llegir. Ella tal vegada estava fent
esforos per preveure qu seria una llar governada per aquella
mxima tan emocionant com vagarosa.

La pausa, tanmateix, esdevenia massa llarga. L'Angelina, que no
havia pres part en la conversa, mirava l'un i l'altra amb una
estupor creixent. Qu feien?

Aquell mutisme i aquelles actituds quasi teatrals, eren sentides,
expressaven una autntica situaci d'esperit?

A la fi (eren les dues de la tarda) l'Adelaida s'adon que la
taula estava parada i que els germans Montoriol havien de dinar.
Al mateix temps En Lluci sent que la fam li ressuscitava
tempestuosament: avorr l'Adelaida amb totes les seves forces.
Encara no havia passat la porta, que ja cridava:

-La sopa! la sopa a taula!

Entaulat, entre boc i boc, En Lluci engegava invectives contra
les visites extempornies.

-Jo no s com s que la gent ignora que hi ha dues coses
sagrades, en aquesta vida: el son i el menjar. Encara, el
respecte al son del prxim es un sentiment popular. No es
desperta un hom per qualsevol futesa: cal alguna justificaci.
Per, les hores dels pats, entrada lliure!... tothom hi t dret.
Vnen a cobrar-te tots els rebuts, a fer-te mil preguntes
imbcils, o simplement a seure una estona, com si no hi hagus
cap cosa important a fer. Recorda't de les Bonet: sempre ens han
visitat a dos quarts de nou, l'hora precisa de sopar. I la nostra
cosina, la Rosa, que s'ha presentat tota la vida a l'instant
matemtic d'entaular-nos?...

Aquesta exacta allusi fa riure l'Angelina.

Cap a les postres la vrbola d'En Lluci es dulcific
notablement: torna a parlar de l'Adelaida, trobant que sost les
seves idees amb fora discreci i que l'impermeable li escau ms
que cap altra roba.

La visita de l'Adelaida a travs del temporal ha cridat vivament
l'atenci d'En Lluci. No s que pretengui esbrinar el misteri
d'aquesta irrupci amical desprs de dues setmanes d'esquerperia
accentuada: s, simplement, que considera l'Adelaida amb inters
tantes vegades com la troba i li parla tots els dies.

El temps millora. Les tardes es prolonguen. Les dues famlies
surten a passeig en havent dinat. En Lluci i l'Adelaida comencen
de formar parella a part. Aix no estranya ning, car s la cosa
ms natural del mn que les edats i la solteria llur s'aparellin.

En Lluci i l'Adelaida parlen de tot, amb un enciclopedisme
superficial i vague que els diverteix i no els encaparra. Parlen
sucessivament de teatres, concerts, modes, literatura; fan
l'elogi de la netedat, la crtica dels costums; emeten alguns
conceptes sobre puericultura i sobre poltica; exposen llur
teoria del confort domstic, etctera. El contacte amb tots
aquests temes els fa exclamar sovint: -Igual que jo. -Opino
exactament com vost. -Veu? A mi em passa el mateix.

La coincidncia s tan persistent, que l'Adelaida comena de
tenir ra. Aquella salutaci que adre a En Lluci al cap de dos
minuts de parlar-li no s, com va pensar l'Angelina, un judici
temerari, o almenys prematur: s una intuci que els fets
confirmen cada dia.

En Lluci, positivament, es complau en aquestes converses. Abans
de caure malalt, usava en les seves relacions femenines una
galanteria circumspecta, incapa de manllevar paraules a una
passi que no sentia: ara... ho deu fer l'ebullici orgnica de
la convalescncia, o la joia espiritual de sentir-se salvat de la
mort; per s indiscutible que en les passejades que fa al costat
de l'Adelaida resulta insinuant. Arriba a servir-se d'expressions
comprometedores. Ella se'n riu sistemticament, com s de llei
que se'n rigui tota noia amb alguns anys d'experincia; per les
rialles de l'Adelaida no moderen la falagueria d'En Lluci, ans
l'exalten.

Fa quinze dies que dura el dileg d'aquests dos personatges. Tots
dos han adquirit el costum de cercar-se francament, sense
dissimulacions de cap mena. Ella, de temps que ha instaurat en
els seus el dogma de la seva independncia. Ning l'hi discuteix.
Altrament, la senyora Marquet, en el si de la confiana diria que
la conducta de sa filla Adelaida s profundament svia en aquests
instants.

Quan a en Lluci s ben cert que no pensava res a propsit de les
seves relacions amb l'Adelaida. S'adonava del fet que estaven
plegats moltes hores; per ni al vespre, vingut el moment
filosfic d'apagar el llum per adormir-se dedicava a aquest fet
cap meditaci seriosa.

Un mat, per, la seva conscincia tingu un esclat.

Anant per la carretera del Tibidabo descobr al lluny la silueta
de l'Adelaida. Impensadament, pos a correr com un vailet de deu
anys. I mentre corria, pens que feia una cosa inslita i poc
avinguda amb la serietat de la seva persona: la mateixa Adelaida,
qu diria si es girava i el veia? Qualsevol asseguraria que ell
estava enamorat de l'Adelaida. Moder una mica la carrera: es
redu a marcar un pas gimnstic que hom podia creure un recurs
contra el fred.

L'Adelaida era lluny encara. Ell seguia trotant i pensant. Encara
que les seves insinuacions signifiquessin alguna cosa, no eren
pas un lligam indissoluble. Es veia com un miny que fa volar un
estel: l'estel tiva, tiva... per, abans no l'arrossegui, pot
obrir les mans i abandonar la corda.


VI

La senyoreta Adelaida Marquet no era un estel, joguina frvola,
supeditada als corrents atmosfrics i a les estrebades d'una
corda: tenia consistncia i iniciativa. Ho demostr el mat d'un
diumenge.

Eixint d'ofici es trobava amb En Lluci. Estaven sols. La resta
de llurs famlies havia ot missa de vuit. Parlant, sense
adonar-se'n, deixaven la carretera i prenien un caminal entre
pins. El pla de Barcelona s'estenia a una banda tot aclarit de
sol. A l'altra banda Montserrat resplendia amb una parena
etria, sobreeixint d'un embolcall de boires rosades.

La solitud i la grcia del paisatge feren greu la conversa.

-Ser una llstima que en tornant all baix hgim de separar-nos.
No li sembla, Adelaida?- deia En Lluci amb una veu lenta i
tnuement commosa.

-Jo no crec que a ciutat sigui necessari que deixem de veure'ns-
replicava ella.

Hi hagu un silenci massa llarg. En Lluci reprengu la conversa
amb un deix malenconis, com si les paraules s'anessin congriant
difcilment en la seva pensa:

-T ra. Per les entrevistes de Barcelona no seran com aquesta.

-Com aquesta, naturalment que no: ni tindrem la solitud d'ara, ni
ens voltar aquest decorat silvestre!- deia l'Adelaida.

I afegia, desprs d'un nou silenci, amb una veu resolta:

-Si em permet que li parli amb franquesa, li dir que em sembla
convenient que les entrevistes d'aquest gnere no es
multipliquin.

-Qu vol dir, Adelaida?

-No m'entn? Haur d'anomenar les coses pel seu nom. Vull dir que
d'un mes en, mat, tarda i vespre, vost m'est fent l'amor...

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

I, com si es gronxs en aquesta frase, En Lluci la repet amb
complaena.

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

-Per l'amor de Du, calli, Lluci!- deia ella amb un impuls
baronvol. -Vost s un home formal, incapa de burlar-se de
ning: (jo ho s: jo li faig aquesta justcia); per, amb tota la
seva formalitat, vost s'est enganyant... Calli, deixi'm acabar.
Vost em vol donar entenent que est enamorat de mi. Aix s una
confusi. Pensi, Lluci, que s'ha trobat convalescent d'una
malaltia terrible, fora de ciutat, de fit a fit amb una sola
dona, i ha pres un sentiment per altre. Si jo fos una noia de
disset anys i vost un estudiant, podrem abandonar-nos sense
gaire perill a aquesta confusi: ara seria un disbarat que no
tinc valor de cometre. Mediti una mica, Lluci, i no li spiga
greu de tornar a la vida ordinria: la vida ordinria aclarir la
situaci del seu esperit. Cregui'm.

Si l'Adelaida comen el parlament amb energia, fu aviat una
transici i les paraules rajaren sense pressa, amb rtmica
dignitat, com si expressessin una sentncia cruel i inapellable.

-No confonc res. Li juro que mai no m'he vist amb tanta claredat
com ara: s perfectament el que desitjo i el que faig.

En aquest instant En Lluci era sincer: estava convenut que
capia tota la transcendncia de les seves paraules. El posat
fatalista de l'Adelaida l'arrossegava sense deixar-li la recana
ms lleu. Li prengu les mans, i repet amb ms fora la seva
professi de fe. Ella anava a replicar, per en aquell moment
obir la seva germana que venia per la carretera (cercant-la, tal
vegada). El dileg s'estronc.

Per ja contenia les clusules d'un prometatge seris.


VII

La germana medita: -Amb tu s violent i s aspre, i amb ella es
desf com un caramel. Tot s la mateixa cosa, ben mirat: avui
s'apassiona, i abans era incapa de passi.

La dolor fraternal comprn que en certa manera s'abusa de l'estat
del seu germ estimadssim. De vegades sent un impuls de cridar
son nom: -Lluci!- com si volgus deixondir un somnmbul. Per
amb quin dret intervindr en un afer tan delicat i tan exclusiu?
Digui el que digui, tothom sospitar que parla per egoisme o per
gelosia. I En Lluci ms que tothom.

Interiorment l'Angelina ja ha resolt que no intentar ni tan sols
presentar-se com un nvol gris en el fcil panorama d'aquest
prometatge. Ell i ella sn persones adultes avesades a creure en
l'autonomia llur.

Aprovar amb tota la grcia que pugui els actes i paraules del
seu germ, i posar un rostre placvol a la seva futura cunyada.

Per un cop celebrat el matrimoni abandonar la llar pairal:
anir a viure amb la tia Antnia, vdua sense fills que ha frisat
sempre per gaudir la companyia de la seva neboda. La rebr amb
els braos oberts, i tot seguit li conferir el govern de la
casa. Aix la distraur una mica: potser alleujar la seva pena.

Potser! Car la seva pena s ben difcil de remeiar. Sap ning el
nombre de lligams ntims i deliciosos que s'han creat entre la
llar que ha d'abandonar i ella? Fa vint-i-vuit anys (d'en que
mor la seva mare) que ella l'ha regida universalment. A ulls
clucs seguiria tot el pis d'un cap a l'altre sense fregar tan
sols una paret. Pel soroll coneix quina porta s la que acaba de
batre, quin moble han mogut les minyones fent dissabte, quin
atuell de cuina els ha caigut de les mans. Diria de cor les robes
que hi ha dins de cada armari i dins de cada calaixera. La casa,
per a ella, no t secrets ni sorpreses. La circumstncia de
pertnyer en propietat a En Lluci, venia, encara ms, a
confirmar l'Angelina en la seva idea de constncia, de benaurada
fixesa. Hi gaudia, sense saber-ho, una mdica sensaci de cel.

Les seves aspiracions a formar una llar prpia, que mai foren
impetuoses, als seus trenta anys eren del tot extingides: no
engegaven ni una tnue fumera sentimental. Llavors que la
solteria d'En Lluci sembl consolidada, l'Angelina cregu
conixer la seva planeta:: moriria exercint l'ofici de majordona,
animada tot temps per una fervor fraternal.

Els dos germans s'avenien insuperablement. Llur concepci
prctica del mn era idntica. Si en manta qesti metafsica
potser no haurien estat d'acord, tampoc tractaven de posar-s'hi.
Es complaen mtuament sense cap esfor ni sacrifici.

Ell tenia els seus amics, amb els quals formava una penya a
l'Ateneu i abonava sovint una llotja en qualsevol teatre. Els
dies de festa solia llogar un cotxe per a donar un tomb pel
passeig de Grcia. Tres o quatre cops cada mes menjava fora de
casa. No era insensible als encisos de les dones, per la seva
sensibilitat noms es revelava en avinenteses propcies: la
prudncia menava els seus passos.

Ella, ultra la seva afici al govern domstic, sentia una
autntica passi vers la msica. Tocava el viol amb discreci,
acompanyada al piano per una amiga seva, vdua, sola i
filarmnica tant com ella. Plegades assistien a gaireb tots els
concerts que s'organitzaven a Barcelona. Per tradici de famlia,
el juny, i el setembre, els dos germans passaven dues setmanes a
una llur masia del Valls. Ell, si n'era temps, tamb caava una
mica, sense extenuar-se. Ella feia provisi de patates i de
fesols per a tot l'any. A tots dos els plaa de deb aquell
sojorn a pags, i l'esperaven amb delit.

Hom pot, doncs, assegurar que el corrent normal de llurs
existncies engendrava una bella harmonia.

I ara, res!, en un instant el slid edifici s'enderroca. Perqu
fra una insensatesa entestar-se a conviure tots tres: n'hi ha
prou amb observar vint-i-quatre hores l'Adelaida per a compendre
que s dotada d'una personalitat sobreeixidora i escometedora.
L'Angelina s prou intelligent per a compendre que no hi ha
transacci ni avinena possible: o xocar o ajupir-se. Ambdues
coses serien insuportablement doloroses. Se n'anir. En Lluci
mateix, collocat entre la muller i la germana, hauria de passar
per angnies inevitables.

Se n'anir. Per voldria retirar-se modestament, sense sobtar
ning: avorreix les escenes. Voldria fondre's amb un moviment
imperceptible, com un paisatge en el capvespre. Li dol pensar que
En Lluci, en veure-la partir, imagini que li fa algun retret o
s'adoni que tots dos acaben de rompre un lligam molt vell i molt
adorable.

La pobra Angelina est sola en la seva cambra i plora
desesperadament.


VIII

Mitja nit. En Lluci, del llit estant, sent les campanades
d'incomptables rellotges. De primer les de santa Anna, la seva
parrquia. Encara no han acabat les de santa Anna, comencen les
de la Seu, i les de santa Maria del Pi, i les de sant Francesc...
i d'altres que ning pot esbrinar de quin indret arriben. Uns
instants tota l'atmosfera vibra metllicament.

-Ja ets al dia de les teves noces- diu En Lluci. I fa esforos
per contenir les derivacions d'aquesta constataci solemne. Vol
dormir. El seu cos i el seu esperit cobegen un son retornador.
Aquests darrers dies ha viscut dins d'un remol vertigins.

Si pogus dormir i no despertar fins a l'hora exacta de
llevar-se!

Acluca els ulls. Tot ser que el cridin. Ell prou ha recomanat a
la cambrera que no se n'oblidi; per no t confiana en la
memria i puntualitat de la cambrera. S'aixeca a cercar el seu
rellotge i a posar-lo en la tauleta de nit. Aquell tic-tac prop
de l'orella el molesta, o creu que el molesta. Caldr que retorni
el rellotge a la butxaca de l'armilla? Si ho fa es priva de
consultar l'hora del llit estant. Resol de suportar el tic-tac i
de fer nous esforos per adormir-se. De cop li sorgeix, agudament
un dubte. Havia tret de l'armari la corbata que destinava a la
cerimnia? No n'estava pas segur. Encn el llum i s'ala un altre
cop. La corbata era en l'espatller d'una cadira, presta a
entortolligar-se al seu coll. Retorna al llit, assossegat pel que
fa a la corbata, indignat, per, de trobar-se subjecte a aqueixes
ridcules inquietuds. Aleshores desfilaren pel seu cervell una
muni de consideracions relatives al seu tarann, a la influncia
de la tenebra i a la lassitud com a causa d'imsomni.

Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i
es devia haver escolat pel balc mig obert. Li gira al voltant
del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya
interminablement. Ala la m per esclafar-lo tan bon punt es
deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega
infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica.
s debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posset,
d'una furor sangunria. A la fi es convenc que el mosquit no
l'havia ofs ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu
entorn. Era, doncs, un lric, i no cap insecte d'acci. De tota
manera, En Lluci no podia pas dormir, amb aquella serenata
circulant. Es record d'una capsa de pastilles insecticides. Per
a heure-la, noms calia que fes dues passes sense sortir de la
cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per qu no es resolia a
produir la fumera llibertadora? s que per a produir-la amb
eficcia calia que tanqus el balc: temia que la calor d'aquesta
nit de setembre barcelon el sofoqus, i sospesava en sos dubtes
quin element era ms essencial per al seu son: l'extermini del
mosquit o b la fresca nocturna.

Durant aquesta perplexitat, adre els ulls al balc. Clarejava.
Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renunci al reps i s'eixoriv
tot d'una.

Pensava tantes coses i tan diverses, a propsit de l'acte que
anava a realitzar, que la seva consumaci li apareixia com una
deslliurana, com el comenament d'un sossec mirfic. Hauria
volgut trobar-se a l'endem.

Salt del llit i es don als preparatius darrers. Prengu el bany
i s'afait i es vest. Inspeccion una vegada ms la cambra on
era parat el llit de noces. No hi mancava res.

A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingu d'acord
amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a
la ratlla de cinquanta. De ms a ms, hi havia coneguts que
badaven, arrimats a la barana del presbiteri.

En Lluci ho veia tot a travs d'una mena de mareig enternidor.
Ella sostenia amb xit un posat marmori: anava superant, d'una a
una, totes les emocions.

Finida la cerimnia, pujaren al land, disposats a donar un tomb
pel Parc i el passeig de Grcia. En Lluci, de grat hauria
suprimit aquest tomb exhibicionista; per no s'atrevia a insinuar
el seu desig a l'Adelaida, de por de ferir la seva
susceptibilitat extrema. Dies abans, quan li propos de celebrar
les noces en famlia, ella havia dit: -Sembla que et desplagui
rebre la benedicci davant de tothom. No som uns jovenets, per
tampoc hem d'avergonyir-nos de fer un acte extemporani.

El Parc era gaireb solitari. La collecci zoolgica els sugger
un tema de conversa que estaven cercant debades d en que
sortiren del temple.

-Quants anys fa, que no havia estat ac! Ves qui m'havia de dir
quan m'hi acompanyaven de nen per veure _l'Avi_, que un dia hi
passaria casat amb tu, Adelaida!

-Fill, la vida s plena de sorpreses.

En trobar-se als carrers cntrics, En Lluci sent una mena de
rubor. S'adon d'una cosa que ja sospitava i que precisament
hauria volgut evitar: tots els ulls eren fits en ell i en la seva
muller. Molts vianants feien una rialleta ambigua. Dos
trinxeraires els engegaren de prop una reflexi obscena. Per ms
que s'esforava, en tota la passejada no trob un sol mot
escaient per a dir. L'Adelaida semblava ben avinguda amb aquest
mutisme. No estava neguitosa com En Lluci; pensiva ms aviat.

Hi hagu banquet a la Maison Dore. Abans de les postres
desaparegueren els nuvis sense pendre comiat de ning. Era una
fuita convinguda.

A la casa llur despengueren prop de dues hores. L'Adelaida, a ms
de despullar-se de les gales nupcials, es pentin de nou,
ressegu tota la casa i don a les minyones una mena de decleg
domstic. En Lluci l'esguardava posset d'una autntica
admiraci. Aquest aplom, en els moments solemnes de comenar la
vida nova, no era un averany gentil? Ell ho pensava, almenys.

En un taxi es feren portar a Vallvidrera. La idea d'aquesta
visita als llocs on nasqu el sentiment que acabava de lligar-los
era d'En Lluci. No se'n penedia. A Vallvidrera els records
l'ajudarien a sostenir una conversa ajustada a les
circumstncies. L'Adelaida responia amb frases rpides, commoguda
per un mig riure complaent.

Soparen al Tibidabo i retornaren a la casa llur. Ella havia
volgut passar la primera nit en la cambra que havia posat a gust
seu: no en una inconeguda cambra d'hotel.

Lluci, quan no tingueren cap pretext per retardar l'entrada en
aquesta cambra, sent el desig de fer-ho amb certa solemnitat.
Prengu l'Adelaida de la m. Travessaren la llinda. La cambra era
tota illuminada. Els llenols, blancs i emmidonats, plens de
randes, resplendien. Els mobles feien olor de fusta nova i de
verns posat de fresc.

La parella, de cop, es vei dins del mirall. Ella es ruboritz
una mica.

Un i altre portaven un feix de pensaments dessota els quals la
idea de voluptat restava gaireb dissolta.

Ella mir a En Lluci.

-Ja som casats, Adelaida.

Ell l'estreny maquinalment entre els braos. I tots dos haurien
roms en aquesta primera abraada, sense demanar res ms a la
soledat legtima que comenava de voltar-los. Per els prejudicis
socials els empenyeren.


IX

-Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi
sin un matals, al meu llit.

-Per qu?

-Perqu estic avesat a dormir amb un noms, i em molesta
trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor...

-Ets ben estrany! No he conegut encara ning que tingui aquestes
preferncies. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal.

-Per l'amor de Du, Adelaida! Voldrs suposar que aquest detallet
em converteix en un monstre? Precisament convingurem que
dormirem en llits separats per servar els nostres costums de
solteria.

-Per a tu tot sn detallets. Has de saber que en tota casa
mitjanament parada hi ha dos matalassos en cada llit.


X

-Aquesta cambrera que tenim ara es torna ms desvergonyida cada
dia: no se li pot fer cap observaci.

-S, t aquest defecte (ms amb tu que amb mi: aix s a part);
per, fill meu, l'hi hem de perdonar: t molt bones qualitats.

-No acabo de descobrir-les.

-Oh! Tu s que saps apreciar poques delicadeses! La taula parada
a l'hora; dissabte sense soroll; cambres ventilades... Per no
sols de pa viu l'home. Jo et puc assegurar que cap minyona com
aquesta sap anar a informar-se de la salut d'un malalt, rebre una
visita, fer-la entrar a la sala... Quan un senyor surt de casa li
ofereix el bast i el barret, l'ajuda a posar-se l'abric.
Divendres passat el senyor Buixeda va fer grans elogis del seu
bon estil. Diu que aqu sn comptades les cases que saben educar
el servei. Hi ha coses que no es paguen amb diners.

-Qualsevol que et sents diria que sc un home egoista, incapa
de compendre cap refinament social.

-No s'erraria massa.

-Per (per l'amor de Du, Adelaida!) et sembla b que estiguem
suportant respostes impertinents tota la setmana pel plaer
d'escoltar un elogi del senyor Buixeda els dies de rebre?

-Spigues, Lluci, que no m'he casat perqu em facin la
caricatura.


XI

En Lluci, de solter, duia sempre a sobre la clau del pis: una
clau plana, finssima. Al cap de dos mesos de casat la hi fou
presa.

-Com s que duus sempre a sobre la clau del pis?

-M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui
trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau.
No l'he abandonada mai ms. Vols creure que, si per atzar no la
trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt?

-Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte. Qualsevol
que ho spiga, pot pensar que em tens sotmesa a una mena
d'espionatge.

-No, dona, no. Tens la mania de donar significances extremes a
qualsevol cosa.

-Ser una mania, per em neguiteja atroment. T'agrairia molt que
deixessis la clau a casa, penjada amb les altres, darrera la
porta.

-Per... Adelaida !... :

-Em negars la primera cosa que et demano?

-Jo sc incapa de negar-te res.

La clau resta penjada, amb les altres darrera la porta.


XII

-No t'he volgut dir res fins que la cosa fos certa del tot. Ara
ja est fet. Spigues que el teu esps ha estat elegit deg del
Collegi de Procuradors.

-De deb?

-Aquest vespre ho portaran tots els diaris.

-Et felicito. Ja que tens una professi tan secundria, almenys
que hi figuris en primer terme.

-Pots ben creure que m'he bellugat per tu.

-Grcies, home.

-s una honor ben apreciable, la que m'han concedit els meus
confrares. Has de pensar i creure que degans de quaranta cinc
anys se n'han vistos pocs.

-Tu noms has estat una mica tard en matria matrimonial.

-Te'n rius? Ms de quatre procuradores estaran prenent una
enrabiada forta.

-Vols dir que sc envejada: oi?

-No ho dubtis.

-Vejam, informa'm un poc de les teves atribucions: que spiga ben
b quina mena de personatge s el meu marit.

-Doncs, mira: jo, com a deg, presideixo la Junta Directiva; sc
el representant del Collegi en tots els actes i contractes; en
la festa anyal sec en lloc preferent...

-B, totes aquestes funcions sn massa ensopides: caldr que els
donis algun relleu.

-Pensa, Adelaida, que deg del Collegi de Procuradors no s
president del Consell de Ministres.

-Ja ho s, Lluci; no em creguis tan ximple. De tota manera, dins
de certs lmits, l'home fa el crrec.

-Tinc els meus projectes. Coneixes la roba que usem en els
judicis?

-Oh! s! Quina cosa ms trista! Aquella capeta que us resta sobre
el genoll acaba de proclamar la insignificncia de l'ofici. Si la
portessis per casa no et respectaria gens.

-Tracto precisament de suprimir-la aquesta capeta. La meva
preocupaci de deg ser substituir-la per una vestimenta ms
noble. Fins vull fer gestions perqu se'ns reconegui el dret
d'usar un uniforme amb espas. No s per quins set sous no hem de
fruir el mateix privilegi que els enginyers de camins i el cos de
Correus. Un espas al costat ens dignificaria. I dhuc t
tradici entre la gent de cria. He fet atmosfera entre els
companys, i s que totes aquestes millores, encara que es
refereixen a l'exterior de la professi, apassionen fora.

-Tot aix em sembla molt b: ara noms cal que no facis algun
paper ridcul.


XIII

En Lluci ha saltat del llit amb el seu pijama verd i rosa, s'ha
calat unes xinelles de palla, ha glopejat aigua amb elxir, i
ha dit a l'Adelaida: -Vols fer-me el favor de venir amb mi?

-On vols que t'acompanyi, a aquestes hores?

-Vina i no te'n penedirs?

-Ah, vaja! No recordava que avui s el dia dels Reis.

L'Adelaida salta del llit, s'abriga amb una bata folgadssima, i
segueix al seu esps, que li pren la m amb certa manyagueria.
Ella es deixa portar sense goig ni pena. Entren en el menjador,
discretament aclarit a travs de les cortines tirades. Davant de
l'escalfapanxes hi ha un escarp de seda groga. L'Adelaida
s'inclina vers l'escarp i en treu un petit embolcall.

-Per a mi?

-Per a tu. s a dir, suposo que els Reis l'han deixat per a tu.
No hi ha cap adrea?

-s veritat- (llegint:) -Per a la gentil Adelaida. Vet aqu un
Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut;
desprs un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix
un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt
b! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em
convenia ms. Per, vaja, s millor que no et refis del teu
instint. Un altre cop consulta'm, abans: aix no t'exposes a
errar.

Surten tots dos del menjador. Ella est satisfeta de l'obsequi,
per troba que el seu marit podia prescindir perfectament de
l'aparell escnic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau noms
en l'poca pueril: s una niciesa, estrafer-lo fora de temps,
entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense
embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a
migdia, era una gentilesa digna i oportuna.

Ell, en el posat d'ella, ha endevinat una mica aquestes idees
desfavorables. Per, si la forma no, el fons s segur que ha
plagut a l'Adelaida.

Al cap d'una hora ella torna al menjador amb una bata de color
crema, pentinada, perfumada, polida de cap a peus; les perles
volten la seva gorja. A mesura que el dia avana, la satisfacci
domina les petites causes d'enuig. L'Adelaida no arriba a la
cordialitat (perqu la cordialitat li s inaccessible), per
parla sense reticncies, amb estil pla i natural. En Lluci en
resta encantat.

Onze hores. El matrimoni s a punt de sortir cap a missa.
Truquen. La minyona torna de la porta amb un paquet llargarut.

En Lluci el desclou, sobtat per un pressentiment inexplicable.

Un sabre de joguina!

-Qu s aix? S'hauran equivocat?

L'Adelaida arrabassa l'embolcall de les mans d'En Lluci. Hi ha
una adrea que diu, amb totes les lletres:

A l'Illustre Senyor D. Lluci Montoriol, deg del Collegi de
Procuradors.

-Aix s que ja t'has posat en ridcul.

Aquestes paraules de l'Adelaida concentraven de tal manera
l'amargor de l'instant, que la resta del dia, malgrat de les
temptatives d'En Lluci, fou un seguit d'hores acerbes.


XIV

L'estiu s arribat. La senyora Montoriol planteja d'una manera
clara el problema de l'estiueig, i de seguida la seva soluci.
Ella, amb la cambrera anir a Viladrau, a la casa que tenen
llogada els seus pares. El senyor Montoriol ha de romandre a
Barcelona, vigilant els afers. Per curar de la seva persona i de
la casa li ser concedida la cuinera, la Genoveva.

-Qu li dirs, ara?- pensa En Lluci. No li manquen objeccions a
fer, contra aquest projecte. S'estima ms no dir-les: badar boca
s caure en una discussi. Fa dies que En Lluci experimenta la
necessitat fsica d'evitar discrdies conjugals: tem
l'argumentaci incisiva de la seva muller de la mateixa manera
que certes naturaleses temen les conflagracions atmosfriques.
Quan ella comena un argument, ell de bon grat correria al
dormitori ms recndit de la casa per sebollir el seu cap en la
tofa impenetrable dels matalassos.

No: discutir, no! L'Adelaida acaba d'exposar un projecte...
definitiu, com tots els que ella exposa: cal resignar-se amb la
mxima velocitat possible. Discutir, no: discutir, mai!

El dia 15 de juliol l'Adelaida ha partit vers la muntanya. El pis
resta endreadssim. Tots els quadres sn coberts de paper de
seda; totes les llnties sn embolicades amb glasses: nicament
la del menjador deixa pendent, fora l'embolcall, la tmida
bombeta que illuminar els pats nocturns del senyor Montoriol.
Ha desaparegut la quincalla de sobre el piano, i els jocs de caf
i cervesa que decoraven el trinxant i el bufet.

Dues figures de guix, imitaci bronze, i un gerro de cermica
japonesa, han fugit de llurs pedestals. A la taula del menjador
no es posa tapet: resta el linleum a la vista, brillant com una
superfcie oliosa.

Cadires enfundades, sofs enfundats.

En Lluci sent una tristor profunda. La desolaci que el volta s
ms punyent que la igualtat comunista de les casernes, els
convents i els collegis. Per tot arreu hi ha indicacions
escapades i intents sofocats. s una atmosfera d'avortament.

Les tres de la tarda. La Genoveva, amb el trasbals de la partida
de la mestressa, ha perdut l'oremus: els macarrons, dits a la
italiana, nedaven en una aigua copiosa i inspida; el biftec era
dur; el peix, massa tou.

Jeu en un sof, a la galeria, Totes les persianes sn abaixades,
i sent com el sol les bat brutalment, Hom respira una olor infame
de persiana nova, de pintura verda.

Quatre fmules (totes quatre aragoneses) renten plats alhora en
els pisos superiors de la casa. El celobert de les cuines
trontolla de llurs cants.

_Duerme, duerme, mi amito;
duerme, duerme, queridito..._

La intenci soporfera de la lletra s superada per la vehemncia
del crit.

En Lluci s infinitament malaurat.


XV

En Lluci dinava sol, sopava sol, dormia sol. Sentia amb tot els
sentits aquella absncia formidable. Si de primer antuvi rest
aclaparat, sense esma per a bellugar-se, el buit fsic que
constatava tothora engendr en sos dintres un corrent de
meditaci. La seva conscincia es desvetllava a salts.

Ara s al menjador esguardant la minyona, que despara la taula
amb una vivacitat joiosa, gaireb ocellvola. I pensa
interiorment:

-Pobreta! Tu tamb _la paties_.

Recordava moltes coses i n'endevinava d'altres. L'Adelaida havia
estat ben cruel, amb aquesta infeli Genoveva. Mai li ha donat
una orde, o li ha explicat una comissi, amb paraules simples i
estrictes: sempre ha conjuminat sarcasmes verinosos. Per exemple:
si, en parar la taula, la Genoveva s'havia oblidat de posar-li
cullera, no ha dit:

-Genoveva: porti'm una cullera, que no me'n ha posat;- sin:
-Genoveva: vost deu somniar que encara s al poble i que jo
estic disposada a menjar la sopa amb els dits.

La taxa dels aliments que la senyora destinava al servei era
exigua. Tot, dhuc el pa, era clos en armaris; la sal era tramesa
a la cuina a dosis setmanals invariables. Del cinyell de la
mestressa penjava un portaclaus on es reunien totes les de la
casa. Aix s'esdevenia que el seu pas per cambres i passadissos
era acompanyat d'un dringueig metllic com d'esperons.

La cuinera haur tingut mals de cap per a deseixir-se mitjanament
del seu ofici. Els blasmes constants de la senyora acabaven
d'atabalar-la.

Per qu romania a la casa? Ella, que era lliure de fugir, per qu
no havia fugit cent vegades? En Lluci s'ho demana fa estona. A
la fi creu endevinar que aquesta noia s feta de la ms pura
pasta d'agnus.

s probable que en trobar-se sola amb el senyor, amb un treball
mes feixuc, per infinitament menys fiscalitzat, ha fet un sospir
de deslliurana i ha mormolat: -Ai! quin pes m'he tret de sobre!-
convenuda, per, que el goig d'ara com l'infortuni d'abans eren
efectes d'una mecnica superior que debades voldrem modificar.

En Lluci com mes hi pensa, mes admira aquesta criatura anglica.
s petitona, de fsic insignificant, de cabells negres i d'ulls
clars, candorosos. Aquests ulls mostren una felicitat absoluta, a
hores d'ara.

Haur comprs que En Lluci ha sopat de gust. Pensa que en vint
minuts podr rentar plats, deixar la cuina endreada i colgar-se
al llit.

En Lluci voldria dir-li alguna cosa que establs entre tots dos
una implcita relaci de companyonatge, una callada
intelligncia de vctimes.

-Genoveva...- fa suaument.

-Mani, senyoret- respon ella amb amable eixoriviment.

-Que em fars, dem, per dinar?

-Ai! el que vost vulgui, senyoret.

-El que jo vulgui... el que jo vulgui!...- mormola de baix en
baix En Lluci. I aquests mots li caminen cor endins amb un aire
div de novetat, li causen una sensaci tan forta, que resta amb
la mirada fixa, sense veure res, oblidat del lloc, de l'hora i de
la Genoveva.

-El que jo vulgui... Du meu!... el que jo vulgui!...

La minyona, mentre dura aquest monleg, s'est plantada en mig
del menjador amb una safata a les mans. Guaita el senyor amb una
mica d'esverament. Qu pot tenir? Li fa por que no demani plats
massa difcils, desprs de rumiar tant. Dues vegades ha estat a
punt de dir-li alguna cosa per retornar-lo del seu encaparrament.
No gosa. A la fi (la safata plena de vaixella li pesa d'una fais
intolerable) es decideix. Diu, amb humilitat:

-Ja ha pensat el que vol, per dinar, senyoret?

En Lluci fa com si es deixonds, i respon, amb una dolcesa
infinita:

-Fes el que vulguis, Genoveva.


XVI

En Lluci seu davant d'una tauleta de l'Orxateria Valenciana.
L'altssima volta dels arbres projecta una ombra majestuosa.
Corre un aire fresquvol gaireb. Els tramvies d'imperial passen
plens de persones gaudint el lleure ben guanyat. Una msica
ambulant escampa les notes d'un vals viens. L'orxata s saborosa
i gelada. Cau la tarda.

En Lluci xucla vidament totes aquestes benaurances efmeres. I
medita. Es troba, tanmateix, en un oasi de la seva existncia
conjugal. Per res ms que en un oasi. Altre temps, aquesta hora
tindria per a ell una beutat perfecta. Ara no, definitivament no:
la delcia que comenava de sentir llangueix de pressa dessota el
pes d'una temor o d'una recordana. Avui s divendres: dem a la
tarda hom ha de pendre el tren i presentar-se a Viladrau, davant
de l'Adelaida.

Per centsima volta pretn explicar-se com s possible que un
home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La
seva exaltaci de tfic convalescent li sembla una tragdia
horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi conceb,
sin de l'acudit (imbcil!) de creure'l personificat en
l'Adelaida.

Vet aqu la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la
passi amorosa; vet aqu la muller posseint, com sa germana
Angelina, totes les virtuts domstiques i, de ms a ms, l'encs
que embriaga i el foc que arravata!

Li escapa una interjecci potent.

D'aqu estant veu amb una exactitud fotogrfica l'poca del seu
prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i
es sent tan b que s'apunyegaria. Parla amb vehemncia, i escolta
sempre la resposta que desitja; mira amb illusi, i no veu altra
cosa que un parads imminent. Era boig.

Mentre En Lluci s'abandonava alternativament a la clera o
l'enyorana, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacfic s'ha
convertit en hurac furis. Les taules resten desertes en pocs
segons. En Lluci paga i fuig. La ventada continua amb fora
creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant
(pltans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb
un prudent instint de caragols. Un quiosc de peridics ha retirat
cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiads. Un senyor
persegueix el barret, que li fuig veloment i hbilment, com si
fos una bestiola plena de malcia. Baten portes i finestres. En
algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents
mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn
en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena
de desesperaci dramtica. El _trolley_ d'un tramvia branda a
l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.

Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de
gallina, i experimenten una vaga terror que gaireb les fa
crrer.

En Lluci tamb s'apressa: li fa pena de veure's en mig de la
tempesta amb el seu impecable pantalon de franella blanca i les
seves cndides sabates de lona.


XVII

El dissabte. En Lluci puja a Viladrau per passar-hi el diumenge
i el dilluns.

s nit fosca quan hi arriba. Els reflectors de l'autombil
enlluernen la gent que espera a la plaa--fi del viatge. Hi ha
cridadissa, salutacions, besades, estretes de m. Al capdavall
d'una estona de recerca es troba davant de l'Adelaida i de la
seva cunyada. La primera absncia es finida: l'unitat matrimonial
es ref en aquell moment. En Lluci creu obligat fer alguna
demostraci afectuosa. Esfora la veu per a donar-li un to
enjogaat i s'atansa a l'Adelaida per abraar-la. Ella no est
per a abraades. -Vs, home, vs.

Amb tot, En Lluci s convenut de no haver intentat cometre cap
bestiesa: a quatre passes d'ell, un marit que arriba ha besat
discretament la muller que l'esperava.

No entn aquesta esquerperia de l'Adelaida: creia afalagar-la i
resulta que la molesta.

-Aquesta dona resulta horrorosament complicada.

No tant: l'Adelaida no s cap jeroglfic. Si refusa tota
manyagueria, s que t pressa per esdevenir una senyora burgesa,
en folgada possessi del seu paper. Li sabria greu que la gent
records que sols fa sis mesos que s casada; li sabria greu,
sobretot, fer-la-en recordar amb puerilitats idlliques.

Havent sopat, la senyora Montoriol ha dit al seu esps:

-No facis compliments; si vols anar a fer una partida de billar,
vs-hi. No m'esperis: anir al casino amb l'Eullia.

En Lluci obeeix. Estaria content d'aquesta combinaci si no fos
que augmenta el desconcert de les seves idees. Tanmateix en eixir
de casa i sentir-se tot sol en la nit muntanyana, fa un sospir
voluptus.

Ella, mentrestant, s'ha rentat la boca i ha restaurat un xic la
seva _toilette_. No ho necessitava: es mou tot el dia amb un
encarcarament especial que no desplaa un sol cabell ni entela
l'esmalt de les ungles.

L'Eullia ha tingut ms feina que sa germana gran: tota la tarda
ha estat d'excursi, i ara s'ha de canviar tota la roba. Al cap
de deu minuts ha descendit corrents de la seva cambra, roja i
pantejant.

Han eixit al carrer. Fa una nit meravellosa. El cel lmpid de
muntanya brilla esplndidament i amb una dolcesa!... Davall seu
hom diria que no pot existir ni una pedra insensible.

Colpida per aquesta impressi, l'Eullia mormola:

-La carena de Matagalls sembla el llom d'un monstre endormiscat:
oi?

L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva
germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple!

A la porta del sal, l'Eullia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de
tancar-se aqu dins, amb aquesta nit tan formosa!

Ara l'Adelaida ni l'ha mirada: est completament alliberada de
romanticismes, ella. s tota satisfeta d'anar al sal. Mentre
s'hi encamina es sent una senyora respectable que t el marit als
billars i que acompanya la germana soltera perqu es diverteixi
honestament. Aquesta funci que ara comena d'exercir l'encanta:
hi gaudeix una de les delcies ms estimades del matrimoni.

El sal s gaireb ple. Les dues germanes troben aviat dues
colles, que els ofereixen seient. L'Adelaida, com s de llei,
resta installada entre les senyores casades; l'Eullia entre
cinc amigues que no arriben a disset anys: cadascuna al seu lloc.

El pianista, jovencell ros que s'engreixa a mesura que avana
l'estiu, es posa a tocar el preludi d'una canoneta francesa. Ix
una infeli _coupletiste_ i canta:

_Ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai chercher fortune;
ce soir, quand il fera noir,
je m'en irai au clair de lune..."_

La can s molt ms tendra que maliciosa; per l'Adelaida
comena de creure ofesa la seva virtut, i sobretot la de la seva
germana. Es va capficant rpidament: cada cop la can li sembla
ms plena de perversitats, i la roba de la cantant ms escotada.
No pot ms: s'aixeca. El seu bust sobrex entre els caps de
l'auditori. Est roja de preocupaci. -Anem, Eullia: aquestes
coses no es poden veure ni sentir.- L'Eullia la mira un moment,
esbalada, sense acabar d'entendre; i, quan veu que comena de
caminar cap a la sortida, la segueix d'esma.

Murmuri general. L'assemblea comenta el cop. La veu de la
_chanteuse  voix_ gaireb no se sent.

Algunes mares, professionals dels escrpols, han restat fortament
inquietes: no saben quin partit pendrien. Ni el gest ni el
vestuari de la cantant els semblen cap cosa impdica, per la
canoneta les posa en un comproms ferstec: si de deb s
indecent, passen per cniques o per ignorar el francs.

La inrcia resol aquests dubtes: ning no segueix l'Adelaida. De
fet, doncs, la seva retirada comena a convertir-se en tema
satric.

Un amic es presenta als billars i conta el fet. En Lluci,
cuita-corrents, abandona el joc i surt al defora.


XVIII

Per b que En Lluci sort apressadament del Casino, quan fou al
mig del carrer hagu de preguntar-se on anava i quina cosa feia.
Havia fugit dels volts del billar comprenent que estava servint
de resclosa a una allau de comentaris impacients. Altrament no
tenia cap nsia de dormir, perqu es sentia neguits i capficat.
Tampoc volia, a cop calent, trobar-se davant de la protagonista:
la conversa que tal vegada hi hauria de sostenir li feia basarda.

A la fi prengu partit: passejaria sota la llum dels estels.

La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu
s'esqueia a deu minuts de la vila, en el cam de Sant Maral.
Aquest cam seguia En Lluci, amb la intenci d'endinsar-se un
poc en a boscria. Per, en sser en front de la casa,
irreflexivament, adre els ulls a la finestra de la seva cambra:
els porticons eren closos i, a travs de les clivelles traspuaven
llum.

L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per
dormir. La _toilette_ nocturna, cientficament complexa, no devia
pas sser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se
el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions
devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un
trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al
lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i
untaments. Coneixia de memria totes les incidncies d'aquesta
hora ntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit
estant. Li causava ms pena que goig. L'Adelaida tenia el do
lamentable de convertir en feixuga litrgia els seus actes ms
frvols: la sal i la mel li eren estranys.

Una veu, voluntriament apagada, tragu En Lluci d'aquella
evocaci consirosa.

-Pst!... Pst!...

Era l'Eullia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la
foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braos i la
clara brusa que duia.

-Qu fas, aqu, a aqueixes hores?- li digu En Lluci de baix en
baix.

-Prenc la fresca per llevar-me la sofocaci. Ja ho saps: oi?

En Lluci cuidava de fingir una ignorncia absoluta, amb
l'objecte de sentir una nova versi de l'esdeveniment que
l'encaparrava; pero es repens de seguida i declar la veritat.

-S: Ja m'ho han dit en els billars.

-Ha estat un cop de teatre. Ai! et juro que hauria dat un any de
vida per no haver-m'hi trobat embolicada. Fins que hem estat al
carrer no he ents ben b el que fiem. De seguida m'ha agafat
una angnia i una vergonya!

L'accent ingenu de la donzella, que semblava absolutament segura
d'sser compresa, commogu En Lluci fins al punt d'encomanar-li
un gran desig de confidncia. A la fi parlaria amb alg a cor
obert!... Els llavis se descloen... Per aquelles escletxes
resplendint en la finestra de l'Adelaida li imposaren reserva:
s'acovard. Noms tingu coratge per a sospirar.

-M'ha sorprs molt!... M'ha sorprs molt!...

-I a mi. L'Adelaida no era pas d'aquesta manera!: al revs. Pensa
que mentre ha estat soltera s'ha divertit esgarrifant la tieta
Llusa amb mostres de despreocupaci. No ho diguis a ning.
Aquest couplet que ha provocat la nostra retirada l'ha cantat
ella mateixa cent vegades. El tenim a casa en un nmero de _Paris
qui chante_.

-S que s paradoxal, aix!- mormolava ell.

Restaren callats uns moments, sense mirar-se.

-Haurem de plegar: si alg passs pensaria que estem conspirant.
Bona nit, Lluci.

La clara silueta s'esva de sobte: el marc de la finestra rest
tot fosc, i En Lluci es sent ms abandonat que mai.

D'esma continu pujant entre faigs i castanyers, que entenebrien
progressivament la seva ruta. La funci del Casino ja es devia
haver acabat, puix que no en venia cap remor de msica ni de
parloteig: la nit muntanyana resplendia tota pura i deserta.

-Qu diferents sn les dues germanes!- pensava el malavirat, tot
assaborint la negligncia graciosa i la fresca vivacitat de la
seva cunyada. Per molt que la castiguessin els anys i s'amargus
el seu esperit en l'espectativa d'un matrimoni aventatjs, mai no
esdevindria una dona eixuta i encarcarada com l'Adelaida:
n'estava segur.

-Deus haver badat molt!- deia parlant amb ell mateix. -Quan
tenies divuit o vint anys, al teu entorn b hi devia haver una
minyona de disset, com ara l'Eullia.

Un record el sobt. El seu passat no era un erm: una amor hi
floria en la llinda mateixa de la joventut. D'aix feia vint
anys. Els episodis li revenien a la memria, illuminats per una
claror novella.

El pis primer de la seva casa acabava d'sser llogat a una
nombrosa famlia estrangera. Els uns deien que era belga; els
altres que era italiana. Els dos parers eren mig certs: el cap
era belga; la seva muller italiana. En Lluci encara no en
coneixia ning. Per cada vespre, quan ell era al llit i
comenava a ensopir-se, sentia unes passes rpides damunt del
sostre, enrenou de cadires que es movien, de calaixos que es
tancaven. Desprs, quietud. Finalment dos cops secs separats per
un interval breu. Silenci definitiu.

Aviat dedu que els cops secs eren originats per la caiguda d'un
parell de sabates. La trepidaci del sostre feia suposar que es
tractava d'un greu calat baronvol.

Contra aquesta suposana, En Lluci sab aviat que la persona
ocupant la cambra superior de la seva era una noia de setze o
disset anys, de peu exquisidament mesurat. El seu inters fou
despert tot seguit. Es colgava al llit puntualment per esperar la
irrupci de la veneta. Els seus somnis d'adolescncia, amb
l'auxili d'aquella fressa, adquirien una mena de precisi que els
feia ms saborosos. Damunt del sostre, que sos ulls no cessaven
de mirar, una donzella es desvestia.

Naturalment, volgu conixer-la aviat. Les diverses maniobres que
realitzava per topar-la a l'escala, per atrapar-la al balc o a
la galeria, finalment reeixiren: la vei. Era una criatura
deliciosa. Bruna, esvelta, en son rostre d'or mat resplendien els
ulls, d'una verdor i una suggesti plenament martimes. La
lleugeresa dels seus gestos indicava prou que era ella la vena
de les corredisses nocturnes.

Desprs de veure-la, En Lluci volgu parlar-li. Per la seva
timidesa exigia, per a fer-ho, una ocasi voltada de secret o
cenyida de parences irreprotxables: escometre-la a l'escala,
sense motiu justificat, quan tota sola entrava o sortia de casa,
li semblava massa comprometedor: la idea d'atansar-se-li al
carrer el trasbalsava.

Un diumenge al mat, el seu carrer s'ompl d'un rebombori
inusitat. Un tramvia acabava d'agafar una velleta. En Lluci
s'aboc a la barana tot just en l'instant que, a pes de braos,
l'entraven a la farmcia. Algun vianant sensible i impulsiu
interpellava el cotxer amb paraules iracundes. Al voltant del
tramvia s'era congriat un aplec de badocs i de comentaristes.
L'esguard d'En Lluci ressegu els balcons. En alar els ulls al
balc de sobre, el seu esguard xoc amb el de la veneta, que era
ple d'interrogacions: segurament acabava d'abocar-se i no havia
vist res.

-Qu ha estat?- deman amb una naturalitat anglica, i amb un
deix d'estrangeria en l'accent.

Ell li ho cont amb vehemncia excessiva: dhuc s'atrev a fer
unes vulgars reflexions sobre els tramvies i llurs perills.

Tant se val: des d'aquell dia parlaren sovint, ads en l'escala,
ads en el balc. Ell estudiava la manera de multiplicar les
avinenteses de conversa; per el seu supervit de seny i de temor
li desfeia de dies els projectes que havia combinat de nits.

Tanmateix tingu pit per a confessar a la seva vena que les
habitacions llurs s'esqueien precisament l'una damunt de l'altra.
Ella no se n'estrany gens: probablement ja ho sabia. Encoratjat,
li comunic que cada vespre, sentia distintament el cop de les
seves sabatetes quan queien en terra. Ella rigu de grat, i
promet que les llanaria amb ms fora que mai. Tal confidncia
introdu en la seva fantasia un element dolcssim i torbador.
D'aquella hora en avant, qualsevol soroll que es produs en el
sostre de la seva cambra, li semblava un missatge clandest. Al
vespre, sobretot, escoltava ansiosament: a estones contenia la
respiraci, i els polsos li bategaven amb violncia.

Estava enamorat: era evident. I ella no es mostrava pas
impassible. Arribaren a escriure's. Malgrat de les precaucions
que ell no deixava de pendre per tal de no sser descobert, el
venat coneixia fins a quin punt l'interessaven les accions i
pensaments de la noia del primer pis. L'Angelina tamb. Un dia
fu a En Lluci una colla d'advertiments, ms aviat germanvols
que autoritaris. Berta (la noia del primer pis) semblava una
excellent minyona: contra la seva famlia no hi havia res a dir;
per, es tractava de gent estrangera, d'educaci un poc diversa
de la seva. Havien viscut a Blgica, a Itlia: dem qui sap vers
quin punt partirien. No li deia pas que renuncis a parlar-li,
sin que obrs amb prudncia a fi de no trobar-se obligat a
pendre un determini prematur. Almenys convindria que espers la
major edat per a contraure un comproms formal.

Aquesta prdica, amb tot i la mesura amb qu fou feta, trastoc
el curs de les seves idees. Malfiances que eren gaireb
condormides, a l'encs de la passi creixent, tingueren una
revifalla.

Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els
seus pensaments es deformaven d'una fais fantstica. A moments
es veia convertit en una joguina: tota la famlia del primer pis
es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament.
Berta representava una comdia infame. Llavors, en el gran
silenci, sent clarament el soroll d'un balc que s'obria... Un
soroll molt prxim. Potser era el balc de Berta. Salt del llit,
es mig vest i tragu el cap al defora.

Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana.

-On vas?- li digu. -Tampoc vols dormir?

-No. No puc. He sentit com obries el balc, i he vingut a veure
qu et passava.

-No res. Gaireb cada vespre surto una estona a orejar-me.
M'agrada.

Els dubtes d'En Lluci tan aviat creixien com minvaven.
Contemplar la veneta en aquella hora, en mig de la solitud del
carrer, el commovia; pero el seu mag no cessava de barrinar a
propsit d'aquesta aparici extraordinria. Semblava un truc de
dona maligna. Potser formava part d'un pla tenebrs!

Inhbil per a ocultar les fluctuacions del seu esperit, a mitges
paraules confess a Berta el que li passava. Ella, amb una
gravetat quasi pueril, li respongu que la seva germana tenia
ra: calia que tots dos reprimissin la fuga de llurs sentiments.
Per sa banda era resolta a fer-ho: des d'ara suspenia la
correspondncia i defugiria les entrevistes. Si anys a venir,
quan fossin un home i una dona, seguien estimant-se, llavors
seria temps de relligar les relacions.

En Lluci l'escoltava amb una pena pregonssima, per no trobava
pas el crit apassionat que podia aturar aquell torrent de
projectes austers. Estava atut, com davant d'una fora fatdica.
A penes tenia esma per a mormolar:

-Vols dir, Berta? Vols dir que tot aix s necessari?

Aquella entrevista fou, efectivament, la darrera. Ell part pocs
dies desprs cap a la masia. Quan en torn, la famlia
belgo-italiana s'havia mudat de pis.

* * *

L'evocaci d'aquests episodis el feia enrogir. Els sentia a una
distncia desesperant i enternidora. Com en un pesombre, la ment
li suggeria accions que no podia fer i paraules que no podia dir.

* * *

Era casat. Tenia quaranta anys. La joventut, per primera volta,
li aparegu com una festa llunyana i interdita.


XIX

Dos mesos desprs de tornar de fora, l'Adelaida es declar
vctima d'una malaltia gastrointestinal.

El Dr. Gay la visit repetidament i la subject a un rgim
estret. Ella el segu amb una fidelitat aferrissada. No s'ajupia
mai, volent evitar tota compressi de les vsceres malaltisses.
Menjava una llista exigua d'aliments, cuits d'una manera
invariable. Bevia aigua d'Evian. Desprs de cada pat jeia dues
hores, sense rebaixar ni un minut.

Malgrat d'aquest rigorisme, el guariment no venia. Decebuda del
Dr. Gay, consult el Dr. Roure.

Aquest fams especialista, format a Alemanya, creia que els
estmacs malalts havien d'sser reeducats. El tractament que els
convenia era ms aviat de lluita, d'oposici, que no pas de
complaena. Desprs d'analitzar tots els sucs i secrecions del
seu organisme prescrigu a l'Adelaida un formidable pla de
sobrealimentaci: mantega, illimitadament; cacau amb malt totes
les tardes; farines copioses en cada pat; ous a desdir, rosbif.

Al cap de tres mesos l'Adelaida abandon el Dr. Roure amb una
irritaci general de totes les mucoses.

Les experincies fallides la posaven de mal humor, per no li
llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de
misticisme mdic, en les prctiques del qual consumia una aspra
fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobr
aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la
seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los
i fer-los confidncies minucioses. Les persones gaudint bona
salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament
es trobava en un perode de benanana fsica. Aix vol dir que no
coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, per no
compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges
ordinries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la
seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fstic o
de displicncia. Llurs pats eren tristos com una litrgia
funeral.

* * *

Un dia l'Adelaida ha sentit contar els miracles del Dr.
Maristany. Els hi ha reportats la seva amiga Ferrer, dona grassa,
propaganda vivent. Un any endarrera no assimilava res: era magra
i s'aflaquia encara; tothom la dava per morta. El Dr. Maristany
l'ha salvada: ara ho paeix tot amb una energia d'estru i s
robusta com una torre.

-Toqui, toqui- diu, tot invitant l'Adelaida a una srie de
comprovacions tctils.

-Pegui, pegui- insisteix amb orgull.

I, verament, els cops sonaven a carn magnfica, a plenitud
atapeda.

L'Adelaida sentia com la seva fe es concretava de bell nou a
l'entorn d'un nom illustre. La senyora Ferrer reia de tot cor,
lluint dos rengles de dents lluminoses: semblava un anunci de
dentfric.

A tots els malalts de l'estmac i el ventre el Dr. Maristany,
invariablement, els ordena que romanguin al llit durant quatre,
cinc o sis setmanes, els imposa una dieta lctica i els fa
massatge cada dia.

Tota la celebrada cincia del Dr. Maristany consisteix a aquest
massatge que hom s'inclina a creure originari del Jap--ptria,
per altra banda, del _jiu-jitsu_.

El Dr. Maristany s un dels metges ms lacnics de Barcelona; a
penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un
Du-vos-guard: dies, ni aix.

-Du lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou
es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La
severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticis.

-Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.

-B, molt b; per tinc la llengua molt blanca.

-Prengui xacolata i la tindr negra.

Silenci.

El Dr. Maristany s'atansa al llit de la pacient i amb un moviment
segur fa crrer avall les flassades. El ventre immaternal de la
senyora Montoriol brilla ms blanc que el lli de les robes. Al
seu damunt hi escampen una polsina lleu. El doctor, en mnegues
de camisa, comena el massatge. Ella migclou els ulls. En tota la
cambra impera una calma greu. Noms s'hi sent un frec tnue
suavssim, com de sedes.

* * *

El Dr. Maristany, desprs de quaranta cinc sessions de massatge,
comunica a l'Adelaida que s finit el tractament i que pot
llevar-se quan li plagui. Malgrat de la seva impassibilitat,
l'Adelaida frisava per rependre la vida activa. No esper, doncs,
que li tornessin a dir: l'endem era llevada.

Hom ha de creure en el Dr. Maristany i en la seva teraputica,
tan eficient com simple.

El ventre no sembla pas el mateix: abans era aplanat i flccid;
ara s turgent. La senyora Montoriol passa belles estones
contemplant el prodigi davant del mirall de tres llunes.

El seu marit, excepcionalment adms a una d'aquestes
contemplacions, resta bocabadat. No ho hauria dit mai. En el seu
mag s'opera una rara associaci d'imatges. La confessa? No la
confessa? Vol i dol. Sospita que, en el fons del fons, el seu
pensament no s gaire lgic. Per qu hi fa? Un hom no s segur
de res: la vida s plena de misteri. Parla.

-Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot aix s efecte del
massatge?

-Qu vols dir?- respon ella redreant-se enrgicament, com qui
rebutja una suposana avorrible. -Potser s que et plauria de
veure'm sortir d'un tripijoc per a entrar en un altre de ms
greu!... Ets un tranquil. No penses ms que en tu: la meva salut,
el meu reps, davant de qualsevol illusi teva, no sn res. La
paternitat!... Ves a quina hora es desvetllen, al cor del senyor
Montoriol, els sentiments de paternitat!... una vocaci sobtada:
oi? Sents alguna veu interior potser?

L'Adelaida fin la seva rplica amb una rialleta nerviosa. En
Lluci no respongue un mot. Era la segona vegada que en una
conversa conjugal feia explosi el tema de la descendncia: calia
abandonar-lo.

Els somnis de l'Adelaida, a hores d'ara, seguien una via
sobiranament personal. Durant els interminables ocis que li ha
imposat el tractament, ha elaborat tot un projecte de vida nova.
Vol reingressar en la societat d'una fais una mica solemne.
Resoltament arranjar la casa, fent-hi reformes radicals. Desprs
procurar crear un sal. Seria estpid que una dona com ella
renuncis a tenir un relleu propi dins la societat barcelonina.
En Lluci (qui ho dubta?) s un esperit mansuet. Ella no ha
cessat de punxar-lo per tal de desvetllar-li ambicions, anhels de
grandesa... Tot ha estat endebades.

Com a conseqncia d'aquestes reflexions l'Adelaida sollicita
del seu marit l'atorgament d'un crdit extraordinari. Li fou
concedit _ipso facto_, sense regateig de cap mena, gaireb amb
una joia ntima.

-Fes, fes... Tot em sembla molt b- anava dient En Lluci.
Imaginar l'Adelaida enderiada en restauracions i compres li
semblava una garantia de reps; sospitar que s'encaminava a la
creaci d'un mn particular, una promesa d'oblit. La seva divisa
actual s aquesta: Vegetar en la penombra.

Llavors que l'Adelaida contempla el crdit en les seves mans, el
seu coratge defalleix un poc. Havia pensat anar molt de pressa a
complir el programa de reformes: ara creu que val ms no
precipitar-se. Set mil pessetes ben repartides basten per a fer
moltes coses.

Passa tres setmanes visitant botigues de mobles i de tapisseria.
Apunta preus i fa pressupostos. Pren mesures sense reps: el seu
cinyell habitual, estant per casa, s una cinta mtrica.

Al capdavall d'aquesta febre de clculs, els seus anhels
d'innovaci han esdevingut considerablement modestos. Hi ha
moltes coses que poden passar. S'acontenta de fer empaperar de
nou quatre habitacions; canvia l'entapissat de la sala; escampa
arreu una dotzena de coixins virolats i una collecci de
bibelots, que suren, inconfusibles sobre el to vetust del
moblatge.

La major part del crdit, tanmateix, resta intacte. L'Adelaida
resol esmerar-la en valors. D'aquesta manera pot realitzar tan
lentament com li plagui el seu pla de millores. I, si al
capdavall no el realitza, tindr sempre un petit capital a la
seva disposici.

Tanmateix, aquesta victria del seu tarann avaricis, li deixa
una frisana inguarible. Es llana a fer visites. Les persones
l'interessen mediocrement: la seva passi se'n va vers les coses.

Gaireb mai esguarda els ulls de la interlocutora: ms aviat li
observa els peus per valorar el calat que hi porta, o b les
mans per mor dels anells o b el pentinat per tal de descobrir
secrets de perruqueria. En sortir d'una visita pot fer
l'inventari de tots els mobles que hi ha vist, descrivint-los i
taxant-los amb una minuciositat absolutament tcnica.

Aquest esport li causava goigs i dolors intensssims: era la seva
ra d'existncia.

En Lluci, mentrestant, feia la viu-viu dins d'uns lmits que no
li havia assenyalat ning, per que ell coneixia meravellosament.

Les rbites de marit i muller eren slidament establertes.

Tal com vivien ara podien continuar vivint indefiniblement.


XX

De cop l'Adelaida s'enllit. Dues hores desprs la febre
l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que
s'havia apoderat d'ella ced algunes estones. Una tia seva
s'acost al llit i digu si no li plauria la visita de Mn. Ramir,
el seu confessor. -Vull combregar- respongu. I, amb lcida
vigoria, comen a donar ordes a tothom.

-En Lluci que vagi a cercar un cotxe. La cambrera que avisi tots
els vens i compri una dotzena de candeles. Obriu l'armari, i en
el calaix segon, a m dreta, trobareu una tovallola brodada per a
posar-la damunt la gira del llenol. Enceneu tots els llums de la
casa i deixeu oberta la porta del sal. Tots vosaltres
arrangeu-vos una mica. Tu, Eullia, treu-te el davantal.

Confess i combreg.

-Pel que pugui venir, doni'm l'extremaunci, Mn. Ramir.

Li feren les creus.

Quan tornaren a restar sols els de la casa, ella els preguntava:

-Qui hi havia, per aqu fora?

Li varen fer la llista.

-Ah, vaja! Veig que ha complert tothom. Els vens han respost.
dhuc la senyora del primer pis, que pateix tant per a pujar
l'escala...

De seguida s'ensop. Tres dies desprs, tocant les cinc de la
matinada, traspassava.

Llavors que enva la casa l'onada de les amistats i de les
coneixences, ja tot era posat en orde. El cadver, vestit amb un
hbit carmelit, jeia al despatx, convertit en capella ardent.

Una senyora vdua havia pres, _motu proprio_, una missi
asctica. Escometia a tots els visitants dient-los:

-Vingui, vingui: ja la veur. Ha restat molt b: sembla que
dormi.

De seguida els prenia per la m, i, vulgues no vulgues, els
condua davant del cadver i els obligava a mirar-lo d'aprop.

La mateixa senyora tractava, peridicament, aconsolar En Lluci.

-Fill meu, no t'ho prenguis aix. Ell te l'ha donat: Ell te la
pren.

En Lluci no plorava gens, en aquell instant: meditava amb
serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia
el seu matrimoni.

* * *

A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les
operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La
sepultura de la famlia Montoriol era gaireb curullada: calgu
que els enterramorts recollissin les despulles en un rec de
l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.

Gaireb tots els acompanyants decantaren els ulls de la fnebre
maniobra. Alguns els adreaven al paisatge, cercant-hi una
distracci o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra.
Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i
del Llobregat, que s'obiraven d'all estant, eren plenes d'ombra
i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant
del riu.

Closa la sepultura, En Lluci i el seu seguici davallaren amb pas
accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.

Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els
carrers, la lluminria de les botigues, la gran remor dels
vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Lluci una
mena de confort inesperat.

No gens menys, en arribant a casa abra la seva germana amb una
emoci profunda. No deia res: sanglotava i les llgrimes li
corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraat
d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre
entranyablement.

Els parents i els ntims que encara romanien a la casa, guaitaven
l'escena amb el cor commogut, per no en capien la significana.
Noms l'Angelina, a travs d'aquell silenci sanglotant, oa el
confs penediment del germ que torna a la llar desprs de dos
anys de viatge innecessari i ple de riscos.

Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacci
d'esperar que ell l'invits amb paraules explcites a rependre el
govern de la casa.

* * *

Des d'aquella hora l'Angelina romangu al costat del seu germ.
De bell antuvi es trob un poc cohibida. Mentre vivia la seva
cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, per no s'havia posat
en contacte amb l'orde interior de la casa. Du la'n guard! Ara
que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de
canvis i de novetats.

Consult, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagu
comprs que En Lluci no tenia cap afecci especial envers
l'estat de coses que cre la seva difunta muller, l'Angelina
reinstaur la tradici ntegrament.

En pocs dies, sense fressa ni ostentaci, aconsegu que la casa
toms a sser la d'abans, la de sempre. Llenols i estovalles
eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre
de coixins llampants que envaen tots els sofs i cadires. Es
suprim la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de
msica i el sal, que l'Adelaida obria nicament els dies de
rebre.

Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar
bugada? O els ingredients que s'esmeraven en la neteja
domstica? dhuc la flaire peculiar de la casa tornava a sser la
d'abans, la de sempre.

Aquesta restauraci de l'ambient afalagava els sentits d'En
Lluci. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una
atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmcia
vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutfera.

Tanmateix les exigncies del dol atuen o retardaven els efectes
d'aquesta trasmudana.

Li hauria plagut de tornar a oir una mica de msica. No era
possible: el venat hauria pres la cosa com a irreverncia greu.
I ell era incapa de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena.
S'acontent, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb
comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridcula,
aquesta interdicci social de fer msica durant el dol! Fra
lleig que, pocs dies desprs d'esdevenir una mort, la casa
morturia s'abrands de rapsdies joioses o de vils tonadetes de
carrer; per... Du meu!... un esperit fi i honrat b sabria
trobar una msica noblement consirosa que acompanys la dolor en
lloc d'escarnir-la!...

* * *

Dos dies desprs dels funerals, havent sopat, l'Angelina digu al
seu germ:

-Per qu no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?

Estava ben pensat, aix: abans de casar-se hi anava cada vespre.
Es pos l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren
al vestbul, davant de la porta, En Lluci prengu la claueta del
pis i la colloc a poc a poc en el seu portaclaus.

L'Angelina (capint tota significana d'aquell acte) mirava el seu
germ i somreia amb una anglica ironia.




LA SOSPITOSA VOLUPTAT


En Gens estava de pastor a un mas que s'escau ms amunt de Sant
Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, dhuc per a ell
mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspus aquella
bonhomia que s frec a frec de la imbecillitat.

Quan es llog ja va advertir-ho a l'amo: un cop cada mes havia de
donar-li perms per a anar a Granollers. No era pas una exigncia
exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussi.

L'amo del mas, En Ti, era un home sorrudament lacnic. No tingu
esma de preguntar-li qu hi havia d'anar a fer, a Granollers.
Pens que hi tenia parents. De fet, tant se li'n donava que fos
aix com una altra cosa. La qesti era que compls.

Complia a meravella: ni un cap de bestiar se li esgarriava, ni li
prenia mal. Dins la casa no feia mai nosa: hi vivia calladament i
humil com una bstia de ms. Amb prou feines, al pic de l'hivern,
gosava atansar-se a la llar i seure en l'escambell que hi tenia
assenyalat.

Sortia amb la ramada a punt d'alba; tornava a entrada de fosc.
Dormia a la cort mateixa, en un ja de palla. Hom no li coneixia
cap vici. L'amo n'estava content de deb. Havia arribat a
lloar-lo.

La mestressa, la Rosa, tan bon punt s'adon de les mensuals
escapatries del pastor, sent una incipient tafaneria: qu hi
anava a fer, a Granollers? Sis hores de cam (tres per a anar i
tres per a tornar) no es fan per qualsevol futesa. Comunic les
seves cavillacions a la filla gran, l'Anneta.

La filla gran va dir: -Sembla mig tocat. No s qu hi pot anar a
fer. Preguntem-li-ho.

-Fuig, dona!- respongu la mare.- No ens ho diria pas. Inventaria
qualsevol histria i comenaria a malfiar-se de nosaltres. Val
ms que l'espiem. Vejam si descobrim el seu secret.

L'Anneta no trig mols dies a tenir una conversa amb la pubilla
de can Pinells: li cont l'extraordinari costum del pastor. Totes
dues es posaren a rumiar. Qu hi devia anar a fer, a Granollers?

La pubilla, noia maliciosa, al capdavall insinu una hiptesi:

-Qui sap! Potser hi t un embolic... alguna donota...

-Vols dir?- fu l'Anneta badant la boca al comps d'un astorament
progressiu. -Tan lleig com s!

-Ui! Hi ha dones que no miren prim.

* * *

La mestressa del mas, tot anant a mercat a Sant Feliu, trob una
masovera dels encontorns. Parlaren de les collites, del bestiar,
dels fills. Finalment la Rosa va retreure el fet inexplicable. La
masovera hi digu la seva.

-Jo no estaria pas tranquila. Aix em fa olor de cosa dolenta.
Vols-t'hi jugar que fa contraban? L'altra setmana em varen dir
que a una masia, cap a la banda de Riells, hi ha un amagatall de
contrabandistes. Diu que hi entren unes dones primes, i en surten
d'all ms farcides. Ves qui et pot assegurar que el vostre
pastor no sigui de la colla! Parla-n'hi, al teu home.

La Rosa rest vivament inquieta.

En tornant a casa, cerc el seu marit. Era al camp, a fangar.
Mentre l'esperava, confi el seu neguit a l'Anneta. Totes dues,
tan bon punt aparegu en Ti, l'empenyeren cap a un rec de la
cuina. Amb gran misteri li contaren llurs temences. Semblava que
possessin algun indici vehement.

-Ja et fum!- s'exclam l'home. -Una vegada que ensopego el pastor
em sortiu amb aquests romansos! Sempre us deixeu entabanar.

Se les tragu del davant dient quatre sentncies ofensives per a
la mare, per a la filla i per a la generalitat de llur sexe.

Tanmateix l'home no romangu tan indiferent com feia veure. Les
inquietuds de la muller i de la filla l'assetjaven estretament:
no les podia esquivar. La visible excellncia del pastor podia,
fet i fet, no sser altra cosa que una estratagema per a
despistar sospites. Que tingus una _lloca_ a Granollers, tant se
li'n donava; pero la idea del contraban, diastre!, no
l'assossegava pas. Podia agafar-s'hi els dits sense com va ni com
costa. Sollicit parer del secretari de l'Ajuntament, que tenia
fama de persona honrada i saberuda.

-Quins dies sol anar a Granollers?- li pregunt.

-Crec que sempre s'escau a primer de mes.

-Doncs, si hi va sempre el mateix dia, pot sser una cosa
diferent de les que penseu vosaltres. Qui sap si aquest miny ha
coms un delicte i, mentre li segueixen causa, ha de presentar-se
al Jutjat un cop cada mes!... No fra res d'estrany. Mireu, fem
una cosa: jo, per la meva banda, escriur al secretari del
Jutjat, que s amic, i, si hi ha res, m'ho dir; vos,
mentrestant, feu-lo seguir: aix us costar poc.

Dit i fet. Precisament el dia 30 de setembre el pastor anunci
que l'endem aniria a Granollers. En Ti, al vespre, va
conjuminar l'espionatge. El faria seguir pel seu fill petit, un
marrec de tretze anys, llest com la guineu i caminador com cap
n'hi hagi.

-Amaga't b, Joan. Mira de no perdre'l de vista, per no t'hi
acostis massa. La fariem bona, si t'atrapava! Aquesta nit pots
dormir tranquil: jo vetllar. Tira't sobre el ja amb espardenyes
i tot.

En el vell rellotge de la casa havien tocat les tres de la
matinada. En Ti va sentir com llevaven la barra d'una porta
forana. Era la de la cort: no calia que ho mirs. Crid en Joan,
qui, d'un bot, va plantar-se a l'aguait vora el portal del barri.
Quan el pastor havia desaparegut drecera avall, eixiren pare i
fill amb una cautela considerablement exagerada. Parlaven en veu
molt baixa.

-Apa, Joan. Ull viu! Ja portes l'esmorzar? No tindrs pas por?

-Fugiu, home!

El vailet havia rebut amb passi aquella comanda extraordinria.
Les nsies d'aventura que flotaven, imprecises, en el seu
imaginar d'adolescent, ara es congriaven al volt d'una actuaci
concreta. Hi havia un principi de perill, un fons de sorpresa, la
nit, la presncia d'un crim inesbrinable...

-Ja hi som - mormol el marrec en comenar la persecuci. I una
tnue esgarrifana li segu tot el cos.

En l'enorme silenci sentia els cdols que s'esllavissaven sota
les passes del pastor. Ell curava de posar els peus en les vores,
damunt la pols o damunt les clapes d'herbei, per tal d'esmorteir
el seu trepig. De tant en tant aixecava els ulls. Els ombrvols
brancatges s'estenien i aprimaven sobre el firmament: hom veia
els estels entre les fulles, com uns fruits bategants.

Travess un fondal on creixien pollancres i falgueres; una
alenada humida li bes el rostre.

Algun cop s'aturava per escoltar les passes del pastor. El cor li
anava de pressa: semblava que li glats a la gorja.

Llavors que l'alba aclaria el cam, les emocions d'En Joan se
simplificaven fora. La rara embriaguesa que li havia encomanat
la tenebra, s'esvaa sobtadament. L'espionatge esdevenia ms
fcil. Caminava amb una joiosa descurana. S'ajupia per beure en
les fonts, gosava llanar rocs a unes granotes cantants en un
safaretx.

A quarts de set entraven a la vila de Granollers. El vailet sent
una impensada angnia: la gent no descobriria la seva missi
persecutria? Tot i aix, la seguia complint sense defalliments.
Voltaren una colla de carrers. El pastor s'atur un moment en una
fleca: en sort de seguida amb mitja lliura de pa. Desprs compr
a casa l'adroguer alguna cosa que, de lluny, hom no podia
endevinar. Encara fu parada en una taverna. A peu dret esmorz i
begu deu cntims de vi. El vailet, del carrer estant, no el
deixava d'ull.

Finit l'pat, el pastor adre les seves passes vers una
barberia. En Joan arrib a temps d'arrimar-se a la porta i sentir
com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren
i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un
d'aquells enormes raspalls cilndrics que el barber fa girar amb
totes dues mans. El pastor exhal un profund sospir que arrib
clarament a odes d'En Joan. La _toilette_ era enllestida. El
pastor pagava la despesa feta. El vailet apret a crrer fins a
la cantonada ms propera. Pens que s'acostaven els moments
tenebrosos. El presumpte criminal faria ads alguna cosa
reveladora.

Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La preco
intelligncia del miny s'inclinava a tmer una amor
clandestina.

La seva expectaci fou successivament burlada. El pastor prengu
el cam de retorn. Al cap de tres hores i mitja eren a la masia.

Tan bon punt el vailet s'esquitll dins la casa, tots els seus
l'enrotllaren.

-Qu has vist?

-Qu ha fet?

-On s'ha deturat?

El noi cont la histria amb nombre de detalls ociosos.

-Res ms? Vols dir, que no has badat? Vols dir?

Les dones no ho podien creure. Havien viscut massa dies amb
l'esperana d'esbrinar un misteri esborronador. Els simples
esdeveniments que els reportava En Joan les indignaven gaireb.

En Ti es decantava de nou vers l'optimisme. Sabia ja per
confidncia del secretari, que al Jutjat de Granollers no
coneixien ning amb les entresenyes del pastor. Estava friss per
a sortir de dubtes.

Crid el pastor i entr vigorosament en matria.

-Gens, estic content de vs; per, vatua Judes! si no
m'expliqueu pel clar el que us porta a Granollers, us ben juro
que a casa no hi fareu gaires dies!...

-Vaig a tallar-me els cabells- respongu el pastor amb un poc
d'esporuguiment.

-I ara! Per a tallar-vos els cabells, heu de fer sis o set hores
de cam? Que no hi ha barber, a sant Feliu i a sant Quirse i a
Castelltersol?

-s clar, que n'hi ha... per no es igual... no s igual...- deia
el pastor, somrient amb una vergonya pueril, -A Granollers, quan
acaben, em passen pel cap aquell raspall que sembla un corr...
Em fa un plaer, una delcia!... M'hi fonc.

En Ti no era un psicleg massa fi; per els trets d'aquell
rostre expressaven una recordana tan indiscutiblement dola, tan
palesament voluptuosa, que els dubtes li fugiren tot d'una.
Rondin encara, amb sornegueria:

-Vaja! Alabat siga Du!

I se n'an a l'encontre de les dones, alegrat per la selecta idea
d'esbroncar-les.




LAL


La Isabel era una dona dolcssima i poruga. El seu marit,
l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gaireb tot l'any.
Ordinriament mostrava un gnit aspriu i malagrads. Trobava
invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits,
incmodes; els criats, negligents. Dins del vag, es barallava
amb els revisors i ofenia les opinions poltiques de tots els
seus companys de viatge.

La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades
que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaa. La seva
boca no cessava de lloar les grcies i providncies de la muller.
Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a
chor en el _water-schut_ i en les muntanyes russes; si n'era
temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.

En el venat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta
muller, qui servava, a despit del temps, un marit amors i
enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que
l'Ignasi, per aquests mons de Du, no era vctima de cap
enyorana irremeiable.

La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eullia,
per tothom li deia Lal. Aquest nom, vaga onomatopeia de
trompeta militar, li esqueia fora: suggeria una idea prou exacta
del seu tarann abrivadssim i desconcertant. La bonesa permanent
de la mare i la manyagueria peridica del pare eren una atmosfera
gens a propsit per a esmenar-la. Lal, a set anys, era una
criatura insuportable.

La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingus o no
vingus a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta
edat, aurora de la ra.

Una d'elles esdevingu en una botiga de la Tapineria. Mare i
filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lal. El dependent
s'entossudia en fer-li acceptar un calat evidentment desmesurat.
-Ha d'sser un parell ms petit- li advertia la mare. A la fi,
bo-i-rondinant, el dependent abast un parell de sabates d'un
nmero inferior, intent emprovar-lo a Lal, i, de seguida, amb
certa pedanteria professional, digu:

-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li
oferia.

Amb una gran amabilitat, la Isabel preg que li deixs fer una
temptativa a ella. Estir ben estirat el mitj, aconsegu que la
nena poss el peu com calia, i la sabata llisc suaument, sense
violncia. El sabater insinu un somrs de compliment:
s'endevinava, per, que estava una mica vexat. Lal, que havia
roms tota encongida, es redre llavors, i, mirant de fit a fit
el sabater, exclam, amb una veu d'espinguet immensament
sarcstica:

-Ho veus, que n'ets, de ruc?

Un altre dia la Isabel gos presentar-se amb Lal a casa de la
seva cosina Merc, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de
gent. La conversa, per, no resultava tan intensa i joiosa com
calia: un ensopiment enutjs s'emparava a poc a poc de
l'assemblea. Lal, doncs, fou acollida per tothom amb un inters
exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme
que cuidava esdevenir absolut. Lal responia amb llenguatge
desimbolt totes les interpellacions que se li adreaven.

-I que s eixerida!- deia l'un.

-Quin temps li t?- demanava l'altre.

-Noms set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!

Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien
dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La
conversa prenia volada. Un jove que havia roms en colloqui a
part amb una senyoreta molt illustrada (mecangrafa,
precisament), s'adon que la seva actitud comenava a desvetllar
una atenci excessiva.

Abandon polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers
Lal, digu quatre frases sense solta. Era papissot. En
sentir-lo, la boca de Lal inici un somriure burleta, que
rpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre
vivacssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adre
unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Du, Lal, calla!
Calla! No em comprometis.- Tota la fora expressiva i implorant
d'aquelles mirades fou intil. El jove continuava dient coses a
Lal i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconsegu. La
nena digu, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte:
-Ai! Aquest jove parla aviciat!

Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel
contava amb preferncia, no eren les pitjors, ni menys les
niques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es
desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla ser la meva
mort!- Per no tenia coratge per a pendre cap determini seris.
El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en
feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural
impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica
eixelebrada; per aquesta circumstncia ms aviat l'afalagava que
el captenia. Du l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!

Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvi de parer. Les
festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels
seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un collegi
de nens.

El director li presentava un veritable memorial de greuges.
Sembla que Lal, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels
nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dria
consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions
que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era
reconegut, i les coses marxaven passablement; per llavors que
els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que
encontinent comenava a insultar-los i a llanar-los terra dels
testos, provocant un rebombori indescriptible.

L'Ignasi, irritat, crid la seva filla per renyar-la davant del
director mateix. Lal comparegu amb l'esguard serenament
desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el
director li pos la m damunt del bra.

-Permeti'm. La meva professi consisteix precisament a educar, a
corregir, a esmenar les naturaleses puerils.

Amb veu profunda i amb entonaci pedaggica, adre a Lal una
exhortaci una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos
de paraula i d'obra; atorgava al sexe femen una missi de
tendresa, de pau i de concrdia; retreia, finalment, l'immortal
exemple de santa Teresa.

Lal havia resistit el serm a peu dret, sense bellugar-se. El
director l'esguardava amb esguard sollcit i investigador. Qu
en pensava, d'aquesta lli moral? Tanmateix havia colpit el seu
cor infantvol? No sentia un intern floriment de propsits
d'esmena?

Cal creure que no. Lal recordava una sessi del Senat la
ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare.
Digu:

-_No me ha convencido su seora._

I, corrents, va fer-se fonedissa.

El director s'al automticament de la cadira. L'Ignasi
l'acompany vers la porta mormolant excuses i projectes de
cstig. Va anar de poc que no li escaps el riure: el cop de Lal
feia grcia.

Feia grcia, per revelava un desvergonyiment perills. Resolgu
de tancar la seva filla en un pensionat.

La Isabel, un cop sola, romangu trista, per assossegada. La
resignaci trig poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia
una quietud, un desenfeinament!... Hauria dit que tornava a sser
en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva
nica ra de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions,
efmeres i arravatadores, de l'Ignasi.

L'hivern s'escol pacficament. L'estiu suscit un problema.
Calia treure Lal del pensionat. Marit i muller acordaren que la
millor cosa fra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas,
a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal
vegada ablanirien el seu gnit. De ms a ms, els perills del
camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.

Fins que Lal fu disset anys, aquest rgim mixt (hivern al
pensionat, estiu a la masia) reeix mediocrement. Les monges del
collegi no arribaven a reprimir les rauxes de Lal, per se'n
defensaven amb astcia i energia. L'avi era talment sedut per la
seva nta, que tolerava benignament totes les malvestats que
comportava la seva trepidant presncia. Les gallines mortes a
cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos
nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com
l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.

Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succs
absolutament nou. La Isabel reb un telegrama del seu pare que
deia:

Lal desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell.
Estic desesperat. Obre enquesta.

La mare, desprs de sanglotar a bastament, sort al carrer sense
saber on anava. D'esma es dirig a l'estaci de Frana: passej
pels molls; interrog els empleats. Un d'ells li assegur que
aquest mat havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa,
prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i
un canotier de palla verda. En escoltar l'evocaci del canotier,
la mare hagu d'arrambar-se a un vag per no caure esblaimada: la
seva filla era a Barcelona.

Aix que fou retornada sort de l'estaci i se n'an a casa per
tal de madurar un determini. Pel cam va deturar-la un gran amic
de l'Ignasi. Desprs de demanar-li noves del seu esps, afeg:
-Per la seva filla no li'n demano, perqu acabo de veure-la al
Pla de la Boqueria.

La Isabel hagu de vncer un tremolor que amenaava tirar-la a
terra, i mormol d'esma, gaireb afnica:

-Ah! s... s fcil...

Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Per cap a temps la
delatadora transcendncia d'aquesta pregunta, i tract de pendre
comiat immediatament.

Al cap d'una hora d'sser a casa pregant la intercessi de tots
els sants i santes per a la reconquesta de Lal, Lal comparegu.
No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llgrimes;
tampoc ret el cos amb defalliments de culpable, ni abra els
genolls maternals amb un anhel de perd: el seu posat era
d'assegurana. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, an per
abraar-la, va dir:

-Mam, estalviem escenes. S que acabo de fer un disbarat; per
no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.

Ajud la seva mare a seure en un sof, i crid la minyona perqu
li fes una tassa de tilla. De seguida va tancar-se a la seva
cambra amb pany i clau.

La pronstiga de Lal no trig a complir-se. Un senyor d'aspecte
honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume
Rosell. Li cont que tenia un germ de nom Jordi, que feia dos
mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust,
sin a desgrat per guarir d'una colla de malalties
indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Ads,
que tot just s'iniciava la seva convalescncia, conegu Lal.
S'engrescaren... i avui, en el primer tren han vingut plegats a
Barcelona. El seu germ li ha pregat que ans a demanar la m de
Lal; per ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El
seu germ Jordi s un tarambana, un tabalot, un tros de carn
abjecta. No t salvaci fsica ni moral. Val ms, infinitament
ms, que, de com acord, tractin de separar-los que no pas que
consentin una uni monstruosa. La seva honradesa no li ha perms
d'usar un altre llenguatge.

En Jaume Rosell ha estat digne i pattic. La Isabel li estreny la
m amb gratitud i una emoci que, encara que fossin expressables,
ella no les podria pas expressar.

Una porta s'esbatana i apareix Lal. Diu: -Aquesta noia de la
qual vost parlava suara sc jo. Jo sc Lal, i desitjo dir-li a
soles quatre paraules.

La mare, es retira com si acabs de rebre un manament inexorable.
Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores En
Jaume Rosell fa aquest raonament:

-El que m'acaba de comunicar la seva filla s tan greu, que em
veig obligat a canviar de parer. Fra convenient casar-los. S,
fra convenient. Per no de seguida. No: cal que prviament fem
un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germ sent
vocaci d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en
un pensionat. Mentrestant jo exhortar En Jordi perqu reprengui
el bon cam. Si d'aqu a un any la seva conducta s honesta i la
seva salut s satisfactria, els casarem. Aprova aquest pla,
senyora?

-S... vost mateix...- gemeg la Isabel.

El visitant es retir parsimoniosament. Era un home d'uns trenta
cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible
aspiraci vers l'estil britnic. Era, innegablement, un home
honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi
havia un xic d'afectaci. Sentia amb claredat les suggestions de
la conscincia, per aix mateix escoltava una veueta interior
que li deia: -Manoi, que ho interpretes b!

No hi fa res: la Isabel, que no t prou serenitat per a esbrinar
aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc
alleujada. Almenys t una norma de conducta, un programa. Surt
amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al collegi. La noia hi
roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llgrimes,
escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la
repblica de Colmbia.

Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena
de report policac relatiu a la vida que menava el raptor de
Lal.

El del primer mes deia: Excellent conducta. Es colga a les deu
de la nit; es lleva a les set del mat. No pren caf ni alcohols.
Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secci de
correspondncia.

El del segon mes, deia: Confirmo el precedent.

El del mes tercer contenia aquests mots: L'he atrapat bevent una
copa de cognac. Comeno a malfiar-me. M'ha proms de no
tornar-hi. Veurem.

El quart report era aix: Hi tornem a ser. Ha fet foneds
l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de
cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota
esperana. Negoci perdut.

L'altra notcia que va rebre la Isabel era insuperablement
nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela morturia era en les
seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lal ho spiga!- Ella no es
veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre:
temia una escena aclaparadora.

Li escriuria... No: tampoc. El seu estil epistolar era incapa de
graduacions preparatries: si agafava la ploma li ho diria tot
d'una.

A la fi, la seva imaginaci, torturada, ensopeg amb un
procediment subtilssim: embolic bombons amb l'esquela
morturia.

-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta.
Pregunti-li com est i si vol alguna cosa.

L'omins paquet va produir instantniament el seu efecte: Lal,
sense temps de tastar un sol bomb, sab la mort del seu possible
marit.

No es trasbals gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de
vista estrictament prctic, va dir a la minyona:

-Ah! En Jordi s mort! Doncs jo qu hi faig, aqu dins? Ja pot
dir a la mam que dem sens falta vingui a recollir-me.




LA FORTUNA DELS MOLINES


I

Abans de la guerra, En Jordi Molines treia de la seva fbrica de
gneres de punt un profit mediocre. I volent, de totes passades,
arreconar cada any algun miler de pessetes, la seva llar tenia un
aire fora elemental i la seva famlia--muller, fill i filla--
feia la viu-viu amb una llangor malencnica.

Menjaven a bastament, mes sense fantasies. Anaven al cinematgraf
un cop a la setmana i al teatre un cop al mes. Tenien una minyona
per tot. La Natlia, la filla, duia capell sempre que sortia al
carrer; la seva mare en comprava un cada temporada, per no el
solia dur amb persistncia. Si li calia fer alguna cosa dins del
seu barri, allegant pretextos variats, usava mantellina. Totes
les robes de la muller i la filla es feien a casa, amb auxili
d'una cosidora de poques pretensions.

La guerra enderroc tot aquest sistema prudentssim. La fbrica
Molines experiment de sobte un increment de feina absolutament
fora de llei. Quan, arribada l'hora del balan, En Jordi
verificava en xifres radiants l'importncia exacta del benefici,
sent una mena d'embriaguesa que el trasbals de cap a peus. No
solament era esbalat del que tenia, sin de la enormitat del que
podia tenir. L'any vinent -mormolava- far tres vegades ms.

Al retornar a casa, la seva veu pregon amb entusiasme
l'esdeveniment d'una edat d'or.

-Dues centes mil pessetes, benefici net! Dues centes mil,
benefici net!

Altre temps, per cap cosa del mn hauria deixat anar davant de la
famlia la xifra exacta del seu guany. Si la muller li demanava
directament, ell mentia, deia una xifra ms petita de la
veritable. Aquesta ocultaci li semblava profundament salutfera.
Per la seva virtut, evitava que la imaginaci naturalment prdiga
de Rosa, sa muller i de Natlia, sa filla, s'engegus per
viaranys perillosos. De ms a ms, el seu posat d'home poc sorts
li servia per inculcar al fill una moral austera i per a
repellir amb energia les seves peticions pecuniries.

Avui no tenia forces per a fingir. Prou havia fet callant fins
ara la pluja de comandes ultra-pirenenques que queien sobre el
seu despatx. Es sentia freturs de comunicar la seva joia;
moriria si no ho feia.

-Dues centes mil pessetes, benefici net!

El seu crit estentori retruny en tots els mbits del pis i dhuc
s'escamp pels celoberts. Sense adonar-se'n, pare, muller i fills
es besaven i s'abraaven, amb llgrimes als ulls. Hom diria que
el senyor Molines tornava de fer fortuna en qualque terra
equatorial eriada de perills. Estava content, boig, delirant.

Alguna cosa sospitaven la mare i els fills, per la declaraci
entusiasta d'En Jordi els fu entreveure un panorama que no
gosaven esguardar ni en somnis. La famlia s'abandon durant
llarga estona a una xerradissa incongruent. nsies, projectes,
enveges, illusions, tot el bagatge impulsiu que ads portaven en
llurs dintres, sufocat per la sordidesa de l'ambient, ara
esclatava amb tumult. Ning tenia prou serenitat per exposar amb
orde el que volia.

A la fi, en mig de l'aldarull, el pare fu una proposta.

-Anem a sopar fora de casa, a un bon restaurant, voleu?

Per comenar la vida nova tots trobaren b la proposta paterna.
Les dones es travestiren amb una rapidesa sense exemple. Als set
minuts eren dispostos a sortir de casa.

-Beurem xampany?- pregunt la noia.

-Tant com en vulguis, filla- respongu En Jordi, amb una veu
profundament commosa.


II

Les previsions d'En Jordi s'acomplien. L'any 1916 era segur que
triplicava els beneficis del 1915. A corre-cuita havia construt
uns coberts de ciment armat, per a encabir-hi telers nous,
adquirits els primers mesos de guerra. Cerc un home
intelligent, que de temps coneixia, i li encoman la direcci
immediata de la fbrica. D'aquell instant, sota la pressi de la
famlia, comen a fer temptatives per a llevar-se tard. L'ideal
era romandre al llit fins a les nou del mat, esmorzar amb calma,
fullejar els diaris, i, cap a les 11 hores deixar-se caure a la
fbrica. Com era difcil tot aix! Invariablement es desvetllava
abans de les sis. La Rosa no trigava tampoc a deixondir-se.
Conversaven uns moments. Ella deia aviat: Apa, provem
d'adormir-nos. No podem llevar-nos tan dejorn!. Era debades que
reflexionessin sobre els deures de llur novell estat. El
matrimoni s'estava girant de l'una a l'altra banda sota els
llenols... A quarts de vuit, En Jordi no podia ja contenir-se.
El neguit l'arborava. Saltava del llit, prenia el desdejuni i se
n'anava a la fbrica.

Malgrat d'aquests rampells matinals, hom pot dir que En Jordi
menava una vida ms senyorvola que abans. La Rosa i la Natlia a
les tardes, vulgues no vulgues, l'arrossegaven a passeig, a algun
espectacle o a compres.

Frua contemplant l'adalerament jois de la muller i de la filla;
per no sempre estava tranquil. Desprs d'haver pagat unes
quantes factures fortes, li calia reveure els seus llibres, els
compte-corrents dels bancs i obrir la caixa per a constatar de
nou el fet de la seva riquesa i pendre coratge.

La muller i els fills semblaven d'una altra raa. Despenien el
diner amb fuga, sense recances. A ms, contestaven vigorosament
les recomanacions temoregues d'En Jordi, retraient-li el programa
que ell mateix s'havia traat. Ell havia dit: Gastarem una
cinquena part dels beneficis i el restant, a rec. Traspassaven
aquest lmit? amb prou feines hi arribaven.

Entre les mil millores que la famlia Molines havia introdut en
el seu viure, una n'hi hagu que va commoure el venat. Feia
quinze anys que habitaven un quart pis del carrer Gran de Grcia.
Esdevingu que el principal de la mateixa casa rest desllogat;
desprs d'un rpid concilibul celebrat amb la seva senyora, En
Molines el deix llogat. La notcia s'escamp amb una rapidesa
elctrica, fent sospitar un tornaveu actiu com ara la portera.

Quan arrib el dia de la mudana, als ulls dels vens els mobles
descendien d'un a un; per, interiorment, cada ve sentia que
all era una ascensi miraculosa. El xafardeig a les entrades i
les botigues era en el seu perode lgid.

Aqueix canvi de pis havia estat sempre un dels somnis ms
estimats de la senyora Molines. Prou podien anar a raure a un
carrer ms aristocrtic que el d'En Salmeron; per l'emoci de
victria no seria pas tan intensa com ara. En aquest carrer els
coneixia tothom. Tothom estava en condicions de mesurar la
significana de cada cosa que feien.


III

1917. Els Molines eren al segon any de llur encimbellament. La
benanana s'havia fet normal. Ning --tret del cap de casa--
desconfiava de la Fortuna. Tots la consideraven com un do
perpetual que ja no els podia fer falta.

La Rosa i sos fills seguien experimentant una goluderia infinita
per gustar totes les grandeses del mn, per ja no patien aquella
frisana rabiosa dels primers mesos. Llurs anhels comenaven de
coordinar-se i d'especialitzar-se. Cadasc tenia el seu ideal. La
Rosa apreciava el luxe en el vestir, damunt de totes les coses.
Es migrava davant dels aparadors de joieria i en el cinema.
Aquells moblatges espetarrants, aquells vestits fastuosos!...

La noia, com la mare, frisava per assolir una _mise en scne_ que
crids l'universal atenci. De ms a ms, es dalia per tota llei
de locomocions. Volia muntar a cavall; el trajo d'amazona li
suggeria mil cabries saboroses. De seguida, l'autombil; es
repenjava al bra del seu pare i li feia veure amb prolixes raons
la necessitat urgent d'adquirir-ne un, d'autombil. Llogar un
taxi de tant en tant, com feien ara, ms aviat era un senyal
d'impotncia que una patent d'aristocrcia. En Jordi se la mirava
amb una mescla d'espant i d'admiraci. Com diables s'ho feia
aquella minyoneta de setze anys per penetrar-se tan de pressa
dels aventatges i possibilitats del canvi?

El fill de la casa, l'hereu, tenia unes aficions ms complexes
que les de sa mare i dhuc que les de la seva germana. Els
deports el seduen, de dies; el music-hall, de nits. Cregu que
estava obligat a seguir una carrera, i desprs d'una discussi,
que submerg son pare en un mar de dubtes acerbs, es matricul en
el curs preparatiu de Dret.

Cadasc feia sa via. Aquesta normalitzaci, no gens menys, fu
que les persones de seny s'adonessin d'una colla de fets que en
els primers mesos els eren imperceptibles.

En aquest instant, per exemple, tot invita a una recapitulaci
als esposos Molines.

La noia havia sortit a passejar amb la _miss_ --feia dos mesos
que en tenia de miss.-- El fill tampoc era a casa; havia
telefonatque no l'esperessin a dinar. Marit i muller s'estaven
asseguts, en sengles cadires de braos, fent la digesti.

Quan la cambrera fin de desparar la taula, ella digu:

-No t'has adonat, Jordi, de la retirada dels Garriga?

-Prou.

-Ja no ens visiten ni un cop al mes. Mira que jo insisteixo
perqu deixin sortir les seves noies amb la nostra, com abans...
No ho puc aconseguir. Sempre hi ha alguna cosa que els priva de
deixar-la venir... Sembla mentida el que pot l'enveja!

-Rosa, compte amb els judicis! Ell, En Garriga, va fer-me l'altre
dia una confessi molt franca. Va dir-me: -No estranyis que no
anem a casa teva amb la freqncia d'abans i, sobretot, no ho
interpretis malament. Ni la meva dona ni la meva filla no poden
seguir les teves.

-No s per qu.

-Aix mateix vaig dir-li jo. Per ell em va fer aquest argument:

-Tu saps tan b com jo que no podem llanar-nos a sortir en
cotxe cada diumenge, ni anar als teatres cada dos dies, ni
berenar totes les tardes al Royal, com feu vosaltres. Tampoc
estem en condicions de fer-nos un _trousseau_ que ens permeti
canviar de vestit com uns transformistes...

-Per, que han hagut de pagar alguna cosa quan han sortit amb
nosaltres? L'Anneta, no ha estat sempre com una convidada a casa?
No els entenc.

-Jo s. Precisament aquest paper d'eterns convidats s la cosa
que no els agrada.

-Orgull: tot aix s orgull.

-Potser no, dona; potser no. s versemblant que procuri
retirar-se una mica de casa nostra per motius d'_higiene_ --com
deia ell-- per mantenir la moral de la famlia. Ara que em vaga
per pensar en aquestes coses trobo que t ra. Jo, en el seu cas,
faria el mateix.

-Vaja, doncs: tu i ell fileu massa prim. Per naps o per cols jo
em passo la vida sense rebre ms visites que les dels teus
parents... i ja saps per qu...

-Ha vingut a trobar-te l'Enric aquest mat?

-S, noi, s. Es creu que tinc una influncia decisiva i vol que
l'ajudi.

-Que s'ho tregui del cap. Jo no li deixo les cinc mil pessetes
encara que me'n respongui amb la vida... No m'he tornat ximple.

-I l'oncle Joan no ha tornat a demanar-te res?

-Calla! No me'n parlis. He hagut de donar-li tres centes pessetes
per treure-me'l del davant...

-N'hi ha un feix d'aquesta gent.

Pausa. Al capdavall de cinc minuts En Jordi reprn el dileg.

-D'aquesta gent i de l'altra.

-Per qui ho dius?

-Per En Gens, dona, per En Gens. Fa una pena veure'l tan
ganassa i que encara no serveixi per a res!

-B, el xicot estudia. Ja se sap que els estudis no sn cap cosa
de rendiment immediat.

-No ens enganyem, Rosa, En Gens ni estudia ni estudiar mai. La
nostra fortuna ha acabat d'engandulir-lo. No far res de bo. El
dia que jo mori, ven-te la fbrica.

-Que saps alguna malifeta nova?

-Nova, cap. Sento que torna a casa a la matinada i penso que no
perd la nit per passar el Rosari. Ah! Abans d'ahir, en les notes
de societat, li deien el _distingit sportman_... El _distingit
sportman_, el _distingit sportman_... el gran poca-vergonya!

-Quina desgrcia hem tingut amb aquest noi! Hi penso ms estones!

-La nostra nica alegria s la noia. Mira que n's d'eixerida!
Amb quatre dies ha aprs de vestir-se, de parlar, de viure com la
filla d'un marqus.

-Aix s que s cert... ha anat molt de pressa.

-Sembla que et dolgui.

-No em dol que ella hagi estat llesta pe apendre... em dol no
ser-ho tant com ella... He restat endarrerida, comprens?

-No del tot.

-Vull dir que no faig res com cal que ho faci una senyora. La
Natlia no ha cessat d'advertir-me torts, durant tretze mesos. No
allargo la m amb prou solta, ni porto el capell amb grcia, ni
s tenir converses fines davant de la gent... A les botigues no
s comprar; al cotxe no s seure... En fi, un desastre!...
Necessitava la _miss_ com el pa que menjo...

Rosa ha dit tot aix amb un sarcasme tristssim. En Jordi ha
roms silencis.

S'ha fet vespre. Entra la cambrera.

-Volen que encengui el llum?

Li diuen que no. Tanmateix s'estimen ms romandre dins d'aquesta
penombra, sense que l'un pugui sser vist de l'altre.


--------------





End of the Project Gutenberg EBook of L'Abrandament, by Carles Soldevila



License: Share Alike