SANG NOVA



VOLUM I



GENT DE MUNTANYA



I

Estimadssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja
no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que,
donant per clos el perode de tos estudis complementaris, que
en dius, i de tes corribandes cientfiques, comences a sentir
la necessitat de fixar ton esperit i d'installar-te
definitivament en ta pairal, a l'objecte de remugar i donar
sentit prctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i
ton afany de veure i d'investigar t'ha d'haver proporcionat.
Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, ms que totes, la de
segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos
llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista. I plauen-me,
no perqu pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sin
perqu em sembla que ella significa una sanitosa evoluci en el
curs de la teva vida, evoluci que per fora m'ha d'sser
grata, des del moment que et porta cap aqu.

S, fill meu! O jo no entenc res del cor hum o ta anunciada
visita, ms que el carcter de consulta, revesteix el de
reparaci. Ta epstola traspua, a ms d'aquella bondat ingnita
del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo
dictat ms que la conscincia de l'apartament en qu has viscut
del que tants anys t'ha fet de pare.

Quan aquest, que al Cel siga, mor, me fu especial encrrec de
vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Du
m'ha donat, en l'elecci de ta carrera. Aix ho vaig intentar,
tu ho saps b, mes tots mos esforos s'estavellaren contra
aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de
ning, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer
de tu un eclesistic, i, si b ton cap i ta posici eren
malaguanyats per un capell de missa i olla com un hom mateix,
justament aix m'animava a enjoncar-te amb una carrera que et
ports a les altures de la jerarquia, a on tant de b podies
fer a la Religi. Jo ja't veia tot un doctor un... qui sap,
Mare de Du, a on hauries pogut arribar?

Amb tal propsit jo et citava Misser Joan de Montbri, germ
del meu besavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona i que
tants volums deix escrits: _De jure civili cum ecclessiastica
potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum
citat_, i altres. En mes mans he tingut encara una carta del
secretari del ministre Calomarde, qui, en nom de son senyor, li
oferia la mitra d'Osca, dignitat que es neg a acceptar. I a
Fra Dions, abat de Sant Benet de Bages, i a Fra Climent, que
ho fou de Besal, i ms recentment a l'oncle, Doctor Sebasti,
la sotana del qual tant brillava en el Foro de Barcelona i de
qui en ma infantesa no en sentia parlar sin amb admiraci.

Per vaig adonar-me aviat que _cordis appetitiones subvertunt
mentis rationes_, o, traduint lliurement, que et tirava ms el
cor que la sagristia. dhuc aix, quedava encara l'honorable
carrera del Dret, a on tant hi ha que fer en el camp de la
polmica i no t'obligava a sacrificar el nom de la famlia, del
qual ets avui l'nic hereu. Per ca... Recordo que tu em deies:
-Avui la impietat abandona el camp de la filosofia i la
dialctica, per a invadir el de les cincies, d'on procura
extraure els projectils per a enrunar l'edifici de la Fe. s,
doncs, en aquest terreno a on deuen acudir els bons catlics a
combatre i a vncer, com combateren i venceren en aquell.-
Potser s tens ra i mes idees no sn ms que cabries de
rector bosquerol, per sempre he sospitat que tes resolucions,
ms que d'altra cosa, provenien de ta aversi al llat, aversi
nascuda en les modernes aules, a on aquesta llengua sagrada,
mare de totes les cincies, s avui mal ensenyada i pitjor
apresa, i, per lo tant, poc assaborida i en conseqncia en
gran manera menyspreada. I jo pregunto: no coneixent la llengua
com hem d'estudiar les cincies que en ella estan escrites?
Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna!
Prou se coneix que no anem a la font!

En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja
tenies el cap ple d'aquestes modernes invencions, que no
m'inspiren gota de confiana. -La carrera d'enginyer s la
carrera del pervenir!- me deies, i justament s el pervenir que
veig fosc, jo que sols visc del passat.

Per, fill meu, veig que torno a la dria de botzinar de tot,
sense reparar que no tinc encara alada la penitncia que per
aquest pecat m'imposares. Mes, qu hi farem? Els vells som com
les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els
dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono
l'esperit d'emancipaci que en certes coses t'ha portat lluny
de mi. Si has encertat, ben teu ser el mrit; del contrari,
ning ms que tu en passar la pena. Per, sia com sia, no
dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig,
sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes
proves d'estimaci t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de
gratitud i alegrars els darres anys de la vida de ton vell
oncle, que t'estima com a un fill,

Joan.

Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866

P. D. Se m'oblidava el dir-te que, ja que penses seguir el vell
cam de Vall-llosell i agafar la drecera a l'hostal del Porxo,
com no tinc confiana de que la sabessis seguir, a lo menos
sense perdre-hi un temps que podria fer-te falta, he disposat
que vinga a recebre't en el susdit lloc, mon recader, en
Pascal, home de confiana en qui pots descansar. Val.



II

Corbat sobre el llom del potent cavall cerd rebrot
d'Andalusia, l'hereu en Ramon de Montbri, halo halo, feia via
pel vell cam d'Oliveda a Vall-llosell. Tan capficat estava en
desxifrar una carta que duia en la m dreta, que semblava
insensible als ruixats de foc que el sol naixent li enviava per
darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre la
pols del cam ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt
d'escrrer's de sa m esquerra i deixat anar per complet,
s'anava balancejant al comps de la marxa de la bstia que,
mossada d'aqu, a l'herba dels marges, pernada d'all als
tbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a ses lliures
voluntats.

Era un jove d'aire distingit i pagesvol, sapat i robust tant
per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnstics
continuats; de faccions ms grandioses que boniques, un poc
dures per regulars i banyades d'un tint de bonhomia que les
feia atractvoles, contribuint-hi per molt una barbeta negra,
moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes. La
caracterstica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i
somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres
profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota
la fogositat d'una nima ardent.

Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels
dits de _jipijapa_ i calava alta bota amb esperons de
reglament. Aparentava com uns vint-i-sis anys.

Aquest jove, que pertanyia al nmero, massa escs, per cert,
d'hisendats que, duenyos d'una posici assegurada, aspiren a
fer-se homes _per se_, al revs de tants altres que, en fires i
festes majors, passegen sa nullitat i malbaraten el que res
els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares des de la
infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossn Joan
(que sollicit substituci interina per a sa parrquia de Vall
de Pedres, a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc
necessitat d'ell, per diferentes causes) i d'una tia materna,
dona excellent, mes de poca significaci, que encara avui
portava el pndol del govern interior de la casa.

Mossn Joan dot a son nebot d'un fons de slida educaci
cristiana; mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos
ideals respecte a la carrera que devia escollir, se trob amb
que el jove feia gala d'una pila d'idees prpies (moltes
d'elles en oposici amb les de son oncle) que sostenia amb una
tossuderia propera a la impertinncia. Amb la fanfarroneria
prpia del poc seny, comen a considerar a aquell com a home
antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins
fullejava algunes revistes cientfiques, d'aqu el creure-se-li
superior, arribant fins a faltar-li alguna vegada al respecte,
si no d'un modo ostensible, replicant-li, portant-li
inconsideradament la contrria i fent poc cabal de ses
consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses
tomstiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa
argumentaci escolstica, en la qual era mossn Joan un mestre
consumat, acabava per treure serietat a les discussions en qu
sovint degeneraven ses converses, fent broma de sa cincia i
saltant amb qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenia
b.

Aquesta independncia de carcter i fins desatenci del jove,
caus profonda pena a son oncle, que alguns moments tem
sriament haver malograt el fruit de sos afanys. Son disgust
augment quan li declar rodonament que volia seguir la carrera
d'enginyer, contra sa manifesta opini. Allavors pos el
patrimoni al cuidado d'un procurador de sa confiana i retorn
a sa parrquia de Vall de Pedres, de la qual faltava de ms de
tretze anys.

Mossn Joan s'arrepent, desprs, d'aquesta rebequeria,
majorment que no li don el resultat que ell n'esperava, o
sigui d'atur al jove fent-lo rendir. En Ramn de _motu
proprio_ rebaix les facultats del procurador, redunt-lo a un
simple receptor de comptes; s'enginy per ingressar a l'escola
preparatria de Barcelona, a on segu els estudis amb regular
llument, i prossegu i termin la carrera d'enginyer agrnom a
Madrid. Lo que s en result, fou una fredor de relacions entre
oncle i nebot, que sols s'escrivien molt de clar en clar.

Per sa sort, En Ramon de Montbri no abus pas de sa llibertat
ni de sa posici. Per criteri propi, o per misericrdia de Du,
es rodej sols de pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a
Madrid sapigu circumscriure ses hores expansives als exercicis
gimnstics, d'equitaci i excursionisme cientfic. Aix
conserv son temperament essencialment muntanyenc, desenrotll
ses forces fsiques i es lliur d'una infinitat de perills que
perden a tantssims joves de bones condicions.

La slida base de crencies religioses que son oncle li havia
donat, resist b l'empenta de sos estudis cientfics. Sols
sofr detriment l'embolcall escolstic que aquell li havia
teixit. Els procediments cientfics l'atreien ms que les
disquisicions filosfiques i amb son temperament d'artista
preferia a la sublim teologia de l'ngel de les Escoles
l'arrobament produt par la contemplaci dels fenmens de la
naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel
cap. nima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment
artstic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos
nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan
afinada, que copsava la ms lleugera nota harmnica que li
entrs per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en
substncia son esperit privilegiat. Igualment el commovien els
gemecs de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvi,
que l'espetec del tro rodolant pels penyals del Pirineu.

A part d'aix, era de geni viu, alegre i xists, amb alegria
comunicativa que s'infiltrava en l'nim de tothom qui el
tractava. Era, per natural, eminentment popular, i sobretot
tractant-se de pagesos, son carcter, expansiu i observador al
propi temps, el portava a subjectar-los a veritables autpsies
morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs de
l'nima.

De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrnom,
tingu en compte, ms que la carrera en si, la relaci
d'aquesta amb la naturalesa, de la qual estava veritablement
enamorat. Ja sos somnis de noi eren grans explotacions
agrcoles, i el sedua la idea de l'enginyer bosquerol,
installat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia
i nit amb la naturalesa.

Finida sa carrera, dedic llargues temporades a viatjar per
l'estranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de
Frana i Anglatera, en algunes de les quals ingress com
alumne, seguint-hi cursos especials.

Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginaci
calenta amb noves preocupacions. Impressionat pel gran
desnivell intellectual i social entre Espanya i els dems
pasos d'Europa, tract d'inquirir-ne les causes, dedicant-se
amb tal motiu a una srie d'estudis comparatius d'histria i de
sociologia, venint en coneixement d'una muni de coses que en
nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que
s'ensenyen falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes
conseqncies, ne tragu principalment un sentiment d'admiraci
i un entusiasme gran per la Catalunya histrica, una aversi
profunda per l'hegemonia de Castella i un odi salvatge contra
els vividors i poltics d'ofici.

Quan visit la Anglaterra, trob la qesti irlandesa en un de
sos perodes de major agitaci. El gran Parnell, amb son talent
i el poder de sa paraula, alava el cor d'aquell poble oprimit,
demanant la reforma de la llei electoral i l'abolici de
l'Esglsia oficial anglicana, aventatges que no logr sin ms
tard.

El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la
causa d'aquell poble (ja de si simptica a tota la joventut
europea), majorment impressionat per certes ressemblances que
observava entre Irlanda i Catalunya. Fu causa comuna amb el
poble, resultant aquell perode de sa vida una mica tenebrs,
embolicat en conxorxes i conspiracions fenianes. En les
bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la supressi del
_Habeas Corpus_, barrejat entre els estudiants de Dublin, anava
a capgirells amb la policia. Arrestat, pass un mes de calvari,
confs entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos,
fins que per fi fou expulsat del territori angls.

Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt
desagradable, contribuint en gran manera a fer-li pendre la
resoluci de retirar-se a sa ptria, deixant-se d'aventures
perilloses per causes agenes i complexes, majorment
concebint-ne de prpies i ben definides: tant l'impression la
idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins,
per molts conceptes, poc recomanable.

A Barcelona es relacion amb aquells petits escamots
d'artistes, de msics, de poetes i d'antiquaris que
representaven el deixondiment intellectual de Catalunya i
somniaven en braos dels Mil i Fontanals, dels Aguil, Rubi i
altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el prengueren
de grat, degu la depuraci i sanejament de moltes de ses idees
i l'orientaci d'algunes altres que en duia d'indecises.

Mes son temperament inquiet i expansiu el port aviat molt ms
lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de
la Catalunya nova. Aquests somniaven amb la regeneraci
intellectual de Catalunya i fou ell, en Ramon, qui inici la
idea d'una regeneraci poltica, donant-se el cas d'sser tingut
per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que a son torn
eren qualificats de ximples i de somniadors fins per molts dels
que en aquell temps es titulaven homes de cincies.

Un dia, desprs d'una discussi amb sos companys, resum son
criteri dient-los:

-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya,
glorifiqueu-la amb solemnes funerals i brillants necrologies,
desenterrant i publicant a la llum del sol les passades
grandeses i les grans virtuts de la finada; alceu-li monuments,
que aix honren els bons fills a llurs passats difunts. Mes jo,
que la tinc per viva encara, deixeu que li faci ptimes,
tractant de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una
bellssima tassa d'argent enterrada en un femer. Est
desconeguda per la negra ronya que la cobreix; mes, a on se
vulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall.
Per qu no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa
primitiva? Per aix bastaria treure-la dels fems, i aix s lo
que hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no s pas obra
d'una generaci; perqu s precs canviar la sang del poble;
mes, si no es comena, no s'acabar pas. Per ma part vos dic
que vaig a comenar-la per casa meva. Adu-siau.

Aix ho fu: mes aquesta resoluci, filla d'una concentraci
d'idees nobles i elevades, li pos seguidament al davant la
figura de son oncle, el vell rector de Vall de Pedres,
renovant-se-li vivament els records de sa infantesa, passada a
son cuidado de pare amors. S'avergony d'haver viscut tan
distanciat d'aquell home que representava l'nic escalf de
famlia que havia sentit en aquest mn, i sent nsies de
reconciliaci.



III

De sobte, com si es deixonds, al el cap, pleg la carta,
ficant-se-la al sarr, recoll les regnes i a aquest sol impuls
s'engall el cavall, com un cabo de gastadors, reprenent, de
seguit, un trot elegant i picat, tan bon punt son amo li hagu
insinuat una lleugera esperonada, ensems que ell murmurava
somrient: -Pobre oncle! Per ell no hi ha ms cincia que la
filosofia, ni altre mecanisme d'expressi que el llat. Per s
tot cor.

Sortit de la concentraci de la lectura i entrat en possessi
de si mateix, comen seguidament a fruir de l'encs que per
ell tenia sempre la naturalesa, majorment si es presentava
esplndida i meravellosa com sol sser-ho en les conques dels
Pirineus. Son esperit observador comen a inventariar l'arc de
crcol que abarcava sa mirada, a on entraven tots els tons de
la paleta en mil matisos i gradacions infinites: vigorosos,
purs i nets en els primers termes; diluts, esfumats i
transparents en els llunys. L'histric Coll dels Morts formava
una massa fosca i carminosa, sobre la qual se destacaven,
intensament illuminats pel sol, els roures i salzes del primer
terme, i, per damunt de sa silueta retallada en forma de
resclosa, apareixia, com a punt de vessar, tot un mar de
verdor. Part d'all, a dreta i esquerra, les serres engegaven
cap al pla ses carenes que, ferides pel sol, se veien
compenetrar-se, alternades com els dits de dues mans en creu,
formant com una graderia al poble de Ridells, les fumarelles
blanquinoses del qual s'obiraven al lluny, mig confoses amb el
blau gris transparent de les muntanyes que li feien respatller.
A l'esquerra les boscries de la Rauta, amb ses envellutades
masses de verd, i els pics montserratins de Puigsacalm, La
Portella i Cap de l'Home presentaven tots els tons del nacre i
la mareperla, esvats a claps per tnues gropades de boirina
blavosa, gemat al dels torrents i aiguamolls de La Pinya. I,
per damunt de tot, el cel, l'esplndid cel de la muntanya, amb
son blau indefinible, d'una potncia lluminosa que realava
alguna que altra filagarsa de blanqussim nvol, escapada del
mantell que embolcallava la punta ms enlairada del Puigsacalm.

Ms a prop i, per tant, amb ms ntima connexi amb sa persona,
en Ramon, fins amb perill d'sser confs entre el ramat de
poetes cursis, observava amb goig que les cardines refilaven
entre les bardisses, com per a matar el temps que tardaven els
escardots en madurar la delicada fruita de llurs preferncies;
els verdums, en els caps de brot dels roures, esplugaven al sol
ses daurades panxes, tot deixant anar ses melodioses
carretilles, mentre la riera murmurava, saltant de gra en gra
i de gorga en gorga, a on, entre blavoses i clares aigues, els
barbs i vgares feien de les seves, caant al vol els confiats
mosquits, tot just acabats de nixer, i les floretes,
pobrissones, passaven les hores mortes emmirallant-se en les
manses aiges que besaven sos peus.

I nostre jove es revifava respirant a plens pulmons els humits
efluvis de la rosada, rpidament evaporada als raigs del sol
pujant; i, ja fos efecte dels refilets dels ocells i dels
murmuris de l'aigua, ja fos resultat de tants factors
artstics, de tantes notes harmniques que convergien vers sa
nima, sempre prou assedegada de tals impressions, el cert s
que comen a desficiar-se com ocell sotms en atmosfera
d'oxigen, redreant-se sobre els estreps, gesticulant amb
vivesa com demanant encara ms llum, ms colors, ms harmonies,
ms vida; i, com lo que demanava no tenia fi, quant ms ne
tenia ms ne desitjava i ms ne quedava per assolir; i aix,
creixent i ms creixent, espenjant-sel com la farina flor a
l'escalf de la fogaina, del desig passant al deliri, del deliri
a la borratxera i d'aquesta al deliri, rublert de goig, sadoll
de vida, desvanescut per la febre de l'intern plaer, esclat
amb un aliret salvatge, com el del bedu del desert a l'obirar
el primer raig del sol naixent, i, clavant esperons al cavall,
sort escapat per la prada, saltant recs, marges i bardisses,
com un esperitat, semblant l'apoteosi de la joventut humana
cavalcant, frisosa de vida, sobre el llom de la llibertat.



IV

-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclam en Pascal,
apressant-se a aguantar-li l'estrep perqu descavalqus. -Ja
pensava que s'havia passat francs, pudai!- afegia, tot
recollint l'animal per a entrar-lo a l'estable. -Com el seu
senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha fet sser aqu abans de
les nou.

-s que he badoquejat molt pel cam- fu en Ramon. -Per, si s
com dieu, potser faig mal en parar-me. No fra millor que
fssim la darrera pitrada? Quant hi estarem, d'ac a la
Rectoria? Una hora i mitja?

-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de
caminador i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val ms que
dinem aqu, que res hi perdr amb el canvi. Faci's compte que
el seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre i que la
Felia tindr un goig de poder-li servir a sopar els
rescalfolls del dinar, amb lo qual far dues ganncies: el
dinar que s'estalvia i lo que al vespre menjar de menos.

En Ramon segu el consell d'en Pascal: din amb gana
d'estudiant, fu la migdiada a tall de mestre i ja eren ms a
prop de les quatre que de les tres quan caminaven de cara a la
serra i d'esquena a l'hostal, al davant el recader marcant el
pas i cuidant que la conversa no decaigus un moment.

Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convenc aviat.
Home de mitja edat, magrist, ms baix que alt, cara afaitada
com a bon muntanyenc, ms per costum que per la nosa que podien
fer-li quatre pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de
les arrugues del cuiro ressec que li feia de cara. Son nas,
ample i aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de
segador, ombrejant una boca de llavis prims i closos, menos
quan parlava, que, en veritat, era ms sovint que no plou. Els
ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava ms moviment
a sa fesomia, per dems insignificant, per no mancada d'un
cert aire d'intelligncia i malicia bondadosa que predisposava
en son favor.

Portava barretina musca, dejs de la qual treien el caparr uns
rinxos de cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calava
sabates rosses i ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de
falset i a crits, com si tracts amb sords, per lo que se'l
sentia b, ms que fos cent passes lluny.

En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son
interlocutor una singular fora ntutiva, amb bon cabal de
sentit com, que feien escoltar-lo amb gust, majorment quan
parlava de coses i persones de la terra.

Vries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i
una d'elles, com manifests el jove propsits de passar els
vuit dies a la Rectoria, en Pascal digu de sobte:

-Vuit dies? No els hi estar pas.

-Per qu no?- pregunt aquell, admirat de la seguretat amb que
aquest parlava.

-Perqu la fam l'en arrebassar, pudai!

-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor
oncle?

-A casa del seu senyor oncle ni vost ni ning n'hi patiria;
mes a casa de la seva majordona, s.

I com veis que en Ramon no es refeia de la seva sopresa,
afeg:

-s un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa
del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni
per ning. I que es pensa vost que, a no sser per la Felia,
no seria jo encara _in totim_ a la Rectoria? Ha de pensar i
entendre, pudai!, que des de qu mossn Joan va venir la
primera vegada, era jo el campaner, l'escol, el sagrist i
l'home de confiana de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan
bon punt va entrar aqueixa dona, que no s encara d'on
rediantre s eixida, i li va donar la fallera de l'estalvi,
all va sser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de
beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del
senyor Rector: Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora
de deu! ; que ahir, quan vost se'n va anar al llit, va atiar
les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que
avui ha fet una tirada del porr, essent aix que al poal hi
havia aigua fresca... No vulga saber-ho: all era un viure del
pudai. I encara si la gasfia hagus anat rabenta rai! Mes s
el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si
hagus gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'bit
dels porcs. Jo patia, encara ms que per mi, per mossn Joan,
que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li:
Bah, bah, val ms que partim peres com a amics, perqu sin
encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia
jo faria un _desfssit_. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat
una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar
una ceba ni un trago del verd, si aix em plau. Jo ja li far
la mateixa feina, si li est b, per vull sser amo de casa,
pudai! I aix ho vrem fer. Vaig llogar una estada al costat,
vaig fer venir una germana vdua amb un noiet i all estem com
uns reis. Mossn Joan ne va passar molta pena, perqu m'estima;
per com veia que tenia ra i ell s molt enraonat, va
compendre que aix jo me la passaria millor i ell s'estalviaria
els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.

-Per aix sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest
home, deixar-se dominar aix?

-Ai Du el faa bo! Si s com el pa blanc. Diu que tot s'ha de
pendre tal com Du ho envia, i que a on aniria, la pobra dona,
si ell la treia de casa? Diu tamb que cadasc ha de portar sa
creu; mes jo no hi estic pas conforme amb aix. Est b que
cadasc porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres,
repudai!...

-I el poble qu hi diu, amb aix?

-Si, qu vol que hi digui? Que s un _martri_. No falta, per
aix, qui ho troba un xic b, que hi hagi qui el retingui,
perqu, com s de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos
aix la major part de l'any aniria sense camisa. Empr em
sembla que no s pas tot u sser retingut o anar escanyat. La
Curesma no ha pas de durar tot l'any. A ms de qu els orris
qui els fa s ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El
seu rebost i el seu galliner sn els mellors del poble, mes el
pobre senyor Rector, si no s alguna gallina, morta de mala
mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al
mercat. s una dona que faria cals dels claus de les baldufes.
Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que
caaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la
caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadr.
Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, all a on no
valia tres pessetes!

En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i
encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el
propsit de no contraure comproms respecte a la duraci de sa
estada a la Rectoria, per un si acs.

En Pascal continu la xerrola:

-Tornant-hi amb el senyor Rector, s pecat qui li fa mal. I no
es cregui, que s un savi de primera. De llat si en sap!
Altrament s home per donar un bon consell a qui li faci
menester. I el b que ha fet al poble, ja amb caritats, ja
d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en
tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que s
aqu, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i aix
que n'han passades de bones pel venat. Encara em recordo de la
de Sant Jaume far cinc anys, que a les parrquies de Pruns,
Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren
envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca
portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell,
clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: Pudai!,
avui tindrem tamborinada, mossn Joan. -Vols dir?- fu ell
tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa. A deu
hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part
de la Pobla. Vaig dir: Ja hi som!. A onze hores, a Pruns ja
repicaven de deb, i es veia cap a les serres de Castellar de
N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i
cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo
que em feia menos goig. Aviso a mossn Joan, i, quan va estar
amanit a sota el porxo de la iglsia, ja la teniem a sobre i
queien unes gotes com el pla de la m; Cap a Vall-llosell i
Daurada ja rebien de valent. -Caratsus! Aix va de males- deia
mossn Joan tot rodant al cap. -Aix porta malicia. Repudai!
El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola
de llop a part d'all de la serra del Teixaire; ja les
avanades sortien pel Coll del Bord, quan mossn Joan comen
les _malediccions_ amb el salpasser alt i llatinada que te
cri. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix:
Repudai, avui si que batrem abans de segar! La Felia, amb
un fog de terra, anava cremant llor i roman de fulla en
fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, dali, que
s dia!...

Doncs ha de saber que, en quant mossn Joan alava els braos i
el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els
baixava, ja la tenem a cavall de la serra, a punt de saltar al
pla. Mitja hora bataiera estigurem aix: repudai! tinc i
tindr. Ella: -Que passar!, i mossn Joan: -Va _darretru_:
que no passars. Mes, repudai!, jo que veig que ell comen a
venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven
cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llat se li
engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i
comenava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom.
Pudai, pudai, pudai! vaig pensar jo. Si aquest home se'ns
acula estem perduts. Jo que si, agafo el braat de llor que la
Felia, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i
hi calo el mateix ciri benet, fent un foc com un Sant Joan,
me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de
cartutxos amb bala beneda, i amb un girant d'ulls torno a
sser al costat del Senyor Rector, cridant: -Animo, mossn
Joan! Faci un esfor, per Du, que avui la misria ens truca a
la porta!- I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou
contestat pels vens. Mossn Joan s'anim, i, atansant-se fins
al cementiri, amb uns crits que feien feresa, rept la tempesta
que, amparada part d'all del rieral de Salgueda, no tingu ms
remei que escrrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on,
tant se val, no hi deix ni les llagostes. En aquell moment
comen a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.

En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les
pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els
registres, no essent pas menos distret el que en podrem dir de
geografia de la comarca.

-Veu? All s el castell de Riany, fet del temps dels moros.
Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. All
ms lluny s Vall-llosel; ms en hi ha Daurada, que no es
veu; aquesta casa s Tapiols, la de ms cabal de bestiar de
tota la muntanya: l'amo s un borni que hi veu ms que els
gats. Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell
collet? s Serra-Bruna. La casa ms potenta de tot per aqu.
Ell s un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel
poble. Vol sser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en
tingus prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortol,
que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sost
amb el poble, val vint vegades ms que el fruit d'aquell ermot.
Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes
parets roges dejs? Sn les desferres del monastir de Sant
Mart, a on diu que abans hi havia un bisbe.

I aix, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest
caire, perqu hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava
ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella
font, perqu hi feia ombra i s'hi estava b, entre rialles de
l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc.
La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos
habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de
qu els arribats truquessin a la porta. Entraren a la llia i
ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossn Joan, amb els
braos oberts, i la Felia amb cara de prunes agres, amb un
llum de cuina.

Oncle i nebot, confosos en una abraada, pujaren escala amunt.
En Pascal se fu crrec de la bstia, i, mentre la
desembridava, la majordona, que des del darrer repl li feia
llum, anava dient amb veu de nas:

-Poc pensava jo que arribsseu avui, i ja deia a mossn Joan:
Sap qu s? Que el senyoret haur fet tard i s'hauran quedat a
dormir a l'hostal del Porxo.

Veient que en Pascal feia cas oms de son parlament, continu:

-I, ben mirat, era el millor determini que podeu fer. Dem
haurieu pogut venir a la fresca...

-Un pudai!- exclam en Pascal per tota resposta, mentre,
estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.



V

Mossn Joan de Montbri, rector de Vall de Pedres, per aquells
temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitj i
nic sobrevivent de tres germans. L'hereu mor solter, i mossn
Joan, que era ja capell, entr en possessi de l'herncia,
per, religis de vocaci i no de convenincies, traspass tots
sos drets a favor del germ petit, que estava a Barcelona,
dedicat al comer amb regular fortuna. Aquest s'install en el
mas, se cas, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en
Ramon, infant de tres o quatre anys.

Valga que mossn Joan s'install en la pairal i que una
germana d'ell, dna de poques aparincies per excellent
mestressa, se pos a governar la casa, que aquesta tir avant i
fins se realisaren importants economies i redempcions de
crregues.

Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que
aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n torn a sa parrquia
de Vall de Pedres, i all seguia completament donat a son
ministeri.

Se calificava a si propi de capell de missa i olla, lo que era
un excs de modstia, perqu, sense sser un pou de cincia,
possea quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son
temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida
molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de
Lleis, que no termin per haver-se acabat abans la Universitat
que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona
en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i
triomf de la revoluci.

Lo que hi havia de positiu era que per a mossn Joan no havien
transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el
moment en qu, convenut de lo limitat de la sabiduria humana,
cregu que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament
resoldre's podia. D'aqu naixia sa oposici a la vocaci que
per a la carrera d'enginyer manifest sempre son nebot, carrera
que representava uns estudis i unes rutes per ell completament
desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Toms, havia tradut a
Sant Agust i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de
l'Esglsia, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis
havia trobat un cos de doctrina filosfica suficient a omplir
no sols les necessitats de son cor, sin, deia ell, de tot
l'hum esperit.

Du s la causa primria de totes les causes i la fora
creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les
que dimanen, com irradiacions sublims, totes les dems
manifestacions, aix en l'ordre natural o fsic com en
l'espiritual. Estudiant, doncs, a Du en sa essncia, en sos
atributs i en ses revelacions, s'obt la clau de tot lo dems.
D'aqu en feia arrencar la superioritat de la carrera
eclesistica sobre totes les dems: carrera de privacions i
sacrificis, sublimada per la missi encomanada als sacerdots
d'sser intermediaris entre Du i l'home, aqeductes de la
Divina Grcia, la que distribueixen cobrint espirituals
necessitats i humanes misries.

Desprs d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de
vocaci per a l'estat eclesistic o que, sentint la necessitat
de constituir una famlia, devien buscar un medi o un recurs
per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret,
germana petita de l'anterior i amb missi poc menys elevada,
com s la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i
ms immediates derivacions de la Divinitat. Les dems carreres
-medicina, farmcia, etc.,- encara que molt honorables, venien
a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des
de que la poltica, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir
d'escambell a totes les humanes passions, no podia sser
l'ideal d'un fill de famlia que s'estimi.

Per tota sa admiraci la guardava mossn Joan per a aquells
joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a
agermanar la carrera eclesistica amb la Llicenciatura dels
sagrats Cnons o del Dret. D'ells era el pervenir.

Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conixer a
fons el llat, perqu en aquesta llengua estan escrites les
Sagrades Escriptures, com tamb els llibres dels Pares i
Doctors de l'Esglsia, les obres de Dret ms importants, des
del _Digestum, Pandectas_ i compilacions del Dret Rom, fetes
pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de
Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com tamb en llat sn
la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmcia, des
de les d'Hipcrates, Galeno, Celso i altres, fins als clebres
aforismes de l'escola de Salerno.

-Com s possible, doncs- deia mossn Joan -que sigui cosa
sria aquesta carrera de nova invenci que havia pogut cursar
en Ramon, sense conixer a penes el llat?

No volia aix dir que per la tal carrera es prescindia de tot
lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les
llenges?

Heu's aqu lo que era mossn Joan com a home de lletres. Pel
dems, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment
a sobre, i quan reia li escapaven les llgrimes, que en ell,
ms que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans
penes se les passava sol i amb ulls eixuts.

Exercia de prroco per amor a l'art o, com ell deia, perqu no
sabia fer res ms. Per naixena, per educaci i per
temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici,
per abnegaci serfica, per natural bondat de cor i per odi a
la prpia carn, que havia venut sos impulsos i dominat sa
naturalesa, fins a doblegar-la sota les misries i les
impertinncies dels feligresos. Aix havia conquerit l'amor i
la veneraci d'aquests, que abusaven de son carcter angelical
i dbil, sense que sovint seguissin sos consells ms enll de
ses prpies convenincies.

Fsicament considerat, era mossn Joan home de bona presncia,
si b lleugerament corbat, amb ms abundncia d'ossos que de
carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els
ossos, que un anatmic hauria pogut catalogar-los sens pena;
mes, a part d'aix, com sa pell era d'un rosat sanits, feia de
molt bon veure, i l'val estirat de sa cara acusava una certa
distinci, visible particularment en son front espais, en son
nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca.
L'impromptu caracterstic de sa fesomia era una suma beatitud i
complacncia tradut per una mitja rialla que no es fonia mai,
ni quan son cor se sentia negat per la contemplaci de les les
grans misries humanes.

Les habituds no podien sser mes senzilles ni ses necessitats
ms limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa
a fora de raspall i fins discretament apedaada en algun
indret, per neta de taques, com sa concincia. Un detall:
mossn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la
pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi
fumava morigeradament uns cigarrets _de currutaco_ que, per no
tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era
l'nica transacci que havia pactat amb la corrent moderna.



VI

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats
per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit,
sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a
entretenir a son oncle amb qentos d'estudiant, ancdotes dels
seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava
embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses
espontanetats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys
havia fonamentat.

De moment pogu apreciar en ell major seguretat de criteri, ms
maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees
prpies, que expressava amb una tal superabundncia de
fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.

Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al
cor. Portat per sa fantasia, hauria anat son nebot lluny, fins
a pendre-hi mal sa conscincia de bon cristi? Era precs
sortir de dubtes, i aprofit la primera ocasi per a imprimir
nou tirat a la conversa, preguntant-li:

-I b, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm qu
ve a sser aix de l'enginyeria. Quin paper hi feu, pel mn?
Quina s, ben pel clar, vostra missi?

-La nostra missi- respongu el jove -s esbrinar les lleis de
la naturalesa, conixer ses forces per a regular ses accions,
deduir conseqncies, fixar principis, traure aplicacions
encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esfor de
l'home, fer-li ms fcil la vida. Ms senzill, vulgarisant la
definici: lograr que la feina penosa de deu homes, per
exemple, la faci descansadament un sol.

-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat
en que aquesta s una llei de la naturalesa com qualsevol
altra?- observ el Rector.

-S, i per aix tracto de regular-lo i fixar son resultat.

-Est b, per el treball s imposat a l'home com un precepte
div, _in sudore vultus tui vesceris pane_, i podem
considerar-lo baix dos conceptes: com un cstig, perqu
violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucci del cos i
a la mort, i com un benefici, ja que ell s el preu de nostra
redempci en lo espiritual i ens proporciona recursos per a
atendre a nostra subsistncia i fins a nostre benestar en lo
material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme...

-Ja veur, senyor oncle- fu en Ramon somrient: -veig que vost
es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa
sotana d'escolstic, que fa molt temps que ha passat de moda.
Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argcies,
que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest cam. Jo no
estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el comps de
la dialctica. Jo sols s que regular no s pas destruir i que,
si Du condemn l'home a treballar, li don el bou i l'ase
perqu l'ajudessin, i que, per a complir b el precepte del
treball, no s pas precs que suem sempre a raig fet ni que
anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la
intelligncia s tan treball, per aquells efectes, com el de
la fora, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home
empunyi la rella.

-Si no s ms que aix, no cal que t'escarrassis, perqu s lo
que ha succet sempre. Mes ja entenc el smil: vols la fora
bruta per a la bstia, o sigui per a la naturalesa, i el
treball intellectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan b
de la primera proposici, anem a la segona, Si el treball s no
sols el medi de dignificaci de l'home sin tamb de guanyar-se
el pa o atendre sa subsistncia, i tu logres, com dius, que el
treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: qu faran els
altres nou?

-Se miraran com l'altre treballa- respongu, rient, en Ramon,
com no donant importncia a l'objecci.

-Est b- digu son oncle, impertorbable, buscant la revenja de
la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas tamb es deuran
mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a
mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la
manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per
ms que t'asseguro que aqu toquem ja les conseqncies del
sistema, amb els pobres que truquen a la porta i sn
treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires
d'Olot altres o b corders de Camprodon, gent tota que s'hauran
cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la
feina de deu.

-Bromes a part- replic en Ramon,- cregui, senyor oncle, que s
un error pensar que les mquines roben feina als braos: lo que
fan s vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp
de la producci. No nego el fet que vost em senyala, mes s
sols un efecte passatger de la transici. A l'aparixer el
primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de
traginers, i, en efecte, de moment les agncies d'en Balira i
d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert s que el gremi
no ha fet sin progressar.

El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre
d'idees.

-Escolta. Haurs sentit alguna vegada- digu mig
interrompent-lo -comparar els desagrats amb els porcs, que
sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alar el cap
envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, no et sembla que
entre els que estudien els fenmens de la naturalesa i
especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha
molts com els porcs, no es prenen la molstia de considerar que
aquelles aglans han caigut de ms amunt, ja que, com diu Sant
Toms, Du s la causa primera i la fora primordial de la qual
dimanen totes les forces i totes les causes?

-Cert que s.

El vell sacerdot se remogu en son setial, com disposant-se a
donar el cop definitiu.

-Per tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per
penetrar sos misteris, no trobes ms bonic i fins ms noble,
en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el
Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, no
val ms remuntar-se a son sublim impulsor, que s Du?

I aqu acluc els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa
la punteria, aplica la metxa a la plvora i, sense perdre al,
enjeg aquesta canonada seca:

-Digue'm: en tes investigacions l'has trobat, a Du?

En Ramon descobr de repent el joc de mossn Joan i l'objecte
que perseguia. Comprengu que son oncle dubtava d'ell, i
aquesta sospita el fer al mig del cor. Un instant els dos
interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambds
sostingueren valentament. Desprs en Ramon respongu amb veu
reposada:

-I que es pensa que els estudis cientfics no conduieixen a
Du, tant com els estudis filosfics i teolgics, dels quals
vost est tan emprendat? Que n'ha d'sser, d'obcecat, el
cientfic que no sent la idea de Du en cada una de les
infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel
com a la terra, com a l'horitz! No s pas entre els
esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i
els descreguts; ms aviat els trobar entre els filosops i
doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per
cavilacions superiors a ses forces cerebrals, trats per ses
prpies argcies que acaben per tornar-se contra si mateixos,
tocats de satnic orgull per lo que ells creuen triomfs de la
ra i sovint no sn ms que fosforecncies de cervells
malaltissos, acaben per creure's semidus, quan no sn ms que
pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells
mateixos; mes el pobre cientfic, especulant sobre el fet,
aplanat pel pes de l'evidncia, pasmat sempre de lo que veu i
sent, de qu pot dubtar, com no siga de ses prpies forces, ni
quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesqu
davant d'aquest Esperit Purssim, Savi, Inmens i Etern,
fundador i regulador de totes les lleis?

En quant a mi, li afegir que fins n'he sentit el contacte,
d'aquest Esperit, amb una mena de frisana, amb una suprema
delectaci, un no s qu d'indefinible i imponderable, que en
certs moments, transformant-me, m'identifica amb les
harmniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens
plaer. Me diuen que aix s la percepci de la Bellesa, per a
mi, que crec que la Bellesa s Du, me sembla que aquestes
sensacions no sn altra cosa que l'espasme produt per la
mstica conjunci de Du amb l'nima.

-_Bene!_, fill meu, _optime!_- exclam el Rector, que havia
escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansi de son
nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i
respires pel cor; per ara ms que mai sento no veure't amb la
carrera que era el meu ideal. All s que podries esplatjar-te
sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors
trobaries el perqu d'aquestes sensacions psquiques que...

-Vol que li parli clar, senyor oncle?- fu en Ramon,
interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carcies. -Ja que
em posa els dits a la boca, l'hi dir tot. No he seguit la
carrera eclesistica perqu no he sentit la vocaci i crec que
cada u deu sser all a qu ve destinat. A mi, donat mon
temperament i mon modo d'sser, potser la sotana m'hauria
vingut estreta, perqu jo sc un revolucionari...

-Jess, Maria, Josep!- exclam mossn Joan, fent-se enrera.-Qu
dius, ara!

-Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a
significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig
institut en nostra terra. Dubto de que spiga explicar com me
trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a
les llars que abandon de jove i no hi troba ni els amics, ni
les costums, ni les institucions que hi deix i el record dels
quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si ports
sang d'altres generacions, com si em vivifiqus un al distint
del que avui corre, sento repugnncies per tot el que
predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i
oblidat, trobo, mig adormida, substncia assimilable, nica
cosa que em fa creure que verdaderament s aquesta la terra
que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he
trobat cohibit per la subjecci a plans d'ensenyana ridculs,
prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si,
ms que a estimular les joves intelligncies, se tirs a fer
avorribles les matries, subjectant-les a pautes antiptiques.
Observar que, a l'obtenir el ttol acadmic, suprem objectiu
de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres
al foc com trastos ja intils, com improperis d'un calvari ja
passat. s perqu el valor cientfic, artstic o literari d'una
personalitat no es funda en lo que sap, sin en els ttols que
posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa
d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa prpia
nullitat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer
cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en
matries d'Art, de Cincies i de Lletres. Ells creuen complir
glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests
les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de qu
s'han valgut per a produir-les.

Jo, a aquest escarransit esplet de cincia reglamentada,
prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una
personalitat d'intelligncia poderosa que lluitava contra la
ignorncia dels temps, ja treballant mig de frau sota les
voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la
protecci rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadmies,
ttols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis
i costums, influint en les poques i transfomant les societats
en continuada evoluci.

Societat que no lluita s societat morta i s l'al de la mort
que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no s
de vida: s el treball interessat dels que cuiden de qu el cos
social no ressussiti. Vegi nostra terra com s malmenada per un
caciquisme burocrtic, venal, corromput i corruptor, que ha
lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que
en diem classes conservadores o directores no sn ms que
agrupacions i entitats enfitades de benestar material i
sollcites sols a qu es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta
srie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames,
sostinguts per la voracitat dels uns, per la convenincia dels
altres i per l'apatia dels ms, causa generadora de l'esplet
socialista que creix, com la corrupci de la sang s la causa
de les erupcions de la pell. Tot aix s lo que a mi m'arbora,
i ho voldria acabar, enc que fos a canonades.

Mossn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre
els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove
continu:

-I sap vost si l'Esglsia, com instituci social i prctica,
ocupa avui el lloc que li pertany? No s sols en les
Universitats, sin tamb en els Seminaris, a on s ms de
doldre la deficincia de l'ensenyana. Molt de llat, molta
teologia, ve-li aqu tot. Per, avui que, com ja li he dit
altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la
filosofia, invadeix el cientfic, el de les arts, el de la
histria i fins el de l'economa, falsejant-ho tot, s aqu a
on deu portar-se la lluita. La teologia escolstica, amb tota
sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa
missi, doncs les veritats catliques, ja de si prou slides i
respectables, quan descansen sobre bases cientfiques, tenen
una fora d'atracci a la qual res resisteix. Abans la idea
cristiana ho era tot: les cincies i les arts brillaven, a son
impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se
formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella,
era vida feconda en avenos morals i materials. Avui la
societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest
esperit, ha substitut les antigues democrcies cristianes per
altres democrcies racionalistes i materialitzades, les
agremiacions de carcter senzill i prctic per una burocrcia
inflada i venal, i el sensualisme ha glaat les conscincies
dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels
de baix.

Per encara en nostra terra ha tingut resultats ms
deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions
prpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son
esperit prctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a
la perfecci. Posteriorment, degut a suggestions extiques
incomprensibles, per prevenir de races inferiors, poltica i
econmicament parlant, i a contingncies i desgrcies
d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perd ses
institucions i, faltat del calor essencialment democrtic i
cristi que havia presidit sa constituci, caigu enlluernat
per fascinacions mentideres, com raa venuda als peus de
l'opressor. La desgrcia ha estat per tots, mes qui sap si
bona part de culpa la tenen els que, possedors un dia de tota
la cincia i de tota la ilustraci de son temps, se deixaren
arrabassar el ceptre de son poder?

-Per Du, Ramon! A on vas a parar?- digu el Rector alant el
cap, trastornat.

-Vaig a parar a qu caldria combatre de fort i de ferm tot
l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo
podrit i corcat dels actuals organismes socials, perqu,
desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable... ni
nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de
depuraci, injectant en nostres venes sang nova. Es precs
revifar l'esperit prcticament cristi de nostra raa, perqu
aquest torni a influir, redreant-los, els organismes socials
peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que
l'ofega. Aix i sols aix hi pot haver esperana de salvaci.
D'altre modo...

-Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclam, interrompent-lo, mossn
Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests
aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi
ha coses que sn veritats evidents, altres no m'atreveixo a
jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta
anys que visc fora del mn. Mes, amb tot, he notat fets i
circumstncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix,
donant-me esferement. Per exemple, al veure com minva el ramat
dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades,
cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament
en la natural propensi que t la naturalesa humana al mal,
sin tamb bona part en el mal exemple dels encarregats de
dirigir-lo. La suplantaci dels antics organismes per noves
institucions, contrries a l'esperit del pais, haur portat el
retrament de la gent de b i l'exaltament de la canalla que ha
trobat la porta oberta a totes les seves concupiscncies.
D'aqu la prevaricaci i la corrupci en tots els rams de
l'administraci, que a son torn ha portat la desesperaci en
les vctimes, ensems que la perversi en els que en resulten
favorescuts: circunstncies, totes, que predisposen, si no
condueixen de ple, a la indiferncia, a l'escepticisme i a la
impietat... Mes, en fi, deixem aix, que s massa fondo per a
nosaltres: un altre dia en parlarem ms llargament. Ves-te'n a
descansar, que deus estar capolat.



VII

Tan bon punt hagu en Ramon donat la bona nit, exclam la mal
cofada de la Felia:

-Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro
que si l'hem de mantenir gaires dies... Ja mirar de no
donar-li pas pa tou, que aviat ne quedarem sense. Menja les
crostes i deixa les molles; se coneix que t millor dentat que
un hom... Ala, ala! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen
collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo.

A tot aix mossn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala
amunt i sala avall.

-I dem qu vol que faci per a dinar?- reprengu la Felia tot
plegant les estovalles.

-Dem mata la polla negra que tens a l'engreix- respongu el
rector sense mirar-la ni parar de passejar.

-Oh, s, la polla negra...- gemeg la dona. -Que aviat ho ha
dit! Mes la rossa s'enyorar.

-Mata la rossa i tot!- crid l'altre, malhumorat. I, prenent la
llumanera, es fic dintre sa cambra.

Queda la Felia, sola, murmurant:

-Ja se'n far mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret!

Tot dient aix, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia
deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que
tamb havia malbaratat, amb l'evident maligne propsit de
reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de
tendrums i pellingots de la mateixa procedncia i servir-los
l'endem tradorament baix una o altra forma.

Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Felia. Heu vist aquests
croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades,
solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels
tallers dels escultors, croquis que no sn altra cosa que
l'assaig de traducci plstica, el crit d'alto! donat per
l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les
fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera
servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una
verdadera creaci, en altres, les ms, s'esmuny, deixant entre
els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i
retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap t un
cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i
per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de
fang xafades al pla de la m? Doncs aqu teniu la figura de la
majordona.

All, en veritat, no era figura: no era ms que un croquis,
per un croquis fracassat i abandonat, com si son autor
s'hagus adonat de qu no reeixia. Mostrava son cap de cigr,
son nas de pndola xafada i sos ulls com fets amb el mnec del
boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitaci amb qu
seria feta i de qu l'artista no es fixava en detalls, havia
quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava
cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Aix donava el resultat
de qu, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que
entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que
feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els
cabells, un color moreno polss, li acabava de donar tot
l'aspecte dels referits bocetos.

Ning sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ning
feia falta saber-ho. A mossn Joan li pervingu d'una deixa
d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui
l'havia pujada de petita i n'estava molt jois. Tan jois
n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiana a
mossn Joan, desprs d'encarregar-li la distribuci de ses
pobreses per a b de l'nima prpia i dels cossos d'alguns
parents, volgu testimoniar-li son afecte llegant-li la
majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixs patir.
Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficcia de sa
recomanaci, per quan cregu excusat deixar a la dona cap
violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de
simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca.

Mossn Joan reb resignat l'esplndida herncia de son company,
i quan, terminada la segona ensenyana de son nebot i posats en
regla els assumptes del patrimoni, resolgu retirar-se de nou a
la parrquia de sa propietat, se n'emport la Felia per
majordona.

Al principi no anava pas tan malament, perqu, si b la Felia
sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens
dubte per no conixer encara prou el gnit del seu amo, i aix
fins a cert punt era, com ja insinu en Pascal, un fre que
salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces,
com bon segur hi hauria anat, donat son carcter desprs,
complaent i caritatiu fins a la innocncia. Per, ms endavant,
l'avarcia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que
li arrib a portar srios disgustos, no per les privacions
personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un
cilici voluntari,- sin per les pertorbacions i els compromisos
que li ocasionava. Els parents i amics, aix com els principals
feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de
mossn Joan, deixaven de freqentar la Rectoria, no tant per no
veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos
i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i
obsequiar a sos hostes es veien deslluts per les mesquineses i
poca prudncia de la Felia.

Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir
molt a mossn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la
majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i
feligresos; per aquell _no la deixis patir_ del legatari era
una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria,
callava i... anava tirant.

En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses
que representaven un gasto, no s que li manqus res al senyor
Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaat, espolsat i
portat com una ampolla per sa majordona. Per es veu que
aquesta, allionada per son primer amo i preveient que mossn
Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment
se diu, de fer-se ella mateixa el ja. Al menys aix ho
murmuraven males llenges.

Ja es compendr que el pobre Montbri tindria lloc aviat de
certificar que no era mancada de fonament la predicci d'en
Pascal. Ho not al mat amb la misria de l'esmorzar, i se
n'acab de convncer al dinar. Durant aquest, mossn Joan
estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos
temes familiars: l'estat eclesistic, comparat amb l'estat
matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa
des d'un punt de vista purament ideal, o b, com deia ell, amb
faldilles i arrufats. Semblava com si tingus un especial
empenyo en distreure el jove de l'pat coquinament patriarcal
que la Felia havia posat damunt la taula. Per quan vei que
en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte
confiava per a salvar tan desairada situaci, compareixia
aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Du i ella
sabien com, no pogu contenir ms son disgust.

-I la polla?- exclam, dirigint-se a la majordona.

Aquesta pregunta qued sense resposta. s a dir, sense resposta
no, perqu oncle i nebot comprengueren prou b que una mena de
sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot
esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduts, que la
polla no els faria pas mal de ventre.

El pobre Rector qued tot avergonyit, i en Ramon, prenent
d'aix peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle,
exclam sense fer embuts:

-I vost permet semblants imposicions del servei? I s per a
arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia,
abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesistica?

Mossn Joan reb la punyalada al mig del cor, i de tal manera
ho demostr en la trasmudaci de son visatge, que en Ramon se
pened d'haver picat tan fort i procur, com de costum,
tirar-ho a broma, afegint:

-Veritat s que aquestes sn menudncies que no valen la pena i
que, prenent-ho b i alegrement, se completa el sistema.
Adems, aix prova que vost sap lo que es pesca, quan diu all
de _Mulieri non des potestatem domus tuae_..., etc., perqu si
tal fa una dona que est a sou, qu no faria si es veis
salvaguardada per l'indissoluble, lla del matrimoni?

-Ai, fill meu!- digu el Rector amb cara compungida. -N'hi ha
de moltes menes de llaos indissolubles, en aquest mn, i Du
vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis ms pesat.



VIII

Passaren la tarda passejant pel poble (que res t de
particular, llevat de l'esglsia, magnifica construcci
romnica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que
sn esplndids.

Portat per la dria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava
de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre
aquestes son el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava
al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referncies que
n'havia fet en Pascal.

Mossn Joan ponder les excellncies de la famlia,
particularment de la senyora, que era una santa cristiana.

-El senyor s un subjecte de bon fons i intatxables costums.
Sin que, Du el faci b!, sols li mancava un gra de ronya per
a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el
poble que, sobre no produir-li sin gastos, li lleven la
tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al
prroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la ra
sense ofendre a ning.

-I de qu es tracta?- s'atrev a preguntar en Ramon.

-Qu s jo? Hi ha aqu l'empriu de Serra Calma, que usufructua
el poble des de temps immemorial. Cada ve pot portar-hi el
bestiar que a l'hivern mant en son terme. La gallorsa s
repartida a prorrata entre tots els vens, que se l'arrenden o
l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia
Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Mart, una cdula que
li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal
empriu, per qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi
ha memria de qu l'hagin lucrat mai, si b ell sost que
aquest dret no ha prescrit, perqu s'ha cuidat sempre de
promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a
aquest bon senyor, que no t prou butxaques per a ficar-hi el
diner que li sobra, se li ocorregu entaular demanda formal i
promoure un plet que ja fa ms de dotze anys que dura i en el
que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la
provncia, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents,
sentncies parcials, competncies i provisions que ja no hi ha
qui ho entengui. Amb tot aix el poble n'anir cada dia pitjor,
i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien sser sos
protectors, se llenar en braos del primer pillet que surti
per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar
mon escs valiment per a transigir-ho, per vaig veure que
aquest bon senyor, que en lo dems, s com una pasta d'Agnus,
en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi
ning, ni la seva muller, que li faci entendre ses prpies
convenincies. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi
ms, reservant-me, en tot cas, per a ocasi ms propcia.

-I els dems propietaris, qu fan?

-Qu vols que facin? Per darrera enll el bescanten sense
atrevir-se a posar-se-li al davant, perqu s un trumfo dels
grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen
crrer la bola.

-s lo que li deia ahir- fu en Ramon, desprs d'una estona de
reflexi. -La pestilncia puja, puja, i ja est arribant a dalt
de les muntanyes.



IX

En Montbri, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de
violncia que el gnit de la majordona li creava, i sense
perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situaci
tonta, resolgu de moment, pretextant una urgncia, partir al
segent dia de bon mat. Com son oncle devia assistir a uns
funerals a Pruns, quedaren convinguts en fer junts el trajecte
fins a la parti dels camins.

Estava al bo del son quan aquest el despert innovant-li que
plovia, i per lo tant que no es mogus, que ell compliria amb
lo dels funerals, perqu no podia excusar-se'n, i tornaria a
dinar.

El jove declar que sols en cas extrem se quedaria, perqu
tenia comproms d'sser a Vich al vespre. Li promet sovintejar
les visites, i es despediren afectuosament.

Una hora ms tard trucava a la porta la majordona, avisant que
quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell
s'incorpor; mes, com sents batre les canals al pati,
comprengu la mangauxa de la dona i torn a adormir-se. Al cap
d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja
el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregu ell que, quan menos
en part, era cert, i s'al.

Al sortir de la cambra glopej una xicrada d'aigua bruta, que
altra cosa no era la xacolata servida per la Felia, mentre que
aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li
parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia
deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix,
no plouria ja ms. I, efectivament, a l'alar-se el jove de la
taula i sortir a la miranda, ja comenava un altre ruixat que
dur una hora.

La majordona es frisava per veure el _barrut_ fora de casa, i
aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel
desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els
diantres. Aix s que, al sentir a la majordona maldar de
continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis,
donant-li accesos de rbia que el tentaven d'agafar-la pel
clatell i amorrar-la sota la canal. Forat d'aguantar-se,
procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i
posant en ordre algunes notes.

De tant en tant, el sol semblava com si ans a treure el nas
per una clariana, que no era ms que una soluci de continutat
entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que
venia carregada d'aigua.

Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li
notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se
a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de
la pluja, el jove no es pogu contenir.

-Ja en t, de ganes de qu me'n vagi- exclam, -per spiga que
encara en tinc ms jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni
veure-la, a vost.

-Jess, Maria, Josep! Sant Cristi! I ara! Quines coses de dir!
Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! No s vost el
nebot del senyor Rector? No el t ell a gust? Doncs, lo que ell
vol, a mi m'est b.

En Ramon li gir l'esquena i es pos a passejar-se per la sala.

De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, torn
cridant:

-Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Mart; digui si
no s aix senyal de bonana!

En Montbri s'aproxim a la balconada que treia a la miranda, i
vei l'esplndida arcada estenent sos brillants anells de serra
a serra, de lo qual s'alegr com si fos realment el signe de sa
deslliurana. No plovia gaireb gota, y una ullada de sol,
escorrent-se per una escletxa dels nvols, feia brillar amb
esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les
parres que guarnien la porxada. Se n'alegr, amb aquella
alegria que produeix sempre en la naturalesa la successi d'un
fenomen llumins desprs d'un de tenebres, com el dia desprs
de la nit.

-Vaja, dona, vaja!- digu dirigint-se a la vella, amb to
complascent. -Serveixi'm el dinar i marxar de seguida.

-El dinar?...- fu ella plegant les mans amb posat d'admiraci.
-Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per
marxar!...

En Ramon qued de pedra. Tenia motius per a conixer la
tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capa de despedir-lo
de casa de son propi oncle poc menys que en dej. Amb una
mirada furiosa, mesur la gran mesquina de dalt a baix, clogu
el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap,
aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se
contingu, no obstant, i girant l'esquena emprengu la porta
escala avall. La Felia el segu, cridant-li des del cap de
l'escala:

-Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava
pel senyor Rector quan torni de funerals.

-Planti-se-les al clatell!- respongu en Ramon, girant el cap
des del repl, i es dirig a l'estable per a embridar el
cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa.

La Felia, que li anava seguint les petjades, corregu afanyosa
per a tenir-li l'estrep, mes ell la repell amb un regany.

Al passar el portal se par en sec. Verdaderament feia goig de
posar-se en cam amb un temps com el que es presentava, doncs
per la part de Llevant venia un tall d'aigua espants. La
majordona comprengu sa vacilaci, i, com per a donar-li nim,
temerosa de qu torns enrera, li deia:

-Lo que s ara rai, prou est ben esbargit el temps, i, sin,
vegi per all com ix la _Marieta de l'ui blau_.(*)

Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot
fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb qu es fic a
dintre, que, sin, la bolca als peus de la bstia. Per, fora
ja de tino, comen a increpar-la amb mil penjaments,
tutejant-la sense cap mena de consideraci.

-Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintar a
l'esquena, amb la punta del fuet, la _Marieta de l'ui blau_.
Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donar una racci de
xinxons d'aquells qu no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui
adobar, que ja els esquitxars aquests que arrecones a costes
de la salut del teu amo, estiracordetes!...

I altres coses que no es poden escriure.

La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan
maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una
ximple.

En Ramon passava el portal en el moment que comenava de nou a
ploure. Aix li renov la quimera, i, girant-se amb la vella,
que seguia fent comdia, li crid encara:

-Maleda bruixa! Ves: aqu la tens, ja, la teva _Marieta_.
Llstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro,
cabra ronyosa!...

I, mentre deslligava l'abric que a prevenci duia a la pera de
la sella, emprengu desesperat la trotada, empaitat pel vent
pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.

(*)_Nom amb qu designen els pagesos l'ull de serena que en
dies plujosos, surt a vegades a l'horitz i que, en certes
circumstncies, sol designar la fi del mal temps._



X

Encara li durava l'excitaci, que no bastava a calmar la
ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses
espatlles i les anques de la bstia, quan, al passar per sota
el porxo d'una masia de gran presncia, sent que el cridaven
per son nom des de dalt. Tir les regnes i alant el cap
reconegu la casa de Serra-Bruna i vei amb sorpresa que era
son oncle, que li deia amb son to de veu entre plors i
rialler.

-Per, fill meu, que t'has tornat boig per marxar amb semblant
temps? No havem quedat en qu m'esperaries si seguia la
torbonada?

-L'he esperat fins que m'han fet a fora.

-Sants del cel!- exclam el vell, esferet com si pressents
algun greu contratemps ocorregut durant sa ausncia, -I qui
pot haver-te tret a fora de casa meva?

-Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana ms
que l'amo, s qui m'ha despatxat en dej, tractant-me com a un
gos foraster. Prou que l'hi explicar ella afegint-hi que l'hi
he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no s cert,
perqu moltes ms coses m'he engorjades per consideraci a
vost, que la protegeix per ms que ella el deshonra.

Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sin donat
l'estat de sobreexcitaci en qu es trobava. Son pobre oncle
estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del
porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda
esttua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastims,
que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n
condolgu. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada,
salt del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li
sort al pas, se'n puj escala amunt, trobant al seu oncle a
l'ltim repl que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor.

Amb breus i concises paraules li explic l'ocorregut,
declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l,
ans a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son
difunt pare; per que ell a la Rectoria no hi posaria ms els
peus mentre cris semblant bestiola.

El pobre capell li tir els braos al coll, exclamant:

-Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha
abandonat, per compadeix-me com tothom me compadeix. Du sap
si sc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels
parents i amics, com sap tamb lo que sofreixo en mon
aislament. Sc vctima d'una manda piadosa, d'un comproms
contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinys
i lleal, i em recoman aquesta dona al moment de morir. Li vaig
prometre no deixar-la, per ms sacrificis que em costs; i,
encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular
quina mena de sacrificis podria costar-me, no s aix ra
perqu ara me'n desentengui. s un mal del qual sols Du pot
enviar-ne el remei disposant de ella o de mi.

En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia,
volgu, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son
bondads oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a
broma, dient:

-En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegaci que el
porta a aceptar aquesta tirania. Vost disposi de mi en tot i
per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi
posar els peus quan Du hagi enviat el remei disposant de
vost o d'ella. En el primer cas, hi vindr per a aprofitar
l'ocasi d'apretar-li a la Felia el ganyot, i en el segon,
encara amb millor gust, per a cantar el _gori gori_ a la mala
vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula
on tanta gana m'ha fet passar.

-Sempre sers plaga!- digu el Rector, ja ms asserenat i
agafant-lo pel bra. -Per ja n'hi ha prou, de misteri, que
estem cridant d'una manera inconvenient l'atenci de la gent
d'aquesta casa. Entra i et presentar, advertint-te per
endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton cam
amb semblant temps.

-No em quedar ni que em pengin- exclam en Ramon amb vivesa.
-I per evitar-me un refs, val ms que ens despedim sense
entrar.

I aix dient, bes la m de son amonat oncle, que en va
tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta
vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegu
el senyor amb aire campetxano, exclamant:

-Vaja, senyors! Qu fan aqu parats al peu de l'escala? Per
qu no entren?

-Vegi, don Eudald: aqu t mon nebot que s'empenya en passar de
llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentaci.

-Ah! Vost s el nebot de mossn Joan?- digu don Eudald
acabant de passar la porta i allargant al jove la m. -I quant
m'alegro de coneixe'l! Per faci'm el favor d'entrar, perqu en
quant a lo de passar de llarg, s cosa que amb semblant temps
no ho consentiria a un desconegut; per a vost ni ara ni mai.

Mossn Joan, per sa part, feta la presentaci de don Eudald a
son nebot, afeg:

-Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de famlia,
honrant-me amb una confiana que, encara que immerescuda, me
permet manar-hi tant o ms que en ma prpia casa.- (Aix ho
digu amb un cert retintin que cops al vol en Ramon.) -Vull
dir-te, doncs, que la invitaci de don Eudald s coral del tot,
i que no s de llei que la refusis.

En Ramon, que, barret en m, havia cortesment correspost a la
bona arribada de don Eudald, respongu resoltament:

-Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitaci
que m'honra ms del que mereixo; per dec fer-li notar que el
temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a
cavall; per lo que compendr si deuen sser poderosos els
motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me:
d'aix no n'hi dir de menys el meu senyor oncle, que els
coneix.

I tal si els coneixia, mossn Joan! Aquestos no eren altres,
per una part, que la quimera que encara el jove portava a
dintre, i, per altra, una espcie de pueril complacencia que
sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferncia de
procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada,
comparada amb la de la seva majordona.

Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per
desfer-se'n; mossn Joan patia crudelment al considerar que,
per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dej,
essent prop de migdia i tenint que fer ms de dues hores de
cam entre mig d'un temporal desfet. Comprenia b que all no
era ms que un contrapunt, un cop de gnit del jove, i
desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molsties
consegents a son descabellat propsit, com per a mitigar-li
aquell mal record de sa visita. Adems, i era la pura veritat,
el molestava en gran manera el pensar en els judicis que
aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya
escena. Se li acud una idea i la pos en prctica tot seguit.
Obr la porta de la sala, i des de son llindar, crid:

-Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindrs tu ms poder que
ton pare.

Quasi instantniament, igual que si espers sa entrada, com els
actors en el teatre (senyal de qu no caminava gaire lluny),
aparegu una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon
tall entre pags i vilatj, la qual qued parada, cobrint-se
ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor
de ses dents descobertes per un gracis somriure.

-Veges- continu mossn Joan: -aqu tens aquest esterlocat de
mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per
aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en
comptes d'acceptar l'hostatge que aqu se li ofereix. Digues:
vols que es quedi? Si o no?

-I ara, mossn Joan! Quina pregunta!- fu la noia, atansant-se
modestament alguns passos. -s clar que s'ha de quedar.

-Doncs mana-l'hi tu, perqu a ton pare ni a mi no ens obeeix
pas.

Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos
i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible.
Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos
fins a donar-se les mans, digu ella amb cert gracis
desembrs:

-Jo no el convido pas, perqu aix ja ho ha fet el pap; jo
sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que
amb tan bon cor ell li ofereix.

-Sento vivament, senyoreta- fu en Ramon un tant desconcertat
-el comproms en qu em posa d'aparixer com un ingrat, essent
aix que mon agrament per l'honra que m'ofereix s superior a
tota ponderaci. Consideri que quan m'he posat en cam, malgrat
el temps que fa, s perqu sries ocupacions me reclamen a Vich
aquesta mateixa nit.

-Per sries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el
disgust que ens donar el seu refs, ni com el remordiment que
ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants
circumstncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho
vol fer per nosaltres, faci-ho... pel seu oncle.

Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en
aquell moment no havia comprs que la inconcebible tossuderia
havia, per fora, de deixar en situaci poc airosa el pobre
Rector davant d'aquella tan amable famlia; lo qual havia de
revenir en noves mortificacions i motius de pena per al
bondads vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo
succet. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia
hauria penetrat el secret de sa obcecaci, lo que denotaria en
ella una perspiccia, ensems que una delicadesa de sentiments,
que el feriren com una revelaci.

I era tan simptica l'ofrena i tan insinuant la invitaci en
boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que...
vaja! hagu de declarar-se venut.

-Senyors... no puc resistir ms: disposin de mi- fu l'hereu
Montbri, acotant el cap i obrint els braos caiguts al llarg
del cos.



XI

Se conta de Csar que en una de ses incursions a les Gllies,
al passar per un llogarret perdut en un rec dels Alps, digu a
un de sos oficials amb qui estava conversant de poltica de son
temps:

-Ms m'estimaria sser el primer aqu que el segon a Roma.-
Aquesta expressi t una equivalncia exactssima en nostre
vell adagi que diu: Val ms sser cap d'arengada que cua de
pagell.

Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses
masies, dotades d'excellents condicions d'estatge, per a
trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de
lloguer en carrers sovint rnecs i sense sol ni aire, fent una
vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs
rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet,
deixant un lloc a on sn i representen alguna cosa per altre a
on no sn ni representen res, se comprn b que entre nostres
pagesos no abunda pas l'esperit de Csar.

L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen
l'aparincia de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra
picada hi s a dojo en arestes, finestrals i brancades amb
mirandes i porxades d'excellent orientaci, escales
monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran
riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com
catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un
esperit agrcola de gran empenta, un grau de cultura i un
refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui all es
veu.

Aquests sn els abandonats palaus de l'antiga burgesia
muntanyenca que, completament desposseda de ttols nobiliaris,
vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes,
celebrats en oratoris privats o esglsies de patronat eren
galejats com festes de prnceps, i el ress de ses grandeses ha
arribat a nostres dies, glossades per canons populars que
encara van en boca de nostres pagesos.

Avui molts d'aquests casals sn habitats per cambrers i
masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a
parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les
ciutats sense personalitat ni prestigi, si s que no han
desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi
obligat dels que abandonen els destins que Du els hi assenyal
sobre la terra.

Per el cas s que, dhuc els que s'han mantingut ferms al
camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaat
l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests tamb han
arrendat llurs termes, desprenent-se del ms poders objectiu
de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i
productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions
grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica pais,
per ample i sencer, i la seva vida domstica ha dexat d'estar
a l'altura de les necessitats de l'poca. En nostres velles
pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se
n'ha bastida cap de nova, des de fa ms de cent anys. La
decadncia s completa.

Molts pares que envien els fills a collegis de luxo i a seguir
carrera a Barcelona, se lamenten de qu aquests se deixin
seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp.
I, no obstant, s un fet molt natural i lgic, donat el descuit
en qu molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres
consideracions, com no han d'establir aqueixos joves
comparaci entre el confort de les habitacions de ciutat i la
incria i destartalament de llurs pairals, sense una estncia,
les ms d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la
famlia durant les llargues vetlles i vagues foroses dels mals
dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana
bufa fort o b les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals,
veureu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent
avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ac
d'all pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal
closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les
portes de les quals no es poden tancar.

I la llar?, direu: S, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per
poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn
del qual amos i servei, barrejats, canten canons i conten
rondalles. Mes tot t els seus lmits, i les canons i
rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps,
i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaar-se de
l'esquena, com de plorar llgrimes vives, mercs al fum que el
can de la xemeneia no pot engolir.

s llavors que els fills de famlia es recorden del caf, de la
tertlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per
tornar-hi aix que puguin.

-No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi
fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus
d'aquests s'arrosseguen per l'escon perqu l'art de la terra no
els dna pas feina, i tota sa cincia consisteix en tombar les
perdius, rondar per fires i festes i... estirar l'orella al
gat.

S'ha de convenir en qu han planejat circumstncies terribles
sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avanada
de la civilisaci europea. En la mar, en terra, en arts i
indstries, dictava lleis que eren filles de sa prpia
essncia; i, per ms que la societat evolucionava i progressava
com avui, ella guardava la davantera, perqu l'esperit
progressiu era en ella la tradici. L'nim s'entristeix pensant
lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera
bastia en nostres afraus aquestes estacions agrcoles les
ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li
hagus glaat la sang al cor. De segur que res tindria que
envejar a Frana, Inglaterra i Alemanya.

s un error creure que el poble catal s afectat a lo seu i
refractari a tota influncia forastera. Lluny d'aix, jo crec
que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement
equilibrada com la d'una de les races ms susceptibles de
perfecci, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme
collectiu. D'aix naix aquesta modstia que li fa desconixer
sos propis mrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest
encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta
admiraci innocent per les gales de l'oratria brillant, per
ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu
amb qu es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta;
deficincies totes, que l'han posat a frec de caure venut als
peus d'alta raa ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior
brillant per buida de cervell.

Bast una pluja de ttols nobiliaris, de pura grcia i de
plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del
segle passat a nostra burgesia rural. El treball no ennobleix
-li digu alg.- Aix es deixa _para los patanes, para los
destripa terrones y mercachifles_. I nostres hisendats
cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. _La
vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en
sociedad_, se li afeg, tot mostrant-li unes immenses
planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders
pilons de pobrissalla i d'_hidalgos_ tronats, per alegres com
unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el
dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i
omplir les tertlies, fent la cort al governador, al comandant
militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la
guarnici i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el
servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en _cristiano_
desprs de convence'ns de qu nostre _dialecto es muy
ordinariote_.

I aix quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi
i a merc del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han
entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen.

Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit catal, que
ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo
no sc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans
contra tot, senzillament perqu no podem ser res ms. Du ens
ha fet d'una sola pea i de tal manera que no podem ser res ms
que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o b estem
destinats a desaparixer confosos entre les despulles de les
races ms inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi
estarem salvats.



XII

El mas de Serra-Bruna era justament una de les poques pairals
de renom que encara tenia hissada la insgnia de sos
propietaris. Mes no es crega, per aix, que puga en absolut
absoldre-se'l de les censures que pesen sobre els hisendats en
general, doncs tamb el senyor t les terres arrendades o a
parceria, i, com la major part, s pags rentista, no pags
industrial.

Seu la casa al repeu d'un petit pujol sobre el cam ral de
Vall-llosell, en la confluncia de la riera de Vall de Pedres
amb un modest torrent que davalla de les serres de Daurada,
rublertes de boscos de faigs i roures. Consisteix en un agregat
d'edificis i construccions ms o menys regulars que li donen
l'aparincia d'un venat. Part de les dites construccions sn
masoveries i cabanes, i la casa dels senyors, com la major part
de les pairals, s una juxtaposici de dos o ms edificis
acusant diverses poques de construcci. La part principal i
ms moderna data de les darreries del segle passat i respira
tota la grandiositat i solidesa de les construccions d'aquell
temps. Algunes innovacions recents, com sn persianes, galeries
vidriades, parallamps etc., denuncien a cop d'ull l'opulncia
del propietari.

La fatxada principal, orientada a migdia, consta de quatre
grans balcons que trauen a un mirador o terrasa que, formant un
cos avenat, cau sobre el cam ral. A banda i banda de la
terrassa segueixen quatre arcades de galeria coberta, i al
segon pis una dotzena de grans finestrals acusen altres tantes
habitacions. Les fatxades de llevant i de ponent sn ms
irregulars, alternant-se les obertures sense ordre aparent,
llevat d'una grossa balcona que acompanya la gran porta
duellada que per la de llevant mira a la gran llia, pati
plantat d'arbres i envoltat de coberts contenint galliners,
conillers i altres dependncies. Per la llia s'arriba a
l'entrada principal de la casa, que dna accs a una vastssima
pea amb sostre de volta i empedrada de petits rierencs formant
dibuixos. A dreta i esquerra d'aquesta pea hi ha les quadres
de les caballeries. Al fons de tot se presenta l'escala, que
s'imposa per sa grandiositat, formada per senzilles i robustes
voltes d'obra, amb nervis de pedra picada, sobre les quals
descansen grans marxes de pedra de dotze pams de llargada. La
barana s senzilla, de ferro batut de gran gruix, i l'ull
amplssim est sols decorat per un monumental llanti que penja
d'un historiat permdol, tamb de ferro, representant un drag
que amb ses dents aguanta la cadena.

Seria feina cansada i intil descriure l'interior de la casa.
Figuri's el lector una immensa sala de sostre enteixinat, de
parets llises, cobertes de quadros ni bons ni dolents; com a
pea de luxo, el quarto d'estar, tot endomascat i amb motllures
daurades; l'estrado, que li fa bon joc; altra pea de confiana
amb monumental escalfa-panxes, taula de marbre al centre, piano
i canaps a les testeres i plafons decorats al tremp per en
Joan Pany; el menjador amb volta i les quatre estacions
representades per grans relleus de guix, i en fi, altres i
altres peces menys luxoses i ms o menys espaioses i
confortables.

Agregui's a aix un gran jard a peu pla, amb hivernacles,
umbrculs, gabials, bons caminals, millors vistes, i haurem de
convenir en qu Serra-Bruna era i s quelcom de bo.



XIII

L'afortunada famlia que habitava el fams casal de Serra-Bruna
no era pas nombrosa. Se composava del matrimoni, don Eudald de
Serra-Bruna i Donya Dolors de Salvanera, i dues filles. La
major, la Montserrat, era una xamosa nina d'uns divuit anys,
espigada i graciosa com un plan de pi, de faccions grandioses
i simples dins un oval perfecte i de cutis d'una morenor
finssima, transparentant la puresa de sa muntanyenca sang.
Quan se li parlava, baixava modosament sos ulls grossos i
foscos, que al contestar aixecava apaciblement,
concentrant-s'hi allavores tota la seva nima amb una malcia
inconscient i senzilla, inundant-se sa fesomia d'un perfum de
flor boscana i d'un cert misticisme bblic, que portava a la
memria les verges de qu ens parlen els sants Llibres.

Sa germana, la Loreto, comptava amb prou feines catorze anys, i
ses faccions, no ben desenrotllades encara, no prometien tanta
correcci de formes com les de la Montserrat. Tirava, no
obstant, a major estatura i a no menor esplendidesa de formes,
encara que de moment era esprimatxada i desgarbada com un
aligot. De temperament mogut i fresss i arrauxada com un
bordegs, sa mare li repetia a cada moment: -Vejam quin ser el
dia que posars seny!

Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuit anys. Era de
bona presncia i aire sanits, per ms que un ull observador li
notava, malgrat l'exuberncia de ses carns fresques, un quelcom
que el feia malfiar de tan bones aparincies. Efectivament,
patia sovint de migranyes, i sa naturalesa era bon xic
treballada per les sangries de la famlia i qui sap si per
interns disgustos d'aquells que justament per no eixir a la
superfcie caven ms fondo que els dems. Era de carcter
apacible i igual, excellent mare de famlia i model de
mestresses feineres i endreades. Tot passava per ses mans en
el govern interior de la casa: no sols el que tocava
directament a la famlia, sin tot lo concernent a la bona
marxa i administraci de les petites indstries anexes a la
categoria de mestressa catalana. Fins era ella qui havia cuidat
sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles i
habitacions i construcci de jardins, en lo que havia demostrat
un gust exquisit, posant-se sempre a l'altura de sa posici i
dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de
transcendncia. En tot aix tenia carta blanca de son marit.

Ses costums, senzilles d'un refinament ntim i patriarcal,
trobant sobrats elements de desenrotllo dins sa rumbosa
posici, la posaven en el cas de no enyorar per a res els
gustos de ciutat, que tampoc li eren del tot desconeguts, ja
que anyalment feia una, encara que curta, estada a Barcelona,
ms que per altra cosa, deia ella, per a trobar desprs ms
agradable la vida de muntanya i en realitat per no enterrar-se
en vida i donar compliment als nombrosos parents i coneixences
que els tornaven la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt
agradable per a son carcter hospitalari i sumament sociable.

Don Eudald de Serra-Bruna era el tipo ms original de la
famlia. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de
la muntanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament
nominal) que duia son nom, amb rendes ben sanejades al Valls,
plana de Vic i Barcelona, amn d'uns immensos terrenos a la
muntanya de Tosas, on podien estiuejar deu mil caps de bestiar.
Tenia noblesa d'aquella que tant prodig Carles IV als babaus
que b ho pagaven, o sia, _ciutad honrat de Barcelona_ amb
equivalncia de Baronia i s del _de_.

Diu que, quan jove, era guapo i ben plantat, un xic ple de
carns i amb uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'aix hi
hauria quan una donzella tan gentil i de tan bones prendes com
donya Dolors se n'agrad i consent en fer-li entrega de son
cor i de son quantis dot. Mes lo cert s que, ara com ara, no
es podia presentar sin com un hom d'uns cinquanta anys, de
mitjana alria, fluix de carns i de fesomia grossa i
escorreguda, per haver perdut molt de greix i quedar-li la pell
penjant. Net de cara i clatell, sols deixava crixer el bigoti,
i no per fantasia, sin per mor d'un principi herptic que se
li havia fixat sota al nas i l'hi feia molt ingrat el ras de la
navaja. Per, com el tal bigoti tirava a tornar-se mostatxo de
carrabiner, el portava escapat a tall d'estisora.

Vestia en tots temps folgades peces de panyo negrs, i ses
defenses contra el fred consistien en blindatges superposats de
roba interior que reforava a mida que apretava aquell. En
quant s'accentuaven les pluges de la tardor, prenia un jaique
de panyo blau turqu que portava per tot el dia penjant de les
espatlles, adems d'un mocador de seda negra entortolligat al
coll, sabates de simolsa i gorra de set, tamb negra, amb
visera de xarol caiguda; i, com per efecte d'una calba
occipital se dolia molt de fred a la closca, portava dita gorra
plena de mocadors dels nomenats de frare, augmentant son nmero
segons apretaven els rigors de l'estaci. De totes aquestes
peces no se'n desprenia fins a la primavera, i encara sols
desprs de moltes palestres amb sa muller, que d'amagat o mig
per fora les hi anava llevant de mica en mica.

Per ms que sempre es dolia d'a o d'all, lo cert s que
resistia perfectament totes les estacions, fent rarssimes
vegades un dia de llit. En fi, cal afegir que encara que sa
vestimenta li donava l'aire d'aplegador de monges, no careixia,
amb tot, de certa bona presncia i aspecte senyorial en
consonncia amb lo que era.

Son retrat moral s ms complexe, ja que no s possible
fixar-li cap genialitat ben determinada. Pags de naixena, i
per sos interessos, no demostrava cap afici a l'agricultura.
Tenia totes les finques arrendades a parts o a arrendament
cotat. Veritat s que a la casa pairal hi havia afectes totes
les terres bosques i pastorims, a ms d'alguns quintans i
hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular
rem a la casa; mes per aix tenia en Basi, el mosso gros, que
donava cap a tot, actuant al propi temps de majordom i ajuda de
cambra del senyor, de qual persona cuidava en tot quant sortia
de l'esfera d'acci de la mestressa, des d'aclarir-li els
comptes fins a fer-li la barba i arranar-li els ulls de poll.

Ses aficions a la lectura se reduen a _passar-se pels ulls_
(frase prpia) els diaris _La Esperanza_, de Madrid, i el
_Brusi_, de Barcelona. Rebia la revista de l'Institut Agricola
de Sant Isidro, del qual era soci fundador; mes, com si no era
agricultor prctic, menos ho era teric, els nmeros anaven
estivant-se en les lleixes de l'estudi, molts d'ells mostrant
encara la faixa virginal.

Tampoc era aficionat a la caa ni a la pesca. De jove havia
agafat algun cop l'escopeta; mes des de qu un dia, pillant-lo
una nevada, s'encadarn, sempre ms li guard aversi. Del joc
no en parlem: no li agradava amb inters ni sense ell, perqu
l'encaparrava.

Donats aquests antecedents, s un verdader problema endevinar
en qu passava el temps el bon senyor, perqu hi ha que
advertir que matinejava ms que ning. Se llevava sempre abans
que el sol; per, quan havia ajudat la missa a mossn Isidro i
quan havia esmorzat son plat de sopa primer i un parell d'ous
ms tard, ja havia acabat la feina fins a l'hora de dinar.
Desprs, una horeta de migdiada, en tot temps, i esperar l'hora
del correu. Al vespre, resar, sopar i al llit desprs d'una
estona de sobretaula, fins a un altre dia.

Vosts creuran que a don Eudald l'avorria aquesta vida. Tot al
contrari: a tot hora se'l veia passar i traspassar; entrar i
sortir de la sala, al cusidor a conversar un rato amb les
senyores; a la llar de foc, a l'hivern, alternant amb el servei
per a saber noves de fora; muntar i davallar del segon pis i de
la torratxa, donant una visita als canaris i als coloms;
passejar a grans gambades per la sala, per la terrassa o pels
jardins, segons la bondat del temps amb les mans a l'esquena,
xiulant canons sempre amb la mitja rialla, tan campetxano i
tranquil i amb una beatitud digna de qui no ha trencat mai cap
plat ni escudella.

Hi havia algunes poques en que la vida de don Eudald sofria
radicals modificacions. Una d'elles era quan, per canvis
poltics o per eleccions de diputats rebia les visites dels
seus padrins, uns personatges de Madrid. Allavors se posava en
moviment, muntava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, i es
convertia en aclit del personatge, seguint-lo per tots els
pobles de la rodalia, esbrossant-li el cam i prenent nota de
les _grcies_ que el fulano prometia a dret i a tort, grcies
de les quals no se'n complien ms que unes poques, i encara de
carcter particular, d'aquelles que feien riure sols a
l'agraciat i sovint costaven alguns gemecs a un tercer.

Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que
anyalment passava la famlia a Barcelona. Allavors, a penes se
trobava a casa ms que a les hores de menjar i dormir, doncs se
passava el temps al carrer, acompanyant a les senyores a
compres o a visites, per amb preferncia sol, passejant per
l'_ensanche_, visitant les construccions, els avenos i
particularitats de les quals notava, badoquejant per botigues i
_kioscos_, recorrent la muralla de mar i els molls, prenent
inventari dels barcos entrats i sortits, dels carregaments
desembarcats, etc., etc., parant-se per tot arreu, fent
preguntes i entrant en comentaris amb altres badocaires com
ell.

En tals temps solia vestir un leviton negre, de tall antiquat,
formant cintura, i un bolet fosc, d'ales amples. Al veure'l amb
sa fatxa de bon Jan i amb el paraiges sota el bra,
embadalint-se per tot arreu, no hi ha que dir si en feia de
denteta a tot l'honorable gremi dels timadors, els individus
del qual formiguejen per la ciutat.

I, en efecte, quasi no passava dia que no tingus proposicions
de negocis brillants, d'adquirir anells d'or i pedres precioses
per quatre quartos, de canviar bitllets de Banc per or amb un
cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benfica
acompanyant a un ingls que, rebuda la comanda d'entregar mig
mili de rals a l'Hospital, no sabia, pobret!, com fer-s'ho. En
fi, totes aquelles tretes que encara avui donen tan bons
rendiments, se posaven en joc per a amidar sa bona fe rural.

s cert que no era don Eudald, allionat per les gasetilles del
Brusi, a on sempre n'hi llegia de fresques, home per a caure en
semblant paranys; mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de
conversa o per lo que fos, li costava desempellegar-se dels
importuns, amb els quals sostenia llargs quetifets, fins que,
pretextant una ocupaci urgent o qualsevulga altra excusa, els
deixava amb el dubte de si se les havien amb un infeli o amb
qui la sabia ms llarga que ells.

De vegades era el rata qui s'esmuyia, al veure que algun
municipal de mostatxo cargolat el vigilava, amb cara que
semblava dir: Ja et veig, pillo!

Aleshores, al passar don Eudald prop del _Snchez_ protector,
li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull:

-Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted,
que es un aucell...

-Ja me n'he fet compte- deia amb beatfica mitja rialla don
Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la
Farola, perqu deia que s foraster i no hi ha estat mai.

-En donde no habr estado mai s en el altar mayor de la
Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que
usted y que yo.

I el simptic municipal afegia uns quants bons consells, que
sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son
aspecte, per a badoquejar per Barcelona.

-Vaja, que vosts ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son
afany de conversa.

-Digo! con tantos aos de bregar con esa mala chent...

-Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i grcies.

Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes
hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i
sols coneixien els ms ntims, donya Dolors sobretot, que
n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas
que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna.
Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan
extremada que, si b quasi sempre estava anullat per sa prpia
apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es
feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una
vanitat de criatura mal pujada, que constitua el fons de son
carcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava b; mes
desgraciat de qui li trencava l'aire!...

Completava la familia mossn Isidro, capell adscrit a la casa,
home de cara eixuta, un poc basta i cabell tan negre que li
llevava ms de vint anys de sobre, ja que, tenint fora ms
edat que don Eudald, a qui de noi acompanyava a estudi a Vall
de Pedres, jovenejava ms que ell. Era ja grandasss quan
ingress al Seminari de Vich, a on el segui tamb don Eudald,
cursant algunes assignatures del batxillerat, que no termin.

Acabada, amb alguna pena, sa carrera, exerc algun temps de
vicari, obtenint, per fi, dels senyors de Serra-Bruna un
benefici, adscrit a la casa, fixant, desde llavors, sa
residncia en la mateixa.

Home de bona salut i millor voluntat, el mateix servia per a
proveir de caa la taula dels senyors, que per a ajudar al
Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobretot en dies de
novenaris, missions i altres actes consemblants. Ell l'aliviava
del servei de tot aquell veral de la parrquia, celebrant missa
matinal els dies festius, en la capella pblica de Serra-Bruna,
assistint com un vicari als malalts i ensenyant, les tardes
dels dies festius, el catecisme a totes les criatures dels
encontorns, cosa que feia amb el zel d'un missioner.

La famlia Serra-Bruna li devia verdaders serveis, ja que ell
era qui havia ensenyat no sols les primeres lletres a les
nenes, sin tots els coneixements literaris que tenien a
l'ingressar al collegi de Vich, que eren pocs menys dels que
possea ell mateix. Son geni treballador i son amor al prxim
el portaven tamb a ensenyar de llegir i escriure al servei,
per mica de voluntat que mostrs aquest per a apendre.

Altrament era afecte a la familia fins al sacrifici. Aquesta no
el tractava pas amb la veneraci d'un savi, degut a son
carcter casol i tallat a la pagesa; mes no li mancaven les
atencions corresponents a sa dignitat. Adems, cal confessar
que tenia ell un superior tacte per a conduir-se b. Desprs de
complir fins amb excs sos crrecs, no intervenia sin en lo
que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa
presncia entre la famlia, majorment quan hi havia forasters;
i, com era de carcter jovial i prudent, era sempre la famlia
qui el sollicitava, lo que tornava en major prestigi seu.



XIV

En Ramn Montbri, per ms que havia fet molt la vida de
ciutat, no coneixia sin lleugerament els refinaments del
tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments
i cabries de carcer purament personal, no li havia perms
gaire ms tracte que cientfics, artistes i somniadors, gent de
ms o menys personalitat, per generalment, poc preocupada de
les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constitua
sa ms apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren
gran cosa per aquest cant.

Aix s que, al trobar-se tan impensadament amb gent de
respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una muni
de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell
moment reunits en la sala de confiana a on se fu la
presentaci, qued sorprs i un poc entrebacat.

De mica en mica an recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se
de qu tota era gent del seu mateix bra, en particular els
amos muntanyencs del tot.

A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessi
de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son
tracte jovial i expansiu.

Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben
quant accessible s al tracte, i quant fcilment s'intima amb
ella, aix que les coneixences arriben al _ns amb ns_, com se
sol dir; i en Ramon, que, per naixena, per temperament i per
afici, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una
superior illustraci i un do de gents especial que el feia
atractvol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si
es trobaria en son element.

Res t, doncs, d'estranyar la facilitat amb qu s'identific
amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja
coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un
moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagu fet un
quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota
sa persona al mig del carrer.

No trig pas a compendre, per paraules saltades, que sa
extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat
desapercebuda a la famlia, com tamb que l'especial situaci
del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no
era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se
en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a
interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho
aix, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que
l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar,
resolgu fer-ne confessi. Riscava d'ofendre son oncle, mes per
aix comptava amb son enginy i gran domini de si mateix.

Ho explic tot; mes ho fu amb tan graciosa naturalitat, que
per ms que produ verdaderes explosions d'hilaritat al
descriure d'un modo pintoresc i grfic ses palestres amb la
Felia, no sols son oncle no se'n pogu ofendre sin que es
veg obligat a sumar-se al general entusiasme tributant
interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que
tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia,
perqu tamb a ell li esgratunyava la conscincia all que ara
quedava redut a les proporcions d'un incident cmic, com tants
altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de
Serra-Bruna.

Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els
comentaris duraren llarg temps, sobretot, all de la _Marieta
de l'ull blau_ fu tanta grcia a les senyores que meresqu els
honors de vries repeticions. Fins el bo de mossn Isidro
prengu amena part en la conversa, fent riure molt contant
algunes curioses ancdotes de la Felia amb un criteri superior
al que podia esperar-se de sa tosca aparincia, amb tot i lo
delicat de la matria conversada.

Encara que mossn Joan rigu molt, parl poc, per fi clogu la
conversa, dient amb veu reposada i to sentencis:

-Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que pat tota la vida
d'un mal gr, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu,
i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li
feia veure la padrina. Vull dir que aquest mn s una vall de
llgrimes, en la que a cadasc li toca portar sa creu, que, com
diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: _Crux ergo semper
parata est et ubique te expectat_. A mi m'ha tocat la de la
Felia. Alabat sia Du, perqu tots els contratemps sn bons
per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats.

I no es parl ms de l'assumpte.



LLAMPEGUEIX



I

Esbargida la torbonada, donya Dolors propos de passar a pendre
el caf a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la
Montserrat, li don ordre d'obrir un cert calaixet i portar una
cigarrera, on hi guardava mostres d'excellents havanos, moble
que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava
d'obsequiar un hoste de molta consideraci. N'ofer un al jove
(ell no fumava sin paper), i mentres aquell prenia foc d'una
escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don
Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es
descobria:

-Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures
de conreu com a la terra baixa; mes, sense aix, disfrutem
tamb de bones vistes.

I, en efecte: en el moment en qu els convidats s'assentaven
entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a
assaborir l'aromtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera
de plata, servia la nina major, les bromades de llevant,
esquinades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a
rossegons per les muntanyes, deixant en i enll despulles i
rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per
les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol
que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat.
L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una
transparncia tal que deixava veure amb tot son esclat els tons
perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents
boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos ms
tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa
a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que,
ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats
vers les rogenques i grosses aiges de la riera de Vall de
Pedres.

-Verdaderament, aix no es veu enlloc ms- digu, per fi, el
jove Montbri, ullprs per tan herms panorama. -Jo he viatjat
poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les
conques del Pirineu; per els hi asseguro que una vall ms
encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aqu
s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins
la poca indstria humana que s'hi veu s de lo ms rudimentari.

Don Eudald, que seguia mol platxeris el curs de l'enraonament
del jove, sembl no quedar-ho tant de sa conclusi, i digu:

-Ja veur: em sembla que aqu es fa tot lo que es pot fer i la
terra dna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la.

-No ho cregui pas, don Eudald. Aqu (i quan dic aqu no creguin
que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li
dna la gana, i la terra, per frtil que sia, s precs
ajudar-la i _obligar-la_ perqu doni lo que pot i no lo que
vol, que aix s lo que constitueix l'art del pags, o
l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment
ajudada la terra, no sols no es corseca, com vost diu, sin
que cada vegada s ms prdiga, excedint-se a ella mateixa, que
per alguna cosa s el smbol de l'agrament.

-Vaja, vaja!- insist don Eudald. -Aqu sempre s'ha fet aix i
no convenceria pas a ning del contrari. I, si no, digui: qu
faria ara, vost, aqui? tallar els boscos i rompre els herbeis
per a fer-ne artigues? Aix no seria ms que trencar la
guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. Qu es creu que
aqu s al pla? Si trec els boscos, far una dinerada; mes,
acabat, qu? Com que grcies a Du per ara no ho necessito, b
val ms que quedi per un mal trnsit, o per a treure tal volta
d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya
est mancada de braos, i per lo tant, qui conrearia les noves
terres? qui extrauria l'excs de productes, sense camins?
Vaja, que si vost conegus la muntanya, no diria lo que diu. A
part d'aix, no sap vost que aqu tenim un enemic
irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que
aix li dons resultat: encara aix no faria sin treballar pel
govern, que sempre est a la mira de qui guanya una pesseta.

-Don Eudald- digu reposadament en Montbri, -sento haver-lo de
contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del
Govern, del que ja en parlarem tamb; mes ja que estem posats
en amigable conversa, ho far esperant que no m'ho pendr a
mal.

Segu una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbri continu:

-Em pregunta qu s lo que faria jo en el cas de proposar-me
variar l'explotaci d'aquesta finca, que s com qui diu de tota
aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi
detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el
cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de
lleuger; per de moment, vaig a traar-li les lnies d'un plan,
sols per a dar-li idea de si sc radical o, millor dit,
revolucionari en aquestes com en moltes altres qestions. (I,
de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa,
perqu no s pas la primera vegada que em sent pronunciar
aquesta paraula...) De primer, recollint la idea de vost de
que aqu els productes no tenen valor per falta de medis
d'extracci, procuraria, abans que tot, tenir una via cmoda de
comunicaci que em ports a la carretera ms prxima a
Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagus
d'alapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del
Govern o de la Diputaci, per ms que no tinc gaire fe en els
recursos governamentals, perqu crec com vost que l'Estat s
el nostre primer enemic, per en darrer cas me valdria de mos
propis medis, enc que hagus d'hipotecar mos boscos. Obtingut
aix, aquests boscos, sense destruir-los, sin millorant-los,
explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement
per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda
suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i
considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, per
d'aquesta en particular, s la producci pecuria, al
desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers
cuidados seria obtenir una quantitat illimitada de farratges
i, per aix lograr, procuraria convertir en prats de regadiu,
no sols bona part de les terres del pla, sin tamb els herbeis
i artigatges de les muntanyes. Com?

La constituci d'aquest terrer argilenc i la configuraci
d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que
no tenen desgus ms que per un lloc, se presten admirablement
per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipsits
on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats
d'aigua que, com serien collocats a diferens nivells, me
permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se
practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu
lo que avui sn artigatges abandonats i amb prou feines donen
quatre brins d'escanyolida xeixa. Aix em donaria herba de cinc
dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em
subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de
bestiar durant els mesos d'hivern. Afegir que destinaria a
pastures les dues terceres parts de la terra ms o menys plana
avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les
restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en
conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern,
tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'poca de les
calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, sap vost el
nmero inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en
aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses
indstries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien
ser explotades, com sn les fabricaci de formatges,
concentraci de la llet, extrets de carns, fabricaci d'adobs,
etc.

Qu aix suposaria la construcci de grans cabanyes per a
dipsit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes
habitacions per al personal, que deuria ser nombrs i part
d'ell molt instrut i fins tcnic, i, per lo tant, una gran
acumulaci de capital? Quin dubte t? Per s aix, lo que se'n
diu agricultura; s aix, lo que se'n diu criar bestiar, s
aix, lo que se'n diu cria de bestiar; s aix, lo que se'n diu
explotaci de la terra.

-Valga'm Sant Eudald gloris!- feia don Eudald, posant-se les
mans al cap. -I quin modo de fantasiar! Es coneix que vost s
jove. Vost faria com l'hereu de Rods, que va venir fet un
savi de no s quina escola de Perpiny, i tot fent innovacions,
si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del
patrimoni.

-Fets aislats, res proven. Adems dec advertir-li que tot lo
que he explanat no s cap miracle ni cap invent, perqu tal he
vist, i tal pot veure, vost, quan vulgui, en molts llocs de
Frana, Sussa i Anglaterra, on els llueix un altre pl. I, si
aix ho fan uns, no hi ha ra perqu no ho puguin fer altres en
iguals condicions.

-Vaja, vaja! Aix aqu no s factible. Ja caldria que els
propietaris ens convertssim en capatassos i ens trenqussim el
cap nit i dia barrinant...

-ngela! Aix s a lo que anava, i vost m'escura el cam. Els
propietaris dels pasos que li he citat sn persones enteses,
amb ttol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses
explotacions i es comprn que aix deu sser. I, si no, vegi lo
que fan els fabricants: no sn ells que dirigeixen
personalment ses indstries? no envien a sos fills a estudiar
en els grans centres industrials per a apendre tots aquells
avenos que la contnua evoluci social fan necessaris? Doncs
per qu no han de fer-ho els agricultors, ja que s
l'agricultura com una fbrica o gran laboratori, on hi entren
primeres matries, funcionen mquines, es paguen jornals i
s'elaboren gneres per a donar-los al comer?

Lo que hi ha, i aquesta s la nostra desgrcia, que nosaltres,
propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sin
com a simples rentistes, amb gran depreciaci de nostres
prpies rendes. Arrendem les terres a qui no t capital per a
treballar-les, que s com si un fabricant arrends els telers
als obrers sense recursos, I qu ha de succer? Que els pobres
a penes ne treuen la vida, desprs de salvar l'escassa renda de
l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui
vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no t
seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc
millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.

Vost ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar
els boscos qu puguin servir de puntal a un hereu tronat.
Aquesta histria es repeteix sovint. El propietari que t els
ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i,
en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses
finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres,
que descuida com les altres, si no comet l'error major de
folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest s l'_hereu Arreplega_.
Desprs ve l'_hereu Escampa_, que dna bon compte de les unces
i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos,
fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges
que les aiges cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell
encara va tirant b o mal; mes ve son fill, que, trobant morta
la gallina del ous d'or, no t ms remei que malvendre i fugir.

Ressegueixi la muntanya i ho veur: aqu els boscos morint de
pltora, ms enll les serres repelades mostrant els ossos
descarnats, que coberts un temps d'atapeda gleva, foren
hermosos vergers. Enlloc un cam transitable: per tot l'apatia,
la incria, i, com s natural, la pobresa, quan no la misria.

-Per si aix s'ha vist sempre, si aix s la muntanya! Qu
es creu que aqu s com per avall, que la primavera dura tot
l'any? Aqu l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs
mesos i no dna lloc als esplets de la terra.

-Est en un error, don Eudald: hi ha climes molt ms freds que
aquest, a on hi veur l'agricultura ms floreixent que la
nostra. Adems, ja he dit que haurem de convnce'ns de qu
nostre pas s ms a propsit pel desenrotllo de la riquesa
pecuria que de la purament agrcola.

-Bah, bah, bah!- fu don Eudald, que no sabia per a on
eixir-se'n. -B n'anomena prous, de pobles; per no em
convenceria pas. Jo tinc la missi de transmetre a mos fills el
patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i aix ho complir
amb l'ajuda de Du. Per lo dems, aqu tenim un adagi molt
antic que diu: Cols plantava l'avi...

-Un altre erro- interromp en Ramon, -o, mellor, dos erros en
un sol concepte. En primer lloc, no s cristiana la mxima que
limita sa obligaci a llegar ntegra a sos fills l'herncia que
ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la
parbola evanglica d'aquell senyor que entreg a varis de sos
criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a
aquell que l'hi retorn intacte que a aquell altre que el
dissip, alabant nicament al que li retorn augmentat. Tamb
s un altre error inconcebible l'adagi que diu Cols plantava
l'avi, cols planto jo savi, amb lo qual se vol suposar que no
devem separar-nos de lo que feren nostres passats. s evident
que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina,
avui anirem nosaltres encara vestits de fulles de figuera.
Aquest adagi no pot sser molt antic, perqu repugna al
carcter de nostra raa, que practic idees molt progressives.
En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he
reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotaci
vincola en gran escala. En altres pot veure encara senyals
d'estacions pecuries que fa vergonya de comparar-les amb les
que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes,
regadius abandonats, etc., etc., proven eloqentment un grau
d'avenament del que avui no en tenim sisquera idea.

I vol que amb tan estpida mxima hagus Catalunya per espai
de segles, marxat al cap del mn civilitzat? Jo crec que aquest
adagi no s altra cosa que el crit de grcia d'una generaci
venuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo
que li llevava, no podia dar-li sin... lo que tenia. I una de
tals coses fou aquesta falta d'esperit prctic, aquesta
passivitat musulmana, aquest fatalisme poltic que tot ho
confia a l'administraci, que tot _ja ho t escrit_.

Aquest llarg discurs el pronunci amb veu clara i accent fogs
i rpid. Ning l'interromp; i si b tothom estava pendent de
sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengu amb
pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.

-Perdonin que els hagi amonat amb aquestes cabries que sovint
me fan eixir de test- digu somrient i eixugant-se la suor del
front.

-Vol callar! No, no; al contrari- feren vries veus.

-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afeg don Eudald; -mes
amb tot aix no veig encara el per qu del terrabastall que em
proposa.

-El per qu?- reprengu el jove, pels ulls del qual pass com
un llampec al mateix temps que per un rpid moviment canviava
de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat
ho sabr, don Eudald: perqu aix s la mort o l'agonia, pitjor
que la mort encara; perqu la societat se disol baix tots
conceptes i s precs comenar a pensar qu s lo que ha de
nixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes
que han paralitzat o entontit la vida de nostra regi, tamb
han atacat la moral de la societat, despertant mil
concupiscncies i convertint la vida civil en un femer. Vost
ho ha dit: l'Estat, que deuria sser nostre pare, s la cuca
que se'ns menja el pa, i aix, com atemptatori a les lleis
socials no pot durar, i vindr la revoluci de baix si abans no
fem la de dalt. Aquesta revoluci deur consistir en desfer
l'obra de dues o tres centries, tornant al temps en qu
Espanya era una confederaci de pobles lliures, agermanats per
l'inters com, i governats cada un d'ells per lleis filles de
sa prpia essncia. Aqu s'ha format un estat artificial
confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i
convertint en dogals els llaos de germanor. Esmortut
l'esperit ha caigut en mans dels poltics d'ofici que d'aix
viuen i tenen inters en acabar-lo de matar.

Doncs la reconquesta de nostra personalitat s l'nica taula de
salvaci que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos
superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en
riqueses i en tota mena de virtuts morals i poltiques, i
d'aquesta manera podrem, si no evitar el cataclisme que
s'atansa, esperar-lo sense temena i fins desitjar-lo i
provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient
fora per a regenerar la societat.

El concurs seguia amb creixent inters la dissertaci del jove,
que afeg:

-Comprn ara, vost, per qu jo somnio amb aquestes grans
reformes? En les vessants del Pirineu catal, on avui s'hi
compta una poblaci escassa i pobra hi ha elements per a nodrir
un mili d'habitants vivint d'indstries muntanyenques, s a
dir, desenrollant riqueses exclusivament prpies del terreny. I
sap vost lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable
massa de poblaci rural, en sa major part de sang muntanyenca
pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra
raa?

-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb
les mans al cap, tan bon punt hagu el jove acabat sa
carretilla llanada amb vehemncia de frase i quasi sense
respirar. -Vost enraona molt b; mes, si segueix per aquest
cam, parar boig. Mal anem, per me temo que aix encara
anirem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vost mateix ho confessa,
que somnia.

-s clar que somnio- fu en Ramon somrient i com mig arrepentit
de sos esclats. -Per deixin-me somniar, que no poques vegades
sn els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha
que valen ms que aquesta.

I reprenent son aire de broma, afeg veient que son oncle
s'alava disposant-se a marxar:

-No es cregui pas que sc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc
ja mig conquistat, i si logro convncer a vost, quin
triumvirat formarem! Ell representar el bra eclesistic, el
poder espiritual; vost la noblesa, l'element conservador i
moderador, s a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionria.
I veur com entre tots alapremarem la muntanya.



II

-Sempre sers el mateix, un plaga de la parrquia- digu Mossn
Joan unint les seves a les generals rialles. -Mes me sembla que
ja hem abusat prou de l'amabilitat d'aquests bons senyors i s
hora de qu ens en anem jo cap a la Rectoria, d'on fa massa
hores que en vago, i tu a complir tes presses a Vall-llosell o
a on sia.

-Ja veur- fu l'altre amb posat calms, -ara les presses sn
sol per vost, perqu a mi ja m'han escapat. Vagi, doncs, en
nom de Du, que en quant a mi, no podent arribar a Vic, a
Vall-llosell amb quatre salts hi ser qualsevol hora que munti
a cavall.

-Com vulgues- fu Mossn Joan comenant a despedir-se d'uns i
altres. Un moment desprs, la fina discreci de la famlia
deix isolats oncle i nebot i com desapercebuts en un rec de
la sala.

-Per qu no tornes a la Rectoria- deia l'oncle, amb posat
d'humil pidolaire.

-No pas tant com cri aquell drac. Cregui que arribarem a
males. I li asseguro que ms per vost que per mi, que m'hi
enfado. Pensi i reflexioni, i veur que s una situaci que li
conv dominar-la.

Bona estona estigueren sols, i les mosses que els espiaven de
cua d'ull, pogueren apreciar una nova fcies de la peculiar
idiosincrsia d'aquell jove excepcional. A peu dret i els
braos passats al coll del seu oncle, li conversava
carinyosament arran de cara sent curs de veure la facilitat
amb que de les fogositats de suara havia passat a les ms
tendres manifestacions de l'amor filial, veient-se humitejar
els ulls del pobre vellet baix el pes de ses carcies de nena
mimada. Per fi, es desferen, desprs de besar-se mtuament, i
el jove es dirig vers la famlia exclamant alegrement:

-Queda en principi firmada la pau, deixant _in statu quo_ la
qesti de la Felia, que es tractar oportunament.

Encara Mossn Joan convers breus moments amb donya Dolors, i
sortiren tots a despedir-lo a l'escala.

Retornats a la terrassa, feren des d'all el darrer adu al bon
Rector, que s'allunyava. En quant se perd de vista, en Ramon,
que se l'havia contemplat pensativament, se retorn de sobte
vers les senyores exclamant seriosament:

-Aquesta dona li escura la vida. Creurien que em vnen
temptacions de donar-li la bola com als gossos?

-I ara! quins disbarats de dir, vost, tamb!- contest donya
Dolors rient i tocant-li l'esquena amb tal familiaritat com si
el conegus de nixer.



III

En Ramon tract sriament de partir i suplic de donar ordre
d'ensellar-li el cavall; mes top amb la resistncia passiva
d'aquella muni de gent emprendada de la seva companyia.

Els nens se revoltaren tots, fent un embull amb l'ordre
d'ensellar el cavall, del qual resultava que el cavall era
mort, que era fugit o que els mossos es negaven a ensellar-lo
perqu tirava cosses i altres mil innocentades, moltes d'elles
suggerides per les mateixes senyoretes.

Per fi el mateix don Eudald li preg alegrement que es queds i
tornarien a parlar dels seus somnis. Els dems s'hi adheriren,
pretextant que els hi agradava tant de sentir-lo. Donya Dolors,
l'nima de la casa, acab de fer el pes.

-Miri, Ramon- digu amb aquell posat afable que tant li
esqueia: -ara ja sabem lo que eren totes les presses i les
ocupacions que al mat pretextava; per lo tant, per aquest
cant, ja no t excusa. Faci'ns el favor de quedar-se quan
menos tot dem, que podrem obsequiar-lo amb una fontada; si no,
creurem que no aprecia la bona amistat que li oferim.

Nostre jove, que cada vegada es defensava ms dbilment i se
sentia de ms en ms atret envers aquella famlia tan
simptica, se sentia inclinat a cedir. Mes li mancava encara
una invitaci, i aquesta no venia.

Gir els ulls envers la Montserrat, que restava silenciosa i
com capficada. Ell no despleg els llavis; mes sa mirada fou
rpida, expressiva i interrogadora.

-Qu far?- semblava preguntar.

Tampoc se desclogueren els llavis d'ella; mes son esguard no
fou menos rpid, expressiu i precs.

-Quedi's.

I es qued.



IV

-Per avui no s pas cas de sortir a passeig, amollegat com est
el pis per causa de la pluja- digu don Eudald, dirigint-se a
en Montbri; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No
es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un
rossinyol. Sobretot la Montserrat, veur que les mans se li
perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja
no sabia pas qu ms ensenyar-li.

-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant
rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi
manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos aix, ja
tocarien alguna cosa.

-Som d'opini que es faci la prova- afeg el jove
complascentment.

Efectivament: desprs d'una brega que dur llarga estona,
s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer,
executant les llions ms escollides del mtode de Charpentier.
La Montserrat picava ms alt, contant entre les peces de son
repertori, _La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta
moribundo_ i altres ranciors per l'estil, que executava amb
relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis
del mestre assalariat que es guanya la vida fent msica com un
altre fent sabates. Aix no impedia pas que don Eudald se les
escolts entusiasmat i que el Montbri es desfs en elogis de
les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que
fa a voltes malograr excellents disposicions.

A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano.
No era pas pianista, si b coneixia bastant la nota; per,
dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i
habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava
quasi de cor, amb ms o menys fidelitat, per amb vers
sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que
deixaren amb la boca badada als oients.

Tampoc era cantor ni possea una veu ben caracteritzada, i
cant amb afinaci i gust alguns fragmens d'peres, apresos
durant sa vida d'estudiant. Per on triomf, fou executant
algunes canons catalanes, amb les quals deix sorprs a
tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien
degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades
ara amb verdadera devoci i coneixement, tinguessin el do de
remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin
dormides nsies i vells records que afluen com abundoses deus
d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.

Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a
contribuci sa feli memria, comen a recitar, amb entonaci
vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del
renaixement catal.

La poderosa veu dels apstols de la terra catalana, cridant
ptria, clamant justcia i remembrant gestes de nostres
passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les
histries, produ, sobre aquell curt auditori de catalans
inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren
de qu aquells accents en la prpia parla els hi arribaven al
cor, comprengueren que all anava per ells, i, identificant-se
amb l'nima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom
que fins allavors hi era com adormit.

Aquelles mascles notes, llanades a boca plena pel nou joglar
que s'havia emprs la noble tasca de ventar les cendres de
l'oblit per a revifar el caliu de la ptria, rodolant per les
amples sales, semblaven revetllar l'nima esmortuda de la
vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les
mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi
apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les
fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava
resurrecci.

Aix transcorregu la vetlla, breu i platxeriosament, i aix
anava infiltrant-se en l'nim d'aquella bona gent l'esperit
juganer i srio, arrauxat i discret, fogs i candi, d'aquell
jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per
davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara
l'amic de tota la vida.



V

Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del
sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la
terrassa, all es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de
llurs cambres.

-Bon dia, Montserrat- exclam el jove alegrement allargant-li
la m. -Ui... que matinera! Ha descansat?
-Jo rai, grcies a Du!...- fu ella en el mateix to. -Vost s
que no haur descansat, que es llevi tan d'hora. Que no ha
estat b, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?

-Molt reb, sin que...- baixant la veu i matisant-la amb
intenci -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.

-Per aix s que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona
estona estar visible,- digu la noia, entre riallera i
encogida, copsant la floreta que amb petulncia d'estudiant
l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afeg: -Adems, que el
nostre sol deu sser com el de per tot arreu.

-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com
aqu havia sentit la influncia de sos raigs encantadors.

I, alant la veu, com per no forar ms el smil, afeg:

-Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades
que revifen els esperits.- I estenent el bra vers l'horitz:
-Miri que delicis! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i
prades s'ala una boirina blavosa, tan tnue, que sols arriba a
entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons,
tornant-los ms fins i delicats.  Miri's aquells arbres de taca
carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs
siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets
rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres,
veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre
graderies de marbre verd? I ms amunt la tofa obscura de les
terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta
flaire lleugerament salabrosa!... s la rosada que s'evapora
als primers raigs del sol. Que n's, de grandis, d'atractivol
i de bell, tot aix! Tot riu i tot se fon, formes, sons i
colors, en una nota nica de suprema harmonia. Miri, miri,
aquell grupet de roures de la collada, de quin modo ms
fantstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono
colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms
que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per
fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que
davallen dels crenys de les serres! Quanta llum, quant color i
quanta vida! Aix s la Naturalesa. Salve, o sacra natura!,
que diria el meu oncle. Aix s atencions, que procura
distribuir per un igual.

La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava
embadalida aquell herms panorama, com si no l'hagus vist en
sa vida. Ella, que, all havia nascut i crescut, que estimava
aquell pas com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist
esplndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capa
d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell
moment la corprenien. Ara comenava a compendre perqu
l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara
l'havia estimada poc.

Res contest: ms sa fesomia, dilatada i encesa, i la
precipitaci dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que
sa nima es deixondia com la nota harmnica, que jau dormida en
la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap
pulsar-la.



VI

Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que
es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven
son front i polsos, i la bufanda de finsima filoja de llana
rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina,
semblava la Monterrat, per sa major accentuaci de formes i per
ses maneres ms reposades que les de ses companyes, com ella
vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina
envoltada de ses dames.

En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i _jipijapa_ i amb,
son aire pagesvol, que li donava una distinci un poc arcaica,
seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara
endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als
pastors de Watteau voltats de florides sagales.

Si b no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per
delicadesa i per no abusar de la confiana amb qu l'honrava la
famlia malgrat lo fresc de la coneixena, no s'atrevia a
particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un
igual.

La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota
boscatges ombrvols, arribava a la font del Faig, objecte de la
matinera expedici.

El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i
altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a ms de
l'aigua cristallina, la blanca llet de les cabres que per all
pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els
nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts
braguers de les bsties complascents.

A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes
es presentaven ms francs i ms potents de color. Les senyores
i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrelles
de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del
verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol.
Escampellades ac i all, joguinejant i collint flors, es
reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne
d'altres ms enll, sempre bellugoses i alegres, sempre
cantant, xisclant i rient.

En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es
mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una fora els
atragus per a repellir-se en quant arribaven al contacte.
Aix, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre,
s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida,
dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix.

A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment
en qu ha quedat a rerassaga:

-Escolti, Montserrat: voldria donar-me un cabell?

-I s cert, que el necessita? Per a lligar un ramellet,
potser?

-Me fa falta per a lligar voluntats.

-Oid! I quines sn aquestes voluntats que amb tan poc es
lliguen?

-Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica ms,
parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament
bosc i la margarideta, voltats de companyones. Miri com se
volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es
daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat... i ella...
com baixa el caparr!... Tan hermosa!... No en dubti de qu
s'estimen... Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de
llurs cors enamorats; per estan desjunyides i no es tenen...
Els hi falta un quelcom que les ajunti...- (tot lligant-les)
-veu? un... res... un cabell!

Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls,
s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa.

Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop.



VII
De retorn de la font, la comitiva s'escamp per sota els
parrals i ombrculs del jard, situat al reds de la casa. Els
dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en
un mateix banc, sota la mateixa ombreta.

En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent,
sentia mancar-li totes ses energies i nixer-li tots ses
escrpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparici.
Mancant-li la llibertat que li donava la presncia d'altri, de
desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs
de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que,
amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure
els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La
trobava perfecta encarnaci de sos somnis de jovenesa.

I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observaci
del jove, ni s'atrevia a alar la vista de la feina de ganxet
que tenia entre els dits.

De sobte interromp el silenci, dient amb afectada naturalitat:

-Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada?

-De deb?- fu ella, sense canviar de postura i mostrant ses
dents com pinyonets menuts i apretats.

-S, l'he somniada... i... he somniat que l'estimava.

Aqu aixec ella el cap i tir sobre el jove sa mirada
apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses
galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa
pagesvola senzillesa. Animat el jove, es fu ms atrevit i
afeg:

-He somniat ms encara.- La veu li tremolava lleugerament i per
moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He
somniat... que vost tamb m'estimava.

Benet sia el Senyor, que ha perms que ses criatures
percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna
alenada del Parads! Perqu l'amor que no est tacat per l'al
del mn, t quelcom de les sublims delectacions dels
predestinats. La donzella no torn ra: mes ell, veient-la
transformar-se, interpret a son plaer el caient de sa cara
embadalida i cops a ple cor les corrents de dola simpatia que
de tot son ser s'irradiaven.

Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel
al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una
fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat
de candor bblic, que verament semblava altra Ruth encisada a
l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcssimes
paraules de Booz.

Res ms se digueren de substncia; per el cop estava donat, i
ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renixer-li
sos escrpols, procur posar fi a aquella situaci treballosa,
cridant festosament a uns nens que per all prop passaven.



VIII

La revelaci s el llampec de l'nima. Camina la voluntat
esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els
llims de la inconscincia. De sobte es produeix una llum
vivssima que illumina l'enteniment. Unes voltes apareix la
frmula doctrinal que condueix a la pau de l'nima, o la
delaci dels abims atraients que la malmenaven, altres la
imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un
sser, sntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell
replec que Du ha dibuixat en el cor de les criatures
destinades a la perpetuaci de la seva obra humana. Allavors
l'nima es deixonda, sofreix o gosa; per viu i camina; ja t
un ideal.

Mes la revelaci, que es produeix clara en les interioritats de
l'esperit, s'entela a vegades rpidament al topar amb les
vulgaritats de la vida prctica. El respecte a les
convenincies socials, la falta d'ubiqitat de nostres
potncies, que ens impedeix exteriorisar les impressions
agenes, i la mesquinesa de la intelligncia humana, exposada a
confondre la revelaci amb l'allucinaci, sn factors
suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocaci.

Aix se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa
coneixena. Ell, amb son carcter enemic de nebulositaits i
dubtes, lluitant contra les prpies inexperincies i curtedats
en una matria que, ben cert, li era nova, com es diu
vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant
salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell
era el martellet perfidis de l'analista, que pugna per
avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement
destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla.

I aix bastien son dest, atents ambds a les espurnes que
creuaven l'espai.



IX

Estaven la famlia i sos hostes en la sala de confiana,
ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant
i rient els qentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de
l'auca, quan la Loreto entr corrent de puntetes i amb un dit a
flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir
la rialla a punt d'esclatar i digu dirigint-se a en Montbri
amb veu ofegada:

-T una visita: una senyora pregunta per vost.

-Una senyora?- fu el jove sorprs. -Qui s ella?

-La Felia!- exclam la noia mig esclatant.

-La Felia?- repet l'altre, ms sorprs encara. -Vatualisto! I
qu vol, la infelia?

-No ho s; diu que el vol veure.

-Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors?

I veient que la dama hi assentia, se separ del rotllo i an
corrents a sentar-se en el sof de l'altre extrem de la sala,
prenent una actitud cmicament cerimoniosa i tossin ferm.
Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava:

-Veniu, Felia: entreu. s aci el senyoret.

Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya.
Desprs, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto,
aparegu una figura cendrosa, escardalenca, que mirava
esparverada com si tems un mal encontre. Se par un moment per
a saludar als presents amb un Bon dies tothom, amb la
companyia, que a penes es sent, i fixant-se amb en Ramon,
avan fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla,
tot dient amb veu confosa:

-Bon dies, senyoret amb la companyia. Com ho passa? est bo?

-Hola, Felia! Jo b. I el senyor oncle?- digu aquest amb to
bastant sec.

-Tots b, grcies a Du.- I s'atur.

-I doncs, qu tenim de nou?- digu el jove, veient que ella no
es desenfangava.

-El senyor Rector me fa venir, perqu...- (altra pausa)
-vamos... perqu m'ha dit que vost est molt enfadat amb mi, i
jo... venia per a desagraviar-lo.

-I de qu li ha dit que estava jo agraviat de vost?

-S'ho sap: perqu diu que no l'he tractat com es mereixia.

-I vost qu en pensa, d'aix que ell li ha dit?

-Qu vol que li digui, pobra de mi? Sin que, a vegades, un hom
peca per ignorncia i sembla que faci lo que mai ha pensat fer.
Si l'he agraviat, haur sigut sense voler-ho fer.

-Felia: ja n'hi ha prou, de camndules!- exclam, per fi, en
Ramon, que ja es comenava a impacientar. -Sense necessitat de
que ning li digus, o, millor dit, perqu vaig avinentar-li jo
mateix, sap vost prou b com y de qu estic jo agraviat, com
ho estaria fins el gos del ve si s'hagus vist tractat com jo.
Miri que tirar-me al carrer en dej i amb un temps com
aquell!...

Palplantada al mig de la sala, la Felia semblava una
d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats
per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en
Ramon, amb indignaci ms afectada que real, creu les mans per
sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant
que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que,
mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure,
els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors.

-Verge Santa del Roser!- exclam. -Diu que el vaig tirar al
carrer en dej! Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer
semblant cosa a la Rectoria? No va sser vost, que se'n va
anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em
vaig haver de sentir, Du meu!

El jove comprengu que aquella dona obrava a la fora i sols
obeint un manament imperis del senyor Rector, qui havia volgut
donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacci.
Sa humiliaci, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia
si indignar-se de deb per tanta farsa, o si bromejar davant de
lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la
predisposici de l'auditori, excitat per les diablures de
l'enfutismada Loreto, que, collocada darrera la dona, i feia
grips i gonyes. No obstant, es repens, i, comprenent que all
era portat per son propi oncle i tal volta en connivncia amb
donya Dolors per a procurar una soluci al conflicte pendent,
decid agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per
veure si aix lograva dominar aquell carcter empedret, fent
que es dons per la pell.

-Ja n'hi ha prou!- exclam amb veu forta i redreant-se. -S'ha
cregut vost que desprs de tenir-me a casa del meu oncle com
qui diu a pa i aigua, desprs de traure'm materialment de la
casa, que ms s meva que de vost, oferint-me per tot
refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo,
encara t dret, per tota satisfacci, de venir-me a tirar a la
cara lo fet com un benefici? Spiga i entengui que no li estimo
per res. Vost, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant
de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li
representar papers ridculs davant del poble; vost, que amb sa
coquineria l'indisposa amb la famlia i amb sos filigresos,
escurant-li la vida amb privacions i disgustos, no t dret a
parlar davant meu sin de genolls. I jo, que havia donada
paraula de no posar ms els peus a la Rectoria mentres vost hi
fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entrar dem i que
vost en sortir per la finestra si abans no ha procurat
sortir-ne per la porta.

La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al
cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa ms
estrafalria del mn. Fins, com els antics faritzeus, fu acci
d'esquinar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo
que li costaria, desprs, d'apedaar-les.

L'escena anava tornant-se per dems extravagant, perqu,
mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en
braos de les senyores majors, que tractaven de consolar-la,
tots els dems si desfeien de riure sense miraments.

-Ja s que he pecat, pobra de m!, ja s que tinc culpa!
diguin-me qu tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada,
per ms esporuguida per l'amenaa que acabava de sentir.

-Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li buf a l'orella
donya Dolors, com per a tornar-la al cam.

-Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demans perd i li
pregus de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el servir
ben b.

Les senyores oficiaren d'intermediries i protectores. En
Ramon, desprs de fer-se ben pregar, otorg el perd.

-En quant a tornar a la Rectoria- afeg -hi tornar de bona
gana, mes no pas sense condicions. Qu li ha dit, sobre aix,
el senyor oncle?

-Que vost mateix dicti les que vulga, que totes seran
acceptades.

-Doncs tornar a la Rectoria; per vull, per bona entrada, una
festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entn b?

-Tot se far com vost vulga; mani i disposi.- fu la Felia,
un poc ms arrebeixinada.

-Esperi, jo no vindr sol: tamb vull portar-hi els amics. Ser
convidada tota la famlia de Serra-Bruna, aquesta incomparable
famlia- afeg amb un accent sentimental -que, quan jo passava
per davant de sa casa, llanat de la Rectoria, perseguit pels
elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obr piadosament la
porta i m'ofer l'escalf de la llar que a casa del germ del
meu pare se'm negava.

La Felia va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada
al cor per lo pattic del parlament o si assustada per la
invasi que es veia en perspectiva.

Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del cstig
que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostr inflexible,
i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el
jovent a secundar-lo i aquest no es fu pregar gaire,
adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funci de
desagravis qued acordat i acceptat.

-Aix ho manifestar al senyor Rector, i tot es far com vost
vol- digu, per fi, amb veu compungida, la Felia.

-Essent aix, no en parlem ms, i fins a dem passat- fu en
Ramon. I allargant-li la m, afeg: -Ara _pax vobis_: toquem-la
Felia, i lo que hagi estat, hagi estat.

-Grcies, no acostumo- fu la majordona amagant pudorosament
les mans sota el davantal.

En Ramon qued uns moments amb la m en l'aire i desconcertat
amb aquella sortida que no esperava. Hagu de posar-se a riure,
i afeg, amb cmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes:

-Ho sento, perqu m'ha espatllat el quadro final.



X

Desprs de l'ofici, tota la famlia Serra-Bruna es dirig a la
Rectoria.

-Vaja, Pascal; avui s que sembla que la gasfia va rabent!-
exclam en Montbri, al topar-se de bones a primeres amb el
recader, que anava tot atrafegat.

-No me'n parli, home! Si sembla que casem la pubilla! No s
pas quin dimontri de vent empeny la rutlla, que va ms llatina
que un pudai.- Parlant baix i guinyant l'ull, afeg: -Jo em
vull pensar que les malediccions de l'altre dia han llevat.

En essent a dalt, sort a rebre'ls mossn Joan amb cara de
Pasqes i felicitant-se de les circumstncies que li portaven
tant de b de Du a casa.

-Per, senyor Rector!- exclam donya Dolors, sorpresa de veure
una gran taula parada, amb una rastellera de plats que feia por
-Qu es creia que nosaltres havem d'aixecar la casa per a
venir a la Rectoria?

-Deixi'm, donya Dolors, que cadasc s'entn i balla sol. Soldat
previngut val per dos. _Minus feriunt jacula quae praevidatur_,
diem a Cervera- fu mossn Joan, tot fregant-se les mans com
qui amaga alguna sorpresa.

La Felia, desconeguda per lo endreada, anava d'ac d'all com
una llanadora, i, a penes hagu barbotejat algunes paraules de
benvinguda, s'esmuny cap a la cuina.

En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble,
en tant que don Eudald i mossn Joan s'entretenien conversant i
fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a
mitja dotzena o ms dels principals feligresos, pagesos tots i
propietaris de la rodalia. Al fi don Eudald no pogu
abstenir-se de manifestar sa sorpresa, exclamant:

-I doncs, mossn Joan qu hem de celebrar captols o s que es
tracta de refer la confraria del Sagrament?

-De tot es pot tractar- contest complascentment el Rector;
-per el cas s que m'ha alegrat tant la sortida del plaga del
meu nebot, exigint-me aquesta festa que ell ne diu de
desagravis, que l'he volguda fer extensiva a altres agraviats
que puguin haver-hi, convidant per mon compte tots aquests
senyors i altres que s'han excusat per causes atendibles.

Fa molts anys que, per debileses meves, s'han anat afluixant
una mica massa els llaos que deuen unir al pastor amb ses
ovelles, i he volgut aprofitar aquesta ocasi per a restablir
antigues costums. Perqu, lo que diu en Ramon; la societat
decau per manca de vida en la gent bona, i s precs que ens
revetllem, que ens unim i que ens recomptem. Diu que fa falta
sang nova...

-Ja s bona sang, la que porta el seu nebot- interromp don
Eudald, com si comencs a molestar-lo la importncia que anava
adquirint el seu hoste, o com si tems un altre esclat de les
seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis.

Perqu s el cas que, si b, de primer, don Eudald buscava el
cos al jove pel gust de sentir-lo discursejar, ara ja ms aviat
ne fugia, desprs de notar que les garrotades que, a tall de
cego, aquell repartia, li escoen, moltes d'elles, a l'esquena.



XI

Quin pat ms rumbs! Mossn Joan semblava transportat a sos
mellors temps, en qu ell sol animava una taulada. Don Eudald,
en oberta competncia amb el jove Montbri, bregava per fer
cara a ses disquisicions humorstiques, com si volgus
disputar-li les preeminncies de la conversa. Donya Dolors,
enraonant poc, estava sempre atenta a la marxa de l'acci, com
un quefe d'Estat Major que es desficia per la glria d'un
altre. Ella estava al _tantum_ de totes les deficincies del
servei i amatent a remeiar-les en lo possible, signant a en
Pascal, que oficiava de fadr major, i enviant recados a la
cuina.

En Ramon, no cal dir-ho: els cuidados que li mereixia la
damisella que tenia al seu costat, no el privaven d'atendre a
les dems dames ni de sostenir converses amb tothom, no
oblidant-se d'aplaudir i chorejar les innocents xulades de don
Eudald.

Els convidats rurals, llevat d'En Llisss, un subjecte de ms
de mitja edat, alt, escardalenc i tot un nervi, que parlava ms
que no menjava, estant sempre a l'altura de la conversa, se
manifestaven atents, ms que a altra cosa, a fer els honors a
la cuinera. El jovent, fora de la Montserrat, que no es
despenjava dels llavis del seu ve, no parava de xiuxiuejer,
riure i fer bulla de tot i de tothom, malgrat els avisos que
sovint els hi enviava amb la mirada donya Dolors.

En quant a la Felia, fa de mal dir si gosava o si rabiava amb
aquell espectacle. Els que la coneixien suposaven aix darrer.
Veritat que all era una disbauxa com no se n'havia vist
d'altra a la Rectoria des de que el mn roda. Amb lo que
malbaratava cada una d'aquelles llamenques de senyoretes i amb
lo que malmenjava cada un d'aquells farts de pagesos, n'hi
hauria hagut prou, ben companatjat, per a fer vida bona ella,
la Felia, i mossn Joan una setmana de carrera.

Fos com fos, lo cert s que tothom s'admir de lo b que sabia
cuinar aquella dona, ms d'estranyar encara ats el temps que
no ho practicava. En Ramn no s'oblidava a cada passada de
fer-la cridar per a donar-li pblica enhorabona, i fins donya
Dolors, persona ben competent en art culinari, hagu de
manifestar-li desitjos de conixer l'enginy de determinades
salses, i ella es compromet a complaure-la, malgrat les
desinteressades indicacions d'en Ramon, qui li aconsellava no
es desprengus dels secrets professionals.



XII

Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el caf sobre la
taula nua, comen la conversa sria, que, rodolant, an a
parar all on van a parar totes les converses en nostre pas: a
bescantar el Govern. Que si les contribucions ac, que si els
consums all, que si les quintes, que si el _catastro_, etc., i
all eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells
pacfics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor
de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acab per
escanyar-se confessant que en la confecci del darrer
_catastro_ li havia costat ms de dos cents duros lograr que li
fos aprovada la seva declaraci.

-s a dir que a muntanya tamb en saben, de tapar amb unces
els ulls dels investigadors?- salt en Ramon, que estava friss
per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per
avall.

-I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el
vint per cent de contribuci?- exclam, picat, don Eudald.

-s veritat; per no es queixi pas de qu el Govern el roba, ja
que tamb el roba vost a ell.

-s que qui roba el Govern guanya perdons- respongu per tota
contesta don Eudald.

-Tamb est b- fu l'altre; -mes tingui per ben ents que al
capdevall vost res li roba al Govern, perqu aquest cobrar
sempre els diners que necessiti, i lo mateix li t arrencar-los
de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui
prou amb el vint, demanar el trenta o el quaranta per cent, i
si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per
una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els dems, en
sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca
d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els
ms petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no
tenen. Aquests sn els que porten tot el pes de les crregues
de l'Estat, i s a aquests a quins roba l'ocultar. Per aix
veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.

Don Eudald qued com entontit sota el pes d'aquesta acusaci i,
com ning objects, el jove continu:

-L'Estat s un lladre (ho reconec), i no ser pas jo qui
defensi els governs que tenim des de... fa molt temps; mes no
s precisament o solament per lo que roba, que jo el criticar,
perqu aix no s ms que una conseqncia lgica d'una pila de
premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perqu
amb ses tendncies, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha
malejat els carcters i fet degenerar les races, fins a
l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques
dels espoliadors. Aix vol dir que dels governs no n'hem
d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre,
que hem de regenerar-nos.

-S: per mentrestant paga i recorre- digu don Eudald. -Qu hi
farem si les coses van aixi? No s'espavili i veur com dintre
de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!

-Miri- replic el jove amb calor i canviant el to de la veu:
-el meu pare, que al cel sia, no volgu mai formar part d'una
associaci de propietaris que all hi havia per a subornar els
investigadors de la propietat. Prou li deien de mal ve i
l'amenaaven de carregar-li un excs de cupo! per ell, que era
home de pit, els deia: Tinc denunciada fins la darrera
quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono.
Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de
propassar-vos, perqu em coneixereu. I pla que s'hi atreviren!

Encara fu ms: cridant i amenaant, logr disoldre aquella
conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns
quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan
hi ha qui els anima, logr confeccionar un nou _catastro_, que,
si b no s tot lo just que fra de desitjar, s el ms
equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustcies
que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els
que duien la lliura.

-Aix s que no ho far pas mai!- exclam don Eudald tot
rondinat. Que cadasc s'arregli com pugui, i jo far el mateix.

-Per aix anem tan b!- salt en Lisss, caant-lo al vol. -Jo
estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens
ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per aix quatre
empleadots que vnen, fugint de la fam de llur terra, fan de
nosaltres el bon Jess. Els propietaris grossos, uns fugen a
ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi
per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples
(mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el
secretari si a m ve. Aix si no fan pitjor, com s amb ses
ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.

L'envestida era de les bones, perqu, encara que l'home parl
amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don
Eudald no deix de compendre que la vergassada anava per ell.
Se li conegu per la cara arrufada que pos, majorment a
l'adonar-se de qu tots els presents assentien a lo dit per en
Llisss.

No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell
revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho
tot en renou. Ja hi convenia, ell tamb, en qu les coses no
anaven pas com devien anar, i tamb se'l reservava el dret de
bescantar el Govern; per  qu en farem, de tocar-hi res, si
encara potser ho espatllarem. Val ms anar tirant com se puga,
i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus.
Aquesta era la seva teoria.

Per les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre
cant, i ell s'esferea al sentir-li posar els dits en totes
les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les
quals no estava acostumat, i l'esferea ms encara a l'observar
que els parlaments del jove trobaven ress en aquells
temperaments enrgics, si b encongits per les influncies
ensopidores dels diferents rgims poltics que, durant el curs
de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de
l'absolutisme ms brutal fins a la llicncia ms desenfrenada,
per sense que, com a absolutisme, s'acosts mai a les virils
iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a
llibertat, tingus que veure amb les que disfrutaven els antics
estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia
catalano-aragonesa.

Sembla increble lo que ha arrelat en nostres pagesos el
sentiment de sa prpia abjecci. Tenen tan profonda convicci
de llur petitesa i impotncia, i sn tan avesats a veure per
sos propis ulls les ms grans injustcies i les impunitats ms
escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben
difcil de destruir. Per ells el govern no s mai un organisme
protector, sin una espcie de fantasma famolenc, que t cent
ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a
fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris
pblics no en coneixen sin l'escriv que els empapera, el
cobrador que els escorxa i el sargento que els hi _talla_ els
fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestaci
personal; si beneficncia, se l'han de pagar; i si seguretat
personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los
d'atuir, aix que en diuen el Govern parla un llenguatge del
qual no n'entenen ms que les injries i les amenaces.

Aix s'explica que un pags, un alcalde, home honrat i de
representaci en la rodalia, que haur contribut tota sa vida
a llevar les crregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o
la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un s i prou
bra per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al
sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de
les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna,
per la munificncia del ministre A, o del diputat B; com tamb
s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat,
prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pags la idea
de sortir de sos apuros mitjanant un grapat de pessetes,
aquest s'hi aferri com a sa taula de salvaci i fins besi
aquelles mans, dignes d'un grillet.

Aquesta era l'exposici d'antecedents que, amb vehemncia de
llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.

-Qu succeiria aix- afegia -si els propietaris grossos i
acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen
que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i
eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos,
enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a
fer prosperar les indstries rurals? I, si en lloc de tancar-se
dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir
amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders pblics
majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra
d'autoritat, de qu amb prou feines disfruten no trobeu que
podria esperar-se bona cosa ms? Ells serien allavors els
advocats naturals, convenuts i prestigiosos, del proletariat
agrcola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les
deficinces de les lleis i dels procediments actuals i en
despit de la desmoralitzaci dels encarregats d'aplicar-les.

-Que s, que s!- exclamava, en Llisss, en representaci de
sos convens, igualment convenuts. -Mes, desgraciadament, anem
per camins molt diferents.

-Tan diferents!... Com que sembla que caminem de cap per avall.
Per com ms malament anem, ms s'apropa el dia, en que caur
tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan
ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que
cau per poc que se l'empenyi, i de qu no mancar qui ho faci
no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui
s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui
ho sostenen.

No hi ha exemple en la histria de qu una societat prostituda
no hagi desaparegut al seu dia, i la qesti est en fer que
siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra,
els catalans de llei, que si b tamb, quin ms quin menys,
tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i
esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i
transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara
redimir-nos, fent confessi de nostres culpes amb ferm propsit
d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si ms no, ensinistrarem a
nostres fills perqu l'agafin. Aquest s el meu pensar.

-Oh! Quin home n'hi ha, de vost!- deia nerviosament en
Llisss, encarant-se amb en Montbri. -Tant de b vingus a
nostra terra, que encara farem quelcom de profit. Jo comeno a
sser vell i valc poca cosa, mes amb vost encara hi arriscaria
una valenta campanyada.. i aqu t un floret de minyons que jo
li jur que ja dansarien darrera seu.

* * *

Era ben hora de qu el senyor Rector, amb bons modos, poss fi
an aquella funci, perqu el pobre senyor de Serra-Bruna, batut
i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de
quin mn era. Sense que ning l'esments per a res, semblava
que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi
batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo
exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren
veritats evidentes; per... vaja!... ell no hi estava pels
rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot all implicava.
Preferia un mal conegut a un b per conixer. Desprs de tot,
aqueix estat de coses, mica ms mica menys, era lo que s'havia
vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent b
creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es
moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de
l'altra manera. Tot est en saber-se manejar un hom per a
passar-ho lo millor possible. Sn ngels, els homes, per
ventura? deia com argument final.

I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i... amb fonda
quimera contra el plaga d'en Montbri, que talment semblava la
campana del mal temps.



XIII

-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son
oncle. -Aquell s que s un cor d'ngel dins d'un cos de
seraf! Si vost l'hagus vista aquesta matinada vagant per
l'horta amb el cistell curull de fruita al bra i la falda
trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celstia
amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braos
nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i
ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosssima
fesomia, encesa per la sufocaci, i abrillantada tota sa figura
pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit... Vost
que es recorda encara dels clssics de la Universitat de
Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint
les primcies de la terra sa filla. Ms jo, que formo amb els
romntics, l'he presa per una princesa encantada, com si
digussim la filla genial d'aquella vella ptria dels meus
somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat
castell i guardada per escarceller servil, antiptic i egoista,
est esperant el cavaller que vinga a desencantar-la,
sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glria.

-Saps que et trobo filsop i poeta com cap dia?- fu Mossn
Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis
pas tants embuts: digues que n'ests enamorat i... llestos.

-s que val molt, aquesta minyona!- insist el jove com si
l'altre li digus lo contrari -per, sobretot, val per son cor
senzill i noble... Quina diferncia del seu pare! Ella s que
em comprn! ella s que s'identifica amb mos propis sentiments,
que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi
la intensitat dels afectes de l'nima me sobrex per la boca,
la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la
mateixa substncia; i allavors, m'apar que son cor batega al
comps del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per
simpatia, al sol ress de la nota germana.

-Doncs, home,- reprengu son oncle bromejant encara -si tant b
vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per
merixer, i ja saps que diu l'adagi: Una nina s per a un
rei.

-S, com ho diu vost!- contest el jove seriament. -Qui som
jo per a propassar-me sense ms ni ms? Quatre dies fa que
passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalat, davant
d'aquella porta que la Providncia m'obr de bat a bat. All
vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podr
oblidar mai. Aquella bona senyora em mim com a un fill, i el
mateix don Eudald, amb qui per lo dems no ens entenem gaire,
est amb mi correcte i atent com un _gentleman_ angls. Doncs
tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada
d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endem que m'han
recollit com qui diu del fang de la carretera? Quin dret tinc
jo per a pertorbar aix inconsideradament la pau d'una famlia
que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta
arrepentir-se'n dem?

De cap manera. Mes, com no tinc prou confiana en mi mateix,
perqu sento flaquejar-me les forces i vacillar mos propsits
en quant me trobo en presncia d'aquella divinitat, vull fugir
i fugir dem mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i
solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perqu
s tan intern lo que sento, s en tal manera aquesta dona la
personificaci dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si
puc ser vctima d'una allucinaci o si estic somniant encara.

A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per
bondat de Du persisteix mon actual estat d'esperit, creur en
la vocaci i dintre un any tornar; igual que, si ella creu de
veres amb mi, m'esperar, i, allavors, amb ms confiana i
millor dret, me donar a conrear aquesta flor de l'nima,
esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps
esborra sa imatge de mon cervell, creur que he estat vctima
d'una follia, i no hi pensar ms.

-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorromp mossn
Joan amb veu commoguda. -Ets un savi! i permet que t'ho digui
ara sense riure. Tos propsits mareixen ma plena aprovaci, i
adems te remercio del fons de l'nima la prova de confiana
que m'has donat obrint-me ton cor. Vs-te'n dem mateix; no
ser pas jo qui et retinga, per ms que senti aquesta separaci
com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos
braos.

Vs-te'n amb la pau de Du, mes no sns despedir-te d'aqueixa
famlia, i spigues que deixes aqu un vigilant fidel que sense
ser vist estar a l'aguait del teu tresor.

I oncle i nebot es confongueren en un abra.



XIV

En Ramon, des de cavall, feia els darrers adus a la gent de
Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida
era una verdadera manifestaci en la qual prenia part tothom,
des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres
i fressosos esclats en consonncia amb aquell carcter
extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.

Sols dues persones semblaven no participar del general desori:
l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada reb com una
commoci elctrica que li rob la serenitat; l'altra, don
Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no
havia lograt mai per ell amb tot i sser el senyor de
Serra-Bruna.

Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca:
per exemple les _espontnies_ ovacions dedicades als seus
padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel
districte de cent en quaranta (s a dir, quan hi havia temor de
competncia en l'ofici de fer felios els pagesos), que ell i
en Basi preparaven per sota m, precisant fins els moments en
qu aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho
eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas aix, sin un
altra cosa diferent.

Aix, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retir tot
rondinant:

-Dimontri de xicot! si est quatre dies ms aqu, alaprema la
comarca.



RUFAGADES



I

Clogu l'estiu amb son rossegall de boires primerenques que fan
esgrogueir les fulles dels arbres i comenaren els mesos
plujosos de la tardor, estaci que els poetes motegen de trista
i els pagesos d'alegre si veuen curulls els canyats i rases les
tines, com el bracer troba bonic el dissabte si ha fet petar
bona setmanada. Les fulles voleiades pel vent deixaren nues les
branques.

Vingu l'hivern i comenaren els feriats dels terrassans que se
la xalen, de l'escon a la mrfega i de la mrfaga a l'esc,
perqu les nits sn llargues i els dies perduts, molts d'ells
emparant les treballades. El mn reposa de les fatigues de son
dia, que s l'estiu, i el pags, fent altre tant, no s'apura
mentre hi hagi un pa a la post i una penca a la biga.

Transcorregueren els mesos de les neus i de les gelades sense
que aquestes logressin rebaixar les ardncies del cor d'en
Montbri, qui, malgrat la fria amb qu es dedicava a ses
ocupacions d'explotaci i repoblaci de ses finques,
modificaci de pactes, reorganitzaci de serveis de sos
masovers i dems falleres que preocupaven son nim tocat de
l'esperit de regeneraci, sempre el pensament se li'n fugia
vers els espadats de Serra-Bruna, on hi havia deixat la meitat
de son cor.

Les aurenetes anunciaren les tbies pluges de la primavera, i
les plantes reviscolades se cobriren de flors, i per fi l'estiu
fu, envoltat de llum, de colors i de vida, sa triomfal
reaparici.

Allavors en Ramon, fent examen de conscincia, recapitul amb
els ulls fits a part de dintre, passant balan de sos afectes,
de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses
promeses i de sos propsits. El pobre se fu la illusi de qu
reflexionava fredament, quan en veritat hi havia un sentiment
que cobria tots els dems, l'enyorana, i un altre,
l'esperana, que li pintava tot de color de rosa.

Aix, al preguntar-se a si mateix: -Qu tinc de fer?- sense
donar-se temps de respondre, comen els preparatius
d'estiuada.



II

Bona arribada. Mossn Joan, a l'abraar el seu nebot li ha
xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La
Felia, canviada com una mitja, ha servit en un santiamn un
refrigeri que Du n'hi d, i en Pascal, el simptic Pascal...
(que voleu ms!) tan reconciliat est amb la Felia, que diu:

-Sin perqu s ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat
del tot d'estar b... repudai!... encara fora capa de
demanar-li un parer, al senyor Rector.-

L'endem a Serra-Bruna.

Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li fu tamb la
bella arribada, si b amb un cert i impercetptible arrufament
de nas, aix, com si volgus dir: -Ja tornem a tenir el mal
temps a sobre.

Donya Dolors, bona i senzilla com s, l'acull com a un prxim
parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat
que naix de l'inters que senten instintivament les mares
carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda
de tenir-ne de prpia.

La Monserrat, bella com sempre, se present amb aquella mena
d'afectaci senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la
ms modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat
son carcter amb un any ms a sobre, hagus adquirit major
predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les
galtes, se manifest resolta i decidida, com si ella mateixa
s'hagus dit: -Al diantre tanta por! vejam qu ser!- Aix la
nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de
dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que
tant l'esperava i temia, ne qued excellentment impressionat.

La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable,
tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo
dems, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva
mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.

En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix
temperament que l'any passat, a part de la natural evoluci que
porten dotze mesos ms de vida en la histria de cada individu.

L'arribada que se li fu fou triomfal, com havia sigut la
despedida, amb els consegents botzinaments de don Eudald, que
en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per ms
que exteriorment s'esforava per manifestar-se indiferent.

Aix qued de nou en Montbri installat a Vall de Pedres,
disposat a desenrotllar son plan d'acci, al qual concedia una
importncia transcendental per al decurs de la seva vida.



III

A don Eudald, l'hereu Montbri se li ficava entre cella i
cella. Lo que ms l'enquimerava era no poder negar-li les
qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot
l'admirava l'activitat de qu donava mostra i que topava amb el
carcter d'ell, aptic per excellncia. No comprenia per qu
al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni.
Ell caava, sol o acompanyat de mossn Isidre; ell
herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades
constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que
classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de
tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites
dels diferents masos, de la major o menor intelligncia dels
masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i
dels interrogatoris a qu els subjectava resseguint les
treballades, tot amb major precisi que no ho podia fer el
mateix amo.

-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de
posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del
seu.

I desprs de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues
hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i
fer rapapiejar a mossn Isidro amb jocs de mans i de clcul.

I malgrat els esforos que feia don Eudald per aparixer
tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la
persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en
sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el
senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos
escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos
atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels
limits de la vulgaritat. Sa passi brillant li havia esplanat
els camins de la vida; mes, per son carcter aptic i egoista,
mai havia sigut retret com a model de res, ni sollicitat com a
desempenyo de coses majors. Fins sa intervenci en la poltica,
al servei de sos padrins, era de poca transcendncia, per quant
aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonncia
del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los
paraesqueneta, els hi pagaven fcilment afalagant sa vanitat
amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no
sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la
cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la
gramtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i
no mancava al poble qui, amb menys aparato i ms profit propi,
li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell
adonar-se'n.

En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingu
l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se
n'aprofits altre que pogus fer-li ombra, propos l'elecci de
don Eudald, que es trob diputat sense quasi donar-se'n compte.
Son passatge pels bancs del Congrs, fou una exhalaci, i torn
de Madrid sense saber ben b qu hi havia anat a fer, ni lo que
hi havia fet; sols al passar comptes trob que havia gastat un
dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li rec pas de
deixar la representaci del pas, admirant-se encara de qu no
falts mai qui tingus l'abnegaci de sacrificar-se per la
ptria, costant tan car.

Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinaci digna de
millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble
per ra dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la
seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva
esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi
empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un
hospital que prou falta hi feia.

-Sn drets de famlia i no els vull deixar perdre- deia ell, i
vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven
all la seva vinyeta.

Per semblava com si ara comencs a adonar-se massa de sa
inferioritat moral i s'inicis en son cor un partit d'enveja,
al veure que altre, sense les seves riqueses, ttols ni
significaci, obtenia xits que ell no havia lograt mai. Els
afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que
rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan
sols havia ambicionat mai aquesta, sa nima mesquina, fins ara
que veia que un altre la disfrutava.

La trria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels
pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia,
engrandida per les continues mortificacions a qu es veia
subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i
que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En
tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de
trobar-se sol, perqu la insinuant polmica d'aquell tenia el
mrit d'atraure's el vot ms o menys declarat de l'auditori.

Veritat que en Montbri tenia la tctica d'endolcir les
amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon
humor; mes aix no curava pas les ferides de la vanitat de don
Eudald, que en tot cas noms reia de part de fora.

Amb una d'aquestes s'an a parar un dia a parlar del ditxs
plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifest
rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren
prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble
per espai de ms de cent anys; que era absurd retreure drets
senyorials en un temps en qu amb prou feines se reconeixien
els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit
que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper
sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia
comprat set vegades; que explotant formalment la ms
insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del
que all podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors,
abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atrev a
aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos
convens, captant-se males volences, millor fra que emples
son prestigi en ocupar-se de la reorganitzaci i bona
administraci d'aquelles rendes comunals en benefici del poble,
i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la
uni i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria dem
per a fer cara al mal temps que s'acostava.

-Desditxat de vost si arriba a guanyar!- exclam, per fi, el
jove, veient que era intil maldar contra aquella
intelligncia tan aptica com obtusa, que sols semblava trobar
energies dintre ses prpies obcecacions.

No s per a explicar el desagrado amb qu el bon senyor reb
semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt
acostumat. L'opini general dels presents, obertament contra
d'ell declarada, acab d'enfurismar-lo; i encara que,
coneixent-ho, en Montbri procur amansir-lo, tirant-lo segons
sa costum a broma, lo cert s que no logr congraciar-se ms
amb ell.

Qui ho pag, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix,
vespre, en la solitud de la cambra, ne reb l'envestida. Se
veg acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i
fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja comenava
a estar de ses impertinncies cuit fins als ulls. La senyora,
ofesa de suposicions tan miserables, volgu fer-li entendre que
lo que havia sentit era l'opini de tothom, sin que ning
tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en
Montbri, i que ms devia agrair-li que criticar-li sos
consells desinteressats. Tot intil. L'nic que en tragu en
clar, perqu aix ho manifest, fou que ja tenia presa la gran
resoluci; que ell tamb faria tronar i ploure. Vaia si ho
faria!

-I com?

-Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comena
a semblar cosa de broma! S, senyora, s: el plet, aix que vos
dna tanta quimera, aix rosegareu. Posar en joc les meves
influncies, que no sn pas petites, i veureu si tapo la boca
de tants ximples que sembla que em tinguin per un ning. I en
aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les
seves extravagncies sembla tenir embadalit a tothom, donant
ales a la brivalla del poble, ja li far posar palla a
l'orella.

La bona esposa cregu prudent callar, esperant que aix
passaria millor aquella boja quimerada.



IV

B li tenia don Eudald a en Montbri entre cella i cella,
acusant-lo fins de trastornador de la cosa pblica; per encara
no ho sabia tot, i tros que se'n faltava. Poc sospitava ell que
la ms trastornada per les maniobres del jove era, de moment,
sa prpia filla. s veritat que els dos enamorats no havien
entrat encara en el perode de les intelligncies expresses;
per tcitament estaven prou convenuts de les mtues
intencions, com convenudes n'estaven adems altres persones
que jutjaven per lo que veien. Les mateixes mosses cosines
d'ella, capitanejades per l'enfutimada Loreto, no s'amagaven
pas per a donar-ho a entendre, complaent-se en comprometre'ls,
deixant-los aislats en quant l'ocasi es presentava i entonant
a chor aquella can que diu: _L'aureneta i el pins -se volien
emmaridar_, etc.

No poques vegades havia estat en Ramon a punt de faltar al
propsit que, per raons de delicadesa, tenia fet de no
declarar-se explicitament fins a darrera hora, i, si s'havia
contingut, valga-li, ms que altra cosa, la mateixa dificultat
de rompre.

En quant a ella, semblava haver perdut aquella por instintiva,
ja que no sols sostenia la conversa que el jove li entaulava,
sin que fins la provocava pel gust de sentir-lo discursejar
sobre sos temes predilectes de l'Art i la Naturalesa, per ms
que el poss a vegades a dos dits de personalitzar les
qestions, fent-la enrogir.

Mentrestant, els dies passaven i la vida transcorria tranquila
i agradosa al mas de Serra-Bruna. Les visites d'en Ramon
sovintejaven, quedant-se molts dies a dinar. Mossn Joan solia
comparixer a la tarda, i a entrada de fosc se n'entornaven
tots dos a peu, precedint el cavall desmuntat, que els seguia
com un gosset. Donya Dolors, vigilant a l'hort i a la vinya,
estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar fer-ne altre
estat. El jovent guimbejava i vegetava, vessant de vida i
salut, i el pacfic don Eudald, aprofitant-se de l'armistici
que des de la disputa de l'empriu son contrincant li concedia,
dissimulava la mrria, passejant llargues hores amunt i avall
de les galeries amb les mans a l'esquena, xiulant frisss les
canons de son escs repertori i descuidant-se massa dels
canaris, les cries dels quals, per cert, anaven aquell any de
mala data, per efecte, segons ell, de qu a mossn Isidro se li
havia ocorregut canviar la disposici dels nius.

-Jo no s quina dria ha entrat a tothom de tocar les coses de
lloc!- deia indignat. -No havien sempre estat els nius al
mateix rec? No anaven b, aix? Doncs per qu tocar-los?
Sembla com si en aquesta casa s'hi hagus ficat el follet.

-Anaven b, anaven b. Tu s que de poc t'acontentes!- feia
mossn Isidro, amb sa habitual flema. -Jo veig que tot lo ms
que treies era la niarada del cucut, mentre que jo, a dalt,
arreglant-ho a la meva manera, trec covarades de tres i de
cuatre. Qu vol dir que s'hagin mort? Tamb s'han mort els meus
sense haver canviat cap niu. Saps qu s? Un mal vent, que ha
estat una pedregada per a totes les cries. A Vich, me deia ahir
un que en venia, n'han mort ms de quinze cents en una setmana.

-Un mal vent! un mal vent! N'hi ha tants, de mals vents!-
botzinava don Eudald respirant per ses ferides.



V

Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme
de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensi de
conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i
limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell
de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any
per a la clausura de les segues. All s'hi aplegaven les
diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el
rem al fons de l'Empord, venien a rematar-lo a la Campa
desprs d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava
d'un grapads de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal
motiu, a posta de sol s'hi feia una xera ms o menys grossa,
segons l'humor en qu es trobaven els senyors del mas, que no
solien mancar-hi mai.

Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era
abundosa, al mas hi havia alegria, i, adems, se tractava
d'obsequiar l'hereu Montbri, tan caigut a l'ull de tothom.

L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte,
fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant
crits i visques.

El cop de vista era herms de deb. La gran rostollada semblava
un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de
punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Ms all es
veia el sl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla
que als lmits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que
restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les
ambulncies de l'exrcit vencedor, les anava aplegant i
arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que
s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a
banda i altra llurs braos coberts d'atapedes rouredes, que
baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva
grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del
conreu que s'estenia, com un bot d'or, en el fons d'aquell
immens gresol.

Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell rec de
mn. Sols hi mancava l'artista que fixs aquelles notes i el
poeta que cants aquelles belleses: i aix hi arribava tot
d'una pea amb en Montbri. De pblic per a gaudir-les, no en
mancava pas.

-Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement
als ms propers. -Sembla que a s'aplana com si en passs
l'estisora de la bruixa. Qu en traieu, de xoiar-lo el mn, si
igualment l'any que ve li tornar el pl a crixer?

-Ell li torns ara mateix, vatualisto, que ara mateix li
tornarem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Ms bo
dna segar que fangar.

-Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara.

-Perqu no ens hi ajuda com ara el sol. Qu es creu que el
bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som ms que el ble de la
llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum
s'apaga.

El smil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els
raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla
resseca, sostenen ses energies, grcies a una transpiraci
copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs
graus. Aquesta transpiraci, en alguns moments, arriba a sser
tan abundosa i rpida, que les camises queden tenyides de la
matria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar.
Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la
beguda, faltaria la transpiraci; el ble, o sia el cos,
s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell.

Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven
pausadament per davant dels senyors, per a anar a comenar
l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant
la garla i provocant ses riallades.

-Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digu, tot posant
foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla,
vella coneixena.

-Ja ho heu dit!- exclam el jove. I, amb admiraci i gresca
dels presents, en un dir Jess, se pos en cos de camisa,
espitregat, trossades les mnegues ms amunt del colze i
brandant el volant amb m forta.

-Quin home ms garbs!- deien els segadors mentre s'anaven
posant en fila a la dreta del capit. -Cal fer-lo lluir davant
de les senyores.

-Oid! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de
ms maliciosos.

No tardaren els de la colla en conixer que son improvisat
davanter podia passar-se de sa benevolncia protectora.

-L'ase que el toc, quin cop de fal!- deia l'un.

-No s pas manco, el pare- afeg l'altre. I comenaren tots a
apretar de deb.

-Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les
senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la
marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga.

Estrnyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell
estrenys quedaria de ms amplada, als que el seguien, que es
trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo
un home com en Montbri. Encara estengu ms la braada, i
l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat
queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa,
fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada.

Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell
home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren
tota idea de consideraci i, picats de l'amor propi,
s'abrasonaren com gossos a la feina.

All era de veure com espurnejaven les fals entre mig d'una
boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava
formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i
empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeda
tofa, amb una bra sorda, com d'una tocada de senglars
ferratjant-se en camp de mela.

Mes ell guard la davantera fins al cap del rem, i al ramassar
la darrera mota, en lloc de llanar la garba a les lligadores,
l'arbor amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que
l'aplaudien, la sembr sobre llurs caps, en especial sobre el
de la pubilla, que qued coberta de rosses espigues, com de
daurada ginesta el tlem de la profess de Corpus.

Desprs se deix caure estirat damunt de l'herba blana, trobant
en sa frescor un delicis refrigeri per a son cos amarat de
suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dola msica,
un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana.



VI

En l'abundant reps hi prengueren part amos i treballadors en
amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la
jornada, augment el bon humor i vingu la part tpica de la
festa. Se comen pel ball de _la cuca fera_. A posta s'havien
deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les
espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas
giravoltaven, formant rodona, una dotzena o ms de segadors,
brandant les eines de llur treball i cantant una can de ritme
cadencis, amb un rescoble que deia: Segueu-la, robeu-la,
l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.

El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava
les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots
lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del
rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una fal amb les
puntes en avant fent una fatxa estrafalria, amb el cap cobert
amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els
ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de
la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure
allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava,
presentant a l'enemic sa ferstega defensa. Si aquest era prou
llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al
barret en senyal de victria, dissolent-se la sardana. Per a
vegades el drac demostrava una manya especial per a no
deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a
desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota
dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes,
premi de sa afortunada defensa.

Aquest joc, que era nou per a en Montbri, el complagu en
extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de carcter
guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan
conegudes en la terra baixa, amb la diferncia de qu, en lloc
dels bastons, aqu juguen amb les fal, que amb ses dringades
donen ms feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat,
i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta
d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen
rom d'aquestes mmiques. Els baixos relleus d'aquella poca en
qu s'hi representen les danses _prriques_, vnen
involuntriament a la memria.

Les sardanes, al so del flabiol, estengueren ms el camp de
l'acci, perqu en elles hi prenia part tothom, homes i dones,
xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els
segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni
els senyors a les pageses, que per alguna cosa s la sardana el
ball catal, patriarcal i democrtic per excellncia.

Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada,
seguiren les cantries, prenent l'escena un to ms solemne i
reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb
afinaci les velles canons de la terra, si b moltes d'elles
desgraciadament destroades per influncies malastrugues.

-Aqu s la meva!- se digu en Ramon, que ja dalia per donar
sortida al foc que abrusava sa nima catalanesca.

-Aix no va pas prou b, minyons!- comen a cridar -Deixeu-me
fer a mi!

I, saltant al mig del rotllo, en un santiamn classific les
veus ms sortints, donant la privativa al bell cantaire, que
amb ms puresa interpretava els antics motius. No trig pas a
conixer-s'hi la seva m. Amb aquella intensitat d'acci que el
portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat
de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'nima, amb aquella
expressi insinuant i enrgica a la qual es doblegaven les
voluntats, amb aquell no s qu, fondament suggestiu, que
corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son
temperament, que portava l'art en infusi, i amb aquell cor que
vessava sempre de sentiment, logr el miracle de dominar la
improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de
rusticitats, degeneracions i barbarismes, consegu deixar al
descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja
intutivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren,
com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

Diguem-ho tot: potser la composici de lloc hi era per bona
part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots
els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que
brillava amb melanclica fosforescncia als raigs oblicus de la
lluna al ple; l'horitz, clos per una tanca envellutada de
vermellor bruna i cada vegada ms indecisa; i, per fi, els
nims en indefinible tensi, gradualment preparats, per a una
situaci en qu eren alhora actors i espectadors... tot
contribua, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una
d'aquelles frmules psicolgiques d'ordre subjectiu, en qu es
supleix amb la superabundncia del propi sentiment lo limitat o
deficient de l'acci.

Lo cert s que jamai aquelles melodies, records de la
infantesa, relquies d'un passat lluny, en qu l'art i el
sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut
recollides amb tanta devoci pels mateixos que les exhalaven.
Semblava com si, per virtut mgica, revetllessin el geni de les
muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i
que, filtrant-se en sos esperits anmics i gelpresos pel baf
d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia,
com als branquillons despullats pels rigors de l'hiverns, les
gropades de nova sava, covada per l'al de la primavera.

Les sentides estrofes de L'estudiant de Vich, plenes de
sentiment i frescor; les del Mariner, d'un romanticisme tan
catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent
tragdia Els estudiants de Tolosa, les de La filadora i del
Serpent de Manlleu, d'un picaresc innocent; les Muntanyes
regalades, plenes d'enyorana i dola melangia; les cniques i
despiadades de La Jutjessa, i tantes altres de l'inacabable
repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i
seguidament executades amb una delicadesa i un art tan
seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que
no es creien capaos de tanta perfecci. s que, de la mateixa
fusta del msic-poeta que les havia creades, una lleugera
insinuaci del mestre intelligent, els bastava per
identificar-se amb la conscincia de l'autor.

La nit venia damunt i calia acabar, ms que fos amb recana de
tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se
les colles: la can dels Segadors.

-La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors.

Se volgu donar-hi la solemnitat de la mmica a qu sn tan
aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en
Montbri, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots
formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou
distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat.
Aix, comen el mestre a psalmodiar aquelles notes ttriques,
que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la
Ptria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la
nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de
l'auditori, amb aquell agredol de les impressions trgiques.
-Bon cop de fal,-defensors de la terra! -bon cop de fal!
responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant
les fals arran de terra, marcaven el ritme amb el ress
ferstec de les tallants eines.

A mida que avenava aquella narraci punyenta de les desditxes
d'un poble en cam de la desesperaci, l'entonaci del
psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena
s'anava fent per dems pattica, fins que, a l'arribar a all
de qu el bisbe els beneeix -amb la m dreta i l'esquerra i
que els demana per llur capit i ells treuen el bon Jess amb
un vel negre, algun tremols glatit, efecte de l'excs de
l'intern sentiment, vingu a entelar la tersura d'aquella veu
mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a
l'extrem de qu les goles nuades dels segadors podien a penes
modular les vives notes de la rescobla.

Allavors sols se sentia el ferstec rist! rast! del ferro,
rosegant amb major rbia els pedruscalls de la rostollada. (*)



(*) _L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si,
per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del
protagonista, s'ha perms forar la ficci, abusant tal volta
de les llicncies de novelistes_.



VII

-Qui s aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -Qui s
aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant,
ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar
si mena llebre o conill?

-Aquest home- li respongu mossn Joan -s l'espina que un dia
es clavar als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels
camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat
no posar-se en evidncia; fa la seva i calla. Convertit en jueu
dels infelios terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats
amb prstecs usuraris, dels quals difcilment se'n sostrauran.
A ms de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son
albir tot lo del com, s hostaler gavellaire, i a casa seva,
de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals
serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors
que el vi. Com don Eudald s aix (que Du lo faa bo) i els
dems propietaris, tocats de son exemple, no sn gaire millors
que ell, resulta que el Cerd s l'home del poble, i a ell,
abans que a ning mes, acuden els vens amb llurs plets i
camndules, i, com gasta prou bona llvia i no t pl de tonto,
sap fer crixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.

Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas,
per ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que
qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; per lo cert
s que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat ms ferm que una
penya, i jo tinc motius per a creure que sn els mateixos
padrins que el sostenen per sota m. Misteris de la poltica!

-I d'on ha sortit aquest home que ni cerd sembla, per ms que
en porti el motiu?

-S'ho sap d'on ha sortit. Aqu va baixar de Cerdanya de molt
jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses;
per he sentit a dir que s fill d'un carrabiner que sigu
traslladat a Puigcerd des de la raia de Portugal. Per aquesta
frontera cresqu, fugint de la misria de la seva famlia i
arraulint-se amb els pastors, on fu sa carrera fins als quinze
o setze anys, que entr de mossicot a Serra-Bruna, i, com era
llest, aprengu de lletra i de comptes amb mossn Isidro. Per
trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i
al caure soldat marx, no quedant gaire b amb la famlia,
deien que en venjana de no haver-li volgut comprar el soldat,
com pretenia.

Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, fu alguna
forrolla servint de sargento en les brigades. El cas s que
quan aqu ja ning es recordava d'ell, comparegu, vestit amb
el gec i gorra. Algun rec portava, perqu pos seguidament
hostal i gavella, i comen a trafiquejar amb bestiar i negocis
bruts. Tract de congraciar-se amb la famlia de Serra-Bruna,
pretenent la plaa de procurador, que no logr per l'oposici
de donya Dolors. D'aix sembla que en qued en gran manera
ofs, si b dissimul amb molta poltica. Ms tard, no s si
aprofitant la deixadesa de don Eudald o perqu aquest realment
ho tolers, arrepleg la secretaria, i aqu el tens fet un
trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a
anar-li segant l'herba sota els peus. Per aix profetiso que s
l'espina que un dia el picar fort. Du vulga que m'enganyi.

La pintura moral del Cerd queda feta amb la relaci de mossn
Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i fora cepat, amb un
bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens
de malcia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els
dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem
l'home per defora.



VIII

Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com
velles carcasses, jauen ac i all en diferents indrets de
nostra terra, haur sentit l'opressi de cor que causa al
contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa
d'un temps no lluny i la inconcebible estupidesa i salvatgisme
d'una generaci que es toca amb la nostra.

Se comprn que, en nom d'idees noves, se tracts d'aniquilar
idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven.
S'explica fins que, en nom de la llibertat, se persegus i
assassins el prxim, que aberracions d'aqueixa mena no sn
rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions,
aquestes l'empenyen convertint-lo en una bstia. Per, aix i
tot, encara no es comprn ni s'explica la sanya manifestada per
nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals
res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin
fer-los por, ni immobles tan intils que no poguessin rendir
altres serveis en substituci dels que anteriorment havien
prestat.

Com no s'ocorregu, doncs, als revolucionaris, conservar, per
a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, dhuc no
apreciant-ne el mrit artistic, no podien deixar de
considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a
subvenir a moltes de ses prpies necessitats? Estaven tan
sobrats d'edificis slids i espaiosos, o era aquella generaci
capaa de produir-ne de millors? Ben lluny d'aix, perqu
difcilment se trobar en la histria altra poca ms xorca per
a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que vei
desaparixer lo millor que s'havia construt en anteriors
centries.

I no s encara aix lo que ms sorprn, sin la passivitat amb
qu aquella generaci vei arrunar lo que era incapa de
construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa
indiferncia amb qu contempl la catstrofe. L'empenta fou
terrible, i l'hurac revolucionari desfu i esmicol tresors
immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produ danys
incalculables. Amb tot, ja podrem donar grcies a Du de qu
haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com
quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les
grans masses arquitectniques no eren combustible; moltes
d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris
de sac i corda, i la febre de destrucci no bast a sostenir el
picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a
destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacci hagus
vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa,
com abans de la crema.

Per no: la societat deix les despulles d'aquells monuments
llegendaris abandonades i podrint-se per l'acci dels temps.
Encara fu ms: com els corbs se rabegen en els cadavres
insepults, aix mateix les classes que es deien conservadores,
que ostensiblement havien abominat dels excessos
revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres
esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o
vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la ms
insignificant portava imprs el segell d'un geni altament
superior a les miserables conscincies dels que amb elles
trafiquejaven.

Totes aquestes consideracions i altres de ms irades se feia en
Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades
estances del monestir de Sant Mart, convertides en estables i
femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori,
refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de
can, descansant sobre senzilles impostes; en altres
tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats
cabirons i per les trapes de les quals, a travs dels pisos
superiors, se veia el blau del cel.

Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual
que els muntants de les portes, han desaparegut, dna a les
habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant
a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant
claustre, les galeries altes del qual sn enfonsades, no
quedant d'aquestes, completes, ms que dues arcades, veient-se
el sl de terra, clapejat de fragments de columnes i de
capitells capolats. Un herms finestral bizant es destaca al
fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca
una sepultura, no gaire ms respectada, perqu cal recordar que
les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han
detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.

Com poca cosa ms tenia que veure la jovenalla expedicionria
entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i
aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat torn cap
a fora en busca d'expansi. Calia un temperament observador i
una nima somniadora com la d'en Montbri, per a trobar-se b
entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que
hi havia, sin lo que hi havia hagut.

All qued, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del
claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses
cavillacions i tractan intilment d'interpretar la llegenda
d'una lpida mig rosegada per l'acci del temps.



IX

Embadalit i un si s no s capficat amb ses cabries estava el
jove, quan el revingu una lleugera remor de faldilles. Al
girar el cap, se trob amb la figura, ensems sria i riallera,
de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.

-Du mu, i que capficat est!- li digu mig rient i no trobant
mellor manera d'entrar en conversa.

-Capficat no, pensatiu s- contest ell, en el mateix to. Vol
que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera
especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles s
l'espectacle de devastaci que tenim al davant. Qui els havia
de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una
generaci que destruiria, amb m irada i ignorant, el fruit de
tots sos afanys i de son geni!

-I que, adems, desenterraria i ventaria llurs cendres- afeg
la noia completant la idea, -perqu aquelles ossamentes humanes
que all es veuen escampades, sn, de segur, dels antics
constructors i moradors d'aquesta casa.

-Precisament en aix estava pensant ara mateix. Les ossamentes
que des d'aqu es veuen sn dels que, aqu mateix, sota
aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument
estava en la seva plenitud. Aqu s'ha d'sser romntic per
fora. Redreant amb la imaginaci aquestes miserables runes,
m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota
aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la
testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes
era un poema vivent en qu el misticisme religis donava forma
a les ms pures expressions d'un art, model de senzillesa i
elegncia. Doncs b: el pensar que aix ha desaparegut, no per
un cataclisme de la naturalesa, sin per la imbecilitat humana,
em dna pena i em desespera.

-Ho trobo just perqu ho comprenc i ho sento igual que vost,
Ramon.

Encoratjat per aqueixa coparticipaci de sentiments, prossegu
el jove esplaiant-se amb ms daler:

-Som aix; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que
entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo
contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant,
besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents.
Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la
societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat
amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en qu em
pesen i em fan dubtar. Per qu no havem d'sser com aquell
bordegs que es veu all baix, jaient, tan indiferent, sobre la
llosa d'un sepulcre?

-Me sembla que aquesta idea s una mica injusta- observ
innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui
no han ensenyat ms cincies ni ms filosofies que la doctrina
cristiana, i amb aix n'he tingut prou per a viure fins ara en
una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com
la d'aquell noi que all dorm. Mes, des d'algun temps, me sento
canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents.
Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'nima s'hi
descorregus un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i
nous objectius. Aix, s veritat que em dna desfici i
malestar, per, com que sembla que no hi ha ofensa de Du,
estic lluny d'enyorar la indiferncia d'abans.

En Ramon abrig la Montserrat amb una indefinible mirada, que
la fu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de
ses prpies confessions. El jove, que feia dies espiava una
ocasi per a declarar-se, sense que en els moments crtics ne
trobs mai cap de prou oportuna, vei, en les espontnies
confidncies de la noia, el cam obert, i determin
llanar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li sembl de sobte que el
basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se qued
uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a
mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven
articulant les paraules inicials de les mateixes.

-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com
parlant amb si mateix. -Tamb jo els tinc; tamb jo els sento.
No sn efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos?
Cada nima s un mirall: dues nimes que es comprenen sn dos
miralls encarats que reprodueixen ses prpies imatges fins a
l'infinit, sense que sigui possible precisar quina s la
inicial. Qu t d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim
mtuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui
ha comenat?

Per, com si s'adons de qu per aqueix cam no avanava feina,
se repens i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digu de
sobte, encarant-se amb la noia:

-Digui, Montserrat: qu hi ha de com entre vost i jo?

Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la
intenci, contest:

-No ho s: potser res ms que la terra que ens ha de cobrir.

-Ho dic- afeg ell com si no hagus sentit la resposta -perqu
ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota
en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions
noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes
paraules, si no les hagus pronunciades vost, haurien sortit
de la meva boca, perqu elles retraten igualment l'estat de mon
esperit.

I, atansant-se ms al setial que havia escollit la noia, afeg:

-Miri, Montserrat: jo no s pas fingir; jo no sabria pas fer-li
traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo
que ja s. No s que no m'agradi sentir-ho, per prefereixo que
m'ho digui espontniament, desprs de donar-ho per suposat. S,
hermosa Montserrat: la nostra situaci s completament igual;
tots dos patim d'una mateixa afecci i hem rebut d'un mateix
aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convncer,
esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions,
d'aqueixos anhels i desficis de qu vost ha comenat a parlar.
Per a donar-li exemple, comeno jo per declarar-li que fins que
vaig veure a vost no vaig fer-me crrec de quant desconegut
m's l'escalf de la famlia, i vaig sentir l'amargura de
l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne
conservava sols lleugers records, guardats com relquies en el
fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure
aquestes relquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva
llar, perqu beneeixin un altre amor que pressento, ms ntim
encara, ms intens i ms lligat amb la meva vida. Ve-li aqu
les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de
mallogro que m'atormenten. Digui ara, vost, si aquestes
paraules reflecteixen quelcom de ses prpies idees.

-s veritat- digu ella, baixant el cap i descloent a penes els
llavis descolorits.

-Doncs- continu ell, -tenint present all de qu no es mou
fulla que Du no ho vulla, no li semblen providencials les
circumstncies que em conduren un dia a casa de vost, fixant
la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i... per
qu no dir-ho?, a les de vost?

-s ben cert- fu ella, marcant ses paraules amb una lleugera
rialleta.

-Si s aix, si els dos reconeixem que nostre encontre fou
providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i
altre els destins que Du ens t assenyalats, si nostres nimes
se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un
per l'altre, qu ens falta per als preliminars d'un pacte que
Du ha de beneir?

La donzella al sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats
per les llgrimes a punt de saltar, i, a travs d'elles, fix
sa mirada sense temena i impregnada d'una tendresa inefable
envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si ans
a parlar, mes sa llengua rest muda, movent-se sols al comps
d'una interior i inarticulada pregria.

-Anima de l'nima meva!- continu el jove, acostant-se-li ms,
fins a pendre-li una m, que ella li abandon confiada. -Aquest
s un moment solemne, el ms solemne, sens dubte, en qu ens
hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim
per testimonis, a ms de Du, les ombres sagrades dels que aqu
jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se
dedicaven a un amor d'ordre ms elevat, per no pas ms digne
ni ms cristi, que el que nosaltres sentim. En aquests moments
i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida
un sacrilegi. Doncs aquest s el moment i aquest el lloc, que
esculleixo jo per a dir-te: Voldria sser teu! Vols tu sser
meva?

Les pedres no oren la contesta, ni l'o l'aire que els
rodejava. Mes en Ramon la sent ben clara: S, b ho vull!.

Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules,
desprs de les quals, en Ramon, sense abandonar la m que tenia
presonera, continu:

-Grcies, grcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de
nou, perqu abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, aix
i tot, la teva veu m'ha ensenyat els lmits de la felicitat
humana, Per... em queda encara una espina clavada aqu, i,
abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que
me l'arranquessis o me la clavessis ms endins.

Desprs d'una altra pausa, continu:

-Tinc el dubte de si sn els vertaders savis aquells que
sacrifiquen als goigs de la famlia tota altra preocupaci,
aquells que, tancats dins del crcol de ses personals
afeccions, veuen amb indiferncia tot all que no t amb
aquestes una relaci directa, aquells, en fi, que creuen i
obren com si sols dins de la famlia exists l'objectiu i terme
de sa missi sobre la terra, o b si sn aquells altres que
prediquen que, essent la famlia la base de la societat,
desprs de procurar cada individu la dignificaci de la prpia,
deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en
les necessitats de la societat que sobre si propi descansa.
Qu en penses, tu, d'aix?

-No ho s, pobra de m- digu la Montserrat; i, desprs d'uns
moments de silenci, afeg: -Me sembla que els primers sn lo
que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no s pas cap virtut, sin
lo contrari. Adems, ben sabut s el precepte que ens mana
estimar el prxim com a nosaltres mateixos; i, com el prxim no
s sols la famlia, aquest precepte no es cumpliria pas si els
individus no es preocupessin ms que de si propis.

-Ja em plau la teva resposta, per jo no voldria que t'enganys
el cor; perqu has de saber que, a ms d'aquest amor de
carcter tan ntim que fon dues persones en un sol cor,
concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els
crcols concntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que
ha ferit sa superfcie.

Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que
som rebrot d'una altra raa, perqu sento pujar-me al cor
gropades de sang ardenta, prpia d'altres generacions. Sovint
me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant
sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa
infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se,
milenars d'ssers, dels quals, uns me mouen a compassi, com
vctimes, i altres m'irriten, com criminals. He aprs d'amar a
Du en ses obres i a ma terra en sa histria, i em crec obligat
a treballar per l'exaltaci d'aquestes dues idees tant com per
ma famlia i ms que per mi mateix. Per aix alguns me
bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu qu en penses
d'aix?

-Penso que adorar a Du i al prxim s una de les primeres
virtuts, i ms si porta aparellat el sacrifici.

-Per no tems que l'altruisme minvi les ntimes afeccions de
l'nima, en perjudici dels teus drets?

-No, perqu m'has dit que conceptues la famlia com la base de
la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per fora a
l'exaltament dels propis. Adems, he sentit a dir que els amors
sants i nobles no s'exclueixen, sin que, com brases ajustades,
en lloc d'apagar-se s'exciten mtuament i ms s'inflamen.

Al sentir aix, en Montbri somrigu a impuls d'un intens
plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la m
i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de
tanta ditxa, li anava dient:

-nima incomparable! Que diferent ets de tantes altres que
tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos
actes!

-I tu- contestava ella sense gosar alar la cara -que diferent
ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i
inspids per sa ignorncia, aptes sols per a l'ociositat, mare
de tots els vicis!

-Jo- deia ell, no sortint de son xtasi -beneeixo a Du, que
m'ha portat una nima que em comprn. Tu sers la meva amor i
la meva guia.

-Benem-lo tots dos- afegia ella, -perqu la sort de
compendre's dues nimes s a mitges.

Aix, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren
llargs instants, fins que, revenint-se, ell digu, canviant de
to:

-I ara que ens hem descobert mtuament el cor, ara que ja podem
dir que estem promesos, o sia lligats per un comproms moral,
tan indisoluble per a nostres conscincies com el que, ajudant
Du, contraurem davant de l'altar, s precs que considerem
nostra situaci actual des d'un altre punt de vista. Tant tu
com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres
afeccions. Qu et sembla que devem fer?

-No ho s- digu ella humilment. -Tinc plena confiana en tu i
a la teva m ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca ms que
obeir-te en tot.

-Oh! No pas encara!- exclam en Ramon, rient encantat del
gracis posat amb qu la noia acompany ses darreres paraules.

Desprs, reprenent son aire srio i carinys, comen a exposar
son plan. Explicats els escrpols i delicadeses que l'havien
inclinat a demorar sa amorosa declaraci, afeg que ho tenia
tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagus realitzada,
proposant-se no tornar fins que pogus fer-ho amb carcter de
proms, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal
consentiment de la famlia.

D'aqu rod la conversa sobre els possibles entrebancs que
podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si
aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.

-La mare rai,...- digu la Montserrat, i amb aix don a
entendre que, en tot cas, l'oposici la temia del seu pare.
Tamb ho creia aix en Ramon, mes un i altre convingueren en
qu, amb l'ajuda de Du i amb la de sa constncia, no serien
pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb
tot, en Ramon, com a home previsor, volgu lligar un darrer
cap, preguntant:

-I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? I si tos
pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?

-Esperem que Du far que no siga.- contest ella, mirant-lo
efectuosament a la cara i comprenent la intenci de ses
darreres paraules.

-I si fos?- insist ell.

-En una paraula- fu ella, sostenint-li valentment la mirada:
-l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins
a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta
autoritat exists; mes, en quant a voler-me casar amb un altre
contra la meva voluntat, no ho intentaran mai...

-I si ho fessin?- insist encara ell amb tossuderia.

-Si ho fessin- contest ella amb resoluci -no em consideraria
amb cap obligaci d'obeir-los.

-Grcies, estimada meva!- digu el jove, respirant fort. -No
necessito ja preguntar-te ms.

I, mentres en el dit del cor li introdua una senzilla i
revinguda argolla d'or, afeg:

-T: aqu tens el signe de la lligana que enclou nostres
mtues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant
de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortar.



X

Els uns desprs dels altres anaren els forasters despedint-se
de Serra-Bruna; i, quan aparegueren les primeres boirades de la
tardor, ja en el mas hi quedava sola la famlia, embolcallada
d'aquella mena de tristesa que escampa la buidor de l'animaci
desapareguda.

-s estrany lo que em passa- discorria la Montserrat en sos
interminables soliloquis d'amorosa meditaci. Abans de l'anada
a Sant Mart, em semblava que sols de sentir dels seus llavis
la seguretat del seu amor, havien de cessar les meves angoixes,
convertint-se en ditxa perfecta. Avui aix ja ho tinc, i el meu
cor est amb el mateix neguit d'abans; i hi estar fins i tant
que puga dir pblicament que s mon proms.

La innocenta no sabia que el cor hum s un passatger d'aquest
mn, que camina, camina, prenent l'horitz per l'objectiu de
sos afanys; i l'horitz camina, camina sempre davant d'ell,
sense deixar-se assolir mai.



XI

Una tarda en qu estava don Eudald ocupat en sa tasca
quotidiana de passar-se el _Brusi_ pels ulls, entr donya
Dolors a innovar-li que hi havia mossn Joan que desitjava
parlar a soles amb els dos.

-Mossn Joan?- fu don Eudald, alant els ulls vers sa muller.
-Deu sser qesti de la Confraria del Sagrament, que sempre
em diu que s'ha de remuntar.

-Potser es tracta d'altra confraria- afeg donya Dolors, amb
una imperceptible mitja rialla.

Don Eudald arron les espatlles i s'al, plegant el diari i
endreant les antiparres.

Es dirigiren vers l'estudi, espcie de _Sancta-sanctorum_ de
petites dimensions, a on el senyor de Serra-Bruna hi guardava,
en caixes de ferro, el _moll de l'os_ de la famlia i a on hi
passava hores repapat dins d'una poltrona folrada de cuiro,
darrera una taula ministre, plena de llibretes i papers en
desordre, i davant d'una llibreria, quasi verge de ses profanes
mirades, i d'unes parets senzillament decorades amb quatre
mapes, una gran estampa de Sant Eudald i un Sant Crist en la
presidncia. Era aqu a on ell es tancava per a repassar
comptes, compulsar escriptures i comptar diners. Aqu hi
discorria les peripcies de son interminable plet, i aqu,
darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada mrria contra
l'hereu Montbri, a qui no podia veure ni en pintura.

Silenciosa i gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres
personatges: don Eudald primer i mossn Joan desprs, seguit de
donya Dolors, que tanc la porta. Don Eudald, sentat en sa
poltrona, assenyal al senyor Rector una cadira d'en front,
mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les
caixes de ferro.

De moment restaren tots callats, fins que mossn Joan, un poc
afectat per l'aspecte cerimonis que prenia la cosa, i, sens
dubte per a contrabalanar-ho, digu jovialment:

-No es creguin pas, senyors, que vingui a posa'ls-hi una
pistola al pit. L'assumpte de qu vaig a parlar-los s de bona
amistat i sentiria que em prenguessin per altre.

-Res d'aix, senyor Rector- contest don Eudald en el mateix
to. -A ms de qu aqu serem dos contra un i ens veurem les
cares.

Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avanava un pas. Se veia
que mossn Joan, amb tots sos cabells blancs, no s'havia vist
en gaires d'aquelles i no sabia per on comenar. Don Eudald,
cregut sempre de qu all havia d'acabar amb una envestida a la
seva bossa, ja que es tractaria d'alguna necessitat de la
parrquia, com altres vegades li havia ja succet, prengu el
posat de protector, que li era habitual sempre que es creia
dominar la situaci.

-Vaja, vaja! Mossn Joan, deixi's de camndules i vagi de dret
al bulto, que ja sap que no ens coneixem pas d'ahir.

-Anem-hi, doncs- exclam el vell Rector, com qui es decideix a
entrar a l'aigua. -Ja saben vosts que jo, fill d'una famlia
acomodada, trobant-me ja amb els sagrats ordres quan mor
solter mon germ gran, vaig renunciar els drets que em
pertocaven, a favor de mon germ petit, que fou qui s'encarreg
de perpetuar el nom de la famlia. Jove encara, tamb mor
aquest, essent ja viudo, i em veg obligat a fer precisament lo
que havia tractat de refusar, aix s tornar al mn i fer-me
crrec de la direcci de la famlia.

Fins aqu don Eudald estava encara ms a les fosques que mai,
no comprenent a on aniria a parar el sacerdot amb tot aquell
tractat d'histria casolana, i persist en sa creena de que
all acabaria amb una petici de diners. Mossn Joan, amb la
vista baixa, continu:

-L'home proposa i Du disposa. Mon deliri era fer de mon nebot,
en qui prompte vaig reconixer un talent poc com i unes
aptituds especials per a les cincies, un ministre del Senyor,
un doctor de l'Esglsia que, amb sa claredat d'intelligncia,
honrs a Du i a sa ptria i famlia. A tal fi vaig dirigir
tots mos esforos, que sortiren fallits pels ocults designes de
Du. Ben mirat, potser jo no anava b, perqu el reeixir en mos
propsits implicava l'extinci d'un dels noms ms antics de la
comarca d'Oliveda.

Don Eudald continuava a les fosques, per ms que badava els
ulls i tamb la boca.

-Amb tot- continu mossn Joan, -vosts compendran que jo poss
gran afecci en mon nebot, a qui havia fet de pare durant molts
anys. Aquest afecte no s'ha pas extingit, ans al contrari, pot
dir-se que ha augmentat amb la separaci en qu, per fora de
les circumstncies, hem viscut. Ell ha conservat bona memria
de mi, perqu, malgrat son eixelebrament i sa vehemncia de
carcter, s tot cor. Som, doncs, jo encara el representant de
la famlia Montbri, i com a tal s que em trobo avui aqu.

Un moment de pausa. Don Eudald ja no podia obrir ms ulls ni
ms boca, i, no obstant, no capia encara on s'encaminaven les
elucubracions del vell Rector, per ms que aquest se clarejava
bastant.

Semblava impossible que ell, que precisament havia cobrat tanta
inquina contra el jove Montbri, pel gran ascendent que havia
lograt, no sols sobre sa prpia famlia, sin sobre la comarca,
no podent sostraure's a un greu sentiment d'enveja al veure que
el miny, amb sos atractius de joventut, talent, estudis i
especials dots de carcter s'havia convertit en una espcie
d'dol de tothom, no hagus atinat mai en qu ell tenia filles,
una d'elles anant pels vint anys, prou guapa i vistosa per a
sser obirada per un jove i prou esparpillada per a saber
endevinar qui li feia l'aleta. No obstant, res d'aix havia
comprs aquell benaventurat, amb admiraci del propi mossn
Joan que, mig fora del mn, no era pas cap espasa en matries
d'amor.

Per aix quedava encara a les fosques. Obcecat sempre pel temor
de qu all havia d'acabar amb un atac a la seva caixa i no
veient les necessitats de la parrquia aparixer per cap cant,
en sa petitesa d'esperit arrib a sospitar si es tractaria
d'algun apuro del jove Montbri, d'algun comproms de son
patrimoni, resultat de sos plans descabellats, i que per a
salvar-lo, baix el protectorat de son oncle, es dirigia a
buscar una slida fermanca en les ben provedes arques de
Serra-Bruna. Era per les matries de bossa on li despuntava la
malcia, ja fos efecte de la lectura de les gasetilles del
_Brusi_, a on sempre se n'hi veuen de fresques, ja per son
contacte amb els timadors de Barcelona, que tan sovint el
prenien per _anima vilis_ en sos projectes d'expoliaci.

Mossn Joan, veient que no se li allargava cap m piadosa per a
ajudar-lo a fer el salt mortal, se decid a donar-lo sol:

-Com a representant, doncs, de la famlia Montbri- digu
solemnement -vinc jo avui a demanar a la noble famlia de
Serra-Bruna la m de sa filla Montserrat per a mon nebot, en
Ramon de Montbri...

La poltrona de don Eudald cruix a impuls d'una sacsejada
nerviosa de son propietari, que degu sser d'alguna potncia
per a arribar a somoure aquella massa aptica. Sos ulls i boca,
que ja semblava no podien obrir-se ms, trobaren encara alguna
franqucia que els hi permet una major expansi. Permanesqu
un moment com entontit. Desprs gir la vista envers sa esposa,
com preguntant-li: Has sentit, Dolors?. Aquesta continu amb
la vista baixa, sense que sembls que la petici del senyor
Rector l'hagus afectada gran cosa, per lo menys en el mateix
sentit que a son esps.

Per fi, com aquella escena es prolongava ja massa i mossn Joan
no donava senyals de sortir de son mutisme, esperant la
contesta, li fou fors a don Eudald revenir-se i parlar.

-Mossn Joan- digu amb veu tremolosa: -m'ha sorprs tant sa
petici, que, sin perqu conec a vost de tants anys i el tinc
per home srio i formal, me creuria que es tracta d'una
burla...

-Don Eudald!...- exclam el Rector, ferit per semblants
paraules.

-Ja veur: perdoni- afeg precipitadament aquell, al compendre
sa imprudncia, fins amb el gesto de protesta que fu sa prpia
muller.

-Vaja, vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que...
vaja, no s com dir-li que s impossible.

I, mentre es regirava en son setial, amb visibles mostres de
sufocaci, mossn Joan no perdia la calma, coneixent com
coneixia suficientment a son feligrs, a part de qu ja hi
comptava en trobar alguna resistncia en sa proposici.

-Miri, don Eudald- digu amorosament: -jo parteixo de la base
de qu sa filla s una minyona de totes prendes morals i
materials. Les primeres, tal volta ms que vosts mateixos
estic jo en situaci d'apreciar-les. Les segones, a la vista
estan de tothom i pregonades sn per tota la muntanya. Crec que
fins un prncep podria honrar-se amb la seva m. I, no obstant
i aix, no he cregut tan gran despropsit patrocinar les
pretensions de mon nebot que, a part de l'afecte que li tinc
per la sang que porta, no s pas un partit d'escarnir. Les
qualitats materials, vosts les han pogudes apreciar, i de les
morals, fins a on vosts no alcancin, ne surto jo per fiador.
s jove, actiu i treballador; amo d'un patrimoni que, si b no
s comparable amb el de Serra-Bruna, s de lo milloret que hi
ha en aquella plana, ben sanejat i lliure de cargues. Jove, amb
salut de ferro, ric i amb ttol acadmic, no dubti que pot
mirar un poc amunt i trucar a moltes portes, amb la seguretat
de qu no serien pas sordes.

-Si no s pas aix, senyor Rector- digu don Eudald apurat per
a sortir del fang on se trobava; -si no s pas aix; si jo no
discuteixo pas les qualitats i els mrits de son nebot. Ell s
tan jove, tan guapo, tan savi i tan ric com vulgui, i pot
aspirar a molt ms que a la meva filla. Jo lo que vull dir s
que no fa per la Montserrat, ni aquesta fa per ell. En una
paraula: no s el seu nebot el gendre que a mi em conv.

Mossn Joan arron humilment les espatlles, pleg les mans i
respongu:

-Aix darrer sn comptes de vosts. Ja he dit al principi que
no venia pas a pos'ls-hi cap pistola al pit. Jo demano; vosts
sn lliures de concedir o de negar.

Donya Dolors se mogu en son seti, dirigint una rpida mirada
al senyor Rector, qui en fu cas oms. Tamb fu cas oms don
Eudald de les paraules que aquest acabava de pronunciar, i
continu:

-La casa de Serra-Bruna s de les ms antigues de la muntanya i
porta el nom des de sa fundaci. Ella s'ha distingit sempre per
conservar ses antigues costums, i mai ha necessitat puntals de
ning. Vaja, vull dir que si ara, per voler de Du, s'ha de
perdre el nom per falta de bar, vull que qui el substitueixi
sigui de la mateixa fusta que els passats: vaja, un home aix,
com nosaltres, a tai de muntanya. Vull que els interessos del
patrimoni no en pateixin i... vaja, no vull anar-me'n a l'altre
mn amb el remordiment de qu mos nts puguin, per ma culpa,
veure a mal borrs lo que tant ha costat de conservar.

El bon senyor respirava sempre per les ferides, i mossn Joan,
que el coneixia prou, volgu portar-lo fins al cap d'all, sens
dubte amb l'esperana de qu, fent-li traure totes ses armes,
li seria desprs ms fcil rendir-lo.

-Escolti, don Eudald- li digu amb sa fina mitja rialla:
-voldria dir-me quina opini t formada de mon nebot?

-El seu nebot?- digu don Eudald, posat ja a la rossoladora.
-Vost no el coneix? Vaja, s impossible que, vost l'home de
costums tan severes i de virtuts tan rncies, l'home de la pura
doctrina cristiana, no tingui formada, de l'hereu Montbri, una
opini ben diferent de la que ens ha exposat. s l'home que es
titula a si mateix revolucionari, que es proposa enderrocar la
societat i que sempre t a la boca l'execraci de tot lo
existent! I vol vost, portar-me'l a casa, perqu m'ho tiri
tot en orris en quatre dies, amb sos plans sense cap ni
centener? Vaja, confessi, mossn Joan, que el tal nebodet li ha
donat ms de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.

-Confesso- respongu mossn Joan amb calma -que m'han preocupat
molt les idees atrevides i les proposicions radicals d'en
Ramon; per aix mateix dec declarar que un cop familiaritzat
amb elles i venuda la repugnncia que sa mateixa novetat havia
de produir en qui, com jo, ha sigut educat en altra escola tal
volta massa esclusivista, he reflexionat amb ms calma sobre
les mateixes, veient-me obligat a reconixer que tenen un fons
innegable de ra.

-I ara!- fu don Eudald, novament sorprs d'aquella sortida del
vell Rector. -I ara! Vost tamb revolucionari?

-Jo no som revolucionari- contest mossn Joan humilment, -ni
escauria en qui, com jo, t ja una cama a la sepultura! Jo sols
dec reconixer, amb els molts anys que porto de ministeri, que
l'xit no ha pas coronat els afanys dels qui treballem per
mantenir la societat en el bon cam.

La llibertat, la igualtat i la fraternitat sn principis eterns
de la llei de Du refrendats amb la Sang de Crist i proclamats
per tots els Sants Pares; i, no obstant, cada dia veiem a la
joventut desertar de nostres banderes per a crrer vers uns
altres principis, enlluernada per unes altres llibertat,
igualtat i fraternitat de cartr, cobertes de talc i oripells

Ser que, dormits sobre nostres antics llorers i atents sols a
servar la puresa del dogma, l'hem tancat dins d'un tabernacle
massa inaccessible a les mirades del poble? Ser que, enervats
nosaltres  mateixos, sens talaiar-nos-en, per l'esperit
sensualista del segle, ens havem deixat de subministrar-li la
Veritat en l'nica forma que per flaquesa humana o per designi
de Du sols sap copsar-la? Una cosa i altra sost en Ramon, i
en aix es refereix quan demana procediments nous i sang nova.
I jo no m'atreveixo pas a sostenir-li lo contrari.

Don Eudald, de tota aquesta parrafada, no n'entengu res sin
que la principal arma, la que creia ms poderosa per a
justificar sa negativa, se li trencava a les mans. Mes no per
aix es descoratj, sin al contrari: ms i ms s'indign de
l'atreviment d'aquell jove que, no content de reptar-lo a cada
pas, molestant-lo amb ses reticncies i traient-lo de
polleguera, arribava fins a sollicitar la m de la seva filla
gran, per a introduir-se aix en la intimitat de sa famlia.
Ell veia en aquell acte un atac a la seva tranquillitat, a les
seves costums, a son modo d'sser i de viure: com si digussim
l'anullaci de la seva prpia individualitat.

Aix s que, regirant-se en la poltrona, tot just hagu el
Rector acabat, salt dient:

-Vaja, vaja! Sia lo que vulga, aquest jove no em conv ni a mi
ni a la noia, i jo no consentir mai en ficar-me'l a casa. Ja
s jo el jove que ens conv, i prou el tinc ben triat. No el
vull tan ric, ni tan savi, ni tan eixerit. Lo que aqu conv s
un fill de famlia fet a la terra, sense ambicions ni
pretensions de cap mena, d'esperit obedient i de cos sanits,
sense gustos ni vicis. No ets del mateix pensar, tu, Dolors?

Aquesta no havia encara badat boca, per es veia que estava a
punt de rebentar, mortificada pel tirat que anava prenent la
conferncia. Tot donava a creure que es reservava per a ltima
hora, esperant que son marit agots tots sos recursos. Reptada,
ara, d'un modo tan directe per aquest, salt a la palestra i ho
fu amb aquell to de mofeta que usava quan volia
desencastellar-lo d'alguna de ses rebequeries.

-Ja ho crec!- exclam. -Un fadr extern sense pena ni glria:
per exemple, algun estudiant esguerrat del Seminari de Vich;
mentres sia bo per a menjar sopes, escalfar l'escon, jugar a la
brisca i conservar la cria dels canaris... i dels Serra-Bruna.

_Tu quoque Brutus?_, hauria exclamat don Eudald, si s'hagus
recordat del llat del Seminari, al sentir l'escossor de
l'exabrupte. No se'n recordava; mes el gran rom que eternitz
aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de
son ms volgut amic, de segur no la pronunci pas amb ms nima
que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al
sentir-se ferit per la ironia de sa prpia muller.

-Tu! Tu tamb revolucionria? Tu tamb demanes sang nova?- I
redreant-se amb una actitud tribuncia, que el feia
desconegut, exclam amb veu grossa: -Ja n'hi ha prou, senyors!
Si es creuen que entre tots m'han de regirar l'enteniment van
molt errats! Aqu es far la meva voluntat! Aquest jove no em
conv, i no el vull, i... vaja! s'ha acabat. Si s ric, que
sopi dos cops, i no pretengui les poques o moltes riqueses de
la meva filla, que per a res necessita d'ell. Si s savi, que
se'n valga, i si t projectes de regeneraci, que els plantegi
a casa seva, i no vagi a portar la pertorbaci all on hi regna
la tranquillitat.

-I ara! Qu s aix!- fu donya Dolors alant-se i tractant
d'imposar-se.

-Per Du, don Eudald! No ho prengui aix!-  afeg mossn Joan,
esglaiat.

-Vaja, vaja! Que no en vull sentir parlar ms!

I, desfent-se de les mans de la muller, que tractava de
retenir-lo, prengu la porta, que obr d'una revolada, i la
tanc amb estrpit darrera seu, sentint-se'l encara bona estona
esbufegar i picar de talons, mentres s'allunyava corredor
enll.



XII

Mossn Joan, que ni esma havia tingut per alar-se, rest
aclaparat baix el pes d'aquella tempestat, que mai hauria
cregut pogus ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret,
evidenciava amb el trasps de sa fesomia, el trastorn de son
esperit. Altres vegades havia vist en son marit accessos que,
ms o menys passatgers, eren impropis de sa naturalesa aptica
i gelada; per mai l'havia vist en tal grau d'exitaci, ni es
creia ella que pogus arribar-hi, i aix que coneixia a fons
son temperament.

Llarga estona permanesqueren silenciosos ambds. Sens dubte
reconeixia la bona senyora que havia picat massa fondo amb sa
stira, no havent tingut prou corretja per a aguantar sos
nervis excitats pel cmul d'intemperncies buidades pel seu
marit.

-El mal ja est fet, i s intil entrar en lamentacions- li
observ mossn Joan. -Lo que cal fer s tractar de posar-hi un
remei, si n'hi ha, esperant quan vinga la reacci.

-Em temo que el remei s lluny- fu donya Dolors rodant el cap,
-perqu s tossut com una banya de marr.

-I s una desgrcia, una verdadera calamitat la que ens ve
sobre- afeg desprs d'uns moments de silenci. -Aquest home,
amb sa falta de sentit prctic i amb son poc talent per a saber
distingir qui el burla i l'explota del qui li vol b, ens est
conduint cap a un mal pas. Jo veig venir dies molt negres, i
aquest jove me sembla com enviat de Du per a posar-hi un remei
tornant les coses a lloc. Desgraciadament el dimoni de l'enveja
s'hi ha ficat pel mig, i la persona a qui tothom porta en
palmes, ell no la pot veure ni dragar. Amb lo d'ara ho tenim
pitjor que ho tenem. Veig que ens hem precipitat a donar-li la
pndola sense preparaci.

-Tamb ho conec ara aix- digu el Rector descoratjat. -Mes,
qui s'havia de pensar que li vingus tant de nou! Aquest home
viu fora del mn.

Desprs d'alguna pausa afeg:

-En fi, hem d'esperar que, si conv, Du hi far alguna cosa, i
en Ell ho hem d'encomanar. Potser no sia ms que una nuvolada
d'estiu.

-Du hi faci ms que nosaltres!- exclam la bona senyora
plegant les mans.



XIII

La sotragada de l'inesperat cop de gni del senyor de
Serra-Bruna, resson per tot el casal. Aquella malenconia
deixada per la partida dels forasters que durava fins que la
gent del mas s'havia habituat a la nova vida de soledat i
reps, s'accentu i s'agrav. No es veien ms que cares
llargues. La Loreto havia renunciat del tot a la can de
_L'aureneta i el pins_, respectant el dol de sa germana, que
de continu, amb els ulls embotornats, havia de fer esforos
extraordinaris per a dissimular la tristesa de son cor; donya
Dolors, per no donar-li ms pena, callava.

Don Eudald es sentava a taula amb la cara fosca, passava
llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat a sa
correspondncia, o es passejava amunt i avall de la sala o de
la galeria amb les mans a l'esquena i sense xiular: cosa, en
ell, signe de gravssima preocupaci.

Una tarda, estaven les senyores, com de costum, al cosidor,
entregades a ses habituals feines, i don Eudald amb elles,
sorrut com sempre, quan entr una minyona amb el paquet de la
correspondncia, que entreg al senyor.

Encara aquest no s'havia fet crrec de lo que contenia, que ja
la pcara de la Loreto havia ullat una carta el sobre de la
qual estava escrit amb carcters enrgicament esgrafiats.
Seguidament toc amb el peu a sa germana, i amb veu tot just
perceptible li digu:

-Carta d'en Ramon.

La Montserrat en un moment s'enrog i vingu blanca com la
paret; donya Dolors, que cops l'avs de sa filla, impos
silenci amb un moviment rpid de la mirada. Des d'aquell
moment, sis mans treballaven amb dalit, en tant que sis ulls,
sense parar-se en lo que les mans feien, vigilaven fins el ms
petit moviment de don Eudald, qui pass entre ses cartes i
peridics, fins a topar la de referncia, que li atregu
l'atenci. Desprs de molt remirar-la, se decid a obrir-la,
buscant la firma.

Sols allavors se li not un moviment de nervis; pleg la carta
sens llegir-la, i, arrugant-la, prov d'obrir-ne una altra,
sense acabar-ho de fer; obr un diari, intentant intilment
llegir, i per fi pleg tot el paquet i fug a tancar-se dins
son estudi.

All, defensat de mirades indiscretes i sense por de prpies
tracions, obr de nou la carta, i la lleg una, dues, tres
vegades, amb tota detenci: Era un document molt concs i breu.
Heu's-lo aqu:

Molt senyor meu de ma major consideraci:

Fa ja alguns dies que vaig confiar a mon senyor oncle, el
venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missi de
sollicitar de vost, en mon nom, la m de sa hermosa filla
Montserrat; missi que compl, i no dubto que ho fu amb la
finesa i respectuositat que li s habitual.

Als pocs dies m'enter ell mateix del resultat. Una rodona
negativa de part de vost.

Pot suposar que aquest fracs ha sigut per a mi un cop
aclaparador, si b confesso que no tinc cap dret, per aquest
concepte, a queixar-me de vost, ja que, des del moment que
sollicitava, tcitament li reconeixia el dret de la negativa.

Per mon senyor oncle, en compliment de son deure, ha degut
fer-me avinentesa les raons en qu vost ha fonamentat sa
repulsa, i s aix lo que m'ha posat la ploma a la m, perqu
jo que respecto el dret de vost de concedir-me o negar-me la
m de la seva filla, mentre aquesta est baix la ptria
potestat, no puc avenir-me amb els fonaments de sa decisi, no
considerant-los ajustats ni a la veritat ni a la ra.

Mon senyor oncle resumeix els motius per vost aduts, en els
segents termes: Que portant la Montserrat, com a pubilla de
Serra-Bruna, vinculada la tradici de la famlia, no conv que
prengui per marit a qui, com jo, professa idees que topen amb
ella i est carregat de plans atrevits, esbojarrats i
pertorbadors, que en un moment podrien comprometre el prestigi
i fins la seguretat del patrimoni.

Faig cas oms, perqu aix m'ho mana mon oncle, d'alguns
conceptes emesos per vost, de sobres ofensius per ma persona.
Tampoc vull entretenir-me a combatre l'opini de qu mes idees
topen amb les tradicions de sa famlia, que sn les mateixes de
les dems cases pairals de nostra terra. Tant de bo poguessin
parlar els passats d'aqueixes cases! Ja es veuria llavors qui
falta a les consabudes tradicions: si els que les han
desviades, degenerades i oblidades, entregant-se en braos de
politics farsants tan sobrers de concupiscncies com mancats de
bones intencions, o els que pretenen ressuscitar-les. Sols
m'interessa fer les segents declaracions:

1. Que, malgrat la negativa de vost, no retiro mes pretensions
a la m de la seva filla mentre no sia ella mateixa qui em
desenganyi. Per a lograr mon objecte, ma noblesa m'obliga a
declarar-li que em valdr de tots aquells medis que no estiguen
renyits amb el decoro i la dignitat de les persones honrades.

2. Que comptant, ajudant Du, amb medis suficients per a
sostenir una famlia del meu bra, no sols no m'he fet mai paga
del pubillatge de Serra-Bruna, sin que ni sisquera he pensat
exigir a ma esposa dot de cap mena mentre visquin sos pares. I
si fos de Du que jo veis la mort d'aquests, reivindicaria per
a ella, nica i exclusivament, lo que els difunts li haguessin
assenyalat mentre no fos menys de lo que pel dret legitimari li
correspongus.

3. I ltima. Que si la Montserrat es negus a acceptar-me en
les susdites condicions, entendria jo que dna ms importncia
a sos bns que a ma persona, i, per lo tant, que no s ella la
muller que em conv.

Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure i que
obri en conseqncia.

Aprofita aquesta ocasi etc...

_Ramon de Montbri._

Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era ms un
repte que altra cosa. Aix ho comprengu en Serra-Bruna, i la
idea d'una lluita amb l'hereu Montbri, que no era pas un
enemic qualsevol, l'ompl d'esferement. No deixava de
compendre la desventatja en qu el collocava el prestigi
adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa prpia famlia, sin
fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasi
de tractar-lo. Adems, hi ha que tenir en compte que l'esperit
de lluita no era pas ingnit en ell, aptic per naturalesa, i
inclinat a les gaubances de la vegetaci i a les egoistes
delcies de la famlia. Lo que podia semblar enteresa de
carcter, no era ms que una tossuderia de noi afalagat, nic
respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havia pujat a
son albir com els arbres del bosc.

Aix, res t d'estranyar que en la impressi del primer moment,
espantat de la nova torbonada que per aquest cant li venia a
sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que
l'amonava, creuessin per son mag idees d'una transacci, ms
o menys lleal; idees que desgraciadament no prosperaren.

I no prosperaren perqu no trob en sa histria antecedents
d'haver transigit mai en res, i no havia de comenar davant
d'en Montbri, el record del qual tenia la virtut de
despertar-li aquell sentiment agravat per les escossors de
l'amor propi ferit, i per una quimera fonda que s'apoderava de
son sser al pensar que un poca-solta, un... criatura, li venia
a robar, perqu s, la beatfica tranquillitat en qu vivia.

Per el cas era srio, i calia reflexionar. I, reflexionant i
posant a prova sa malcia de muntanyenc, li sembl entreveure
un cam per a sortir diplomticament del pas, inutilitzant el
pretendent amb ses prpies armes.

Aquest medi l'hi proporcionava la mateixa carta. Efectivament:
venia a dir en Ramon que sols acceptaria la m de la
Montserrat, renunciant aquesta al pubillatge de Serra-Bruna.
Doncs b; aix (que no podia sser ms que una baladronada del
jove, perqu no es renuncia pas aix com aix a un nom i una
seqela com la de Serra-Bruna), estava escrit i firmat, i aix
devia atenir-se fort i ferm.

Calia, doncs, de primer, cerciorar-se b de si la noia estava
realment enamorada d'en Montbri, ja que a ell no li constava
pas. En cas afirmatiu, procuraria portar-la a la ra, fent-li
veure lo desencaminat de sos propsits i seduint-la amb la
perspectiva d'un bon casament amb un altre jove de millors
condicions que ja li tenia buscat. Que la noia no cedeix (lo
que no es de creure): la posaria en l'alternativa de renunciar
a son amor o a son pubillatge. Que s tan faltada de judici que
aix no la ven: allavors l'oferiria pelada com un cogombre; i
sens dubte, ser ell, en Montbri, que hi renunciar... No hi
ha de renunciar! Vaia uns trutxes com sn, els joves d'avui
dia!...

Encoratjat per la lgica que li suggeria sa petitesa d'esperit,
i admirat de son propi maquiavelisme, sort del cau amb el
propsit de dur tot seguit son plan a la prctica, i, traient
el cap per la mampara que donava al cosidor, crid amb veu
seca:

-Montserrat! Arriba't fins a l'estudi.

La noia, al sentir son nom, sofr un esglai; ms s'apress a
obeir, seguint a son pare desprs de recollir de sa mare i
germana sengles mirades d'encoratjament.



XIV

Situaci una mica difcil. El pare, sentat a la poltrona,
procurant, a cpia de bufets, donar ms solemnitat a l'escena,
o potser bregant per a trobar per on comenar; i la filla en
una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on
rebentar la tempestat que l'amenaa. Per fi, romp ell amb veu
grave dient:

-Diga'm, Monserrat: qu hi ha entre tu i l'hereu Montbri?

-Res!- contest aquesta; mes prompte la fer l'escrpol de la
mentida i afeg: -hi ha... hi ha que el dia de l'anada a Sant
Mart me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i
jo li vaig consentir.

-Saps, noia, que vas obrar molt malament!- object son pare amb
aire sever: -Jamai deu una donzella contraure semblants
compromisos sense l'autoritzaci dels pares!

-s que precisament es tractava de demanar aquesta
autoritzaci- s'atrev a dir ella ajupint el cap.

-Ni aix! perqu, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot
sser el teu marit.

La filla abaix encara ms el cap, i de sos ulls inflats
comenaren a caure algunes llgrimes.

Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengu la
m, i amb veu ms amorosida, continu.

-Per, que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? no
comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? que, sent tu
pubilla, no et conv un jove set cincies, arrematat, que,
enorgullit amb ses nfules d'estudis, ttols i diplomes, i
envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria
tirar-te a rec? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de
resignar a ser criada; la teva posici s per a manar i no per
a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti.
Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un
altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra...

Adems, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de
canons i de follies. Si fins crec que parar boig! Vaja,
espero que em fars el favor de no pensar ms amb aquest home.

La noia no torn ra, sin que augment el doll de sos ulls. El
beneit de son pare, creient que son plan feia efecte,
reemprengu l'atac variant de registre.

-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobars ms
que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna,
la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et conv a
tu s un bon miny, fill de bona casa, per que sigui de nostre
tarann; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa
ric, perqu tu tinguis domini sobre d'ell. Res de ttols
acadmics ni cosa que puga donar-li consideraci, perqu aix,
als joves, els fa orgullosos per ms que sien pobres com una
rata.

La Montserrat al els ulls amarats per a mirar a son pare, com
dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest,
obcecat cada vegada ms, i interpretant-ho a mida de sos
desitjos, afeg, abaixant la veu i atansant-se com per a donar
ms inters a la conversa:

-Vaja, maca; digues: t'agradaria, en Francisquet de Tapiols?
s un bon mosso, eixerit i...

-Per, pap, si sembla un ximplet!- exclam ella amb
encantadora ingenutat. I, seguidament, com penedint-se de son
exabrupte afeg, resolta:

-Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casar
mai.

-Com s'entn, aix!- exclam don Eudald indignat. -T'atrevirs
a desobeir a ton pare!

-Jo no em casar pas sense el consentiment de vost- replic la
noia amb una vivesa sorprenent; -per tampoc me casar amb qui
no em plagui, per ms que vost m'ho mani.

Don Eudald rest esglaiat davant d'aquella tan impensada
manifestaci de la seva filla. Aquell principi de revolta, que
per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona
sensata, l'afect amargament, avinentant-li, una vegada ms,
que li havia tocat un os de mal rosegar.

-Vet aqu una altra revolucionria que tamb demana sang
nova!- exclam interiorment. -Est vist que aquest bordegs
m'ha de fer perdre el seny.

Al veure com la donzella, afectada de sa prpia vehemncia, que
degu costar-li un esfor de gegant, se posava les mans a la
cara rompent en amarg ploriqueig, sent passar-li prop del cor
una rfaga d'admiraci, ensems que de commiseraci, per aquella
mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no
arribava ben b a capir. Per fou una rfaga noms, ben prompte
esvada pel dimoni de la rancnia que el dominava, i,
redreant-se, crid amb veu enfellonida:

-Surt-me del davant, filla insolent! Vs-te'n a amagar tes
doctrines de noia malcriada, doctrines que no s pas ton pare
qui te les ha ensenyades.

-Perd, pap!- exclam, postrant-se desoladament, la
Montserrat.

-Perd?- respongu aquest fora de si -El perd el concedir a
la filla obedient a les meves ordres: aquesta ser la pubilla
de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar
els ulls en l'enemic de son pare, ser irrevocablement
esborrada de mon cor i... de mon testament.

-s que en Ramon no li s enemic! s que vost no el comprn!

-Calla i vs-te'n!- crid desapiadadament el seu pare. -Tens
dos termes per escollir: o ell o jo!

Encara pretengu parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li
neg a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova,
que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa
dura, s'apoi mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara
sobre les mans plegades, sent en sos llavis la impressi de la
lligana que reb el dia de l'anada a Sant Mart. Com si
aquella besada li refs el coratge que li anava mancant, al
la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut,
senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible
dilema: O ell o jo! pensa-hi b!

-Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmur la noia; i,
alant-se com pogu, tambalejant-se i plorant amargament, pass
la porta, anant a amagar son desconsol en braos de sa mare.



Sang nova -Fi del Volum I


===



SANG NOVA



VOLUM II



LA DESFETA



I

_Es cuestin de amor propio,_ repetia don Eudald en les
mltiples cartes amb qu, des de son cau i aclucant els ulls a
l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un
cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava,
assetjava advocats i procuradors perqu apretessin de ferm en
la qesti del plet, i a diputats i senadors perqu li
aplanessin el cam: _Es cuestin de amor propio y me conviene
salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE._ I
subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent
dir: -Per qesti d'interessos, que no es perdi.

Heu's aqu com un home de b, inofensiu en el fons, practicava
la infame teoria de qu les qestions d'amor propi estan per
sobre del dret i la justcia; aix sense perjudici de fer el
ploric sobre lo desditxat dels temps que correm.

No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada
que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos,
diligncies, informacions i altres andrmines que els caigu
damunt.

El Cerd, com a secretari del poble, erigit resoltament en
manifassor de la defensa dels drets del com i protector del
venat, no desaprofit pas l'ocasi de donar la veu d'alarma,
procurant concitar els nims dels terralloners contra el senyor
de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difcil pel llevat
que ja d'antic hi havia. Es a dir, comen a descobrir les
bateries que temps feia que anava emplaant.

Aix pensava l'infeli de don Eudald revenjar-se de l'hereu
Montbri, provant-li, sobre les costelles de sos convens, que
tamb ell tenia un home dins de la pell.

Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven
els senyors amb els cabals propis i el Cerd amb els del poble.



II

Des de qu el missatge de mossn Joan fou tan mal rebut pel
senyor de Serra-Bruna, aquesta famlia havia deixat la costum
de visitar el Rector a la sortida de la missa dominical i abans
de rependre el cam del mas. Una vegada don Eudald fou
sollicitat pel Rector des de la Rectoria, i en sort tot
rondinant: -Qu s'ha pensat, aquest home, de mi?

Les senyores, era amb tota recana que se n'abstenien, per a no
tirar ms llenya al foc. Aix, acabats els oficis, no feien ms
que travessar la plaa, en mig del retrament cada dia ms
accentuat dels vens, que semblava temessin encomanar-se l'aire
de tristesa que tota la famlia respirava, i muntar de nou a la
tartana que els condua al mas. Sols les noies a voltes se
retardaven, retingudes per ses companyes del chor de les Filles
de Maria; i, si el temps s'ho aportava, a vegades tornaven al
mas a peu.

Un dia li sembl notar a don Eudald que l'aislament se
convertia en hostilitat manifesta. Abans d'acabar-se la missa,
en Pascal li don el recado de qu el senyor Rector li
suplicava es deixs veure. La contesta de don Eudald fou molt
atent, per freda. Li pregava que el dispenss, per que al mas
l'esperaven i... ja es parlarien un altre dia.

Contra les costums respectuoses del poble, a l'atri hi hagu
continuats xiu-xius i rialles durant tota la missa. Alg que
tract de posar-hi correctiu, no logr sin esbombar ms la
cosa.

Quan, acabada la missa, aparegu sota l'atri l'estufada figura
de don Eudald, tan enfardat amb la capa que no se li veien les
orelles, de distints punts arracerats de la plaa se sentiren
veus de xicots que cridaven: -Ara! ara!- i, de prompte, com
obeint una consigna, resson una mena de chor, si de tal podia
qualificar-se un conjunt inharmnic i ingrat de veus
destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada
general, per de lletra d'ocasi, de qu es val el poble per a
satirisar els personatges locals que li sn antiptics i en la
qual hi aboca de malcia tot lo que li falta d'enginy. Si b no
s'anomenava ning, la intenci era desvergonyida i anava de ple
contra don Eudald. En unes estrofes se'l ridiculisava sense
pietat, motejant-lo de panxampla i fart de sopes, alludint a
sa figura; en altres se l'amenaava de qu, ja que tractava
d'aixafar el poble amb dobletes, no en mancaven al torrent de
ben revingudes per a tornar-li la contesta, i, per fi, en una
es prenia peu de donar una incensada a la senyora per a fer ms
punyent la fiblada contra el marit.

Aquella manifestaci de desvergonyiment, inusitada i sense
precedents en les costums senzilles i morigerades del poble,
deix consternada la famlia Serra-Bruna, que travess la plaa
escorreguda, sense que ning, ni alguns dels mateixos vens que
semblaven tan afectats com ells, tingus esma per a formular la
ms lleugera protesta, ni tan sols d'acostar-se'ls per a fer
menys desairada la seva situaci. Don Eudald, ple de coratge i
una mica revingut de la sorpresa, volgu fer l'home, i tornant
enrera, intent plantar cara; per, allavors, com plogut del
cel, vingu un tronxo a tombar-li el barret, promovent una
riota general.

Donya Dolors procur arrencar-lo d'aquella situaci, cada
vegada ms trista; i, imposant-se a en Basi, que, atret per la
xans, havia corregut a fer costat a sos amos, tractant
d'abraonar-se amb els insolents, prengueren la tartana i
sortiren del poble quasi sense saber lo que els passava.

-Aix s una infmia mai vista- cridava don Eudald. -Aqu hi
ha qui vol jugar amb mi, i jo et juro que me la pagar!

-Aix s lo que havia de succeir!- s'atrev a contestar donya
Dolors, no menys indignada. T'empenyes en donar tortura a
tothom, i aqu tens les conseqncies de la teva obra. Potser
s que et pensaves que pledejant-els-hi a tort i a travs uns
drets que, justos o injustos, els vnen disfrutant de pares a
fills per espai de cents anys, encara t'havien de portar sota
tlem.

-Mira, Dolors, no m'acabis d'exasperar. s a dir que no ser
jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare?
Ja no faltava sin que vinguessis tu a defensar aquesta
bretolaia sense fe ni llei, precisament quan se proposen fins a
faltar el respecte al que per tots conceptes s ms que tots
ells junts.

-Jo no defenso res- replic ella coratjosament: -jo no faig
sin explicar les coses, i, al cap i a la fi, no dic res que no
ho hagi repetit cinquanta vegades. Jo hagus sabut fer miques
aquests malets papers, que et treuen de tino i que em temo que
han d'sser la desgrcia de tots! No hi deus tenir pas tanta
fe, en la justcia del teu dret, quan et veig remoure cel i
terra buscant padrins i prometent l'oro i i el moro per a
sortir amb la teva, _cueste lo que cueste,_ que, fet i debatut,
per b que et vagi, et costar deu mil vegades ms el mall que
l'enclusa!... I, si ells no tenen els teus cabals i els puntals
per a fer-te foc, qu t d'estrany que s'esbotzin per aquest
cant, majorment no mancant-els-hi un ventafocs com aquesta
mala pua del Cerd, a qui, amb tots els teus padrins, no has
pogut arrencar mai de la secretaria?

Don Eudald, aclaparat per la cruel lgica de la seva esposa,
esbufegava i suava d'angnia, per sense desdir ni un pl de
son emmarranament.

-B, b! Ja ho sabia que no tinc pas tots els enemics a fora
casa!- gruny entre dents.

Fou una punyalada terrible per a la pobra esposa, que degu fer
esforos per a no esclatar.

-Aquesta s una de tantes injustcies que ests cometent-
exclam. -Ja pots buscar entre aquests advocats i procuradors
que t'aconsellen i xuclen els diners, entre aquests poltics
que et respallen pel compte que els hi t i entre els amics que
et donen llustre per davant i per darrera t'estisoren, a veure
si al dia de la desgrcia hi trobars l'amor de la famlia,
que, peti com peti, no mancar mai. Vs fent via, vs congriant
odis i sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de
la famlia i dels que, sense sser-te parents, t'han ofs per
dir-te la veritat, que un dia o altre la fars, la justcia que
avui negues.

Com si busqus altres espatlles a on descarregar ses ires, al
sentir don Eudald les darreres paraules de la seva muller, tot
se redre cridant:

-De qui vols parlar? De segur que et refereixes a aquell ximple
que ha vingut aqu sembrant vents de revoluci. A ell, encara
ms que al Cerd, dono jo la culpa de lo que est succeint.
Mala negada!...

Aquesta altra bufetada vingu a ferir la pobra Montserrat, que
esdevingu groga com la cera, tapant-se la cara amb el mocador.
Donya Dolors, apesarada, capolada i agotades ses energies,
resolgu callar, trobant ms dol devorar en silenci ses penes.
Allavors don Eudald, una mica tocat de la violncia de la
situaci, comen a garlar per son compte, donant explicacions
que ning li demanava ni li contradeia.

Ell ja ho reconeixia, que tal volta abusava un poc del seu
poder, per, fillets!, estem en un temps que la justcia costa
cara i si no es fa pas aix no s'obt res. Tamb reconeixia que
era un mal negoci, que obtenir una gla li costaria un roure;
per si l'havien picat de l'honor, i ell no era pas home per a
deixar-se passar la m per la cara, ni la dignitat dels
Serra-Brunas podia tolerar-ho! En fi, que tenint-hi l'honor
empenyat, no cediria per res del mn. -Deixa que hagi guanyat,
deixa que hagi fet entendre an aquests brtols que amb el
senyor de Serra-Bruna no s'hi juga, i veurs com els provo que
no em mou el miserable guany! Si he coms alguna injustcia, ja
sabr jo reparar-la per mi mateix, tot imposant el cstig a qui
el mereixi, sense necessitat de qu ning em senyali la llei;
mes, ara com ara, s aix i res ms...

I aix, amb semblants antfones, arribava la famlia
Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirs i desolat que
talment semblava que vingus d'un enterro.



III

Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluen amb un esclat
de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors,
graciosament combinats (segons opini de don Eudald), atxes de
vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels
portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que
altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent
retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que
recordava aquells llunyans temps en qu la famlia feia saber
_urbi et orbi_ que la mestressa havia infantat un hereu. No
n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet.

Aquell mati havia retornat el senyor, desprs de prop d'un mes
d'ausncia. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant
com un plom, tornava... com una bufeta esventada; mes qu
importava, aix, si tancava el precis i tan glatit document,
el _patracol,_ tot ple de segells, timbres i firmes
esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrnic,
venia a dir que don Eudald tenia ra i que es guards tothom de
tocar sos drets, que si un dia pogueren sser entelats i
discutits, quan encara la justcia no havia parlat, ara, amb
aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades
de tinta i sorra, venien a quedar ms lluents que el mateix
sol.

Don Eudald estava encantat, perqu (oh poder de la justcia
humana i admirable providncia tutelar de la gent encarregada
de sa administraci!) ell demanava que se li reconegus el dret
de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentncia li
reconeixia el senyoriu del mateix. s a dir, reclamava les
herbes sobrants desprs d'opeixats els ramats venals i la
justcia el feia senyor de tot. Qu ms volia?

Per, sobretot, l'honor; aquest s que quedava ara sense
mcula, desprs de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo
nic que ell havia treballat. Perqu est clar que ell no volia
pas ms de lo que havia demanat; lo dems li era sobrer. Doncs
de primer pendria solenme possessi de tot perqu tothom el
reconegus; desprs, si es portaven b, retornaria el dret de
pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se
ms que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i aix
veuria tothom que no era pas cap tir.

Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per
la finestra! Mes el cas s que, llevat dels xicots de les
masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i
criades que, per obedincia i per curiositat, l'ajudaren en la
tasca de celebrar la gran gallarda, ning ms s'associava a la
seva satisfacci. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes
que tant la torturaven, se guard de manifestar son greu
disgust, no sols pel resultat de la sentncia, que li obria el
cor a tota mena de temences, sin ms encara per aquell
_trgala_ amb qu el desventurat l'acompanyava.

-Ja et passar, la mrria- li deia encara ell, afectant el
millor humor del mn i pretenent interessar-la en ses estpides
manifestacions. -Mira, veus? el pobre Peret del Pair s'hi
associa espontniament, a les alegries de l'amo. Mira, mira
quines lluminries fa! Oi! i a cal Blaset tamb, ja veus que no
ho s pas tothom, de sorrut com vosaltres.

Efectivament, en la foscor de la nit s'obiraven dues fogaines
en l'indret de les masoveries indicades: fogueres que anaven
creixent, creixent. A poca estona n'aparegu una altra, i una
altra, i totes creixien tant i tant, que don Eudald comen a
esglaiar-se, callant-se com un mort, amb la vista fita en
aquells misteriosos punts. El cor comen a bategar-li amb
fora i acab per donar-li un salt. De la tenebrosa buidor de
l'espai n'eixien veus confoses; a poc sonaren alguns trets, i
les veus, fent-se ms clares, s'entengu b que cridaven amb
accents esgarrifosos, plens de desesperaci: -Socors!
Necessitat! Foc! Foc!

-Foc! Foc al Pair, a cal Blaset, al mol! Santa del cel, que
tot crema!- repetien les veus ms properes dels vens que,
plens de terror, corrien d'ac d'all, sense saber lo que es
feien, o, millor dit, que ms que pensar en socrrer les
necessitats agenes, sols se preocupaven de les que a ells
poguessin venir-los-hi, ja que ni per un moment dubt ning de
qu es tractava d'una terrible venjana dels terralloners
despitats.

Donya Dolors, que des del primer moment s'havia abocat al
catxapit, cercant frisosa l'enigma d'aquelles inslites
foguerades, en quant hagu conscincia de lo que significaven,
se regir amb el seu marit, que restava clavat com una esttua,
i atraien-lo amb fora pel bra, li crid a cau d'orella amb
veu sibilltica:

-Vina'm aqu, desventurat! Mira les espontnies lluminries
dels teus masovers! Sn les seves pobreses que cremen, en honra
i glria de l'amo victoris. Ho veus b, ara, amb qui te les
has d'heure, home obcecat?



IV

(Aquest quadre, i els quatre subsegents formaven el fragment
que meresqu el premi Copa d'or en els jocs florals de
Barcelona, l'any 1899)

La boira, d'espessa que era, talment se tallava: una llum tnue
i difusa permetia amb prou feines veure on se posava el peu; a
vuit passos els objectes eren sols siluetes esblaimades que es
retallaven sobre un fons perdut: ms enll, res. Aix era part
del munt del grau de la Guixosa, all on comencen els rocalls a
perdre's per sota la gleva grassa dels primers relleixos de
Serra Calma.

Un escamot de persones estona ha trescava grau amunt. Era
comanat pel senyor de Serra-Bruna, qui, fardat amb una bufanda
de dins la qual ne treia els ulls sota una gorra de pell, i
muntant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel
ronsal, anava a pendre possessi de sos drets a l'empriu, tan
gloriosament guanyats un mes enrera, per sentncia ferma del
tribunal _Contencioso Administrativo._

L'acompanyaven en Jaume Pbul, Jutge de Pau, portador del
document possessori, qui devia representar la fora del dret en
aquella jornada. Els dems eren quatre individus i un cabo de
la Gurdia Rural, cos de flamant creaci, espcie de
llaminadura amb qu el darrer govern d'Isabel volgu engalipar
els pagesos quan sentia que el terreno comenava ja a mancar-li
sota els peus... Aquests representarien el dret de la fora; i
uns i altres eren els encarregats de traure-li del foc, al bo
de don Eudald, les castanyes que els terralloners del poble,
aixecats en creuada, en tal dia com avui, Sant Antoni de juny,
de temps immemorial senyalat per a pujar les ramades a la
muntanya volien disputar-li, enc que fos a queixalades, com
deia son capitost el Cerd, l'altra bona pea que oficiava de
redemptor dels infelios, als quals feia bestretes al mdic
inters mensual d'un ralet per duro.

Ben considerat, ja hi posava el coll, tamb, don Eudald. Mireu
que passejar sos anys i xacres per aquelles altures a tals
hores de la matinada, amb aquella blanor de broma que li rosava
l'abric, amb aquella fosquedat que quasi no bastava a mitigar
la lluna al ple, i respirant les emanacions salabroses de la
boirada, que era d'aquelles que, com diem a muntanya, els
gossos no s'obiren la cua!... I tot per arribar primer a la
jaa de Cortils, guanyant per m els del poble.

Quan collaven a la Guixosa, ja la lluna havia cedit la
preeminncia als primers resplendors del llustre matinal: una
darrera i curta pitrada els pos a flor de la broma caiguda,
sobre la qual tragueren els caps com els nedadors a flor
d'aigua, dominant sa superfcie que s'estenia al lluny llisa i
mate, com la d'una mar morta, sense vibracions ni reflux de cap
mena, sota un cel d'un blau intens en qu encara brillava algun
que altre estel tot batent-se en retirada. Les serres ms
alteroses apareixien com illots i motes desagafats del massiu
de Serra Calma i ses derivacions. De les profunditats d'aquella
massa gasosa, en sortien remors mig apagades, com per
l'opacitat d'un medi ambient sense vida. Les aiges de les
torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formaven un
confs brogit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de
veus humanes, corrandes de flabiols i repics d'esquelles i
campanes, afnics ressons de festa que semblaven eixir de sota
terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, que anyalment
remembren als esferets pagesos la sacrlega orgia d'aquelles
sarauistes que no es deturaven ni per respecte al Sant
Sagrament. Bels d'ovella i bramuls de vaca repetits i
esficiosos, recordaven els estranys _bruels_ que encara avui
ressonen sota les llotoses aiges de les llacunes de Pals.

A part d'Orient una llista de broma estrtica, ms massissa i
negrosa que la boira que per all es perdia en els lmits de
l'horitz, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verds
com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc comen a
clivellar-se i de les escletxes semblava ans a traspuar-ne
foc, tant n'eren de vermelles. Els cantells s'enrogiren ms
encara, fins al blanc, i, a la fi, per ses crestes comen a
espurnejar una llum blavenca, irresistible. I l'estratus,
esmicolat, se desfu en enceses boirines que, unes aprs les
altres, morien aniquilades pels resplendors de l'astre rei que
triomfava, inundant-ho tot amb sos raigs de foc.

El sol s la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boira
dormida es despertava, comenant per inflar-se com el llevat al
forn; desprs s'esquinava a grans floques que, empeses per
l'aura matutina, se rebolcaven, caragolant-se per les comes,
gambant pels barrancs i les cingleres i produint, al tapar i
destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoria
fora de tota ponderaci. A lo bo, all on semblava haver-hi
sols per lmit l'infinit, comenaven a insinuar-s'hi vagament
siluetes d'arbres i penyals, que anaven prenent cos, acabant
per tornar-se ferstecs espadats solcats de capritxoses
cascades; i, a lo millor, els massissos, tossals i rases
desapareixien, esfumats, engolits per remolins de boira que
naixia reinflada dels avens, com pels escotillons d'un
escenari colossal.

I el sol anava enviant sos raigs de foc, sempre amb ms fora,
i la broma retuda, desfeta, se dissolia com sucre en l'aigua,
se tomava tnue i lleugera, fins a transparentar la blavor del
cel, i acabava per liquidar-se en cristallines gotes, que
perlejaven arreu pels matolls de boixerica i herba-tora.
Allavors la vegetaci a son tom se deixondia, esplatjant-se en
delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la
campana de l'ermita de Sant Antoni del Biern senyalava el
Llevar Du.



V

El cor de mossn Joan estava amarat de fel. Dins de l'ermita
que el gloris Sant Antoni t dedicada sobre la riera del
Biern, disposava's a celebrar la missa de l'alba, que, segons
costum immemorial, devien oir els pastors i vens del com de
Vall de Pedres, abans de tirar les ramades a l'empriu, en la
diada d'aquest Sant Patr.

Per ms que l'animaci era gran, part del fora de la capella, i
que el jovent puntejava corrandes al so dels flabiols i jugava
a la virolla, on s'hi rifaven coques ensucrades, i que els bels
de les ovelles i els bramuls de les vaques eren chorejats per
les esquellotades de manyacs i guies, i pels alegres repics de
la campana de l'ermita; i, per ms que tot somreia amb aquell
esplet de vida muntanyenca que tant plaa a l'esperit senzill
del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents i
milers de bsties que rodejaven l'ermita, no obeen pas, com
antany, a un sol _majoral,_  ni eren guiades per uns mateixos
rabadans ni ramaders. Ben al contrari, perqu el contrapunt del
senyor de Serra-Bruna amb el poble, capitanejat pel Cerd,
havia dividit les voluntats, sembrant rancnies i mals
averanys.

Uns, de bona o mala gana, restaven a l'ombra ensopidora del
poder, vell i rutinari, representat per don Eudald; per els
dems, menestrals i terralloners en sa gran majoria, buscaven
la perduda, enlluernats pels esclats de valentia, o millor dit,
de poca vergonya, del poll ressuscitat que els engalipava amb
parlaments de redempci i llibertat, parlaments dels quals
aquells infelios sols n'entenien les paraules que feien bon
so. Alguns, els prudents, se reservaven, quedant-se a casa,
disposats a fregar-se les mans de goig, fos qui fos el que ans
de morros per terra. D'una part i altra s'havien concertat
llurs ramades i reclutat les gallorses a qualsevol preu, i, ms
o menys endemoniats, anaven uns i altres a l'empriu tot
dient-se: -Veurem qui podr ms: si el xavo o la pesseta.

Els del Cerd, ms matiners, ocuparen tot l'herbei en front de
la capella; els del _senyor,_ arribats ms tard, tractaren de
trobar-hi plaa, mes foren rebuts amb els garrots alts i les
fones armades, estant de poc com ja no esclat la lluita abans
de la missa. Ms prudents aquests, decantaren per la dreta
avall, passaren el Biern i s'arremolinaren a la solana,
resignant-se a oir la missa des de lluny, igual que el ca (per
mala comparana) espera el roseg de pa a respectuosa distncia
de la taula d'on l'han rebutjat. Mentrestant, aquells, amb
pasades dels flabiols i repics de les esquelles, galejaven
alegrement lo que en deien son primer triomf.

I el bondads mossn Joan, gastat son prestigi desprs de
desficiar-se intilment per conciliar els interessos de tots,
demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos
aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i
estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de
rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia,
aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria,
tapada amb fums de redemptor, del Cerd, la ignorncia dels
terralloners i la indolncia, estpidament interessada, dels
que podien i devien imposar-se a tots.

Compteu, doncs, si en tindria, de fel al cor! I, en tant
celebrava els divinals misteris oferint-se per la salut de sos
amats feligresos, no podia sostreu-re's de fer histria
retrospectiva, suggerint-li ben amargantes reflexions.

Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com
deien els vens, per a socrrer agenes misries, d'exercir de
pare-peda del poble, rosegant tots el mals ossos que la
misria deixava al descobert, respirant tots els mals olors
acumulats en vivendes infectes i en conscincies ms infectes
encara, sovint no tant per la prpia dolenteria com per la
incria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mrits
i de benediccions, s cert; mes per qu no li havien donat
autoritat per a imposar-se, sisquera com a rbitre, en el gran
conflicte esdevingut entre sos feligresos?

Certament que circumstncies de fora major han malmenat la
terra, tirant a destruir tot lo que era ingnit i tradicional,
no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la
llengua, que s l'nima del poble; per, aix i tot o
precisament per aix, lo excepcional i dolors de les
circumstncies portava el bon rector a fer examen de
conscincia, com per a depurar quina responsabilitat podia
cabre-li en aquella desfeta o quins medis havia posat en
prctica per a servar aquell rec de terra de la ponentada
demoledora; i all, al fons de sa conscincia, pura com la d'un
noi, entre tranquilisadors records de sacrificis, privacions i
bons desitjos, no hi mancava quelcom que el punyia com un crim,
que l'avergonyia com una profanaci: petites causes, com deia
en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorria els
necessitats, no planyent la sotana entre les immundcies en qu
vivien molts de sos feligresos, ni els sentits a les bravades
de tota mena que per les finestres del confessionari li
entraven, ni defugia les mil molsties i penalitats que
l'exercici de son ministeri li imposava: al contrari, les
buscava i desitjava, amb l'asctica fruci de l'nima abrusada
d'amor de Du. Mes, aix, encara sa conscincia, alarmada pel
desengany, excitada per la contrici, trobava peu per a
fer-n'hi crrecs. En la mortificaci i domini de les burgeses
rebeldies de sa naturalesa no hauria pas buscat ms la prpia
perfecci que la salut agena? No s'hauria pas preocupat amb
preferncia d'assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la
feina en la vinya del Senyor? Perqu l'obra ms penosa de la
caritat podr sser la ms meritria, per no sempre s la ms
fructuosa. I sin, doncs, per qu defugia la intimitat de
llurs feligresos, quan aquests, felios i contents, se creien
no necessitar de sa almoina espiritual o corporal? Quin excs
de delicadesa l'havia retret d'immiscuir-se en les qestions
comunals, en els llogarrets ms que a ciutat fortament lligades
amb les intimitats de la vida? Tothom el benea, s cert;
tothom ponderava ses inacabables bondats; de les quals, vingut
el cas, tothom usava i abusava; mes, s aix, com darrera
enll, i sense que se n'hagus adonat sin quan ja no tenia
remei, s'havia congriat aquella tempestat d'odis i rancnies,
que dintre poques hores esclataria com un rem de pedregada.

-No hi ha efecte sense causa- se deia ell, recordant
l'escolasticisme de sa joventut. I, suant d'angoixa per virtut
d'una labor penosa d'investigaci, venien-li ms que mai a la
memria aquells esclats del seu nebot, quan amb sa demoledora
eloqncia atacava tot lo existent, clamant sang nova per a
regenerar la societat, podrida per les concupiscncies dels
uns, per la indiferncia dels altres i per les complicitats,
ms o menys conscients, de tots, sense fer excepci de son
propi oncle i dems companys de ministeri.

Ah! que s que en tenia, de ra, en Ramon. Ell assegurava que,
essent l'esperit de nostra raa fill d'un element hum, prctic
i actiu, fecundisat per l'element div de la democrcia
cristiana, res deurien tenir ms en compte sos directors
espirituals que servar pur i sens mcula aquest esperit,
substncia de la ptria, i... desgraciadament no ens hem pas
ajustat sempre en aquesta mxima tan cristianament filosfica.
No n'hi ha pas prou de qu el Rector sigui el llagrimatori de
la parrquia, ni de qu el feligrs corri a la rectoria quan,
desaparegut el darrer pa de la post, sent que la misria li
truca a la porta, ni tampoc de qu aquell, amb serfica
abnegaci, li doni fins la prpia camisa; sin que deu
representar quelcom de patriarcalment jerrquic, de superior,
fins en l'ordre hum i social: quelcom d'essencial i
complementari dintre la constituci ntima del poble. Aquest no
deu creure que el Rector s savi sols perqu parla llat, s a
dir, perqu no l'entn, sin que deu sser per reconixer que
efectivament sap ms que ell, fins d'aquelles coses que fan
relaci amb la vida del cos i en les que tan faltat est d'una
influncia protectora. Ell s avui son almoiner, en hora bona;
per ms que aix deuria ser son metge de primera intenci, son
advocat, son mestre, son consultor: en una paraula,
l'encarnaci d'aquell sentiment prctic d'agremiaci i
germanor, aquell esperit estalviant, previsor i progressiu que
feia en altre temps l'almoina innecessria. Altrament, la tasca
del rector s'assembla a la d'aquell ve que bleixa de fatiga,
eixugant penosament l'aigua que cada temporal li envia per la
mateixa gotera.

Ja tornaran, s veritat! N'estava segur. Ell, i ning ms que
ell, seria el cridat a sorgir els estropicis de la desfeta! Els
esgalabrats de la batalla correrien a estirar-li la sotana,
perqu si no li havien reconegut el ttol d'_advocat nostra_,
el de _refugium pecatorum_ no li disputaria pas ning; mes aix
li portava petit consol.

No era pas aix sol que l'aturmentava, perqu en aquells
moments de penediment, se li representaven, com a pecats, muni
d'actes de bona fe i d'una innocncia pariona de la ignorncia,
per que la veu acusadora de son nebot, retrunyint-li dins de
la innocncia, li senyalava com a conduents al divorci, que ara
tant l'apesarava. Recordava's, per exemple, de l'emblanquinada
de l'esglsia, feta a pretext de qu era fnebre i rnega,
(obra que tant irrit a aquell i que en ell mateix li deix el
cor oprimit quan sent els comentaris dels vells del poble que
deien que si l'esglsia havien mudat d'amo i senyor); aquell
balafi de joies velles i ornaments sagrats, penyores de totes
les antigues pairals de la rodalia, adinerades per a proveir-se
de quatre trastos de quincalla, cortinatges de doms de cot i
flors de roba pintada, amb els quals tapava les majestuoses
lnies del romnic temple en aquelles festes en qu, amb tot
zel, pretenia enlluernar el poble amb fastuositats de fira,
fent ressonar aquella nau amb sermons de ripiosa inflada
eloqncia castellana, plens de llocs comuns i frases
emmanllevades que, (ara ho veia b) no feien vessar ni una
llgrima, ni li portaven cap penitent al confessionari;
aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis i
confraries per noves associacions, estatudes en llengua
forastera i calcades en reglaments vinguts de qui sap a on, i
que, passat el primer moment, queien en dess, perqu no
encarnaven en l'nima del feligrs; aquells goigs i corrandes,
de melangia tan suau, que ja les criatures aprenien dels llavis
de llurs mares, preterits per canons i _villancicos_ de msica
i lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni
gust, que el poble estrafeia ridculament perqu ni les
comprenia ni les sentia... Tot aix i moltes altres cosetes per
l'estil, realisades de bona fe i fins a l'objecte de seduir el
poble per la novetat o, millor dit, per la moda, se li
agombolaven al cervell, amb tot el pes d'una acusaci,
aclaparant sa nima bondadosa i senzilla.

La mateixa associaci d'idees portava-li a la memria exemples
parcials que li evidenciaven el millor partit que podia
haver-ne tret empleant una tctica diferent. Recordava el vell
Rector de Pruns, mort molts anys enrera, (_el filosop de la
muntanya_, que li deien, bromejant, els seus companys de
ministeri) que mai permet cap influncia forastera en sa
parrquia, que increpava personalment a sos feligresos des de
la trona, avergonyint-los per sos vicis i fent-los perdonar-se
mtuament els agravis en pblic al mig de la plaa; que
disputava amb ells, sota el porxo de l'esglsia, d'economia
rural i altres matries de l'art de la terra; que anava a les
treballades a donar-los prctiques llions sobre adobs i sobre
el maneig de les eines, i que fins se constitua en llur
capitost per a defensar la gleva per la fora, quan convenia,
amb lo qual logr mantenir el poble moral i materialment com
una bassa d'oli, lliurant-lo de moltes de les calamitats que
afligiren el pais durant aquells temps difcils i revoltosos.
Recordava, tamb, la clebre missi que a Vall-llosell predic
el Pare Claret. Aquell _apstol del poble_, com li deien,
parlant clar i catal, es dirigia dret al cor dels oients,
cavant-hi amb llurs prpies eines fins a fer-ne saltar
llgrimes de tendresa o clams de dolor. A l'influx de sa
paraula, persuasiva unes vegades, contundent i amenaadora
altres, a voltes ardenta com foc, per sempre ingnua i
senzilla com la d'un noi, els ms durs de cor se doblegaven
fins a caure de front a terra. Sovint els sanglots de
l'auditori ofegaven la veu de l'orador i desprs tots els
sacerdots de la comarca no bastaven per a atendre els penitents
que demanaven l'absoluci.

I quina explicaci podia donar-se al fenomen de seducci
popular, de qu li havia donat tan repetides proves aquell
esbojarrat _missionista de levita_, que ell li deia al seu
nebot! Molt senzilla: quan se dirigia al cor, removia els
sentiments propis i essencials de l'individu; i quan se dirigia
al cap, fent-lo raciocinar amb son propi cervell, revetllava
les caracterstiques de la raa. Aix, a sos accents
guspirejaven els ulls, no amb llussor de rampinya, com amb les
paraules del Cerd, sin alant-se noblement els cors que
semblaven tancats a tota esperana. Fins ses canons de
l'antigor, ressonant com un eco d'enyorana, feien venir les
llgrimes als ulls dels pobres pagesos.

Per un efecte de clarividncia, prpia dels desenganys, veia
ara mossn Joan lo errat de son procediment, acusant-se, en un
excs de compunci, d'haver contribut a una obra demoledora.
Nostre poble, se deia, ja prou perseguit i encorralat per
influncies externes que li anaven llevant, l'una desprs de
l'altra, ses virtuts expansives, renunci de primer a sa vida
exterior, concentrant-se dins la intimitat de sos organismes,
com un cargol dins sa closca. Per un dia els seus mateixos li
hem dit: -Aquests organismes no serveixen per als fins de la
vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni per a alabar a
Du.- I, allavors, sentint faltar-li all que era la meitat de
la seva vida, creient potser que realment s'havia mudat _Nostre
Senyor_, s'ha encongit encara ms, adquirint una falsa idea de
prpia petitesa, perdent les darreres energies i aquell esperit
prctic que tan gran l'havia fet en altre temps. Aix, abatut i
spit, ha quedat lligat a la rerassaga de qualsevol Serra-Bruna
ms ensopit, per ms culpable que ell, i a la merc del primer
Cerd que vingui a burxar-li les orelles.

I aqui tornava el bon Rector a trobar-se sobre la realitat del
conflicte a punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses
fessin ms que distraure'l de les oracions de la missa,
allargant la cerimnia fins al punt de qu ja els oients
comenaven a donar senyals poc respectuoses d'impacincia; i,
al considerar-se impotent per a un remei, el cor se li oprimia
i els ulls se li negaven en plor.

A l'ofertori volgu donar-se com a vctima expiatria, no sols
pels propis pecats, dels quals de totes veres s'acusava, sin
tamb pels que anaven a cometre sos fills espirituals; pero
encara, en aquest cas, sa conscincia, fortament contorbada,
vingu a ferir-lo amb nova sequetat. Perqu en el fons de la
seva nima sent congriar-s'hi un altre sentiment que pugnava
amb la magnitut del sacrifici de la vida; perqu sent desig de
viure, s ms, sent recana de joventut i de fortalesa per a
aplicar-les a l'obra de regeneraci proclama per son nebot,
estremint-se son cos de greu amargor al sentir com un
pressentiment de qu aquella regeneraci de la sang de nostre
poble ell no l'assoliria pas. Allavors, amb un suprem esfor de
resignaci, s'enfons en depreciaci ardenta, sense paraules,
reconcentrant tot son esperit en Du, primer, en son nebot
desprs, i, per fi, en sos amats feligresos. I dues llgrimes,
quinta essncia dels purissims sentiments que embargaven,
lliscant-li per la cara, vingueren a caure dins del calze que
tenia a flor de llavi.

Com si aquella mstica conjunci de les llgrimes del creient
amb la sang purssima del Fill de Du segells un prometatge de
redempci, sent, allavors, que el sacrifici de la vida es
tornava lleu i petit, i que un blsam de consolaci li anava
endolcint, endolcint l'amargantor de fel de qu estava negat
son cor.



VI

Els del _senyor_ no dormien pas a la palla. Si mansament
torceren de cam al veure's rebuts en so de guerra pels del
poble, i s'aconsolaren d'oir la missa des de part d'all del
rieral, s de sospitar que ho feren amb son compte i ra. Lo
cert s que, com qui no hi toca, i posant palla a les
esquelles, deixaren escrrer's les vacades que no pararen de
pasturar a la voleia fins a ensenyorir-se de nou del cam
ramader que, passant per l'ermita, condueix a l'empriu del
creny de la Portella, nic pas accessible per la banda de
migdia. La vacada representava la massa resistenta,
l'artilleria grossa, com si digussim, d'aquell exrcit
d'irracionals; per lo tant ella assegurava el pas a la
infanteria, o sia al bestiar de llana i la impedimenta. La
partida era guanyada: l'enemic quedava a retaguarda.

A mitja missa comenaren a atalaiar-se'n els del Cerd, de la
jugada, i allavors s'an formant aquell rum-rum d'impacincia
mal dissimulada que, com irreverent protesta, arrib al peu
mateix de l'altar, a on el ministre bevia per ells els set
calzes d'amargura.

-Per aix no ens calia pas sortir a mitja nit de casa! -deien
els tarralloners, embotits contra el Cerd, que, tot
picant-se-les d'eixerit, s'havia deixat burlar tan senzillament
pels de la banda del _senyor_.

-Ja ho deia, jo, que la copsssim nosaltres des de la solana,
la missa! Que et creus que no hi arriba, tan llarga com s?...

-Prou que s- deia l'altre: -a la Portella i tot. Ja el dic jo
que ens ha ben polit, en Panxampla.

-Que et creus qu s cosa d'ell? N's pas tan llarg. D'en Basi
pu, que s ms murri que bonic.

-I ara, Cerd del dimoni, podeu f'ls-hi un nus a la cua!

Acabada la missa, el Cerd petava de dents, al contemplar com
brillaven a la llum del sol ixent els lloms de les bsties del
_senyor_, que, formant atapedes masses, pujaven solana amunt,
contant els pastors i tirant xanxes allusives al cas, amb veus
de xiscles que se sentien d'una hora lluny.

Tothom cridava i ning s'entenia. Hi havia qui proposava
marx'ls-hi sobre els talons i pujar a l'empriu, mal que fos a
tomballons per sobre d'ells. Com si hagus estat gaire difcil,
a aquests, reforada la reraguarda, tenir-los a ratlla, i, un
cop a la Portella barra'ls-hi el pas enc que fos a cops de
pedra. Altres, ms capboigs encara, volien senzillament recular
cap al pla i entrar amb els ramats a sac en els conreus de don
Eudald, allavors a punt d'espletar. I tot eren ordres i
contraordres que feien anar el bestiar d'ac d'all, amunt i
avall, formant remolins i pedrejant-se ms de dues bsties. Per
fi, en mig d'aldarull de crits, renecs, bruels de vaques i
lladrucs de gossos, an prenent cos la soluci ms prctica,
l'nica possible, que consistia en seguir baral del Biern
amunt, bosc a travs, i guanyar l'espadat pel grau de la
Guixosa. El trajecte era llarg, mes a fora de gent, i amb els
bons cans que duien, apretarien de valent, i, ja que no
arribarien primer a la jaa de Cortils, per lo menys ning els
aturaria pas d'entrar a l'empriu per part de tramuntana, i un
cop dins... all ,ens veurem les cares.

-Apa, doncs! Biern amunt i fora!

I, xisclant, udolant, queixalaven les cames de les bsties
dscoles o tardanes, ramassaren la vacada, arriant-la per
davant, deixant enrera les ovelles, que no podien segui'ls-hi
el pas.

Quan mossn Joan sort a fora amb l'escol provet del perolet
i l'hisop, per a tirar les benediccions, ja no vei arreu ms
que esquenes que fugien. El planell havia quedat desert de
calces. Sols hi restaven quatre velles esferedes,
encomanant-se al gloris Sant Antoni i a tots els Sants del
cel, i les mosses desolades de trobar-se sense balladors i
sense msics. Per falla de pastors no pogueren encantar-se les
ofrenes ni rifar-se a la virolla les coques ensucrades.

Per altres coques estaven els mansos valldepedrencs, servint
ells mateixos de virolla als dos escanyapobres de la comarca.



VII

Ja som a casa, companys!- cridava el Cerd tan bon punt,
arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les
ramades del _senyor_  amurriades all lluny, a l'ombra de les
carenes de la jaa. -Tot aix s nostre. Aquesta terra l'han
posseda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap
llei ni sentncia que pugui llevns-ho. Els drets que reclama
aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentncia que
porta s falsa; ho s ben pel cert: l'ha comprada amb els
propis diners que ens arrenca de la pell.

Se fu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci
o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos
alguns d'ells.

A mida que s'acostava el perill i l'animaci de la conversa
feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven
dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de
tall,  molts no parlaven sin de fer mal. Sols alguns, ms
pacfics, senyalaren temperaments de prudncia, que prompte
foren esvats pels fogosos parlaments del Cerd, qui expos son
plan, que al moment fou aprovat.

Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bsties
grosses, avanant dret a la jaa; essent a convenient distncia
se llanarien com una allau i a tall de boig contra les ramades
enemigues, empenyent-les fins al terme.

Veritat s que la vacada del _senyor_ era ms nombrosa,
component-se de ms de sis cents caps, i la llur no arribava b
a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble nmero de gent
i ms decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada
(com tamb en ella hi eren els toros en major cohesi i
resistncia) i de lo que ell ne deia justcia de la causa, que
en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressi,
per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals
comptava fer-hi disbarats. Aix comenaren a marxar a bon pas.

A l'sser a les envistes de la jaa de Cortils, veieren com
s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pbul, el
Jutge de Pau, acompanyat de dos Gurdies rurals. Portava un
paper a la m, que mostrava des de lluny alant els braos,
veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven ms la
vacada, apretant-la dins d'un arc de crcol obert per davant.

La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era
altra cosa que l'auto d'investidura _a favor de don Eudaldo de
Serra-Bruna, del seoro y derecho de pastos del trmino
conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del
Tribunal Contencioso Administrativo etc._; mes els
terralloners, que ja aix ho tenien descomptat i no estaven pas
per cerimnies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alant els
garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bsties i
persones sort corrents pla enll per entremig dels sgols de
les rompudes.

-Tassa, Jaumet, tassa! Endrea els patracols i fes-te enll,
que pendrs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada
per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs
dels gossos aquissats, comenva a pendre direcci precisament
filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.

Aquests, comprenent la inutilitat de la resistncia, se
retiraren a un costat a tot crrer, procurant posar-se fora de
la trajectria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no
sapigu fer sin fugir en la prpia direcci dels que
l'envestien, i, com les bsties corrien ms que ell, prompte
fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent
miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escoman, segons
consta en un _exvoto_ que encara es veu avui en la prpia
ermita.

Quan la pedra surt de la m ning sap on va, i la pedra havia
ja sigut llanada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia
fet el primer esboranc, ja s'havia coms el primer pecat dels
que per endavant plorava, poques hores feia, mossn Joan, i
sols Du era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria
la vacada, empesa per les _reires_ d'aquells desanimats, per
les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahcs dels
cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfs
d'aquella terrible pinya, que deixava un llastims rastre de
son pas per la sucosa gleva.

El pnic que s'apoder de les hosts de don Eudald, al veure
venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en
Basi, que fu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros,
adoptant la prpia tctica dels contraris. Aix se form una
altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans,
vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota
la resistncia possible. Les vassives i el orris fora de tot
emparo i incapaos de resistncia, reberen la primera topada:
ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant
d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per
dotzenes comenaren a caure potejats per les vaques, que
saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i
llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.

Un moment aquella resistncia passiva sembl enfangar al
bestiar bov, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns
vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i
destrucci, comenaren a brunzir amb la boca, imitant la
terrible mosca bovera. All fou el _delirium tremens_.

Ja prou esverada aquella massa, se llan, cega de terror, a la
desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la
gleva amb ses potades, dret a l'esquadr contrari, del qual,
les bsties, impedides de recular, esperaren la topada
empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa:
moltes bsties quedaren ferides del pit, i algunes,
redreant-se sobre les potes traseres, llanant bruels
d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els
morros babejants, que lluen als raigs del sol com si fossen
capats de plata. Amb aix la massa no cedia, perqu les
bsties, tinc que tindr, s'empernaven ms, allonsant-se fins a
tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien,
els dos terribles esforos encontrats produren, en les capes
de contacte, un moviment de tangncia com el de dues rodes
dentades que es transmeten la fora. Se formaren dos remolins
que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien
mtuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.

Allavors fins els ms desanimats comenaren a esgarrifar-se de
les conseqncies de la seva obra. Se prov de desfer la pinya.
Les primeres capes s'esgranaven fcilment, i entre elles s'hi
veien bracejar els pastors, verds de terror, com nufregs entre
les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo dems, era ja
massa tard: els remolins avanaven sempre vers l'abim i prompte
comenaren a estimbar-se les bsties, per ms que lluitaven
desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava
sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la bra
sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien
seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles
i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els
renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels
quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones
enviudades al contemplar aquell b de Du que es pedrejava,
feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no
n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors,
en el gnesis del mn, s'enfondrava la crosta de la terra i les
muntanyes deixaven al descobert llurs ferstegues carcanades.

I no era encara prou: no apaivagat aquell vrtig sucida que
dominava a les bsties, foren les persones que comenaren a
heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de rbia i
desesperaci, comenaren a recriminar-se uns als altres,
titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de
qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven
furients els rocalls, i, si no venien ms prompte a grapats,
era perqu ho impedia la barreja de bsties que corrien d'ac
d'all esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i
les banyes. Les pedres comenaren a fer blanc, relluren alguns
ganivets i ben aviat tamb algunes pistoles, que de tan negres
i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament
alguns trets: un gurdia fou ferit d'un bra, i el cabo, que ja
era ronc de tan cridar -Alto a la justcia!- man foc; i,
dominant tots els altres gemecs, se sent una veu esgarrifosa
que cridava: -Pare, jo s mort!- Era el pobre noi del Payr,
que, botent com una pilota, an a caure sobre la gleva,
caragolant-se i llanant un doll de sang.

Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de
mort,- tothom fug a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns
pastors vells, ben pocs foren els que quedaren all, plorant
sobre aquell camp de desolaci.



VIII

El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat
la lluita des de respectable distncia, fora de perill. Son
espant, que ja comen amb la bolca de l'autoritat, an en
_crescendo_ fins que, no podent ja resistir ms aquell
espectacle, amb els cabells eneriats i groc com un
desenterrat, munt com pogu la mula cridant: -Fugim, fugim!- I
fug vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles
amb aquella bra esgarrifosa que proclamava la sntesi de sa
gran obra.

La seva nima, empedreda per totes les tossuderies de la
ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a
obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia
remogut terriblement, encara que sense vence'l; per ara
comenava a penedir-se d'haver fet tant cam a despit dels
consells de la seva famlia, de la qual, per causa de sn
malet punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del
mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor
estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions
de sa muller, tract d'esmunyir-se d'amagat; per a la porta es
top amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven
el pas suplicant-li que no marxs. Sols en son obstinat
emmarranament pogu trobar suficients forces per a desfer-se de
llurs braos i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son
cor l'afecte de famlia, l'nic que coneixia d'aquest mn. La
Montserrat, sobretot, estigu extraordinriament perfidiosa, i,
al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clav
una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de
desesperaci, d'enuig i de commiseraci, que des d'aleshores el
tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava
el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en qu
en Ramon, amb sa fina retrica i punxant ironia, estigu, a
propsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara
veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que,
pronunci aquelles paraules: -Infeli de vost si mai arriba a
guany'l!- No s'havien disputat ms des de llavors; per
aquella sentncia, i ms que tot la mirada amb qu fou
acompanyada, no s'esborr ms de son mag.

Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella
superioritat estranya, aplanadora, que li produa el
temperament fogs i descobert del jove enginyer, que li
semblava sortit d'una altra generaci. Aquelles dues mirades
semblaven germanes, com filles d'una mateixa situaci d'nim i
d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferncia en sos
efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa
natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura
antoixadissa i viciosament afalagada que constitua el fons del
seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia
dolorosament com un reny.

Per la profecia del jove s'havia complet, perqu des del seu
triomf judicial era cada dia ms infeli: ara, a la prdua
d'aquella tranquillitat vegetativa, goig de la seva vida,
devia afegir-hi la de l'esperana de recobrar-la mai ms.

Incapa sa nima de grans volades, se donava a desesperar-se
per no haver acceptat les proposicions de transacci que, per
medi de tercera persona, li havia fet el Cerd. Qued pel
regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet
escamp les unces a grapats.

Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia
desmentit la tradici del Patr Aranya. Al veure que la cosa
s'encaminava a encarar-lo amb la Justcia, s'esquitll tamb
per l'altre cant. Quin mestre ms hbil per a fer obrir els
ulls als obcecats s el fracs dels plans concebuts! s
verdaderament admirable la clarividncia que illumina els
esperits ms entercs, tan bon punt les esperances fallides
deixen al descobert les fatals conseqncies de la prpia
conducta. Aix, aquest illustre salvador dels menestrals i
terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat
d'aquella fatal subversi. El dilema era curt i ras: o fugir o
caure en mans de la Justcia. Una cosa i altra representava, a
part de les naturals conseqncies, deixar esmerat en mans del
seus protegits un capital de bon rdit, per incobrable, com no
fos per ell mateix; aix a ms del dany sofert per la
destrucci de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig
guany, molts dels quals blanquejarien ms tard amb llurs
ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.

Tamb ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig
d'unes poques dobletes. -Qu ms volia, bstia de mi,-
exclamava, -que comenar a explotar la veta del _senyor_, ja
que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!

Els camins que duien ambds personatges se creuaven a l'ermita
del Biern, i all es toparen absort cada un amb ses cabries.
Magnifica situaci per a dirimir personalment, a tall d'Hector
i Aquilles, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills.
El veral del Biern trontollaria al ress de sa terrible
escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i
el vencedor, en la darrera i heroica brega, desprs
d'arrossegar el cadavre del venut, donant tres tombs entorn
del santuari, joiria l'apoteosi de la victria, proclamant sa
indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de
Pedres.

Res d'aix: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa
aclaparada d'un i altre traa les respectives disposicions.
Cada un, a l'estudiar sa prpia situaci, med la del contrari
i seguidament se comprengueren, com se comprenen les nimes
petites. Ambds calcularen que una mtua intelligncia podia
encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia
bons padrins i podia emparar i salvar la situaci compromesa
del Cerd. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els
mansos moltons del poble i assegurar-li la pacfica possessi
de sos drets a l'empriu. Tot seria qesti d'alguns grapats de
les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna,
per a tapar la boca als ms desatinats. Del contrari el Cerd
era perdut, mes tamb el _senyor_ era enfonsat per sempre
davant del pas que el miraria amb horror i no mancarien altres
_Cerdans_ per a amargar-li la vida.

El Cerd s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava
venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge
sever i irritat, un cert deix de protecci, sense que del fons
de llurs nimes egoistes se n'alcs cap veu de protesta pel
contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els
dols que havien sembrat.

Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor
(representant de l'esperit senzill del poble), que, incapa de
compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos
sentiments generosos, per ms que sovint malmenats per la
ignorncia i la malcia. Per ell, aquells dos homes
sintetisaven dos pols oposats, com si digussim els esperits
del b i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap
mena. Cregut, doncs, de qu anaven a abraonar-se, s'interpos
noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se
la vida per son amo. Com si aquella ingnua manifestaci del
sirvent revetlls en ells una engruna de dignitat, el Cerd
trenc de cam, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a
mirar.

Aix tamb l'infeli poble de Vall de Pedres devia seguir
encara son calvari.



IX

Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats
els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra,
matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig
tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides
blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense
assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el
gra, smbol de l'aliment del home, i miriades de rosses
espigues, desprs de tenyir amb tons d'or els plans i les
quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els
segadors, de tornada del fons de l'Empord, passaren tamb amb
ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla
agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles
batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent
saltar el gra de les arestes, gra que desprs els ventadors
triaven del boll que el vent escampava; i tamb passaren els
dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i
les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs
cries apeixades quan les abelles, provedes de mel i cera, es
tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arrib i pass a Vall
de Pedres com de consuetud arribava i passava... Lo que no
passava mai, lo que restava clavat com una maledicci, era
aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf
de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant canons i
rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!

Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els
cossejats i capolats per les bsties, als quinze dies deixaven
les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball
curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies,
els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o
pels nuosos garrots manejats a tall de cego, comenaren a
destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els
foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen
cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreaven les
xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns
de ms mala pelladura o afectats per lesions internes,
canonejaven ms, perqu, com deien llurs parents, tenien el
llop tancat a dintre; mes a la fi tamb comenaven a treure al
sol llurs cares esgroguedes; fins en Jaumet Pbul, que havia
quedat com una coca, i el pobre noi del Payr, amb el pit
atravessat de part a part, desprs de lluitar setmanes i
setmanes entre la vida i la mort, tamb reeixien a la fi, i,
com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que
se les havien a l'empriu. s a dir que, ms o menos rpidament,
tots havien curat o tiraven per b. Mes lo que no havia curat
ni per b tirava, era el mal de cor, la quimera que covava
dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al
girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament
cloen els punys i petant de dents mastegaven una maledicci.

Tamb all, com antany, havien florit les clavellines i violers
que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les
liles del jard es tenyiren a son temps de la tinta moradenca
de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd
de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les
satalies i rosses garlandes dels ombrculs, per llarg temps
endiumenjades amb els colors de la celstia, desprs d'espargir
al vent i rossejar el sl amb les despulles de llurs gales,
comenaven a trcer els colls com preparant-se per a la dormida
de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja
mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien
multiplicat com anys enrera baix la providncia de mossn
Isidro, qui, com sempre, es planyia de qu sols li havien anat
aix, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el
bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal
borrs. Ms que mai semblava all ara el casal de la mort.



X

Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions
terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut
pair. Sa esposa, installada en l'espona del llit com una
germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angnies, mes
sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una
recriminaci ni per a exhalar una queixa, seguint el procs
moral d'aquell infeli; procs en el qual s'havia interessat ja
fins sa naturalesa fsica.

Verdadera encarnaci de l'esperit decadent i malms de nostra
terra, avesat sols als esbrossats camins de la fcil vida de
ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en
Montbri, que representava el revers de la medalla, s'hi
entrebanc, perqu en sa petitesa de sentiments no el sapigu
compendre. En les elucubracions biolgiques del jove, s'hi veia
sempre alludit, fins quan aquest no feia ms que generalitzar;
i, rebelde a tot tractament, no fu sin empernar-se contra la
realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els
rascle. Son carcter vanits i tossut no li havia perms tastar
les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant,
que, si b s cert se complaa sovint en exercitar les llagues
velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar.
Ell sols havia sentit les fiblades del bistur despitat,
negant-se al consol de la curaci. Aix, impulsat per mbils
mesquins, i sense el contraps de la presncia d'esperit i la
fortalesa d'nima prpia dels grans carcters, havia rodolat
miserablement fins al peu de la runa de la carn i de
l'esperit.

I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els
desficis de la febre, prorrompent en incoherncies que traen
son estat d'nim, manava desembarassar l'alcova, perqu ella
sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar,
aprofitant les ingenutats de la inconscincia, la situaci
d'aquella nima ms malalta que el cos, i al sentir-li
expressar enyorances de l'escalf de la famlia, que abans li
alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la
sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella
infeli vctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedret
les entranyes, estava en cam de donar-se per la pell, sentia
eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al
lluny, i entre foscors, com un raig d'esperana.

Desgraciadament, quan ell comen a veure's les orelles, ella
hagu de rendir-se aclaparada per la tensi moral i l'excs de
fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, torn a alar el
cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible
passi d'nim. I aix, ara l'un ara l'altre; com els catfols
d'una snia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent
cada dia ms complicada la situaci de la famlia.



XI

Entre mossn Isidro, que, ms retret cada dia, i no atrevint-se
a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb ms
assidutat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar
a Du que retorns a la famlia la pau perduda; en Basi, que,
encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble,
perqu sobre d'ell, tant o ms que sobre son amo, requeia
l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i
malhumorat, fent-se noms que amb don Eudald, en qui procurava
encara revifar l'esperit de resistncia; la pobra Loreto, que
no sabia donar-se compte de la situaci, i el servei,
completament decaigut i esmortet; sols una persona, la
Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava crixer en mig de
tantes contrarietats. Veritat s que s'havia esvat aquella
ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa
figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat
fests que la caracteritzava; ms, en canvi, havia guanyat en
delicadesa de lnies lo que havia minvat d'exuberncia de
formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos
ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que
reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans
sempre desclosa per un dol somrs, s'havia plegat
vigorosament, sense desformar-se les suaus lnies de sos
llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu
d'una bondat ingnita, s'imposava per la conscincia de qu era
ella l'nica nima que en aquella casa restava sencera.

Desoint els consells de la famlia i del servei, ni una sola
festa deix d'assistir a la parrquia, acompanyada sols de la
Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el
banc de la famlia; i acabats els divins oficis, desprs de
visitar el vell Rector i alguna famlia de la seva intimitat,
atravessava sense temena ni afectaci la plaa, quasi sempre
ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en
el carruatge, sense que per un mai ning li falts el respecte.
Semblava com si la cobrs l'ombra protectora de son enamorat,
el record del qual, si cada dia era ms fondo en son cor,
tampoc s'havia esborrat del tot de la memria dels
valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella,
exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que
passa!

I quin dubte t que era l'amor d'en Montbri que l'havia
transformada, infundint-li la seva nima coratjosa i genial?
Per a tothom les breus estncies del jove en la comarca havien
sigut causa d'impressi ms o menys fonda. En un o altre
sentit, tothom havia experimentat l'especialssima commoci que
el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produa en qui
tingus nima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o
tenir-la de suro. Per en ning aquesta impressi havia sigut
intensa i transcendental, si b en diferent sentit, com en don
Eudald i la Montserrat.

Aquesta, a diferncia de son pare, havia sabut copsar a ple cor
les dolceses virils d'aquella nima apassionada, i de sos
esclats de feridora franquesa n'havia comprs la noblesa de sa
ingenutat i de sa bona intenci. Sovint les envestides que, a
tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien
ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit
del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi
perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir
al malalt per a tornar-li la salut perduda.



XII

-I a mi m'ho conteu, aix?- els deia mossn Joan als seus
feligresos, que, segons la seva prpia profecia, corrien ara a
estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missi de
pare-peda, per a sorgir els descosits de la desfeta de la
diada de Sant Antoni. -I ara m'ho conteu, aix? Quan era hora
no manc qui vos avisava, i no en freu cas! Per qu no aneu a
contar-ho als que vos han condut fins all on sou?

-Ja veur, mossn Joan, s que qui perd lo seu perd el seny.
No era ben trist de veure que aquest home s'apropis lo que s
ben nostre?

-No tinc pas d'abonar-lo, a aquell du-lo-faa-bo, que ms
merescuda que vosaltres t la pena que passa- responia el
Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes;
-per, nimes de canti!, era per tals camins, i portats per
un esquirol com l'altre, que haveu de sortir a vores?

-Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenutat
bosquerola. -Prou que ho veiem, que el Cerd s un janfosca
que no ms mira per ell; mes... ja veur... pensvem que ning
com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!...

-Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut
tornadors, pagant tamb la vostra part de janfosqueria. Perqu,
diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar,
poc vos dna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en
Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de
quatre sacs de mestall magre i que igual explotareu d'un
compte com d'un altre, per lo dems tan tindreu com tindreu.
Sin que a aquell brtol li va convenir (ell sap per qu),
alar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos
perqu l'ajudsseu a conseguir-la, i vosaltres correu com
ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu
trencat el coll, mentres que els ms interessats en la cosa
s'han quedat a l'agoit. Lo cert s que tots, des del senyor al
darrer terralloner, tots, qui ms qui menos, heu jugat de
gany. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i
mandrs, no creient mai que hi hagus tanta falta de bon seny.
Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos,
pregant i suplicant; per... ca!..., tothom anava a la boja. Si
la gent de seny se m'hagus posat al costat, ja vos asseguro jo
que no gemegareu lo que gemegeu. Per est vist que al Rector
no el busquen sin per necessitat.

Els infelios se quedaven admirats de la tornada del Rector,
que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escossor del dit
sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.

Cal reconixer que mossn Joan no era el mateix d'abans. Havia
desaparegut aquell capell mansuet, de cor irreflexivament
tendre, que es fonia com la cera, davant de les misries
agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una
beata (sacerdot de melodrama, a propsit per a fer plorar sobre
les pgines d'una novella), per a fer pas al filsop prctic,
en qui el cap sempre domina el cor, figura ms humana, ms
muntanyenca, menys angelical tal volta, per ms pta per a
desempenyar amb fruit la complexa missi parroquial que
requereix, com prev l'Evangeli, no desaparellar mai la
candidesa de la coloma de l'astcia de la serpent.

Era una conseqncia de la revoluci d'idees que forjava en son
enteniment d'en de la reaparic del seu nebot. Els
exabruptes d'aquest, amb ses grans sntesis sociolgiques i
histriques, amb sos realismes crusos, per lgics, i sos
entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acci
el cabal de cincia dormida o esttica, per dir-ho aix, que
ell possea, portant-li una nova orientaci en sos ideals. Els
terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no
pogu desempenyar el paper que li pertocava, acabaren
d'obrir-li els ulls a la realitat, i comen a formular una
srie de conclusions, fruit de la conjunci de les genials
intucions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia
escolstica de qu estava impregnat son esperit.

I mentres la Justca, rodejada de son estat major d'escrivans,
procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Gurdies
Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i ms folis, citant
testimonis, dictant providncies, evacuant diligncies,
subjectant a llargussms i capciosos interrogatoris una dotzena
d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia ms els fets, els
dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerd perqu, fet
foneds, no li arribaven les requisitries, que prdigament el
Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava
perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador
l'havia presentat com una vctima de l'onada revolucionria,
que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la
necessitat de la poltica repressiva que, amb tan bon encert
havia emprs el ministre Gonzlez Bravo.

I dels infelios ferits, qui se'n recordava? Pobrets! Prou
haurien quedat abandonats de tothom si mossn Joan, malgrat ses
rebufades, no s'hagus encarregat encara de complir-la, sa
eterna missi de pare-peda; missi ben sobrera si un home
d'empenta i de seny s'hagus proposat a temps fer-ne posar als
que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la
Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb
serrads i borres en lloc d'engorjar-los de plvora i de plom.



XIII

Serra-Bruna, 24 de setembre de 1868.

Estimat Ramon:...

B te n'he escrites, de tristeses, des de la nostra separaci!
Particularment des de la feta de la diada de Sant Antoni, no
faig ms que comunicar-te dols i llgrimes. Per considera que
aquestes cartes sn l'nic desgus de mon cor, perqu altrament
la meva vida s sols un dolors fingiment. Amb la mam fingeixo
un coratge que no tinc, per no amargar-li les prpies penes;
amb el pap dec fingir indiferncia, perqu conec que l'apena
molt que una es mostri afectada pels contratemps, dels quals
comena a compendre n's ell el causant; amb la Loreto,
alegria, per no enfosquir-li ms encara els ja prou tristos
horitzons de nostra soledat; amb el servei m's precs
mostrar-me superior a les circumstncies, perqu ja massa que
comprenen que som jo l'nica persona que queda a la famlia per
a fer cara a la situaci. Sols amb tu, que ests per sobre de
tot, m's donat esplatjar-me i donar sortida a la intensa pena
que m'ofega i que sense aquests esplais me mataria.

Quin estiu ms trist! Fins la naturalesa hi ajuda, doncs una
terrible secada, que ha perdut les collites, fa rossejar els
herbeis i esfulla els arbres ans d'hora. Adems, malalties,
soledat i abandono de tothom. De tants parents que ens
visitaven, a penes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat
ocupacions, altres contratemps i alguns la inseguretat de la
cosa pblica. Potser aquests eren els ms francs, perqu el
pap, que devora els peridics, fa temps que li sento dir que a
la madurada dels prssecs tindrem la terrabastada. I ja hi
soms, a la madurada dels prssecs.

Doncs, a ms de les circumstncies especials que ens rodegen i
que per si soles sobren per a entristir mon esperit, hi ha
encara aquest no s qu de paors que es respira en l'atmosfera
i que fa pressentir temps encara ms difcils que els presents.
El primer smptoma de qu tenim la tempestat a sobre, l'han
donat els destacaments de Civils i Rurals que tenem guardant
el poble, i que, com les aurenetes a la primera fredorada, han
desaparegut de cop. Al rebre el pap aquesta notcia, va tenir
mitja obena.

* * *

Serra-Bruna, 1 d'octubre de 1868.

Avui he estat al poble i he notat cert enrenou que m'ha
sorprs. He vist fesomies noves i he sorprs mirades que
relluen amb expressions de malcia. Aquest poble, abans tan
pacfic i senzill, com s desconegut!

He visitat a mossn Joan. Pobre home! Si el veiessis, el
trobaries envellit de deu anys. Estava ms afectat que mai i
m'ha dit:

-Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat
cuidado, perqu aquest poble era un pas de benaventurats; per
avui... qu s jo!... No podreu pas allunyar-vos, fins a
veure aix en qu la dna?

-Res desitjo ms- li he dit jo -per a on anirem amb la mam
malalta i el pap que no val gaire ms?

* * *

Serra-Bruna, 6 d'octubre.

* * *

Ahir, al llegir el pap una carta, tir la gorra per terra amb
desespero, cridant: -Ja s'han desfermat altra volta els
dimonis de l'infern!- La carta era de la tia monja, explicant
que han sigut llanades del convent, veient-se precisades a
refugiar-se a una torreta de les Corts de Sarri, que els hi
ofer interinament una bona persona. Demana hospitalitat,
cercant entre nosaltres la pau que all han perdut. Buscar la
pau a casa; que fa temps que no la coneixem!

Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa
colpejaven mon cor com tocs de funeral. Qu diries que
repicaven? Doncs la solemne entrada al poble del Cerd,
acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabat i altres que eren
presos o fugits des de la feta de Sant Antoni. Els hi donava
escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al
comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que sn voluntaris de
la llibertat.

Els terralloners els han rebut amb palmes; acte seguit s'han
apoderat de la casa del com, destituint l'alcalde, el jutge,
el campaner i fins l'enterramorts. S'han constitut en _Junta
Revolucionaria,_ essent-ne president ell, el Cerd, que fa
discursos a la plaa, cridant: -_Abajo lo existente! Viva la
libertad!_

Aix diuen que s la revoluci, i jo no s si t res que veure
amb el daltabaix que tu predicaves allavors que demanaves sang
nova, si b que, si hem de jutjar per l'esverament de la gent
pacfica i per l'aspecte de certes figures noves que arreu se
veuen i que semblen escapades de presiri, ms b crec que s
aquell cataclisme que tu profetisaves, en vista de qu els que
devien vetllar no feien sin dormir.

El pap ho entn d'altra manera i fa allusions a la teva
persona, que em fan sofrir molt.

* * *

Serra-Bruna, 10 d'octubre.

* * *

Ja tenim exrcit! El Cerd ha constitut el cos de _Voluntarios
de la Libertat,_  a on s'hi ha allistat lo bo i millor de cada
casa. Ell n's el coronel, com ja ho s tot al poble. Per
sufragar els gastos, ha fet una _derrama_ entre els
propietaris. A nosaltres ens han tocat cent duros, per
comenar.

* * *

Per no s possible saber lo que passa! Es que s'ha enfonsat
la societat i ha desaparegutt tota idea de govern racional? Lo
cert s que no es nota senyal d'altra autoritat que la del
Cerd, que s omnmoda i est per sobre de tot i de tothom. S
que s'ocupa de nosaltres i temo que ens far patir.

El pap est tan concentrat i displicent, que dna angnia de
veure'l. Passa les hores a l'estudi, a on en Basi l'acaba
d'entabanar, tractant de sostenir-li les poques energies que li
queden. Li aconsella la resistncia a les exigncies del Cerd.
Per com ho hem de fer sense ms resistncia que una dotzena
d'homes del venat, tenint a tot el poble en contra?

Prou en Basi s'ha basquejat per a posar la casa en estat de
defensa! Un guaita no perd mai de vista el cam del poble, a
posta de sol se barren les portes i de nit tenim sentinelles i
retn. Per qu en farem d'aix, si ens falta la bona voluntat
i  l'ajuda del com? No tenim ms que enemics o indiferents, i
fins els pocs que per obligaci o per bondat de cor ens ajuden,
de segur que cada un d'ells t un captol de queixes i
recriminacions amagat a dins del pit. Ara les toquem les
conseqncies d'un sistema d'aislament i d'egoismes.

* * *

Serra-Bruna, 14 d'octubre.

* * *

Jo no s pas avenir-m'hi, amb aquesta vida de reclusi forosa;
jo, que ni amb el pensament he fet mal a ning, no puc concebre
que ning, me n'hagi de fer a mi. Per aix avui, diumenge,
malgrat les advertncies d'en Basi, amb la Loreto i la Mariagna
ens hem escapat al poble per a assistir a l'ofici com de
costum.

Hem quedat sorpreses al veure el Cerd, rodejat de
l'Ajuntament. Son posat de poca-vergonya demostrava b que no
era la devoci ni el respecte a l'acte lo que li portava, sin
ms b una ostentaci d'autoritat i de despreocupaci.

Acabat l'ofici, se n's entrat a la sagristia, a demanar al
senyor Rector, o, millor dit, a manar-li, que comparegus a la
plaa per a beneir l'arbre de la llibertat, que solemnement
anaven a plantar. Mossn Joan li ha fet de contesta que, sense
voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi
havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona
gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els
hi feia, per dins de l'esglsia, perqu de moixigangues a la
plaa no volia pas fer-ne.

Des de l'esglsia s'oien les veus destrempades del Cerd, amb
gran escndol de les dones i gatzara i rialles dels homes
apilotats a la porta. Desprs ha sortit tot cridant, amb rialla
grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el
beneirem amb vi!- Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat,
ens ha deixat a totes el cor oprimit.

* * *

De darrera les persianes de la Rectoria l'he presenciada, la
cerimnia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots
figurar-te espectacle ms tristament moixiganguesc. Dalt d'un
tablado hi havia tota la Junta Revolucionria. Des d'all, en
Gori i el Sabat han fet discursos estrambtics, chorejats per
les rialles del poble. El Sabat, que no estava gaire segur del
cap, entrebancant-se, ha caigut del catafalc, i valga-li que
l'han emparat els de baix: si no, s'ha romput la closca. Els de
dalt l'han retingut pels peus, hissant-lo de nou entre tots de
cap per avall, com un sac de trumfes, amb gran gatzara de
tothom.

Desprs ha parlat el Cerd, deixant-me admirada per la
facilitat amb qu ho fa, a la seva manera, i ja no m'estranya
que se n'arrossegui el poble, per ms que tothom el t per un
pillo. Jo m'esforava per fer-me crrec de les seves
explicacions amb el desig d'entrar en les comparances que pots
suposar.

La impressi que n'he tret, encara que incompleta per ra de la
distncia, s que, si b gastava moltes frases apreses de
memria que segurament ni sap b lo que signifiquen i que
semblen respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava
ms a afalagar la bstia que la persona. Tot era excitar les
passions i aquissar els uns contra els altres. Algunes vegades
li he sentit barrejar el nom del _senyor_, que pronunciava a
tall de mofa, amb insinuacions que res tenien de caritatives,
insinuacions que el poble acollia amb vertadera fruci.

La plantaci de l'arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el
Cerd, ha pres un tany de freixa i l'ha ficat d'arrels al sot,
adobant-lo amb pa i regant-lo amb vi; smbols, deia, de
l'abundncia en qu des d'avui viur el poble.

Desprs han vingut escenes d'un gnero ms bestial. El Sabat,
ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la pardia de
la benedicci, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i
fins a la concurrncia, movent un fort escndol i provocant
protestes que suposaven un principi de reacci en els que
encara conserven un residu de seny. Tal deu haver advertit el
Cerd, que ha acabat la cerimnia canant d'una garrotada
l'esquena d'aquell infeli, sense consideraci a sa jerarquia
de vice-president de la _Junta Revolucionaria._

Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar
de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de
Pruns sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells
amb ells perqu les dones estaven quasi totes retirades.
M'oblidava de dir que per disposici tamb del Cerd, des del
principi s'ha tret a la plaa un bot de vi, del que tothom
tirava qui ms podia. Darrerament, molts ja jeien per terra,
rebolcant-se en ses prpies immundcies.

M'he retirat de la persiana amb l'nima encesa de pena i
vergonya. A l'estudi he trobat a mossn Joan que resant
plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no
apesarar-lo ms no he volgut contar-li lo que havia vist i
sentit; El pobre home s'oposava a la meva marxa per temor
d'algun atropell, i al veure ma forta resoluci ens volia fer
sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal i la
Felia. Ni aix he consentit.

Ho creurs? Me sentia desconeguda i coratjosa per a qualsevol
cosa. Era tal la meva exaltaci d'nim, era tant lo que
m'havien afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que
fins desitjava quelcom de ms grave, si vols, de ms salvatge,
de major extravio de sentiments, per que demostrs virilitat,
que fos de ms carcter. Hauria volgut cridar al poble: -Jo
som la filla d'aquell a qui ms avorriu, d'aquell que, devent
ser vostre amic i vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa i
vos ha perjudicat per petitesa d'esperit! Vesseu-la, la meva
sang, i emborratxeu's amb ella abans que de vi! Sigueu homes,
no pas bsties! Vengeu's en hora bona del vostre enemic, qui en
el fons s ms infeli que vosaltres, per no vos llanceu en
braos de qui vos embruteix per a satisfacci de sos instints
perversos. El meu pare s vostre enemic descobert, per aquest
home s vostre amic trador.

Prenent a la Loreto per la m i seguida de la Mariagna, hem
baixat l'escala sense quasi despedir-me del senyor Rector, i
com desatinada. No s quin aspecte devem presentar a
l'atravessar la plaa, perqu la majoria dels homes, a
l'adonar-se de nosaltres, semblaven sufocats i molts 'esmunyien
com vailets sorpresos infraganti. Fins el Cerd, que perorava
en mig d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passar-li
frec a frec, ha volgut dominar-me amb son esguard desvergonyit
i insultant, per he trobat en mi prou forces per a sostenir-li
la mirada avinentant-li tot el meu despreci, fins que, fent el
distret, s'ha tombat d'esquena.

Oh, estimat Ramon! Si sabessis lo que en aquells moments ha
creuat per mon cervell! Ni jo mateixa me'n s avenir. He sentit
com una foguerada del gni teu, que et dna aquells esclats que
fan tremolar; he tingut temptacions d'arrencar l'arbrot i
batre'l per la cara d'aquell home, reptant-lo davant del poble
i senyalant-lo com un miserable llop cobert amb la capa del
pastor.

M'he detingut a temps, recordant-me de qu no som ms que una
infeli noia sense forces ni experincia; i adems, trista de
mi, com puc jo alar la veu aqu, on tenim nosaltres tants
erros de qu arrepentir-nos i tantes culpes que purgar! Ah, si
no hi hagus mcula en la famlia!...

* * *

En veritat, no n's pas tothom, de la seguida: n'estic segura.
He tingut ocasi d'observar algunes persones que s'apartaven
amb fstic de la plaa i molts ulls que em miraven amb
simpatia, com si em demanessin quelcom que jo, pobra de mi, no
podia donar-los-hi. Semblaven polls desllocats abans d'hora, i
el no poder-los-hi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de
pena i vergonya.

* * *

Serra-Bruna 22 octubre.

* * *

La situaci s'agrava d'un modo que esfereeix. Aquest botx del
Cerd, enorgullit de sa fora i de la impunitat de sos actes,
va fent _derramas_ l'una darrera l'altra. Necessita molts
diners per a ses disbauxes i per a sostenir sa companyia de
saions: diner que, a la fi, tot va a la seva caixa en paga de
les fartaneres que els serveix i del vi amb qu els emmetzina,
a part del que es ret per compte de pensions atrassades sos
infelios testaferros, la major part d'ells endogalats fins al
coll; sense comptar que ell s l'nic director, administrador i
clavari d'aquest gremi sense fe ni llei.

Aix ho conta en Basi, que per son cant s tamb a casa l'nic
amo, ja que el pap no t esma per a res, Ara ha prohibit
terminantment donar ni un marve ms, animat per no s quines
maquinacions que porta entre mans, confabulat amb alguns
propietaris que comencen a despertar-se per les picades que
senten a la bossa. Per jo d'aquestes confabulacions no
n'espero sin noves desgrcies, perqu entenc que no s en
Basi, encara que home decidit i fidel, la persona a propsit
per a salvar la situaci, ja que s titllat com a conseller del
pap i el principal culpable de les accions d'aquest.

De moment ja tenim que el Cerd accentua sa inquina contra
nosaltres, induint al poble a reclamar una indemnitzaci pels
danys soferts a l'empriu, a ms d'exigir l'entrega d'aquella
maleda sentncia per a fer-ne un foc al mig de la plaa. Fins
hem tingut avs de qu s'arma un complot per a atacar-nos a
casa mateix.


* * *

Tu em dius que, donada la situaci delicada envers ma famlia,
no creus arribada encara l'hora d'intervenir amb fums de
protector. Respecto tes delicadeses, per lo cert s que
aquesta situaci s'ha fet intolerable; aix no s viure ni
morir. Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim
notcies de fora; per ha d'sser grave lo que passa, perqu
aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de
tota llei i ra.

Du meu! Es possible que, sia tot el pas un exemple
d'anarquia desfrenada com aquest poble desgraciat? No es
trobar, en un lloc o altre, un rec on amagar-nos i reposar
tranquilament lliures de les terribles angoixes que aqu ens
malmeten la salut?


* * *

Serra-Bruna 29 octubre.


Decididament hem resolt posar-hi terra entre mig. En Basi
aprova aquesta resoluci, perqu diu clar que li fem nosa i
desitja obrar amb llibertat d'acci i que es basta sol per
defensar nostres interessos. El pap, i principalment la mam,
no estan pas en situaci de viatjar, per tots estem ansiosos
de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la m de Du.

* * *

Aquesta nit he rebut un bitllet de mossn Joan, qui sense ms
explicacions ens prega que fugim. El pobre home est poc menos
que sitiat en la Rectoria doncs el Cerd, sospitant que siga
solidari de les maquinacions d'en Llisss, li ha posat guardes
de vista.

* * *

Escric aquestes ratlles a corra-cuita, doncs tot est a punt de
marxa. Ens acompanyen alguns homes armats, com si hagussim de
travessar un pas de salvatges, i aquesta consideraci fa
plorar el cor. En  Basi diu que ens protegir sense abandonar
la casa. Mossn Isidro ens acompanyar fins a Vall-llosell,
per est empenyat en tornar, perqu diu que son lloc est en
la masia. Pobre home! s un bon amic i home de cor: ell ha
sigut un dels pocs consols que aqu hem tingut.

Acabar aquesta carta a Vall-llosell, si s que la Verge de
Montserrat ens permet arribar-hi. Ella ens encamini!

* * *

Raimon, estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No erem encara
al rieral que ens hem vist detinguts per uns quants homes
comanats pel Sabat, qui en nom de la _Junta Revolucionaria_
volia portar-nos presos a Vall de Pedres. No pots figurar-te
com ens hem esglaiat nosaltres, sobretot la mam. S'ha armat
una tan viva disputa amb nostres acompanyants, que he temut
esclats en lluita encarnitzada.

No s d'on m'he tret les forces per a saltar del carrro i per a
increpar a nostres perseguidors per sa mala obra; de molestar a
pobres dones i malalts. Crec que he arribat a impressionar-los,
doncs callaven i fins alguns s'apartaven confosos. En aquell
moment l'arribada d'en Basi amb un refor ens ha perjudicat.
S'ha renovat la disputa, i mossn Isidro i jo hem degut fer
miracles per a evitar un disbarat. Ha calgut transigir i tornar
a casa.

Quan hi arribvem s'ha sentit la veu del Cerd que venia
corrents amb un altre escamot de galifardeus i tronava des de
lluny contra el Sabat perqu ens deixava entrar quedant-se ell
fora. Jo, abans que ells, he ents de lo que es tractava, i he
fet senya an en Basi perqu fiqus el carro a l'entrada sense
acabar de descavalcar. Ha vingut just, perqu quan ells han
sentit que el seu amo els cridava -A dintre tothom!-, ja la
porta es tancava.

Allavors s'ha entaulat una lluita terrible. Els nostres han
defensat coratjosament la porta a cops de puny i a culatades,
batent-la pels nassos del Cerd, que cridava -Foc a ells!- Ha
sonat un espetec d'escopetades, i alguna bala ha passat xiulant
a travs de les gruixudes posts de roure; els vidres de les
galeries queien amb estrpit fets a miques, fins que de les
finestres i troneres se'ls hi ha contestat, obligant-los a
allunyar-se corrents.

Pots imaginar-te nostra consternaci, en aquells moments en qu
el terratrmol semblava indici de la fi del mn. La mam s's
desmaiada i el pap sembla talment aireferit. Ara ells estan un
poc refets, perqu es creuen segurs; per jo, que s que estem
sitiats i tinc conscincia de la situaci, estic en un trascor
de mort. Penso que alg ha pres mal, per ms que en Basi ho
nega, perqu en aquells moments terribles he sentit gemecs de
dolor. Qui ens perdonar, Du meu, la sang que es vessa per
nostres pecats!

Per les llagues de Cristo t'ho suplico: vina corrents, vina, si
s que tes promeses d'amor no sn una mentida. Tu, i sols tu,
pots posar terme a nostre martiri. No manca qui ha insinuat la
sospita de qu tes ponderades delicadeses podrien ser la
tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat davant
d'aquesta calmnia que, amb tot, deus perdonar com eixida de
cors aclaparats per tots els dolors i pel desamparo en qu
vivim.

Ah, Ramon, si jo fos home!... Jo la faria, la foguera al mig de
la plaa, per a cremar-hi el ditxs document i amb ell tots els
pecats que hem coms; i, un cop donada aquesta satisfacci a la
meva consoincia, acoblaria a mon entorn a tots els que
secretament repugnen d'aquest estat de coses, que, no ho
dubtis, sn ms dels que semblen, i contra el Cerd i els que
el seguissin, m'hi jugaria la vida. Mes... perdona'm, que
semblo ximple parlant de lo que no ve al cas.

* * *

T'envio aquesta carta per un recader de confiana que em promet
que abans del vespre la posar en tes mans. Si tu ets l'home
que jo conec, dem, abans de mig dia, sers aqu. Del contrari,
estic resolta a pendre el darrer partit. Saquejar la caixa de
mon pare i cobrir d'or a l'infame; que els deutes de l'egoisme
ja poden saldar-se amb el miserable or.

I encara em tindr per ben ditxosa si a tal preu puc comprar
nostra llibertat i fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.



L'ARC DE SANT MART



I

A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia
embolcallat d'aquella boirina tnue, visible sols de lluny, que
en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la
vida humana. D'algunes xemeneies comenaven a eixir-ne fils de
blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons
que el poble dominen.

Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputx i amb
les barretines enfonsades fins dejs de les orelles, estaven
sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Esglsia enfilant
la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase
que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum
agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i
carralloses.

Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a
captaires, ms en realitat eren dos dignes funcionaris del
Cerd, dos nmeros de la milcia apostats per son quefe a
l'agoit de la Rectoria.

Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona
por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de
tots nosaltres. Mai he vist que durs molt, aix de qu els
pobres se fessin la llei.

-Me vull pensar que tens massa ra- feia l'altre, escupint, -i
els mateixos pensaments me vnen cada dia al mat, que s con
un hom t el cap ms clar. Aquest janfosca del Cerd, me dic
jo, no procura sin per ell, i en con vegi la seva ens deixar
a tots a l'estacada.

-I que t'has pensat que no ho veig, tamb? Som pas tan tou. El
Cerd, com tots els pois ressuscitats, pica ms fort que els
altres, i, llevat de qu ens necessita per fer-se els seus,
tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.

Sin que ja veurs lo que jo penso: com de la feta de Sant
Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la m en aix de
Serra-Bruna abans de qu els dems ne facin net... hagut hagut.
Mes ja compto fer-me de seguida foneds, perqu, com te dic,
aquest misteri no pot pas durar...-

En aix l'atenci dels dignes milicians fou atreta per un
traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt.
Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el
moment en qu girava la cantonada un cavaller d'aspecte
mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una
esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell
tirols amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que
podrem dir-ne _sportmen_ d'aquell temps. Ben aviat el
reconegueren per en Ramon de Montbri, i, com si fos ell
justament l'objectiu de sa vigilncia, se quadraren al mig del
carrer amb posat de barrar-li el pas.

-_Alto y quien vive_- li cridaren. Mes el cavaller avanava
pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adons dels
sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un
dels sentinelles estengu el bra parant la bstia i cridant
amb veu bastant ferma:

-Alto! Aqu no es passa.

-Qu?- fu el cavaller, com si es desperts.

-Que aqu no es passa!- crid l'altre, ms alt, tal com si
parls a un sord. -Vost va a veure el Rector, i aqu no passa
ning sense _prims_.

-_Prims de qu_?- respongu aquell amb un aire de candor que
l'altre no comprengu.

-Del _Presidenta de la Junta Revolucionaria_?- insist el
cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo
amb una fixesa que ja al pobre home comenava a fer-li
pessigolles. En aix, fent-li chor el seu company, respongu:

-El Cerd! Qui vol que siga!

-El Cerd? El _senyor_ Cerd jo li diria! Parleu-ne amb major
respecte, bribons!- crid amb gran urc en Montbri, com
escandalitzat de la franquesa amb qu els milicians tractaven a
tan elevat personatge.

Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades
amb qu els abrigava, deixaren els infelios tot desconcertats,
fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder
estrany.

Allavors el cavaller apret lleugerament el cavall, i, halo
halo, pass per entre els dos guerrers, que es quedaren
palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enll,
fins a la porta de la Rectoria, en la qual la prpia bstia
truc mansament a cops de ferradura.



II


_Ave Cesar_ - cridava mossn Joan des del cap de l'escala,
obrint els braos com un San Crist, dins dels quals se tir en
Montbri, no amb aquell enjogassament d'altres dies, sin amb
certa gravetat o, millor dit, esllanguiment, que no imped pas
que son oncle l'estrenys ben fort.

-Valga'm Du, i lo que et feies gruar! Ens havies ben avorrit.

-Qu m'he fet gruar?- fu el jove, corresponent amb cert
descuit a les carcies del vell capell.

-Figuri's que vaig rebre el propi ahir a set hores del vespre,
i... ja em t aqu. Qu vol ms?

-Un propi ahir? -respongu el Rector amb alguna estranyesa.
-Ah! ja ho entenc- afeg amb un lleuger deix de dola amargura.
-El cols d'or amb peus de fang s'ha adonat, per fi, de qu era
ben caigut, i, esvat com fum son orgull, demana quart i ajuda
al despreciat d'ahir, qui... es deixa convncer. I jo, que
m'escarrassava intilment cridant-lo per mon compte...

-No hi toca pas sin a mitges, perqu sols a mitges sap del
vent i del torrent- digu en Montbri, animant-se una mica. -El
cert s que vost no em donava gran cuidado, perqu s que no
li volen pas mal. En quant al cols d'or, que li diu vost,
que en fa de temps que el fang se li n's pujat al cap! Ni
esma t ja per a cridar a ning. Encara que no s qu puc
adobar-hi en el plet que aqu es debat, mentiria si digus que
he pujat per ell.

En aix entraven a l'estudi, i el jove, trencant de conversa,
pregunt:

-I b, com est aix?

-Tan mal com vulguis- respost el Rector, posant-se ms srio.
-Aix ja no s pas aquell poblet de bosquerols, de costums
patriarcals. Aquella ignorncia paradisaca d'altres dies se
n's ben fugida: ara estem sots l'anarquia ms desfrenada. Dius
que no em volen pas mal: tamb ho crec, que la meva persona els
hi mereix encara algun respecte, per s ben cert que la meva
jerarquia els hi fa nosa, i tiren a anorrear-la. Fins me tenen
segrestat, amb guardes de vista. Qu no els has trobat, els
meus escarcellers? Per quin miracle has pogut passar?

-S- contest en Montbri. -M'he topat amb dos infelios que
semblaven vetllar un mort. - I, sense donar ms importncia a
aquell incident, continu:

-I a Serra-Bruna com est all?

-Oh! No me'n parlis, que, all fa plorar! Ja deus saber lo
d'ahir al mati. Du meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauria
cregut mai a ning d'aqu capa de semblants atreviments.
Veritat s que els ms desanimats sn quasi tots forasters,
per, aix i tot... De llavors en, poc ms ne s. Jo vaig
intentar, a la tarda, forar mon captiveri, per vaig desistir
davant de la fora, per temor de provocar un sacrilegi; per
avui volia intentar-ho de nou, pets com pets. M'horroritzo de
pensar com estaran aquelles pobres dones, veient la casa
sitiada i atacada, com si fssim als temps dels moros. I que
t'asseguro que hi ha desanimats que porten intencions les ms
depravades.-

I amb quatre mots enter a son nebot de lo que sabia i feia al
cas, referent als projectes de reacci d'en Llisss i alguns
pocs vens de bona voluntat, si b manifestant ses
desconfiances per lo acovardit que estava el pas davant del
desvergonyiment del Cerd i els seus i en vista del desamparo
de l'autoritat.

-Per, digues-me- exclam de sobte, mentres en Ramon feia els
honors a un senzill esmorzar servit per la Felia: -qu s
aix que passa, que jo em torno boig per esbrinar-ho? Som vei i
n'he vistes moltes, de coses; per no recordo haver vist mai
tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aqu no hi ha
fre ni llei, ni rei que governi ni papa que excomuniqui. s
que estem en els temps apocalptiques de la fi del mn?

-Aix s la Revoluci, senyor oncle- contest pausadament en
Ramon, entre mossada i mossada. I mentres el pobre Rector, amb
la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continu
ell amb la mateixa tranquillitat:

-Figuri's que lo que semblava una bassa d'oli no era ms que un
toll d'aiges mortes que s'anaven descomponent en pustema que,
o anava al fons en forma de fang o surava per la superfcie
formant xapes de verds llot. Per entre el fang i el llot hi
creixien muni de plantes grasses, ufanosament nodrides de la
porqueria de dalt i de baix. De sobte, ha vingut... aix, la
revoluci, un rebull de gasos, com si digussim, que ha somogut
brutalment les aiges. El fang ha pujat a dalt, i el llot
rebolcat amb les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.

Mossn Joan al el cap d'entre les mans, com consternat per lo
grfic del smul, i exclam:

-Per no eres tu que proclamaves la necessitat d'un daltabaix,
com a nic remei per al mal social?

-S que s cert, i per aix no m'enquimera gaire lo que
succeeix, dhuc que en la revolta se m'hi han enfonsat bona
part de mes illusions, perqu prefereixo una ferida i rabiosa,
a una llaga morta i freda.

-s a dir, que hi tenies illusions en aix?

-Si que n'hi tenia; no moltes, per les suficients per a
ajudar-hi poc o molt. Jo era un dels iniciats en el complot,
per ms que no em plavien gaire les persones menys els ideals
o, millor dit, els objectius que aquestes perseguien. Jo em
deia: Ajudem-los a bolcar la barca vella i podrida, i molt
ser que no surtin homes per a fabricar-ne una de nova, que ben
dolenta ha d'sser que no valgui ms que aquesta.

-I, ara que la barca veia s a fons, a on sn els que han de
fabricar la nova?- interrog el Rector, mirant a son nebot fit
a fit.

-Enlloc, per ara- contest aquest amb un deix d'amargura, -i s
per aix que li deia que hi havia perdut bona part de mes
illusions. Jo ja hi comptava, amb qu el rebull de gasos de
qu li parlava suara, capbussant-ho tot, havia, de moment,
d'enterbolir les aiges; per creia en la possibilitat de qu
la sotragada, obrant per reacci, restabls la corrent
purificadora de les aiges sanes, precipitant al fons els
grmens de corrupci. Desgraciadament, veig que m'he equivocat.
La fora de l'estancada s tan vella, que la corrent ja no
existeix.

Acabat son modest refrigeri, el jove, ja ms animat, continu:

-M'he equivocat sobre el gnesi d'aquesta revoluci, que, en
veritat, no s pas filla de la conscincia del poble. Les
masses honrades, per l'habitud de viure entre el fang de baix i
el llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme musulm que els
hi lleva el coneixement de son poder i son valer. Tampoc s
filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela
del poble inconscient, per a conduir-lo, amb millor o pitjor
criteri, vers un ideal ms o menys encertat. No senyor: s,
senzillament, nascuda de les eternes desavinences entre els
explotadors de sempre, qestions de recapte entre ells actors
de la vella comdia. Sin que aquesta vegada, sortint-se de
test, amb ses barroeres manotades, han enfonsat les taules i
esbotzat les ja prou abonyegades i primparades mampares del
teatre, que ha caigut amb estrpit.

El bon Rector, escruixit de la ironia grfica del seu nebot, no
capia la relaci entre la trascendncia del fet i la misria de
la causa. Perqu lo cert s que els conceptes despreciatius
d'aquest no rebaixaven pas la gravetat de les  circumstncies
presents, ans al contrari, la feien ms paorosa per l'absncia
d'un impuls noble i honrat, per la carncia d'un ideal.

-Per, Senyor!- exclamava, posant-se les mans al cap.- Digueu
que estem abocats al cataclisme! Qu fan, doncs, aquests grans
politics, aquestes distingides _plomes_ que diu que figuren com
a capitostos del moviment? Per qu no hi posen fre, a aquest
desgavell que, per deletrees que siguin les seves doctrines,
no deu pas sser l'anarquia desfrenada lo que patrocinen? s
que no poden o que son odi sectari els impulsa a obrir les
comportes de tots els vicis? Perqu, encara que tu diguis que
aquest moviment careix d'objectiu, jo n'hi veig un de ben clar:
la impietat.

-La impietat d'aquests grans poltics i d'aquestes distingides
_plomes_, que vost diu, s tan mentida com ho ser la seva
religiositat de dem que, per virtut de la natural reacci,
tornin a surar certs convencionalismes que ara van per terra i
els convingui afalagar els ramats de la conservadoria, que sn
els que eternament fumen mentre els altres escupen. Avui sn
impius perqu d'aquest cant es decanta la corrent iniciada
pels poltics de tercera i quarta fila, els quals somouen el
poble oferint-l carn de capell, creguts de qu encara s
gustosa com en temps de la desamortitzaci, o perqu troben que
l'Esglsia s un entrebanc per a la llicncia que proclamen amb
el nom de llibertat.

T vost ra al dir que la impietat, o mellor dit, la
clerofbia s la nota caracterstica d'aquesta revoluci. De
tot ne t la culpa el clero, diuen ells; mes, a part d'aix,
que fa fstic, fa rbia sentir les teories que, com a
salvadores de la ptria, exposen en clubs i peridics els
nostres pseudo-regeneradors. No s possible concebir major
incongruncia d'idees inflades com bombolles de sab unes, i
altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa
filosofia del nord, mal digerits pels cervells semites dels
nostres germans de ponent; hellenismes de segona m, rebrecs
de la gran revoluci francesa; desperdicis d'escoles passades
de moda en els pasos a on s'inventaren i que cap resultat han
donat enlloc, com no sigui obrir la porta a noves tendncies
que, desbocades, han anat a parar cent hores lluny del
pensament de l'inventor. Tot aix, redut a formulismes
rutinaris, lligat amb carrincloneries d'aquesta llegenda
oficial que en diuen _Historia de Espaa_, fent un farnat de
frases tan lluentes de forma com buides de sentit i
incomprensibles pels mateixos que les exposen.

Creur que he escoltat discursos d'una hora de durada, sense
compendre'n un borrall? Doncs aquests discursos que jo, home de
carrera, amb ms o menos antecedents i amb tota la voluntat no
capia, eren aplaudits frenticament per una massa de gent de
brusa i americana, sols perqu sonaven com els cascabells d'un
tronc desbocat. Fora d'aix, que afalaga les orelles, pas un
concepte clar i concs, pas una idea prctica i verament
factible, ni un res que tiri al blanc, font i origen de nostres
desditxes, ni que posi el dit en la nafra social, de la qual
tothom sent l'escossor. Ens presenten la democrcia com el
verb d'una nova era de llibertat, igualtat i fraternitat, com
si fossin conceptes nous de trinca, i fa pena considerar que
aix es diu i s'escolta sobre un terrer en que, en poca
gloriosssima, aquests principis informaven lleis i costums,
fructificant riqueses i esplendors i creant una civilitzaci
que era mirall dels pobles vens. Allavors ning els descrivia,
aquests principis, perqu eren en la massa de la sang i es
professaven amb la inconscincia de l'honradesa; sn els que
n'han perdut la conscincia que volen ara servir-nos-els
reduts a frmules filosfiques covades en el gabinet del
teric; sn els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins de
l'ou dels seus convencionalismes, que, prescindint del valor
tic i racional de les societats que volen regir, volen que les
lleis, en lloc d'sser fruit de l'essncia del poble, se
subjectin rigorosament als ditxosos _principis_, als quals hi
ha que sacrificar-ho tot, fins la salut de la ptria. Doncs
aquests sn els que subleven a les masses, el crit de _Abajo
lo existente!_ Farsants!

Ah, senyor oncle! No s lo que a mi ms m'apena l'espectacle
d'aquestos valldepedrencs, regirant-se irats contra el senyor
que, en lloc d'emparar-los, els agraviava. Encara s aix un
smptoma biolgic, digne d'sser tingut en compte, per quant
revela en ells un cert grau de vitalitat que els fa posar la m
on senten l'escossor de la ferida. No succeeix tant all baix,
a on veuria les masses desfer-se en estpides manifestacions,
cridant sense saber lo que demanen, pagant-se de retriques i
com si estiguessin mancades de l'instint de conservaci, ni
saben distingir els amics dels botxins que els aquissen contra
persones i coses que cap mal els hi han fet. Aix s lo que a
mi m'apena, i el convenciment de qu aquell sentit prctic de
raa, el caliu de ptria catalana que comptava revifar d'entre
les despulles del cataclisme, s ben acabat.

Jo prou he provat de fer-me escoltar cridant que a casa nostra
lo vell s la llibertat i lo nou la tirania; que la democrcia,
nostres avis la tenien en la massa de la sang i la practicaren
fins que mor a mans dels que ara ens la envien falsificada;
que calia reconcentar-nos en nosaltres mateixos, perqu dintre
nostra raa hi trobarem tots els elements necessaris per a
sser lliures, sense recrrer a pautes extiques, expedides per
un centre, per temperament, per histria i per educaci
avassallador, absorbent i corruptor, com els ho provava amb
fets histrics. Tot intil: el nostre poble no la coneix, la
seva histria, perqu, a semblana d'aquells antropfags de
l'Africa, que diu que per a engreixar  els presoners destinats
al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la
memria, a nosaltres se'ns ha esborrat la histria, que s la
memria de l'nima social. Aix explica el fenomen desesperador
de sentir aquestes desviades masses glatir la llibertat en la
mateixa parla del botxi que els l'ha cremada.

Uns me titllaven de boig, altres me miraven amb estranyesa,
preguntant d'on era eixit, i els capitostos me denunciaren com
un reaccionari perills. Reaccionari jo, que en radicalisme
vaig ms lluny que tots ells! Jo, que amb major gust veuria
crrer torrents de sang que no els bassals de pustema on
xipollegen ells, ridiculs jacobins de quincalla! Prou que en
faran vessar, de sang, prou! Mes no ser pas exposant la seva
al tall de la guillotina, ni ser la sang blava de cap poder
caigut, sin la roja i dels pobres, que aquissaran els uns
contra els altres, amb sos miserables egoismes, perqu ells,
dels rics no en volen sin els diners. Ah! No en sortir,
d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre: no hi
ha perill.

Encara amb alguns amics vrem intentar una darrera prova, per a
veure si revetllvem el poble amb un cop de corneta. Un dia
aparegueren les cantonades cobertes de rtols que, amb lletres
vermelles, deien: _Guerra a Madrid!_

Sols se'n commogueren els capitostos, perqu de Madrid
n'esperen la legalitzaci de llurs pirateries i la confirmaci
de les canongies que es van repartint. La policia els arrenc
en mig de la indiferncia de tothom.

Mossn Joan al d'entre les mans el cap, que ja li bullia,
afectat per tot aquell ordre de consideracions, i exclam:

-I doncs cm ha d'haver nom tot aquest bullit, i com ha
d'acabar, pobres de nosaltres?

-Ne direm la _Gloriosa_, per mal nom- fu l'altre, arronant
les espatlles, I desprs afeg: -En quant a sa finalitat, fa de
mal preveure, Seria intil voler rebaixar la transcendncia
dels fets i negar la gravetat de la crisis que es desperdcia:
al contrari, crec que portar una trista seqela de llgrimes i
de sang, Mes, com no obiro enlloc la virtualitat d'una corrent
regeneradora, me temo que els que restaran en peu veuran tornar
el fang al fons i les taques de verds llot clapar de nou la
superfcie de les aiges trboles i mortes, que seguiran
descomponent-se per a aliment de les plantes grasses, que no
moriran mai, Tot aquest brogit no s pas l'extremitud d'un cos
viu que reacciona: s sols la xans del mosquer que formigueja,
barallantse, sobre les nafres d'una rssa.

En Ramon feia estona que parlava excitat passejant-se amunt i
avall de la sala, i son oncle continuava de colzes sobre la
taula, com recapacitant sobre els amargs conceptes que son
nebot anava vessant. Per fi, aprofitant un moment de respiro,
li digu alant-se:

-Fill meu, te trobo ms descoratjat de lo que podia esperar de
ton carcter, i sentiria que flaquegessis en una tasca en la
que jo em comenava d'interessar. Ja s trista la consideraci
de qu aquest terrible terrabasall hagi d'sser l'eterna faula
del _mons parturiens_, sense que en sa mateixa gravetat s'hi
puguen entreveure elements de reconstituci, com en les ms
graves malalties; ms hem de considerar que els pobles, a
diferncia dels individus, poden aniquilar-se al darrer extrem,
per no moren mai. El nostre poble no s ni mort ni aniquilat:
tu ho has dit mil vegades i jo ho abono. Lo que li falta s
conscincia de la seva vida, i aquesta conscincia no s per un
trngol que li ha de venir (per ms que aquest puga empnyer la
corrent un cop iniciada), sin per un treball perfidis i
reposat. Lo que tu volies fer ara, era collir la fruita abans
de florir l'arbre que l'ha de llevar; un excs de confiana en
tu mateix, t'ha portat, amb el fracs, el descoratjament. Lo
que hi ha que fer... Mes de lo que hi ha que fer ja en parlarem
en ocasi ms oportuna, perqu ara lo que urgeix s veure com
resolem el conflicte de casa. Recorda't que all baix hi ha una
colla d'infelios, que t'esperen com el Mesies.

-Si tanta confiana tenen en mi- respongu en Ramn amb certa
displicncia, -ja estaran ms tranquils, perqu a hores d'ara
ja saben que som aqu.

-Ho saben?- fu el Rector amb inters! -I com els hi has fet
avinent, estant la casa sitiada?

-Se n'ha encarregat el mateix recader: un xicots decidit com
un brau, que es menj en poc ms de sis hores la tirada que hi
ha d'aqu a casa, i que, amb una hora de descans, ja estava
disposat a desfer el cam, marxant tota la nit, a salt de ca,
davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de dia
part de ca l'hostal del Porxo, tirant-se pel dret a
Serra-Bruna, decidit a entrar-hi, enc que fos a ganivetades.

Desprs de curts moments de silenci, par el jove de passejar,
i, encarant-se amb son oncle amb la cara transportada com pel
curs de noves idees, exclam:

-Homes com aquest, a muntanya n'hi ha un a cada casa. Aquests
s que sn catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa
d'encongiment que els ofega! Aquests s que m'entenen! Fins els
ulls se'ls mullen quan els hi parlo amb l'esperit de la vella
Catalunya.

I de pensar que aquest papanates de _senyor_, tenint a m tals
elements, s'ha deixat engabiar com un mussol, avorrit dels seus
mateixos... Jo, en son lloc, fra l'amo de la muntanya...

-B, home, b- fu el Rector, ms animat pel nou giro de la
conversa; -ja que ara et demana, encara s'hi podr adobar
quelcom.

-Si no s ell qui em demana, sant cristi!- exclam en
Montbri, i, acostant-se-li a cau d'orella, li digu aquestes
paraules, que el sant cristi recoll com les plantes
assedegades el ruixim que cau del cel:

-Si no s ell: s ella, la Montserrat, que s'ho emprn: aquella
nima tan pura i generosa, capaa per si sola de redimir tots
els pecats de la famlia i del poble; ella, el calze herms a
on s'hi guarda aquella sang nova, verb substancial amb qu jo
compto per a regenerar aquesta terra.



III

Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.

-L'hereu Montbri s aqu!

-Ha arribat don Ramon!

-Qui l'ha vist?

-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.

-I la Mariagna tamb.

-S, s. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi
han vist amb cor, perqu amb un cop d'ui els ha atut.

-Quina enrabiada tindr el Cerd! Veiam si s'acabar d'una
vegada, aquesta guineia: que ara mateix aix sembla una gbia
de boigs.

-De boigs i de malfactors -afegia una altra.

I totes les comares donaven a entendre la importncia que per
al poble tenia l'arribada del jove enginyer.

Poc desprs, aquest, que muntat a cavall creuava la plaa tot
xano xano, se vei de seguida rodejat d'un estol de dones i
criatures que el seguien i el contemplaven com a un
benaventurat.

-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi
campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit
caracterstic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs qu heu
fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar s que
encara jauen els ganduls?-

Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:

-Ja pot pensar si jauen! Pans que n'hem vist cap d'anit!

-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbri seguint la comdia:
-aprofiten la sa per a fer els aixadius i goretar les terres
de reps. Ben fet que fan, perqu, com diu l'adagi: Quan la
grua va a ponent... I ara ja deuen passar les grues: oi?

I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb qu riu el
malalt les grcies del metge que bromeja amb sa malaltia.
Alguna, ms decidida, exclam:

-Massa que ho sap vost, on sn els ximples dels nostres
homes! Per aqu baix que cerquen la perduda!

-I ara! Qu diuen?- exclam el jove, fent el sorprs. -Ah! s
veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de
renda. Qu s cert, aix? Vet aqu per qu esteu tan cofoies!
Doncs ara seran a caar. A furar un cau, potser? Ja s
divertit, aix. Sin que s una mica exposat si no tenen
llicncia.

Les bones dones ja no reien tant. L'allusi era massa viva per
aquelles infelices que, amb ms bon seny que els seus marits,
pressentien que all un dia o altre acabaria malament.

En Montbri tamb deix son posat de drolle i digu de sobte:

-I b qu s lo que passa en aquest poble, que sembla que
tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de
vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un b de
Du. B s veritat que plorveu sempre de qu els pactes vos
endogalaven i de qu la malvada cuca se vos menjava lo ms
substancis; per, aix i tot, encara vos ne quedava
tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons
cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les
suades del treball honrat. Avui veig que tot s's mudat. Des
d'ac em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets
per merixer i els rostois estan cridant l'arada, i aix que
estem ja encarats amb Sant Mart. s que creieu que baixaran
els ngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan
els canyats hagin fet les darreres extremituds?

Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig
avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant ms
seris cada vegada. Aquest continu, alant el bra dret amb
posat amenaador:

-Ah, poble de Vall de Pedres! Que en vas de malament! B s
veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en
molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins
ara el governaven, per a vosaltres la malura vos ha tocat ms
fort que a ning. Abans teneu l'espina d'un amo poc
considerat, que no us estimava com mereixeu, perqu no us
coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta
i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres,
els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que
pica ms fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un
malvat que vos explota pitjor que l'amo, perqu us coneix
massa, per que us ofereix part del fruit de les seves
dolenteries.

Prou que ho s, on sn els vostres homes! Sn all baix; a
furar el cau, com vos deia suara. Els ms desanimats van al
davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els ms
vergonyants els hi guarden les espatlles, provets de sac i
cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els tempt;
i vosaltres, les seves esposes i filles, aqu, esperant que
tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut
aprofitar prou de la desfeta.

Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perqu reu
honrats, i us planyia perqu us veia poc sortosos. Avui no us
puc plnyer, perqu la sort vos l'heu jugada en mans d'un
dolent; ni us puc estimar, perqu heu perdut l'honradesa,
entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els
vostres pares vos ensenyaren a tmer a Du i a guanyar-vos el
pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, qu els hi
ensenyareu, als vostres fills?

La peroraci senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta
que ressonava fins als darrers recons de la plaa, es clavava
al mig del cor d'aquelles bones dones, que comenaren a
sanglotar, fent protestes d'innocncia i de bondat. Moltes
d'elles comenaren a agenollar-se, com si es trobessin davant
d'un ministre de Du.

~ No, no! No soms pas nosaltres. Sn ells, que obren per llur
capritxo. Qu hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de
llurs fatxenderies? Bona sorts, encara, si no ens toqus el
rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.

Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren,
tractant tamb de reivindicar-se als ulls d'en Montbri, que a
cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses,
semblava un profeta del temps bblic reptant el poble d'Israel
per les seves malvestats.

-Si vost no hi posa un remei, el poble est perdut- avan
una.

-S, s! Vost ho pot fer- clamaren totes a chor.

-Jo?- contest en Montbri, amb certa aspresa.

-I qu puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el
vostre batlle, per ventura? Vosaltres podeu fer-ho i no ho heu
fet; vosaltres podeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als
vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. Per
qu no ho fieu?

Aqu teniu un pobre vell, que s vostre pare espiritual. L'he
trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i
vern, plorant amb llgrimes de tristesa la ingratitud de sos
filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu
els homes, qu heu fet per a eixugar-li les llgrimes, al
vostre pare? Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella
porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes
hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a
vostres mals?

I d'aquelles pobres dones d'all baix, que vostres marits i
fills, al comando d'un brtol foraster, assetgen amb l'odi al
cor, com el gat a la rata, qu teniu que dir-ne, vosaltres que
sabeu b que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans
s'afanyaven a curar les prpies ferides que el seu patr
inconsiderablement vos obria?

Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment.
Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llstima,
comprenien ara que tamb hi tenien el seu tant de culpa en el
sofriment de ses desditxes.

-Perd! Perd!- clamaven moltes d'elles, encara per terra,
mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient,
amb sa habitual tranquillitat:

-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja
que a mi en res m'haveu ofs. Els pecats contra el cel, el
Rector vos els perdonar si els hi confesseu; dels dems, si no
els heu coms, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la
pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en
defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra
autoritat, jo ser el defensor dels desvalguts. Vinc sense
armes, com veieu, perqu la justcia de Du no en necessita. Jo
la imposar, la ra, a les bones, si la gent de bona voluntat
ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.

I tir pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A
la sortida del poble es par de nou, i, girant-se vers la
multitud, crid amb veu ferma i pausada:

-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures:
torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perqu els
vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancnies,
aneu-se'n a l'esglsia i demaneu al bon Rector que us ajudi a
pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perqu en bona
veritat vos ho dic: abans que caigui el dia, o posaran seny
els esbojarrats o ms de quatre no tindreu prou ulls per
plorar!

I torn a empendre la marxa sense girar la cara, com qui t la
seguretat de qu les seves ordres no tenen retop. Efectivament:
se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent,
influda com per art de bruixeria, formiguej una estona en
l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta,
prengu via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses
esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrs
Rector procur confortar-la amb mots de b eixits del cor.



IV

B hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a
penes senyals de la indstria humana; ms, quan es manifesta en
les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra
porta la impremta de la m de l'home, que n's de trista, la
soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu
trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels
cateclismes de la naturalesa, b l'haureu sentida la tristesa
d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolaci,
punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler
joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.

Aix ho pensava en Montbri quan, al desembocar dels carrerons
empedrats de rierencs i encaixonats per les tpies dels horts
del poble, s'estengu davant de sos ulls, inundada de llum,
l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que comenaven a
enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren
deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig  esberlades,
tot just aprofitades les espigues com per m mal agradosa. Les
trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un
massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les
vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se
d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposits en
ses prolfiques entranyes la sement, signe potencial de vinents
esplets. Per lo dems, nima viventa enlloc.

Sols ms avall comenaren a veure algun que altre individu, que
marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els
roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos ms o
menys visibles, es comprenia b que anaven de frau, per la
dalior que posaven en fer-se fonedissos.

Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicaci.
Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en
les cases venes a Serra-Bruna, ms compromeses pel senyor, de
primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori,
com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.

De sobte, en un girant de cam aparegu en Pascal, que es
llan amb grans demostracions d'alegria.

-Visca don Ramon, vatualisto! I quan m'alegro de veure'l!
Repudai, i que ve just! Que, si no, li dic que aqu hi ha un
_desfcit!_

En Montbri correspongu, amb el bon humor de sempre, a les
demostracions del seu amic.

-I doncs, Pascal, qu em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi
balli, en aquest poble. I...poc a poc: de quins sou, vs?
Perqu ara vaig comprenent que aix s'ha de preguntar, per no
trobar-se en un comproms.

A la broma d'en Montbri en Pascal hi contest en srio:

-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I,
acostant-se ms al jove i baixant la veu, afeg: -Si es tracts
noms que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi
enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes... aquella senyora,
pobreta, que s tota bondat, quin fart de patir de cos i
nima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li
juro que s d'all que no hi ha i que es va decandint, pudai!,
com una candela de xavo... Li dic que per elles soles me
perdria!

I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una
escora de roure; on brillava tot un mar d'expressi i de
sentiment.

-Per ms que... no es cregui, don Ramon- afeg, -que aix va
mal! Aquest brtol del Cerd ho ha empastifiat de tal manera,
que ara mateix aqu no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Aix
no s'havia vist mai!

I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbri,
comen a donar compte de tot lo que sabia i de lo que
suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.

-Ara ja ho sap tothom, que vost s aqu. Jo mateix vinc
d'innovar-ho an en Llisss. I sap com ho he sabut? Doncs venia
de rebre ordres d'en Lliss i m'encaminava, fora cam, dret a
la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els dems que
estaven de punt vigilant el pobre Rector... Ja ho deu saber,
que a Mossn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home!
Aquest s que s un altre mrtir que em trenca el cor. I ha
vist com est xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es
pensi, que li ve tant d'aqu baix com d'all dalt- senyalant
successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia,
baixaven rabents... Jo que dic: Qui repudai els empeny, an
aquests, que tant rodolin? Jo que els crido: Qu hi ha,
nois? Res... per avall... Noms en Baldiri m'ha fet una mueca,
com volent dir: Si, fes l'orni, manu.... Jo que dic: Aix s
que ha arribat don Ramon o la Gurdia Civil. Ms amunt una dona
m'ha dit: s l'hereu Montbri, que s arribat ara mateix.
Ah, pudai! Ja jo deia... I ara aquests corren a avisar-ho al
Cerd. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llisss; que ja
era all baix, a les anques del mn. No n'ha est poc, de
content! Perqu l'home, de coratge, ja en t per li dic que
s'hi veu verd amb tot aix. Vs! Busca'l corrents, m'ha dit, i
digue-li que vinc tot darrera! I aqu el t: vegi'l.

L'altre feix de nervis d'en Llisss ja apareixia al lluny, i no
trig pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbri,
saludant-lo amb l'efusi del que, empenyat en un mal negoci,
veu acostar-se-li un bon puntal. Espontniament i sense que
ning, ni el mateix Montbri, ho estranys ni discuts, sembl
quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu
segon. Aix, s'apress a donar-li compte de lo que havia fet i
de com estava la cosa, afegint tot sovint: Ara, vost dir lo
que cal fer, o Si a vost li sembla, es podria fer aix o
all.

Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el
primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de
consell de guerra. En Montbri parlava poc, per escoltava
molt, imposant-se b de la situaci, Se limitava, de quant en
quant, a fer preguntes concises, per exemple:

-Quants creieu que sn els ms desesperats?

A aquesta pregunta hi contest en Llisss ornamentant ses
paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.

-Ja veur: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui
puga rebatre el Cerd, compti que tot el poble s d'ell. Si
surt alg que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc
que de prompte li pendr la meitat de les forces.. Bn
dolents, dolents...! Cregui que no passen de dues dotzenes,
comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes sn
temibles com a braos del Cerd. Sense ell... uns amb altres
per un got de vi se'n faria lo que es volgus. Ara, tingui ben
en compte que el Cerd val per tots! Pensi que s dolent com
un mal gra, que est endimoniat fins dalt de tot, i, com que
est comproms fins a l'nima, far el diable quatre al
jugar-se el tot pel tot. Cal reconixer-ho, don Ramon: la
situaci s grave, compta amb bons padrins, i aquest home no
s'aturar davant del ms gros disbarat.

Resumint el resultat de la conversa, en Montbri en dedu que
en Llisss no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou
forces per a fer resoltament cara al Cerd. Sols, portat per
l'instint de conservaci i sublevat pels desmans que aquell
cometia, havia procurat realar l'esperit dels vens de millor
voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia
lograt, per en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se,
per temor de quedar en pitjor situaci si fracassaven.

Ara li tornava a preguntar:

-Vegi, doncs, qu podem fer.

En Montbri es mostr poc explcit, potser perqu tampoc tenia
un plan ben concret. No obstant, n'insinu un.

-Jo- digu -me'n vaig a Serra-Bruna.

-Oid! I que aviat ho ha dit!- interromp en Llisss. -No veu
que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?

-A les bones, si puc, i si no... com pugui; per jo abans d'una
hora, si som viu, ser a Serra-Bruna- contest impertorbable i
sense afectaci el jove. -Un cop dins, completar el meu plan.
Probablement convocar a tothom i allavors s precs que
vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau.
Entretant, fu crrer aquesta veu i que ning falti.

Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en
Montbri i tots l'aprovaren. Sols en Llisss repetia fent
mueques:

-El Cerd, el Cerd, s qui em fa por! Recordi's de qu disposa
de ms de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mnita,
don Ramon.

-Mnita?- fu aquest. -No en conec sin una, aplicable al cas
present: procurar fer obrir els uis als de ms bona fe i
desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho s, i ser
precs opsa'ls-hi els desenganyats. Si aix no dna resultat,
doneu-ho tot per perdut. Ja ser sols qesti de la defensa
individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova
de qu jo porto la pau. Feu que vegi fora cares amigues entre
la colla. Estigueu tots a la mira, i... del dems Du dir.

I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos,
segu el cam cap a Serra-Bruna.



V

No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats
a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al
fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que
sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bstia
estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.

En Ramon es desvi. per a estudiar la possibilitat de forar el
siti passant per llocs excusats; per, veient-ho difcil, torn
al cam ral, seguint avant.

Sa aproximaci devia haver ja sigut notada, perqu es produ
algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels
escamots que ocupava el cam en la mateix lnia del siti. En
mig d'aquest hi descollava el Cerd, amb sou aire petulant,
vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta
ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a
l'espatlla una tercerola.

En Montbri no abandon son posat indiferent, i par la marxa
fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava
palplantat al mig del cam.

-Bon dia, bona gent!- digu llavors, amb la major naturalitat,
salutaci que sols fou dbilment contestada per alguns de la
colla, per no pel Cerd que, amb la vista fixa sobre el
cavaller, semblava que sel volgus menjar.

-I aix?- continu aquest en el mateix to. -Qu estem de gales?
Qu esperem el Bisbe, potser?

La xulada fu tan poc efecte com la salutaci. Sols els ms
innocents mig rigueren; els dems semblaven tots preocupats,
com si esperessin alguna cosa ms sria. Els llavis prims del
Cerd es desplegaren sota un nas d'liva, i sos ullets vius
accentuaven sa penetrant intenci.

-Lo que esperem- exclam en to imperatiu, -a vost poc li
importa. Lo que conv s saber vost qui s i a on va.

El jove es pos prompte a l'altura de les circumstncies, i
sense perdre l'aplom li respongu:

-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito
preguntar-vos qui sou vs. Jo faig la meva via i passo pel cam
ral. Qu hi ha que dir en aix?

-s que el poble est en estat de siti i aqu no passa ning
sense els passaports del _Presidente de la Junta
Revolucionaria_

Dient aix, el Cerd es despenjava la carrabina de l'espatlla,
tot quadrant-se al mig del cam, amb posat de ferma resoluci.

Era intil discutir amb un home que ja presentava les forques
per davant, i el jove li med d'un cop d'ull tota la malignitat
d'intencions. Adems, els moments se feien crtics, ja que
l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos
personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en
Montbri en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les
grapes del Cerd, que no desaprofitaria pas l'ocasi de
destruir la darrera esperana dels sitiats. Calia, doncs,
aprofitar aquells instants en qu l'enemic estava encara
descuidat, en espera d'una agarrada que, ms o menys llarga,
estava sols al comenament.

Aix ho comprengu el jove, amb admirable rapidesa de
pensament, i, sense cap senyal de transici, pass de la
tranquilitat que aparentava a l'acci ms enrgica. Repleg les
regnes, ensems que clavava sense compassi els esperons al
ventre de la pobre bstia, que, al sentir-se tan brutalment
obligada, llan un ruflet de dolor i, redreant-se com un mal
esperit, bot per sobre els del grupo, que, sorpresos de la
violncia de l'inesperat moviment els hi falt temps per a
fer-li lloc. El Cerd, que era el primer, collit en el mateix
moment en qu anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta
que li priv la llestesa de l'acci, reb una forta refregada
que el fu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera
del cam.

-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un
condemnat, i, tot redreant-se, acompayava l'acci a la
paraula. La seva bala pass brunzint i esfullant els arbres del
cam. Se segu un espetec d'escopetades; per, fos que no hi
havia prou mala sang o fos perqu lo sobtat i atrevit de
l'acci els deix a tots glaats, lo cert s que l'ordre del
Cerd s'obe massa tardanament per a fer bona punteria, i els
ms restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller
aplanat sobre la bstia allomada, fins arribar al portal de la
masia, que se li obr de bat a bat.



VI

-Basi, cadasc al seu lloc!- crid en Montbri, separant-se
dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfil l'ampla
escala amunt, saltant els graons de dos en dos.

Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes
s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvada sobre
el catxapit de ferro, l'esperava al repl de davant del
vestbul. La llum que queia de la claraboia, illuminant-la pel
cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera,
una tofa de cabells artsticament descuidats sobre son front.
Sos ulls, encesos per l'insomni i les angnies, brillaven
plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada,
no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan
xamoses i ara ben desmaiades.

Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que,
adonant-se'n, es par corprs. Aquella malenclica visi de
linies asctiques i pures, de tal manera transparentava els
sofriments de l'nima aclaparada per un dolor sense expansi,
que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions
i follies d'artista enamorat, li produ un sentiment de pietat
profundssima. Ms, encara, quan sent sa veu dola i baixa com
un sospir que li deia:

-T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del
cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no
pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del
meu cor?

-No, hermosa- fu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se
dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; all
eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat.

La delicada transposici del jove fu somriure amargament la
donzella.

Aquell continu, tot menjant-se-la amb els ulls:

-Te trobo ms hermosa que mai, per traspassada d'un modo que
em trenca el cor. Qu ests malalta, filla?

-Si, malalta d'enyorament, de passi d'nima i... de tan fingir
un valor que fa temps que el som acabat. Prou que t'ho contava
en mes cartes, per tu no me'n creies!...

-S, que te'n creia, filla- contest en Montbri amb
exaltament, adonant-se de qu s'enfosquia encara ms la cara de
madona adolorida de la seva estimada. S, que te'n creia, i Du
sap la guerra encesa en qu es debatia mon cor, bategant d'amor
per tu i cruelment injuriat per ton pare. Creus tu que es
resolen tan fcilment els plets en qu s'interessa un cor
brbarament partit en dos? Allavors me semblava que cedir massa
aviat era egoisme, mes ara penso que l'egoisme estava en fer-me
sord a vostres penes. M'afalagava el veure'm solicitat d'all
on havia sigut rebutjat com un captaire, i trobava, fent-me
gruar, un refrigeri a les ferides de mon amor propi. De lo que
no m'adonava, desventurat de mi, era que amb mes grolleres
satisfaccions xipollejava sobre un cor innocent i del qual mai
he sigut prou digne. Me n'arrepenteixo de veres i t'ho confesso
perqu em perdonis, vida meva. Me perdones: oi?

No l'havia de perdonar, pobra noia! sols que no pogu
manifestar-l'hi sin amb tot l'arrobament de sa fesomia, que
pass com de mort a vida, perqu en aquell instant aparegu la
Loreto, que, ms arrabatada que sa germana i ms disculpada
pels pocs anys, se llan inconsiderablement al coll del jove,
plorant com una Magdalena. A poc comparegueren les minyones del
servei, tamb plorant d'esperana, com els nufrags a l'obirar
la llanxa de salvament.

Al vestbul hi trobaren a donya Dolors, que es desfu en iguals
demostracions. Sa figura esllanguida i sa cara demacrada i
malaltissa, afectaren extraordinriament el jove, ja prou
arrepentit d'haver retardat tant un auxili que poc abans hauria
sigut relativament ms fcil que ara.

-Senyora- exclam, procurant reaccionar-se a si mateix, un poc
desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada
provocava, ni ms ni menys que si ell fos l'nic amparo de tots
aquells sers desvalguts: -m'han cridat i aqu em tenen. Vegin
en qu els puc servir. Disposin de mi per quant me creguin
necessari.

La bona senyora no pogu respondre sin amb sanglots i mitges
paraules, que demostraven el decament de sa naturalesa,
gastada per tants mesos de sofriments fsics i morals. Fins
semblava que s'ans a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el
carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'oblig
amorosament a asseure's en un prxim sof, tot provant de
portar-li nim i consol.

En aquell moment s'obri poc a poc una porta, i en son llindar
hi aparegu la silueta de don Eudald, dibuixant-se dbilment
sobre la fosquedat del passads que duia a l'estudi. Desfardat,
amb la roba plorant-li damunt del cos, esllanguit a fora de
perdre greix, i amb la barba de quinze dies, talment semblava
un espanta-pardals que es mogus a impuls del vent.

Fu alguns passos dins de l'estncia, i quan en Montbri,
posant-se de peu, anava a sortir-li polticament a l'encontre
per a saludar-lo, se li encar i, amb veu ms forta del que
podia esperar-se de son aspecte, exclam:

-Ah! s l'hereu Montbri, el profeta de les desgrcies, el que
tocava a rebato clamant revoluci. Aqu la t, la revoluci; ja
s'han trabocat totes les coses, tal com vost volia; ja lo de
baix va a dalt i tot lo que abans mereixia respecte ja ho t
ara per terra! Ja no hi ha Rei que governi ni Papa que
excomuniqui, i la gent de b es veu perseguida com les feres!
Aqu els t, els de la sang nova, assedegats de la dels que
tenen alguna cosa per perdre! Vaja, que ja pot estar content
de la seva obra!

Aquest parlament, en boca de l'home que creien aniquilat pel
pes dels contratemps i per l'arrepentiment (intil per tard)
dels propis actes, fu en aquelles atribulades dones igual
efecte que el barbol del tret quan ix d'una escopeta que tothom
creia descarregada. Comprengueren, amb estupefacci, que
l'enxiquiment d'esperit que tenia a l'home en els primers
lmits de l'estupidesa, no era sin efecte del terror per les
desgrcies presents i futures que havia provocat, per no fill
del convenciment moral del propi mal procedir, i que la vista
de la persona a la qual, en sa mesquinesa de sentimens,
continuava atribuint la font de ses desgrcies, li havia
revetllat totes ses antigues antipaties.

No fou menys terrible l'efecte que produ a en Montbri.
L'espectacle llastims d'aquell home que gallejava sense to ni
so, no tenint esma per a sortir-se sol del mal pas en qu, per
sa inqualificable tossuderia, es trobava; lo punyent de la
injustcia que amb ell cometia, suposant-lo autor de lo que amb
tant d'empenyo havia profetitzat, i potser la desillusi que
li caus al compendre que son ofensor no li estimava en res
l'auxili que venia a oferir-li, fins amb perill de la vida, lo
qual semblava canviar son brillant paper de redemptor en el
d'un vulgar trapasser que es fica en lo que no li pertoca, li
port una glopada de fel al cor, produint-li tal rebull de
sentiments, que havia d'esclatar en una d'aquelles tempestats
prpies de son temperament apassionat. Oblid circumstncies de
temps i lloc, no es record de qu es trobava en casa agena, en
presncia de dones aclamades per les penes, ni tan sols de qu
entre elles s'hi trobava ella, la seva estimada, el gran amor
de la seva vida.

-Vost s'enganya, don Eudald- comen a dir amb veu reposada,
per que havia de fer la creixena del tro. -Vost s'enganya:
els revolucionaris que hi ha all fora, no els he fet jo, sin
vost. No sn els meus: els de vost, sn. Aquesta sang que
bull sota les tpies de la casa i que es frisa per la
destrucci i pillatge, no s la sang nova per la qual jo
clamava i clamo encara. No; s la vella, la sang recremada pels
agravis de vost i emmetzinada pels desprecis i l'abandono de
l'_iglsia conservadora_  del propi benestar en que vost
combrega. Sn els infelios parcers, als quals vost disputava
la meitat de les suades, perqu deia que amb els dos teros
s'hi feien rics i orgullosos, i a vost li convenien pobres i
humils, carregant-los per tornes les talles, la llavor i el
delme; sn els menestrals, als quals vost edificava amb
exemples d'equitat, carregant-los les contribucions que es feia
rebaixar per sos padrins de la poltica; sn tots aquells a qui
disputava les engrunes de l'empriu, esclafant-los amb les
sentncies injustes, comprades a pes d'or... No m'ho negui,
perqu estic disposat a tirar-li les proves per la cara. Sn,
en fi, aqueixa plebe que el senyor, a cops de peu, llanava als
braos d'altre perdulari que els acabava d'escorxar per son
compte, explotant sa pobresa i sa ignorncia.

Per ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres de
pitjors, s'han escapat del jou d'aquesta justcia convencional,
de la qual vost s'aprofitava tan b, tot bescantant-la per
cara i dolenta, i... aqu els t, reclamant lo que creuen seu i
que s'ho pendran, perqu aquells padrins que abans li guardaven
les espatlles... prou feines tenen per ells.

I sap a on sn els meus revolucionaris? L'hi dir per a sa
major vergonya. Sn darrera el crcol d'eixelebrats que envolta
la casa, promptes a fer quelcom en favor d'aquell que en sa
vida ha fet res per ells. I jo mateix, aqu em t, fins amb
perill de la vida, oferint-li mos bons oficis, creient-lo
redimit pels desenganys i l'experincia, no pensant mai que qui
no ha sabut fer-se respectar per la rectitud i justcia dels
seus actes, ni ha tingut coratge per a fer cara a les
situacions que amb son orgull i falta de sentit com s'ha
creat, fra capa d'insultar al que li allarga la m per a
salvar-lo.

Quedi's en nom de Du, miserable sibarita de la poltroneria-
afeg, dirigint-se vers la porta. - Surti-se'n com pugui de la
tarenyina que vost mateix s'ha teixit, i... perdoni de
l'enfado. Per no me n'anir sense dir-li que el faig
responsable, davant de Du i dels homes, de les desgrcies que
atreu sobre sa desditxada famlia, tan innocenta de les seves
baixeses com malaguanyada per qui, havent sigui bo per a
embolcallar-la en una atmosfera d'odiositat i desprestigi, s
incapa de defensar-la com un home que s'estima.

B n'havia rebudes, don Eudald, d'envestides del jove
enginyer, que diferents vegades l'havia sufocat amb la seva
stira punyent i crua, per mai l'havia reptat amb tal feresa,
ni l'havia anorreat amb aquella contundncia de boig! Ses
paraules li caigueren a sobre, com garrotades, i el darrer
prrafo, sobretot, el fu caure aplomat sobre un sill, com un
bou sota la massa del carnisser.

I qu direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte
en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al
coll, donaven els darrers crits de misericrdia, sentien
esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense
esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencors,
la m generosa que els hi oferia la d'arrera esperana de
salvaci? Son desconsol fou tan intens, que en Montbri se
n'impression fortament. Donya Dolors, presa d'un gros
trastorn, se li tir als peus, pregant-li que no fes cas
d'aquell boig sucida, que ja no sabia lo que es deia, i que no
les abandons en aquell trnsit de mort. La Loreto, repenjada
al seu coll, li banyava el pit amb ses innocents llgrimes; en
tant que les minyones del servei, de genolls per terra i
plorant llgrimes vives, li barraven el pas de la porta.

En quant a la Montserrat, cas estrany (i l'explicaci del qual
s difcil desentranyar dels ms fondos replecs del cor de la
dona), en els moments en qu en Montbri triomfava, alant-se
com un du irat sobre aquella trista i desvalguda famlia que,
postrada a sos peus, li implorava perd i misericdia, ella, la
deixebla convenuda, la seva enamorada, la que s'emmirallava en
sos ulls i li dedicava tots els sospirs de la seva nima, el
deix per a crrer als peus del pobre i venut autor de totes
les seves penes, a qui prodig les ms tendres carcies.

-Pare!- li diu, amb sa veu flexible i carinyosa. -Per qu s
tan cruel amb nosaltres? Qu li hem fet perqu ens vulgui
perdre, fins perdent-se vost mateix?

Hi ha, entre els experiments de la fsica recreativa, el de la
_nota simptica_, a qual nica vibraci es commou la flama
d'una candela cada vegada que ressona en mig dels ruixats
d'harmonies d'una tocata. No s si aix s prou bona
comparana, per a  explicar lo que li succe a don Eudald al
sentir la darrera frase de la seva filla. Li vingu com un
tremolor, i una suor freda inund son cos. Desprs sent com si
se li esquincs alguna cosa a dins del cor, i, nuant-se-li la
gola, comen a sanglotar i a vessar abundoses llgrimes, ell
que en mig de
totes ses tribulacions, de sos terrors, de sos desenganys i de
tots els rebregaments de son amor propi, no havia pogut mai
vessar-ne ni una.

-Filla meva!- crid amb veu afnica i prenent-li la cara entre
ses mans. -Qu puc fer-hi jo, si som d'una manera que sembla
com si les veus de la ra no poden entrar en mon cor sin a
punyalades?

En Montbri, que, desconcertat i sense saber qu fer, pugnava
per tornar a donya Dolors en son seti, cops al vol aquell crit
de suprema agonia de don Eudald, i, amb son temperament
admirablement afinat, ne comprengu tota la transcendncia.
Aquell esperit enterc, rebelde i orgulls, aquella nima que
encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat i
desfet, estava en la seva crisi. I ell, que l'havia tantes
vegades apunyegat sense compassi i que ara mateix acabava
d'aglanar-lo amb el pes de la catilinria ms coenta que havia
pogut, en son despit, conjuminar, se'n sent vivament
interessat.

Se li assegu al costat, i prenent-li les dues mans, amb les
quals escondia son plor, tal com se fa amb un nen a qui es vol
afalagar, li digu, amb sa veu clara i reposada:

-Don Eudald: miri'm a la cara!

El pobre home obe maquinalment. L'altre continu:

-Vost m'ha tingut sempre per un eixelebrat, per un
busca-raons, fins per un descamisat, per crec que mai m'ha
tingut per un embustero. s veritat?

Doncs, aix- continu, veient que don Eudald assentia, -creur
lo que vaig a dir-li ara. Vost i jo no hem sigut mai amics,
tal volta perqu no ens hem ents. Potser jo no he distingit
prou en vost lo que sn idees del seu temps i influncies del
medi en qu ha viscut sempre, s a dir, pecats de la seva poca
i de la seva escola, i al personalitzar mos atacs, he sublevat
son amor propi, portant-lo a extremar sos procediments. En
canvi vost, imbut d'una escola plena de respectes humans,
adoradora del fet consumat i de l'ordre material i que, dems,
professa la teoria de qu sols els vells saben alguna cosa,
m'ha pres per un criatura sense judici i fins sense educaci ni
vergonya, i me li he fet antiptic.

Per primera vegada, don Eduald trob que s'identificava amb les
idees d'en Montbri, comenant a assaborir els efectes d'aquell
blsam misteris amb que aquest ungia les ferides per ell
mateix obertes amb sa franquesa salvatge, i que tenia la
propietat d'acabar-li de rendir el cor. Ho demostr fixant-li
dolament els ulls a la cara i aclarint-se-li un poc sa
embotornada fesomia.

-Ara- continu en Ramon, que no el perdia de vista -comeno a
pensar que vost val ms del que em creia i espero que amb el
temps vost tamb rectificar son criteri respecte a mi.

Mes d'aix ja en parlarem llargament un altre dia- continu,
veient que don Euduald arribava fins a mig riure entre els
pellingos de sa cara marcida. -Ara, anem al cas, que el temps
s curt.

No tinc pas de ponderar-li, don Eudald, que la situaci de
vost i famlia en aquest moments s gravssima. Per no
tornar-nos a enfadar, no esbrinem pas de qui s la culpa;
consignem el fet i fora. El pas est en plena revoluci, i no
hi ha avui ms autoritat que la que cadasc es pren i sost amb
son major o menor prestigi. Vall de Pedres est en mans d'un
enemic jurat de Serra-Bruna, home sense escrpols ni
conscincia, i aquest ha concitat el poble contra vost, aquest
poble entre el qual vost no ha sabut sembrar-hi ni una llavor
de carinyo... Aquesta s la veritat, don Eudald, si val a
dir-ho, perqu fins els pocs elements que estan disposats a
ajudar-los, s sols per la cara d'aquestes bones senyores i tal
volta per instint de prpia defensa.

La fesomia del senyor torn a enfosquir-se, comenant de nou a
sanglotar, i dirigint-se vers sa filla gran, que seguia
aclofada a sos peus, exclam:

-Com vos he perdut, filla meva Perdoneu-me, si us plau!- I
dirigint-se a en Ramon, afeg: -I b, qu tinc de fer, ara,
pobre de mi?

-Rendir-se a discreci, don Eudald.

-Rendir-me? Du meu!  I no estic pas prou rendit, encara?

-Rendir-se vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders
a la seva familia, si s que amb mi no t prou confiana;
despullar-se de tot residu d'orgull intil i d'amor propi fora
de lloc.

-Orgull! Amor propi! Li juro que ho he ben acabat tot. La idea
de qu aquest orgull i aquest amor propi m'han fet jugar la
sort d'aquestes infelices dones, nic amor de la meva vida, me
rosega el cor. Obrin com vulguin, sense cuidar-se ms de mi. Si
t algun plan, executi'l; per aviat, perqu jo pugui veure
fora de perill els meus, i ja no demano res ms a Du.

-S que el tinc, el plan- exclam en Ramon amb resoluci; -per
s un plan dels resultats del qual no puc respondre, sin
disposant de l'omnmoda confiana de tots vosts i de plens
poders per a obrar; perqu, per a salvar els interessos
personals, potser ser precs sacrificar... bona cosa dels
interessos materials.

-Sacrifiqui-ho tot, don Ramon, incls jo mateix... per que es
salvin aquestes pobretes, a les quals tant he fet sofrir!

I empresonant amb una abraada la seva esposa i filles, que
atretes per sos accents de compunci s'havien arrupit a son
entorn, exclam:

-Dolors! Filles meves! s ara, apagada la darrera espurna
d'amor propi que em cremava les entranyes, que comeno a
compendre que el vostre amor s l'nica aspiraci noble i
divina que he sentit en la meva vida.

I en Ramon de Montbri, de peu, creuat de braos, observ que
tota la famlia de Serra-Bruna, feta un cabdell a ses plantes,
podia abrigar-se all que es diu, amb un davantal.



VII

-Missenyor m'ho acaba d'innovar- deia en Basi, tot fregant-se
les mans de goig, dirigint-se a en Montbri: Don Ramon s ara
aqui l'amo; respecteu-lo i obeu-lo en tot, com si fos jo
mateix. Aqu ens t, doncs, al seu comando. Soms pocs, per
decidits a tot. Vost mani, que ning li replicar un pl.

Vejam ara si en traurem l'entec,- continuava, no podent ocultar
la seva satisfacci, -que li asseguro que m'han fet posar els
cabells blancs. Basi aqu, Basi all: sempre en Basi per tot, i
en Basi no podia fer res de profit. Missenyor, espatarrat i
sense esma per res, no fent ni deixant fer, que s lo pitjor;
missenyora, sempre malicosa i feta una esponja, i encara sort
de la Montserrat, que t un esperit com un brau i un cor que no
l'acaba mai. Mes una senyoreta... ja se sap, qu pot fer? Jo
prou el tenia el meu plan, per...

-Vejam-lo, doncs, el vostre plan- fu breument en Ramon.

-Es molt senzill: aix s, s'ha de pegar falconada a la bossa
de missenyor, perqu... ja se sap que no es fa pas xocolata
sense cacau, i quan conv... Doncs, vegi lo que hi ha que fer.
La gallardia del Cerd consisteix en qu disposa de ms de
quaranta homes armats, als quals paga (de la bossa del com,
ei!) dues pessetes diries; doncs fer crrer la veu de qu aqu
se'n donen tres, i abans de dos dies ne tindrem ms que no en
voldrem, i... allavors, ja me n'encarrego jo de posar-li les
peres a quarto, a aquell brtol...

-Ai amic Basi, que n'neu de lluny d'osques!- fu en Montbri,
interrompent-lo. -Ja li vull pegar, la falconada, a la bossa de
missenyor, que dieu vs, mes no per a comprar homes a tres
pessetes. Hem de picar ms fondo i tractar de curar la llaga en
lloc d'enverinar-la. Jo no tinc pas de defensar els
terralloners, encara que els crec ms enzes que criminals, ni
menos al Cerd, al que tinc en el mateix concepte que vs; per
no s'est pas Serra-Bruna tan net de culpes i pecats, que
puguem gastar gaires gallardies. A aix hem d'anar: a qu la
causa de Serra-Bruna sigui la del dret i la justcia, no
planyent sacrificis per a lograr-ho, i veureu, com
espontniament se desllinden els camps; allavors s que podreu
dir que sn enemics tots els que tingueu al davant i
tractar-los com a tals.

-S, prou...- fu, tot gratant-se el cap, en Basi, que no
comprengu pas b lo que en Montbri li deia, -ja ho entenc;
per miri que el Cerd s un mal sorge... i per aquest cam,
quan hi arribarem... potser ser tard.

-Ser tard?- respost l'altre cloent la conversa. -Potser s,
si perdem el temps. Lo que conv s parlar menos i obrar ms.
Apa mans a l'obra!



VIII

De la primera feina se n'encarregaren les dones. Les minyones i
masoveres ms animoses sortiren del mas, unes cap a llevant,
altres cap a ponent: parlaren amb les avanades i escamparen la
nova de qu el senyor Serra-Bruna convidava tots els homes del
poble a una reuni a la llia del mas, a on s'hi trobaria don
Ramon de Montbri.

El cas era grave i de moment ning es decidia, perqu, quan ne
fou sabedor el Cerd, es pos fet un foll, transmetent l'avs
de qu faria foc contra qui s'atanss al mas.

Per el corc treballava ja en les files dels amotinats, perqu
el nom d'en Montbri era garantia de pau i de serietat, i ms
ara, augmentant son prestigi per l'acte portat a cap poques
hores abans, burlant-se del Cerd a les barbes dels seus
saions.

Pe fi, alguns, ms coratjosos, escorrent-se mig d'amagat,
comenaren a entrar en la llia. Son exemple anim alguns
altres, que ja ho feren ms descobertament; i com el Cerd amb
tots sos esbufecs, no s'atrevs a complir l'amenaa de fer foc,
de mica en mica s'hi anaren aplegant, de primer molts dels que,
a falta d'armes, recordant l'adagi que diu en temps de belluga
campi qui puga, anaven provets de sac i cordes, i desprs
altres i altres, fins els armats, alguns d'ells a sou del
Cerd.

Aquest treia foc pels queixals. Si els deixava fer, el resultat
seria que, persuadits per en Montbri, no sols augmentarien
considerablement la defensa de la masia, sin que fins posarien
en vertader perill la seva autoritat.

-A atrevit, atrevit i mig- se digu, resolent-se a jugar el tot
per tot. -A dintre tothom!- crid als seus. -Hem de desfer
aquest marro, enc que sigui a escopetades.

Mig plena la llia de gent, veieren arribar el Cerd,
acompanyat dels seus voluntaris, incls la secci uniformada
dels de Vall-llosell, al comando del Sastret, que de nou havia
sollicitat d'aquella Junta Revolucionria, com a gent de ms
confiana.

En Montbri fou aconsellat de barr'ls-hi la porta, per s'hi
neg en rod. Ni tan sols l'entrada de la casa permet tancar.
Aix s, fu reforar la guarda de l'escala i apostar alguna
gent prop de la miranda, amb ordres riguroses de qu ning es
fes visible ni dons senyals de vida sense les seves expresses
ordres. De tot aquest rem ne qued encarregat en Basi.

Amb aix, ja entrava el Cerd amb gran gallardia, rodejat de la
plana major de la Junta Revolucionria.

La situaci es feia imponent, i tothom estava amb l'nima en un
fil, fites les mirades en els dos capitostos, l'un verd de
coratge i l'altre, en Montbri, passejant-se reposadament i amb
les mans a les butxaques per davant de la porta.

Formada la gent o, millor dit, arrenglerada al mig de la llia,
l'esquadra de Vall-llosell, tan prop de la porta com fou
possible, el Cerd, desprs de dirigir furioses mirades a dreta
i esquerra i d'escopir repetidament la bilis que li pujava a la
boca, se dirig amb descaro a en Montbri, preguntant amb veu
rogallosa:

-A on s l'amo d'aquesta casa?

-Som jo, l'amo- fu l'altre, deixant de passejar i
plantant-se-li tranquillament al davant. -Qu se us ofereix,
mestre?

-Responeu amb ms respecte!- crid el Cerd tractant
d'imposar-se.- s el _Presidente de la Junta Revolucionaria_
qui us parla.

-Est molt b, per servir-lo, per no hi tinc res que veure jo
amb aquest senyor; no m'ha fet mai cap favor ni me'n deu cap.
Me pregunteu per l'amo i us dic que som jo.

-Vs, l'amo? Vs, un foraster vingut de qui sap a on. I amb
quin dret vos atreviu a dir-vos l'amo de Serra-Bruna?

-Amb el mateix dret que vs us tituleu _Presidente de la Junta
Revolucionaria_ de Vall de Pedres.

La sortida d'en Montbri, cridant tant com ell, desconcert un
moment el Cerd, que acab de despacientar-se.

-Ja n'hi ha prou, de comdia!- digu variant de to. -Vull saber
qui ha convocat el poble, amb quin dret i a quin objecte.

-Jo l'he convocat- fu l'altre seguint-li sempre el to -amb el
dret que t tothom de mirar per sos interessos com b li plagui
i a l'objecte de tractar els assumptes pendents entre el poble
i Serra-Bruna.

-Doncs sabreu que aqu no hi ha ms que la Junta
Revolucionria per a tractar dels assumptes del poble; que
aquesta reuni s clandestina, subversiva, illegal i
reaccionria, i queda des d'ara dissolta; que lo que s'hagi de
tractar ho tractar la Junta, un cop allotjada la gent, i no
aqu, sin a dalt, amb l'amo veritable, i no amb un farsant que
no s ning!

Fu posat d'avanar, mes el jove se li quadr al davant,
cridant-li amb veu ferma:

-Alto!- I, fitant-lo valentament a la cara, continu; -Mestre,
sembla que teniu ganes d'acabar-me la pacincia i ho lograreu;
ja aquest mat vos he topat al cam ral i m'heu assaltat com un
lladre i m'heu fet foc, del qual delicte me'n respondreu al seu
dia. Basta de comdia!, tamb dic jo. Qui sou vs pera a
cohibir la llibertat d'un ciutad honrat, que transita
llibrrimament per la via pblica, ni menos per a assaltar-li
el domicili sense auto judicial? Avui que als raigs esplendents
de la llibertat han caigut les cadenes de l'esclavitud sota els
peus del poble, fart de sofrir les vexacions dels tirans; avui
que s'han proclamat tots els drets de l'home, fins els
inalienables, illegislables, indiscutibles i interminables;
avui que la democrcia resplendeix com un sol, que la igualtat
nivella totes les jerarquies i que la fraternitat estreny en un
sol lla a tots els ciutadans, s avui que veniu, en virtut
d'uns poders que ning vos ha dat, a ressuscitar l'absolutisme,
proclamant-vos rei, que s igual que dir tir assedegat de sang
i or, a pertorbar la tranquillitat del com, a explotar la
bossa del contribuient i, lo que s pitjor, a atacar la
llibertat dels ciutadans i a comprometre les conquistes de la
gloriosa revoluci, que d'una manera tan admirable...

Prova de qu en Montbri conservava tota la serenitat, era la
humorada de voler desmuntar el seu adversari tirant-li pels
nassos tot una parrafada doratria de club, justament de la
mateixa que hores abans ne feia sarcstica burla.

El cert s que el Cerd perdia terreny als ulls dels seus, i
aquest convenciment li fu sentir la necessitat d'acabar
aquella escena, tapant de qualsevol modo la boca del jove.
Veient-se molt superior en fora material, tract d'imposar-se,
interrompent-lo de mala manera.

-Calla, malet burgs de terra baixa, rellotge de sagristia!
Millor faries de cuidar-te del teu patrimoni; si te'n queda,
hereu escampa, que no ficar-te en lo que no et pertoca! Vs a
veure si en queda cap, dels moltons que tondia el teu oncle!
Qu et creus que no sabem lo que cerques per aqu, rondaire de
bons partits? Tu fas com els gats al febrer...

I aqu buid una frase bestialment crua, perfilada amb tot el
relleu de sa oratoria estrafalria.

Si amb aix es proposava distraure a l'enginyer de son
objectiu, fent-lo sortir de tino i precipitar el conflicte
rebentant-ho tot, no hi ha dubte que ho logr, perqu de sobte
se'l vei venir verd i avanar-se vers el provocador amb els
punys closos i tremolosos els llavis.

Allavors se produ una escena curta, original i estranya, que
els presents contemplaren esborronats i sense atrevir-se ni a
respirar. Els dos enemics, encarats com dos mastins gelosos,
devorant-se amb llambregades plenes d'odi, s'increpaven a mitja
veu, lo que donava a la disputa un carcter ms violent encara.

-Tu callars- brunzia en Ramon, -miserable desertor de galeres,
escanyapobres arrastrat.

-Guita!... guita!- bufava l'altre, caragolant-li frases
impossibles d'escriure, d'aquelles que sols es troben en els
diccionaris dels bordells i presiris.

-Badall de l'infern, potuls, fill de ning...- tornava aquell:
-vomita fins ta llengua d'escorp per a fstic dels gossos,
malvat penjoll de forca.

-Guita!... guita!...- repetia el digne president, guanyant-lo
encara per la virulncia dels qualificatius que eixien de sa
boca, secs i crusos com imprecacions de condemnat, amb la
visible diablica idea de portar-lo al darrer extrem i tenir
peu per a desfer-se'n.

Exasperat aquest, i avergonyit de veure's comproms en tan
bestial contenda, se llan en avant, agafant pel can la
tercerola que el Cerd tractava dencarar-li.

-Aquesta s la meva!- crid aquest amb rbia; i, mentres alava
la grapa dreta per sobre el muscle del seu enemic, braol amb
veu de comando: -Voluntaris, a mi! Aquest home s pres:
lligueu-lo!

Fou obra d'un instant. El bra dret de l'enginyer giravolt amb
moviment rpid, son puny clos descrigu una curva horitzontal a
tall de _boxer_ i an a esclatar a les barres del president,
que ressonaren amb un ferstec claqueig, tal com un cop de mall
que caigus damunt d'un sac repl de grava. L'infeli eixampl
els colzes, amb moviment de garra-tibat, i, sense dir ai!,
caigu com un plom.

Se produ una sensaci tan intensa com indescriptible. Amics i
enemics quedaren esgarrifats davant d'un fet que per fora
havia d'assenyalar la general conflagraci. El mateix Ramon
degu compendre lo crtic de la seva situaci, precipitada per
sa prpia falta de corretja, i, sense ms reflexions, que no hi
cabien en tal moment, es dispos a fer-hi cara amb tota
l'ardidesa de son temperament fogs. Se trobava en un d'aquells
moments nics, segons Napole, en cada conflicte, que decideix
l'xit en favor de qui sap aprofitar-lo, com si digussim el
_capillum fortunae_ dels llatins, que decanta a aquesta coqueta
vers _l'audax_ que ha sabut collir-lo al vol i s'hi llan com
un boig.

Doncs a l'espetec d'aquella bestial punyada que al Cerd li
desfu la cara, fent-lo caure en basca, hi respongu un grunyit
sord i terrible, com de fera trepitjada, chorejat per un
criquejar de fusells que s'engallaven; per el valent jove no
s'encong, sin que, encarant-se amb les files, empunyant la
tercerola que aquell li havia deixat als dits, i amb la dreta
encara nerviosament reclosa a tall de gladiador enfurismat, els
hi present el pit exclamant:

-Aqu el teniu, patuleios del Vall de Pedres, el vostre
capit! Vegeu-lo de morros per terra, besant la pols que jo
trepitjava! Jo vos l'he bufetejat per brtol i brut de boca;
l'he bufetejat i escopit com bufetejar i escopir al primer de
vosaltres que s'atreveixi a repetir ses paraulades. Foc a mi,
bretulada miserable! Tireu-me, per tireu dret, si s que hi
lluqueu encara, culs de taberna, enllepolits del vici: que, si
no... aqu hi ha pit de sobres per a fervos dragar les bales
que a preu de vi vos ha venut el potuls que vos comanda!...

Ni es pot escriure lo que en son foll exaltament els deia en
Ramon als capitostos del poble, increpant-los amb una tenacitat
que esborronava els propis amics, burxant-los de mil maneres,
igual que el domador a les feres engabiades.

-Qui, qui de vosaltres- tornava, -s'atreveix a sortir fiador
d'aquest malparlat que vomita per terra la fel i el vi de les
seves entranyes? s vostre quefe! s el que heu dut a
coll-i-b com uns ximples, perqu us tirava els rosegons de
la seva taula!...

I atansant-s'hi ms, a mida que ells reculaven, venuts,
esdernegats i aglanats per aquell torrent desbordat
d'improperis, per aquell davassall d'audcia i pel no s qu de
terriblement suggestionador que tenien sa veu, son accionat i
ses mirades llampegants, comen a reptar-los personalment, un
a un, anomenant-los per llurs noms, fitant-los als ulls, frec a
frec, fins a espurnej'ls-hi les cares amb sa bilis encesa,
apagant-els-hi sucessivament les gallardies, com les flames
dels ciris de l'altar s'apaguen una a una al buf del sagrist.

I ning piulava, igual que si se'ls haguessin paralitzat les
llenges i glaat les mans sobre les armes que empunyaven.

Sols el Sastret, que, potser per ra de l'uniforme que vestia,
es cregu obligat a intervenir com a autoritat superior,
s'avan, no amb posat de desafio, sin amb aire d'agent de
l'Autoritat que vol complir amb son dever, o millor, a tall de
soci de club, amb veu i vot, que surt en defensa del reglament
trepitjat, i alant l'espasa crida:

-Companys; aix s un delicte de _lesa autoritat,_ i jo en
protesto, en nom del pas!...

-Vost, senyor oficial,- exclam en Montbri regirant-s'hi i
canviant de registre, amb aquella ductilitat meravellosa que el
feia amo de totes les situacions. -Vost voldria tacar els
seus galons defensant a un escapat de presidi, a un brtol com
aquest? No! Aix no s possible. Vost, com a militar, s el
defensor nato de l'honor i de la justcia! Amb vost ens
entendrem de seguida. Entri.

I, prenent-lo rpidament pel bra, se l'emmen cap a dintre,
deixant-se ell conduir, de segur encantat de veure's tractat
amb tanta cortesia.

Seguidament torn a aparixer en Montbri fet un argent viu, i,
mentre feia intoduir tamb el pobre Cerd, estabornit encara i
glopejant sang, crid al sargents del piquet:

-Sargento: prengui dos nmeros i entri.

Aquest obe, ni ms ni menys que si el mans son quefe natural.
Al repl de lescala, mig de grat mig per fora, se'ls fu
deixar les armes en un rec.

-Dos nmeros ms!- cridava de nou als del piquet, ja sense cap
superior.

Oberen els dos de cap de fila; i, aix, de dos en dos, i
mansament, anaren entrant i dipositant les armes sense cap
dificultat a on veien apilades les dels seus companys.

Els capitostos que, sostrets un moment a la influncia
hipnotitzadora d'en Montbri, tornaven a grunyir, com tractant
de revifar l'esperit dels seus, quedaren, per virtut d'aquesta
rpida maniobra ms confosos i aixafats. Comenaren a
xiuxiuejar entre ells, i, fos per temor, per vergonya o per
previsi, se dirigiren al portal i desaparegueren sense donar
cap ordre i seguits d'alguns, pocs, dels seus.

Estudiant lo que se'n diu psicologia de les multituds, pot
notar-se la semblana que hi ha entre l'acci de les corrents
passionals oposades reflectint-se sobre un aplec
d'individualitats i la de les corrents atmosfriques esgrafiant
ses lluites sobre la superfcie del mar.

En el cas present, amb sols observar aquell atapet conjunt de
fesomies anheloses i corpreses, podien apreciarse les diverses
fcies de la lluita transcendental entaulada entre les dues
corrents que es disputaven el predomini sobre aquell petit mar
de passions, fins a cert punt inconscients. La bufetada mascla
amb qu l'enginyer clogu la disputa, fou el perode lgid del
procs psicolgic. L'audcia de l'un nivellava l'excs de
forces de l'altre: les dues potncies es contrabalaven. Un
moment de vaciHaci o de feblesa per part d'en Montbri, i sa
influncia hauria sigut retuda amb conseqncies difcils
d'apreciar. Ara, sa bona estrella o la fe en si mateix l'havia
salvat. La tasca ms perillosa quedava feta. La fera, si no
rendida encara, estava dominada.



IX

Lograt el propi domini, en Montbri torn a sser el mateix
d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma
freda, un humorista empeltat de filsop, amb una verba irnica
i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa
salvatge, ben a propsit per a dirigir-se a aquella caterva
d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i
sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.

-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a
veure si mexpliqueu qu hi cercveu a Serra-Bruna, com no fos
fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de
tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us
prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fieu
escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se
pot robar sense perill d'anar a presidi. Infelios! Qu us heu
pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no s pas sempre, avui
com en tot temps s sols pels grossos, pas per vosaltres, que,
mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. Qu us heu
cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que
un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una
moixiganga de junta i armant a costes del venat algunes
dotzenes de desanimats perqu l'ajudin a fer-se els seus? Bona
o dolenta, tornar la llei a imperar. De bon grat o per fora,
l'ordre s'imposar, tal volta en profit dels mateixos
capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; i
vosaltres, infelios!, pagareu la pena dels que us han
engalipat perqu els hi traguesseu les millors castanyes del
foc.

Me direu que qui tenia obligaci d'emparar-vos vos havia
abandonat i fins s'havia constitut en vostre enemic. Aix ho
he deplorat jo abans d'ara, i aix mateix ha amargat la vida al
bon Rector, que us estima ms del que mereixeu. Per vosaltres,
que heu tingut memria pels agravis del senyor d'aquesta casa,
no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aqu n'heu
tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu
sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres
convenincies, n'heu fugit quan d'all en sortia la veu de Du,
que s la de la justcia i l'honradesa; vosaltres, que en temps
de pestes i secades heu corregut a implorar la misericrdia
Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la fora a
les mans.

Infelios! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a
caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una
m i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre
amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Du ni
llei perqu no us talaieu de les que ell vos imposa, que us
parla de llibertat per a qu no vegeu el dogal que us cenyeix
el coll.

I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu
en el vostre Du i que ni tan sols porta la vostra sang a les
venes. I vosaltres, que mil voltes hau malet ei Govern que us
lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha
fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres
dones i fills a la misria, i els vostres camps a les males
herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres,
fills del treball; vos ha imbut instints de rampinya, que
vostres passats no havien conegut, i us ha condut fins a les
portes del crim, tot dient-vos que era aix un acte de
justcia. Igual que els cans, li caveu les llebres a canvi
dels ossos que us tirava.

Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les
plantes de qui no t ms forces que una conscincia honrada i
la virtut de parlar clar i catal, pesi a qui pesi! Mes,
enteneu-ho b: jo l'he castigat, a aquest brtol, per mon
compte i ra, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on
tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la
misria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'aix
no me n'havia pas comissionat ning, adems de qu tampoc s
tota seva la culpa, perqu ben sabut s que mentres hi hagi
ases no mancar qui s'estalvi d'anar a peu.

Doncs ara us dir per qu us he cridat, i us ho dir ben clar i
ben alt perqu em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos:
Malvats i lladres!. I us ho dic jo, que no m'he mossegat la
llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic
a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells.
Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.

Ja n'estava ben guardat, en Montbri. Aquella massa de gent
senzilla, ms esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de
primer, per aquell bra de ferro i aquell temperament atrevit
que en un sol moment i pel sol esfor de sa persona havia
esmicolat la potncia que tenia tot el poble sota el peu,
esllomits i esdernegats pel xfec de veritats incontestables
que els hi tir damunt amb aquell parlament que tan b
desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es
trobaven igual que els primers pobladors del Parads quan Du
els preguntava qu era lo que havien fet del dipsit
d'innocncia que els havia confiat, i, com ells, ajupien els
caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava
al descobert les interiors misries.

La conscincia havia ressucitat: la bstia humana era ben
atuda i podia en Montbri reptar-la i burxar-la impunement.

Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns,
altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil
objectes de qu estava ple el cobert i sembrada la llia,
semblava que no sabien qu fer-se de les escopetes, retacos i
altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos
i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi
els ulls.

Era el moment oport per a entrar en la darrera fcies del
problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia
despullats de la roba de disfressa: era ja temps de
tornar-los-hi la de persona honrada.

En Llisss hi ajud, intervenint com a advocat del poble.

-Ja veura, don Ramn- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot
lo que hi ha. Aqu els pillos i criminals cregui que sn ben
pocs, i si tant m'apura li dir que, llevat del Cerd, que de
temps s l'esca del pecat del poble, els dems...

-Els dems s'hi feien sopes- afeg en Ramn, endolcint amb una
mitja rialla la duresa de la interrupci. -Per lo dems-
continu,- ja ho reconec aix, i per aix no els dono tota la
culpa. Ja s jo qui en t bona part, si no tanta com el Cerd.
Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perqu no s pas cap
secret per ning les topades que amb don Eudald he tingut, amb
motiu de les coses del poble. Avui, aquell, allionat per
l'experincia, ha comprs que no anava b i est disposat a
reparar els mancaments en qu pugui haver caigut. Ara falta
saber si el poble de Vall de Pedres est disposat a escoltar la
veu de la ra i de la justcia.

Aquells senzills pagesos alaren les orelles, igual que el noi
agobiat per la reprensi del mestre al sentir les primeres
paraules que li profetisen el perd, mitjanant l'esmena.

-Vens de Vall de Pedres: escolteu-me!- crid en Montbri,
aprofitant tan bones disposicions.

-Aqu sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara s
hora bona per a qu delibereu sobre lo que us conv. Fixeu-vos
b en qu qui us parla no s fill del poble, si b us ha donat
ms proves d'apreci, tal volta, que altres que aqu sn
nascuts; que tampoc t aqu interessos que puguin anar-ne ms
b ni ms malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc
aspiro a sser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols
president de vostra Junta Revolucionria: s a dir, que entre
vosaltres i jo el pa s ben partit, Per en aquests moments jo
porto la representaci de don Eudald de Serra-Bruna i s en son
nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos
proposicions de pau i concrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que
us dir?

-S, s- contestaren tots a una.

-Est b: ms abans, s precs que em doneu una prova de la
vostra confiana. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol
i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents.
Amb aix us he provat que no us temia; per ara exigeixo que
desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres
mans. Llenceu-les!

Les armes foren apilades en un rec. De primer les visibles;
seguidament comenaren alguns a desembutxacar pistoles,
punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigs pilot de
porqueria, que al mateix Montbri el fu esgarrifar, exclamant:

-Ah, tradors! Si en portveu, de ver amagat!

Desprs d'aix, com si s'haguessin tret un pes de la
conscincia, es prepararen alegrement a escoltar la paraula
d'en Montbri.

Allavors comen a desenrotllar-los-hi un verdader punt
doctrinal. Els hi explic que algun temps la terra catalana es
governava per ella mateixa, amb lleis prpies; que, per causa
que fra llarg d'explicar i per la desuni de sos propis fills,
vingu a menos caient en mans de gent que de la governaci en
fan un modo de viure; que aquests tenen inters en mantenir i
enfondir la desuni, per a aix acabar d'atuir l'esperit de la
terra i ser-los-hi ms fcil viure sobre el pas.

D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de
fullaraca, ne tragu la conclusi de qu res de bo podien
esperar de fora.

-Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdr pas
ning. D'aquesta revoluci, que tot ho fa anar en renou, no
n'espereu res, ben res, pel vostre profit. s sols una
xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres
poltics. Sn les baralles de llops amb llops, que no es faran
gaire mal ni cap b al pas, que s qui pagar a la fi els
plats trencats.

L'nic b que podeu traure'n- continu s aprofitar-vos
d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els vens del
poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i
terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots
teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que
passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionria o lo
que sigui, que el nom poc t que veure, sin que deveu
aprofitar-la, ja que avui s l'nica autoritat que hi ha; ms
formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ning que no tingui
res per perdre, mal no sigui ms que la vergonya, i
designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui
aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc,
aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra
porqueria anir al femer); per empunyeu-les amb cor honrat i
no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou,
sin per l'inters del com, que qui sap si us far prou
menester. La uni no us far mai nosa peti com peti aquest
daltabaix, perqu si no sou prou forts per a repellir les
imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar.

Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb
observacions i reflexions de bon sentit, entr de ple en
l'objecte de la convocatria. Els explic que don Eudald, que
havia obrat sempre per un mal ents punt d'honra, cansat de
guerra havia, obert els ulls a la ra i escoltat els consells
de tota la famlia i dels que li volien b. Que l'havia
revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que
acte seguit els lleg en mig d'un silenci sepulcral, i que en
resum venia a dir:

-Cal reconixer que: hi ha faltes graves i leves de part i
altra, i que els agravis i els perjudicis sn mutus. Partint
d'aquesta suposici, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut
aquests darrers temps: qui es cregui ofs que perdoni a truco
d'sser ell tamb perdonat. Per a donar l'exemple de concrdia,
don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials,
sin que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets
guanyats per virtut d'aquella sentncia de trista recordana.

Una forta remor de satisfacci estrem les files d'aquella
atapeda massa. L'altre continu:

-En aquesta renncia a favor del poble, s'hi comprn no sols
els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols
hi tenia un dret molt dubts o quasi prescrit, sin tamb els
drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho
cedeix don Eudald, en compensaci dels perjudicis que aquest ha
rebut d'ell.

Aqu la satisfacci ja esclat en entusiastes crits de joia.

-En canvi, el poble- continu l'orador, forant la veu per a
dominar la situaci, -en canvi el poble o, millor dit, els
vens, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en
benefici del com, el dret de rompuda, aquest dret tan mal
ents i tan pernicis, que a la llarga acabaria amb la riquesa
de l'empriu. Vos est b?

-S, s!- clamaren tots a una.

-Encara una altra condici imposa el senyor, que tamb
l'acceptareu, perqu en bona fe us dic que s en favor vostre.
L'empriu, com a riquesa del poble, ser administrat per una
Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris,
masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per
president i el Rector per conseller. Cada ve no podr tirar a
l'empriu ms cabal del que a l'hivern pot mantenir en son
terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon
rendiment, que s'emplear de primer en rescabalar els que varen
sortir ms esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com tamb a
les pobres vctimes de les vostres darreres malifetes; desprs
servir per llevar les crregues del poble.

La idea era ben exposada, i lo prctic, racional i just de la
mateixa, entusiasm els vens, que comenaren a tirar les
barretines en l'aire cridant:

-Visca don Ramon!

El gla estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i
sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'al de
casa, llanat per en Ramon, en pacfics pagesos, bonatxassos i
riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que
demostraven la satisfacci ntima que brollava de llurs cors
senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia
estona que eren en mig de llurs convens. El mateix Basi havia
ja encaixat amb tots sos enemics ms significats i es complavia
en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.

A qu entretenir-se ms a detallar un acte que, havent
revestit tots els preparatius d'una tragdia, acabava
definint-se dintre les formes d'un idilli campestre! Basti dir
que, havent alg demanat per la famlia Serra-Bruna, aquesta
aparegu, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura
espellofida i vinguda a menos, impression els espectadors, que
esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que
arrencant-se, aquell, de la butxaca el fams _patracol,_ el
llen a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si
foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer
havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de
guerrers, amb major gust encara feren el compliment als
valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota
mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot
an com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en
enrenou una societat de persones, que de fet no sn nascudes
per al mal, de sobte per un voler de Du els cau la bena dels
ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se torn bondat de
sentiments, i uns i altres s'esforaren a demostrar-ho fins a
l'excs.

La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en
Montbri, que es dispos a pronunciar les darreres paraules de
comiat.

-Ja estem entesos, eh?- els digu. -Diumenge, desprs de
l'ofici, tots a la plaa per a nombrar la nova Junta
Revolucionria, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja
he acabat la feina, perqu us repeteixo que, en les vostres
coses, quants menos forasters hi voldreu millor.

De l'altra Junta no us en recordeu ms. Al Cerd li he donat a
escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per
fora. De bon grat l'hi acompanyar la seva gurdia del
Sastret, i, si per fora, l'hi portar jo mateix, en que sigui
a rossegues. I encara li he fet prometre no posar ms els peus
a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentncia s de
l'nica feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci.

-No, no! Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes
veus.

-Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses
malifetes- continu el jove.

Vosaltres, units sempre! Aprofiteu-vos del desgovern d'avui
per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en
sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no
mosseguin ni xuclin! Feu-vos forts, no per a molestar a ning,
sin per a sser respectats! D'aquesta manera, si aix dura,
millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia
es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no ser
pas millor que el passat, sereu tan ms ben considerats com
millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i
baralles, amb major motiu vindr el foraster a fer-vos la llei
i... ja sabeu el qento del plet de l'avellana: una esclofolla
a cada un i el gra per l'advocat.

Dem a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els
jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja
s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que sn millor diner
dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Du, que les
dues pessetes que cobrveu per a fer d'estiracordetes. I les
vostres dones tamb enyoren la bona jeia que portveu amb les
suades del treball, desprs de tants dies que les embafeu amb
les bravades del vins de la taverna.

I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el cam del
poble.

En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en
Montbri, sense treure-li la vista de sobre, aprofit un moment
de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenutat que
li era prpia:

-Ja m'agradaria de saber a on se n'aprn, de manejar l'almosta
com vost sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop
de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les
ramades del seu senyor. Repudai! quina bofa ms ben
aprofitada!



X

Diu que l'elefant arrabassat del bosc s terrible als primers
temps; per una tctica especial del domador, encaminada a
provar-li el domini d'una potncia superior a la seva,
combinada amb un tracte assidu i carinys, a fi i efecte de
fer-li lo ms dol i agradable possible son captiveri, el
porten a la resignaci, acabant per trobar-s'hi b, en son nou
estat.

Don Eudald, opulent per sos cabals i poders pel retruc del nom
que duia, venia a sser com l'elefant de la muntanya. Sin que
el poble comen a plantar-li cara. Ms tard vingu l'enginyer
amb ses catilinries, a torbar-li la beatfica pau en qu
vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la
paret, el terrible _Mane, Thecel, Fares,_ que profetitzava sa
ruina. Ell se revolt contra sa planeta, confiant en la
poderosa inrcia de sa massa respectable. Tot fou intil:
anorreat per la fora de les circumstncies, capolat pels
contratemps i pels desenganys, caigu amb estrpit de son
pedestal, i esvat del tot son orgull, bon goig de rebre
l'ajuda de la mateixa m que havia menyspreat.

Per els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i
l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i
angnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la
testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida,
s'hi comenava a trobar fora b, en sa nova situaci.

De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son
nom per en Montbri el dia de la caiguda del Cerd, fent
donaci al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogus
tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i desprs de la
darrera sentncia, mitjanant les condicions estipulades, sense
les quals se reservava sa reivindicaci. Coadjuv a la
instauraci de la nova Junta de Govern del poble (que, per
consell d'en Montbri, i atenent a les especialssimes
circumstncies per qu atravessava el pas, conserv el nom de
Junta Revolucionria, quedant a la mira de lo que esdevingus),
i fins acced, sense repugnncia, a les insinuacions de la seva
filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria
entre els vens ms mal parats pel desastre de Serra Calma i de
condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les
darreres revoltes.

Encara havia anat ms enll: solemnement promet aprofitar les
vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments
amb tota conscincia i modificar-los en tot all que fos de
llei.

D'aquesta manera, posat en pau amb sa conscincia, i tastant
les ntimes satisfaccions que sempre produeix el fer b,
tornava a sser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc
a poc l'aspecte sanits del bon burgs que est b amb els seus
amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos
passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota
la mansuetud i bonhomia d'un elefant casol.

-Som un venut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de
ses condescendncies; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb
entretocs de guineu que li era caracterstica i que deixava
suposar que en el fons ms era un venut que un convenut.

Les coses havien reprs a Serra-Bruna son curs normal, tomant a
renixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angnies,
millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com
abans, semblava no talaiar-se de qu era poncella ja a punt
d'esclatar. Mossn Isidro tornava a sser l'animaci de la
famlia: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb
motiu dels gossos i dels canaris. Per sa obra sria era un
plan de catequstica que havia ideat i anava a posar en
prctica, amb plena aprovaci del senyor Rector i de la
famlia.

La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el
restabliment de la tranquilitat pblica i de la salut de la
famlia, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota
retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i
esplndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella
grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar,
sobreposant-se al decament general. Se podia dir que havia
desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer
plaa a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la
mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i
previsi: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, per
desenrotllant-les i perfeccionant-les amb sn superior talent.
Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula;
per manava ms i ms a temps, i, com no perdia  mai de vista
la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals
del servei, ne treia millor partit. Aix succe sovint que,
quan donya Dolors li advertia la convenincia de fer tal o qual
cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.

Certament que hi havia una circumstncia que motivava la
concentraci d'esperit de la Montserrat i la malenconia
dissimulada que li negava l'nima. Els dems sols tenien un
plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de
dols i llgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava
encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure
d'altres preocupacions, se li presentava amb ms fora que mai.
Havia frut (s cert) amb les glries del seu amat, la figura
del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hroe
llegendari; per aix, tot afegint ms llenya al foc que li
abrandava el cor, no havia avanat d'un pas la resoluci del
seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempci
general alcancs a sa nima, que seguia encara als llims del
dubte.

Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat
encara no es tocava un punt que pogus referir-se a les
relacions personals amb el jove Montbri. Amb prou pena havia
notat la noia que les niques ombres que entelaven la recobrada
beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses.
Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan
desitjada, fos per no donar-li ms pena ja que no li podia dur
un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Aix,
soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense ms
confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de
Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena,
tranquilla i majestuosa com la lluna al flamenc.



XI

Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb
les mans a l'esquena, per sense xiular, com feia de costum.
Donya Dolors se'l mirava amb aquell recel amb qu s'espia el
malalt estimat que, en plena convalescncia, dna signes de
recaiguda. Per fi, com qui pren una resoluci herica, el vei
regirar-se a mig volt i, passant a frec de les noies,
enfeinades amb llurs tasques del cosidor, digu amb veu seca:

-Montserrat: arriba't fins a l'estudi!- ensems que, sense
girar-se, emprenia ell la prpia direcci.

Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions
del senyor de Serra-Bruna, ja que recordava molt b la
Montserrat que un any enrera, i en semblants circumstncies
pronunciada, havia presagiat la clausura del primer periodo de
les seves illusions. Com allavors, tamb ara ses mare i
germana li dirigiren fondes mirades d'encoratjament. No calia
pas tant, perqu els temps, que no transcorren mai en va,
havien trempat sa nima en els grans dolors, en les grans
sequedats i en els grans exemples.

Aixi s que, mig alegrant-se de l'ocasi que se li presentava
per a sortir de dubtes, el segu amb pas ferm, entrant a
l'estudi quan ja aquell s'asseia a la poltrona i comenava a
regirar llibres i tinters, tot carraspejant, sonant-se i pipant
el cigarro, tal com un home que vol donar ms gravetat a una
sentada que no sap per on comenar-la. Per fi, asseguda la noia
al seu costat, comen:

-Poc ms d'un any fa, filla meva, que en aquest mateix lloc
vrem parlar d'un assumpte que va portar-me un gros enfado...
enfado que dugu molta cua, perqu ajud a fer-me perdre
l'enteniment i vingu... tot lo dems. Ara b: jo no s com
dir-ho ni com agafar-ho, mes entenc que tinc obligaci de
parlar-te del mateix assumpte. Diguem, doncs: has reflexionat
sobre lo que llavors me vares dir i jo te vaig respondre? De
quin parer ets ara?

-Jo crec- digu modosament la noia, -que no tinc pas motiu
d'haver mudat de pensar. Fins me sembla que avui estem ms
lligats que mai amb... aquell senyor, desprs de lo succet.

-Ja veurs- fu don Eudald, un poc picat. -No es pot pas negar
que ens ha fet un bon servei; per, si val a dir-ho, jo tamb
hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perqu
spigues, noia, que el patrimoni de Serra-Bruna, amb unes coses
i unes altres, ha rebut una llisada que tardar a refer-se'n
i... aix rai!...abaixant-se un a tot lo que l'altre vol, no
n'hi ha pas mai de plets.

La Montserrat al els ulls i clav en son pare una mirada
plena de dolorosa sorpresa, en la qual aquest hi lleg
clarament la interrogaci: I ara? Qu ja hi tornem?.

-No, no- s'apress a contestar-li: -lluny de mi voler-li llevar
el mrit de l'acci ni d'escatimar-li els regraciaments. Per
em sembla que sn dues qestions molt distintes. Crec que hi ha
mil maneres de demostrar-li nostre agrament i fins de
pagar-li, si conv, el servei que ens va fer, sense necessitat
de recrrer al sacrifici teu en qesti de tanta
transcendncia. Ni ell crec que sigui tan desconsiderat, per a
exigir tal pago de son favor. Perqu has de saber que, ara ms
que mai, estic convenut de qu aquest matrimoni no ens conv,
i a tu encara menys.

-I per qu?- respost la noia amb una veu seca, que dissimulava
una mar d'angnies, al compendre que son pare arrossegava
encara la vella tnica de son egoisme.

-Perqu...- acostant-se-li i baixant ms la veu -perqu dic i
torno a dir que s un esbojarrat que acabar malament: creu-ho,
filla. Nosaltres li devem molt: ens va treure d'un verdader
apuro; per legoisme de l'agrament no ens ha pas de cegar
fins al punt de no reconixer que lo que va fer s una gatada
que podia costar-nos ben cara, i an ell primer que a ning.
Mira que empendre a bufetades a una mala nima com el Cerd,
davant dels seus saions, armats fins a les dents, i, de ms a
ms, reptar a aquells galifardeus, dient-los-hi pillos i
lladres a la cara, presentant-los-hi el pit nu, demanant que el
foradessin... Cregue's que aix no ho fa sin un boig! Un home
aix, t sempre la vida a l'encant: el millor dia se les emprn
contra un regiment de corassers i es fa enastar com un galpat.

-A mi em sembla- respongu la noia, amb modesta rialleta, -que
s un boig que ha demostrat tenir ms fe en la ra i la
justcia que altres que es diuen savis; i si va fer lo que va
fer, b calia, per a engalzar lo que havien malmenat els que
creguen que a cops de mall se pot fer entrar el clau per la
cabota.

Don Eudald es trob agafat pels dits. Valga-li que les
circumstncies l'havien ja domesticat bona cosa, perqu en
altre temps hauria botat com una pilota al sentir el sinapisme
que, com qui no hi toca, li aplic sa filla. Ara es mosseg els
llavis i es limit a dir:

-Ja veurs: deixem aquest punt, en el qual ja fa temps me som
donat per venut. A home rendit no li feu guerra. Anem al cas.

Qu saps tu en quina situaci est ara en Montbri respecte
d'aquest assumpte? Perqu he notat en ell una conducta molt
anmala, que em fa sospitar que pensa ara molt distintament que
un any enrera. Fins sembla que fuig de tot comproms. El dia de
la feta, va desaparixer sense dir oste ni moste i sense voler
tastar ni un boc. Vaig anar-lo a visitar per a regraciar-lo
personalment, i... (aix s), l'home tan campetxano i amb
aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, i quan me
creia tornar-lo a veure per aqu, un cop enllestida
l'organitzaci del poble, tot plegat sento a dir que ja s
fora. Qu vol dir tot aix? Al meu entendre vol dir que ho dna
tot per llest, i jo me n'alegro, perqu creu-me que s un noi
al qual son esperit fantasis i amic de ficar-se en lo que no
li importa el perdr.

La Montserrat se mogu en son seti i comen a respondre amb
modesta resoluci:

-Doncs jo, pap, crec tot lo contrari de vost. Si recorda els
termes de la carta que va llegir-me l'any passat, veur que en
Ramon est encara dins de la mateixa situaci que en ella es
collocava. Faci's crrec ara de son carcter excessivament
delicat i compendr fcilment per qu, fins havent-nos prestat
un servei tan gran com s salvar-nos amb perill de la seva vida
se retirs discretament i s'excuss de posar de nou els peus en
aquesta casa, on sa petici trob tan mala acollida.

-Com el defenses, filla meva!- fu don Eudald, amb un cert deix
d'amarga compassi.

-S que el defenso!- respongu ella animant-se. -El defenso
perqu em fa pena i vergonya el comportament que aqu es
segueix amb aquest jove. Quan, temps passat, amb la vivesa
prpia de son carcter, senyalava les coses per llurs noms,
tirant-nos en cara defectes i mals procediments que havien de
conduir-nos a un mal pas, se li deia esbojarrat i poca-solta;
quan, complertes ses profecies, ens hem trobat enfangats fins
al coll i ell i ning ms que ell ens ha allargat la m per a
salvar-nos i ens ha salvat jugant-s'hi la vida, se'l paga
tractant-lo de boig! Ell t el do de gents que aqu no hem
conegut mai: quan parla, tothom l'escolta, i els ms
desencaminats entren en ra; tothom el beneeix, tothom busca
son consell i ell ne t per tots; per d'aix, que tant
l'honra, nosaltres, tot gaudint-nos dels beneficis, ne diem
batxilleria i ganes de ficar-se en lo que no li importa!...

-No diguis aix, filla!- exclam don Eudald, acovardit per la
filpica de la Montserrat. -Tu exageres! Ja t'he dit i repetit
que li estic reconegudssim per lo que per nosaltres ha fet.
Aix mateix li tinc manifestat personalment; fins li vaig
demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell
vaig proferir. Li, vaig pregar de venir a casa per a fer-li ms
patents les meves manifestacions, i estic disposat a pagar-li
sos serveis a qualsevol preu. Qu vols ms?...

Si n'eren, de fondes. les arrels que la mesquinesa tenia
clavades dins del cor de don Eudald! Venut en tots terrenys,
rebregat per totes les circumstncies i per tothom obligat a
cantar la palindia en tots els tons, quan semblava del tot
convertit, sortia encara amb ciris trencats que denotaven
ensems sa curtetat d'intelligncia i sa petitesa d'esperit. Sa
filla l'escoltava amb verdadera pena quan anava dient:

-Qu vols ms? Per, veurs: una cosa sn els meus interessos,
i altra cosa la meva sang representada pels meus fills.
Cregues-ho, filla: si et parlo aix, s per lo que t'estimo,
per la temena que tinc de qu aquest home no et far feli. s
un gran home, s cert, molt savi, molt valent; t el do de
gents, que tu dius; tothom l'exalta, portant-lo en palmes; mes
no comprens que aix mateix l'haur malejat, fent-lo tornar
orgulls? La costum de veure tothom sota d'ell, l'haur fet
voluntaris. I aquelles promptituds de geni... dona... no et
fan por? I aquestes delicadeses... Perqu has de saber que els
homes sn molt diferents de marits que de promesos: de primer
tot sn glries i desprs totes les tares surten, quan ja no hi
ha remei. Fins de mi mateix pots pendre'n exemple... I quina
necessitat t la pubilla de Serra-Bruna de lligar-se aix,
podent escollir un marit que no li faci mai ombra?...

Les senyals d'impacincia de la noia interromperen el bon
senyor, que, comprenent que no anava pas b, desvi el curs de
la seva tonteria per altre indret:

-Veus? Si m'hagus demanat la Loreto, menos mal, perqu ell,
amb la posici que t i amb el dot que ella li portaria...

La Montserrat pogu resistir encara menys aquell nou curs de
filosofia estpida que per desgrcia informa massa sovint
l'esperit de nostres pagesos.

-s a dir- exclam -que la Loreto s'hi fa menos tala que jo,
per a llanar-la en mans de qui per endavant suposa que ha
d'sser un mal marit? Llstima que no puga jo agrair-li tanta
atenci! Cregui, pap, que aquesta conversa me fa ms mal del
que vost es pensa. Per ma part, sols dec repetir-li lo que ja
sap: o em casar amb en Ramon amb consentiment de vost, o no
em casar amb ning, encara que vost m'ho mani. Si s el
pubillatge que el fa patir, no en frisi pas ms, perqu, casada
o fadrina, l'en faig ben franc, com ben franc en feia ell en sa
demanda. Faci cas oms dels meus somnis, ja que tinc la
desgrcia de qu no vagin acordes amb els de vost; deixin-me
en pau i tranquillitat, baldament sigui al darrer rec de la
casa, que ja m'acontentar amb el record d'haver merescut les
preferncies d'un home que... ser tan boig i tan trapacer com
vost vulgui, per jo no conec pas encara qui sia digne de
descalar-li una sabata.

I, posant-se les mans a la cara, com avergonyida de sos propis
atreviments o lassada d'una lluita tan perfidiosa com
antiptica, esclat en amargs sanglots.

Confs i atorrollat, don Eudald arrib per fi a compendre que
ni sabia lo que es pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos
n'havia tret quan menos el convenciment de la prpia
inferioritat, perdent aquell orgull que el feia emmarranar-se
en ses capritxades. Fins arrib a entreveure la grandesa dels
sentiments de sa filla, i sentint-se'n tocat, s'avergony de sa
conducta, horroritzant-se de veure's de nou en el mateix cam
que tants disgustos antany li havia portat. Sent la necessitat
de recular.

-I com te l'estimes, filla meva!- fu dolament, mirant-la
enternit i prenent-li les mans.

-Si l'estimo?- exclam ella amb foc. -Ni ho s, perqu no s
pas lo que s estimar una persona de fora casa, ni tinc termes
de comparaci amb qu expressar-me; noms puc dir-li que
n'estic corpresa des de qu el vaig conixer, que no ms penso
amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que
ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com
cosa prpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per
sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan
petits que fins me fu llstima, despertant-se'm un sentiment
de fonda commiseraci que em mou a estimar-vos ms del que us
estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que
aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malalts
i neulit, desprs d'admirar la robustesa i plenitud dels
altres. Perqu en bona veritat me sembla que tots som malalts,
tots som raqutics i disminuts, i sols ell s sanits i ple de
vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a
dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n
sento plena d'admiraci, sense mica de gelosia, compadint
caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I
quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a
associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Du,
pregant-li sols que em faci digna d'ell.

En mig del trastorn que li produ a don Eudald l'exaltament de
la seva filla, comen a entreveure un mn nou; aquell mn del
qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que
prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre
una existncia moral superior a la vulgar i instintiva en qu
fins ara havia viscut. Perqu fins aquells sentiments de
famlia que havia frut i aquelles prctiques cristianes que
l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que,
ben considerades, no li entraven gaire ms fondo que els
egoismes de la carn.

Llarga estona estigu contemplant a sa pobra filla que, amb la
cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les
prpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li
partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments
anessin adquirint una perfecci desconeguda, pressent aquelles
dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols
s dat assolir-les a les nimes redimides de les misries del
mn. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes
d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deix aquest
al descobert i triomf, no podent resistir ja la temptaci
d'atraure sa filla sobre son si.

-Tant l'estimes?- repet amp veu baixa i tremolosa.

-S!- respongu ella amb tendrssim esclat.

Allavors ell comen a amanyagar-li la testa, desembullant els
abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc
a una l altra banda, acabant per estampar-li un scul al front.
Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, aix
aquella nima adolorida se sent amarada d'inefable consol, a
l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls
blaus se creu amb la de son pare, que la contemplava
embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, al
els braos, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant
el coll, refreg ses fresques i humides galtones amb les d'ell,
decaigudes i pansides.

Heu tingut mai una criatura abraada al coll? Si l'hi heu
tinguda, i, sobretot, si aquesta criatura era carn de la vostra
carn, aquell dol refrec de pell fina i molsuda com la d'un
prssec madur, aquell cric-cric d'un cor minscul batent
lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns
llavis humits i gelatinosos escampant-vos per entre l'esbrotada
pelussera del coll l'escalfor tebiona i rosada d'un al sense
mcula, i el panteix meldic d'una respiraci fcil ritmant-vos
sons inarticulats a cau d'orella, vos hauran fet fruir una
sensaci sense nom, de reminiscncia paradisaca, suggestiva,
fonda i regeneradora com cap altre de les que lleva l'arbre de
la famlia.

Doncs aix s lo que sent don Eudald, admirant-se'n com d'una
impensada troballa. Com si dins son cos s'obrissen comportes i
ventalloles rovellades per la inacci, li sembl que el fluid
vital circulava ms lleugerament per son organisme,
rejovenint-lo amb nova sang; llavors, sent caure-li del cor
les cadenes del venut, desplegant-se-li les ales del
rendiment. Vei clar, amb els ulls de l'nima i es sent home,
per home amb deliquis de creient i nsies d'apostolat. Plors
de goig, tremols d'emoci i ubriac de paternal delcia, volgu
expressar-se amb sa filla... i tots sos esforos i tots sos
desitjos cristallitzaren en una sola exclamaci:

-Digues, filla meva: qu vols de mi? Demana!

La Montserrat no torn ra, per sos ulls somrigueren a travs
de les llgrimes, com l'arc de Sant Mart entre les gotellades
de l'esboirada tempesta.



XII

-Tot aix est molt b, i ja que vost opina que no s pas cosa
de desairar a don Eudald, tan respectus per les velles
consuetutss de pura cerimnia, nica cosa que li queda de
l'antic senyoriu, aqu em t provet de tot el menester per a
dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. s tot de
confiana i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaa
Real, que a Barcelona sap ms ell sol d'etiquetes que tots els
nobles del carrer de Montcada. Tot s de trinca. Vegi: no t
mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadmia de
Cincies, que tamb all s'exigeix la disfressa i no es dna
pas la patent de savi a qui no estigui b de roba.

Mentrestant, en Montbri, rebregant-ho tot amb m barroera,
anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i
blanca, de rigorosa cerimnia, i de tots els dems detalls
complementaris.

Es tractava d'evacuar la diligncia de demanar oficialment la
m de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler
esborrar el record de les passades repugnncies donant a l'acte
la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.

-Cregui- continuava en Montbri -que s per mi un sacrifici
donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no
se'n demanen pas cada dia, de _blancas manos_, i el meu cas b
val la pena de fer-lo, un sacrifici. Adems, ho faig per
complaure'l a vost, que s'hi ha empenyat, perqu el futur
sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les
meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presents;
i en quant a ella no necessitrem pas tanta requincalla el dia
en qu de veritat ens vrem prometre.

-Desenganya't, fill- digu el Rector, amb veu reposada: -si
volem viure en societat, es precs que n'acceptem les molsties
que ens proporciona. Aix t'ho porta l'heure-te-les amb noia
bonica, de bons cabals i illustre prospia. Vs a demanar la
mossa dels Rnecs o la pubilla de Xanacs, i podrs fer-ho en
cos de camisa i amb calces de burell.

-Ja estic en aquesta, ja; per no les ha pas calculades totes,
les dificultats del nostre comproms: ni jo tampoc, fins ara.
Figuri's que jo me posar de vint-i-un punt, segons la pauta
del mestre Pedrell, tal com si hagus de presentar-me a la cort
de Madrid; mes li pregunto ara: cm hi anem, d'aqu a
Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En
tot el pas no hi ha ms tartana que la del senyor, i aquesta
no est pas b que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. Puc
anar jo vestit de llagost per aquests carrers, seguit d'un
estol de mainada, i fer una hora i mitja de cam per arribar,
entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi
muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un
poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; per vost,
que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall?
Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del
noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi
desmudat i all demanar un quarto per a canviar-me; per aix
ja fra comdia i mitja.

Efectivament, mossn Joan no havia pas atinat amb semblant
conflicte, que per lo tonto i difcil feia riure i preocupava
ensems.

-No queda ms que un medi- digu, a la fi. -Sortim amb les
maletes, i essent a la masoveria del Planell podrs canviar-te.

En Montbri arruf la cara.

-s lluny encara del mas- digu, -i em donaran una cambra com
una tuta, on m'hi omplir de puces. Anem, anem: quin altre
remei ens queda?

En Pascal pass endavant, carregat amb les maletes, i esper al
Planell; per en Ramon se resist a entrar a la casa. Son
temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren
avant, fins a un quilmetre del mas. All, apartant-se del cam
ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un
torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escoll
l'arcova on fer la transformaci d'indumentria que devia
dignificar-lo, segons les frmules del convencionalisme social,
fins a les altures de l'etiqueta.

Es despull fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns
nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pllid
cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge
primaverenc, destacant sa esplndida musculatura sobre els tons
bistrosos de les maleses, sent renixer en son pit uns
instints de llibertat salvatge, com recordances d'una
naturalesa primitiva que hagus encarnat en ell, passant per
sobre el decadentisme de les darreres centries. Allavors, com
mai, experiment l'horror de la ficci i el convencionalisme.
Fins arrib a sentir escrpols, com de prpia claudicaci;
escrpois que sols logr esvair amb la consideraci de qu,
estant sotmesa la humanitat a les conseqncies del pecat
d'origen, l'home _ngel_ va desaparixer amb l'poca
paradisaca.

En el propi torrent fu ses ablucions i comen a cobrir-se de
finssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de
campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes
amb _gemelos_ d'or i botonets de brillants; tern de panyo
negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i
corbata idem; capat tot amb l'imprescindible barret de copa
alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos
cosmstics al cap i barba i ses aiges oloroses, perqu, lo que
deia ell, com per a ofegar aquells escrpols de qu parlava
suara: posat per u, posat per deu; les coses fer-les b o no
fer-les.

Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una
pedra del cam, esperava pacientment fumant cigarrets, quan
vei comparixer son nebot, transformat, olors i flamant com
un _dandy_ sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal,
que li havia fet d'ajuda de cambra.

-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a
res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas
arrufat. -Qu a vost la noia li escau i la vol? De llei s
que la demani ben demanada, que el demanar s cortesia. Per em
sembla que tan b o mellor la demanaria ficat dins d'unes
calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de
tanta _justcia_, que quasi no entra, encartronat de camisa,
amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre
punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig,
que Du hi gord que li vingus un estornut... Aix s posar en
perill la vida d'un home, pudai!



XIII

Tot acab en b, grat sia a Deu. L'ambaixada fou ben rebuda i
millor escoltada. Mossn Joan, que devia portar la paraula,
pretextant que millor que ell s'explicaria el propi interessat,
deix a aquest a l'estacada, suant d'angnia per a explicar
senzillament sa petici, ell que estava avesat a fer cara a la
societat en pes. Per fi se'n sort, i ses ingnues explicacions
commogueren fondament, sobretot quan dedic tendrssimes
paraules en invocaci dels seus pares, que no havia arribat a
conixer.

Cerimoniosa i reposadament correspongu don Eudald, que, igual
que sa muller, vestia sols de mitja etiqueta, per estar en
domicili propi. Manifest per quants motius li complavia la
demanda, a la qual accedia gusts, amb tal de qu fos tamb del
gust de la seva filla.

-No ets tu, tamb, del mateix pensar, Dolors?- fu, dirigint-se
a la seva esposa, quan ja descarregada la part que tenia
preparada de son discurs, no feia sin repetir les mateixes
idees, si fa no fa amb les mateixes paraules.

Donya Dolors sort un moment i reaparegu acompanyant a la
Montserrat, la silueta de la qual se dibuix en el buit de la
porta, fina i esblaimada com una aparici, animant l'escena amb
l'encs de sa escultural modstia.

Enterada amb un nou discurset de son pare, de lo que feia el
cas, i requerida de donar o negar son consentiment, per tota
resposta allarg la m al jove, rebent d'aquest un ric anell de
prometatge.

El notari estengu l'acta, que firmaren els interessats i els
testimonis.

Fidel al ritual de la famlia, don Eudald fu cridar la Loreto
per a comunicar-li la bona nova i presentar-li solemnement son
futur germ.

-I per aix fan tots la cara tan llarga?- fu aquesta,
escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne i
seriosa de la cerimnia. -M'havien donat un sust, pensant si
seria cosa de posar-se dol.

Desprs fou cridat mossn Isidro, considerat com individu de la
famlia, i, per fi, tot el servei, reunit a toc de campana. I
vinguen discursos de don Eudald, que estava en plena possessi
de son paper, recomanant a sos servidors que desendavant
reconeguessin a don Ramon de Montbri com a altre membre de la
famlia Serra-Bruna.

L'alegria era universal, i les cares d'amos i servidors
vessaven satisfacci.



XIV

-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa
muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a
l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho
fu pas dir dos cops.

La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella
senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de
pastissos, dels ms renomenats especialistes de les localitats
venes; plates rases de cremes, nates i confitures,
confeccionades amb la flor dels productes de la casa per
expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparncia
immaculada, presos en les subtils malles d'artstica veireda,
irisant-se mtuament, com les bombolles d'un glop d'escuma
sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses
blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la
clssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda
escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura
destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida
plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de
formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que,
havent perdut la clssica puresa de linies de sos bons temps,
conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de
l'art de deb; de porcellana fina i de cristall tallat, de
marca estrangera; tot reflectint-se sobre finssima tovalla de
gemada ginesta.

-_Benedicite..._- fu el Rector, creuant amb la m l'espai per
sobre l'esplndida taula. Vulga Du beneir el pacte que avui
hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga,
l'abundncia i la riquesa que tinc davant dels ulls, smbol
d'abundncia i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals
exemples, com de gaubances de tota mena, aix en l'ordre
espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la
famlia en projecte.

-Amn- feren tots, sentant-se a taula.

En Montbri procur esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja
feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses
grcies espontnies, que tan agrads feien son tracte per tota
mena de gent.

Un altre potser hauria evitat certs records i referncies que
podien sser causa da mortificaci per a don Eudald; per ell
deia que no li plavien els nvols a l'horitz, ni res que el
pogus fer caminar reparat, i que el gran sistema per a
esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Aix ho
fu; per amb tanta discreci alludia a ses antigues
antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta grcia les
comentava, que aquest, no sols no se'n vei mortificat, sin
que acab per riure-se'n de deb, regraciant-li en el fons del
cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien
dar-li pena.

-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual
que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic
d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos
pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, desprs
que de joves s'aterraren mtuament amb competncies de l'ofici,
fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una
agarrada tan sria, que l'un hi perd el nas i l'altre
l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur
proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons;
tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen
la misria, desprs d'haver-se tirat la riquesa pel cap.

Nosaltres no hem pas arribat tan enll- afegia rient, -per de
tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en qu
si ens deixen... pobres nassos i orelles! La sort que vost
s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes
de les meves energies, perqu ha de saber que, encara que
gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pins, trabocat
del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat
cervell de gat. Per no se'n penedir pas, don Eudald: jo
abono. Cregui, encara que mal m'est el dir-ho, que arreplega
un gendre de tota confiana, i, si no, aqu est el senyor
Rector de Vall de Pedres, que no li'n dir de menos.

I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don
Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la
famlia que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a
aquella expansi d'intimitat casolana era un segar de psols,
desprs de tants dies negres com havia passat.



XV

-Comeno per vost, senyor oncle estimat, ja que vost
representa aqu nostra suprema autoritat espiritual- deia en
Ramon, tot mostrant-li un herms gotim pansit al sol, -i li
dedico aquesta hermosura, que simbolitza l'aliment de l'nima
com frmula de la sagrada sang de Jesucrist. Faltat de la saba
vivificadora de la planta, les assoleiades li han pansit els
grans, xuclan-los-hi la substncia sobrera, per
quintaessenciant sos elements i tornant-los incorruptes. Ara s
tot dolor, com certes nimes de virtuts purificades per les
sequedats del mn.

El vell Rector cops la intenci i finesa de la dedicatria, i
accept el present espurnejant-li els ulls.

-Dono la preferncia al clero, per lo mateix que es veu avui
tan atrotinat- segu en Montbri. -Mossn Isidro, va per vost:
accepti'm aquest pessigadet de gerds, que semblen talment de
coral. Se cullen entre aquells esbarzers del cingles, a on
vost hi ala les perdius. Un s'hi esgarrapa les mans per a
abastar-los, com se les esgarrapa tamb vost per a reclutar
aquells estols de brivalls mig salvatges als quals, per a
ensenyar-los la doctrina, t de comenar per ensenyar-los a
parlar, i aix com els sacrificis de sa missi se li
centupliquen en satisfaccions del cor, tamb copsar les
dolceses d'aquesta fruita bosquerola i esquerpa per
excellncia.

Vaig per a donya Dolors, l'excellent mare i mestressa model...
Vaja, no en dir pas ms, per no sufocar-la. Per permeti'm que
li dediqui aquesta escollida mostra dels excellents fruits de
nostra terra; aquesta poma camosina, que no t rival en el mn,
i el dia que aprenguem a conrear-la ser una font de riquesa
per a nostres muntanyes. Vull afegir-hi que les virtuts
d'aquesta fruita no sn ben apreciades sin pels que han tingut
ocasi d'assaborir-les. Vegi-la, que daurada, que sencera i
que aromtica! Aqu no hi ha desperdici; tota ella s cor.

I, mentre la poma giravoltava lleugera per la punta de sos
dits, la fulla del ganivet la despullava de la pela, que anava
allargant-se i caient en graciosa espiral.

-A don Eudald vaig a dedicar-li... el rei de la fruita de
convit: aquest romeu de crosta rugosa, que tanca una verdadera
riquesa de gustos, que fan l'enveja dels bons gormands. Com t
la crosta dura, costa d'arribar-hi, perqu sembla bona mica
gels de les prpies intimitats, que no fa pas accessibles a
tothom. Per arrabasseu-li el secret de la seva resistncia,
obriu l'arquimesa on tanca les seves virtuts, i us quedareu
meravellats del seu tresor. -

El mel caigu al fons del plat, formant una estrella que don
Eudald accept ben cofoi.

-I per tu, germaneta?- encarant-se amb la Loreto. -Qu trobar
que faci per la nostra daina? Mira: vaig a fer-te present
d'aquest ramell de nespres, que s fruita saltadora i molt de
gust de la gent de poc seny. s de forma graciosa i de sentit
delicat... Una mica picantona, com tu mateixa, sols que per a
madurar necesita... palla i temps. T.

I ara vinc amb tu, promesa meva. De propsit t'he deixat la
darrera, lo que vol dir que ja comeno a considerar-te com de
casa. Vull dedicar-te aquesta preciosa taronja, vinguda de vora
el mar. Els grecs ne deien el fruit d'or i en feren el smbol
de la bellesa, tancant-la dins d'un jard, guardada per un drac
de set caps. Lluny de mi forar el smil, que resultaria injust
i fora de lloc- afeg somrient. -Considerem-la sols com la
mstica representaci de la bondat del cor, reclosa en la
bellesa de la forma i envoltada dels perfums de ses prpies
virtuts.

El ganivet, llep finament la superfcie de la daurada esfera,
traant figures geomtriques, i poc desprs la pela es
descloa, com els ptals d'una rosa, deixant al descobert altra
bola blanca i rossa com un rovell.

La Montserrat, roja pel rubor, prengu delicadament entre sos
dits la despullada molla i, portant-la a la boca, n'arrenc la
meitat amb ses dents de marfil, presentant l'altra meitat a son
proms, qui, sense mica de compliment, la prengu i engol com
una bresca. Quedaren un moment mirant-se, com sorpresos
d'aquella primera entremaliadura d'enamorats. Desprs
s'enrogiren tots dos, a l'adonar-se de l'atenci picaresca dels
circumstants i al sentir que mossn Joan deia bondadosament:

-Du vos beneeixi i us faci ben bons!



XVI

Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui _per
accidens,_ s a dir, quan era en benefici de les bones idees
(les prpies), professava les teories de qu el fi justifica
els medis, que pecat amagat s mig perdonat i all de _peor es
meneallo_; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en
qu vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la
necessitat d'aplegar-se totes les persones de b entorn d'un
bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupci, mes sense
fressa (no fos cas que s'alters l'ordre), sense escndol
(perqu, de certes coses que com ms se remenen ms puden, no
conv que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut
respecte als drets adquirits, als fets consumats, perqu les
lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que
bonament se puga, per all de _interim gaudeamus_, etc., etc.
(teories mamades i interpretades del diari que per aquells
temps es cuidava de pasturar les ramades de _l'infinitus
numerus_ per les sempre delitoses margenades dels grans
egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de
mal sentir-li contar lo que sabia dels poltics de sa
coneixena, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en
sa prpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li
feien.

Tocat del sentiment de la ingenutat o de l'esperit de la
confessi en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava
secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors
s'aclar aquell misteri que embolcallava el rpid periode de sa
diputaci a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels
que coneixien son carcter vanits. Sembla que alguns companys
de diputaci li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la
curtedat de gambals (aix no ho deia ell; ho deduen els
oients), i prenent-lo per _primo,_ com ells diuen, li
envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per
fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degu estendre tant,
que arribaren a atur-lo. Fins contava que s'havia vist
assaltat pels corredors del Congrs, ni ms ni menys que quan
se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Per, aix
com aquests no li feien gran por perqu sabia que els
municipals els agafaven, als del Congrs els temia; perqu els
empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es
deixava saquejar.

-Tu tenies ra! (es complavia ja en tutejar al seu futur
gendre). Tu tenies ra a l'assegurar que de poltic
verdaderament honrat no n'hi ha cap. El ms inofensiu (com jo
per exemple) s culpable de complicitat amb els verdaders
criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o,
quan menys, oculta explcita o tcitament.

Tot aix no ho aprenc ara, perqu quan tu ho asseguraves jo ho
reconeixia interiorment, per creia que s'havia d'ocultar per
convenincia i per a evitar un mal major. Lo que he aprs ara
s el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de
culpa. Quan convingui ja en treur de caretes; per comeno per
treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aqu endavant no
tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi
que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una
d'elles, la uni del poble, l'hem de conservar a tot preu, per
a defensar-nos dels poltics enc que sigui a escopetades.

-Poc a poc!- li deia rient en Montbri, que es complavia en
fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell
s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i
revolucionari d'abans, encara li haur de tirar la corda.
Recordi's de qu temps enrera jo li proposava formar un
triumvirat, del qual vost formaria la dreta, jo l'esquerra i
el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes
ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho far el
senyor Rector per a mantenir dreta la rega?

Mossn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant
sols per medi de bondadoses rialletes sa complacncia i
assentiment, parl, per fi; per ho fu amb un posat
d'aclaparament i d'amargura que impression els presents.

-Molt me plau digu,- el canvi radical que denoten les
confessions que acaba de fer don Eudald, ms que per lo que sn
en si, perqu signifiquen la resurrecci d'una nima bona que
jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les
modernes concuspicncies poltiques: es a dir, l'entrada d'un
nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu
vas estenent. s una de les conquestes de ms vlua que haurs
fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.

Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les
meves forces fsiques estiguessin a l'alada de mos desitjos i
conviccions. Mes jo som com un soldat tard que ha gastat tot
son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no
obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al
moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni
impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany.
Feu-vos crrec de qu, llevat de vostres propsits, tot lo
dems est per fer. Cal tenir en compte que l'enemic s poders
i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que
recolliu, abocar totes ses forces a refermar la porta per on
pot escapar-se-li son poder.

Tot lo que no sigui deixondir la conscincia del poble i
revetllar l'esperit de la terra, ser perdre el temps. No vos
facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no
siguin romputs de cor i de conscincia, perqu ells a la fi
vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la parbola del public
i el  faritzeu de l'Evangeli.

Feu fora acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perqu tot
vos caldr. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran
vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos
partiran les sagetes ms cruelment enverinades. Mes, si teniu
fe en Du, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de
justcia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra
histria i en el purssim amor a nostra terra, que ha infantat
les institucions ms democrticament cristianes que presenta la
histria de la civilitzaci, quin dubte t que veureu crixer
d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els
moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si ms no,
deixareu ben assaonada la terra per a qu els vostres fills
puguin recollir-ne els vinents esplets.

Per aix beneeixo una vegada ms el pacte que avui hem
celebrat, i demano a Du que el casal de Serra-Bruna sigui el
cenobi on es consagri la sacrosanta frmula de la sang nova,
nica esperana de salvaci d'aquesta malaurada terra.

En quant a mi- afeg amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi
compteu pas. Som com el patriarca Moiss que sols logr la
grcia de llambregar al lluny la terra de promissi, suprema
aspiraci de la seva vida. Tamb l'he ben cobdiciada, la nostra
terra de promissi, si b per mos pecats he trigat a veure'n el
bon cam. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i
conec que he acabat ma missi en aquest mn. s un
pressentiment que no falla. Du ho vol aix: alabat sia Ell per
sempre.



XVII

-Els nostres cors s'han parlat pblicament, esquinant-se per
fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan
ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanci
dels homes, ha rebut avui la consagraci del ministre de Du.
Ests contenta, videta meva?

-Contenta hauria d'estar, perqu es veuen realitzats tots els
ms fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats
van prenent el cos de la realitat; mes no s per qu tinc el
cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.

-Explcam, doncs, aix, hermosa. Seria que tems l'avenir o que
et reca la perduda llibertat del cor?

-No temo l'avenir en la teva companyia, per s el temo per si
ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en qu pogus
mancar-me, sin quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la
llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell
ms esclau abans, forat a beure's les prpies amargures, que
ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es
complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert s que les
llgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons
del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs... ara no
puc aturar-les: veus?

-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: creus avui en el
meu amor com ahir hi creies?

-Oh, s!

-Ests segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la
llegitimitat dels teus sentiments envers mi?

-Ni sabria com dubtar-ne.

-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i
recocia el darrer replec del teu cor: vs si hi trobes una
senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que
avui hem refermat... No m'enganyis, que t'enganyaries a tu
mateixa!... No n'hi trobes cap?

-Cap, ni un.

-Dnam les mans i mira'm a la cara.

-Ja et miro, ms quasi no et veig. Tinc el cor  ple de goig:
tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat;
per, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento ms i ms
ganes de plorar. Jo que em creia que sols les penes donaven
llgrimes!...

-s un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com
tu i com jo. Les rialles sn sols demostratives de les
afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava
fondo, dhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest
no te millor manifestaci que sn les llgrimes. Jo beneeixo a
Du perqu cada vegada veig ms que som carn d'una mateixa
carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.

Lo que sents tu ara, s la virtualitat de l'acte que hem
realitzat amb totes ses inescrutables conseqncies. Tu ests
encara sots la impressi de la nota trista del senyor oncle,
els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi
amb la certitud de quin ser el primer dolor que ens ferir en
com. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si
ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a lmits
inconcebibles; i tot aix, sadollant ton cor, el fa esclatar en
sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent
en les forces humanes, salda amb llgrimes.

Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! Saluda amb llgrimes
el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes
transcendentals com el del  sant matrimoni... sols els ximples
riuen!



SNTESI

Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de
sa vctima per a vessar-hi l'amargantor de son ver sortia de
Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreada a l'estranger,
una cruel missiva, plena de dol i de tristor: Cuiteu a tornar,
que el vostre oncle es mor.

I el blanc era l'idilli conjugal, que joa de ses primcies,
entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions,
lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest
perode, nic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel,
en qu, com si no bastessin els elements de ditxa que en si
porta la sobtada expansi de les reprimides cobejances
deslliurades per virtut de sagramental benedicci, les nimes
enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo
imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a
la gent adinerada.

Els potics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris
cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats
corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de
llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de
les regions riberenques, on la mollcie humana hi ha acumulat,
entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les
seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de
l'home; les febrosenques activitats de la civilitzaci del
sigle, representades per la moderna Babilnia, amb ses grans
virtuts i sos grans vicis; les romntiques riberes dels grans
rius del nord, amb ses rnegues calitges i daurades celsties,
amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos
museus plens de records d'una civilitzaci migeval, que encara
s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius
panorames de l'Arcdia moderna, amb sos alterosos pics
d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur...
quin caminal ms idllic, quina ressoladora ms ampla i suau
per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i
l'esperana, en aquest _lapso_ paradisac, en aquest parntesis
de la vida, mena d'armistici en qu el dest sembla suspendre
les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a
reempendre-les amb ms feresa no ben apagat encara el
resplendor d'aquell foc-follet.

Bon exemple n's el missatge sortit de Serra-Bruna, friss de
vessar el doll de fel de ses entranyes: Cuiteu a tornar, que
el vostre oncle s mor.

I el missatge fall, de primer, el blanc perqu la vctima que
volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estamp
una nova frmula, que li comunic segon impuls.

I err el tret una altra vegada i una altra, perqu l'idilli,
lleuger com papallona, volant d'ac d'all, xuclant de totes
les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no
tenia lloc segur. Per cada vegada rebia el missatge noves
frmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.

Mes l'idilli es condorm en aquelles afraus platxerioses de la
moderna Arcdia, encantat d'aquell agre de casa que all tenia,
d'aquell aire de ptria que all es respirava, per de ptria
feli, de ptria ben menada, que li feia enyorar i glatir i
estimar ms encara la ptria prpia, tan pobra i tan
desgraciada.

I arrib el missatger de la mala nova, amb el llom negre de
tinta, com un cavall amarat de suor,  i li buid dins de les
entranyes tota l'amargantor de fel que duia, ms enverinada
encara pel retard sofert, igual que el caador despacientat
clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i
descuidada, est esbrotonant el tendre fullam de la clariana
del bosc. Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor.



II

-Escolti, mossn Joan- deia el facultatiu, alant la veu: -com
se troba?

-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i
apagada.

-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, aix- deia el metge,
amb veu prou alta perqu aquell ho pogus sentir.

-No es pensi- afegia la Felia, -li ha calmat molt aquella
ardncia de set i fins suara parlava de llevar-se.

-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella
al pit. -Aix s lo que menys m'agrada. Si es trobs ms b,
s'adonaria ms del mal.

-Desprs tamb sembla que li ha minvat molt el romball.

-Massa que tornar- insist aquell, arrufant el nas i rodant el
cap.

I aix, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les
barbes mateixes de l'interessat, les illusions que el bon
desig volia formar-se.

-Mossn Joan- digu, per fi, encarant-se amb el malalt i
prenent un to solemne: vost no s pas cap criatura i t prou
coneixement de les coses del mn perqu jo hagi de tractar
d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la cincia humana
ha de confessar la seva impotncia. A dalt n'hi ha Un que tot
ho pot i a Ell hem de confiar-nos perqu hi faci ms que
nosaltres. Tingui nim i fora, que no ser pas ms de lo que
Du voldr.

I, amb aquesta jaculatria, s'apart del llit i fu cap a la
sala.

Mossn Joan se'n desped amb una estreta de m i amb sa dola
mitja rialla.

En Montbri, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia,
segu el doctor, preguntant-li, amb la major innocncia, qu
n'hi semblava de l'estat del malalt.

L'interrogat el mir fit a fit, i, pensant sens dubte que
encara no havia parlat prou clar, li contest bastant secament:

-Qu vol que me'n sembli? Que s home mort. El diagnstic s
ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels
anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions
morals dissimulades, que sn les ms funestes, i... qui sap si
tamb per una deficincia d'alimentaci. Aix com a factors
passius. Com agents actius tenim una congesti a la freixura
amb irradiacions cardaques, i s'ha iniciat ja un estat sers.
El pronstic s ms senzill encara. La potncia s molt
superior a la resistncia. L'enemic ens envesteix de sec a sec
i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot
deixar d'sser fatal. Continun la mateixa medicina, l'objecte
de la qual s sols reanimar momentniament i refrescar-li la
boca, i... _pax vobis_. De miracles els metges no en sabem pas
fer.

Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un
garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia
anat aguantant com si espers l'arribada dels seus nebots per a
despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que
comenaren a posar els joves sobre un terreny per ells
completament nou.

Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la
casa, arrib mossn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se
n'entr a la cambra del malalt, quedant ambds sorpresos de la
gran mutaci soferta per aquest, que ja ni don senyals de
notar sa presncia. Mossn Isidro, sense gastar gaires ms
compliments que el metge, li entaul conversa sobre son estat,
sense embuts ni subterfugis, afegint, poc desprs:

-Amiguet, s una porta que tots l'hem de passar, i encara vs
podeu donar grcies a Du que us permet arribar-hi amb tot el
coneixement. No en demano pas ms per mi!

Torn a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex
celestial, inund sa traspassada fesomia. Allarg a son company
la m, dient-li:

-No em deixareu, eh?

-No, fill- fu aquest: -lo proms s proms. A la masia ning
m'espera i estic enterament per vs.

En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la
vida, tot s'esborronava al sentir tal conversaci.

El malalt, no obstant, an tirant unes hores ms, prenent sols
algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En
alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta
claredat, fent alguns encrrecs, tant a son nebot com a mossn
Isidro; mes, amb tot, se li notava una prdua extraordinria de
forces.

A mitja tarda el romball comen a convertir-se en un gemec
acompassat, entr el desfici i tot demostr que el malalt anava
a entrar en una nova fcies. Si s que aquest hagus conservat
un fil d'esperana, aquell fil que el reu a qui van a
ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet,
en aquell moment don proves d'haver-la renunciada. Tract de
fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest
comprengu ms amb l'nima que amb les orelles. Don vries
disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb qu el
devien amortallar: la qual roba es fu ensenyar, no sense que
el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.

Seguidament els preparatius prengueren un carcter d'_execuci_
que acab d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del
llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist
entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua
beneita, i mossn Isidro comen a llegir les recomenacions de
l'nima amb veu reposada i solemne, marcant una espcie de
ritme que s'acompassava perfectament amb la respiraci del
malalt, que s'anava fent ms anhelosa i adquiria un so
metllic. En Ramon, fent esforos de flaquesa, li donava de
tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el
pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia
entendre per medi d'estretes de m. Son cap descansava aplomat
sobre el cox, i els braos, estirats al llarg del cos, jeien
sense moviment, com no fos alguna que altra convulsi que
sentien mossn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit
li tenien les mans.

De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les
exhortacions li eixien del cor, espontnies i pattiques,
versant sempre sobre el ben ents de qu era mossn Joan un
viatger que recorria una via penosssima i li mancava encara
passar moments de terribles proves, venudes les quals havia de
trobar la ditxa, el premi, la glria.

-Vs, nima cristiana- li deia: que Du te perdona; segueix
aquest trnsit dolors; beu aquesta copa d'amargura, la ms
coenta, per la darrera d'aquesta vida de misria; vs, que Du
t'espera i els ngels t'obren les portes de l'Eternitat!
Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feli a la
mansi de Du!

I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no
vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell
aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de
les darreres nsies i mentre les llgrimes agniques creuaven
sos polsos, sos ulls brillaven amb un dbil llampec, com els de
l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A
mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant
l'horrible instant suprem, la veu de mossn Isidro s'anava fent
ms carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa
inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la
suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses
del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.

A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser,
donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola
m, perqu amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent
sempre a ses cada vegada ms dbils manifestacions, i tornava a
rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a
tocar una nota d'un egoisme sublim, si s que aquests dos
conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon
lladre a Jesucrist, deia:

-Recordeu-vos, mossn Joan, de mi, quan arribeu al Parads.

Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com
gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la
senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents
algunes vegades; lo grfic de les comparacions (que en
circumstncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars),
barrejat amb certa grandiositat bblica i un no s qu de
primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produren un
efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia
absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada
en aquell rostre cadavric, que es traspassava per moments.

Aquella ntima commoci que, com corrent elctrica, feia vibrar
les cordes de son sentiment a la contemplaci de la naturalesa;
aquelles intucions esttiques que sa nima somniadora copsava
al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a
l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, all tenia
palpable altra vera manifestaci de la Bellesa amb nou esclat.
Mai havia concebut la idea de la mort amb un carcter tan
pacfic, tan ntim i, per dir-ho aix, tan atractvol, per
tampoc tan dolors, tan commovedor i tan grandis en mig de sa
senzillesa.

Per el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida,
no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i
ell descansava las i aplanat, no percibint-se ms senyals de
vida que el vaiv del pit i un pols sec que decreixia com el
moviment d'un pndol que marxa per la sola fora de la inrcia.
El ritme de l'agnica gemegor es feia cada vegada ms suau, ms
cadencis, ms manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de
l'expressi), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat
al pit de la seva mare.

En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la m de son
oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a
punt d'arribar al paroxisme de son dolors arrobament. El
silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llgrimes
creuant-li sa impassible cara, alava amb m tremolosa fins al
capal del llit un ciri encs, les irradiacions esgroguedes
del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos
vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de
Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela
del coix, mig inclinada, formant una silueta d'una elegncia
asctica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls
entelats miraven, ms no veien; i sa boca, desmesuradament
oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava
a sa sang. La de mossn Isidro, que ja no parlava i sols resava
entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una
suprema angnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son
vell company, semblava espiar el moment precs de sortir-li
l'nima per la boca.

Seria una preocupaci de son esperit fortament commogut, per
el cert s que en aquells instants li sembla a en Ramon veure
que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com
banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual
somrs, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no
era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i
precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput,
reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida
s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguants sols per
un bri, per una filagarsa de vapors manto de l'nima que se'n
fugia. El jove sent part de dins, a les entranyes, quelcom que
se li esquinava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que
finia, i, per primera volta, apart sos ulls d'aquella boca
oberta, temers de veure escapar-se'n... no s qu, i enfons
el cap entre la vnova del llit. Res vei, per sent acabar-se
aquell gemec prolongat, desprs de perfilar-se com un cant de
rossinyol, i les darreres polsades de la m freda, que
estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'all pels dits
i... un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; desprs la
veu de mossn Isidro, que deia:

-_Consumatum, est! Requiem eternam..._

Allavors sent que li pujava del pit una onada indescriptible:
era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos
arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la
mstica conjunci de l'nima amb Du; per a l'anar a esclatar,
en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de
nen, que sort de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i
per la sala, despert un eco dolors que el transmet per la
cuina, per l'escala, per la llia i per tot el venat, i encara
l'endem repercutia per les valls de la parrquia i per tots
els indrets on se coneixien les excellents virtuts del Rector
de Vall de Pedres.



III

Per primera vegada, des de que el Rector n'eix per al
cementiri, posava en Montbri els peus en aquella estncia, tan
saturada de l'esperit senzill i bondads del sant home.

Quina impressi ms fonda reb a l'entreobrir la porta! Per
virtut d'un fenmen que podriem dir-ne persistncia de les
sensacions familiars o simpatia sensitiva, percib la imatge
del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braos,
corbat sobre el reso o la feina. El vei alar el cap i dirigir
vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentraci
del treball, ms de sobte aclarida per una salutaci carinyosa
de dola sorpresa.

La visi fou instantnia, mes se'n reproduen de consemblants
cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren
familiars, percibint sempre el ress de la seva veu, grave i
lleugerament afnica. Desprs la imaginaci li an representant
els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses
escenes de la seva mort. Allavors se descobr i res
interiorment per aquella nima que encara sentia aletejar,
enyoradissa, entre aquelles quatre parets.

Ms que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que
se li anaven fent massa vives, comen el jove a examinar els
volums de la llibreria. Intilment, perqu all tamb era un
tros de l'nima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de
son sser. I la impressi anava creixent a mida que s'acostava
al setial del cantarano, efecte de qu les obres ms familiars,
ms fullejades i, per consegent, ms impregnades de sa
essncia, eren les que estaven ms a l'alcan de la seva m. Ja
no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor
que l'atrau, aix ell tamb anava donant tombs an el setial, on
son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de
meditaci, fent balan de ses tristeses i de ses esperances.
Per fi es llan als braos de la cadira, que el reb amb
aquell familiar cruixit amb qu saludava son propietari,
semblant-li a ell sentir quelcom de la dola pressi de la
paternal abraada. Encara ms: li sembl trobar-hi l'nima tan
tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la
inundava amb l'inefable consol.

La taula estava sembrada de diferents objectes d's ntim i
diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat
senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres
de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i
cuidat com per mans de senyoreta, per amh un senzill desordre
que acusava un temperament ms cuidads de la pulcritud
essencial que d'aparatoses exterioritats.

A mida que en Montbri s'anava reconcentrant damunt d'aquells
objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit,
reconstituint-li als ulls de l'nima la figura moral del seu
oncle, adquiria el convenciment de qu devia haver-hi all
quelcom de ms fondo, de ms ntim, quelcom que fos
l'estereotipaci de les seves idees. Un home que possea un
fons innegable de cincia doctrinal, que era de carcter
observador inqestionable, i, per altra banda, de paraula avara
d'exterioritzar les impressions de carcter personal, essent
ms donat a escoltar que a parlar, per fora havia de tenir un
desgus de son esperit, un confessionari a on dipositar les
seves intimitats.

Penetrat d'aix, comen el jove a recociar prestatges i
calaixets, desenfaixant paquets de correspondncia, examinant
llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava
internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que
la matria anava prenent major inters. Als qestionaris sobre
matries de predicaci i formularis de carcter general,
seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre
matries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I
ell, vinga giravoltar, cada vegada amb crcols ms reduts,
entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que
furgant les cendres sent, cada vegada ms intensa, l'escalfor
del caliu amagat.

Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre
la petxina tosca i rocallosa, hi trob un paquet... All, all
era el cor de mossn Joan! Prou que ho conegu, al posar-hi la
m a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia
desacompassadament per la fora de la simpatia.



IV

Era una llibreta rebregada i suosa, per amb aquell rebregament
respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en
la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a
l'poca de la seva segona entrada a la parrquia, desprs de la
separaci, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava
pel seu cant. Era un aplec de pensaments, anotacions i
reflexions de carcter moral i ntim, una espcie de llibre de
memries, on el bon home hi estampava peridicament ses
impressions de carcter ms recollit, com si digussim la
superabundncia del seu cor.

Des de les esgroguedes pgines del comenament fins a les
darreres, en qu encara es veia fresca la tinta, es podia
formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'nim de
l'autor, com de les diverses fcies i succesives orientacions
de son esperit. Hi havia de tot: pargrafs de lletra apretada i
frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns
diluts a l'excs i altres curts i secs, alguns d'ells
interromputs i fins titllats, ja dbilment, com per a donar
lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a
borrar-ne fins la memria. En alguns hi brillava l'esperana,
en altres un greu descoratjament; per en tots s'hi sentia la
fe i la caritat de l'nima encesa en amor de Du. No hi
mancaven tampoc intermitncies espaioses, algunes d'elles
marcant perodes de mesos i fins anys de reps, com si la seva
nima s'hagus adormit en la lassitud de la fatiga o de la
ganduleria.

A en Ramon se li neg el cor de tendresa a l'observar que la
seva persona hi ocupava un lloc importantssim en aquella
estereotipaci del cor del seu oncle. Ja en un replec de la
coberta hi trob aplegades les poques cartes que li havia
escrit des de sa separaci, i en les primeres pgines, en forma
de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob,
expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser
estimat que creia perdut entre les onades del mn. Intercalades
amb aquells cntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions
sobre lo que era i lo que deuria sser l'ensenyana, i sobre lo
que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les
tretes de la malejada societat.

Peridicament eixien remembrances d_ell_ (enlloc posava el seu
nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notcia indirecta;
i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas
sser desagradables, li dictaven parrafets de dola esperana i
mximes i consells que en Ramon recordava, per sser semblants
als continguts en les cartes rebudes.

Les poques revoltoses que s'havien succet en el pas, li
havien suggerit tamb fondes meditacions i comentaris, que no
s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes
catlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre
dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolstic de
Cervera.

Alguna idea s repetia sovint, acusant una verdadera obsessi.
Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de
l'Esglsia.

Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduts
per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany
correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la
indiferncia.

I, procedint amb un criteri ms modernitzat, com el metge que
en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant
els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la
malaltia, deia:

Ens escarrassem predicant la doctrina als convenuts i els que
haurem de convncer no ens escolten. No fra millor buscar la
causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb m
forta el remei?.

Fidel amb tan svia teoria, en diferents planes hi havia
estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la
incgnita, idees que s'alternaven amb perodos de
descoratjament, resultat d'un treball d'investigaci superior a
ses forces, acabant per decantar-se pel cant on l'inclinava
son esperit de sacrifici.

El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de
sa missi de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar
ses virtuts i guanyar mrits  per a la prpia nima. La missi
de salvar les agenes s secundria; per, tal volta, amb
l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions
dels ministres de Du, se sentir tocada la societat i tornar
als amorosos braos de sa mare l'Esglsia.

Per aquest cam s'esplatjaven desendavant ses confidncies,
dictant-li pgines d'un misticisme i d'una ingenutat
encantadors; pgines interrompudes, en alguns indrets, per
conceptes expressats amb una amargura que desprs sa nima
bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat
ratlla, per que denotaven les sequedats i angoixes de son nim
contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que
n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en
sos apuros i misries; desprs... com si tems molestar-lo
massa, se'n tornava pel seu cant.

I, no obstant, ell la sentia fonda la recana de l'amor del
poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest
concepte l'expressava en dues ratlles:

Qu direm del capit que, veient desmoralitzada, venuda i
fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la prpia
persona?

* * *

Per fi, desprs d'un perodo de calma i d'unes pgines en
blanc, hi trob en Ramon una mena de cntic en qu, amb accents
de joia, s'hi glossava la parbola del fill prdig. Fcilment
reconegu la data d'aquella carta en qu ell li comunicava son
retorn. Des d'aquell dia era _ell_ que omplia quasi
exclusivament el cor de mossn Joan.

Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les
peripcies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de
la influncia que sa prpia persona havia exercit en l'nim de
son oncle, influncia que s'assenyalava perceptiblement en les
elucubracions sociolgiques i psicolgiques all estampades.

Aquella primera conversa en qu el jove exterioritz tan
vivament ses idees, li havia produt a son oncle una sensaci
fonda i nova, que es tradua en conceptes esparverats; un
deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat
per un friss cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls,
palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, qu s aix?
Despus venia un treball d'anlisis, reposat, que marcava una
nova orientaci d'idees.

Les ms atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades,
trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat prpia de l'antic
escolstic cerver, trobant el jove, amb intensa satisfacci,
presentades amb una precisi encantadora, idees que ell sols
per intuci havia ems.

I tornava a surar la vella obsessi de l'iniciat divorci entre
l'Esglsia i la societat. Per ara semblava caminar en busca de
la incgnita amb alguna ms seguretat, com el vianant
esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.

Potser ens haurem perdut -escrivia- per no tenir prou en
compte les dualitats humanes d'nima i cos i d'individu i
collectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el
ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que
viu de l'essncia de la terra, com el peix de l'aigua. No hem
fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que
aix corresponia a l'Estat?

Com si la paraula Estat hagus sigut per ell un raig de llum,
entrava en una srie de consideracions sobre els conceptes
d'Estat i de Ptria, que de moment semblaven desviar-lo de la
qesti, per que aviat es veien conduents a la finalitat del
raciocini.

Ptria s la idea comprensiva d'unitat de lleis, de
temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, carcters
distintius de la raa; s el funcionament harmnic dels
elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.

L'Estat s l'absorci, el monopoli del funcionament dels
elements constitutius d'una o ms ptries.

La Ptria, agrupaci natural d'individus lligats  per
mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, s obra
de Du. L'Estat, artificiosa combinaci de funcionalismes
arrencats de son natural centre, s obra dels homes.

La Ptria, idea d'amor i expansi, tira a la llibertat.
L'Estat, idea d'absorci i d'imposici, tira al despotisme.

* * *

Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder
erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i,
tal volta, per a imposar-se mtuament. D'aqueixa lluita en
naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via
progressiva de les nacions. La perfidiosa constncia de
l'ambici individual venc l'aptica cohesi de la
collectivitat, majorment en pobles que no tenien prou
acabalada la conscincia de ses prpies llibertats, i aquests
serviren als dspotes de maa per a atuir els que encara
resistien.

Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats
davant de la histria podien contenir a l'individu dintre els
lmits de la prudncia i de la justicia; per ms tard alg
digu al rei: No s decors que la teva majestat arrostri les
odiositats  del poble. Tu regnars, per els responsables seran
els teus ministres, I l'absolutisme personal se torn
collectiu.

La responsabililtat de dspotes transitoris, quasi nulla,
encara trob manera de cobrir sos actes amb la sanci d'unes
Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de
ses mans pecadores, i arribrem a la tirania annima, la pitjor
de totes les tiranies.

* * *

Aix la societat ha vist, com entontida, transformar-se i
desaparixer, engolides per una oligarquia poltica, entitats,
corporacions i lleis, filles de sa prpia essncia, suplantades
per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del
filsop encegat o, tal volta, a sou del dspota que les
implantava. -L'Estat ho s tot- digu el doctrinari, -i per
l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat
cuidar de tot; els ciutadans sols tindran l'obligaci de
mantenir-lo en salut i en malaltia.-

I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que
l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de
consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i
iniquitats com la contribuci de sang, que sacrifica a ses
conscupicncies els joves de vint anys, igual que, en temps
dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels
mals barons.

Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se
mancat de vida prpia i fins de verdadera conscincia, no ha
sabut ms que tirar-se dels braos de l'un poltic als de
l'altre, com l'infeli gamat que, no sabent de quina entranya
es mor, se dna a un i altre curander, flns que, desenganyat de
tots, a tots els maleeix amb una mateixa m des del fons de son
escepticisme. Avui el divorci entre el pas i l'Estat s
complet.

* * *

Per les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador tamb es
fixaren en l'Esglsia, instituci eminentment popular i que
tant havia influt en la constituci de la Ptria. L'Esglsia,
vivint de rendes prpies (que en considerable part servien per
a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indstria i
l'agricultura en lograva bestretes a inters mdic i senzill),
gosant d'absoluta llibertat d'acci, constitua una fora
lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara
a ses depredacions.

L'Estat digu a l'Esglsia: -Desamortisar els teus bns, i,
en canvi, contraur l'obligaci de subvenir a tes necessitats.
Aix, tu, lliure de qestions civils i de plets, podrs
dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.

* * *

Amb tal espoliaci l'estat se propos tres coses d'igual
transcendnca. Primera: improvisar una burgesia addicta,
enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona:
separar l'Esglsia del poble, ja que, empobrida i vivint a sou,
no podria, com abans, emparar a aquest en ses misries; i
tercera: absorbir l'Esglsia, donant a sos ministres carcter
de funcionaris pblics.

Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Esglsia no
seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals
de l'Esglsia, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la
memria dels vivents. Lo que no desapareixeria mai ms serien
les partides estampades anyalment en la _Gaceta_ per a
manteniment del _culto y clero_; i contra aquest pressupost la
impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Esglsia com altra
sangonera de l'Estat.

* * *

En aquestes altures el pensador comenava a respirar fort, com
l'analtic que toca al fons de ses investigacions. La incgnita
comenava a descobrir-se.

L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha
embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.

I aqu seguien una srie de conclusions, de carcter
sentencis, que en Montbri reconegu com veritats inconcluses.

Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els
funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el
sentiment d'agremiaci i d'iniciativa collectiva.

Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyana, ha mort
l'esperit progressiu da la Cincia, de les Lletres i fins el
sentiment esttic de la societat.

Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exrcit, ha mort
l'esperit militar del pas.

Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Ptria, ha
mort el patriotisme.

* * *

Gens temerari ser, doncs, atribur a les mateixes causes
l'esmortement de l'esperit religis.

* * *

La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense
entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses prpies energies,
s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos
clortic, sense sang, propens a totes les morbositats de la
naturalesa.

* * *

Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple
a assenyalar la font del remei. Comenava lamentant-se de la
docilitat amb qu la gent s'havia fet amb aquell estat de
coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria
tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que
n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i
revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que
escrivia aquestes planes:

I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de
qu desaparesca el monopoli, si ha de desaparixer el
despotisme; de qu tornin els funcionalismes a son ordre
natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de
sostreure les Cincies, les Lletres i les Arts de les grapes de
l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant
l'esperit pblic...

* * *

En un comenament de plana hi havia el segent concepte,
lleugerament titllat:

La separaci de l'Esglsia de l'Estat!... Idea
revolucionria!... De tal sonaria a les orelles de molta gent,
de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de
compendre que ms fcilment influiria a l'Estat l'Esglsia
lliure que junyida a son poder i vivint de ses grcies, potser
perqu se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor
que fins tal volta hem contribut inconscientment a arrelar-lo.
I, no obstant, potser un dia prosperar la idea de la rescissi
d'un estat legal acceptat sols per la fora de les
circumstncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat
corromput i corruptor, recobrant el dret de fora lliure i
tornar a fer lligar amb el poble, lliure tamb...

* * *

I lo que costa, Du meu, -afegia ms avall,- sobreposar-se a
les preocupacions d'escola i a les habituds creades a cpia
d'anys! Se necessita un esfor de gegant per a espolsar-se la
peresa intellectual i vncer la corrent de les idees avesades
a coordinar-se dins d'un motllo fet exprs. Tots els que
pretenen trencar-lo, aquest motllo, sn revolucionaris; lo
mateix qui el trenca buscant a Du per a precipitar-se en els
avenos de la ra materialitzada, com qui el trenca buscant a
Du que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que,
sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses
prpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits
per un raig de llum divina, clamen resurrecci. A tots se'ls
qualifica amb la mateixa paraula: _Revolucionaris_!

Tal esfor se necessita, que no es concebeix sense una altra
revoluci en la prpia intelligncia i una depuraci en la
prpia naturalesa; revoluci i depuraci que _ell_, sempre amic
de sntesis grfiques, ha designat amb el nom de _sang nova_.

_Sang nova_!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses
paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament
de lo que s anttesis de revoluci: se val de la tradici, que
s l'artria que naix del cor de la societat.

* * *

I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta
inoculaci; jo, que veig, fins per experincia prpia,
rejovenir-se els cors empedrets dels vells, fortificar-se els
dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven
ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia
transformar, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la
societat.

* * *

Algunes planes ms avall, tornant a rependre el fil d'aquestes
reflexions, escrivia:

Si aix fa, un individu sol i aislat, qu no farien cent, mil
individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes
conviccions? Per qu no haurem d'sser nosaltres els apstols
de la revoluci moral, els evangelistes de la sang nova,
procurant la regeneraci de l'individu, perqu, oberts els ulls
de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin
tots a la una fer cara a l'oligarquia desptica de l'Estat,
exigint la reversi a les ptries naturals dels drets en mala
hora arrabassats? Fins d'aquest moda fra ms fcil nostra
missi d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les
servituds i baixeses de la collectivitat.

* * *

Desprs d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i
altres de consemblants, comenava a aparixer una nota
melanclica que anava prenent accents de greu tristesa, tan
fondament sentida, que a en Montbri li oprimien el cor.

Quina llstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja
les fores em manquen i sento aprimar-se el fil de ma
existncia! Tant de bo jo pogus tornar a la flor de la
jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra
de redempci social! Jo batallaria per la fundaci d'una
instituci on, sots el lema de _Sang nova_ s'apleguessin tots
els tocats de la grcia de l'esperit de resurecci de la
societat cristiana. Com Sant Vicents de Pal fund la
instituci de la caritat, jo demanaria a Du forces per a
fundar la de la redempci social, les constitucions d'aquesta
instituci serien un catecisme que, basant-se en la llei de
Crist, preconiss, com a medis d'alcanar-la: el cult de la
Veritat, suprema aspiraci de la ms alta dignificaci de la
intelligncia humana les Cincies l les Lletres; el de la
Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball
honrat, signe de redempci del pecat d'origen; i, en fi, el de
la Ptria tradicional, cristiana conjunci dels vers conceptes
de llibertat, igualtat i fraternitat.

Jo em dirigiria amb preferncia a la joventut per a repetir-li
aquelles paraules de Sant Pau:

_De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica,
quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia,
quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe,
hac cogitate_.



V

En Ramon n'estava sorprs i encantat. Aquelles definicions tan
clares del concepte de ptria natural, obra de Du i no
composici dels homes, i del de llar, smbol de la famlia,
pedra angular de l'edifici social; aquella argumentaci tan
senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en
la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del
moment que aquests passen al monopoli del falansteri poltic
que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan svies per a
l'alliberaci de la famlia, del municipi i de la naci, com a
medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria sser sols
l'harmonia conjuntiva dels esforos automtics de la naci; la
resurrecci de l'esperit de ptria catalana, per medi del
coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues
virtuts religioses i cviques; i, per fi, el perfeccionament de
nostra raa per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de
la tradici i del treball honrat, que b se li assentava a son
esperit! Quina compenetraci tan intensa, la de son
temperament fogs, ple d'intucions genials, amb aquella nima
senzilla, de cincia modesta, encongida, per que bastava una
guspira per a fer-la esclatar!

I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cmul de
conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els
hagus dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins
a perdre la conscincia de temps i lloc.

Ms que mai la veia gran, la causa que havia emprs, i ms que
mai sentia son cor sadollat de l'amor de ptria, i ms, molt
ms que mai s'afirmava en son propsit de treballar per a la
reconstituci de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria
amb ms fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol
i incomprs, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de
sobte es trobava amb un aliat poders, que tan b sabia
emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients
desficis de redempci.

I, abstret amb els deliquis de sa nima plena de satisfaccions,
fins havia perdut la idea de qu son oncle ja no era d'aquest
mn.

No, no era mort, el sant bar, l'nima del qual perfumava
aquell ambient en qu ell es rabejava com papallona entre les
aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia
trastejar, enfeinat, per l'estncia vena; el sent
aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressi
dels seus dits, obrint-se la porta; el sent creuar
l'habitaci, percibint clarament el refrec de ses robes talars;
el sent apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el
salud amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sent
com li posava amistosament el bra sobre el muscle, rodejant-li
el coll; percib els batecs de son cor, uns batecs complets,
glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sent l'alenada
de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovenana,
plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits
buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella
li preguntava:

-I doncs, qu s aix que el t tan capficat, fill meu?

Allavors gir el cap, com qui es desperta d'un somni. No era
son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa
prpia muller, que li somreia dolament al notar sa sorpresa.

Ja revingut, s'al amb la fesomia illuminada, i, passant sa
ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li
pos davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu
solemne:

-s el testament del meu oncle. s el seu mateix cor escampat
per aqueixes pgines, entre el perfum de ses prpies llgrimes:
llegat preciosssim que estimo ms que tots els tresors del
mn. s la suprema aspiraci de la meva vida, reduda a
doctrina per una intelligncia clara i sana; s la sublimaci
del meu pensament, el cdic pel qual se regir la Instituci de
la sang nova que fundarem i a la propagaci de la qual
consagrarem la nostra vida i en la primera pgina de la qual
empadronarem els nostres fills.



FI






End of the Project Gutenberg EBook of Sang Nova, by Marian Vayreda



License: Share Alike